Coses de la vida

Ensemble, c'est tout

2012-05-29T19:30:00.000+02:00

Títol original: Ensemble, c'est tout (any 2004)

Autora: Anna Gavaldà

Edició: J'ai lu, 2004

Pàgines: 573

Títol en català: Junts i prou

La Camille pinta. Pintava, més aviat, ara és dona de fer feines als vespres. En Philibert, aristòcrata de pura sang, lloga una habitació de casa seva a en Frank, cuiner, l'existència del qual gira entorn les noies, la moto i la Paulette, la seva àvia. La Paulette viu sola, cau molts cops, amaga els blaus que es fa, i viu morta de por només de pensar en morir lluny del seu jardí. Aquests quatre personatges no s'haurien d'haver conegut mai. Massa perduts, massa sols, massa atrotinats... I malgrat això, el destí, o bé la vida, la casualitat, l'amor —digueu-li com volgueu—, s'encarregarà de donar-los una petita empenta. La seva història és la teoria dels dominós però a l'inrevés. En comptes de fer-se caure, ells s'ajuden a aixecar-se.

M'he limitat a (traduir i) copiar l'argument de la contraportada del llibre perquè em sembla —per un cop a la vida— completament encertat. Aquesta història gira entorn a aquests quatre personatges, en com n'estan de perdurs, com es troben, i com s'ajudaran els uns als altres. A mida que passem pàgines, anem descobrint, també, el seu passat. Què els ha portat fins a la situació en què es troben al començament de la novel·la? Ells mateixos ens ho aniran explicant. Està dividida en cinc parts, i cadascuna d'elles en una vintena de capítols, de vegades de mitja pàgina. Segons com, sembla que vagi construint tota la història amb retalls de moments concrets, com si ens donessin les peces i haguéssim de muntar el trencaclosques nosaltres. Però no sempre és així, hi ha fragments en què explica un bon tros d'història d'una sola tirada. Si he de dir-ne una cosa dolenta, em queixaré a crits de l'epíleg. No puc dir perquè sense espatllar el final, però l'he trobat completament innecessari, prefereixo que ens deixin més llibertat a la imaginació. Retallada!

Bé, altre cop novel·la francesa! Però res de comèdia romàntica i millor, amb diferència, que les que havia ressenyat fins ara. Aquest llibre el vaig comprar al setembre (per 2'5€!!) i el vaig començar a llegir llavors, però el vaig haver de deixar perquè em perdia massa coses per l'idioma. Ara l'he reprès —entenent-lo molt millor— i, un cop superat el punt on l'havia deixat el primer cop, no he pogut parar. M'ha fet pensar i m'ha fet somriure molts cops. M'ha ensenyat coses interessants i sobretot, m'ha fet passar bones estones. I m'ha fet sentir contenta perquè passa tot a París i coneixia els llocs dels que es parlen! Pel que fa a recomanar-lo o no, siguem clars, el gènere és el que és, i potser és un "llibre per dones", però sincerament, em sembla una molt bona novel·la, i el recomanaria obertament a tothom susceptible d'estar content de llegir històries de l'estil.

Aprofito també per dir, que d'aquest llibre també n'han fet una pel·lícula, l'any 2007, protagonitzada per l'Audrey Tautou (més coneguda com a Amélie) i el Guillaume Canet (molt guapot, el noi). Em va deixar una sensació agredolça: d'una banda, genial poder veure i posar imatges més reals a tot el que havia llegit. De l'altra, amb la història ben fresca al cap, la pel·li em va semblar poc més que retalls i pedaços d'algunes escenes de la novel·la, enganxats de qualsevol manera per explicar, molt a mitges, una història massa complexa. Personatges simplificats, detalls importants modificats per fer més bonic, moltes coses passades per alt descaradament... M'agradaria saber si la història s'entén veient només la pel·lícula! Però bé, suposo que condensar 573 pàgines en 1h30 no és senzill, no?). Aquí us deixo el trailer, per si el voleu veure, però aviso que NO hauríeu de mirar-lo si teniu intenció de llegir el llibre!!! A mi em sembla que fa spoilers...

Menys u

2012-05-29T19:07:00.000+02:00

Avui és 29 de maig i queda, oficialment, un mes per el final del meu erasmus. El 28 de juny tindré el darrer exàmen i el 29 em vénen a buscar. L'arribada a casa serà dos o tres dies més tard, que farem el camí de tornada sense presses i aprofitarem per veure una mica la campagne française.

Nou sobre deu, no em sembla mal moment per començar a pensar en tot el que he viscut aquí i en els 31 dies exactes que em queden per donar-ho per acabat. La revisió final (com a bona escolta, jo sempre faig revisió!) vindrà més tard, un cop a casa, però ja hi ha frases, idees i paràgrafs que es van estructurant solets dins del meu cap, com per art de màgia. Tinc ganes d'explicar-ho.

Ara per ara, només tinc una sensació estranya, de pensar alhora que queda molt poquet, però de veure molt llargs els dies que tinc per davant. Al contrari del que es podria esperar, tinc ganes d'acabar ja el curs, l'erasmus i el mes de juny que ni tan sols ha començat. Reprendre la meva vida normal.

Començo a creuar els dies d'un calendari que no tinc, i poc a poc, m'apropo al final. Segur que a vosaltres també us sembla que va ser ahir quan vaig arribar a París. Però no!

Sol ixent - Posta de sol

2012-05-24T13:01:00.000+02:00

El post de l'Alba sobre l'art modern, m'ha fet recordar una petita anècdota que tinc ganes d'explicar. L'altre dia va ser, també a París, la nit europea dels museus, i vam aprofitar l'avinantesa per visitar fora d'hores (de 18 a 24h, obrien), el Petit Palais i les seves exposicions. Jo no havia planificat la sortida, no vaig mirar què hi havia allà, i no tenia ni idea de què em trobaria. Després de passar una sala plena de vasos de vidre treballat, i una altra amb unes quantes obres realistes, vaig entrar a una tercera sala on hi havia una mica de guirigall, ja que tot de nens s'aplegaven davant d'una dona que explicava contes. I just darrera la dona, hi havia aquest quadre:

Posta de sol sobre el Sena a Lavacourt, Monet

Em vaig quedar parada. Jo coneixia aquest quadre, l'havia vist abans! Però on? No havia entrat mai a aquell museu, i no solc dedicar el meu temps lliure a fullejar llibres sobre la pintura impressionista. En aquell moment ni tan sols em sortia el nom de l'autor, i mira que és famós... Em vaig apropar i ho vaig veure. Monet. I llavors em va venir tot al cap.

Quan feia 3r o 4t d'ESO (o potser 2n? impossible recordar-ho), a música vam estudiar els impressionistes. Recordo que el llibre de text explicava que igual que els pintors representaven les seves escenes amb pinzellades que semblaven "fetes a l'atzar" o sense gaire intenció, els músics feien el mateix amb les seves composicions.* El text parlava de Debussy i d'algú altre com a representants del moviment impressionista en la música, i els comparava a Monet i Manet en la pintura (a mi em feia gràcia que Debussy i Monet, tots dos fossin Claude de nom de pila). I per il·lustrar-ho tot, hi havia aquest quadre. No, no, el que he posat aquí dalt no... buscant-lo ara per fer el post, m'he adonat de l'error, el que hi havia al llibre de música era aquest (al llegir-ne el títol ho he recordat, i també he recordat les diferències en la imatge):

Sol ixent. Impressió, Claude Monet.

Doncs igual que quan estava a l'escola em vaig quedar força estona mirant el quadre imprès en menys de 12cm d'ample al llibre de text, fa quatre dies em vaig quedar encantada allà en mig, ignorant la dona que explicava contes, fixada en el quadre de darrere seu. Vist en una pantalla no impressiona gaire, i costa trobar una fotografia que conservi els colors reals. Però és impressionant el contrast enre el paisatge i aquell sol "couchant" que és allà en mig, taronja brillant, com si res no passés.

I jo no sóc ni experta ni una gran amant de l'art. Però d'exposicions de Monet, en visitaré més d'una abans de tornar.

* Si algú entès en impressionisme —musical o pictòric— passa per aquí i vol precisar la meva pobra explicació, el convido a fer-ho. Jo no en sé més!

Medicina són sis anys

2012-05-18T20:12:00.002+02:00

A part de seguir, gràcies al reader, molts blogs de la Catosfera, també en segueixo uns quants (no tants) del que s'anomena Blogosfera Sanitaria. Són blogs (tots en castellà..) en general portats per metges, residents o estudiants que parlen de la Medicina des de moltes de les seves vessants, de la més tècnica a la més humana. Com a estudiant, trobo interessant informar-me i saber què es cou en els aquests cercles d'opinió però, per què no, també m'agrada distreure'm... Un d'aquests blogs, penja sovint tires còmiques, vinyetes o simplement coses curioses relacionades amb la Medicina. L'altre dia hi vaig veure aquest formulari i el vaig trobar genial, l'havia de compartir amb vosaltres! Sigueu bona gent i feu-lo arribar a tot estudiant de Medicina que conegueu. Ell o ella us ho agrairà.

Són preguntes que a TOTS ens han fet, i no un cop, sinó molts i molts. I algunes d'elles fins i tot ens desperten instints assassins quan les sentim per enèssima vegada. Entenc que qui no coneix el món de la Medicina no té perquè saber res d'això, però per nosaltres són coses tan òbvies que poden arribar a resultar irritants. Potser per ser sumament repetitives. Aquí us posaré les meves respostes. Indicaré amb color blau les que són globals i serveixen per tothom (o pel 99%). Altres, són més personals. Després imprimiré això i sempre en portaré còpies a sobre, per quan algú em faci alguna d'aquestes preguntes. =P

- Has vist morts ja?
Sí, en formol en vaig començar a veure a primer fent anatomia. Morts fresquets, a 3r, a les autòpsies que vèiem per anatomia patològica.

- No et fan por?
No. T'hi acostumes. (Són molt tranquils i no es queixen.)

- Aquest any acabes, no? (Estant a 5è... justament el que em passa ara)
NO. Són SIS anys, acabo el curs que ve i no perquè estigui repetint!

- Ja saps quina especialitat agafaràs?
NO. (fins i tot qui creu que ho sap, prefereix no dir-ho)

(i una de collita pròpia que he d'afegir perquè encara és pitjor:)

- I en què t'has especialitzat?
NO m'he especialitzat en res. Són 6 anys comuns per tothom, llavors preparem l'examen MIR i escollim especialitat, que aprenem durant 4 o 5 anys de residència.

- Medicina de Família? Això no és una especialitat.
Sí que ho és. (I no afegir res més per no dir disbarats).

- Ja has operat a algú?
No. Com a molt m'han deixat ajudar una mica a quiròfan. Operar és difícil. Operar és molta responsabilitat. No ho fa qualsevol.

- Per què cobreu a la residència si esteu estudiant? (he de confessar que això no m'ho han preguntat mai, i que si mai m'ho pregunten trencaré cames)
Perquè treballem com negres?

- T'ha regalat ja alguna cosa algun representant? (Aquesta tampoc me l'han fet gaire. Els representants ja no regalen res interessant).
Algun boli ha caigut. Però perquè al distreure's li he robat. // Em quedo els post-its que el metge no ha volgut.

- Carai, treballant tantes hores et faràs ric, no? (Una altra pregunta que desperta instints trenca-cames)
No, no em faré ric (o començaré a tenir diners a partir dels 50 o 55 anys). Preferiria que només us poséssiu malalts de 9 a 17h, no fer guàrdies, cobrar menys i tenir una vida familiar normal.

Així que res, ara ja esteu ben informats, si teniu dubtes o preguntes, prometo no trencar cames i respondre-les amablement als comentaris! Tenia pensat algun dia explicar la "trajectòria" que hem de seguir per ser metges especialistes a casa nostra (o a altres països), però em penso que ha quedat força explicat aquí. Si a algú li interessa, ho puc fer igualment i amb molt de gust. I sobretot, si coneixeu gent que estudia Medicina, NO feu aquestes preguntes!!! (La de l'especialitat només es pot fer un cop ja hem triat la plaça... llavors segur que ens agradarà dir-ho!)

(He volgut donar un punt còmic al post... no em prengueu per súper repel·lent, no ho sóc tant! A més, a mi m'encanta parlar de la meva carrera —a excepció d'aquestes preguntes—)

RC - Forgotten Sunglasses

2012-05-17T12:50:00.000+02:00

Forgotten Sunglasses - Vladimir Kush

Quan ens vam conèixer en aquell dinar multitudinari organitzat al jardí d’uns amics en comú, duies ulleres de sol. No em va semblar estrany, molta gent en duia, aquell assolellat dia d’estiu. Inevitablement ens vam apropar l’un a l’altre, algú que ja no recordo ens va presentar de passada, i vam encetar conversa. A la tarda, quan ens acomiadàvem, vam decidir veure’ns un altre dia.

Ens vam retrobar al lloc pactat una tarda d’agost. Anaves ben bonica, lluint la teva pell morena i amagant els ulls rere les ulleres. Vam passejar, vam parlar, i vam prendre una copa en una terrassa hores més tard. Quan repassava aquelles hores compartides, ja sol a casa, vaig adonar-me d’un detall: ni tan sols quan va caure el vespre t’havies tret les teves ulleres de sol. De quin color devies tenir els ulls?

Les trobades es van succeir. Cada dia ens coneixíem una mica més, ens agradàvem, però fèiem passos petits i tímids. Més d’un cop, a mida que la confiança mútua ho permetia, et vaig demanar per què no et treies les ulleres, però tu somreies i no deies res. Un vespre, finalment, quan la nostra estona plegats s’acabava, em vaig apropar a tu per fer-te un petó a la galta a tall de comiat. Tu em vas aturar, la teva mà sobre el meu pit, i amb l’altra, a poc a poc, et vas treure les ulleres. Els teus ulls, verds com maragdes, parlaven clar. Havia desaparegut la darrera barrera. Et vaig besar.

* * *

Van passar setmanes, mesos, i alguns anys. Vam sortir junts, vam marxar de vacances, vam arranjar horaris laborals i vam buscar un piset que ens fes el pes a tots dos. Amb el temps, van aflorar les primeres discussions i desavinences. La rutina ens cremava, com a totes les parelles, ens dèiem. Un dia, però, la cosa va anar més enllà. Ara penso que et vas sentir més ferida del que podies tolerar. No sé com ho podria haver evitat. En silenci, et vas apropar al calaix on les teves ulleres havien restat oblidades d'ençà del dia del petó, vas agafar la teva bossa i vas anar cap a la porta. Abans de creuar-la em vas dirigir una darrera mirada, et vas posar les ulleres i vas marxar escales avall. No em vas dir ‘s’ha acabat’. No calia.

Aquesta és la meva participació a la proposta de Relats conjunts d'aquest mes. Animeu-vos a participar!

Llençar-se a la piscina

2012-05-06T00:27:00.000+02:00

No, no és que avui vulgui parlar de natació (ho sento, Laia!); ni tampoc faré referència a aquells moments crucials de les relacions sentimentals en què un dels dos ha de fer el pas. Vull parlar d'una cosa, amics lectors (lectors en general, no d'aquest blog!), que tots nosaltres ens plantegem en algun moment de la nostra llarga trajectòria lectora; un pensament que ve arran del post i els comentaris deixats en la darrera ressenya d'en XeXu al Llibres i Punt! No, no és que vulgui parlar ara del Club de la lluita, això tampoc. Però sí que vull parlar de llegir llibres en... anglès. I altres.

Quan ens plantegem començar a llegir en un idioma que no és el nostre, i que dominem a mitges, sempre ens fan por certes coses. Que la lectura es faci massa pesada, passar-nos hores buscant paraules al diccionari, perdre'ns la meitat de la història, no captar els detalls o la bellesa de l'escriptura... De fet, tot això passa quan ens hi posem, però amb el temps i la pràctica millora. Per això jo penso que el més important és, si de debò se'n tenen ganes, llençar-se a la piscina i posar-s'hi.

[Parèntesis: I per què se n'haurien de tenir ganes?? Tres raons, molt ràpides, per llegir en altres llengües: 1) No deixar florir-se al cervell l'idioma que ens hem matat a aprendre; 2) Accés a les obres en versió original; 3) Accés a obres que encara no han estat traduïdes al català. Punt i final!]

He tingut la sort d'estudiar l'anglès durant molts anys (dins i fora l'escola) de manera que en el seu moment vaig assolir un nivell prou bo, i des de fa uns anys he llegit força coses en anglès. Després he tingut també la sort d'estudiar alguns cursos de francès i de venir a viure a París, així que també m'hi he posat i vaig progressant.

No és que sigui cap experta en l'aprenentatge de les llengües, i tampoc tinc la mà trencada en llegir altres idiomes. Evidentment no sóc ningú per donar lliçons d'aquesta mena, però amb el temps m'he adonat que hi ha molta gent que senzillament no s'atreveix a començar per les pors que comentàvem abans, així que si em permeteu, diré unes quantes coses que trobo que poden facilitar l'experiència.

- Escull un llibre que ja hagis llegit en català (o castellà), i que t'hagi agradat i tinguis ganes de rellegir (jo vaig rellegir molts dels Harry Potters en anglès!)

- O bé, busca un llibre que sàpigues del cert que serà senzill de seguir. Sense grans trames, sense jocs de paraules complicats, sense molts salts passat-futur, etc. A mi em va anar bé, en francès, provar amb la novel·la policíaca clàssica. També hi ha molta novel·leta romàntica fàcil de llegir. O llibres per nens, però macos, com el clàssic Le Petit Nicolas.

- NO busquis paraules al diccionari, o no acabaràs mai dels mais. Busca només la típica paraula que surt vint cops i no endevines què vol dir, o aquella que et sembli molt clau per entendre un fragment (i el wordreference és molt més ràpid que els diccionaris de paper...)

- No pateixis si no entens tot el que es diu. El que és important és seguir el fil argumental, amb això ja faràs.

- Troba estones de tranquil·litat per llegir. Necessitaràs una mica més de concentració que habitualment! I no desesperis si vas més a poc a poc, és normal.

I res, no dono més la tabarra. Si llegiu sovint en llengües que no domineu i teniu suggeriments de llibres que van bé per començar, compartiu! I si teniu altres "trucs" o recursos per facilitar la gesta, digueu-ho, també.

La juguesca

2012-05-02T14:42:00.004+02:00

Mai he estat allò una noia que diguem, grossa, grossa, però mai he estat tampoc una noia que diguem... prima, prima. Suposo que, en general, la major part de la meva vida (des de la pubertat), he sigut la típica noia a la que "li sobren uns quilets". Entenent "uns" com a quantitat variable segons els puja-i-baixes de la temporada.

Aquests darrers dies he estat xerrant força amb una amiga, i parlant sobre l'estiu i els modelets que voldrem lluir ha sortit el tema recurrent primavera rere primavera: hauríem de fer l'operació biquini! (ningú s'espanti, només pretenem treure'ns de sobre els quilets acumulats durant els mesos d'hivern, aquells que protegeixen del fred i que són proporcionats per torrons, neules i àpats consistents, i evitar que les cervesetes i els gelats els mantinguin).

Al final la cosa ha quedat així: les dues volem perdre al voltant de 5kg d'aquí al Juliol, així que un cop arribi el dia senyalat (8 de Juliol), comprovarem pesos. Cada quilogram perdut és 1€ que va per l'altra. Cada quilogram guanyat és 1€ a pagar. Evidentment, si les dues perdem el pes, doncs no hi haurà intercanvi monetari i tan contentes amb els nostres tipets. Si les dues ens quedem igual... doncs pitjor per nosaltres.

Així que... rellotges a zero: tenim dos mesos llargs i 5kg a rebaixar. La recepta? Menjar bé i fer exercici! (ai, quin patir... hahaha)

PD: Arribat el dia, ja us diré si ho he aconseguit o no. Bé, si ho he aconseguit ho diré. Si no dic res, més val que no pregunteu, eh!

La metgessa de Barcelona

2012-04-30T15:45:00.003+02:00

Títol original: La metgessa de Barcelona

Autor: David Martí

Edició: 1a ed., Barcelona, 2012. (Grup62)

Pàgines: 262

El dia de Nadal de 1562 les vides de la Lluna Aymerich —metgessa— i de la seva filla Eulàlia, comencen a canviar precipitadament. És en aquestes dones i alguns dels seus aliats, que recaurà la missió d'evitar que El Llibre de les essències, un tresor de la humanitat de valor —i també perill— incalculable, caigui en les mans equivocades. Al llarg de l'aventura, una epidèmia de pesta i un atac per part d'enemics misteriosos i enigmàtics, assolaran la ciutat de Barcelona, que també la Lluna mirarà de protegir.

Novetat d'aquest Sant Jordi, aquesta novel·la es troba a cavall de la novel·la història i la fantàstica, amb un toc d'aventures entremig. Combinació perillosa, ja que la novel·la històrica sol intentar ser fidel a la realitat, mentre que en la fantàstica 'tot s'hi val', sempre que es mantingui una lògica dins la història. L'argument és interessant i complet, amb uns clars personatges principals i els seus secundaris, cadascú amb la rellevància necessària en el text. Està escrit de forma prou planera, la lectura és senzilla i ràpida i no costa gens anar passant pàgines, cosa que el fa ben agradable. Un punt fort és que explica, sense excedir-se, coses interessants de la història i construcció de la ciutat de Barcelona, molt agraït pels que la coneixem. Per contra, trobo que l'autor es perd en alguns raonaments, fent que el lector s'hagi de creure les coses 'perquè sí', de manera que al meu parer el text perd coherència interna. Un exemple és que en un capítol es dóna una mena de 'joc de pistes' per arribar a un punt, i les pistes s'aguanten amb pinces... res a veure, per dir alguna cosa, amb els jocs de pistes que fa Dan Brown a El Codi da Vinci (que no és un llibre que m'agradi, però és l'exemple més clar que em ve al cap).

Al meu parer és un llibre que es llegeix ràpid i de gust, no dubto que em quedarà un bon record de la lectura, però d'altra banda no puc deixar de dir que a mi no m'ha acabat de convèncer. Em costa d'explicar, però el que vull dir és que no m'he pogut 'creure' del tot la història. He llegit literatura fantàstica amb coses del tot inventades (vegi's Harry Potter), i en el moment de llegir-ho m'ho he empassat tot, com si fos la pura realitat. No ha estat el cas. Potser pel fet de mesclar fantasia amb realitat històrica. Per voler vendre màgia, encanteris, poders, i miracles sense donar-ne una explicació raonada. Altres punts fluixos que li he trobat és que passa molt per sobre alguns moments importants. És a dir que, quan passa una gran cosa per l'argument de la història s'ho ventila en quatre línies, no li dóna la importància que es mereix. I el mateix passa amb els personatges, que per la forma com estan explicats, no he pogut fer-me meus, ni sentir-los propers. El final és el que ha de ser, tot i que no m'agrada la manera que ha tingut d'acabar tancant part de la història, ni que hagi deixat algun fil sense lligar.

La conclusió és que el llibre és prou recomanable, és distret de llegir i explica coses interessants. Sóc conscient que li he fotut força canya i que n'he destacat força coses negatives però és que sóc incapaç de callar les coses que no m'han agradat. Malgrat tot, no crec que sigui un gran llibre, i estaré encantada de discutir-ne opinions amb qui tothom que ja l'hagi llegit. Bona setmana!

Et si c'était vrai...

2012-04-24T23:04:00.001+02:00

Títol original: Et si c'état vrai... (any 2000)

Autor: Marc Levy

Edició: Versilio, 2011

Pàgines: 250

Títol en castellà: Ojalá fuera cierto

Recordo el primer dia en què vaig topar amb aquest llibre. Em va cridar l'atenció, però estava en francès, el veia gruixut (era aquesta novel·la i la seva continuació reunides en un sol volum) i tenia altres objectius d'adquisició de lectura per aquella tarda. Setmanes després, vaig veure a ca la Jomateixa una ressenya molt positiva sobre una altra parella de llibres de l'autor, i això em va decidir, fa una setmana, a descarregar-me'l per l'ebook. Tinc la sort d'haver-lo pogut llegir en francès -i s'entén molt bé- perquè de moment no està traduïda al català. De totes maneres, estic segura que tard o d'hora caurà, ja que novel·les posteriors de l'autor, com les que ressenyava la Jomateixa, ja han estat traduïdes. Pels més cinèfils, també en van fer una pel·lícula (però un cop vist el trailer ja aviso que n'han fet el que han volgut... poc a veure amb el llibre). I aquí va la meva ressenya!

La Lauren és interna de medicina a un important hospital de San Francisco. La seva vida, tot i que un pèl solitària, és del tot normal fins que un dia pateix un accident de cotxe que després de quasi matar-la la deixa finalment en coma. Un coma profund, que la tindrà durant més de mig any desconnectada del món, o això és el que sembla a tothom. Passat aquest temps, l'Arthur, un nou llogater, s'instal·larà al pis que havia ocupat ella fins el dia de l'accident, i aquí és quan comencen a canviar les coses. L'Arthur estarà disposat a tot per tal de salvar la Lauren i aconseguir que es desperti.

Torno a ressenyar una novel·la romàntica francesa. Com La délicatesse, aquesta es pot catalogar també de comèdia romàntica. Comèdia subtil, ja que aporta uns tocs d'humor que no passen desapercebuts, dibuixant davant dels nostres ulls escenes que com a mínim ens faran fer un somriure entremaliat. La resta del llibre, però, conté força filosofia sobre la vida i l'amor, i no és que sermonegi al lector gratuïtament, si no que ho entrellaça bé i subtilment amb el fil argumental. L'autor posa els peus tot sovint el camp de la medicina, i he de confessar que m'ha sorprès trobar-ho força rigorós. Darrere d'algunes escenes hi ha una bona feina de documentació i correcció per part de professionals de la salut.

He gaudit molt amb aquesta novel·la. L'he llegit a la velocitat de la llum els dies que m'hi he pogut dedicar, m'ha enganxat, l'he trobada interessant, i la història és del tot curiosa. L'argument m'ha sorprès en moltes ocasions, i la forma amb què està escrita és planera. No deixa de ser una novel·la romàntica, però fins ben bé el darrer terç del llibre ens podríem estalviar aquesta etiqueta odiosa. La recomano, sempre i quan no espereu la gran obra literària, i tingueu ganes d'una lectura lleugera, que tracta dels sentiments i les relacions humanes. Aconsello paquet de mocadors de paper a mà.

Plou i fa sol...

2012-04-20T21:04:00.000+02:00

...les bruixes es pentinen!

Ahir dijous vaig sortir de la Facultat a quarts de cinc de la tarda. El cel estava ben tapat i plovia, primer poc, però mentre caminava cap a la parada d'autobús de l'Hospital Saint Antoine van començar a caure unes gotes ben grosses, amb força. Em van venir al cap aquelles dites, catalanes o no, que diuen que a l'abril aigües mil i que al maig cada dia un raig. La primavera, ja se sap. Sense ser cap gran xàfec, des de sota la marquesina veia com plovia amb ganes i ben bé que la gent es mullava, ja que els parisencs es resisteixen a donar ús al parapluie*. Va arribar el bus i seguia plovent, però llavors els núvols ja s'havien apartat una micarrona i hi havia un lleuger ressol. Després d'uns vint minuts de trajecte, vaig baixar a Odéon i vaig canviar a la línia 4 de metro. Havia deixat de ploure i el cel ja no era tan gris. No cal que us digui que quan vaig sortir del metro a Vavin el cel estava clapejat de núvols grans i blancs, però es veia, darrere seu, un blau bonic i intens. Evidentment, a dos quarts de sis, quan vaig arribara casa, feia tan bon dia que hauria pogut sortir a prendre el sol al balcó.... durant cinc minuts, perquè poc després es va tornar a tapar. El temps està boig.

* Per mostra un botó. Només un de cada quatre parisencs utilitzen paraigües. Paraigües que sol ser inútil per motius diversos. (Dades estadístiques extretes de la meva fiable capacitat d'observació de l'entorn).

Dies amb cançons (recopilatori final)

2012-04-18T07:55:00.008+02:00

Després de totes les aportacions que heu anat fent al post dels dies amb cançons, no puc fer menys que fer un recopilatori final amb tot el que ha sortit. Una classificació, un recull complet i universal de totes les cançons que fan referència a un dia concret, o més aviat, de tots els dies, mesos, èpoques, a les que s'ha dedicat una cançó. Moltes gràcies a tots per haver participat! Per acabar-ho de rematar, poso el reproductor del grooveshark amb la llista que hem fet entre tots al final d'aquest post. Post que per cert, és el número 150 d'aquest blog, poca cosa al costat dels vostres números, però sincerament, mai hauria pensat que el Coses arribaria tan lluny. Gràcies a tots!

Dies de la setmana

L'últim tirabol - Brams
Cap de setmana - Els Pets

Dilluns

I don't like Mondays - Boomtown Rats

Manic Monday - Bangles

Monday Morning - Fleetwoog Mac (+ divendres)

Monday Monday - The Mamas and The Papas

T'enyoro - Fes-te fotre (+dijous)

Dimarts

Ruby Tuesday - The Rolling Stones
Tuesday afternoon - The Moody Blues

Dimecres

Un dimecres qualsevol - Els Pets

Dijous

Dijous Paella - Dijous Paella

Divendres

Friday I'm in love - The Cure

Last Friday Night - Katy Perry

Un altre divendres - Mishima
Friday on my mind - The Easybeats

Dissabte

Dissabte - Els Pets

Saturday night - Suede

Saturday night fever - Bee Gees

Diumenge

Lazing on a Sunday afternoon - Queen

Sunday Morning- The Velvet Underground

Domingo astromántico - Love of Lesbian

Sunday Morning - Maroon 5

Every day is like Sunday - The Smiths

Lazy Sunday afternoon - The Toy Dolls

Mesos de l'any

Abril

Nit freda per ser abril - Manel

Quién me ha robado el mes de abril - Sabina

Abril 74 - Lluís Llach

Juny

June Afternoon - Roxette

Agost

Agost - Els Pets

Setembre

Calafell - Els Pets (en realitat és final d'estiu, però bé)

September - Earth, Wind and Fire

Wake me up when September ends - Green Day

Novembre

Vine del norte - Ismael Serrano

November Rain - Guns'n'Roses

Desembre

A long December - Counting Crows

Altres

Del segle XXI: 21t century digital boy - Bad Religion

Dels anys 80: Años 80 - Los Piratas

Dies concrets (la nineta dels meus ulls!)

20 de Març

20 de Març - Joan Manel Serrat

Dilluns de Pasqua:

La vida és bonica (però complicada) - Els Pets

20 d'Abril

20 de Abril - Celtas Cortos

23 de Juny (revetlla de Sant Joan)

Els amants de Sant Joan - Els Catarres

La Nit de Sant Joan - Jaume Sisa

7 de setembre

El 7 de Septiembre - Mecano

9 de novembre

Ramito de violetas - Cecilia

25 de desembre (Nadales)

Fum-fum-fum - Popular Catalana

Les dotze van tocant - Popular Catalana

31 de desembre (Cap d'any)

Un año más - Mecano

I fins aquí el recopilatori. Altre cop, mil gràcies per fer-ho tan divertit i curiós, espero que us ho hàgiu passat bé remenant cançons modernes i antigues, i que us hagi agradat com ha quedat la llista final! La deixaré una temporadeta a la barra lateral per si quan passeu per casa meva us ve de gust escoltar alguna cançó que vagi amb el dia... Ja sabeu, barra lliure, n'hi ha per tots els gustos. De moment, aquí està:

Dies amb cançons by Yaiza on Grooveshark

Sense tretzes

2012-04-13T15:39:00.003+02:00

Avui és divendres tretze, el dia de la mala sort a molts llocs. La veritat és que no he vist a cap dels meus companys francesos gaire alterat, simplement s'han fet el típics comentaris al respecte. Malgrat això, no sé si podem classificar la República Francesa com a estat oficialment no supersticiós. No sé si sabíeu que això es fa, a mi em va sorprendre molt, però almenys a l'hospital on sóc ara no hi ha cap habitació amb el número 13!

No sé si s'apreciarà prou bé, però aquí teniu de costadet les habitacions 14 i 12...
la 13 no existeix enlloc! (es veu que podria haver-hi gent que posés pegues per haver-hi de dormir... A mi no em faria res, la veritat!)

El recopiltori cançoner... durant el cap de setmana, que vol temps!! ^^'

Cuina fàcil, ràpida i llaminera

2012-04-12T00:36:00.001+02:00

No us passa de vegades que esteu mandrosos però us vindria de gust menjar quelcom suculent? Què feu? Jo agafaria i aniria a algun restaurant, però la meva economia d'estudiant no sempre em permet aquests capricis, i menys a París.

L'altre dia vaig veure una cosa al supermercat i em vaig inspirar. Vaig agafar uns quants productes que no havia previst i quan vaig arribar a casa em vaig posar mans a la obra. Va sortir això:


Comencem amb els ingredients macos: uns dauets de salmó fumat i una mica de brie


I l'element estrella: el wrap! Ho passem tot una mica per la paella...

I ho emboliquem com bonament podem

I quan t'ho menges, queda així!

També me'n vaig fer un de verduretes (que ja tenia fetes del couscous) i ou dur.
Aquí veieu la fase paella, que no tinc de l'altra. Aquest el vaig plegar enrotllat, però no tinc cap foto decent per ensenyar-vos!

Per cert, estic preparant un post recopilatori amb totes les cançons quan van sortir al darrer post. Si algú estava fent una llisteta o se li ha acudit alguna altra cançó... que ho digui en les properes 48h! =)

Dies amb cançons

2012-04-09T12:26:00.000+02:00

Fa anys i panys que, imitant altres persones o per ocurrència pròpia, m'havia dedicat a enllaçar en messengers, facebooks, fotologs, i resta de xarxes, determinades cançons en determinats dies de l'any. Sabeu què vull dir?

Per exemple, avui és Dilluns de Pasqua i no puc evitar que em vingui al cap que la vida és bonica (però a vegades complicada). Aquesta és de les que estranyament se'm passen per alt. Però n'hi ha moltes d'altres, en les quals no sempre penso, però que ara que les busco, van sortint.

Per exemple, tenim com a data musical el set de setembre, o el nou de novembre. N'hi ha que no són dies concrets, sino estacions de l'any (però aquesta no s'acabaria mai, n'hi ha taaantes!), o mesos, vejam... abril, o abril, agost, novembre... I també cançons que relaciono amb algun període força determinat, com el final de l'estiu, o el cap d'any. Els dies de la setmana també s'hi valen, com ara el dissabte, o el dilluns i el dijous.

Què me'n dieu? Les coneixíeu o heu caigut de quina parlava només pel dia o el mes? Ja veieu que el meu repertori no és massa llarg i que repeteixo grups... no és una cosa que tingui massa present avui en dia, però anys enrere havia estat una cosa curiosa i divertida de buscar.

Ampliem la llista? Se us acudeixen altres dies amb cançons? Va, que si en van sortint podem fer una bona llista.

Una història blogaire

2012-04-06T17:51:00.000+02:00

Ahir la Montse explicava com s'hi va embolicar (amb els blogs, és clar!), i ens demanava que expliquéssim als comentaris com hi havíem arribat nosaltres. Com que em vaig animar i li vaig deixar un comentari llarguíssim explicant la meva (fins i tot vaig rebuscar per la xarxa per explicar-ho amb precisió) vaig pensar que això ho havia d'aprofitar per fer un post. I aquí el teniu!

Quan tenia 15 anys (en fa set) ja havia escrit puntualment alguns textos que potser podria classificar com "assaig" o "article d'opinió" i com que ja m'agradava molt remenar per internet (havia tingut alguna web cutrilla amb una amiga), vaig decidir, sense que en recordi més detalls ni circumstàncies, crear un blog i penjar-los allà. I així vaig crear La Porta dels Somnis*, el meu primer blog. No va passar de les cinc entrades (i un sol comentari!). Poc després de crear-lo vaig descobrir Relats en Català, i ho vaig trobar molt millor lloc on penjar els meus escrits, que van passar a ser més aviat relats de ficció. A més, allà tenia gent que em llegia i em comentava (alguns ara ronden per aquí...), i teníem una dinàmica molt maca. Va ser la meva primera comunitat virtual, si ho voleu anomenar així.

Però poc més d'un any després, cap al 2006, vaig començar a escriure poesia... ehem. Poemes en castellà, o poemes massa íntims que no tenien cabuda a Relats en Català. Així que, com que havia passat mooolt de temps (als meus ulls jovenets), el primer blog ja estava caducat, i a més, em calia un espai nou perquè el que volia penjar-hi llavors era diferent, era poesia. I així va néixer el segon blog, Una mirada a l'infinit**. El van omplir al llarg de dos anys i poc, una vintena llarga d'entrades, totes farcides d'horrorosa poesia adolescent! (Només en salvaria un parell, però més val que quedin per l'oblit).

I finalment, la nit de Nadal del 2007 vaig crear el Coses de la Vida. La idea tornava a ser la mateixa del primer blog: un lloc on dir la meva i esplaiar-me. El primer, la Porta, havia quedat del tot oblidat al fons de la meva memòria, i no en recuperaria l'adreça fins més tard. Començava de nou amb un blog, però,... com que no coneixia ningú més amb blogs, el pobre Coses de la Vida va estar sol i trist durant quasi tres anys, amb una desena d'entrades que ningú no comentava. Però ja era allà, bategant, esperant el seu moment. El moment va arribar cap a l'estiu del 2010, quan vaig decidir reengegar-lo. Vaig canviar l'estètica negra i fosca amb què havia nascut i vaig posar-li la imatge de fons que potser alguns de vosaltres recordareu (els caramelets de coloraines i les lletres vermelles) i que vaig tenir fins al setembre passat. Vaig començar a escriure, amb una freqüència dubtosa, però molt superior a la que havia mantingut fins llavors.

I llavors, què? Doncs un bon dia de principis del 2011, remenava el blog de Els Amics de les Arts i vaig saltar a aquest post de El Tentacle, que els havia dedicat una tira. I allà vaig veure que comentava un tal XeXu, i com que jo anteriorment havia conegut un Xexu, vaig entrar a fer el tafaner. I pam, vaig descobrir el Bona Nit i tapa't d'en XeXu (que evidentment no era el meu conegut), i des d'allà... a tots vosaltres. Va ser el salt a la catosfera. I la resta de la història... ja la coneixeu!

Per això mai sé quan celebrar l'aniversari del blog: el 24 de desembre, quan el vaig crear? El 22 d'agost, quan el vaig reactivar? O bé quan vaig descobrir que la catosfera existia?

I vosaltres? Com vau arribar aquí?

* Blog encara existent. Prego que si algú el busca i el troba, tingui en compte que tenia 15 anys!

** Blog tancat i barrat (pel bé de tothom).

La mitja

2012-04-03T20:08:00.000+02:00

Darrerament hem sentit molt a parlar de grans curses, i inevitablement, llegint els posts sobre la Marató de Barcelona que van fer el Porquet i el Joan, i el magnífic EcoTrail parisenc d'en Jordi, m'ha passat per la ment que, al cap i a la fi, córrer és un esport molt còmode. No requereix pagar una quota, ni portar la bossa d'esport tot el dia a sobre, i pots estirar i dutxar-te en la intimitat de casa teva.

Així que no sé ben bé com, m'ha crescut al cap la idea de tornar a córrer. Bé, dic "tornar" perquè vaig tenir uns mesos fa un parell d'anys en què ho vaig intentar amb unes amigues, sense massa èxit. En aquell moment vaig tenir clar que el problema era el calçat i com que això es pot arreglar, avui he decidit sortir a valorar si val o no la pena gastar-me diners en unes vambes noves.

I res, he arreplegat per casa el que podria ser la meva indumentària d'anar a córrer: malles, samarreta de maniga curta, dessuadora, calçat esportiu que en cap cas està pensat per córrer per ciutat, el cabell recollit en una cua amb poca gràcia, i lents de contacte per a què no em patinin les ulleres pel nas. Ja que la meva samarreta de la Marxa de la Regularitat infantil està a casa, la meva única credencial ha estat la samarreta de fa dos anys de la facultat de Medicina. Llàstima!

Com que fa molts mesos que no faig esport, he decidit moderar-me i per començar córrer només la mitja. Avui la mitja, i a partir de demà o del proper dia (si mai arriba) anar allargant. Però com sempre, un cop hi ets i veus que vas bé t'emociones i acabes fent més. Així que bé, al final n'he fet dues. Sí, sí, no us exclameu!! Jo volia fer-ne només mitja, ja us dic, però al final he acabat fent dues voltes al parc!

Conclusió: menys de 4km (mig caminats, mig correguts), uns 40 minuts, observació de la fauna d'un parc del 13è de parís, una mica d'avorriment, una dutxa molt agradable després, i el dubte sincer de si hi tornaré. Si és que ja diuen que això de córrer és avorrit...!!!

Cop de calor

2012-03-26T14:50:00.002+02:00

Avui quan he tornat de l'hospital, he arribat a la porta de casa i m'he trobat una pacient en estat crític. La meva planteta s'ha passat tot el matí al sol i quan he arribat estava completament pansida i en estat avançat de deshidratació.

Ciclamen pansitus

El pobre ciclamen s'ha passat l'hivern sense fer ni una sola flor, passant fred, i ara que ha començat a florir, resulta que fa massa calor per a què ho pugui suportar!

De totes maneres, no patiu que ja l'he posat a Cures Intensives: un racó ombrejat i el plat ple d'aigua per a què xucli!

.fr

2012-03-22T13:01:00.000+01:00

Doncs arribo a París i ara resulta que jo sóc .fr. Sí, sí, mireu com em surt! Alguns dels vostres blogs se m'obren així, tot i que s'obren igual amb el .com que amb el .fr. Vosaltres com em veieu a mi?!

Algú altre que visqui a l'estranger ha detectat el mateix??

La veritat és que .fr em molesta menys que .com.es, però posats a fer, preferiria el .cat, és clar... Quines coses més pesadetes!

Per cert, aprofito aquest post breu (ho he aconseguit?) per dir que he passat uns dies a Barcelona, però que ja torno a ser a París, amb molta feina a passar pels vostres blogs i amb alguns posts pendents, com ara... una crònica de concert!

Apa... bon dia i feliç primavera!

París 20ºC, i regar voreres

2012-03-15T17:43:00.000+01:00

En aquest any de puja-i-baixes insòlits, i em refereixo a les temperatures (la resta de coses només baixen) ens trobem que a 15 de Març, a París hi fa calor. Però calor de primavera. De mes de maig a Andalusia! Vaja, ara potser exagero... Però a mi m'ha semblat que feia una temperatura molt agradable per l'època (la meva preferida, suposo). I els coloms estan d'acord amb mi!

Per si algú es pregunta què és aquest sortidor d'aigua enmig de la vorera... Informaré breument que es veu que a París les voreres i la calçada no les escombren. Les netegen amb aigua a pressió, i la recondueixen perquè vagi al clavegueram. Després, els homes de la neteja acaben de recollir la brossa que pugui quedar a les reixetes de la claveguera. Molt pràctic, oi? Consum innecessari d'aigua? Doncs sembla que no. L'aigua no és potable (bé, no és aigua "de boca"), prové del Sena, i després passa per uns sistemes de depuració, i torna al riu. Pim-pam. I els coloms que ho gaudeixen! (i fan la seva toilette...)

(El que m'estranya és que jo havia sentit que això de "regar" les voreres ho feien a primera hora del matí, i no a les dues de la tarda...).

Per cert, això de la neteja ho he tret d'aquest programa del canal ARTE, una cadena francoalemanya. Hi ha la comparació de certs costums francesos amb els respectius alemanys. Si enteneu un dels dos idiomes us el recomano, aquí us deixo el vídeo en francès i en alemany. (Emissió de 10 minuts, molt interessant!)

De segona mà

2012-03-14T16:03:00.002+01:00

Divendres passat vaig estar a la llibreria Gilbert-Joseph, del Boulevart Saint-Michel, per veure si trobava alguan cosa que em vingués de gust llegir i feia passar la desgana literària. I tant, si vaig trobar coses! De tant en tant m'encanta passar-me una bona estona remenant llibres, mirar-ne molts, i quedar-me'n poquets. Poquets, sobretot a Barcelona, que els llibres semblen fets d'or, pel preu que tenen.

A França hi ha molta tradició de revendre llibres i comprar-ne de segona mà. La veritat és que se'm fa estrany, ja que a casa nostra es fa poquíssim, i també perquè jo mai no em desfaria dels meus llibres! Però bé, el cas és que em va de fàbula, perquè no em fa res comprar un llibre de segona mà (que estigui cuidat, eh) si m'ha de sortir més bé de preu.

Per posar-vos alguns exemples, us diré que a principi de curs vaig comprar dues novel·les, una de l'Anna Gavaldà per 2'5€ (Ensemble, c'est tout) i una altra de l'Amélie Nothomb per 1'5€ (La biographie de la faim), a una botigueta del barri que només es dedica a això. L'inconvenient d'anar a aquesta botiga (i totes les altres que hi ha de la mateixa mena) és que vas "a veure què trobes". Tenen el que tenen i punt.

En canvi, la Gilbert-Joseph és una llibreria molt gran (de fet, jo vaig anar a la general, però tenen altres locals a la mateixa zona distribuits per especialitats), i al mateix lloc on tenen col·locats els llibres nous, els pots trobar d'ocasió, si és que en tenen, etiquetats de groc. A més, així pots comparar el preu, i valorar si per l'estat que està el llibre et surt a compte o prefereixes el nou. Doncs bé, vaig comprar l'Étranger*, d'Albert Camus, per 3'20€, d'ocasió; i La délicatesse*, nou, per 6'20€. És clar, tots de butxaca, eh!

El cas és que no entenc massa per què a Barcelona això no es fa pràcticament enlloc. Aquest fet em fa extrapolar les coses i pensar que els francesos viuen millor perquè aprofiten més les coses que tenen, encara que estiguin una mica velletes, però això serà un altre post (o no!). L'altra cosa en la què em fa pensar és que no entenc com a Catalunya els llibres són tan i tan cars (a França un llibre de butxaca -nou- costa entre 5 i 9€, pel que he anat veient), especialment els que són en català. És tema de llengua? És tema d'impostos? Si algú en té la més mínima idea, que m'ho expliqui.

* M'ha passat una cosa curiosa amb aquests dos llibres que seria un altre post. No dic que el faré, perquè... si ho dic segur que no el faig! ;)

La délicatesse

2012-03-12T00:50:00.003+01:00

Títol original: La délicatesse

Autor: David Foenkinos

Edició: Éditions Gallimard, 2009

Pàgines:209

Edició catalana: La delicadesa. La Magrana (traducció de Jordi Martín Lloret)

La història d'amor la Nathalie i en François és completament perfecta. Tant, que la Nathalie té por de dir que "és feliç", per si això li porta mala sort. I malauradament, un dia tot acaba bruscament. A partir d'aquí, la Nathalie, admirada i estimada per tothom, però aliena a aquests sentiments, haurà de trobar la manera de començar de zero. Quant de temps viurà tancada dins seu fins que el rellotge es torni a posar en marxa? I com interactuarà amb el món a partir d'aquell moment?

La délicatesse és, clarament, una novel·la rosa. Però de les bones. Destil·la les relacions humanes, especialment les sentimentals, i com les viu i les sent cadascun dels personatges. És una lectura lleugera i agradable, amb punts força bons, i tocs d'humor interessants. L'autor intercal·la amb la història petites observacions, definicions, o aclariments sobre coses que tenen a veure amb la història (com per exemple, la recepta del rissoto que mengen els protagonistes, o la definició de la paraula moqueta, de la que es queixa la Nathalie).

He agafat aquest llibres després d'uns quants dies de molta desgana literària. I la veritat és que tot i ser en francès, l'he devorat en dos dies. A mi m'ha agradat molt i l'he llegit molt de gust, però no deixa de ser novel·la rosa i no parla de res més que no sigui l'amor i els seus problemes, per tant, entenc que a molts això no us interessarà gens. Al principi la novel·la em va sorprendre, perquè tot i que pinta una historieta d'amor cursi, de cop i volta et dóna una bona cleca, i això em va agradar. Però després s'acaba reprenent una mica el to "disney" i això ha fet que la meva opinió empitjori una mica. Però dóna una idea força bonica d'aquesta delicadesa que necessitem tots els humans.

I per cert, ha França n'han fet l'adaptació al cinema, amb l'Audrey Tautou (l'Amélie!) com a protagonista. No sé si mai arribarà a casa nostra, però us deixo aquí el trailer. I aquí, la versió en anglès.

Engaxada als llençols, o la manca de voluntat

2012-03-10T00:51:00.003+01:00

Un so que em resulta completament desconegut em separa del son de forma progressiva. Què és? La consciència se'm remou des del fons del son, i va sortint sense presses. Obro un ull. Ah, sí, el despertador. Com si no sonés la mateixa alarma cada dia de la meva vida. Són les 6'57. Faig un gran esforç de concentració per apretar el botó de "ajornar" i no fer la pífia d'apagar-lo del tot. No és que vulgui llevar-me immediatament, m'agrada fer una mica el ronso al llit i ja em poso el despertador amb previsió. Però si no torna a sonar l'alarma, quan torni a obrir un ull serà migdia, que ja em conec. Ajornar, doncs.

Torna a sonar. Un cop, i un altre, i un altre. La meva ment ja està més espavilada, i discernir el botó ajornar del d'apagar alarma resulta més senzill. Quasibé mecànic. De fet, crec que podria fer-ho sense obrir els ulls, i això que la pantalla és tàctil -moment becaina-. Han passat més de tres quarts d'hora des que ha sonat per primer cop. Au, ja em llevo. Si total, no tinc tanta son. Dos minuts i em llevo. Em giraré cap a l'altre costat només un moment, però un moment i el llevo -segon moment becaina-. Uf, ja són quasi les nou. Si em llevo ara encara aprofitaré el matí. Doncs au, amunt. Però s'està tan bé entre els llençols... i no m'espera ningú... mitja volta més.

Al final se'm fan més de les deu i no aconsegueixo aprofitar el matí. La meva excusa? Que no "m'espera ningú". Però després m'emprenyo per tenir una força de voluntat(1) tan pèssima. La nit abans havia planificat llevar-me ben d'hora, ben d'hora i tenir un matí plenament productiu! Podria donar la culpa al meu estat d'inconsiència entre el son i la vigília (de vegades és real, apago el despertador sense despertar-me realment), però només seria una excusa. Un cop llevada ajorno la feina, igual que abans ajornava l'alarma.

Per què sóc tan desastre? Aquest post té un punt d'humor (o això pretén!), però en realitat estic una mica farta de mi mateixa en aquest sentit. Algú té la recepta màgica per la força de voluntat i la constància? És que si algun dia vull ser metgessa, més val que em comenci a posar les piles...

(1). La meva professora de psicologia de segon, deia que "apel·lar a la força de voluntat és inútil". Clar que això era en els hàbits que causen dependència i addicció. Em puc considerar addicta al llit? Al llit de dormir, eh!

* Sort que la setmana que ve torno a pràctiques i tindré algú que m'espera!! Els meus pacients perquè els vagi a veure, i els meus "jefes" per mirar-me malament si faig tard (tot i que no acostumo a fer tard).

i PD: no vull deixar de dir que aquest post em fa una certa vergonya, encara que en faci conya. No és un aspecte de mi del que em consideri gens orgullosa, no m'agrada tenir-me per una persona gandula. Algun dia hi posaré remei! Espero, vaja.

PD2: Ho sento, projecto fer posts curts, però se'm dóna pitjor que matinar.

Digueu-me radical

2012-03-08T13:23:00.004+01:00

Diu l'Ara que hi ha rumors que el TSJC possiblement mantindrà el model d'immersió lingüística i mirarà de "reconduir" la situació de les quatre famílies que volen que els seus fills es puguin escolaritzar en castellà. Si necessiten alguna idea de com reconduir-los, jo en tinc una de molt bona. L'AVE en direcció a Madrid va costar molts diners i li podríem donar un bon ús.

Diu, que a partir de les 13h (ja fa 18 minuts) ha d'arribar la notícia referent la resolució final del TSJC. Digueu-me radical, però si prohibeixen el català com a llengua vehicular de l'escola, em penso que hauran encés la metxa. Que no ens toquin la llengua, és l'últim que ens queda per aguantar. Si el castellà ha de ser la llengua vehicular a l'Estat espanyol, deixem de ser Estat espanyol. Independitzem-nos, siusplau.

Actualització 13'45:

El TSJC salva la immersió a mitges. Llavors, serà veritat al broma que vaig veure al twitter fa uns dies:

- Hola, hola, nens niños, avui hoy estudiarem estudiaremos...

Tornar-ho a viure

2012-03-06T21:51:00.003+01:00

Ahir em van dir que tant de bo tornéssim a estar a primer de carrera. Teníem 17 o 18 anys i ens crèiem molt grans perquè per primer cop trepitjàvem la Universitat. No ens sembla que hàgim canviat gaire, però llavors ens creuem pel passadís els pipiolos que ara comencen Medicina, i tot i que només són quatre anys més petits, ens semblen criatures. (1)

Tornar al passat? Potser som massa joves per començar a desitjar tornar als vells i bells temps. El meu primer pensament va ser que no, que estic contenta amb l'edat i la situació vital que tinc en aquest moment, i també amb el futur proper que intueixo, i que ho prefereixo de llarg al que tenia llavors.

Però una segona pensada acompanyada de la seva corresponent banda sonora, aconsegueix que la nostàlgia faci acte de presència i he recordat aquella època. La ingenuïtat, les oportunitats, les coneixences, les noves sensacions, els seus bons i mals moments, i la gent que tenia al voltant aquells dies. Molts han canviat. Alguns seguiu aquí. Només han passat quatre anys, però érem joves, més joves que ara, i la ratlla entre l'adolescència i la joventut era encara molt subtil. I inevitablement em pregunto com seria poder tornar-ho a viure amb l'experiència acumulada durant aquests anyets.

És greu que amb 22 o 23 anys en comencem a sentir grans... Ostres, mireu-nos: se'ns nota a la cara, ja?

I vosaltres? Quina època de les vostres vides us agradaria tornar a viure?

Nanas De La Cebolla by Joan Manel Serrat on Grooveshark

(1): Quan vam començar 1r, els de 6è ens semblaven terriblement vells! Però ara que hi arribarem... estem convençuts que nosaltres ens conservem millor! Psa!

No ho estan fent bé

2012-03-03T11:17:00.000+01:00

Feia un parell de dies que em voltava pel cap la idea de fer un post per als polítics. Un post dirigint-me a ells i dient-los el que és evident: que no ho estan fent bé. Que no estan sabent entendre els missatges que el poble els fa arribar. Però ja sabeu que jo no parlo massa de política i que com que no hi entenc, opto per no xerrar gaire. Donava voltes a això, quan xafardejant el twitter em vaig trobar amb la gota que va fer vessar el got. Guaita! Però si ells ho han entès tot!!! Som els estudiants, els que no hem entès res!!!

El titular diu així: "Mas acusa els estudiants "de no haver entès la situació"".

Molt bé, senyor Mas, i senyors polítics que segur que penseu com ell, reprimiré les ganes que em venen de ser mal educada al llegir això i intentaré explicar-me: potser consideren vostès que han entès la situació? Han de representar el poble, i reben a cops de porra la seva veu. La gent surt en massa al carrer, i vostès, en comptes de reflexionar i adonar-se que hi ha alguna cosa que no estan fent bé, els acusen de violents, agressius i ganduls. Mirin, la gent no es queixa perquè sí. Fa 10 anys no hi havia aquesta mena de movilitzacions, que jo recordi. Ja n'hi ha prou de donar la culpa a la crisis. Ens queixem de vostès.

Jo no sóc economista, ni he estudiat ciències polítiques, ni entenc un borrall en legislació. Els meus camins van per altres verals. Però tot i així hi ha una cosa que veig molt clara, i no cal raonar massa per adonar-se'n: no ho estan fent bé. Acceptin això. No vulguin seguir al poder perquè sí. Si no en saben més, ho podem entendre, tots som humans i tenim uns límits. Però llavors abaixin el cap i toquin el dos. I deixin pas a algú que en sàpiga, i que sense més interessos, pugui tirar el país endavant. Perquè a vostès, els prenen el pèl. Els qui van darrere dels diners, s'amaguen i s'escuden rere les seves bones intencions. I els foten el pèl a vostès, i a tots nosaltres. Ja n'hi ha prou.