Sóc universitària!
De fet, aquest setembre tots nosaltres (entenent per “nosaltres” gent que ha començat la carrera aquest any) vam mirar-nos al mirall i vam dir-nos amb cara radiant: sóc universitari/a! Però , oh! quin engany! No, no érem universitaris. Ni al setembre que començàvem a trepitjar la Facultat; ni a l’octubre, quan vam fer les primeres festes amb els de classe; ni al novembre, que ja ens havíem habituat al ritmillo de la Universitat; ni al desembre, quan vam fer la festa de Nadal amb tota la carrera.
No, durant aquestes últimes setmanes he arribat a la conclusió que no s’és universitari fins que no es supera –amb més o menys èxit- la primera etapa d’exàmens. Si anar a la universitat ja representa tot de canvis, de progrés personal i de noves experiències, el mes d’enclaustrament per exàmens és tot això condensat i elevat a l’enèsima potència.
Descobreixes què significa tenir tanta matèria que el teu objectiu no és aprendre-la, sinó arribar a mirar-te -per sobre- tot el temari. Aprens que “estudiar molt” no són tres hores diàries, sinó deu o dotze, i que encara que quan feies secundària et semblava impossible, realment pots estar estudiant un mes sencer, dia rere dia, sense saber què vol dir “cap de setmana”, i sense fer més descansos que fer un cafè de tant en tant i dormir un màxim de 6 hores.
A més, hi ha moltes maneres diferents d’encarar una tanda d’exàmens, totes d’elles igual d’entretingudes. Hi ha l’opció em-tanco-a-casa-i-deconnecto-de-la-resta-del-món, que consisteix en no veure a ningú més que als teus pares i germans (i perquè no hi ha més remei, que sinó els faries fora de casa, també), desconnectar l’ordinador, apagar el mòbil i enfrontar-te tu sol als apunts (tot i que hi ha versions que inclouen penjar-se durant hores del telèfon per a resoldre dubtes amb els companys). Una altra possibilitat és escollir dues persones (que portin bé la matèria és condició bàsica per fer l’elecció) i trobar-te amb elles cada dia per estudiar plegades. Aquesta només funciona si les altres dues persones són capaces de callar una estona i deixar que et concentris. L’altra opció, molt recurrent, és la de “rata de biblioteca”. Es presenta en dos formats: el primer seria instal·lar-te en una biblioteca qualsevol, on no coneguis a ningú i puguis treballar tranquil. L’altre, consisteix en moure’t fins a la biblioteca de la teva facultat, on hi ha gent del teu curs, dels altres, i fins i tot d’altres carreres i combines l’estudi individual amb la resolució de dubtes en grup.
Personalment em quedo amb l'última opció proposada, que és la única que he posat en pràctica fins ara (ja que tinc assumit que a casa no hi puc estudiar), i que a més presenta molts avantatges, com ara el típic “anem a fer un cafè que ja són les sis?” o el senzill “Ivo, no entenc aquest problema de física, ajuda’m sisplau!”. Amb el pas dels dies s’esdevé un fenomen que podríem anomenar “colla biblioteca”, i és que qui hi va un dia i li agrada, repeteix, i amb això hem format un grupet de companys que sempre som allà. Per tant, he de dir que tot i que estudiar tant ha estat dur, la sensació general és positiva, d’autorealització, i guardo el record de molts bons moments amb els companys de biblio, cafès i riures inoblidables, converses incòmodes amb la profe d'estadística, i birretes d’allò més curioses (amb llibres de medicina del segle passat entre les mans) abans de marxar a casa i, al final, esperem, la satisfacció d’obtenir els resultats que tots desitgem!!
Molta sort, universitaris-estressats-en-època-d’exàmens!!
I a la resta, sort també!
Yáiza
.
.
.
.
.
[Patri, Joana, Guillem, Pol, Ivo, Nacho, David, Anna, Carme -gran examen de física, eh!- ,... ha estat maco trobar-vos a una biblioteca o a una altra durant aquest meset!]
