Coses de la vida

Digueu-me radical

2012-03-08T13:23:00.004+01:00

Diu l'Ara que hi ha rumors que el TSJC possiblement mantindrà el model d'immersió lingüística i mirarà de "reconduir" la situació de les quatre famílies que volen que els seus fills es puguin escolaritzar en castellà. Si necessiten alguna idea de com reconduir-los, jo en tinc una de molt bona. L'AVE en direcció a Madrid va costar molts diners i li podríem donar un bon ús.

Diu, que a partir de les 13h (ja fa 18 minuts) ha d'arribar la notícia referent la resolució final del TSJC. Digueu-me radical, però si prohibeixen el català com a llengua vehicular de l'escola, em penso que hauran encés la metxa. Que no ens toquin la llengua, és l'últim que ens queda per aguantar. Si el castellà ha de ser la llengua vehicular a l'Estat espanyol, deixem de ser Estat espanyol. Independitzem-nos, siusplau.

Actualització 13'45:

El TSJC salva la immersió a mitges. Llavors, serà veritat al broma que vaig veure al twitter fa uns dies:

- Hola, hola, nens niños, avui hoy estudiarem estudiaremos...

Tornar-ho a viure

2012-03-06T21:51:00.003+01:00

Ahir em van dir que tant de bo tornéssim a estar a primer de carrera. Teníem 17 o 18 anys i ens crèiem molt grans perquè per primer cop trepitjàvem la Universitat. No ens sembla que hàgim canviat gaire, però llavors ens creuem pel passadís els pipiolos que ara comencen Medicina, i tot i que només són quatre anys més petits, ens semblen criatures. (1)

Tornar al passat? Potser som massa joves per començar a desitjar tornar als vells i bells temps. El meu primer pensament va ser que no, que estic contenta amb l'edat i la situació vital que tinc en aquest moment, i també amb el futur proper que intueixo, i que ho prefereixo de llarg al que tenia llavors.

Però una segona pensada acompanyada de la seva corresponent banda sonora, aconsegueix que la nostàlgia faci acte de presència i he recordat aquella època. La ingenuïtat, les oportunitats, les coneixences, les noves sensacions, els seus bons i mals moments, i la gent que tenia al voltant aquells dies. Molts han canviat. Alguns seguiu aquí. Només han passat quatre anys, però érem joves, més joves que ara, i la ratlla entre l'adolescència i la joventut era encara molt subtil. I inevitablement em pregunto com seria poder tornar-ho a viure amb l'experiència acumulada durant aquests anyets.

És greu que amb 22 o 23 anys en comencem a sentir grans... Ostres, mireu-nos: se'ns nota a la cara, ja?

I vosaltres? Quina època de les vostres vides us agradaria tornar a viure?

Nanas De La Cebolla by Joan Manel Serrat on Grooveshark

(1): Quan vam començar 1r, els de 6è ens semblaven terriblement vells! Però ara que hi arribarem... estem convençuts que nosaltres ens conservem millor! Psa!

No ho estan fent bé

2012-03-03T11:17:00.000+01:00

Feia un parell de dies que em voltava pel cap la idea de fer un post per als polítics. Un post dirigint-me a ells i dient-los el que és evident: que no ho estan fent bé. Que no estan sabent entendre els missatges que el poble els fa arribar. Però ja sabeu que jo no parlo massa de política i que com que no hi entenc, opto per no xerrar gaire. Donava voltes a això, quan xafardejant el twitter em vaig trobar amb la gota que va fer vessar el got. Guaita! Però si ells ho han entès tot!!! Som els estudiants, els que no hem entès res!!!

El titular diu així: "Mas acusa els estudiants "de no haver entès la situació"".

Molt bé, senyor Mas, i senyors polítics que segur que penseu com ell, reprimiré les ganes que em venen de ser mal educada al llegir això i intentaré explicar-me: potser consideren vostès que han entès la situació? Han de representar el poble, i reben a cops de porra la seva veu. La gent surt en massa al carrer, i vostès, en comptes de reflexionar i adonar-se que hi ha alguna cosa que no estan fent bé, els acusen de violents, agressius i ganduls. Mirin, la gent no es queixa perquè sí. Fa 10 anys no hi havia aquesta mena de movilitzacions, que jo recordi. Ja n'hi ha prou de donar la culpa a la crisis. Ens queixem de vostès.

Jo no sóc economista, ni he estudiat ciències polítiques, ni entenc un borrall en legislació. Els meus camins van per altres verals. Però tot i així hi ha una cosa que veig molt clara, i no cal raonar massa per adonar-se'n: no ho estan fent bé. Acceptin això. No vulguin seguir al poder perquè sí. Si no en saben més, ho podem entendre, tots som humans i tenim uns límits. Però llavors abaixin el cap i toquin el dos. I deixin pas a algú que en sàpiga, i que sense més interessos, pugui tirar el país endavant. Perquè a vostès, els prenen el pèl. Els qui van darrere dels diners, s'amaguen i s'escuden rere les seves bones intencions. I els foten el pèl a vostès, i a tots nosaltres. Ja n'hi ha prou.

Diuen que serem metges

2012-03-01T19:20:00.000+01:00

Els meus companys de promoció i jo estem a mitjans del cinquè curs de Medicina. Ens en queda un més, el sisè, i si tot va bé hi haurà un paperet que dirà que som metges*. Si au! Metges, nosaltres? La veritat és que no tenim la sensació de saber gran cosa, i molt menys de poder curar a ningú. Ni la tindrem d'aquí un any i quatre mesos!

Com potser ja sabeu, la formació del metge es consolida durant els anys d'especialització, quan som MIRs (metges interns residents). Són quatre o cinc anys en els què ens seguim formant, centrant-nos en una especialitat, i treballant a l'hospital. Ja diuen que tot s'aprèn practicant, oi? Vindríem a ser els aprenents d'altres temps: fem molta feina, som la "mà d'obra" (més aviat barata) de l'hospital, i la nostra capacitat de prendre decidions comença sent pràcticament nul·la el primer any i acaba sent quasi total al final del quart o del cinquè any, quan esdevenim especialistes.

Però per passar de ser un llicenciat en medicina qualsevol a ser un metge resident en procés d'especialitzar-se, cal passar un petit obstacle. Petit i diminut obstacle... anomenat examen MIR. Són, per dir-ho clar i fàcil, unes oposicions a nivell estatal. S'hi pot presentar qualsevol llicenciat en Medicina (i això vol dir molta gent) que vulgui accedir a una plaça MIR. Del resultat de l'examen (90%) i la nota d'expedient de final de carrera (10%) en depèn el número de posició. El que té més nota de tots, tindrà el número 1, el següent el 2... i així fins al 14.000, que són els candidats que s'han examinat aquest gener. En tot l'estat hi ha unes 7.000 places, així que us podeu imaginar que el tema és una miqueeeta competitiu. I és en funció del número de posició obtingut que s'escull quina especialitat es vol fer, i a quin hospital.

Com deia al començament, tot just estem a mitjans de cinquè, però el camí cap a això, cap a l'examen MIR, ja ha començat. Aquests dies hem rebut la visita, els pressupostos i les insistències de les acadèmies que preparen pel MIR (informació que jo he rebut en la distància, clar), i és d'això del que volia parlar avui. Però per arribar-hi he donat moltes explicacions i me n'he anat pels cerrus d'Úbeda, així que de moment ho deixaré aquí. Potser (i només potser) algun dia parlaré de les acadèmies, de l'examen i de com de bojos que ens tornarem tots estudiant-lo!

*Snif! Recordo tan clarament el meu primer dia a la Facultat de Medicina... sembla que va ser ahir!!

PD: Si quan estigui estudiant el MIR segueixo tenint blog, poden passar dues coses: 1) que el tanqui; 2) que l'etiqueta "MIR" acumuli més entrades que tota la resta del blog junt.

A primera fila

2012-02-26T13:19:00.006+01:00

Ahir no vaig anar al teatre, però vaig poder gaudir d'un espectacle de bona qualitat a primeríssima fila. Resulta que a l'agafar la línia 5 de metro a Place d'Italie amb uns companys, van pujar al nostre vagó dos personatges vestits amb roba estrafolària, un vellet de pantalons de pana, bastó i boina, i un jove amb barret i robes extremadament llampants. Quan les portes van tancar i el metro va engegar, el vellet va començar a cridar que li havien robat... l'iPhone! Acusant des de l'altra punta del vagó al jove, que seia amb nosaltres, i que havia convertit el seu barret en un passamuntanyes negre: Est-ce que je fais une tête de voleur? (Que tinc cara de lladre, jo?)

Tothom va callar i va mirar i escoltar, mentre els dos actors representaven la seva petita escena, que es va desenvolupar en gran part a la mateixa plataforma on anàvem nosaltres. Intercanviant somriures i mirades de sorpresa no ens en vam perdre cap detall i vam aplaudir efusivament al final de l'espectacle, que va durar escassament tres parades, fins a Gare d'Austerlitz. Des d'allà fins la següent parada, els nois se'ns van presentar: Pour un théâtre qui déraille, La Compagnie des Rails... METRO , RER , TER , TGV , THALYS , EUROSTAR. (Per un teatre que descarrila, La companyia dels raïls,...)

Dos actors que constitueixen una companyia. No s'amaguen de res, busquen sponsors o algú que els ajudi a arribar a altres escenaris. Mentrestant, assalten qualsevol mitjà de transport públic sobre raïls i intenten arribar a tothom. I passen la gorra, clar! No em va sorprendre veure com més de la meitat de la gent que viatjàvem amb aquell vagó vam remenar les nostres carteres per donar-los alguna moneda generosa. I encara els vam aplaudir un parell de cops fins que van baixar. Van arrencar riures i somriures... i sembla que, avui en dia, això no té preu. Tant de bo tinguin sort!

I per si passa per aquí algun mecenes ric amb ganes de fer una bona obra pel món de l'espectacle... cliqueu aquí!

Les targetes que repartien a aquells que els donàvem une piece (una moneda)

Actualització: he trobat al youtube una mostra del que vaig veure jo... resulta que era un fragment adaptat de l'Avar de Molière!

Val a dir que ahir al nostre vagó vam ser més efusius,

vam aplaudir molt i la gent va donar monedetes!

Qui sóc?

2012-02-22T08:37:00.008+01:00

De vegades cal aturar a fer-se aquesta pregunta, perquè tot i que sembla molt obvi crec que és de les primeres coses que oblidem. És tan fàcil deixar-se portar pel dia a dia, les obligacions, el lleure, les persones que ens envolten... però qui som? Fa uns anys tenia l’oportunitat de dedicar 24 o 48 hores a l’any a pensar només en això. Qui sóc, on vaig, amb qui, i per què. Sovint penso que hauria de recuperar aquell vell costum.

Ahir em van fer pensar en quina mena de persona sóc. Van treure a la llum un dels meus molt defectes, i veure’l allà davant em va deixar tocada. A qui li agrada que li ressaltin els defectes? També va fer adonar-me que fa molt temps que no penso en aquestes coses. Qui sóc, i per què. M’agrada creure que sé on vaig i amb qui... Falten les altres coses.

Un cop em van dir que era com un jonc (xinès?) que s’adapta al vent de bufa, sense trencar-se, i sense perdre les arrels. Suposo que això és una cosa bona, però segons com t’ho miris també es pot dir que canvio de jaqueta segons amb qui parlo. És veritat que m’adapto a les persones sense perdre la meva essència? Hi ha dies en què és fàcil pensar que no tinc cap mena de personalitat. Qui sóc?

És dolent reprimir o intensificar vessants del meu caràcter per agradar més a la persona amb qui tracto? De vegades em sembla que és imprescindible adaptar-se per poder mantenir relacions civilitzades; d’altres, em fa por estar-me cremant a mi mateixa, a foc lent i prement les dents. Però suposo que no n'hi ha per tant.

Parada tècnica

2012-02-01T00:35:00.000+01:00

Han passat uns quants dies des de l'últim post. Podria dir que he estat enfeinada, o que he tingut altres distraccions, altres coses a les que dedicar temps i atenció, i no seria cap mentida. Com que sembla que aquestes circumstàncies encara s'allargaran una mica més, prefereixo declarar-me en parada tècnica i no estar pensant que "fa massa dies que no faig post". A aquestes "distraccions" i falta de temps, s'hi ajunta una sensació una mica estranya, de no poder-hi ser del tot, o no poder ser ben bé jo mateixa. Com si el meu bloc no em pertanyés al 100%. Em costa d'explicar. Necessito temps, un temps físic que ara no tinc, i temps mental per reconciliar-me amb el Coses de la vida. Tot arribarà, no passa res.

Mentrestant, intentaré seguir sent a casa vostra, com he fet igualment aquesta última setmana. Suposo que amb un ritme disminuït i visites més breus, però hi seré. M'agrada donar-vos la llauna!

Fins ara.

Un dissabte normal

2012-01-21T23:22:00.007+01:00

El dia d'avui ha estat un dissabte com qualsevol dels altres. Res hauria d'haver estat diferent, però resulta que jo he tingut un bon dia. Senzill, sense grans coses, però ben agradable.

Aquest matí tenia pràctiques (una mena de guàrdia de dissabte al matí), però he pogut plegar més d'hora del que m'esperava, i me n'he anat a voltar. De seguida he vist una botiga de roba que m'agrada i hi he anat directa, que aquí també hi ha rebaixes! Però abans d'entrar-hi m'he adonat que just al davant hi havia una fnac. Perill! He fet un parell de voltes mirant roba, però al final he decidit que preferia gastar-me els diners en llibres, així que he fet un ràpid canvi d'establiment.

M'ha agradat molt remenar llibres i més llibres (feia temps que no m'hi dedicava sense presses de cap mena) i he fet el que considero una bona compra. Sóc conscient que si hi hagués hagut llibres en català (o una oferta més àmplia en castellà?) la tria hauria estat força diferent. Però el resultat és aquest:

Les adquisicions d'avui. De fons, la meva prestatgeria de l'anobii!

Després he seguit voltant. El dia era típicament parisenc, el cel molt gris, el terra moll, i un plugim molt i molt suau. No feia gens de fred, i era agradable passejar per aquells carrers. Quasi sense adonar-me'n he topat de cara amb la Yellow Korner, una galeria fotogràfica que no coneixia i que m'ha deixat la boca badada, i m'ha revifat les ganes de treure la pols a la meva càmera mig abandonada.

Potser arran d'això, quan he anat a parar al centre Pompidou no he pogut evitar treure el mòbil, que tot i que dista molt de la càmera de retratar bona, fa unes fotos prou decents. Aquí us en ensenyo una!

Centre George Pompidou, i unes figuretes molt curioses a la font de la plaça

Al final se m'ha fet tard, i he decidit quedar-me a fer un mos per allà. Ha estat acabant-me les postres en aquella cafeteria de la Rue Sébastopol que he posat punt i final a Grandes Esperanzas, la novel·la de Dickens que tenia actualment entre mans, i que he llegit per poder participar a l'Homenatge a Dickens, organitzat per l'Assumpta en motiu del bicentenari del naixement de l'escriptor.

I per acabar de rematar el dia, quan estava a punt d'arribar a casa, he fet una parada tècnica a la boulangerie del meu carrer, he comprat una baguette i he fet allò que fa tot bon parisenc just després de comprar-la...

"Baguette sense crostó" (sembla el títol d'una obra d'art, oi?)

...clavar queixalada al crostó!

Doncs ja ho veieu, un dia sense res gaire especial, però que m'ha resultat agradable i tranquil. I us ho volia explicar!

Fins la propera!!

PD: Tinc pendents les explicacions tècniques sobre l'últim post... prometo fer-ho entre setmana!

No em puc moure (I)

2012-01-19T19:07:00.003+01:00

Em vaig despertar de sobte. A la meva ment hi havia les imatges del que havia estat somniant fins moments abans i en tenia el record molt fresc. Però ja no somniava. Encara mantenia els ulls clucs, i estava estirada al llit, bocaterrossa, amb el cap de costat, recolzat al coixí. Aquesta posició no em deixava respirar massa bé, així que vaig decidir moure’m. Però no podia.

Vaig reconèixer immediatament aquella sensació tan angoixant. El meu cervell estava despert, i donava ordres, però els músculs no volien obeir. Em vaig concentrar en el meu braç dret, per poder aixecar el tors. Vaig contar a tres per poder-lo moure. Una, dos, tres! Però res, el braç dret seguia al seu lloc. Les cames, les cames, probaré de moure les cames. Cap resultat. Era com si tingués el cos totalment paralitzat.

Per experiències anteriors sabia que ni tan sols podria cridar, ni parlar, ni demanar ajut a algú dient-li que no em podia moure. Amb prou feines aconseguiria emetre un lleu murmuri al que, prenent-me per adormida, ningú faria cas. De totes maneres, estava sola a casa, així que ni ho vaig intentar. Tampoc podia obrir els ulls, només respirar i pensar per què no em responia el cos.

Després d’uns quants intents frustrats per moure el meu cos, vaig decidir tranquil·litzar-me. Llavors em vaig adormir de nou, només un instant, lleument, i de sobte em vaig despertar esverada. Quan me’n vaig adonar, ja estava asseguda al llit i amb els ulls ben oberts. Quin ensurt.

Aquest text el vaig escriure jo mateixa fa uns quants anys. Descric una experiència ben real, una cosa que em passava sovint i que em segueix passant de tant en tant. Ara per ara ja m'he pogut informar i sé que és una cosa que passa a més gent i que té nom, i no m'amoïna tant. Però durant una bona temporada creia que tenia alguna cosa estranya!

Us ha passat algun cop? Us passa alguna altra cosa curiosa quan dormiu, o bé quan us esteu adormint o despertant? Si és així, o si coneixeu casos, m'agradaria que els expliquéssiu! Són coses molt curioses, sovint completament benignes, i força desconegudes. Endavant!

En el proper post us explicaré les quatre cosetes que sé sobre aquest fenòmen, del tot inofensiu, però certament molest per qui s'hi troba.

RC - Chop Suey

2012-01-16T15:48:00.007+01:00

Aquesta és la meva proposta al Relat Conjunt d'aquest mes!! Com que l'altre cop vaig trigar molt a fer-lo, i ara he anat força ràpid... pràcticament se m'han enganxat. Torna a ser una mica llarg, però espero que no se us faci pesat! =)

Chop Suey, Edward Hopper

L’Helena va entrar al restaurant d’una revolada. Es va apropar a la barra i va demanar un cafè sol, impacient i amb presses per tornar a la biblioteca de seguida. Quan el cambrer li va servir, va pagar i el va agafar per anar a seure a la taula més propera que trobés buida. Anava de bòlit amb l’examen de Dret Mercantil i no tenia res més al cap, per això es va esglaiar fins al punt de deixar caure la tassa a terra quan una noia que talment semblava ella mateixa li va tocar l’espatlla amb la mà i li va dir amb un murmuri, perdona, podem parlar un moment?

La intrusa que li havia copiat la fisonomia, el color de cabells, el to de la pell, l’alçada, la figura, la veu, i fins i tot el barret blau marí que duia aquell dia, es va disculpar profusament per l’incident, tal i com ho hauria fet ella mateixa, va alertar al cambrer de la trencadissa, i li va demanar dos cafès més. Una Helena quasi paralitzada encara, es va deixar arrossegar fins a una d’aquelles tauletes de marbre a tocar dels grans finestrals, i s’hi van asseure totes dues, l’una davant de l’altra.

—Em dic Emma, —va dir la intrusa—, i suposo que et dec una disculpa per haver-te espantat així. Però és que... volia parlar amb tu, perquè vaja, veient-te de lluny m’ha semblat que tu i jo...

—Que tu i jo som com dues gotes d’aigua —va concloure l’altre, que seguia sorprenent-se per moments a mida que trobava més i més semblances amb la seva interlocutora.— Jo em dic Helena. Encantada.

—Molt de gust! Escolta, no ho trobes molt estrany, això? El primer que he pensat és que hem de ser família. Podríem passar per germanes bessones! Tu no deus ser pas adoptada, oi? —a l’Emma li encantaven els misteris i jugar a detectius, i ja es veia descobrint qui sap què sobre el passat de la seva família.

—No ho sóc, no. —l’Helena es va aturar mentre el cambrer, mirant-les un pèl estranyat, els servia els dos cafès—. Visc amb els meus pares i amb el meu germà gran, som una família del tot corrent. —Va remenar el seu cafè, i posant-se una mica vermella va confessar perquè s'havia espantat tant—. Jo l’únic que he pensat és que erets la meva doppelgänger. És una paraula alemanya que utilitzen per anomenar el fenomen de veure’t a tu mateix fora del teu cos. Nosaltres en diríem veure el teu doble, o alguna cosa així. Fa un parell d’anys vaig estar llegint un llibre de fenòmens paranormals, i en parlaven extensament. Es veu que és molt mal auguri! No sé per què vaig retenir precisament aquesta informació, però el cas és que no hi havia pensat més fins que t’he vist ara fa un moment.

—Això que expliques és interesant. Però em penso que estarem d’acord en què tu ets tu, i jo sóc jo, i que cap de les dues és un espectre paranormal de l’altra. Oi?

—Sí... sembla que per força he d’estar d’acord amb tu! Llavors, què?

—Jo segueixo pensant que hem de tenir algun llaç familiar... —va insistir l’Emma quedant-se encantada uns segons. Va fixar la vista a través del vidre i repassant sense adonar-se la S i la U lluminoses d'aquell cartell que anunciava chop suey, plat que havia esdevingut el menú típic de tots els estudiants que tenien classe a la tarda i passaven per aquell restaurant a fer un mos entre classe i classe.— Escolta, segur que cap dels teus avis es deia Jefferson de cognom?

Tot assaborint aquell cafè de mig matí es van posar al corrent de les seves vides. Totes dues estudiaven a la Facultat de Dret que era allà al costat mateix, però l’Helena hi acabava d’entrar feia pocs mesos, mentre que l’Emma ja hi portava un any. Van dedicar bona part del seu temps a desfilar els seus respectius arbres genealògics fins allà on els coneixien, amb intenció de descobrir-hi un passat comú, o algun punt misteriós que les pogués ajudar a descobrir si tenien algun parentesc desconegut. Però cap d’elles era adoptada, i a cap d’elles li mancaven ascendents com per començar a fer suposicions estranyes. Fins i tot van repassar els cognoms de solteres de les seves mares, àvies, ties i besàvies, sense cap resultat fructífer. Van haver de reconèixer que la seva semblança física havia de ser fruit de l’atzar (cal dir que si aquesta escena hagués tingut lloc en els nostres dies ho podrien haver atribuït a alguna casualitat genètica, però poc en sabien de tot això a principis del segle XX), i els va fer prou gràcia haver-se conegut. De fet, van pensar que tard o d’hora s’haurien trobat, i fins i tot van jugar amb la idea més que probable de ser confoses pels seus respectius companys de classe. Feia gairebé una hora que parlaven quan l’Helena va fer un cop de cap:

—L'examen! Ostres! —i mirant el rellotge—. Tinc l’examen de Dret Mercantil d’aquí vint minuts! Tenia la intenció de fer un cafè ràpid i tornar a la biblioteca, que el porto molt malament, però amb tot plegat m’he distret.

—Dret Mercantil? Va ser una de les meves assignatures preferies, el semestre passat! Segur que t’anirà molt bé l’examen. —L’Emma l’animava sense fixar-se gaire en la cara de pànic que feia l’altra—. I bé, res, em sap molt greu haver-te donat aquell ensurt. Si hi ha qualsevol cosa que pugui fer per tu... Ja saps, vull dir per compensar-te la mala estona que t’he fet passar!

—No t’amoïnis dona, no passa res! —Llavors dubta un moment, mira als ulls a aquella noia que és tant com ella, i pensa que si ella mateixa no tindria inconvenient en fer el que està a punt de demanar, potser l’Emma tampoc en tindrà—: i escolta... dius que Dret Mercantil va ser la teva assignatura preferida?

* * *

Afegit wikipedià:

Chop Suey (1929) is a painting by Edward Hopper which portrays two women in conversation at a restaurant. According to some art scholars, one "striking detail of Chop Suey is that its female subject faces her doppelgänger." [1] Others have pointed out it would not be so unusual for two women to be wearing similar hats, and that it is presumptuous to claim doppelgängers when one of subject's face is not visible to the viewer.[2] As with many of Hopper's works, the painting features a close attention to the effects of light on his subjects.

He buscat coses sobre el quadre per internet, i quan he vist això que explicava la Viquipèdia m'ha agradat, i ho he utilitzat per construir el relat!! =)

La història de la noia que mai portava pantalons

2012-01-14T18:42:00.000+01:00

Aquesta és la història que he volgut escriure en homenatge a una companya que he tingut aquest trimestre a França. Divendres passat va ser l'últim dia de les meves pràctiques al Servei d'Ortopèdia a un hospital parisenc, i em vaig adonar de l'afecte i simpatia que havia agafat per tots els meus setze companys de pràctiques francesos, després de quasi quatre mesos de compartir esforços i peripècies amb ells. Però... vaig agafar afecte per tots ells?

Hi havia una noia que des de bon principi em va cridar l'atenció. No precisament perquè fos una manipuladora, mala pècora que dictaminava com havien de ser les coses segons el seu parer injustificat, o per què posés els nassos on ningú no li ho havia demanat fent anar malament a tota la resta. No, no per això. Va ser per un detall molt més insignificant, i és que venia vestida a l'hospital més o menys com jo aniria a ballar, si hi anés de tant en tant.

D'entrada, vaig trobar que, per part seva, era una mica agosarat venir a pràctiques amb aquells vestidets tan curts, que només baixaven un pam des dels seus malucs, i aquelles sandàlies de taló exagerat. A més, eren uns vestits molt macos, que jo hauria reservat clarament per grans ocasions (tot i que hauria procurat que fossin un pelet més llargs). Jo sempre m'he inclinat per anar amb roba molt còmoda i pràctica per anar a l'hospital, que no hi vaig a lluir, si no a treballar, així que no em va semblar gaire escaient la seva manera de vestir. Però evidentment, cadascú pot triar el punt d'equilibri de comoditat/lluir en què se senti més còmode.

Va passar setembre, i va arribar octubre, i fins i tot, els primers dies de novembre, ja força freds. Al vestuari habitual de la meva companya, només s'hi va sumar un parell de fines mitges de color carn, i les sandàlies de taló es van convertir en sabates de taló. Amb els dies també va aparèixer una mena d'americana blau marí de noia com a tot abric. Va ser llavors quan ho vaig entendre. Aquella noia, que quan arribava a l'hospital corria als vestuaris per treure's l'abric i posar-se la bata per la reunió de primera hora, i que després tornava a córrer als vestuaris per canviar-se les sabates per unes vambes victoria per poder aguantar dreta tot el matí, no era una presumida que volgués ensenyar cuixa davant de tot el servei!! No, res d'això. Aquella pobra noia... no tenia diners per pantalons!!

Amb el fred que començava a fer a París a mitjans de novembre, em vaig començar a sentir malament per haver malpensat d'ella. Ningú que tingués l'ocasió de vestir-se diferent hauria volgut sortir al carrer a les set del matí amb totes les cames a l'aire. Així que tot quedava perfectament entès i justificat. Es tractava d'un problema econòmic. El moment culminant d'aquesta història, arriba un dia de finals de novembre o principis de desembre, en què vaig constatar amb un somriure il·lusionat que, finalment aquella noia, havia aconseguit comprar un parell de pantalons!! Se'm va fer estranyíssim veure-li les cames tapades, però me'n vaig alegrar molt per ella. Tristament, m'equivocava. Com que no els hi he tornat ha veure posats mai més, he hagut d'arribar a la conclusió que algú els hi va prestar per aquell matí especialment fred.

M'he acomiadat de tots els companys, i també d'ella, fa pocs dies. Aquesta última setmana de pràctiques en ple gener francès, l'he vista altra cop sense pantalons. Si no fos obvi que totes les persones d'aquest món amb uns mínims recursos econòmics prefereixen tapar-se les cames que agafar una hipotèrmia, pensaria que... ho fa només pel gust de lluir cuixa! Però no és això, oi que no?

RC - Bocca della Verità

2012-01-09T21:57:00.003+01:00

Més val tard que mai, diuen. Fa setmanes que tinc aquest relat al calaix, pendent de revisar i penjar... i mira, fins avui, no ha decidit treure el cap! Aquesta és la meva participació a la iniciativa Relats Conjunts del mes de desembre! (m'he passat una mica amb la llargada, oi...? Demano disculpes, però és que em vaig emocionar!)

Ens havíem promès que seríem honestos. Que ens respectaríem per sobre de totes les coses, i que mai, mai no ens trairíem. I ara jo m’havia de trobar amb tots aquests dubtes, i alhora amb la certesa que ell estava incomplint la seva paraula.

Tot va començar fa dos mesos, quan la Mireia, la meva germana gran, va enxampar el seu marit posant-li banyes. No entrarem en detalls, perquè això seria tota una altra història. El cas és que ens vam veure força dies seguits, i li vaig oferir tot el meu suport per aquells moments difícils. I ella no parava de repetir aquella frase, com si fos el seu mantra “tots els homes són iguals”. Que no, Mireia, que no tots els homes són iguals. El que passa és que el teu Manel sempre ha estat un toca campanes, com si no ho sabessis. I ella rebatia, tu digues el que vulguis, però tots els homes són iguals. I el teu estimat Joaquim, és un home. Més valdrà que vigilis.

Després d’una setmana seguida sentint la cançoneta que tots els homes són iguals, la meva seguretat en la meva parella, a prova de bomba fins aquell moment, va començar a tremolar. I si havia estat una ingènua? I si la meva confiança cega en ell m’havia fet passar per alt detalls claríssims d’una infidelitat? Em vaig posar les ulleres per detectar defectes, i ho vaig començar a veure clar: evidentment que no anava a veure el Barça, se n’anava a casa de l’altra, aprofitant que a mi no m’agradava el futbol. Ningú no es creia que hagués gastat tants diners comprant a la plaça, on són les factures? Segur que li ha comprat un ram de flors, o un perfum, o una joia, que és el que fan els homes amb les amants. I ara de sobte s’apuntava al gimnàs? Si s’ha apuntat al gimnàs tot de sobte, ja ho pots tenir ben clar, va apuntar la Mireia, encantada de compartir les meves teories de banyuda respecte al meu marit. Jo plorava com una magdalena, incapaç d’acceptar que realment en Quim m’estigués fent això, i ella anava repetint, ja et vaig dir jo que tots els homes són iguals!

El moment decisiu van ser aquelles vacances de Nadal, poc després que comencessin els dubtes. El tió va cagar, de part d’en Quim i sense previ avís, dos bitllets d’avió cap a Roma. La meva il·lusió inicial, que em va fer pensar que amb un viatge tan romàntic de cara el mes de febrer, res no podia estar anant malament, es va desinflar i va baixar a nivells negatius quan la Mireia va deixar anar, mentre fregàvem els plats del dinar de Sant Esteve, un viatge a Roma? Ara sí que estàs venuda. Que no te n’adones? És la seva coartada! Es gasta els duros així per tenir-te contenta i que no et puguis queixar de res. Segur que després desapareixerà un cap de setmana, excusant-se amb un viatge de negocis, i te la fotrà amb l’altra en tota regla. En Manel ho va fer això, després ho vaig saber tot: tres dies romàntics a París amb la puta de la Cussó.

Un dia de gener, quan la pressió dins meu començava a ser insuportable, vaig anar a dinar amb la tia Lola, una tieta soltera de ma mare que vivia a prop de casa i que insistia en mantenir el contacte amb les seves nebodes-nétes, com ens deia ella. De seguida va veure que jo feia mala cara, i no va deixar de burxar en tot el dinar, fins que al final li vaig explicar, desesperada, les meves pors. La solució va venir als seus llavis com si l’hagués tingut preparada d’abans. Nena, si ho tens facilíssim! Creus que en Quim et fa el salt i no goses preguntar-li-ho? No cal! Però no dius que anireu de vacances a Roma? Mira, jo hi vaig estar quan era jove amb en Romà, aquell cap meu que sempre em deia que si no fos perquè estava casat, em faria passar de secretària (i amant) a dona en un tres i no res, que jo era un bé de Déu de dona. Però no és això el que necessites saber ara. A Roma hi ha una pedra gran i rodona, que n’hi diuen la Boca de la Veritat... i diu la llegenda...

Des que la tia Lola m’havia explicat la llegenda, que només podia pensar en el dia que arribaríem a Roma i podria fer passar en Quim el Traïdor per l’adreçador. M’estava sent infidel, i la Bocca della Verita ho sabria i li faria una queixalada que li arrencaria tots cinc dits. I això em doldria més que res en el món, perquè jo me l’estimava molt, eh, a en Quim, però almenys confirmaria la veritat, que és l’important.

* * *

Els dies han passat lentament, però finalment hem arribat a Roma. En Quim no entén la meva insistència per veure l’Església de Santa Maria de Cosmedin on hi ha la Bocca della Verita, però en tot cas, ha estat d’acord en anar-hi demà. Per fi, per fi sabré la veritat.

Visitem l’esglèsia sencera i finalment ens posem a fer cua per fer la típica foto turista: la mà a dins la boqueta i un somriure radiant. Però ja és el torn d’en Quim, i estic segura que ell no riurà tant.

– Ens fem la foto junts?

– No, home. Primer fes-te-la tu, i després ja me la faré jo. Si de cas, després, en fem una plegats. – penso per mi que això ja no arribarà a passar.

En Quim s’apropa a la pedra, somriu, posa la mà dins, i... res! Res de res! Però com pot ser? Quina manera d’enredar, el tros de pedra no fa la seva feina. Decebuda i alhora alleujada, però pensant que ara hauré de preguntar-li a ell directament, Quim que m’estàs fent el salt? M’apropo sense pensar per fer la ditxosa foto. Poso la mà dins, faig una ganyota que vol ser un somriure, i just quan en Quim diu ‘i tres’ i dispara, sento una fiblada a la mà. La trec esporuguida, la miro per tot arreu, i no hi tinc cap marca, ni cap traça de sang. Però la pedra m’ha mossegat, estic convençuda que m’ha mossegat. Miro al meu voltant i intueixo que ningú s’ha adonat de res. Em miro la mà de nou, em miro a mi i, en aquell precís instant, crec que ho començo a entendre.

I també ens havíem promès creure la paraula de l’altre, per què si no començàvem per aquí, tota la resta de promeses esdevenien inútils.

Llibres 2011 - Sense presses, siusplau

2012-01-01T23:23:00.002+01:00

Últimament vaig molt al meu ritme fent posts. També sóc conscient que "prometo" posts que després acabo no fent, però oi que em perdoneu? Per exemple, tenia intenció de penjar la llista abans que acabés l'any, de la mateixa manera que tinc escrit el Relat Conjunt d'aquest mes, i si em descuido, el penjaré quan facin la proposta del mes de gener... vaja, que sóc un desastre. Però és que estant a casa, amb les festes i l'estudi (ehem!) i tot plegat... no puc estar a tot arreu!

Au doncs, anem al que toca avui: llibres. Explicaré el que explico sempre: jo de més jove (abans d'entrar a la universitat!) llegia mooooolt i molt! Sempre tenia un llibre entre les mans, però aquests últims quatre anys i escaig he deixat moltíssims llibres a mitges, n'he trobat pocs que realment m'hagin motivat a llegir-los i acabar-los i ha estat tot plegat força catastròfic.

Aquest any vaig començar igual de fluixa que tots els anteriors, però a mida que m'he anat ficant de peus a la catosfera i he anat veient les quantitats industrials de llibres que llegiu alguns de vosaltres, m'he anat motivant. També hi han ajudat algunes de les vostres recomanacions, que m'han fet descobrir autors desconeguts, i el fet d'estar exiliada a París, que m'ha deixat més temps per a la lectura.

I sense més rotllos, aquí us poso la llista:

1. Contra el viento - Ángeles Caso

2. El despertar d'un malson - Francesc Planas i Comes

3. Una història silenciada - Francesc Planas i Comes

4. L'amant perillosa - Haruki Murakami

5. L'home de la maleta - Ramon Solsona

6. El perquè de tot plegat - Quim Monzó

7. El meu amor Sputnik - Haruki Murakami

8. El tiempo entre costuras - María Dueñas

9. L'últim dia abans de demà - Eduard Márquez

10. El temps de les cireres - Montserrat Roig

11. Tòquio Blues - Haruki Murakami

12. La casa cantonera - Sílvia Alcàntara

13. Le corps sans tête - George Simenon

14. J'ai envie de toi - Federico Moccia

15. Maletes perdudes - Jordi Puntí

16. Les veus del Pamano - Jaume Cabré

17. Mon petit doigt m'a dit - Agatha Christie (en procés)

Coses a destacar en quant a ritme de lectures: L'amant perillosa la vaig començar a llegir al juny. Així que durant els cinc primers mesos de l'any només havia llegit 3 llibres, i tots tres ben curts. Quan vaig arribar a París (6 de setembre) tenia entre mans El tiempo entre costuras (un bon totxo, per cert), així que en els últims 4 mesos he llegit més de la meitat del que he llegit aquest any. Per què també hi ha totxos com Tòquio Blues, J'ai envie de toi, Maletes perdudes o Les veus del pamano, tots ells d'entre 400 i 650 pàgines.

Pel que fa idiomes, en tinc 2 en castellà, 3 en francès i la resta en català. Estrany, però no he llegit res en anglès, ara me n'adono...

He de dir que dubto si potser he llegit algun llibre a principis d'any que no recordo... la llista la vaig començar a fer (de memòria) a l'octubre o al novembre!

I com a bons descobriments de l'any... doncs Murakami, Maletes Perdudes, i potser també Jaume Cabré. I el millor de tot: moltes ganes de mantenir un bon ritme de lectura pel 2012!! Aviam si us puc ensenyar una llista més lluïda d'aquí un any!

Un regalet per vosaltres

2011-12-28T00:53:00.001+01:00

Ni us he felicitat les festes, ni el Nadal, ni el Sant Esteve. I segurament no faré post de balanç, ni de bon any nou, ni res de res. Digueu-me rància, però faig el que puc amb el meu temps!

Tot i això, fa dies que tinc un regalet pensat per vosaltres, i ara que tinc una estona, us el deixo aquí.

Aquesta és la llista de reproducció que ha sortit fruit de recollir totes les vostres Cançons de Naixement. Em va semblar maco poder-les ajuntar totes i escoltar-les seguides. No sé com ho veureu vosaltres, però en principi les he ordenat segons vau anar comentant el post anterior, i hi he posat una "nota" indicant a quin blocaire pertany la cançó.

Em sap greu perquè diria que en moltes d'elles he posat una versió amb publicitat, i això talla molt el rotllo... Si algun dia m'inspiro, miraré d'anar-les canviant, però és una feina pesada.

I res, us vull donar les gràcies per l'acollida que va tenir aquell darrer post, ja que ha batut tots els rècords d'aquest bloc en quant a número de comentaris. Fa goig veure que us animeu així amb una cosa que he escrit jo!

Ah, i evidentment, si algú no va ser a temps de passar a dir la seva cançó, encara està a temps de fer-ho. Mentre jo les vagi rebent, les aniré afegint a la meva llista, que ara ja és la llista de tots! ;)

Abraçades per tothom!! No sé quan tornaré a publicar, però com que més val ser previsora...

Bon Any Nou 2012!!!

Quina és la teva cançó "de naixement"?

2011-12-19T17:04:00.002+01:00

Bona tarda a tothom!

Avui us vull ensenyar una cosa que he trobat pel facebook i que he trobat certament curiosa. Com tots sabeu a la Viquipèdia hi ha de tot (de tot, menys les solucions als enigmes del Mac, o als jocs d'endevinar el personatge de l'Assumpta!), i aprofitant que hi ha de tot, us proposo el "joc" que he descobert avui.

Es tracta que entreu aquí, cliqueu el vostre any de naixement, i un cop a la nova pàgina busqueu quin va ser el gran hit de la setmana en què vau néixer (als EEUU, clar...).

Jo ho he fet, i el resultat ha estat el següent:

He de dir que aquest matí, quan he vist el grenyes que canta, m'he espantat una mica pensant que la cançó no m'agradaria de cap de les maneres (creia que seria heavy!), però l'he escoltada i m'ha agradat força. Força, força, eh! I en el meu cas, no coneixia ni la cançó, ni el grup, primera notícia que existien. Però també he de dir que a mi les cançons així dels 80... ja em solen agradar, ja.

Doncs res, va, us animo a què busqueu quin era el hit del moment en què vau néixer, i que el poseu en un comentari, així podrem sentir música diversa de totes les èpoques!! I noooo, no cal que poseu la data exacta de naixement, si no voleu! Només la cançó! I que digueu què us sembla, si us escau o si no, si ja la coneixíeu o no,... el que volgueu!

Properament, un altre post musical! (no hauria de prometre posts, que després em fa mandra fer-los i quedo malament... què hi farem, sóc així! =P)

Furgar a la ferida

2011-12-15T22:16:00.003+01:00

No ens agrada que els demés ens fiquin el dit a la llaga i el remenin dins. Coi, que fa mal. Però de vegades tenim una habilitat especial en furgar nosaltres mateixos a la ferida. Fins que el dit no entri més. Fins que faci tan mal que ja no sentim res.

Tots tenim un passat, més o menys farcit segons l'edat i les experiències viscudes. Quan coneixem algú nou, sabem que té un passat, un bagatge, igual que nosaltres tenim el nostre. Ens podem arribar a sentir gelosos del passat de l'altre? Ho penso i em dic que és una tonteria. Fredament, dec estar malament del cap. Això és impossible. I tot i així, m'hi trobo. I com si no fos suficient, furgo aquest passat que no és meu i que no em pertany, i m'hi faig mal.

Quan era petita però ja no tant, vaig descobrir on amagaven els meus pares els regals de Nadal (espero que cap criatura llegeixi el meu bloc, no vull aixafar il·lusions!). Em va costar molt, durant uns quants anys, no fer el xafarder (ep, que ara ja sóc grandeta i no ho faig!). Tot i que sabia que llavors em costaria fer cara de sorpresa al desembolicar els regals. Tot i que sabia que em podia decebre abans d'hora. Però algun cop heu sentit aquesta curiositat tan forta? No poder evitar ficar el nas en un lloc... per molt que saps que no et convé?

Avui crec que he tocat el fons de la llaga. Més endins ja no es pot furgar. En defensa meva he de dir que he aguantat la temptació molt de temps. I avui, quasi sense buscar-ho, m'ho he trobat enmig. Només espero que haver arribat a aquest punt serveixi per tancar tot això. La ferida, la curiositat i totes les seves combinacions. El malestar inicial s'ha acabat transformant en una mena de serenitat estranya. I ara, ja n'hi ha prou. I a tu... a tu, et dec una disculpa.

PD: Demano disculpes si avui no enteneu res del post. Necessitava escriure-ho, i encara que quedi enigmàtic, dic el que necessitava dir.

PD2: Prometo respondre els comentaris del post anterior amb el proper post. El d'avui és un post d'urgència.

PD3: rits, em copio les teves post-dates. No em cobris drets d'autora, que sóc pobra!

Dinar de Nadal, amb el Casal

2011-12-14T14:38:00.001+01:00

Diumenge passat vaig tornar a gaudir de les activitats que prepara el Casal de Catalunya de París. L'últim cop va ser anant als actes de la Diada, i aquest diumenge, per celebrar el Nadal (una mica prematurament) amb un dinar que agrupava els socis de l'Amicale i els del Casal.

Hi vaig anar amb un company de la meva mateixa ciutat que ara també s'està a París. No sabíem gaire què en treuríem, però la perspectiva de conèixer més catalans habitants de París ens feia gràcia. He de dir que tot plegat va sortir-se una mica de les nostres expectatives, però en conjunt el migdia i la tarda van estar força, força bé.

Quan vam arribar (un pèl tard), estaven a mig fer el recital. Una coral de francesos van entonar amb un català força encertat cançons com l'Estaca o el Cant dels Ocells. També van cantar l'Estaca tres dones basques en euskera (i prou bé que sonava!). Un cop acabat el concert, ens vam entaular. Aquí us deixo una prova de que hi vam anar i del que ens van donar per menjar. Perdoneu la mala qualitat de la imatge!

Un cop dinats i a mig menjar les postres, van començar les activitats encarades a promoure els donatius per a la Marató de TV3, què bàsicament consistien en enfilar-se a una bicicleta estàtica, pedalar una mica, i fer el donatiu que hom volgués en una caixa de cartró. Val la pena remarcar que el Casal i l'Amicale són les primeres associacions que col·laboren amb la Marató des de l'estranger, i fa tres anys que ho fan. I també tenim la prova dels fets, aquí, la notícia que va fer TV3 del dinar.

Després de donar per acabat l'àpat, va tocar repartir cistelles de Nadal, i alguns altres regals. I de quina manera es va fer el sorteig? Doncs amb un quinto! He de confessar que havia jugat poc (per no dir gens) al quinto, i malgrat que pugui semblar una cosa de gent gran... ho vaig trobar la mar de divertit! I em vaig concentrar molt, penseu que sortejaven menjar i alguns trastets electrònics (com una càmera digital) i clar, a mi aquestes coses... em tempten!

Però bé, a nosaltres no ens va tocar res de res. I tot i així, vam marxar d'allà prou contents, i amb la sensació d'haver participat de quelcom molt interessant. I és que al llarg del dinar i la sobretaula, vam descobrir amb un cert grau d'astorament, que la majoria de membres d'aquestes dues associacions, no eren catalans que, per estudis o professió viuen a París. Molts d'ells eren de la Catalunya Nord (Amicale), i d'altres, fills de catalans emigrats a França fa molt de temps. I em va sorprendre molt, tot i ser positiu, que gent que no parla ni un borral de català i que l'entén més o menys... se senti catalana. Ens hauria d'omplir d'orgull!

Una última cosa, i ja callo: diumenge vinent serà la Marató de TV3. Si per algun motiu tinc un cert apreci a tota aquesta martingala, és perquè a part de l'objectiu que tenen de recollir diners per a la investigació, pel camí fan força divulgació de les malalties a les que dediquen el programa. Al llarg del que queda de setmana, m'agradaria fer un parell de posts relacionats amb el tema d'aquest anys, els trasplantaments d'organs. Veurem si ho faig, que últimament em costa!

Ebook, sí o no?

2011-12-02T12:33:00.001+01:00

Ahir vaig acabar la primera novel·la llegida amb l'ebook que em van regalar pel meu aniversari. La veritat és que mai havia pensat en tenir un aparellet d'aquest, tot i que els trobava sorprenents, però des que el tinc a les mans, no vull viure sense ell. Això no vol dir que abandoni la novel·la en paper, ni molt menys, però dóna moltes possibilitats.

Sé del cert que molts lectors consumats tenen mania a l'ebook. I com que sé que per aquí en rondeu uns quants (de lectors consumats, no d'odiadors de l'ebook, eh!), volia preguntar-vos què en penseu. Ebook.sí, .no, .tantmefa? I per què?

Ara que ja l'he provat, faré la meva llista de pros i contres:

Avantatges:

- És lleuger (adéu a deixar-te l'esquena carregant totxos de tapa dura)

- La lectura és molt còmoda (tant per la vista, com per passar pàgines, per pes...)

- Facilitat per avastir-se de llibres en qualsevol llengua, en qualsevol lloc, en qualsevol moment.

- Preus més baixos.

- Possibilitat de trobar (molts) llibres gratuïts (sí, ja sé que és il·legal, però...)

- Diccionaris sempre a mà.

- Connexió a internet via wifi (i es pot navegar per tot arreu).

Inconvenients:

- És difícil remenar el llibre, tornar enrere, buscar aquell paràgraf crucial... (tot i que sempre hi pots posar un marcador!). Però amb Maletes Perdudes (clap, clap, clap, m'ha encantat!!), hi ha mil històries i personatges que s'entrecreuen, i quan em perdia una mica, trobava complicat retrocedir i trobar el punt on s'aclaria el què.

- Dificultat al préstec de llibres. (Tot i que si els teus amics/família tenen ebook, és facilíssim!)

- Des que sé que puc tenir llibres de franc, tinc molt poques ganes de gastar-m'hi diners!

Després hi ha tot un munt d'aspectes tècnics que m'agradaria comentar (marques, models, pantalles, teclats...), però no em vull allargar amb això. I d'altra banda, si passa per aquí algun usuari habitual del llibre electrònic i em vol instruir de llocs on trobar llibres gratuïts o baratets en català... li estaré molt agraïda!

Pista d'aterratge

2011-11-30T15:32:00.002+01:00

Una tarda qualsevol, estàs tranquil·lament i profunda estudiant a la biblioteca, la concentració supurant-te pels porus de la pell (com em passo) quan de sobte sents un soroll que va augmentant d'intensitat a mida que passen els segons. Penses en què pot ser. Una màquina talla gespes? Estrany. Hi ha obres al pis de dalt? El so no variaria d'intensitat! Al final el reconeixes com un helicòpter, però clar, tenint en compte que ets dins de la Facultat, no hauries de poder sentir un helicòpter per molt que sobrevoli la ciutat. El soroll segueix in crescendo fins que es fa màxim i finalment s'atura. Com que els teus nivells de concentració eren els millors de la tarda (i com que la gent del teu voltant no semble haver-se immutat), oblides ràpidament el tema del soroll i segueixes subratllant els apunts d'oftalmologia.

Una estona més tard, potser al cap de vint minuts, (no saps quan temps ha passat perquè t'has distret una mica mirant el mail i blocs pel mòbil, entre paràgraf i paràgraf d'apunts... això és part de la concentració, eh!) el soroll torna a aparèixer, però ara en l'ordre invers. Primer el terrabastall és enorme just sobre el teu cap, i al cap d'una mica es comença a allunyar fins que desapareix. Els altres estudiants ho ignoren completament.

Fas una hipòtesi. Arribes a casa, i amb l'esperança que google maps t'ajudi a confirmar-la, encens l'ordinador i busques l'hospital. Primera imatge, per situar-nos:

Un cop trobat, t'apropes a l'objectiu i utilitzes l'eina del satèl·lit, aviam què descobreixes...

I voilà, aquí tenim el resultat!

Ho veieu bé? Ben centradet, a la taulada de l'edifici hi tenim una pista d'aterratge per helicòpters. I si molt no m'equivoco, està a sobre mateix de la biblioteca. Així que ja sabeu, no es pot pretendre estudiar en una facultat de Medicina i no ser interromput, de tant en tant, per un helicòpter que passava per allà...

PD: Bromes a part, aquestes coses sempre em fan pensar en el per què de tot plegat (com diu el Monzó). Qui viatjava en aquest helicòpter? Un ferit greu? Un excursionista rescatat d'algun accident a la muntanya? Uns metges que han anat a buscar algun òrgan vital per ser trasplantat? Fos el que fos, si hi ha un helicòpter involucrat, no es tracta de qualsevol ximpleria.

Res no és per sempre

2011-11-28T07:41:00.000+01:00

Res no és per sempre, i espero que us tireu tots al meu coll dient-me que m'equivoco. Digueu-me que sí, que hi ha coses que són per sempre. En què podríem creure, si no? Jo creia que no necessitava res ni ningú, però ara em trobo que darrerament m'havia aferrat a una altra vida per seguir caminant per la meva. L'he estimat, i per fer-ho he necessitat creure que era un fet segur, una presència indubtable que mai no es mouria del meu costat. Però res no és per sempre, o això em sembla avui. Hi he cregut cegament, i ara és quan caic. Però si no fos així, no seria estimar, oi?

Un estel que s'apaga, es pot tornar a encendre?

Abraçades i trossos de brownie

2011-11-17T00:51:00.001+01:00

Fer anys a París no passa cada any. Tampoc és que tingui res d'especial. Avui en dia, la majoria de gent felicita via xarxes socials, mails o sms, i això es manté a París tant com a Barcelona. Potser enyoraré algunes felicitacions acompanyades d'abraçada, petons i estirades d'orella, però suposo que sobreviuré. I el dinar o sopar fora de casa que típicament faig amb els meus pares, es convertirà en una visita de la meva parella, que torna a venir per aquí.

En faig 22 (sí, ja sé que tinc cara de ser més gran, no m'ho digueu vosaltres també, que no m'heu vist mai, coi!), i a l'hora tinc la sensació de ser molt jove encara, però també sento que els anys van passant perillosament, cada cop més ràpid. El temps entre un aniversari i el següent se'm fa cada cop més curt, i em sembla ahir que en feia 17 (i tenia cara de préssec?), o que en vaig fer 18 i vam fer aquell sopar i em van fer aquell regal, i que en vaig fer 19 i vosaltres tres em vau venir a despertar a les 6 del matí, amb dues madalenes amb un 1 i un 9 de cera encesos a sobre... i es van anul·lar les dues primeres hores de classe i vam passar-les fent un cafè al claustre de la facultat, o que en vaig fer 20 i tot i que se'm feia estrany posar el dos, em van regalar l'ordinador des del que ara us escric i per això sempre sé quant temps fa que el tinc... I ara no recordo res especial dels 21, així que no m'ho feu dir!

Si hagués de fer balanç d'aquest últim any... bé, suposo que ha de ser positiu per força. La decisió de venir a París va començar a nèixer ara fa un any, més o menys. I m'ha portat fins aquí. El curs passat, va ser un curs maco a Medicina, amb moltes coses molt importants per aprendre. I també ha aparegut alguna personeta que ara té molta rellevància, i que segueix aquí, malgrat tot. Els dos últims mesos han estat potser més durs del que creia, però començo a veure la llum al final del túnel. Així que no, suposo que no em puc queixar.

Aquest post és una mica de barreja de coses, per això vull aprofitar per dir que estic una mica fora de joc amb el meu propi bloc. Mantinc més o menys el ritme de blocs que llegeixo i comento, però per exemple avui és el primer dia de molts que he aconseguit deixar el reader a 0 durant la tarda. Estic actualitzant cada molts dies, i no responc els comentaris, per falta de temps i potser també de ganes de posar-m'hi. Em sap una mica de greu, però últimament aquest bloc no és la meva prioritat, i tampoc no sé massa què escriure. Una barreja de tot plegat, suposo, és el que fa que estigui aturadet.

Per ser que faig anys, no m'ha sortit un post gaire alegre, però estic bé, eh! Només una mica reflexiva i pensativa... serà que em faig gran? Ai, ai, ai...

Va, veniu tots cap aquí, que avui reparteixo abraçades i trossos de brownie!! Qui s'apunta a la festa?!

Pròxima estació: Independència

2011-11-08T17:19:00.006+01:00

No acostumo a parlar de política en aquest bloc, perquè trobo que no tinc massa opinió. Avui, però, faré una excepció. Tinc moltes ganes de parlar-vos d’un documental que m’han fet arribar i que val molt la pena. És aquest:

Són 45 minuts en els que no es parla d’altra cosa que del projecte d’independència per Catalunya, per la nostra nació sense estat. Portat per la veu de moltes personalitats del país, i carregat de símbols que no deixen indiferent, es van desgranant temes tan importants com l’autodeterminació, l’economia, la integració, la llengua i l’esport. I tot això, ens porta a parlar de quin és el camí a seguir per la independència, de la Catalunya independent dins d’Europa i la feina que cal fer l’endemà de la independència.

No em fio massa de la meva opinió, ja ho he dit. Sóc fàcil de convèncer, i més si, com en aquest cas, ja hi estic predisposada. Però avui el somni de la independència m’ha semblat més real que mai després d’aquests tres quarts d’hora ben invertits. Potser sóc innocent i crèdula, però qui parla en aquest documental no són uns xavals de disset anys fent el paperina, és tot de gent reconeguda dins i fora de Catalunya. Així que el recomano a tothom, i principalment als que últimament esteu desencantats i desil·lusionats amb el fet català. Tan de bo us pugi la moral i us carregui l’ànim.

He dit xavals de disset anys? Ah, sí clar. M’oblidava de comentar-vos que aquest documental amb un aspecte totalment professional l’han dirigit i realitzat cinc nois de segon de batxillerat, com a projecte per al seu Treball de Recerca. Ha arribat a mi de mans d'una amiga meva, que ens ha demanat que en fem difusió. Però no és perquè ella ho hagi demanat, que faig aquest post. És perquè crec sincerament que val molt la pena. Tan de bo faci la volta al país, al nostre, i al del costat.

El documental sencer el teniu al vídeo de dalt. Si 45 minuts se us fan molt costa amunt, us deixo aquí el tràiler, que en dura tres, perquè aneu fent boca. Mireu-lo, i decidiu després si el voleu veure sencer o no!

I aquí, la pàgina web del projecte Pròxima estació: Independència.

Una abraçada a tots, i Visca Catalunya!

Un cabàs ple

2011-11-06T13:46:00.004+01:00

Doncs fa tants i tants dies que no us deia res, que vinc amb moltes coses (petites i simples) per explicar.

Començo per dir que he passat 8 dies sense internet, i d'una manera o altra he sobreviscut. Els primers dies van ser durs per la incertesa de no saber quan tornaria la línia que va desaparèixer un dimecres al matí sense cap explicació. El divendres vaig saber que el dimecres següent, el 2, vindria el tècnic a mirar-s'ho. I sí, sí, va venir, s'ho va mirar, va canviar el mòdem, et voilà, problema solucionat. Com ja vaig comentar, no em vaig tornar boja perquè tinc internet (amb contacte francès, no patiu) al mòbil, i ho podia fer pràcticament tot. Només que més a poc a poc, i amb una pantalla molt més petitona.

La segona cosa és que durant el pont vaig tenir la visita dels meus pares. Si ve no tenia internet a casa, vaig estar els quatre dies ben entretinguda anant amunt i avall fent el turista amb ells. A més, vam aprofitar per afegir algunes comoditats al meu petit allotjament. Com per exemple, un senyor microones!! He de dir que és un electrodomèstic que no ets conscient de com n'és d'útil fins que no en tens... I jo sempre n'havia tingut a casa! Al microones no li he fet cap fotografia, però us en posaré una del Bois de Boulogne, que vam visitar dimarts.

Per petició de l'Assumpta, la foto "a tope" de la mida del cos del bloc!! ;)

Bonic, oi?? Doncs quan estàvem a la part més allunyada de la zona civilitzada va caure un xàfec tan fort (i tan llarg) que vam acabar xops fins als ossos... Així que res, corrent cap a casa meva (a l'altra punta de la ciutat) a eixugar-nos i canviar-nos de roba.

Més coses... vam comprar un suro que feia temps que volia i hi he penjat tot de fotos de la meva gent. Això no us ho ensenyaré, que hi surto jo i em fa vergonyeta! ;)

I el més interessant de tot plegat. Passejant per la vora del Sena, per la zona de Saint Michel, va aparèixer això davant dels meus ulls:

Us sona?? Jo vaig al·lucinar força... i com no podia ser d'altra manera, els meus pares que m'enyoren i em van mimar molt, van desembutxacar els 5 eurets que costava, i hores després ja decorava la meva habitació, ben bé així:

De vegades em costa creure que tot plegat sigui casualitat... El que hi ha al costat són algunes fotos que he fet per París, durant aquests dos mesos. Ah, sí. Perquè avui fa dos mesos que sóc aquí. Almenys estic una mica millor que fa un mes! I els dies van passant...

He fet alguna coseta més aquesta setmana (com començar a anar a la piscina), però no té massa més interès. Espero reprendre aviat el ritme blocaire. Com sempre que alguna cosa me'l talla, em costa reenganxar-me!!

Petons de diumenge per tothom!

Sense connexió

2011-10-27T21:15:00.002+02:00

Sembla que demanar que tot vagi bé és massa. Després d'uns dies una mica així, sense gaire ganes de fer cap post ni de respondre comentaris, la xarxa s'ha venjat de la meva desídia i m'ha deixat desconnectada. Just quan començava a retrobar les ganes de moure'm per la catos, paf! Internet deixa de rutllar. No fa ni 48h que no en tinc i ja us podeu imaginar el show: a la residència em diuen que m'espavili i els de la companyia proveidora són tan incompetents com a tot arreu. Així que m'haureu de perdonar si deixo els comentaris del post anterior sense respondre i si estic uns dies sense passar gaire per les vostres cases. Només puc dir una cosa: benaurat sigui el meu mòbil i la connexió 3G. És gràcies a això que us escric!

Curiositats gavatxes I: viatjant en autobús

2011-10-20T00:15:00.005+02:00

Ja fa unes sis setmanes que rondo per aquí, i m'he anat acostumant a tot el que els primers dies em semblaven excentricitats d'aquesta gent. No sóc pas tan lluny de casa. És el mateix continent, tenim la mateixa moneda, i tot just em separen 1000km de la ciutat on he crescut. Però hi ha coses sorprenentment diferents. Algunes tenen força importància, i d'altres són pures banalitats. Aquesta és una d'elles, una ximpleria en la que em vaig fixar els primers dies de rondar per aquí, i que fa temps que us volia explicar!

De moment, aquí us deixo amb la primera:

Aquesta plaqueta es troba incrustada a la paret de tots els autobusos urbans de París. Us la tradueixo, perquè quedi ben clar el que hi diu. No ho tradueixo literalment perquè perd molt el sentit, intento posar-ho com crec que ho trobaríem a Barcelona:

No treguis el braç per la finestra.
(D'acord, gràcies, accepto el consell, que em sembla prou raonable...)

Obertura i tancament de les finestres:
Podeu obrir i tancar les finestres segons la vostra preferència. En cas de desacord entre els viatges, es donarà prioritat a aquell que vulgui la finestra tancada.

No sé què en pensareu, però jo vaig trobar que és un missatge prou curiós. Potser perquè a Barcelona, directament, no hi ha l'opció d'obrir les finestres del bus...! Però aquests ho tenen clar, que abans que res, cal evitar el conflicte. Em pregunto si la raó de ser d'aquesta placa és que constantment hi havia baralles i discussions d'important embergadura als busos per culpa d'aquesta qüestió... si no, de debò que no m'ho explico gaire!

I aquí teniu una altra cosa que es troba sempre al autobusos. Aquesta té un to entre irònic i sarcàstic que també em va deixar una mica al·lucinada, el primer cop que la vaig llegir. Però us asseguro que li faig molt de cas!

El teu telèfon és preciós, pot generar enveges. T'aconsellem que vigilis si l'utilitzes en públic.

Més de la meitat de les agressions als transports: els busos i les estacions són a causa del robatori de telèfons mòbils.

Doncs res, fins aquí les curiositats gavatxes per avui. Tan de bo això es converteixi en una secció i us pugui anar donant la llauna amb cosetes diferents!

París és gris; Barcelona blava

2011-10-18T16:49:00.002+02:00

Fa pocs dies, al bloc Barcelona m'enamora, la Barce ens deia que per ella la ciutat és blava. Mai m'havia parat gaire a pensar en el color de les ciutats, però havia arribat a Barcelona per passar-hi el cap de setmana. Divendres vaig dinar amb una amiga a la Barceloneta, a l'aire lliure, i ho hauríeu d'haver vist (potser ho vau veure, de fet!): feia un dia espatarrant, assolellat sense que arribés a fer calor, perquè almenys allà hi corria la brisa marina. I potser per l'enyor, o potser perquè és ben cert, Barcelona em va semblar una ciutat blava, neta, preciosa, alegre i molt viva. I vaig afirmar rotundament que trobo més bonica Barcelona que París.

Platja de la Barceloneta, el passat 15 d'octubre.

París... París és gris. Potser ho és més avui que les temperatures són encara més baixes que ahir, i que la màxima ronda els 15ºC. Avui que el cel està completament tapat, d'un gris pàlid esmorteït, i plou una pluja que és misèria i companyia, quatre gotes mal comptades per les quals no val la pena ni endur-se el paraigües. Ni tan sols et permet gaudir d'un bon ruixat d'aigua que no netegi tot! París em sembla més fosca, menys viva, més trista i freda. Monumental ho és, i molt, però el seu suposat encant... bé, suposo que el té, però no tant com la Ciutat Comptal, diria. Ah, i desenganyeu-vos: això de Ciutat de les Llums només li escau si et dediques a passejar cada vespre per la vora del Sena,... per la resta, tot tan normal com a qualsevol altre lloc del món!

Quin post més patriota que m'ha sortit, oi...? =) Em fa pensar que veure-ho així farà que apreciï molt més el que tenim a casa quan hi torni l'estiu. I això és bo, oi?

Per cert, per qui es va interessar en el tema del post anterior, Haikús...?, m'he dedicat a fer una mica de recerca i explicar quatre coses sobre dubtes que havien sorgit. Ah, i la carina també ens explica coses interessants als seus comentaris! Així que si algú té ganes de seguir-s'hi barallant... endavant! I hi afegeixo una altra imatge que també em va fer mooolta gràcia (vista després de fer el post...).

Haikús...?

2011-10-14T11:02:00.008+02:00

Avui, llegint un haikú en algun bloc de la catosfera... m'he recordat d'una cosa que vaig veure al metro de Paris que em va fer molta, molta gràcia. Era això, mireu:

No, home, no! Clar que no vaig veure un noi dins d'una nevera dins del metro! El que heu de mirar bé, és la samarreta. Ah, què dieu? Que no es llegeix bé? Un moment, que apropo la imatge...

Traduït al català (i modificat una mica perquè segueixi sent un haikú) vindria a ser....

L'haikú és fàcil

Però no sempre té sentit.*

Una nevera.

*(El "però" s'ha de llegir "pro", que si no em sobra una síl·laba..!)

Doncs res, espero que els poetes i haikugedors de la casa no em mateu, que precisament perquè jo sóc força nul·la fent versos, aprecio molt el que escriviu... Però, bé... La samarreta em va fer molta gràcia igualment!

I res, feta la broma, dir que aquests dies sóc per casa i que ja em perdonareu si no estic gaire activa per aquests móns de Déu. A partir de dilluns, hi torno!

________
18/10/2011:

Afegeixo una fotografia que vaig fer divendres a la llibreria La Central de Barcelona (mentre caçava llibres en català!). Ho sento, em va fer molta gràcia, perquè a més va ser poc després de fer aquest post... i em dóna tota la raó, no trobeu?!

Així és clar que fer haikús és fàcil... però que no sempre tindran sentit!

Bromes a part, mirant una mica per internet, queda clar que aquesta mena de trencaclosques de paraules, serveix per jugar, fer una mica de broma, i també experimentar amb les paraules. Però... a mi em segueix fent gràcia la idea de fer haikús així, a cop de daus!

Yáiza

2011-10-11T20:34:00.003+02:00

- Hola!

- Hola, com et dius?

- Yáiza.

- Coooom??

Sí, aquest és un diàleg amb el que em trobo tot sovint. Em dic Yáiza, i no, no és un sobrenom virtual, com segurament molts de vosaltres heu pensat tot aquest temps... Com que l'accent tancat sobre la a ha generat certa curiositat entre algunes blocaires, com l'Assumpta i la Barcelona, m'he decidit a fer aquest post per fer-vos cinc cèntims del meu nom.

No, no és un nom àrab, ni tan sols basc. És originari de les Illes Canàries, guanche, que és el nom que es dóna als aborígens canaris que vivien allà abans que un espanyolet hi plantés la bandera. Concretament a l'illa de Lanzarote hi ha un municipi que es diu Yaiza, que com la majoria de pobles de l'illa es caracteritza per les seves façanes totes blanques, amb portes i finestrons blaus o verds, i tot fent contrast amb el sòl de lava negra. Una cucada, vaja! Allà és un nom de noia força típic, i es veu que significa 'arc iris'.

Què perquè em van posar així? És la història típica... els meus pares hi van anar de lluna de mel i com que els va agradar el nom van decidir que si mai tenien una filla li dirien així. I quatre anys després va néixer una bola de 4'100kg que quasi vint-i-dos anys després ha esdevingut el que sóc jo ara.

I ara bé el plat fort... Com carai es pronuncia? Bé, he sentit de tot: Yaissa, Yeisa (on veuen la e?), Llaisa, Jessica... totes les variables que volgueu. Només em falta Jenny. Per anar bé s'ha de pronunciar en castellà. És a dir Ya, igual que diries "ya!" en castellà, sense més. I la z, és una zeta castellana, no és ni l'essa sonora catalana [z], ni l'essa sorda [s]. Transcrit fonèticament (per si ajuda a algú), vindria a ser això:

I bé, l'últim que em queda tocar és el tema de l'accent. No, realment no n'ha de dur. Tan en castellà com en català les vocals [ai] formen un diftong, així que és una paraula plana acabada en vocal i no s'accentua. I llavors...? Doncs la culpa és d'aquest llibre:

Ma mare va llegir la trilogia "Océano" de Vázquez-Figueroa estant embarassada i la cosa va quedar així, accentuada. I ara, a mi, se'm fa molt estrany veure'l sense accent...

La curiositat és que dels tres llibres (Océano, Yáiza, Maradentro), en el segon és en l'únic que el nom surt accentuat, i no recordo si només a la portada o també a l'interior del llibre. Així que ja ho veieu, una ximpleria..!

Au doncs, espero que us hagi agradat la historieta! Ja podeu anar practicant la zeta castellana!

Afegit d'última hora: no em molesta la gent que em "catalanitza" l'accent i el posa obert... i tampoc em molesta gaire qui pronuncia la Z com una essa sonora catalana. Sóc molt tolerant i comprensiva! (Però en realitat m'agrada molt el meu nom, tal com sona i tal com l'escric... i qui no hi estigui d'acord, que s'hi posi fulles!)

Segon afegit!! Me n'oblidava i és important: no us arribeu a imaginar com m'agradaria dir-me Maria des que he arribat a París! A aquesta gent els costa la vida intentar pronunciar el meu nom... i no ho aconsegueixen pas. Snif, el que em faltava aquí..!

Un mes a París

2011-10-06T18:57:00.004+02:00

Fa dies que tenia pensat fer aquest post. M'havia imaginat un post on mostrar-me alegre i orgullosa d'haver superat el primer mes a París. O potser un post mig en conya destacant els pros i els contres de viure a França. Però en comptes d'això, escric per dir que aquí per fi ha arribat la tardor. El dia és gris, trist i plujós, i el meu ànim també.

Ahir ja me'n vaig anar una mica girada a dormir, i aquest matí m'he llevat amb el peu esquerre. Tot i que he lluitat per arreglar el dia, el matí no ha estat especialment lluït, el migdia ha tornat a ser solitari, i la tarda ja s'ha torçat completament. No m'agrada escriure això, però avui estic trista i no sé què coi faig en aquest país. Penso que no m'hi acostumaré mai. El que hauria de ser una aventura impressionant, de moment, m'està deixant més aviat freda i ensopida.

He pensat molts cops en tornar, des que sóc aquí. Pensava que encara hi sóc a temps, que a Barcelona encara enganxo el curs en un bon moment. Desfer tots els tràmits fets per instal·lar-me a París, i tornar. I pensava també en el que diria la gent. Suposo que seria l'única erasmus fracassada del món sencer. La que no es va saber adaptar. La que es va espantar i va tornar corrents al niu. I no només perquè la gent ho diria, jo mateixa em sentiria una fracassada. Jo que sempre he aconseguit tot el que m'he proposat i que mai no he deixat que res m'enfonsi més del compte. No sé si és per això, o perquè en el fons segueixo tenint l'esperança de trobar el meu lloc en aquesta ciutat gris, que encara sóc aquí. I tot això a una setmana de trepitjar Barcelona durant quatre dies... Caldrà una grua per tornar-me a pujar a l'avió dilluns al matí.

Suposo que cal seguir esperant que tot es vagi posant al seu lloc, no?

___________

Disculpeu-me, encara tinc els vostres comentaris pendents de respondre al post anterior. Ho faré tan aviat com pugui.

Fet!! (10/10/11)

Estels no tan fugaços

2011-10-05T00:56:00.001+02:00

Fa poc més de quatre mesos vaig fer un post parlant de dos estels fugaços. Em referia a dues persones que havien passat de forma puntual per la meva vida, i que havien marcat la diferència, però la relació que manteníem tenia un punt i final previsible.

La primera d’elles era un metge, professor de pràctiques d’aquell moment. Tal i com vaig suposar llavors, vam deixar de tenir contacte un cop acabades les pràctiques, i des de llavors només hem intercanviat un parell de mails.

L’altre però, no va marxar. Va dir que ho faria, però no ho va fer. I jo vaig dir que el deixaria marxar, però tampoc no ho vaig fer. Quan vaig escriure aquell post, estava completament convençuda que desapareixeria de la meva vida. Però potser alguna cosa ja l’unia a mi en aquell moment, o potser és que jo vaig insistir més del que creia possible perquè seguís al meu costat. I a dia d’avui, puc dir que no m’equivocava quan escrivia que era una persona excepcional, i em sento afortunada d’haver-ho pogut descobrir. I a dia d’avui tinc la sort de poder dir que encara hi és. I això em fa feliç.

AZERTY, una tocada de nassos

2011-09-30T00:25:00.001+02:00

Sí, gent. Aquí a França són tan estranys que no utilitzen teclats normals i corrents, sinó que tenen coses com aquesta:

teclat AZERTY

Quan vaig fer la foto -innocent de mi-, vaig pensar que era una raresa, un teclat antic oblidat en unes oficines on vaig fer uns tràmits. Però no, no. A la facultat tots són així, i de fet, he acabat sabent que a tot França i altres països francòfons en gasten d'aquests. Cada país amb algunes variacions concretes, a més.

Les diferencies més notables, a primera vista són:

- Canvi de la Q per la A (que fa que sigui AZERTY en comptes de QWERTY)

- El teclat numèric superior, dóna prioritat als caràcters. Per usar els números s'ha de prèmer shift.

- Existeixen les lletres E accentuades, directament.

- La Ç dóna voltes per allà amb els números.

- La M està al lloc de la nostra Ñ (això ho trobo comprensible =P)

- El punt i coma surt al prémer la tecla. Per tenir el punt normal, cal prémer shift.

I bé, hi ha força més coses, però tampoc es tracta d'avorrir-vos amb això! El cas és que hi he provat d'escriure, i he vist frustrada la meva agilitat de mecanògrafa de la que estic tant i tant orgullosa... Així que no penso utilitzar-los mentre pugui evitar-ho!

Apa, properament, més curiositats i rareses gavatxes...

À bientôt!

Mestressus i mestresses de casa

2011-09-27T21:41:00.000+02:00

Aquest post ve arran d'un parell de fets recents. D'una banda hi ha la descoberta de la meva nova faceta de "Yáiza-mestressa-de-casa" durant les 3 setmanes que porto fora de casa. Vivint amb els meus pares, no feia pràcticament res de les tasques de la casa, i ara em trobo que he d'anar a comprar, cuinar, rentadores, fregar plats, escobrar, fregar el terra, la cuina, el bany... tot per mi!! I que a més, sóc una mica maniàtica i m'agrada que les coses es vegin ben netes, encara que no hagi de venir ningú a veure-ho. O sigui que contra tot pronòstic he trobat que tinc un punt de maruja molt curiós, que fa que tot sovint sorprengui la gent propera parlant de les feines que he de fer, del preu del menjar i del litre de sabó de plats, i de si les mantes que venen aquí són millors o pitjors que les d'allà...

I l'altra fet, són els comentaris rebuts a l'últim post, que semblen posar de manifest unes clares diferències entre homes i dones a l'hora d'encarar les feines domèstiques. Així què, som o no som en ple segle XXI? Nois i noies, homes i dones que viviu sols, manifesteu-vos: feu la feina quan toca? De grat? Quan no hi ha més remei i de mala gana? I persones que viviu aparellades o en família: està ben repartit? Feu les feines plegats, o cadascú s'encarrega del que li fa menys mandra? (Espero que aquest post no trenqui cap matrimoni, eh!)

I per tothom: quina feina us fa més ràbia i quina feu més "de gust"? Quina no podeu suportar que no estigui feta quan toca?

Va, començaré jo: em fa moltíssima mandra fer rentadores, potser perquè he de baixar a la bugaderia de la planta baixa, i perquè no puc controlar el que triga la secadora... així que vaig baixant a mirar com va cada 20 minuts! Un rotllo! En canvi, no em sap gaire greu haver de fregar plats, ho acostumo a fer mentre es fa el menjar... Cuinar més aviat m'agrada, compensa molt! I el que no suporto és que el terra es vegi brut fins i tot després d'escombrar i fregar... és que és groc i es veu tot, tot!

Desídia dominical, grau I

2011-09-25T18:44:00.003+02:00

És diumenge, m'he llevat a les tantes, però és que tampoc tenia res gaire urgent a fer. Bé, sí, tenia intenció d'arreglar l'habitació que ha quedat cap per amunt aquests últims dies, fer una rentadora de roba blanca (Heu vist? Separo la roba i tot!) i baixar a comprar una mica, que avui les botigues estan obertes i demà estaran tancades. També tenia pensat començar-me a mirar el temari dels seminaris de demà. Però vaja, res que no fos aplaçable. Així que no he fet res, res de res. Ni tan sols he sortit de casa. El terra està força brut, i com que és groc es nota moltíssim. La cuina fa llàstima, i quasi no em queden coberts nets. Tot està desendreçat i no us explico el que tinc damunt la taula perquè em fa vergonya. Desídia total. Bé, menteixo: almenys he desinflat el matalàs (però no l'he desat) i he posat els llençols a la bossa de la roba bruta, però això amb prou feines compta!

És el primer grau de desídia, la procrastinació. Ho faré demà, de debò. Sí, clar, no t'ho creus ni tu, però si demà tens pràctiques al matí i quatre hores de classe a la tarda! Bé, doncs demà passat o l'altre, que tinc totes les altres tardes lliures! I així, anar aplaçant. Si demà la cosa no millora, passarem a grau dos. Ja m'ho conec, ja. Però aquí encara no m'havia passat. Esperem que no sigui aquest el cas, aviam si espavilo. Però em fa taaaaanta mandra...

Espera, un moment... començo a sentir quelcom... una força, un magnetisme... alguna cosa fa que comenci a tenir ganes d'apropar-me a l'escombra, agafar-la amb afecte i delir i començar a arraconar cabells caiguts i borles de pols... sí, potser sí que m'hi poso, va!

(ja us ho explicaré, si m'hi he posat o no...)

Tornes demà

2011-09-21T00:04:00.000+02:00

Ja sé que en realitat no tornes, si no que vens. Però no em puc treure del cap la cançó, així que la utilitzaré pel títol d'avui.

Des de fa dies o, realment, des que vaig arribar aquí, que m'he anat esforçant per tenir-ho tot a punt per la teva visita. El menjar que ens farà falta, els llocs que podrem anar a veure junts, i les coses que sé que t'agradarà trobar aquí. Perquè et sentis una mica com a casa, encara que ja m'has dit que serà la meva presència el que et farà sentir com a casa. Avui he dedicat la tarda als últims detalls: endreçar-ho tot, fer una mica de neteja, pensar on podràs deixar les teves coses i preparar-me jo. Físicament (en un patètic intent d'estar una mica més presentable per tu, encara que asseguris que no et cal), que mentalitzada ja fa dies que ho estic.

Últimament tothom parla de la calor, que ja s'acaba i de la tardor que està a punt de començar. Tu l'estrenaràs demà dia 21, de ple, aterrant a París vora el migdia. Aquí fa dies que fa fresca. Alguns dieu que allà també està refrescant, però segur que aquí més. No et deixis la jaqueta, ni algun jersei i mitjons. I que ni se't passi pel cap portar sabates obertes!

No sé si ho he dit algun cop, però sempre m'ha emocionat bastant presenciar escenes de retrobaments o comiats a les estacions de tren o als aeroports. Bé, demà, nosaltres en serem els protagonistes.

Benvingut!

I al final, plou

2011-09-18T23:01:00.000+02:00

Hi havia un 70% de predicció de pluja per avui diumenge, però tot el dia ha fet força sol. Ho sé perquè la llum entrava intensa i brillant per la finestra que tinc aquí, que és prou gran, i perquè quan he tret al cap al migdia he vist un cel força blau i que feia bona temperatura. Però no he sortit al carrer. No, avui he fet diumenge de portes endins, i he estat per tu -des de la distància- i per mi. Ens ho tenim ben guanyat.

Dimarts farà dues setmanes que vaig aterrar a París, i faltarà poc més de 24h perquè hi aterris tu. Ara que puc mirar enrere amb una mica de perspectiva, ara que n'he pogut parlar amb tu, i amb aquella noia que acabo de conèixer aquí, m'adono del que ha significat venir sola fins aquí. Aquesta experiència, de moment, m'ha servit per mesurar les meves forces, adonar-me que no sóc tan 'dona de ferro' com em pensava i alhora per acabar superant el que em semblava insuperable, i sortir-me'n. I créixer, suposo.

Quan vaig decidir marxar d'erasmus, no vaig voler sentir a parlar ni un moment dels "vols que t'hi acompanyem en cotxe?" dels meus pares. Ni tan sols sabent que això hauria facilitat molt el tema de l'equipatge. Hi volia anar sola, convençuda que era així com s'havia de fer, convençuda que m'espavilaria. Val a dir que quan tu em vas proposar acompanyar-m'hi m'ho vaig rumiar, però al final vam trobar solucions més òptimes i, com jo volia d'entrada, vaig fer el viatge sola. Sabia que t'enyoraria molt, però mai vaig pensar que seria tan dur trobar-me sense res més que les meves maletes en una ciutat desconeguda i -en aquell moment- hostil.

Ara m'adono que moltes de les meves amistats que han marxat un any a l'estranger, ho han fet acompanyats. Dels pares, de companys de facultat, de la parella... d'algú. I penso, examinant el meu pèssim estat anímic dels primers dies, que segurament em vaig creure més forta del que realment sóc. Però, com em va fer veure aquesta noia ahir, m'he hagut de fer forta i espavilar-me a la força. I tot això que ara tinc, no?

No, suposo que al final no em penedeixo de la decisió presa, encara que em passés els primers dies dient a tothom que ho volgués sentir que volia tornar a casa i plorant com una magdalena. Ho penso mentre torno a treure el cap per la finestra, oberta de bat a bat, i noto l'aire fresc de la pluja que ha començat a caure, i sento com les rodes dels cotxes trepitgen bassals i les ambulàncies que, com de costum, passen per un carrer proper. La gent camina sense paraigües pel carrer, aquí ningú n'acostuma aportar, només els turistes. Has vist? Al final plou.

La Diada a París

2011-09-11T13:55:00.000+02:00

Doncs sí, gràcies a la iniciativa del Casal de Catalunya de París, i a un company de la meva ciutat que també és a París i m'ha avisat, els catalans que estem per aquí hem pogut veure onejar la Senyera, provar el pa amb oli d'oliva i veure castells. I els que han encertat l'hora, cantar els Segadors i tot. Més tard faran sardanes, però avui fa mal temps i plovisqueja, així que jo ja sóc a casa i si de cas ja em posaré alguna cobla de fons per ambientar-me...!

Aquí us en deixo les proves!

Una Senyera presidia l'acte. Hi havia algunes ofrenes florals i estava ben vigilada per uns quants paios amb vestit negre.

Els Sagals d'Osona ens han fet uns quants castells. Diria que això és un 3 de 7, i si m'equivoco ja em corregireu (l'expert és en XeXu, no?). I quin gust sentir les gralles! La prova que això és a París, són els paraigües clar. No em deixaven fer fotos!

I aquí tres pilars la mar de macos!

També hi havia una mica de fireta amb productes de gastronomia catalana. Embotits, formatges, oli d'oliva i... avellanes! Aquí us en deixo unes quantes, per picar abans de dinar:

Apa, molt bona Diada tant als que sou per allà, com els que esteu voltant pel món. I Visca Catalunya!!!

Els primers dies

2011-09-10T00:42:00.000+02:00

Primer de tot, em vull disculpar una mica amb tots vosaltres perquè he tingut això molt abandonat aquesta última setmana. Però ja torno a la càrrega! De moment, he respost tots els comentaris dels últims quatre posts, que els tenia pendents. En els propers dies tinc intenció d'anar traient el caparró per casa vostre, aviam què heu anat dient!

El primer dia aquí va ser força catastròfic, com ja vaig explicar. Llavors em semblava impossible, però les coses han anat millorant i ja començo a estar més a gust aquí. La meva habitació, que quan vaig arribar tenia tot just els mínims dels mínims, comença a semblar una habitació de debò, i ho semblarà més quan les maletes desapareguin del mig i tot estigui més endreçadet. Començo a conèixer el meu barri, les botiguetes del carrer (m'encanta el petit comerç!), i on comprar cada cosa. El primer dia no entenia quasi ni mitja paraula del que sentia al carrer (els nervis?) i a dia d'avui ho entenc quasi tot (sempre i quan parlin no massa ràpid..!). I ja m'he anat movent per la ciutat, he anat a la universitat i he fet l'examen de nivell de francès, i també he anat a la Facultat de Medicina, que es troba a l'Hospital Saint Antoine (entre altres hospitals per on està repartida, però aquí és on hi ha la part administrativa!). Avui m'he mig perdut i m'he topat amb el Sena i Notre Damme sense pretendre-ho, i m'ha anat bé per recordar que no estic perduda en qualsevol ciutat desconeguda. Això és París. I m'agrada força!

Déjà arrivée

2011-09-06T22:38:00.001+02:00

Doncs sí, ja he arribat a París. Una arribada molt poc glamurosa. Tan poc, que inclou una tifa humana en un ascensor de la RER (els trens de rodalies d'aquí), pastosa, pudent, i mig embolicada en paper de diari -a mode regalet- que he hagut d'esquivar amb una maleta de vint quilos a cada mà. I també inclou la impossibilitat (o la meva inutilitat per) aturar un taxi al centre de la ciutat, i acabar arribant a la residència empalmant l'autobús 83 amb el 27. I descobrir que, després de mesos de paperassa prèvia, ara em falten un munt de coses que no sé ni què són.

Amb els ànims pels terres (però amb molta gent disposada a pujar-me'ls) i el físic destrossat d'anar amunt i avall, per avui en tinc més que suficient canviant la plantilla d'aquest bloc (la puliré detalls més endavant) i escrivint quatre ratlles per dir bona nit a tothom!

L'hora de marxar (Carta al Futur)

2011-09-05T09:38:00.004+02:00

Avui és 4 d'abril, i fa cosa d'un mes vaig escriure això que llegireu a continuació. Sense saber-ho, era la meva primera Carta al Futur, tot i que fins ara que he conegut aquesta meravellosa proposta, no ho he pogut batejar així. Ha estat a rel d'això que he decidit penjar aquest text, programant-lo amb la data adequada, és a dir 5 de Setembre del 2011, moment pel qual, espero estar de camí a París. No sé si d'aquí cinc mesos i un dia aquest bloc seguirà viu. Potser aquesta entrada serà qui el salvi d'una mort segura! No sé si aquest setembre pensaré com penso ara, ni si les coses hauran anat com ara les imagino. Molt possiblement, la realitat no s'assembli massa a les meves imaginacions, no sé si serà millor, o pitjor, però quasi segur que serà diferent. Serà curiós veure com han canviat les coses! Espero que hi hagi més Cartes al Futur, sigui aquí, o sigui al bloc que porta aquest nom. En tot cas, escriure el meu futur és una cosa que m'agrada!

Durant molts anys de la meva infància, el meu ideal de llibertat va tenir una imatge clara i concreta: un tren. Em veia a mi mateixa, independent i sense lligams, arribant a una gran estació de ferrocarrils, i comprant un bitllet, sense ni tan sols fixar-me en el destí del tren. I llavors, decidir segons el meu estat d’ànim a quin petit poble baixar. No m’imaginava anant gaire lluny, en els meus somnis ni tan sols arribava a creuar la frontera. Però jo em sentia lliure.

Avui, després de molt de temps, m’apropo carregada de paquets a l’estació de Sants. Hi he estat molts cops en els últims anys, però ara és diferent. Avui emprenc un llarg viatge, que m’ha de conduir a fer un tastet d’aquella llibertat somiada. Ja fa més de vuit mesos que vaig decidir marxar, i durant tot aquest temps he passat de l’eufòria a la malenconia, de la calmada felicitat de saber que estic fent reals els meus somnis a l’enyorança anticipada. A l’inici, pensar en la gent estimada, o en els meus espais, que trobaria tant a faltar, m’encalimaven l’ànim i em deixaven trista i abatuda durant uns quants dies, fins que algun bri d’il·lusió ressorgia de nou i em permetia tornar a contemplar la refulgència dels meus plans.

Des d’un primer moment vaig ser molt clara: res d’avions per al viatge d’anada. Volia gaudir d’un llarg i apaivagador viatge en tren, que em permetés contemplar el canvi de paisatge, i que tot creuant la frontera em donés temps per a mi, per a creuar les meves pròpies fronteres i preparar-me per viure els deu següents mesos en una ciutat nova i desconeguda. Aclaparadora i aterridora, però alhora increïblement seductora.

La meva segona condició va generar discòrdia des del primer moment, amb la gent més propera. Res de comiats a l’estació. Hi aniria jo sola. Els coneixia prou bé i sabia que m’organitzarien alguna mena de festa de comiat, i vaig trobar que ja estava bé acomiadar-se passant-ho bé en una festa, entre riures, bromes, i unes quantes copes de més. No volia drames, no volia llàgrimes. I sabia que, si venien, jo mateixa no em podria contenir.

Creuo l’interior de l’estació i em dirigeixo a la zona dels trens de llarga distància. Remeno a la bossa i en trec el bitllet, comprat fa tot just una setmana. Fins avui, ha estat a la capçalera del meu llit, ben a la vista, per anar-me recordant que les hores a Barcelona estaven comptades. De cop i volta, em poso nerviosa, el cor se m’accelera i l’estómac se m’encongeix. Els ulls se m’humitegen per un moment. Reconec aquesta sensació amb precisió absoluta: no és pas por, sinó pura emoció. Vaig recorrent l’andana i em fixo en els números dels vagons, he de trobar el meu. Per fi, pujo al tren, busco el meu compartiment, la meva butaca. Col·loco el meu equipatge tan bé com puc, i m’assec. Passen dos, tres minuts. I després cinc i vuit i tretze. I finalment, després d’uns quants xiulets, el tren arrenca i es comença a moure amb parsimònia. I just quan comença a agafar velocitat i les cares de la gent de l’estació se’m fan borroses de tan ràpid com passen, sóc capaç de descarregar qualsevol resta de tensió que quedés en mi, i se m’escapa una forta i sonora rialla.

> (5/09/2011 -de debò-): veure precisions als comentaris!

Vull una o un economista

2011-09-03T22:15:00.001+02:00

Que m'expliqui per què no podem sortir de la crisis fabricant uns quants milers de bitllets de 500€ i repartint-los equitativament a la població. Així, consumiríem més, i els negocis rutllarien i els sous pujaríen i tothom tindria més diners, no?

D'acord, ja sé que no és així, que això no funcionaria. Però com que no sé per què, busco algú que en tingui una mica d'idea i que m'ho aclareixi. Què passaria si poséssim en marxa la màquina dels bitllets o poséssim un 0 a la dreta de tots els comptes bancaris? La meva mare, que és qui em pregunta aquestes coses (i com que jo sóc de ciències no li puc respondre), us ho agraïrà.

La vida en dues maletes

2011-08-31T17:45:00.001+02:00

Ja fa dos o tres dies que les maletes estan obertes sobre el llit de convidats, a l'habitació del costat de la meva. Les he anat omplint, i malgrat que ja són plenes a vessar (dos maletots de dimensions considerables, i un tercer amb la roba d'hivern-hivern per més endavant), encara falta posar-hi a dins coses importants. Coses petites, però de gran rellevància, que no podran anar-hi a parar fins l'últim dia.

Els meus armaris estan força més buits que de costum. Els prestatges tenen alguns forats. Sembla mentida que tot el que fa falta per seguir amb la meva vida a una altra ciutat, càpiga en dues maletes. Possiblement cabria en la meitat d'espai, però m'enduc molta roba per si fa fred, ja ho veus.

Marxo d'aquí sis dies i queden moltes coses per tancar. Assegurances, targetes bancàries, dues maletes, un examen pendent, comiats, sopars i altres. Ara he d'estudiar i rematar maletes, i qualsevol es concentra. Se'm menja l'angoixa tot sovint, i somnio coses estranyes. Sé que tot anirà bé, que en gaudiré, que no estaré sola, i tot i així, em fa certa por. Por perquè no sé què trobaré allà, com serà el lloc on viuré, la gent que trobaré, els hospitals... Por perquè resulta que mai hauria suposat que em faria tanta recança deixar algú enrere per marxar a estudiar fora un any.

Una mosca al quiròfan!

2011-08-26T13:59:00.000+02:00

Els quiròfans (o més ben dit, les sales d'operacions) deuen ser dels llocs més nets i polits del món. Tota l'atenció va focalitzada a què la zona al voltant de la taula d'operacions es mantingui estèril tanta estona com està el pacient obert allà al damunt. Les cantonades de la sala són arrodonides per tal que es pugui netejar millor, i sota el famós (dins del "mundillo" mèdic) crit de "no toques lo verde!!" es manté estèril el camp quirúrgic. Per això, que a mitja cirurgia irrompi una petita mosca sobrevolant un abdoment obert, sorprèn a tothom i altera al personal. Una infermera intenta assassinar-la utilitsant el novecutan (un esprai que és una mena de cola per les ferides) a mode de flit, i el cirurgià es canvia repetidament de guants, cada cop que la mosca decideix fer una aturada en les seves mans. Al final, el maleït artròpode es fa fonedís, i ni mort ni viu no el tornem a veure en el que queda de matí.

El primer cop que vaig entrar a un quiròfan* em vaig veure envoltada de gent vestida de verd, sense entendre les anades i vingudes i sentint que constantment feia nosa em posés on em posés. A l'hospital, els metges i metgesses porten bata blanca, infermeria i auxil·liars solen anar amb pijama blanc. I a més, tothom va condecorat amb una tarjeteta que indica el nom i el seu rol dins l'hospital. Però a quiròfan tothom vesteix igual i ningú porta targetes, així que no saps qui és qui, a qui t'has de presentar, o a qui et pots dirigir. Només saps que tu ets allà en mig, que ningú et fa ni cas, i que molestes. El primer que aprens, però, és a allunyar-te de tot allò que sigui verd. Les taules amb talles (imagineu-vos uns llençols o estovalles) verdes i material a sobre són intocables. També el personal que ja duu bates llargues i verdes. Tot allò verd és estèril (excepte els propis pijames verds que porta tothom), i per tant, intocable a menys que tu també vagis estèril (cosa que no passa mai el primer dia, clar).

A mida que hi passes dies i vas observant, aprens qui és qui. Les primeres que van entrant a quiròfan són les infermeres, ho comencen a preparar tot per la següent intervenció. Després ve l'antestesiòleg, sovint anestesiòloga, que entra amb el pacient i s'encarrega de deixar-lo ben fregidet. La primera en rentar-se i posar-se estèril és la infermera instrumentista, que un cop neta anirà preparant tot el material. Tot allò que de moment només pot tocar ella, i que la infermera circulant li va servint. Després arriben els cirurgians (o cirurgianes, eh!), que també es renten i es posen estèrils i preparen el camp quirúrgic, tot de llençols verds tapant el malalt, a excepció de la zona que els interessa per operar. Els auxil·liars (altrament dit "camillerus") van i venen sempre que se'ls reclama, per passar el pacient de la llitera a la taula, col·locar-lo bé, o el que calgui.

Amb el pas dels dies també aprens quin és el teu lloc. On no molestes, i des d'on pots observar millor la situació. On trobar alces per veure per sobre de l'espatlla del cirurgià, que sempre és més alt que tu. També aprens a posar-hi nassos i demanar que et deixin rentar. I així ser estèril i poder-te apropar a la taula d'operacions, seguir-ho tot de més a prop, i poc a poc, aprendre a ajudar. Tot un altre món. A això últim, a aprendre a ajudar, m'he dedicat aquest mes d'agost. No he fet res impressionant, a tot estirar posar grapes i de vegades algun punt innocent, i trobo ja és tot un què saber fer tan poca cosa.

Avui m'he acomiadat un cop més d'un hospital on m'he sentit molt ben acollida i tractada, on he après molt, i on he deixat de tenir mania a la cirurgia (com queda demostrat, diria, aquí dalt). Sempre em sap greu deixar un hospital, però en vindran d'altres, i qui sap on em portarà la sort en un futur. Deixo enrere bons metges i bons mestres, i espero tornar-los a trobar algun dia (sempre i quan no sigui estirada a la taula de quiròfan amb ells a punt d'obrir-me la panxa!).

Ara només els queda exterminar les mosques.

*Demano disculpes, sé que la paraula quiròfan no és correcta en català, però al seguiré utilitzant aquí, i a tot arreu, que sala d'operacions se'm fa massa llarg.

I un apunt: sé que parlo tota l'estona d'infermeres, però és que en tot el meu periple quirúrgic al llarg de força temps i diversos hospitals, només he vist un home infermer, així que generalitzo i parlo de dones. De la mateixa manera, els "camillerus" solen ser homes. Pel que fa als metges, la cosa està força més repartida. A quiròfan, tot sovint, érem tot dones!

Caramelets i vermells

2011-08-22T23:11:00.001+02:00

Avui, 22 d'Agost, fa un any que vaig canviar la plantilla d'aquest bloc. D'una plantilla antiga, amb fons negre i lletres clares, vaig passar a l'actual, amb els caramelets de coloraines al fons i capçalera de lletres vermelles. Amb el canvi, també va donar-se el que jo considero el renaixement del bloc. Des de llavors he escrit 83 dels 96 posts d'aquest bloc, així que potser no és massa sensat comptar com a aniversari la data real de naixement del Coses de la Vida, que va ser la Nit de Nadal del 2007.

He tingut mesos millors i mesos pitjors, blogairement parlant. Vaig començar amb empenta l'agost passat, la vaig perdre al començar el curs el setembre passat, i la vaig recuperar per Any Nou, quan vaig descobrir la Catosfera, és a dir, tots vosaltres. Sí, quatre anys amb bloc (més, si comptem que en vaig tenir un parell -ja morts- abans que aquest) i sense conèixer ni un dels vostres blocs. Una desgràcia en tota regla!

El bloc tornarà a mutar aviat, s'adaptarà a les circumstàncies. Marxo un any a estudiar a fora, a París, i crec que amb aquesta excusa, el bloc estarà més actiu que mai. O això és el que espero!

La confiança

2011-08-14T21:41:00.000+02:00

Confiem en les persones. En major o menor mesura, en algunes més que en d'altres, en aquell moltíssim, i en aquell altre ben poc. Però hem de confiar-hi, perquè sinó, viure en societat, seria pràcticament impossible. En termes menys personals i més pràctics, confiem que la gent és honrada i així hi podem fer negocis. Confiem que la gent és responsable, i posem l'educació dels nostres fills en mans dels mestres, i la nostra salut en mans de metges. Sabem que si traeixen aquesta confiança, hi haurà repercussions de caire legal, però ens refiem de les persones i no comptem amb què calgui arribar a judici en la gran majoria de les situacions.

Però la cosa es posa interessant si deixem aquesta vessant pràctica i mirem el tema personal. Confiem en la nostra gent, en els amics, en la família, en la parella. Però per què? Què ens fa confiar en algú? Quins fets, quines paraules, quines seguretats? Per què sabem que no ens trairan? I què és una traició?

He pensat que per part de la família, el tema està força clar. Es dóna per suposat que, en les famílies més o menys normals, els membres volen el millor pels altres, i hi ha un respecte i una bona voluntat. Segur que coneixeu mil històries de traicions dins la família, però bé. Amb els amics de tota la vida potser es podria explicar perquè fa molts i molts anys que hi tens relació i saps com són, els coneixes, saps que no et volen mal i que sempre faran el millor per a tu. Amb una parella d'anys i panys de relació es pot aplicar el mateix. El temps i un cúmul de petits fets i accions et poden donar aquesta seguretat.

El que trobo molt complicat d'explicar és la confiança que tenim en persones que acabem de conèixer. Sigui quina sigui la relació que hi tinguem, d'amistat o amorosa. Quines garanties tenim? Simplement, creure'ns el que ens diuen, i deixar-los temps per a què ens demostrin que és tot cert. Però hi confiem des del primer moment. Clar que no tothom dóna la seva confiança ràpidament a les noves coneixences, però jo em trobo que hi ha gent que es guanya la meva confiança molt ràpidament. Què tenen aquestes persones que no tenen altres? Què fa que algú "sigui de confiança" o no, quan l'acabes de conèixer i encara no t'ha pogut demostrar res?

No és un tema que tingui gens clar -potser ho heu notat pel discurs desordenat i poc sintètic- i no pretenc sentenciar res. Al contrari, m'agradaria que digueu la vostra, què en penseu, si confieu ràpidament en les persones o no, si creieu que sou de confiança, o què fa que d'entrada confiïs més en unes persones que en d'altres... Sentiu-vos com a casa!

L'home de la maleta

2011-08-12T17:05:00.002+02:00

Títol original: L'home de la maleta
Autor: Ramon Solsona
Editorial i any: Proa, 2011
Pàgines: 295

L'home de la maleta ha conegut la II República, la Guerra Civil i la postguerra. Ara té 75 anys, i en fa quasi dos que és vidu. Tip d'estar-se a casa més sol que un mussol, decideix vendre's el pis, fer la maleta i anar a viure un mes a casa de cada una de les seves tres filles. Conviure amb elles i les seves famílies farà que topi amb moltes facetes del món modern que el sorprendran i que no serà capaç de comprendre. I mentre viu aquest periple de casa en casa, escriu a màquina les seves memòries, rescantant la seva infància i joventut, i portant a la llum veritats que sempre havia mantingut ocultes.

La novel·la es pot dividir en tres parts. La primera, la més breu de les tres és una mena d'introducció que ens endinsa per primer cop en el món i el pensament del protagonista; la segona narra el pas per casa de les filles; i la tercera són les seves memòries.

L'estil és força especial, no sé si propi de l'autor, o propi de la novel·la. Tot el text segueix els patrons del llenguatge oral, de manera que està farcit de barbarismes i repeticions. Tot això es veu encara més exagerat en la segona part, ja que figura que la introducció i les memòries estan "corregides" per alguna editorial. Com que està escrit "tal i com es parla" i concretament, com parlaria una persona d'aquesta edat, fa voltes constantment sobre els mateixos punts, i repeteix algunes idees amb molta insistència, tanta que fàcilment es pot fer pesat.

A més, el protagonista mostra continuament una opinió molt crítica i destructiva d'algunes de les coses que passen al seu voltant i que ell no entén. Alguns, són temes socials típics, com ara l'homossexualitat o els nous models familiars. D'altres, semblen més aviat manies seves, com ara l'animadversió que mostra als gossos com animals de companyia. Aquestes opinions que exposa, i sobretot la forma que té de fer-ho, fan gràcia al principi, però a còpia d'insistir m'han posat una mica nerviosa, i fins i tot m'han fet venir ganes de deixar el llibre en algun moment. Al final no sabia si era una manera realista de ficar al lector dins la pell d'un home gran, o si era realment l'opinió de l'autor. Al final he optat per creure la primera opció, i he seguit llegint.

En definitiva, però, és un llibre entretingut, amb bons tocs d'humor, i amb una molt bona descripció de com era la vida a Barcelona de la postguerra pels més desafavorits, explicada des d'una perspectiva que, per mi, és força nova. Puc dir que al final, m'ha agradat haver-lo llegit, tot i que hi ha hagut moments en què l'hauria engegat a pastar fang. El recomano... a mitges, segons el què espereu d'un llibre.

Per resumir...

2011-07-31T13:58:00.003+02:00

Per resumir aquestes quasi tres setmanes d'absència blocaire diré que...

El Pirineu és una meravella i caminar per alta muntanya un regal que ens ha fet sentir privilegiats i afortunats. Afortunats per poder gaudir de certs paisatges que no tothom veurà. Per haver sobreviscut a una tempesta amb pedra i tot en ple mes de Juliol, o a caminar dues hores sota la pluja sense més conseqüències que arribar al refugi amb la roba (interior i tot) molla. Per haver pogut trepitjar (de nou) el sostre del nostre país, a 3143m d'alçada, malgrat la boira, el fred i la neu que ens va regalar la vessant nord (francesa) de la Pica d'Estats. Per haver pogut conviure 15 dies compartint tenda, àpats i de tot amb tres persones genials, compartint també la tasca de guiar una colla de nois i noies per les alçades. Perquè no sé quan em tornaré a enfilar per sobre dels 2000 metres, però sé que ho tornaré a fer.

Les vistes que teníem a l'obrir la porta de la tenda, acampats a l'alçada dels Estanys de Sotllo (2400m, aprox)

Però també he de dir que 15 dies allunyada del món, potser són massa dies. Que per no tenir, no teníem ni cobertura de mòbil, a excepció dels moments en què érem a dalt dels cims. I que potser d'ara en endavant m'hauré de prendre la muntanya a dosis més assumibles...

I marxant de la muntanya, una escapadeta ben diferent. Sense monitors, sense nens, sense motxilles, sense més objectius o intencions que descansar i gaudir de la companyia mútua. Sant Feliu de Guíxols i altres llocs ens han brindat la circumstància i les hores que necessitàvem per nosaltres.

I ara, la tornada, marcada per una pèrdua que desperta molts records. Circumstàncies que ningú vol viure, però que són inevitables. Les encarem com podem, amb la seguretat que el pas dels dies ho fa tot un pèl més senzill.

I poc a poc, recuperar la normalitat. Normalitat relativa, perquè és estiu, quasi agost, i la rutina d'aquest mes té els dies comptats. Posar blocs al dia (quina feinada m'he trobat! culpa vostra!), tornar a trepitjar l'hospital (toca fer pràctiques), fer els gelats que pugui (ai no, que vaig dir que tornant faria bondat!), i anar lligant caps pel setembre, perquè quan arribi, tocarà fer les maletes i acomidar-me del país, de forma temporal (però llarga!).

Retir espiritual a les muntanyes

2011-07-10T22:39:00.002+02:00

Doncs sí, ha arribat aquell moment de l'any en què, com des de fa 11 anys, faig la motxilla, em calço les botes, i desapareixo quinze dies a la muntanya. Han estat quatre campaments i cinc rutes, i aquesta serà la sisena. Marxem cap a la Pica d'Estats, mateixa zona de l'any 2004, però aquest cop en categoria de responsable d'una colla d'adolescents perillosos (però molt macos, s'ha de dir!).

Normalment sempre he defensat de totes passades la conveniència de tenir uns dies de desconnexió completa, per viure de forma austera i sense cap mena de luxe o comoditat. I a més, desconnectar de tota aquella part de món aliena al grup. Sempre m'ha anat molt bé, i crec que la tranquil·litat i el silenci de caminar a les rutes, em permet retrobar-me amb mi mateix. Amb aquell jo que normalment es perd entre horaris atrafegats, compromisos i massa coses al cap.

Aquest any, però, tancar la motxilla i pensar en agafar un autobús demà, em fa un cert nosequè. Potser perquè sé que deixo enrere i m'allunyo de coses que voldria tenir ben a prop cada dia. Potser perquè això de la muntanya ja no està tan fet per mi. Aquesta idea m'entristeix una mica, sempre m'ha encantat fer aquesta mena de coses. Però vaja, aviat ho descobrirem!

Doncs això, que desapareixeré d'aquests racons durant un parell de setmanes. Em fa una mica de por el número que trobaré al Reader quan el torni a obrir d'aquí dos diumenges! Però vaja, serà qüestió prendre-s'ho amb calma... Així que res, tanco la paradeta de forma obligada però temporal, i us dic fins aviat a tots!

Roba vella

2011-07-06T18:58:00.000+02:00

Més tard que d'hora, aquesta tarda m'he posat seriosament a fer el canvi de roba. La d'hivern o d'entretemps per la de ple estiu. Com sempre que m'hi poso, faig un esforç per apartar la roba més vella, o que ja no m'hi cap de cap manera, per fer lloc a la roba nova que està arribant, inevitablement, amb les rebaixes d'estiu. D'aquí, aniran a una veïna per si ho vol aprofitar la seva néta, o a un d'aquells contenidors de no sé ben bé quina ONG. Mai m'ha agradat llançar coses, ni roba, ni llibretes, ni res de res i per acaber-ho d'adobar, és fàcil no llançar una peça de roba pensant "potser això encara m'ho posaré algun dia", tot i que que sé que passarà un altre any i no ho hauré tocat. No sé si a vosaltres també us deu passar, a l'hora de fer neteja, que us costa llançar coses, algunes perquè tenen valor sentimental, d'altres perquè creieu que encara en podeu treure profit, o pel que sigui. El cas és que les coses s'acumulen de mala manera (i al final de tot només són això, coses). Per això quan endreço la meva (terrible) habitació miro de posar el pilot automàtic i ser freda i repetir-me allò que diu ma mare, que "no es pot guardar tot".

En això estava avui quan m'he topat amb una dessuadora que em deuria comprar quan tenia catorze o quinze anys. Per fer-ho fàcil, fa 6 o 7 anys que la tinc. Pel cap baix deu fer tres anys que no me la poso, i és que a part que es veu vella i gastada, m'ha quedat curta de mànigues i cintura, i em va massa ajustada pel tipus de roba que és. Vaja, que em va petita. Segur que és perquè s'ha encongit, no deu ser pas que jo hagi crescut, oi? He fet el gest de deixar-la al cove on vaig apartant les coses que ja no vull guardar, però m'he aturat a mig camí, i he vist una Yáiza de catorze anys amb aquella dessuadora i uns texans (que estona abans he decidit no llençar, me'ls he emprovat i tot i encara m'estan prou bé, malgrat que són amples i un pèl acampanats i no crec que me'ls posi mai), pentinada amb dues cues i passejant amb els pares per Picos d'Europa. I l'he abraçat i no l'he pogut llançar. No pas perquè tingui nostàlgia de la meva adolescència, si no perquè recordo que amb aquella roba em sentia molt a gust, molt jo mateixa i molt còmoda en general. Val a dir que en aquelles èpoques em resultava més difícil que ara agradar-me, o mirar-me al mirall i veure'm bé. Si no eren uns quilos de més, eren les ulleres, i si no, alguna altra cosa. No és que ara la cosa hagi millorat moltíssim, però l'autoestima a l'adolescència... és pèssima!

Per això la dessuadora retornarà dins l'armari, amagada en el fons d'alguna prestatgeria, per tornar-me-la a trobar la tardor vinent. No sóc capaç de desfer-me d'aquesta peça de roba amb la que em vaig sentir tan jo mateixa i amb la que -perquè no dir-ho- em veia maca.

Ser justa

2011-07-01T12:29:00.001+02:00

Fa uns anys sovint em repetien aquesta frase de Víctor Hugo "ser bo és fàcil, el que és difícil és ser just".

Porto cinc dies a càrrec de tres germanes, dues bessones de 10 anys, i una més petita de cinc. En general són bones mosses, creuen força i no porten grans problemes. Però tot sovint es barallen o discuteixen. Per una joguina, per un matalàs inflable, o pels colors de fusta i les ceres. O perquè una xinxa a l'altra i l'altra s'enfada massa, i llavors li diu el nom del porc i ja hi tornem a ser. Com posar pau i fer justícia? Sovint és difícil decidir a qui li toca cedir o qui té raó. Les grans haurien de ser més considerades amb la petita, però la petita realment exagera quan s'enfada, i fa una mica de cuentu.

De vegades intento passar i deixar que elles resolguin soles el seu conflicte, i sovint hi acaben trobant solució i no arriba la sang al riu. Però quan la cosa passa de taca d'oli em toca ficar-hi cullerada, i al final tinc la sensació que acabo renyant a tothom per tot, i que em passo d'antipàtica. Potser sóc jo qui té poca paciència amb elles?

Ser bo amb elles seria fàcil. Tothom ha estat bo i ningú no té la culpa de res. I té, vols un gelat? Té gelat. No vols acabar-te l'arròs? Doncs no te l'acabis. Mirem la tele fins que ens quedin els ulls quadrats? Mirem-la! Però això és just? És el que necessiten?

Tot plegat, aquests dies convivint amb elles m'estan fent rumiar molt sobre com educar les criatures. Està clar que no és feina fàcil, vol temps, compromís, dedicació i implicació. I tot això no t'assegura que "surti bé". Quina tela!

Tornarem a posar els peus damunt la sorra... (i 2!)

2011-06-22T22:35:00.002+02:00

Fa una mica més de tres mesos escrivia justament això. I sí, tornarem a posar els peus damunt la sorra.

Tenim la coca.

Tenim els petards i les fonts.

Tindrem el cava i l'orxata.

Tenim les ganes, la companyia i el lloc.

I demà tenim l'últim examen del curs.

En condicions més o menys similars amb les que vam tancar el primer semestre i vam obrir el segon, tancarem aquest curs. Després d'hores de biblioteca, de pauses sonades a l'hora de berenar, i de tatxar un a un els dies del calendari... Haurem acabat! I podrem dir 4/6, o 2/3, o 66'67%. I ja quedarà menys.

Perdoneu la nul·la profunditat del post, però les neurones ja no em donen per més. Després d'unes mini vacances tornarem amb les piles carregades a escriure coses interessants!! O això espero!

Maleïda burocràcia

2011-06-16T00:04:00.000+02:00

Potser recordeu el còmic o la pel·lícula d’Astèrix i Obèlix i les Dotze Proves, en què els dos gals havien de superar les dotze proves, seguint el patró dels dotze treballs que va haver de superar Hèrcules, l’heroi grec. Una de les proves em posava especialment nerviosa quan veia la pel·lícula de petita: la que consistia en obtenir l’imprès A38 a la casa de bojos (es podria anomenar edifici de l’administració pública).

Doncs bé, des del mateix moment en què vam decidir marxar d’erasmus, els meus companys i jo ens hem dedicat a intentar resoldre una maleïda gimcana burocràtica, en què no només hem hagut d’aconseguir l’imprès A38, si no també el B12, el C45 i el V93. I no podem dir que no estiguéssim avisats. Quan demanàvem consell als que ja ho han viscut, la frase típica era «fer els papers per marxar és un rotllo, però després val la pena». Un rotllo? Es van quedar curts!

D’entrada, t’has d’amoïnar per investigar la pàgina web de la Facultat de destí: entendre-la en l’idioma que estigui i saber descobrir quines assignatures t’ofereixen i amb quins horaris (sona fàcil, però no ho és!). Un cop fet això, has de descobrir amb qui t’has de posar en contacte d’aquella Facultat concreta per poder començar a fer els tràmits. I llavors, després d’una bona pila de correus intercanviats per entendre com funcionen i què et deixaran fer allà i parlar amb el coordinador d’aquí i arrencar-li la promesa que et signarà el que calgui, li has d’enviar el contracte d’estudis, especificant quines assignatures vols fer, una carta de motivació i el currículum. Tot això, clar, per correu certificat i urgent, perquè si no ja no hi ets a temps.

Quan tens més o menys les coses apamades amb aquella Facultat, i només et queda preocupar-te per coses banals com per exemple on t’allotjaràs i quan et costarà el lloguer, t’adones que acaben de convocar la beca que necessites per no morir de fam en un país estranger. D’entrada, la sol·licitud de la beca no et funciona perquè tot i tenir l’última actualització de l’adobe, es veu que no és una versió prou actual. Bé. Un cop resolt el problema informàtic t’adones que per sol·licitar la beca et calen, un, dos, tres, quatre i cinc documents, tres dels quals no saps què són, ni qui te’ls ha de facilitar. També t’adones, llegint la convocatòria, que tens molts pocs punts per a què et toqui, però tot i així la demanaràs, que no sigui dit que no hi has posat voluntat! Així que et disposes a recopilar el full de matrícula del curs actual (aquest és fàcil), i l’acreditació lingüística (suplicant a la teva professora de l’escola d’idiomes que posi les notes ràpid o no tindràs temps d’entregar-ho dins del termini). També fotocopies el teu DNI i el passaport, només per si de cas, i sobretot, la primera pàgina de la llibreta d’estalvis, que és on hi haurien d’anar a parar els calerons. Llavors venen els dos documents misteriosos: un amb el teu expedient acadèmic i la nota mitjana, degudament firmat i segellat per la secretaria de la facultat, i una credencial d’erasmus, confirmant que realment vas d’erasmus allà on dius que vas, i que hi vas els mesos que has dit, i no uns altres. D’entrada, tot sembla senzill: un dimarts aconsegueixes d’un sol viatge a secretaria tots dos documents. L’endemà, però, t’adones que no hi figura la nota mitjana, així que no serveix per a res. Hi tornes, i t’ho arreglen. I al cap de tres dies, resulta que la credencial Erasmus tampoc no serveix, perquè no hi posa el país de destí (malgrat que hi posa el nom de la facultat... però es veu que això no és suficient, i això que aquest document l'han expedit expressament per a què puguis demanar la beca!). Després de peripècies diverses, aconsegueixes el paper amb tota la informació com cal.

Amb tot l’embolic, l’últim dia del termini per demanar la beca has d’anar de bon matí a l’escola d’idiomes, i tot seguit a l’agència a entregar tota la paperassa. I quan per fi pots marxar cap a la biblioteca, que és el que toca en aquestes èpoques de l’any, penses que tot plegat sembla una broma. Una tàctica cruel per evitar que la gent marxi d’erasmus.

I això no és tot... encara queda fer el contracte d’estudis, versió catalana, i fer la matrícula, i... Marxar! El que vull jo és marxar, JA!

L'instant present

2011-06-12T23:36:00.000+02:00

Avui, ara, em sembla que el present no existeix. Potser a vosaltres també us ha passat algun cop,... De vegades vius un moment molt intens, o bé molt tendre, o simplement màgic, i penses ‘Això és ara. Ara ho estic vivint. Gaudeix-ho!’. Però quan te n’adones, l’instant s’ha esvaït, i ja no ets al mateix lloc, ni amb la mateixa companyia i sols queda el record. El moment ha estat sols un instant de temps, però el recordaràs per molt de temps. I sembla desproporcionat el temps que durarà el record, amb el que va durar el moment, quan encara era present i no tan sols passat. I quan mires enrere, te’n fas creus que en un moment donat allò fos el teu present, potser perquè voldries tornar-hi.

Avui t’he advertit, ‘això que vivim ara, aviat formarà part del passat’. No ho podem evitar, però potser saber-ho ens permet valorar més el que vivim a cada instant, quan encara és amb les nostres mans. Agafar-ho fort perquè no ens fugi. I com t’he dit, aquesta tarda de diumenge de juny –tan diferent a qualsevol altra tarda de diumenge–, ja ha passat i ja no hi és. Però ens en quedarà el record.

Tres tasses de cafè

2011-06-10T17:06:00.000+02:00

Entre una cosa i l'altra van passant els dies i sóc incapaç d'asseure'm a escriure alguna cosa pel bloc. Així que he decidit que en aquests períodes de poca inspiració, aprofitaré per penjar relats que vaig fer fa temps i que no han vist mai la llum. Avui he revisat aquest, que va ser escrit pels volts de desembre del 2009.

La noia que s’espera sola, incòmoda, a la taula de la terrassa del cafè, es diu Eulàlia. Està pleneta i és bonica, vesteix seguint les últimes tendències de la moda juvenil de Barcelona, i es mira nerviosa les tres tasses, ara buides, de cafè que reposen sobre la taula. Somriu per dissimular i intenta convèncer-se que és obvi per a la gent que passa que està berenant amb dos amics més, i que no sembla pas que s’estigui sola. Fer un àpat, o simplement prendre alguna cosa en un lloc públic sola, és una de les coses que sempre evita de totes passades. Torna a mirar les tasses, la de cafè sol és de la Patrícia, la seva millor amiga, i l’altra, una mica més gran, era el tallat d’en Josep, a qui ella considera una mena d’amic especial. Fa un parell de minuts que s’han aixecat de taula per anar al bany i l’Eulàlia té l’esperança que en Josep torni més ràpid que la Pat, per així tenir uns minuts d’intimitat amb ell. Segur que la seva amiga s’entretindrà un moment retocant-se el maquillatge i així li donarà cert marge de temps. El que l’Eulàlia no sospita és que a la seva Patrícia no li està important en absolut que se li espatlli el maquillatge mentre, en aquest mateix moment, es morreja amb urgència amb en Josep, que li recorre el cos veloçment amb les mans mentre l’estreny contra la porta del lavabo de dones.

Cinc minuts després, en Josep retorna a la taula, la mirada enganxada a la tassa de cafè, i murmura una excusa que sona a què hi havia cua al lavabo d’homes, i al cap de trenta segons apareix la Patrícia, el maquillatge altre cop impecable. De cop i volta tots dos semblen tenir molta pressa, demanen el compte, paguen deixant propina i marxen cadascun per la seva banda.

L’Eulàlia s’ha quedat sola al cafè, però segurament no està pas més sola que abans. I mentre camina pel carrer allunyant-se d’aquell lloc, torna a pensar que té una imaginació desbordant quan, intentant explicar l’estrany comportament dels seus amics, arriba a fer-se una imatge mental que s’assembla en excés a la pura realitat. Per sort, l’Eulàlia podrà seguir suposant que només són pel·lícules —de por— que ella mateixa inventa.

Posta de Sol

2011-06-04T22:19:00.001+02:00

Presa el 20 d'Abril del 2011. Des de la finestra.

Veure les postes de Sol.
Fotografiar-les.
Seure a la finestra per contemplar-les amb calma.
Perdre's en les mescles de roses i blaus.
I en les formes dels núvols.

Si tot plegat està molt bé.
Però em comença a avorrir gaudir-ne sola.

Rere la finestra

2011-06-02T19:43:00.001+02:00

Abans de res vull explicar que part d'aquesta idea em va venir al cap al llegir les c ontemplacions de la Vida. La resta s'ha anat formant aquests dies arran de tot el que està passant al món, i vol ser una metàfora de l'actitud entre simpatitzant, escèptica i reservada amb que m'ho he anat mirant.

Visc en un segon pis, en un bloc situat en una de les places més vives i transitades del país. Mai no m’he molestat en insonoritzar finestres i parets, ja m’agrada sentir el xivarri que prové de la plaça, m’ajuda a estar assabentada del que passa. De fet, em reservo els millors moments del dia per apropar-me a cadascuna de les finestres i dels balcons per veure què passa a baix, on transcorre la vida real. La plaça és un punt de reunió de tots, i qualsevol cosa que passi al país o al món, per poc ressò que tingui, acaba sent viscut i comentat aquí baix. Amb el front recolzat al vidre, però sense obrir mai, veig com passa tot: manifestacions, grups d’indignats, la rua del Barça, estudiants que fan vagues a la japonesa, americans que celebren la mort del seu enemic número u, i cogombres espanyols amb un E.coli que no era tan dolent com semblava. Jo mai no baixo a la plaça. O pràcticament mai. Miro i miro, ho trobo tot realment interessant, i sovint ho comento amb els de casa. Els que són a baix no sempre van tots a una, i és enriquidor sentir què diuen uns i altres.

Si hi ha una cosa que em fa molta gràcia, però, són els meus veïns. Els d’altres pisos i els dels blocs de davant i del costat. N’hi ha alguns que no treuen mai el cap per la finestra, ni per fer un cop d’ull. Viuen amb les cortines passades i de portes endins, i no saben pas res del que passa allà baix. D’altres es passen més hores que jo fent el tafaner. N’hi ha que després de fer un cop d’ull baixen corrents, i s’uneixen al que sigui que estigui passant, sempre a punt per implicar-se en qualsevol causa i dir la seva. Però n’hi ha molts que miren una mica i de seguida obren la finestra i comencen a escridassar als que passen per sota. Res els sembla bé i de tot es queixen, i això sense haver-se ni tan sols apropat a veure de què va la història des del mateix nivell. Aquests veïns de vegades em fan força rabieta. Però tampoc els acostumo a dir res. Segueixo rere la meva finestra, miro el que fan uns, el que diuen els altres. De vegades m’arrenquen un somriure còmplice o em fan fer alguna ganyota, i només en alguna ocasió aplaudeixo sincerament però discreta alguna de les coses que passen a la plaça.

Últimament la plaça està molt remoguda i en algun moment m'ha passat pel cap baixar a viure l'ambient, per sentir que jo també faig alguna cosa, per no haver d'explicar després que jo ho vaig viure des de la tanca, però tot i així m'he resistit a mourem del meu observatori particular.

Ahir, mirava per la finestra com és habitual, però tot era diferent perquè els que es reunien a la plaça eren dels meus. Vaig obrir una mica la finestra i des del meu segon pis vaig creuar quatre paraules amb els que ja eren allà. Què faig? Baixo? No ho sé. Però només d’haver obert la finestra ja vaig sentir l’aire fresquet entrant al pis i removent-ho tot.

Potser sí que toca anar-hi, potser sí.

Escriure massa

2011-06-01T00:03:00.002+02:00

A tots ens ha passat que algun cop hem 'parlat massa'. O almenys ens passa als que ens entusiasma parlar, molt i de qualsevol cosa. Sempre arriba aquell dia en què dius alguna cosa que no toca, que et deixa a tu amb el cul enlaire, o que ataca directament al receptor. Que pixes fora de test, vaja. Però bé, això en el llenguatge oral se sol perdonar, que ja se sap que la comunicació oral és ràpida i fluïda, i al cap i a la fi 'a las palabras se las lleva el viento', no?

I què passa quan els problemes te'ls porta una cosa que has escrit? Un escrit, ja sigui real o fictici, està mastegat i meditat. Fet a consciència. No pots dir 'se m'ha escapat'. En general, els que passeu per aquí sou gent que escriviu. Alguns molt, altres poc, però tots escriviu alguna cosa. Potser molts de vosaltres heu experimentat algun cop la por a què 'allò' que has escrit, que t'ha sortit de l'ànima, i que has posat al paper amb les teves millors paraules, sigui llegit per 'aquella persona'.

Bé, doncs això m'ha passat a mi. Un relat potser massa explícit, potser massa autobiogràfic, ha caigut precisament en les mans de qui no havia de caure. I encara rai que només l'ha llegit una persona, perquè podria haver estat força pitjor. Potser és un text que vaig escriure més per mi que per ningú altre, on intento parlar i explicar veritats incòmodes a ningú més que a mi mateixa, o a la meva gent més propera, o a qui no em coneix de res. Però fa temps que se'm va escapar de les mans, i sembla que ha donat més voltes de les estrictament necessàries.

I al final, quedes amb molt mal cos. Perquè tot i que jo segueixo convençuda i orgullosa del que vaig escriure, sé que ha resultat altament ofensiu per qui l'ha llegit. I no és gens agradable.

Pensaments inconnexos

2011-05-31T16:51:00.000+02:00

Plou a bots i barrals. Des de la finestra veig com aquesta dutxa d’aigua freda cau sobre la teulada, els arbres, les plantes, el carrer... I jo, dins, intento estudiar el mateix tema que vaig tenir intenció d’estudiar ahir. Almenys, a última hora d’aquest matí he aconseguit treure’l de la carpeta. Ahir, ni tan sols això. Ara faig sonar aquella cançó que tan agrada a tothom. Fa cinc minuts he baixat a la cuina i he segrestat el pot de gelat de torró de Xixona que vaig estrenar diumenge al vespre. Llegeixo els apunts i vaig clavant-hi cullerada, fins que pico amb el fons del pot i decideixo que ja n’he menjat massa. El torno al congelador. Em torno a plantar a la taula, i veig que entre mig de moltes altres coses hi ha la llibreta moleskine de París que vaig comprar fa uns mesos. Només fa quatre o cinc dies hi vaig escriure per primer cop: hi vaig anotar un lloc que vull visitar l’any que ve, quan hi sigui. Reviso les meves notes, i penso que ara mateix no tinc res més a escriure-hi. Potser la següent ocasió serà quan sàpiga on carai viuré i ho pugui marcar al mapa. La pluja ha afluixat. La fresqueta que fa avui, fa que no tingui obert el finestral que dona a la teulada. Però segur que si l’obro sentiré aquella olor a terra mullada, sobretot si quan s’aturi el xàfec surt una mica el sol. Avui hauré d’agafar el paraigües, o tornaré a arribar xopa a l’Ateneu, i no caldria. Torno a passejar la mirada sobre la taula, i trobo increïble la de coses que hi he acumulat en pocs mesos: l’últim disc de Manel i Sol, de Els Pets. Un estoig de les ulleres, i un altre estoig on hi tinc el poc maquillatge que posseeixo. Una edició vella del llibre París era una fiesta de Hemingway, un parell d’electrocardiogrames, no sé si meus o d’algun antic pacient. Fulletons del Teatre Nacional, alguna carta, la llibreta del cau, una trentena de bitllets de tren Barcelona-Girona, llibretetes de pràctiques, l’entrada impresa al concert de Manel a Rubí, una recepta mèdica i la perforadora... i totes les coses que no arribo a veure. Algun dia posaré ordre a tot. Començant per aquesta taula, i acabant pel meu cap. Bona falta ens fa.

Relats Conjunts: Juicy Salif

2011-05-30T20:49:00.003+02:00

Inevitablement m'he acabat afegint (així que he pogut) a aquesta iniciativa de la Catosfera. Què? No saps de què es tracta? Doncs entra aquí i anima't a participar!

Juicy Salif

Amb certa recança agafo l’objecte metàl·lic de l’aigüera i el passo per sota del raig d’aigua. Està brut i enganxós, però no hi ha res que un bon cop de fregall no pugui arreglar. O potser sí, perquè malgrat que l’originalíssim disseny del maleït espremedor manual està especialment pensat per treure el suc de les taronges fins l’última gota, no compleix cap requisit per a rentar-lo amb facilitat. Deu ser que qui el va inventar no es va imaginar que la seva preuada creació podria arribar a passar tres setmanes brut a la meva aigüera, a l’espera que jo em decideixi a netejar-lo.

Ara que me’l miro, no puc evitar recordar el dia que els nostres amics, tornant d’un viatge de plaer a Nova York, ens el van portar a tall de souvenir, molt contents amb la seva tria. A mi em va semblar un model rude d’aquells objectes per fer massatges al cap, però es veu que era una icona del disseny industrial. Una meravella sortida directament de la ment humana, que fins i tot estava exposada en vés a saber quin museu. Jo vaig donar-los les gràcies amb amabilitat, tot pensant en quina prestatgeria de la sala el col·locaria, i que ja tenia un objecte més per treure’n la pols. Per això em vaig sobtar quan l’endemà, que era diumenge, em vaig despertar amb la veu d’ell dient-me:

—Vols un suc?

—Un què? —vaig respondre mig adormida.

—Un suc, carinyo. T’he fet un suc amb l’espremedor que ens van regalar ahir l’Irene i en Pep.

S’havia llevat d’hora per fer-me un suc de taronja i portar-me’l al llit, i me’l vaig prendre. I vaig tenir un suc de taronja al llit cadascun dels matins de tots els diumenges que van seguir, durant dos anys.

Ni tot el sabó desengreixant del món, ni tota l’energia aplicada al fregall sembla que podran acabar de desenganxar les últimes pellofes de taronja de l'espremedor. Em sorprenc amb la íntima relació que guarden la brutícia i el temps amb l’esforç per netejar, i fins al cap d’una bona estona no aconsegueixo que l’espremedor estigui net com una patena. Penso en el dilluns de fa tres setmanes, quan de bon matí alguna cosa entre nosaltres va anar malament, molt malament. Tant, que mentre jo seia al tamboret de la cuina ell em va dir:

—Això s’ha acabat. Ets la dona perfecta, bonica i intel·ligent; tenim el pis perfecte, amb la hipoteca gairebé pagada; un entorn perfecte i bons amics comuns. I fins i tot els teus pares em cauen bé! Tot està bé, excepte tu i jo. Ho tenim tot, menys la part important.

No li vaig poder dir que no, raó no li’n faltava. I des del meu lloc, i sense ni un sol mot més, vaig veure com es movia per tot el pis, recollint, per aquí i per allà, les seves coses. En menys de vint minuts les seves camises havien desaparegut de l’armari, el prestatge havia quedat buit dels seus discos i fins i tot el raspall de dents havia abandonat el seu lloc al got del bany. I va marxar.

I jo em vaig quedar allà, mirant una casa que ja no era la nostra, i ni tan sols la meva, plena de buits que no s’omplirien mai més. I mirant la cuina, vaig veure l’espremedor que era a l’aigüera, perquè ell l’havia utilitzat el dia abans per fer-me un suc, com sempre, i encara no l’havíem rentat, i vaig pensar que se l’hauria d’haver endut, perquè era molt més seu que meu.

Me’l miro mentre l’eixugo amb delicadesa, amb un drap dels bons, dels que no són una antiga camisa esquarterada. L’alumini brilla, i tot i que sempre l’he trobat lleig, quasi em sap greu pensar en desprendre-me’n. L’embolico amb el mateix drap i faig via cap al carrer. Tres setmanes després, he decidit que no puc estar-me ni un dia més en aquest pis mig buit i preparo la mudança. Empaqueto el que és meu i llenço la resta, que ja sé que ell no vindrà mai a buscar res en aquesta casa. Em planto davant del contenidor groc, i prement amb força el cap de l’espremedor, el tiro dins. Aquell primer diumenge em va saber greu fer-li un lleig, i després va ser impossible reconèixer la veritat. Però a mi mai m’ha agradat el suc de taronja.

Ocells de Portugal

2011-05-26T15:32:00.001+02:00

L’estiu dels meus divuit anys, vam anar de viatge a Portugal. Va ser l’últim cop que vaig viatjar amb els meus pares, recordo que ho vaig decidir durant aquells deu dies, i des de llavors així ha estat. Vaig encetar el viatge amb molt poques ganes, aquell país no em venia de gust i els dies quedaven esquitxats de discussions fortíssimes arran de la meva forma poc experimentada de manejar el volant. La primera ciutat portuguesa on vam parar, no va millorar les coses: Porto, en un dia de pluja, em va semblar gris, trist i decadent. Amb tot, la ruta de nord a sud, i les demés ciutats que vam conèixer, van millorar una mica el viatge, i fins i tot vaig ser capaç de trobar cert encant a la capital, Lisboa.

Portugal, però, era un país predestinat a despertar molts records i molta melangia. Per a nosaltres sempre havia estat el destí de la nostra fugida tan somiada com imaginària i irrealitzable. Però quantes tardes vam passar assegudes al cotxe, mirant-nos i comptant les hores que aquella carraca blava trigaria a portar-nos a Portugal? Hauríem arribat a la frontera, o les pors se’ns haurien menjat abans? El toc romàntic de la possibilitat de fugir sempre era entre nosaltres, un recurs fàcil per salvar-nos dels pitjors moments.

Amb tot, quan jo vaig trepitjar Portugal aquell estiu, les coses havien canviat, i Lisboa es va convertir en una postal en blanc i negre d’un carrer estret i costerut, pel qual s’allunyava un tramvia groc, únic toc de color de tota la instantània. I els versos, que pequeña es la luz de los faros, de quien sueña con la libertad, ocupaven la meva ment, ja lluny de tu i del nostre passat.

Poc després d’aquell viatge, tu vas fer realitat la teva fugida. No sé de què fugies, ni de qui, però vas fer les maletes i amb el teu portuguès de primer nivell, te’n vas anar a viure a Lisboa. La teva decisió va fer que Portugal fos per tu un bàlsam i alhora una manera més de refermar-te en els teus ideals i en el teu romanticisme estrany. Quina part positiva i negativa va tenir això en tu, és quelcom que no m’atreveixo a endevinar.

Al final, Portugal, el destí de la nostra eterna fugida, va quedar dividit i desdibuixat, entre la meva ruta turística familiar, feta a desgrat i amb recança; i la teva aventura d’estudiant d’intercanvi que vas abocar en un bloc ple de frases en portuguès que ningú no entén.

Sort de Sabina.

A qui se li acut?

2011-05-24T23:24:00.013+02:00

Doncs això, a qui se li acut posar per deures als alumnes d'un curs de narrativa... una poesia?! M'encantaria saber si als que fan el curs de poesia els obliguen a escriure una escena! En tot cas, ens han demanat la poesia en qüestió, i després de trencar-m'hi la closca tota la tarda, he agafat algunes imatges de l'últim post i ha sortit el que ha sortit. He d'agrair infinitament a la professora que durant la pausa ens hagi convidat a picar alguna cosa al bar de l'Ateneu i que ho haguem regat amb un parell de copetes de cava... d'altra banda, no sé si ho hauria pogut llegir sense morir de vergonya.

I ja posats... aquí us ho deixo. Els que em coneixeu sabeu que la poesia mai no ha estat el meu fort, així que sentiu-vos lliures de dir que és un nyap, perquè possiblement teniu tota la raó del món:

Capvespres a la teulada

Al comiat del dia, pesarós arriba
ocre, suau i brillant un nou capvespre
presumit, li agrada saber-se observat
i jo complaent, prenc lloc a la finestra.

El sol moribund ara em frega la pell;
davant, l'engoleix l'horitzó de Ponent.
S'alça un baf d'aire i em juga amb el serrell;

nuus els peus, acaronen la teula ardent.

A la llunyania un crit, una rialla,
un cotxe que fuig ple de vides alienes
i tots els ocells piulant la primavera:
són el silenci que escolto aquesta tarda.

Al meu costat, lloc just perquè hi seguis tu
però l'ampit és buit, ningú no m'acompanya.
Han passat set dies, catorze silencis;
cap abraçada vol dir t'esperaré.

A dins meu, lloc just per sentir l'enyorança
però és erm i buit, ni tan sols hi cap nostàlgia.
No hi trobo plor, ni melangia, ni recança,
sols unes traces d'esmorteïda ràbia.

Passar pàgina

2011-05-22T22:17:00.003+02:00

Mai no sortiràs d'una trampa si estàs pensant a tothora que hi ets a dins.

Diumenge. Diumenge de matí inexistent i tarda lenta i feixuga. Tarda de diumenge autèntica, amb moltes coses a fer i cap intenció de començar a fer-les. Tarda de pensar i rumiar. De mirar enrere i endavant, ser conscient que ja és hora de donar la primera passa cap al demà, però massa encantada mirant l'ahir com per fer-ho d'immediat.

He sortit a la teulada, i amb els peus nus sobre les teules calentes pel sol, que s'enfonsava per l'Oest -just davant meu- he escoltat tots els sons del silenci de la tarda: gossos bordant a la llunyania, algun nen rient, algú cridant, i molts ocells piulant la primavera. He mirat i no hi havia ningú assegut al meu costat per compartir-ho. Què hi farem, ho escriuré per a què us arribi a tots. Poso música per evitar el silenci, i poder pensar que algú altre escolta el mateix que jo en aquest moment.

Passar pàgina. Quants cops m'he proposat fer-ho, i com costa creure que de debò ho vull. Però si no deixo de pensar-hi, no ho podré fer mai. Cal fer altres coses, omplir les mans i el cap d'altres motius i d'altres raons, i mirant només endavant donar una passa, i després una altra i una altra, i llavors posar-se a córrer, i no deixar que el passat ens atrapi mai.

Quant fa d'aquella nit en què amb un joc de paraules i una baralla de cartes catalana, un te als Amics de les Arts, i moltes paraules, em vas treure d'aquella trampa que se m'empassava? Molt més d'un any. Però encara em serveix per recordar que aquell cop vaig sortir-ne, i que sempre ho he fet.

Passar pàgina o començar una llibreta nova? En tot cas, pas a pas, poc a poc i bona lletra, anar fent, una cosa darrere l'altra. Però estem tranquils, no regna el pànic, tot és calma. No et preocupis, ens ens sortim. Aquest cop no serà diferent, sempre ens en sortim.

Estels fugaços

2011-05-22T02:49:00.000+02:00

Per les nostres vides de vegades s’hi creuen un tipus de persones especials. Especials perquè no vénen per quedar-se, però tot i així marquen la diferència. Són persones que, com estels fugaços, es deixen veure uns segons, i després es fonen en la foscor de la nit. Però en tenen prou amb aquests breus instants per fer meravelles: ens omplen d’il·lusió, ens canvien les perspectives de la vida o ens fan créixer una mica més.

No tenia gaire clar que aquest tipus de persones existissin, però les últimes setmanes m’han demostrat que sí. I que també n’hi ha per a mi. Tinc la sort d’haver conegut dues persones excepcionals, i que malgrat ser molt diferents entre elles, totes dues m’han aportat coses molt valuoses.

La primera d’aquestes persones és un home que ha demostrat que l’edat no és el que distancia les persones. Amb gairebé quaranta anys més que jo, ha resultat ser una de les persones amb qui més m'assemblo pel que fa personalitat i caràcter. Compartim alguns interessos, però sobretot maneres de fer, i d’entendre la vida. De seguida vam copsar aquesta proximitat. Tant, que al principi la confiança que em tenia em feia sentir una mica incòmoda. Clar que això ho han solucionat les setmanes que hem passat plegats, en les que s’ha anat fent més i més palesa aquesta semblança. Amb tot, no és això el que vull destacar d’ell, sinó tot el que l’ha convertit en una persona admirable als meus ulls. La seva sinceritat, les seves bones maneres, la seva empatia, i la seva professionalitat. La seva capacitat de mirar la persona que té al davant i entendre-la. De saber oferir la seva ajuda sense imposar-la. Algú prou obert com per xerrar de si mateix ja sigui per gust o per necessitat, i prou savi per saber escoltar quan és l’altre qui necessita parlar. Sens dubte és una persona que ha marcat la diferència: tant per tot el que ens ha ensenyat –que no ha estat precisament el que entrava al pla d'estudis, però ha resultat molt més enriquidor–, com per la relació que hem travat. Encara coincidirem un parell de dies més, potser, però els nostres camins ja s’han començat a separar, suposo que per sempre.

La segona persona que vull anomenar, ha passat per la meva vida de forma encara més fugaç. Però ha tingut temps d’ensenyar-me com n’és de senzill il·lusionar-se, i que em resulta terriblement difícil ser realista, i tot això m’ha refermat en la meva manera d’entendre la vida: només vivim una vegada, i cal treure tot el suc a allò que la vida ens ofereix, encara que sembli que tot està en contra nostra. Com deia, el seu pas per aquí ha estat ràpid. Tant, que s’ha fet massa curt, i l'hagués volgut retenir, tot i ser fugaç per definició. Tant, que sento que amb prou feines he tingut temps per intuir com n’és d’excepcional aquesta persona.

No sé si tot plegat és recíproc. No sé si per ells dos jo he marcat cap diferència. Possiblement jo sigui una més, i ells tinguin els seus propis estels fugaços, molt diferents a mi, però això no és greu, ni trist, ni preocupant. Això és com és, i l’important és que crec que tots dos saben prou bé que, per mi, són dos estels.

Primavera-estiu 2011

2011-05-20T23:49:00.001+02:00

Ahir al migdia, sense ser-ne gaire conscient vaig buidar el meu armariet del vestuari d'estudiants de l'hospital. Dues bates, el fonendo, el martellet i el diapassó -que ni tan sols hem utilitzat a neuro- van anar a parar dins de la meva bossa. Acabàvem de fer l'exposició del cas i un mini examen, així que contents i eixerits vam tocar el dos amb ganes de l'hospital, i vam anar a dinar plegats per celebrar que havíem acabat el curs.

No ha sigut fins avui, quan he buidat la bossa i han sortit les bates i tot el que hi havia dins les butxaques -que no és poc- que m'he adonat que això vol dir que s'ha acabat l'hospital i que ja toca biblioteca. Sempre m'omple una mica de nostàlgia acabar les pràctiques i deixar un hospital on m'he sentit a gust. Potser la diferència la fa que aquest cop sé del cert que hi tornaré, ja que ja tinc emparaulades les pràctiques d'estiu allà mateix.

Però ara encara queden un parell de mesos llargs fins que torni a posar un peu dins l'hospital, i el que toca és pencar, i pencar molt. No em fa una mandra excessiva, és la meva vuitena època d'exàmens -i en quedaran quatre- i ja sabem com va la cosa. Ruta de biblioteques, companys diversos, pauses prenent el sol i un tallat amb gel a Glòries, i breus migdiades a la gespeta de l'Autònoma. Una mica d'histèria el dia abans de l'examen més toca-pilotes (sempre n'hi ha algun que ho és més, i ja es veu a venir), i calma pel que fa els altres.

I sortir de l'últim examen i tenir ganes de cridar com una boja que sí, que ja haurem acabat quart, tot i que no ens ho acabarem de creure fins que surtin les notes. I aquell mateix dia, cotxe i manta, cap a celebrar la revetlla a peu de platja, com déu mana, per primer cop en quatre anys, sense pensar en el següent examen. Coca, orxata, uns quants petards, i la millor companyia.

I en aquests dies estranys, on tothom surt al carrer i indignat, acampa, i per les xarxes i els diaris no es parla de res més; en què apropar-me un vespre a l'acampada de plaça Catalunya em va portar una trobada (in)esperada; en què tenim les eleccions municipals d'aquí poques hores, i encara no sabem què cal votar, o si cal votar; en què s'acaba un curs i comencen els exàmens... en aquests dies m'he adonat que ja no tornaré a assistir a una classe a la meva Facultat fins d'aquí un any i uns quants mesos, i serà ja com a alumna de sisè, d'últim curs. Que la meva vida al Clínic, passats aquests exàmens, agafa aire i aguanta, fins que passi un any, i torni a respirar. Perquè passarà volant, talment com un sospir.

Tot plegat ho enyoraré, però valdrà la pena.

Mantenir la línia

2011-05-19T23:41:00.002+02:00

Acostumo a explicar que el meu estat d’ànim, o la meva felicitat instantània, registren al llarg del temps una línia pràcticament plana. Té suaus pendents, petites davallades, o petites crescudes segons el dia de la setmana, o el cicle menstrual –sobretot això últim-, però en general, és estable. Prou he trigat a aconseguir això, 'mantenir la línia', i deixar de viure muntada en una muntanya russa.

I seguit d’això, acostumo a explicar, que tanta estabilitat, és refotudament avorrida. De fet, el que tothom voldria és que la línia tingués pics positius sovint. Molts de petits i senzills, i algun de gran i important de tant en tant. Està clar que en el moment en què ho tenim pràcticament tot resolt, estudis, amics, família, economia... sembla que poques coses ens poden aportar felicitat extra en una dosi significativa, però crec que tots en tenim una de clara: enamorar-se, i totes les seves variants, amb més o menys intensitat, amb més o menys rellevància.

Però, ull! Aquesta és una manera molt arriscada de perdre la linealitat de l’estat d’ànim. Perquè tant com puja, baixa. Seria il·lús esperar que el fet d’enamorar-se només ens aportés coses positives. Tothom ha experimentat les patacades de després, que sovint superen amb escreix el valor absolut a la felicitat guanyada. Quan he estat enamorada, la meva línia recta s’ha fos, i he patit alts i baixos importants al llarg del temps. Com passa a tothom, suposo! Però al final de tot, remuntes l’última gran davallada, i recuperes la teva línia recta –pendent zero- meravellosa, i és llavors quan mires enrere i et veus, i penses que tot plegat, et feia sentir viva.

El valor d'un 't'estimo'

2011-05-16T00:17:00.002+02:00

Als 16 anys, una de les primeres coses que vaig aprendre –o que em van ensenyar- respecte l’amor i les relacions de parella, és el valor de dir t’estimo. Em faig el càrrec que no funciona així per a tothom i que probablement no és més que un plantejament personal o, en el seu moment, de parella.

L’Albert Espinosa, en la seva última novel·la, diu que totes les parelles tenen els seus codis, i potser és una de les (poques) coses en què puc estar d’acord amb ell. En aquell moment, per nosaltres, dir t’estimo era dir moltíssim. I per mi ha seguit sent així, malgrat que allò es va esgotar fa temps. T’estimo ha quedat reservat per quan ho sents de debò, al 100%. Pels moments especials, en què no pots dir altra cosa que això. No serveix com a fórmula quotidiana, per acomiadar una trucada de telèfon o per dir-ho sense pensar-hi. No ens podem acostumar a dir t’estimo sense pensar.

I evidentment, m’he trobat més d’un cop amb la decepció que algú es prengués el meu t’estimo a la lleugera, sense adonar-se de tot el que jo volia dir amb dues paraules. Perquè repeteixo, ja sé que és una forma molt personal d’entendre-ho, però per mi serà així per sempre.

Així que si dic t’estimo, dic molt, ho dic pràcticament tot. En el meu antic codi de parella (i curiosament, també ho defensa l’Espinosa, i això em neguiteja una mica, perquè el llibre és clarament posterior), hi havia un últim esglaó, superior al t’estimo. Eren dues paraules excepcionals, i d’ús poc freqüent, però que tenien un gran poder en els moments dolents. Això, de moment, prefereixo guardar-m’ho per mi.

On són els límits?

2011-05-15T10:18:00.001+02:00

Quan coneixem gent nova, normalment les circumstàncies de la trobada, o els amics en comú, marquen quina mena de relació hi haurà entre nosaltres i els nouvinguts. Almenys en un principi, després tot pot acabar canviant radicalment, és clar. Hi ha casos prototípics, per a què m'entengueu:

Entres a la universitat i coneixes un munt de gent nova. Al final del primer curs saps perfectament que la gran majoria quedaran per sempre a l’esglaó de coneguts o ‘ex-companys de classe’, però també saps que aquell grupet d’entre cinc i deu persones seran bons amics durant molts i molts anys, potser per sempre. Això és l’esperable quan coneixes de la gent de la teva facultat, encara que costi un any saber qui serà qui.

Quan la teva millor amiga troba parella, i te’l presenta, amb poques paraules saps si et cau bé o no. I si et cau bé, passa automàticament a ser bon amic teu. L’aniràs veient amb freqüència, i potser fins i tot fareu broma parlant d’ella. Algun dia acabaràs sent el seu testimoni de bodes, qui sap.

Si t’apuntes a un curset d’idiomes o de macramé, potser hi coneixes gent molt maca, però en general són persones condemnades a desaparèixer de la teva vida tan bon punt acabi el curs. És estrany que hi hagi algú amb qui acabis mantenint amistat a llarg termini, tot i que pot passar.

En el cas que algú de la colla, porti un amic de fora a fer unes birretes amb vosaltres, saps que el fet d’acabar sent o no amic de l’amic, dependrà de la freqüència amb que ‘el nou’ s’apunti a sortir amb la teva colla.

El que costa més de pronosticar, al meu parer, és qui acabarà creuant la barrera de l’amistat convencional -el que jo prefereixo anomenar ‘company’- i arribarà a allò que jo en dic ‘amic’. Vull dir amic, amic, o amiga, amiga. Dels de debò. D’aquells que els pots comptar amb els dits d’uns mà.

Hi ha un últim tipus de coneixença que, distingint-se de les altres, no permet intuir per on anirà la cosa. Són aquelles persones que apareixen a la teva vida com un bolet, que no els veus a venir i de sobte són allà, han arribat sols, en una situació que pot ser considerada neutral. El seu destí dins la teva vida té potser el ventall més ampli de possibilitats, no hi ha límit superior, ni límit inferior: poden desaparèixer tan ràpidament com han arribat, i quedar abandonats en l’oblit en qüestió de pocs mesos, però també poden acabar sent un d’aquells que creua la barrera de l’amistat i s’instal·la en la teva vida per sempre. Amb tots els matisos possibles entre un extrem i l’altre. Aquesta impossibilitat de previsió, aquest interrogant, fàcilment em porta de cap, a mi que m’agrada saber-ho tot, o creure que ho sé. Però també dóna cert interès a la jugada. Quan arriba gent d’aquesta manera a la meva vida, m'agrada pensar que només pot ser bo: res a perdre i tot per guanyar.

Si algú vol explicar alguna altra trobada prototípica... que no s’ho pensi dues vegades! Segur qui n'heu viscut moltes de diferents, i riurem llegint-ho!

Vint-i-quatre hores estranyes

2011-05-13T22:26:00.002+02:00

Si blogger no ens hagués fet la punyeta a tots plegats, aquesta entrada, tal i com la llegiu ara, hauría estat publicada ahir al vespre...

No tinc per costum explicar la meva vida -així textualment parlant- al bloc. Però les últimes -aproximadament- vint-i-quatre hores he viscut un parell de coses prou curioses, que sense ser res gaire extraordinari han trencat la meva rutina habitual i que per això tinc ganes de compartir.

Ahir, vora les set de la tarda, agafava un tren cap a Barcelona, després d'haver dormit una migdiada més llarga del que podria titllar-se de normal, per anar cap a l'Hospital. Gràcies (o no) a una meravellosa optativa d'Urgències, aquest semestre haig de fer dues guàrdies en aquest servei, a mode de pràctiques de l'assignatura en qüestió. Com que tenia curiositat i, perquè amagar-ho, sóc una mica motivada (en el mal sentit de la paraula), vaig decidir fer la primera de les guàrdies en un torn de nit. Així que allà em teniu, a les 8 del vespre, a punt per passar la nit del lloro -confesso que he seguit alguns dels consells per una guàrdia que apareixen aquí- i empalmar l'endemà amb les pràctiques normals a Neurologia.

La veritat és que gràcies (o no, altre cop) al partit del Barça i al fet que l'equip guanyés la lliga, la nit va ser més aviat tranquil·la. No ho puc comparar de primera mà, però pel que m'han comentat, hi ha nits força més estressants i força més horribles. La meva mentalitat masoquista potser hauria preferit tenir més moviment, la veritat, sempre hi ha més ocasió d'aprendre! Però el cas és que vaig estar ben acompanyada, amb una resident que ja coneixia; que em van deixar fer alguna coseta; que vam sopar a quarts de dotze, i que a les quatre em vaig posar a dormir. El telèfon de l'habitació ha sonat un parell de cops (i m'ha espantat molt), però he donat per suposat que no anava per mi i he seguit dormint feliçment. Algun dia explicaré com és la residència del servei d'urgències, el lloc on dormen els metges que estan de guàrdia allà, però ara no ve al cas.

A les vuit i poc del matí, m'he llevat i he procurat amagar les ulleres i aparentar haver dormit vuit saludables hores, sense gaire èxit (el maquillatge, a les meves mans, no fa miracles). Així me n'he anat cap a l'altre Hospital, que avui hi havia sessió. He vist uns quants pacients a consultes externes, algun d'interessant, i després d'esmorzar he demanat permís per marxar cap a casa.

A casa he mal dormit dues o tres hores més, m'he llevat per dinar a quarts de quatre, i he agafat el cotxe, aquest cop el meu destí era la Facultat de Química, allà a la Diagonal. A l'Aula Magna Enric Casasses (químic, poeta i defensor de la llengua), que curiosament està decorada amb una taula periòdica on ressalten l'Urani i el Bor (UB), m'hi he trobat, casualment, un company de la carrera, i ha sigut agradable no haver d'estar allà sola. El cas és que avui feien un acte d'entrega de premis del Masterquímica (una cosa seva que no he entès gaire) i dels concursos literaris Arrelats i Envers. Jo era finalista de l'Arrelats, de narrativa breu, i allà estava, amb poques expectatives i ganes d'estar a casa dormint la mona.

L'acte ha estat prou interessant. Han sortit estudiants d'intercanvi a llegir poemes en les seves llengües d'origen -rus, polonès, italià, francès, portuguès, japonès, castellà- i les més incomprensibles les han traduït al català. Feia goig veure aquells nois de tots els racons del món parlant en un català més que correcte per presentar les poesies. I també ha fet goig escoltar un recital de poesia en llengües tan variades. Pràcticament al final de tot l'acte, han anunciat els guanyadors dels premis literaris i, sorpresa, m'ha tocat a mi. Queda clar que les coses vénen quan menys les esperes.

Vora les set de la tarda, sortíem de la facultat de Química -que és més maca que no ens pensàvem- compartint una interessant conversa sobre Medicina i literatura, i poc després he enfilat la B-23, de tornada a casa, amb un diploma i un recull de poesia de l'Enric Casasses -fill- al seient de darrere.

Joves per sempre

2011-05-09T22:17:00.002+02:00

Anem de cara l'estiu i els dies s'allarguen. Quan surto de casa ja és clar, i no fa més fred que el que t'obliga a portar una jaqueta no massa gruixuda. És dilluns i no són ni dos quarts de vuit del matí. Sec al cotxe, obro la porta amb el comandament, i faig girar la clau del contacte. De seguida comença a sonar la ràdio i reconec les veus que m'acompanyen cada matí fins a l'estació. No paro gaire atenció fins que, mentre trec el cotxe de casa, sento que anomenen la pel·lícula Herois i sonen les primeres notes d'una cançó. No cal res més: se m'encongeix el cor, m'emociono una mica, i somric com una bleda.

Recordo la pel·lícula, i penso també en el significat de la cançó. Ser jove per sempre, viure per sempre. Penso en la joventut que ara tinc, i que no durarà eternament, i en les meves ganes de fer-me gran, però no massa. Cada dia veig de prop la vellesa i la malaltia, i sovint penso que no vull que m'arribin. No em vull veure amb el cos matxucat i les capacitats mentals minvades. De vegades penso que a mi em tocarà morir-me abans que els anys em puguin jugar males passades. No sé si aquesta opció em consola o em preocupa, però tan és, perquè tampoc és quelcom que es pugui escollir.

El cas és que la cançó em fa sentir-me viva, m'il·lusiona, i m'anima a gaudir de tot el que tinc, que no és poc, i a ser feliç, que em sobren els motius per ser-ho.

Tan de bo a vosaltres us transmeti el mateix. I si teniu alguna altra cançó que us faci sentir així... us animo a què la compartiu amb mi!

Treure algú d'una jungla

2011-05-06T21:05:00.001+02:00

Avui em ve de gust ensenyar-vos això. És un fragment de la transcripció de la conferència que va fer el Dr. Tom de Meester (cirurgià esofago-gàstric), en un congrés de cirurgia. Us deixo l'adreça del bloc on ho vaig llegir, Tribulaciones de un cirujano, que a part d'aquesta entrada, té altres coses molt interessants, per exemple, consells per escollir l'especialitat mèdica que més s'ajusti a cadascú. Jo us faig una petita síntesi de la conferència (que sinó us farà pal i no us ho llegireu, que ja ens coneixem), però si a algú li interessa el tema... li recomano que s'ho llegeixi sencer d'aquí, que està molt bé!

Aquí va fragment seleccionat de la història!

Imagínate en una jungla; una densa y oscura jungla. Estas en unas vacaciones de esas que haces una vez en la vida; pagas por el vuelo, vuelas a través del océano, alquilas una pistola, te unes a un grupo y te aventuras donde nuca te has aventurado antes; en el espeso y extraño mundo de la jungla.

Ahora imagínate en la jungla, perdido y solo; te has parado un momento para atarte el cordón del zapato y cuando miras hacia arriba los que estaban contigo se han desvanecido. Miras a la izquierda, miras a la derecha, miras hacia delante incluso vuelves sobre tus pasos y llegas a la conclusión de que estas solo y te das cuenta de que tienes un problema, tú no estás hecho para este lugar. El cielo no se puede ver por el inmenso follaje, el camino está cubierto por las ramas caídas; tú no estás hecho para la jungla y no estás equipado para estar ahí. No tienes cuchillo, no tienes cerillas, estás atrapado y no sabes cómo salir.

Entonces, ¿cómo te sentirías? ¿Cómo te sentirías en esa situación? ¿Qué tipo de emociones vendrían a tu cabeza? ¿Con que pensamientos te pelearías? ¿Miedo? Por supuesto que sí, tendrías miedo. ¿Nerviosismo? ¿Rabia contra los que te han abandonado? Lo entendería. ¿Desesperanza? ¿Ni idea de a donde ir? ¿Ni idea de qué hacer? Pensando: nunca saldré de este lugar; sin dirección ni solución, ni esperanza. Entonces: ¿Qué necesitaras para restablecer tu esperanza?

Necesitas una cosa: necesitas una persona, no una persona cualquiera, necesitas una persona con tres habilidades especiales:

Primero necesitas una persona que te de una visión y una dirección, alguien que te eleve el espíritu, alguien que te mire a la cara y te diga: ‘Este no es el final, no te rindas, hay forma de salir de la jungla, yo te guiaré.’ Alguien que te de las dos cosas; una visión y una dirección. Si la persona no tiene visión es sólo compañía y si tiene visión sin dirección alguna, es sólo un soñador. Tú necesitas alguien que tengas ambas, visión y dirección. Y así puedes recuperar tu esperanza, ahora tienes a una persona, y esa persona te da una dirección, y esa dirección te da esperanza.

La segunda habilidad que tiene que tener esta persona para ayudarte es que pueda sacarte de la jungla, alguien que conozca la jungla, que tenga sabiduría y experiencia para sacarte de ahí, alguien que sea capaza de abrirse camino a través del espesor de la jungla, alguien que sepa los peligros de la jungla, alguien que esté debidamente entrenado y equipado para hacer el trabajo.

Por último necesitas una persona que este comprometida a ir en tu ayuda, alguien que acepte la misión porque cree que tú eres valioso, alguien que se quede contigo y no te abandone a través del proceso de guiarte hasta la salida, alguien que se concentre en ti y vea con seguridad la tarea completada. Necesitas a alguien que te anime y te guie, que tenga sabiduría y experiencia y conozca la jungla que se comprometa contigo porque eres valioso.

Y así ocurre con enfermedades y cirujanos, para la mayoría de la gente una enfermedad seria es una jungla; sintiendo como la enfermedad amenaza tu salud, es la jungla más espesa y oscura en la que los humanos pueden adentrarse; son pacientes perdidos, perdidos en la jungla de la enfermedad sin esperanza. Necesitan ser rescatados, esto es lo que es un cirujano, una persona que rescata gente del profundo y oscuro peligro de la jungla. Y no es una persona cualquiera, es una persona especial con tres habilidades. Un cirujano es un hombre o una mujer que tiene una visión para animar, dirigir y compartir con los pacientes.

Al maig, cada dia un raig!

2011-05-03T23:47:00.004+02:00

Aquesta bonica dita m'ha passat pel cap aquest migdia, quan sortint de l'hospital he caminat fins la Facultat sota un sol radiant i un cel ben blau. En mala hora ho he pensat.

Més tard, he decidit sortir amb temps per anar de la Facultat cap a l'Ateneu de Barcelona. Fa dies que tinc ganes d'arribar-hi amb temps per fer una volta, seure a prendre la fresca al jardí o respirar el silenci de la biblioteca. Quan he sortit al carrer el cel ja estava força tapat, amb núvols grisos d'aparença amenaçadora, però no he parat atenció als senyals que m'enviava la mare naturalesa. Com altres dies, m'he anat distraient pel camí. Fet i fet, no tenia pressa, així que després d'haver tafanejat un parell de botigues, he entrat dins d'una gran papereria, que coneixia de vista però a la que mai havia entrat. M'he estat una bona estona entre carpetes, llibretes, i estris d'escriptura de tota mena. El material de papereria sempre m'ha fascinat, i crec que és dels primers cops que aconsegueixo badar sense comprar res en acabat. Just abans de sortir, he admirat les plomes estilogràfiques -caríssimes- que tenien tancades dins d'una vitrina. He pensat que un dia en tindré una, que utilitzaré poc, només per fer prescripcions i algunes notes, i que lluiré a la butxaca de la bata.

He sortit al carrer just en el moment en que ressonava un tro d'aquells que et fan esgarrifar, i m'ha vingut al cap aquella frase que resumia l'única por que tenien gals dels còmics de l'Astèrix i l'Obèlix: el cel ens caurà a sobre! Dit i fet, han començat a caure gotes grosses i contundents, que de moment no mullaven gaire, i jo he pensat que m'hauria d'afanyar si no volia arribar xopa a l'Ateneu. Dos carrers més tard, plovia ja amb insistència, i m'he trobat a Balmes, a punt de creuar la Gran Via. M'he sentit en comunió espiritual -i física- amb els altres transeünts que havien estat sorpresos en mig de Barcelona, amb aquell xàfec i sense paraigües, i que com jo es refugiaven sota la balconada, contemplant el semàfor vermell. Quan s'ha posat verd, ningú no s'ha mogut: plovia exageradament. He mirat el rellotge, tenia un quart abans no comencés la classe, i encara em quedava un bon tros. Així que no m'ho he pensat més, i he creuat la Gran Via a corre cuita. He arribat a l'altra banda com si hagués passat per sota la dutxa. El camí fins la Rambla ha estat d'allò més còmic: petites curses, seguides de moments de repòs en qualsevol portal, sempre ocupat per altres com jo. Moments que aprofitava per eixugar-me les ulleres per guipar-m'hi una mica. Malgrat que he utilitzat el poc enginy que em quedava, passant per dins del Triangle, i aprofitant el pas soterrat que ofereix l'estació de ferrocarrils, no he pogut evitar arribar al carrer Canuda com si hi hagués anat nedant. M'he començat a preocupar pel meu aspecte quan un noi ha exclamat al veure'm passar corrents: ¡joé, mira esa como va!. Quan per fi m'he pogut refugiar a l'Ateneu, he anat de cap al primer labavo que he trobat. La jaqueta i el bolso eren completament molls, el cabell em regalimava, les ulleres esquitxades feien riure, els pantalons estaven molls des del turmell fins a la cuixa, i els peus em feien natació sincronitzada dins les meves sabates, que evidentment i seguint les lleis de Murphy, són noves de fa poc.

M'he eixugat i he eixugat les meves pertinences com he pogut, i he esperat l'ascensor. A l'aula 407 m'hi esperaven tres hores de narrativa. Xopa i tot, s'ho val.

Viu intensament! (II)

2011-05-03T00:41:00.005+02:00

Quan va començar la sèrie catalana Polseres Vermelles, no em vaig poder estar de fer aquesta entrada. Com vaig explicar llavors, la sèrie em va captivar des del primer moment, i he de confessar que no m'he perdut cap capítol, tot i que n'he vist molts pel 3alacarta.

Tres mesos i tretze capítols després, la sèrie ha arribat a la fi de la seva primera temporada, i em sento una mica obligada a concloure el que vaig obrir aquell 24 de gener.

M'ha agradat, però alhora m'ha decebut. Intentaré explicar-me. M'han decebut moltes coses: una de fàcil, la interpretació d'alguns dels actors. En moltes escenes m'han semblat forçaces les actuacions de la Cristina i sobretot les del Lleó. Jo sóc d'aquelles que havia vist Herois abans que s'estrenés la sèrie, i prefereixo mil cops com actuaven en el llargmetratge. Vull afegir que em penso que la gent que ha vist la pel·lícula després, té l'handicap de no veure allà en Colo, sinó en Toni, i fer-se un bon embolic. És el problema d'haver repetit la majoria d'actors.

L'altra gran cosa que m'ha decebut -i potser la més important, per mi-, és la poquíssima credibilitat mèdica que donen a tot plegat. D'acord, sí, ja sé què direu els defensors afèrrims de la sèrie, que no és una sèrie de metges, ni de medicina. Però al meu parer, això no eximeix el guionista o director de la sèrie d'haver de donar credibilitat a l'ambientació que han escollit per la sèrie. No parlo de tecnicismes, sinó de versemblança.

I malgrat tot, m'ha agradat, perquè sinó no l'hauria seguit totes aquestes setmanes, sóc poc constant, i no sóc de mirar massa la televisió. No sé què és exactament el que m'ha agradat i m'ha enganxat, però em temo que no és ni més ni menys que el fil argumental de novel·la adolescent. D'aquelles de lectura fàcil, addicció alta i qualitat qüestionable. Potser quelcom que també em molesta, és el fet que no sóc amiga de seguir el que agrada causa tan furor a la majoria... i aquesta sèrie ha enganxat a massa gent!

Per no acabar amb mal gust de boca, cal dir que el final ha estat a l'alçada. Crec que els finals de temporada solen ser una de les coses més esperades i criticades per la majoria de gent. Penso que han sabut trobar un bon final de temporada, tancant pràcticament del tot el que ha passat al llarg d'aquests 13 capítols, però que alhora deixant oberta la petita esperança del retrobament del grup de nois.

Així que ara tocarà esperar -sense gaire presses- que facin la segona temporada. He sentit veus que seria d'aquí nou mesos, així que ja aniríem a parar al febrer de l'any que ve. I per anar plegant, us deixaré amb LA cançó de la sèrie, la que ha acabat sent cantada per tot de noietes adolescents boges que en sa vida havien escoltat una cançó en català (a part del Bon Dia), amb tots vosaltres...

Sense Tu - Teràpia de Shock

Això és tot, per avui!

Obsessionar-se

2011-05-01T23:34:00.002+02:00

Més d'un cop m'he sentit a dir "estàs obsessionada!". No ho nego, sóc una mica obsessiva, si per obsessionar-se entenem centralitzar el 90% dels pensaments en un mateix tema en les estones mortes d'un un període de temps determinat.

Faig moltes coses, i em costa focalitzar els pensaments en "el que toca". Tanta activitat diferent em té dispersa i no em concentro gaire. Potser és per això que com a mitjà d'escapament vaig entretenint els meus pensaments en coses que em distreuen, però no haver de pensar en tota la feina que tinc. Fujo d'estudi com puc!

El problema és que potser, amb l'objecte o subjecte de l'obessió, hi penses, planifiques, fas i desfàs dins del teu cap. Després, la realitat pot ser una altra, i esdevenir una frustració, o no. Potser jo penso massa en el meu futur com a metgessa, en si seré o no a París l'any que ve, en aquell que no em fa gaire cas, en com organitzar-me les vacances d'estiu, en si el meu bloc és visitat més o menys, o si val la pena crear un bloc temàtic de medicina, i en d'altres coses. Però crec que les coses que de debò ens importen són les coses a les que dediquem més pensaments.

El cas és que rumiant, rumiant, he arribat a la conclusió que tothom deu tenir les seves obsessions, en major o menor mesura. Hi ha qui només pensa en tenir els apunts al dia, hi ha qui pensa en el Barça, hi ha qui pensa en la veïna del 5è que se li ha picat l'ullet aquest matí, i hi ha qui pensa en el seu melic. Tenim totes les necessitats importants cobertes i ben assegurades, no hem de patir per aconseguir menjar, diners o un lloc per dormir. Així que la nostra ment, busca algun tema en el que poder barrinar. I allà s'hi està una estona. Al cap d'uns dies, possiblement, el tema s'esgoti o n'aparegui un de nou, més estimulant. I au, torna a començar.

Potser m'equivoco de mig a mig, i l'única obsessiva aquí sóc jo. En tot cas, us agrairé que m'ho comenteu, i si teniu ganes d'explicar alguna de les vostres obsessions,... endavant, sóc tot orelles!

Invencibles

2011-04-26T01:09:00.002+02:00

A la Raquel li costa molt d'entendre. Tot i que fa temps que ho sap, i tot i que ella creu que ho ha acceptat perfectament, no és així. El seu subconscient no ho entén, i per això segueix caient i recaient, sempre la mateixa història. És com quan a l'escola, tu havies resolt el problema de matemàtiques sense problemes, i estaves convençut que l'havies fet bé, i llavors el company del costat obtenia un altre resultat. No t'ho creies pas, i defensaves de totes passades que tu l'havies resolt bé. Era el teu resultat, la teva veritat, i no podies creure que t'estiguessis equivocant. Fins que venia la mestra i li donava la raó a ell.

Ara és el mateix. Malgrat que mil pistes, unes quantes converses inacabades, moltes ocasions perdudes i la realitat del dia a dia, li diuen que no, que ell no l'estima, encara li costa de creure. Té tan coll avall que estan fets l'un per l'altra que li resulta impossible d'entendre que ell no ho senti igual. Que ell no es desfaci en veure-la, com li passa a ella. Que no es mori de ganes de passar temps al teu costat. Que no trobi, al repassar les fotografies compartides, que farien molt bona parella. Que no s'adoni que junts, són invencibles.

Li resulta impossible comprendre que l'home de la seva vida, no l'estima.

Desfer maleta, fer motxilla

2011-04-21T00:42:00.001+02:00

Vacances d'aquí cap allà i d'allà cap aquí. Sense poder descansar massa em trobo marxant mig d'esma quatre dies més. Hagués volgut tenir dies per fer el mandra, descansar i posar ordre a les coses (començant per l'habitació), però com sempre, no sé dir que no a res, i tot ho vull fer, així que de deu dies, només n'hauré passat dos a casa, el d'avui i dilluns de Pasqua. Sé que la sortida que comença demà no estarà malament, i que tornaré feliç i contenta, però així, d'entrada, em fa més mandra que una altra cosa, sobretot ara que toca passar quatre coses de la maleta a la motxilla, i agafar roba que abrigui força més que la que duia els últims dies (i sobretot que sigui impermeable, perquè la probabilitat de tenir precipitacions és molt alta). D'altra banda, penso en el que m'espera a partir de dimarts vinent, en les meves rutines, en tornar a l'hospital, i fins i tot diria que em ve de gust, o que ho enyoro una mica. Potser perquè avui m'he passat unes quantes hores voltant per la blogosfera sanitària (crec que properament faré un resum de les meves descobertes) i he pensat massa en medicina i demés. En tot cas, espero prendre'm el retorn a les pràctiques amb filosofia i calma, no voler fer més del que em permeten les 24h del dia, i començar a centrar-me, que cada cop veig més a prop la recta final dels exàmens del juny.

Sense anestèsia

2011-04-12T23:18:00.001+02:00

No sé si algun cop heu tingut uns dies en la que qualsevol cosa us faria plorar, a mi mai no m'havia passat tan clarament abans, i no és agradable (tinc esperances que tot plegat es tracti d'una qüestió hormonal). En tot cas, no vull parlar de la sensació de tenir els sentiments a flor de pell o d'haver perdut s'anestèsia, sinó al contrari, de la sensació de calma i estabilitat quan per fi deixes enrere els dies dolents. Normalment, penso, l'evolució és clara: durant uns dies la cosa va poc a poc cap a pitjor, fins que algun fet detonant ho duu al punt àlgid i serveix de vàlvula d'escapament. Just després, tot plegat segueix sensible i adolorit, però només cal una mica d'empenta o un petit canvi d'aires per esborrar el rastre de la tristesa. I llavors, tot i que encara pots reproduir la manera com et senties hores abans, la cosa ja canvia, el punt de vista ha esdevingut més optimista, i és fàcil pensar que demà serà un altre dia, molt millor.

Sé que dit així sé que expliqui una fórmula màgica-antidepressiva, i que no, que sovint no és tan senzill com això. Però, com sempre, és el que conec.

Novetats blocaires..!

2011-04-04T19:22:00.002+02:00

Avui...

Ha sortit el meu Bed&Breakfast al bloc de Els Amics de les Arts! Si hi voleu fer un cop d'ull... Un any i una setmana.
He programat la meva primera carta al futur al bloc Cartes al Futur.
He programat la meva primera carta al futur al meu propi bloc (de cara a setembre... no queda pas tant!)

Sala d'operacions*

2011-04-01T23:40:00.003+02:00

El primer cop que el cirurgià t'allarga el porta amb l'agulla de sutura i et diu que pots posar els punts subcutanis, l'agafes amb convenciment i et fas la valenta, però les mans et tremolen sense que hi puguis fer gaire res. Són els primers punts que dones a algú viu, que per sort es troba sota els efectes de l'anestèsia i mai sabrà que han estat les teves mans novelles les que l'han suturat. Possiblement tu els recordaràs tota la vida, malgrat que evidentment no serà la teva millor sutura. Després, les grapes. Per sort, això ja et comença a resultar familiar. I un cop acabada la cirurgia, fet l'informe i netejat el quiròfan, pots tornar-hi: saps que durant uns minuts, entre que surt l'equip de neteja i entra el d'anestèsia, la sala estarà buida i ben buida. Pots seure en un racó i tenir el privilegi de contemplar en silenci -sol o acompanyat- l'espai:

El quiròfan. Una sala àmplia i escrupolosament netejada. La taula d'operacions resta protagonista de l'escena, enmig, vigilada des de dalt per les dues làmpades. Els monitors estan apagats, els cubells de brossa buits, la il·luminació és escassa. No et costa gens imaginar-te'l ple de vida: els auxiliars posant bé la taula, les infermeres amunt i avall, l'anestesiòleg buscant vies al pacient, la instrumentista preparant el material i dient-te "no toques lo verde!". I després els cirurgians, netejats, demanant la bata i els guants estèrils, i tu allà, que encara no saps ben bé quin és el teu lloc, procurant no molestar. I el centre de tot, el pacient. El responsable de que les deu persones que de mitjana poden col·laborar en una intervenció, resta allà, estès, aliè a tot, la seva confiança a les nostres mans.

* Acabo de descobrir que la paraula "quiròfan" no és normativa en català, malgrat que el seu ús és ben ampli dins dels hospitals. En català correcte direm "sala d'operacions"! (si no us sap greu, seguiré dient quiròfan, que acabo abans...)

Quan crec que et veig

2011-03-31T19:48:00.001+02:00

Avui ha tornat a passat. En un moment de distracció he mirat al final del passadís, i allà al mig t'he vist. Eren les formes del teu cos, i sobretot, aquell era el teu cabell. El cor m'ha fet un salt, m'ha agafat fluixera a les cames i he empassat saliva. T'he mirat de cua d'ull dos o tres cops, pensant si apropar-me, pensant què et diria, pensant què feies allà i pensant que pensaries tu al veure'm palplantada, amb la bata i el fonendo al coll, a l'altra punta del passadís. I llavors t'has girat. Malgrat les meves diòptries i la graduació poc afinada de les lents de contacte, m'he adonat de l'error. No eres tu. Poc a poc, m'he anat calmant, m'ha tornat la força a les cames i he pogut apartar del meu cap els les imatges del que hauria estat una trobada tan imprevista com incòmoda.

Ara, passades les hores, em pregunto fins quan se'm menjaran els nervis i l'angoixa cada cop que crec veure't. Passades les hores, em pregunto també si mai et trobaré de debò per algun racó de món i què faré quan passi. Com a la cançó, potser direm perdone pero creo que se ha equivocado, i seguirem els nostres camins.

Comiats

2011-03-28T22:02:00.002+02:00

I va ell i em diu -amb molt bones paraules, cal remarcar- que no vol saber res de mi, que la meva presència l'incomoda i que prefereix evitar trobades programades. I jo que li dic que molt bé, que cap problema, que a mi la seva presència no m'incomoda, però que tampoc no la trobaré pas a faltar, i que es veia venir que acabaríem així. I ho crec de veritat.

I tombo la cantonada i mentre pujo les escales m'adono del que acabo de viure. Que qui era fa tres anys el meu millor amic és qui ara m'ha parlat així. I llavors m'enfonso, un o dos graons, pensant que cap bona amistat no hauria d'acabar mai així; i dos o tres graons més, a l'adonar-me que no és la primera persona que fuig -o a qui faig fora- d'aquesta manera de la meva vida.

L'un diu que no ho enten gaire, l'altra diu que ho entén encara menys, però que no hi pensi més. I jo hi penso, clar, em sento trista, o decebuda, o em faig por a mi mateixa, no ho sé. Però em distrec amb facilitat, i sé que demà serà un altre dia, i que el món no s'acaba aquí, ni molt menys.

Però evitaré amb ganes el moment de creuar-me'l pels passadissos de la facultat, i no saber si dir-li adéu al passar, o fer veure que no el veig.

I si mai llegeixes això... que tinguis sort.

De soca-rel

2011-03-17T23:56:00.002+01:00

Un cop més em dic a mi mateixa que ja està bé, que prou, que fins aquí hem arribat. Que no puc seguir així, que he de fer un cop de cap, que això ja passa de taca d'oli. Que no sé com em puc consentir aquesta manera perdre les regnes del que faig i del que sento, que ja toca posar ordre i arrencar de soca-rel allò que només m'està impedint créixer i mirar endavant.

Intento fer el paral·lelisme amb altres coses que m'han perseguit durant molt de temps, però que ara ja han quedat enrere, lluny, i pensar que a la llarga, serà el mateix. Però em costa molt de creure que això també acabarà apagant-se i perdent importància. Ara per ara, sembla impossible.

El temps ho cura tot? (diuen que no)

I seràs un sac de mals o seràs una roca.

I els moments de mirar enrere et faran gràcia i et faran mal.

I potser no seré el teu amic,

ni tindré res a veure amb si ets o no feliç.

Ja em veig de record mig trist que se't creua pel cap

una mala tarda.

I potser dormiré abraçadet

a una dona a qui quasi no hauré explicat qui ets.

Ho sé, perquè em conec, i sé que avui escric això, però el que em proposo ara de tot cor és tan feble que no té més futur que les hores que em queden per dormir. I em temo que, com diu la cançó, seré el record mig trist d'una mala tarda, i jo -bleda- seguiré cantant...

Però, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons igual.

Caminaré lent i m'asseuré, a vegades, als bancs.

Verset a verset convocaré el teu cos llarg i blanc

i em poran veure somriure una mica per sota del nas.

(Manel - Criticarem les noves modes de pentinats)

Són quatre que canten

2011-03-16T18:05:00.001+01:00

Doncs això. Són quatre joves d'uns 30 anys, si fa no fa. I sí, canten. I ull! Canten en català. No fa pas gaire van treure el seu primer disc i van tenir un èxit rotund. Es van passar el següent estiu fent concerts per tot arreu, van tocar a la Damm per la Mercè, i han omplert dos cops el Palau de la Música.

I què més? Doncs que tot això que he dit, existeix elevat al quadrat.

Dos grups que mai han portat massa bé que se'ls comparés. Dos grups amb una trajectòria tan semblant, i amb una essència tan diferent. Parlem clar: Manel i Els Amics de les Arts. Els Amics i Manel.

D'entrada, i amb lògica cronològica, vaig conèixer Manel. De seguida em va agradar, i vaig trigar poc a saber-me totes les cançons de dalt a baix. Al setembre, vaig anar a la Damm i els vaig veure en directe per primer i únic cop. Quan van desaparèixer de la faç de la terra (es tancaven a gravar el nou disc), van aparèixer els Amics amb el seu Bed&Breakfast. Jo me'ls vaig agafar com els germans petits de Manel, com els que tenien sort que un grup millor els havia obert pas. Error! Poc a poc, i a base d'anar escoltant les seves cançons, també les anteriors, van anar entrant més i més. En poc més d'un any he anat a deu concerts seus. Subtil diferència. Manel m'agrada, i m'agrada molt la música que fan, però no em moro de ganes d'anar als seus concerts com em passa amb Els Amics. Per què? Jutgeu vosaltres mateixos, jo crec que aquí hi ha la resposta:

Manel - Gente no tan corriente (El País) 11/03/2011 (llegiu-la, de debò!)

Els Amics de les Arts son muchos (El País) 11/03/2011

Fa pocs minuts que he acabat de llegir aquesta entrevista de Manel i, simplement, he al·lucinat. Tant que m'he posat a escriure això, i he buscat qualsevol entrevista a Els Amics del mateix diari per a contrastar-les, encara que aquesta no sigui el millor exemple. Em costa entendre aquesta indiferència que mostren per l'èxit, per la gent que els segueix, pels concerts, per la feina que fan. Com poden dir que els és igual si el que han fet agrada o no? Potser xoca amb l'entusiasme apassionat i inacabable al que em tenen acostumada Els Amics, però... tu, entre un extrem i l'altre! Per molt bon veterinari que siguis i per molt bé que curis el gat de la veïna, no s'omplirà un Palau de la Música per aplaudir-te. No fotem! Vaja... que em costa d'entendre la seva actitud. Fins i tot he pensat que sembla un paper forçat per posar-se a l'extrem oposat de Els Amics de les Arts, per allunyar-se tant com puguin de la seva línia i crear un caràcter completament diferent. Tot i que he de reconèixer que abans de Els Amics no havia llegit cap entrevista als Manel, així que possiblement ja eren així de secs (per no dir "sossos", que no existeix) abans, i resulta que ara estic dient un disbarat. Però és el que sembla. Si mai teniu l'ocasió... escolteu una entrevista de Els Amics (recomano la de RAC1, una que recordo molt...)! Són tota una festa, ells sí que s'hi senten còmodes.

I això es reflecteix als concerts. La simpatia i les bromes dels Amics dalt de l'escenari, i també a baix. Quan no han sortit a saludar després d'un concert? Quan no s'han quedat el temps que faci falta per no deixar ningú amb un disc sense signar? Ha fet Manel alguna cosa semblant?

Què en penseu? Ser "simpàtic" repercuteix en l'èxit d'un grup? És just? Creieu que els músics són músics i prou, i que s'han de dedicar a fer música i punt, i no a ser simpàtics i graciosos? Txaran, txaraaaaan... Vosaltres direu!

I per què ara no sembli que els tinc mania...

Què gran és el món, no?

2011-03-15T22:41:00.001+01:00

Te'n vas d'erasmus i et penses que vas qui-sap-on. A conèixer noves terres, noves ciutats, noves gents, nous idiomes. Que te'n vas a veure món, i que això et farà créixer molt, perquè clar, ja se sap que això de veure noves realitats obre fronteres i va molt bé.

I llavors resulta que estàs fent una classe particular a la teva veïna, i mentre ella analitza poemes del Renaixement, tu et dediques a joguinejar amb una mini bola del món que en realitat és una maquineta de fer punta als llapis. I mentre li fas voltes i intentes aprendre't de memòria l'ordre dels països d'Amèrica Central de Nord a Sud, t'adones que la ciutat on vas d'erasmus està a una distància més petita que l'amplada de l'ungla del teu dit petit, de la ciutat on vius habitualment. Vaja, que està aquí al costat.

Veieu com de petits som?

I entens que si el que vols és veure món per entendre tots els misteris que ens envolten i obrir fronteres i tal, hauries d'anar-te'n a passar cinc anys per països europeus, i cinc més a l'Amèrica del Nord. En acabat, seria important viure deu anys a l'Àfrica, deu més a l'Amèrica del Sud, i deu més a Àsia. Sense oblidar Oceania i els Pols! I llavors, potser, i només potser podries dir que has vist món. I no marxant un any a París!

Tot i que realment, crec que per dir que coneixem un lloc, hi hauríem d'haver viscut una vida sencera.

Tornarem a posar els peus damunt la sorra...

2011-03-08T22:47:00.001+01:00

Finals d'hivern, 2011

L'Estartit

Massa sovint ens preguntem què cal per a ser feliços. Esperem grans coses, desitgem que tots els nostres somnis esdevinguin reals, i escrutem el futur cercant tot allò que no trobem en el nostre present. Hi ha dies, però, en què per alguna estranya raó, ho veiem tot ben clar: la felicitat està feta de petits instants. Instants breus com el que dura una riallada, o una mirada de complicitat. Com el que es triga a fotografiar una posta de sol, o el so que fan els gots en xocar quan brindem per nosaltres. Instants feliços com els segons que passen entre que una ona et mulla els peus i s'enretira altre cop al mar. No sé si ha de venir quelcom més. Potser sí, potser no. Temps al temps, d'acord. Però gaudim de l'ARA.

No t'estimo (en llenguatge verbal)

2011-02-28T21:16:00.001+01:00

Avui ens han dit que si hem de mentir més val que ho fem per escrit o per telèfon. Que cara a cara el nostre llenguatge no verbal ens traeix, i que qualsevol s’adonarà que mentim. M’han agafat ganes de plantar-me davant teu i dir-te sense embuts que no t’estimo. Que no t’estimo gens, que mai t’he estimat, que què t’has cregut. Tinc ganes de dir-t’ho alt i clar, amb totes les lletres. I que tu m’escoltis atent, i que mirant-me et fixis en les meves mans nervioses jugant amb el meu collaret, en el meu posat tens, en què no et miro als ulls, i en què la veu em surt forçada. I que no dubtis ni per un sol moment que t’estic mentint.

Les bases biològiques de l'empatia

2011-02-25T12:31:00.003+01:00

Diuen els experts en medicina psicosomàtica i conductual, que el cervell humà té unes neurones especails, que ells anomenen neurones mirall. La funció d'aquestes neurones és percebre el que fan els altres, i ens porta a viure psíquicament una imitació del que suposem que estan vivint ells. Dit amb paraules planeres, ens permeten posar-nos en la seva pell. Si veiem algú pentinar-se, podem recrear perfectament dins el nostre cap què sentiríem nosaltres si tinguéssim una pinta a la mà i aquesta ens passés suau entre els cabells. Si veiem algú plorar, ens contagiem de la seva tristor. Si algú ens explica un problema, ens podem sentir angoixats. Això és també el que ens ha permès desenvolupar el llenguatge. El primer llenguatge (en la vida i en l'evolució) és el gestual, que neix per imitació del que fan els altres, i d'aquí apareix el llenguatge verbal.
He trobat molt curiós descobrir això, que tenim unes neurones especialitzades en fer-nos empàtics. I he pensat que hi ha gent que les deu tenir atrofiades!

Què escric?

2011-02-25T00:03:00.001+01:00

Això és el que em passa pel cap aquests últims dies. Vaig tenir unes setmanes altament productives, en les que no podia deixar d'escriure ni un sol dia, en les que tenia més d'una entrada diària i havia de triar per no explotar el bloc (i els lectors!). I de cop, l'aixeta es va tancar, i ja fa uns quants dies que res, tu, no tinc ganes d'escriure res.

També em faig aquesta pregunta en un altre sentit, que és el de revisar els meus textos i fixar-me en les coses de les que parlo. I últimament tinc una estranya tendència a parlar de mi, i a escriure sobre coses que no m'han passat, però que m'imagino que podrien passar. M'agrada posar per escrit les típiques historietes que una es munta per a ella mateixa, i recrear-me en els detalls. M'agrada perquè sovint són escenes boniques. No és que hi hagi cap mal, suposo, però em faria molta vergonya compartir-ho amb algú. Seria com obrir una finestra als meus somnis (sovint estúpids)... i no, de moment no toca.

I després d'aquesta petita dissertació*, jo i la meva petita angoixa de no poder escriure res de profit, marxem a dormir.

* Dissertació, dissertar: Discórrer metòdicament sobre una matèria científica, artística. (DIEC)

L'entrevista a RubíBlogs

2011-02-21T18:10:00.000+01:00

Doncs sí, ja hi som! Ja tenim el programa de RubíBlogs d'aquesta setmana, en el que apareix l'entrevista que em va fer en Jordi Rius sobre aquest bloc. Aquí teniu l'enllaç, per a qui ho vulgui escoltar!

Petita crisi de diumenge a la tarda

2011-02-21T00:11:00.002+01:00

Hi ha dies en els que és fàcil deixar-se anar i no tenir ganes de lluitar més, ni de fer res de profit. Dies en què tot és igual, i l’únic que ve de gust és quedar-se dins del llit, sense fer res, sense pensar res. Només estar allà i no ser ningú. De vegades viure cansa, i falta empenta per seguir-ho fent. Quan les motivacions s’esgoten i és diumenge al matí, i diumenge a la tarda i diumenge al vespre. I arriba la nit i t’adones que el dia ha quedat buit, amb totes les coses que tens per fer. Però siguem sincers, no tens ganes de fer-les. Perquè fer-les? Per quins estranys propòsits, per quines falses metes? Hi ha dies en què haver de fer les coses que fa la gent viva és una càrrega absurda, en què treballar no et dignifica, en què no trobes sentit a res. A res.

Para. No ploris més. Respira... ja és dilluns.

Entrada cinquanta i una visita a la Ràdio de Rubí

2011-02-20T12:11:00.000+01:00

Doncs sí, avui aquest bloc compleix la primera cinquantena d'entrades. Tot un què, si tenim en compte que ha estat en estat latent durant molt de temps. Em ve de gust fer una mica de repàs de la història i de les xifres del bloc, que ara és una bona oportunitat i no ho puc deixar per al centenar d'entrades, que no sé pas si hi arribarem!

El meu bloc va néixer la nit de Nadal de l'any 2007. Mai no vaig arribar a fer una entrada de presentació o de benvinguda, vaig anar directa al gra. Va ser una mica el successor de dos blocs anteriors: el primer, fa tants anys que quasi ni me'n recordo, però es deia "La porta dels somnis", i crec que mai no va arribar a tenir ni una dotzena d'entrades. El segon, més prolífic, va ser "Una mirada a l'infinit", i era de poesia. Tots dos han quedat obsolets i tancats, malgrat que el primer està perdut en algun forat negre de la xarxa, mentre que al segon encara hi tinc accés.

Si fem números, veiem que de les 50 entrades, 25 les he escrit des del 14 de desembre del 2010 fins avui. Així que... podríem dir que el bloc es va estar gestant durant tres anys sencers, amb un petit pic de creixement entre l'agost i el setembre del 2010 (11 entrades que els converteixen en una temporada eminentment prolífica, tenint en compte el poc que escrivia llavors), i que ara ha nascut i està més viu que mai. Com a mare orgullosa he de dir que m'alegro que sigui així, i molt. I que espero que duri.

Les estadístiques diuen que em visita una trentena de persones el dia que publico alguna cosa, i pràcticament cap el dia que no apareix cap enllaç al facebook. Aquests números es disparen quan el tema publicat té a veure, per exemple, amb Els Amics de les Arts. Llavors han arribat a la meravellosa i esgarrifosa xifra de 200 visites a l'entrada en qüestió.

Mica en mica, els comentaris rebuts han anat augmentant, i això és d'agrair (espero que no sigui fruit de la coacció de l'entrada anterior... era broma, eh!). I he rebut més coses: he tingut la sort d'anar coneixent una part de la blogosfera catalana que m'era completament desconeguda, i n'estic contenta. Gent que, com jo, s'explica a si mateixa a través d'un bloc.

I per últim, val a dir que no es podien celebrar les 50 entrades de millor manera que anant a la Ràdio de Rubí a parlar d'això, de les Coses de la Vida. Divendres vaig anar a gravar el programa RubiBlogs, amb en Jordi Rius, i va ser tota una experiència. S'emetrà demà dilluns a les 15h, i també es pot escoltar a través de la seva web, en directe o en diferit.

Gràcies!

"El meu bloc s'alimenta dels teus comentaris"

2011-02-18T01:36:00.001+01:00

http://www.saveourblogs.blogspot.com/

M'ha fet gràcia trobar un bloc dedicat a aquesta petita però transcendental guerra que lluita tothom qui escriu un bloc. I és que entenc que des de fora no es veu igual, però si no reps comentaris del que escrius... bé, només et queda obsessionar-te amb les estadístiques del bloc, i això és molt trist. És molt més sa per a tothom, opinar, comentar, i rebre respostes als comentaris. Crear un bloc 2.0 que sigui un punt de discussió, ja sigui sobre alguna cosa de profit o sobre la metafísica de la vida i els seus misteris.

Així que res, ara ja no podeu dir que no us ho he dit. Espero els vostres comentaris, molt més dels que us penseu! Fins i tot els d'aquells que us veig cada dia, i em dieu directament què us ha semblat l'entrada. Bé, potser els vostres... es poden perdonar. Ja m'agrada que en parlem en directe! Però la resta no, eh!

I demà, dues coses importants:

1. Complim la cinquantena!

2. Coses de la vida, anem a la ràdio!

No desvetllo res més (ui, sí, ja veus tu quin misteri i quina intriga us estic fent passar, eh). Demà, més i millor (o això espero).

Contra el viento

2011-02-16T19:59:00.001+01:00

L'he acabat avui, i tenia pensat fer-ne la meva ressenya personal, però estic una mica mandrosa, així que de moment ho aparco. Només diré que m'ha agradat molt, que el recomano a tothom, i que definitivament la història és tan bona com prometia a l'inici (llegir les primeres impressions!). A més, citaré un petit fragment que he trobat important. Si més endavant m'animo, apareixerà a la pàgina "Llibres i més llibres".

"Nunca he entendido por qué tanta gente tiende a enamorarse de la persona menos adecuada. Hay algo que no acaba de funcionar bien en a química de nuestro cerebro, ésa que hace que distingamos a un ser entre todos, que lo veamos a él, y solamente a és, digno de nosotros, sin darnos cuenta de que a menudo no es más que la encarnación de nuestros peores demonios, el prototipo de todo lo que detestamos."

Títol original: Contra el viento

Autora: Àngeles Caso

Edició: Planeta, 2009

Pàgines: 267

Premi Planeta, 2009

Primeres impressions: vaig començar tot just ahir a la nit, i de seguida vaig pensar que la prosa amb què està escrit el primer paràgraf és deliciosa. La sorpresa va ser meva quan a còpia d'anar avançant em vaig adonar que esta narrativa acurada, i simplement bella es manté constant pàgina rere pàgina. És d'hora per dir si la història que ens explica serà tan bona com promet d'entrada, però llegir-la és un plaer pels sentits. (8/02/2011)