Bic medium, el millor boli del món

En la meva ja massa llarga vida d'estudiant, he tingut ocasió de provar un número força extens de bolígrafs. He passat per diverses marques i tipus. Primer els pilot grip, aquells que porten goma (fer girar la punta metàl·lica era genial), que n'hi ha de tinta "normal" i de gel. Després diversos punta fina, els de pilot de 0.5, els de 0.7 i també de tinta líquida, els uniball eye (amb tants colors per triar!), i els pilot V-ball, que van força bé i que encara utilitzo per segons què. Vam tenir una temporada amb els papper mate, aquells que duien una goma al tap i que es podia esborrar la tinta. Molt curiosos, però poc eficients. També hi va haver un moment que si no tenies un boli inoxcrom de cartutx recanviable decorat per Agatha Ruiz de la Prada (i després per Kukuxumusu), no erets ningú a l'escola, però finalment jo sempre solia tornar al pilot súper grip (el de clic-clic, ja, els de tap quedaven enrere). 

A principis del curs passat vaig decidir que ja n'hi havia prou de gastar diners el bolis, així que vaig encomanar al meu pare que em portés un pot de 50 bolis del Makro, marca blanca, de colors combinats, que sortia per un preu ridícul, en comparació al que em solia gastar. Però tots s'espatllen abans d'arribar a la meitat!

Però a mitjans d'aquest curs, he fet la gran descoberta. Després d'anys repudiant el clàssic Bic cristal, en vaig estar utilitzant un que trobava que anava molt bé. Quan es va gastar, en vaig comprar dos més... però no era el mateix! Què passava?? Si tots eren Bic igual, no?? DONCS NO! He descobert que existeix el Bic Medium, que no té reeees a veure amb el bic clàssic, excepte que externament són pràcticament clavats. Així que el dia que vaig veure un pack de 5 bics medium al caprabo, me'ls vaig quedar. Ara mateix estan així: 

El primer pack comprat a consciència de bic medium.

Jo ja patia, perquè els blaus s'han gastat a la velocitat de la llum, i habitualment a la papereria no en trobo. Ja veieu que de vermell i negre no en gasto massa, i quan em fan falta, solc usar els d'aquest bic combinat (el color vermell indica que la punta és més fina que en els normals): només he gastat el blau i el verd va de camí, però de negre i vermell en tinc per anys. 

 

Bic de quatre colors

I finalment, ahir, la gran fortuna. A l'abacus vaig trobar això: 

I tots són blaus!! Visca, visca!

Si no els heu provat, ja ho podeu fer. Són econòmics, funcionen bé i duren força. Què més es pot demanar?? I per acabar aquest post-pilota a la casa Bic (espero que m'ho compensin amb molts bolis), una foto de família:

Foto de família.

Re-read

Afortunadament, ja vaig parlar del meu apreci pels llibres de segona mà en una altra ocasió, perquè sinó ara semblaria una moderneta més, i no ho voldria!

Divendres vaig tenir una gran alegria quan, caminant pel carrer Rosselló (del Clínic cap a l'estació de FGC, un camí que he fet i desfet milers de cops en els darrers 6 anys) vaig veure una botigueta nova, i em vaig adonar que hi venien llibres d'ocasió. Vaig fer un cop d'ull ràpid i vaig seguir, pensant que quan tingués temps d'entrar-hi i tingués més informació, ja faria un post per explicar-vos-ho.

Un detall de l'aparador.

Però no ha calgut, perquè l'endemà mateix, a TV3, parlaven del negoci en qüestió. S'anuncien com a "llibreria low-cost, on pots comprar llibres quasi nous per un preu sorprenent". El sistema és el següent: compren llibres de segona mà a 20c (no, no us fareu rics venent llibres vells) i els revenen a 3€, siguin quins siguin i estiguin com estiguin. Això sí, em va semblar entendre que no tenen llibres molt vells, antics o fets pols. La seva intenció es tenir el que tindria una llibreria convencional, organitzat de la mateixa manera, amb la diferència que el preu és molt més assequible perquè ja no són nous de trinca. 

El concepte és una mica diferent del de les botigues de llibres d'ocasió que vaig conèixer a París, o del sistema de llibres de segona mà que hi havia a les grans llibreries franceses. Però no per això és menys vàlid, en la meva opinió! Espero poder-hi entrar aviat, és ben segur que hi aniré fent compres! Llibres a tres eeeeeurus, eeeeehhh!!

Al carrer Rosselló, 158. Barcelona.

Per a més informació, consulteu la seva web.

Sol ixent - Posta de sol

El post de l'Alba sobre l'art modern, m'ha fet recordar una petita anècdota que tinc ganes d'explicar. L'altre dia va ser, també a París, la nit europea dels museus, i vam aprofitar l'avinantesa per visitar fora d'hores (de 18 a 24h, obrien), el Petit Palais i les seves exposicions. Jo no havia planificat la sortida, no vaig mirar què hi havia allà, i no tenia ni idea de què em trobaria. Després de passar una sala plena de vasos de vidre treballat, i una altra amb unes quantes obres realistes, vaig entrar a una tercera sala on hi havia una mica de guirigall, ja que tot de nens s'aplegaven davant d'una dona que explicava contes. I just darrera la dona, hi havia aquest quadre:

Posta de sol sobre el Sena a Lavacourt, Monet

Em vaig quedar parada. Jo coneixia aquest quadre, l'havia vist abans! Però on? No havia entrat mai a aquell museu, i no solc dedicar el meu temps lliure a fullejar llibres sobre la pintura impressionista. En aquell moment ni tan sols em sortia el nom de l'autor, i mira que és famós... Em vaig apropar i ho vaig veure. Monet. I llavors em va venir tot al cap.

Quan feia 3r o 4t d'ESO (o potser 2n? impossible recordar-ho), a música vam estudiar els impressionistes. Recordo que el llibre de text explicava que igual que els pintors representaven les seves escenes amb pinzellades que semblaven "fetes a l'atzar" o sense gaire intenció, els músics feien el mateix amb les seves composicions.* El text parlava de Debussy i d'algú altre com a representants del moviment impressionista en la música, i els comparava a Monet i Manet en la pintura (a mi em feia gràcia que Debussy i Monet, tots dos fossin Claude de nom de pila). I per il·lustrar-ho tot, hi havia aquest quadre. No, no, el que he posat aquí dalt no... buscant-lo ara per fer el post, m'he adonat de l'error, el que hi havia al llibre de música era aquest (al llegir-ne el títol ho he recordat, i també he recordat les diferències en la imatge): 

Sol ixent. Impressió, Claude Monet.

Doncs igual que quan estava a l'escola em vaig quedar força estona mirant el quadre imprès en menys de 12cm d'ample al llibre de text, fa quatre dies em vaig quedar encantada allà en mig, ignorant la dona que explicava contes, fixada en el quadre de darrere seu. Vist en una pantalla no impressiona gaire, i costa trobar una fotografia que conservi els colors reals. Però és impressionant el contrast enre el paisatge i aquell sol "couchant" que és allà en mig, taronja brillant, com si res no passés. 

I jo no sóc ni experta ni una gran amant de l'art. Però d'exposicions de Monet, en visitaré més d'una abans de tornar.

* Si algú entès en impressionisme —musical o pictòric— passa per aquí i vol precisar la meva pobra explicació, el convido a fer-ho. Jo no en sé més!

Plou i fa sol...

...les bruixes es pentinen!

Ahir dijous vaig sortir de la Facultat a quarts de cinc de la tarda. El cel estava ben tapat i plovia, primer poc, però mentre caminava cap a la parada d'autobús de l'Hospital Saint Antoine van començar a caure unes gotes ben grosses, amb força. Em van venir al cap aquelles dites, catalanes o no, que diuen que a l'abril aigües mil i que al maig cada dia un raig. La primavera, ja se sap. Sense ser cap gran xàfec, des de sota la marquesina veia com plovia amb ganes i ben bé que la gent es mullava, ja que els parisencs es resisteixen a donar ús al parapluie*. Va arribar el bus i seguia plovent, però llavors els núvols ja s'havien apartat una micarrona i hi havia un lleuger ressol. Després d'uns vint minuts de trajecte, vaig baixar a Odéon i vaig canviar a la línia 4 de metro. Havia deixat de ploure i el cel ja no era tan gris. No cal que us digui que quan vaig sortir del metro a Vavin el cel estava clapejat de núvols grans i blancs, però es veia, darrere seu, un blau bonic i intens. Evidentment, a dos quarts de sis, quan vaig arribara casa, feia tan bon dia que hauria pogut sortir a prendre el sol al balcó.... durant cinc minuts, perquè poc després es va tornar a tapar. El temps està boig.

* Per mostra un botó. Només un de cada quatre parisencs utilitzen paraigües. Paraigües que sol ser inútil per motius diversos. (Dades estadístiques extretes de la meva fiable capacitat d'observació de l'entorn). 

Sense tretzes

Avui és divendres tretze, el dia de la mala sort a molts llocs. La veritat és que no he vist a cap dels meus companys francesos gaire alterat, simplement s'han fet el típics comentaris al respecte. Malgrat això, no sé si podem classificar la República Francesa com a estat oficialment no supersticiós. No sé si sabíeu que això es fa, a mi em va sorprendre molt, però almenys a l'hospital on sóc ara no hi ha cap habitació amb el número 13!

No sé si s'apreciarà prou bé, però aquí teniu de costadet les habitacions 14 i 12...
la 13 no existeix enlloc! (es veu que podria haver-hi gent que posés pegues per haver-hi de dormir... A mi no em faria res, la veritat!)

El recopiltori cançoner... durant el cap de setmana, que vol temps!! ^^'  

Dies amb cançons

Fa anys i panys que, imitant altres persones o per ocurrència pròpia, m'havia dedicat a enllaçar en messengers, facebooks, fotologs, i resta de xarxes, determinades cançons en determinats dies de l'any. Sabeu què vull dir?

Per exemple, avui és Dilluns de Pasqua i no puc evitar que em vingui al cap que la vida és bonica (però a vegades complicada). Aquesta és de les que estranyament se'm passen per alt. Però n'hi ha moltes d'altres, en les quals no sempre penso, però que ara que les busco, van sortint. 

Per exemple, tenim com a data musical el set de setembre, o el nou de novembre. N'hi ha que no són dies concrets, sino estacions de l'any (però aquesta no s'acabaria mai, n'hi ha taaantes!), o mesos, vejam... abril, o abril, agost, novembre... I també cançons que relaciono amb algun període força determinat, com el final de l'estiu, o el cap d'any. Els dies de la setmana també s'hi valen, com ara el dissabte, o el dilluns i el dijous.

Què me'n dieu? Les coneixíeu o heu caigut de quina parlava només pel dia o el mes? Ja veieu que el meu repertori no és massa llarg i que repeteixo grups... no és una cosa que tingui massa present avui en dia, però anys enrere havia estat una cosa curiosa i divertida de buscar. 

Ampliem la llista? Se us acudeixen altres dies amb cançons? Va, que si en van sortint podem fer una bona llista.

París 20ºC, i regar voreres

En aquest any de puja-i-baixes insòlits, i em refereixo a les temperatures (la resta de coses només baixen) ens trobem que a 15 de Març, a París hi fa calor. Però calor de primavera. De mes de maig a Andalusia! Vaja, ara potser exagero... Però a mi m'ha semblat que feia una temperatura molt agradable per l'època (la meva preferida, suposo). I els coloms estan d'acord amb mi! 

Per si algú es pregunta què és aquest sortidor d'aigua enmig de la vorera... Informaré breument que es veu que a París les voreres i la calçada no les escombren. Les netegen amb aigua a pressió, i la recondueixen perquè vagi al clavegueram. Després, els homes de la neteja acaben de recollir la brossa que pugui quedar a les reixetes de la claveguera. Molt pràctic, oi? Consum innecessari d'aigua? Doncs sembla que no. L'aigua no és potable (bé, no és aigua "de boca"), prové del Sena, i després passa per uns sistemes de depuració, i torna al riu. Pim-pam. I els coloms que ho gaudeixen! (i fan la seva toilette...)

(El que m'estranya és que jo havia sentit que això de "regar" les voreres ho feien a primera hora del matí, i no a les dues de la tarda...).

Per cert, això de la neteja ho he tret d'aquest programa del canal ARTE, una cadena francoalemanya. Hi ha la comparació de certs costums francesos amb els respectius alemanys. Si enteneu un dels dos idiomes us el recomano, aquí us deixo el vídeo en francès i en alemany. (Emissió de 10 minuts, molt interessant!)

De segona mà

Divendres passat vaig estar a la llibreria Gilbert-Joseph, del Boulevart Saint-Michel, per veure si trobava alguan cosa que em vingués de gust llegir i feia passar la desgana literària. I tant, si vaig trobar coses! De tant en tant m'encanta passar-me una bona estona remenant llibres, mirar-ne molts, i quedar-me'n poquets. Poquets, sobretot a Barcelona, que els llibres semblen fets d'or, pel preu que tenen.

A França hi ha molta tradició de revendre llibres i comprar-ne de segona mà. La veritat és que se'm fa estrany, ja que a casa nostra es fa poquíssim, i també perquè jo mai no em desfaria dels meus llibres! Però bé, el cas és que em va de fàbula, perquè no em fa res comprar un llibre de segona mà (que estigui cuidat, eh) si m'ha de sortir més bé de preu.

Per posar-vos alguns exemples, us diré que a principi de curs vaig comprar dues novel·les, una de l'Anna Gavaldà per 2'5€ (Ensemble, c'est tout) i una altra de l'Amélie Nothomb per 1'5€ (La biographie de la faim), a una botigueta del barri que només es dedica a això. L'inconvenient d'anar a aquesta botiga (i totes les altres que hi ha de la mateixa mena) és que vas "a veure què trobes". Tenen el que tenen i punt.

En canvi, la Gilbert-Joseph és una llibreria molt gran (de fet, jo vaig anar a la general, però tenen altres locals a la mateixa zona distribuits per especialitats), i al mateix lloc on tenen col·locats els llibres nous, els pots trobar d'ocasió, si és que en tenen, etiquetats de groc. A més, així pots comparar el preu, i valorar si per l'estat que està el llibre et surt a compte o prefereixes el nou. Doncs bé, vaig comprar l'Étranger*, d'Albert Camus, per 3'20€, d'ocasió; i La délicatesse*, nou, per 6'20€. És clar, tots de butxaca, eh!

El cas és que no entenc massa per què a Barcelona això no es fa pràcticament enlloc. Aquest fet em fa extrapolar les coses i pensar que els francesos viuen millor perquè aprofiten més les coses que tenen, encara que estiguin una mica velletes, però això serà un altre post (o no!). L'altra cosa en la què em fa pensar és que no entenc com a Catalunya els llibres són tan i tan cars (a França un llibre de butxaca -nou- costa entre 5 i 9€, pel que he anat veient), especialment els que són en català. És tema de llengua? És tema d'impostos? Si algú en té la més mínima idea, que m'ho expliqui. 

* M'ha passat una cosa curiosa amb aquests dos llibres que seria un altre post. No dic que el faré, perquè... si ho dic segur que no el faig! ;)

A primera fila

Ahir no vaig anar al teatre, però vaig poder gaudir d'un espectacle de bona qualitat a primeríssima fila. Resulta que a l'agafar la línia 5 de metro a Place d'Italie amb uns companys, van pujar al nostre vagó dos personatges vestits amb roba estrafolària, un vellet de pantalons de pana, bastó i boina, i un jove amb barret i robes extremadament llampants. Quan les portes van tancar i el metro va engegar, el vellet va començar a cridar que li havien robat... l'iPhone! Acusant des de l'altra punta del vagó al jove, que seia amb nosaltres, i que havia convertit el seu barret en un passamuntanyes negre: Est-ce que je fais une tête de voleur? (Que tinc cara de lladre, jo?)

Tothom va callar i va mirar i escoltar, mentre els dos actors representaven la seva petita escena, que es va desenvolupar en gran part a la mateixa plataforma on anàvem nosaltres. Intercanviant somriures i mirades de sorpresa no ens en vam perdre cap detall i vam aplaudir efusivament al final de l'espectacle, que va durar escassament tres parades, fins a Gare d'Austerlitz. Des d'allà fins la següent parada, els nois se'ns van presentar: Pour un théâtre qui déraille, La Compagnie des Rails... METRO , RER , TER , TGV , THALYS , EUROSTAR. (Per un teatre que descarrila, La companyia dels raïls,...)

Dos actors que constitueixen una companyia. No s'amaguen de res, busquen sponsors o algú que els ajudi a arribar a altres escenaris. Mentrestant, assalten qualsevol mitjà de transport públic sobre raïls i intenten arribar a tothom. I passen la gorra, clar! No em va sorprendre veure com més de la meitat de la gent que viatjàvem amb aquell vagó vam remenar les nostres carteres per donar-los alguna moneda generosa. I encara els vam aplaudir un parell de cops fins que van baixar. Van arrencar riures i somriures... i sembla que, avui en dia, això no té preu. Tant de bo tinguin sort!

I per si passa per aquí algun mecenes ric amb ganes de fer una bona obra pel món de l'espectacle... cliqueu aquí!

Les targetes que repartien a aquells que els donàvem une piece (una moneda)

Actualització: he trobat al youtube una mostra del que vaig veure jo... resulta que era un fragment adaptat de l'Avar de Molière!

 

Val a dir que ahir al nostre vagó vam ser més efusius, 

vam aplaudir molt i la gent va donar monedetes!

No em puc moure (I)

Em vaig despertar de sobte. A la meva ment hi havia les imatges del que havia estat somniant fins moments abans i en tenia el record molt fresc. Però ja no somniava. Encara mantenia els ulls clucs, i estava estirada al llit, bocaterrossa, amb el cap de costat, recolzat al coixí. Aquesta posició no em deixava respirar massa bé, així que vaig decidir moure’m. Però no podia.

Vaig reconèixer immediatament aquella sensació tan angoixant. El meu cervell estava despert, i donava ordres, però els músculs no volien obeir. Em vaig concentrar en el meu braç dret, per poder aixecar el tors. Vaig contar a tres per poder-lo moure. Una, dos, tres! Però res, el braç dret seguia al seu lloc. Les cames, les cames, probaré de moure les cames. Cap resultat. Era com si tingués el cos totalment paralitzat.

Per experiències anteriors sabia que ni tan sols podria cridar, ni parlar, ni demanar ajut a algú dient-li que no em podia moure. Amb prou feines aconseguiria emetre un lleu murmuri al que, prenent-me per adormida, ningú faria cas. De totes maneres, estava sola a casa, així que ni ho vaig intentar. Tampoc podia obrir els ulls, només respirar i pensar per què no em responia el cos.

Després d’uns quants intents frustrats per moure el meu cos, vaig decidir tranquil·litzar-me. Llavors em vaig adormir de nou, només un instant, lleument, i de sobte em vaig despertar esverada. Quan me’n vaig adonar, ja estava asseguda al llit i amb els ulls ben oberts. Quin ensurt.

Aquest text el vaig escriure jo mateixa fa uns quants anys. Descric una experiència ben real, una cosa que em passava sovint i que em segueix passant de tant en tant. Ara per ara ja m'he pogut informar i sé que és una cosa que passa a més gent i que té nom, i no m'amoïna tant. Però durant una bona temporada creia que tenia alguna cosa estranya!

Us ha passat algun cop? Us passa alguna altra cosa curiosa quan dormiu, o bé quan us esteu adormint o despertant? Si és així, o si coneixeu casos, m'agradaria que els expliquéssiu! Són coses molt curioses, sovint completament benignes, i força desconegudes. Endavant!

En el proper post us explicaré les quatre cosetes que sé sobre aquest fenòmen, del tot inofensiu, però certament molest per qui s'hi troba.

La història de la noia que mai portava pantalons

Aquesta és la història que he volgut escriure en homenatge a una companya que he tingut aquest trimestre a França. Divendres passat va ser l'últim dia de les meves pràctiques al Servei d'Ortopèdia a un hospital parisenc, i em vaig adonar de l'afecte i simpatia que havia agafat per tots els meus setze companys de pràctiques francesos, després de quasi quatre mesos de compartir esforços i peripècies amb ells. Però... vaig agafar afecte per tots ells? 

Hi havia una noia que des de bon principi em va cridar l'atenció. No precisament perquè fos una manipuladora, mala pècora que dictaminava com havien de ser les coses segons el seu parer injustificat, o per què posés els nassos on ningú no li ho havia demanat fent anar malament a tota la resta. No, no per això. Va ser per un detall molt més insignificant, i és que venia vestida a l'hospital més o menys com jo aniria a ballar, si hi anés de tant en tant. 

D'entrada, vaig trobar que, per part seva, era una mica agosarat venir a pràctiques amb aquells vestidets tan curts, que només baixaven un pam des dels seus malucs, i aquelles sandàlies de taló exagerat. A més, eren uns vestits molt macos, que jo hauria reservat clarament per grans ocasions (tot i que hauria procurat que fossin un pelet més llargs). Jo sempre m'he inclinat per anar amb roba molt còmoda i pràctica per anar a l'hospital, que no hi vaig a lluir, si no a treballar, així que no em va semblar gaire escaient la seva manera de vestir. Però evidentment, cadascú pot triar el punt d'equilibri de comoditat/lluir en què se senti més còmode. 

Va passar setembre, i va arribar octubre, i fins i tot, els primers dies de novembre, ja força freds. Al vestuari habitual de la meva companya, només s'hi va sumar un parell de fines mitges de color carn, i les sandàlies de taló es van convertir en sabates de taló. Amb els dies també va aparèixer una mena d'americana blau marí de noia com a tot abric. Va ser llavors quan ho vaig entendre. Aquella noia, que quan arribava a l'hospital corria als vestuaris per treure's l'abric i posar-se la bata per la reunió de primera hora, i que després tornava a córrer als vestuaris per canviar-se les sabates per unes vambes victoria per poder aguantar dreta tot el matí, no era una presumida que volgués ensenyar cuixa davant de tot el servei!! No, res d'això. Aquella pobra noia... no tenia diners per pantalons!!

Amb el fred que començava a fer a París a mitjans de novembre, em vaig començar a sentir malament per haver malpensat d'ella. Ningú que tingués l'ocasió de vestir-se diferent hauria volgut sortir al carrer a les set del matí amb totes les cames a l'aire. Així que tot quedava perfectament entès i justificat. Es tractava d'un problema econòmic. El moment culminant d'aquesta història, arriba un dia de finals de novembre o principis de desembre, en què vaig constatar amb un somriure il·lusionat que, finalment aquella noia, havia aconseguit comprar un parell de pantalons!! Se'm va fer estranyíssim veure-li les cames tapades, però me'n vaig alegrar molt per ella. Tristament, m'equivocava. Com que no els hi he tornat ha veure posats mai més, he hagut d'arribar a la conclusió que algú els hi va prestar per aquell matí especialment fred. 

M'he acomiadat de tots els companys, i també d'ella, fa pocs dies. Aquesta última setmana de pràctiques en ple gener francès, l'he vista altra cop sense pantalons. Si no fos obvi que totes les persones d'aquest món amb uns mínims recursos econòmics prefereixen tapar-se les cames que agafar una hipotèrmia, pensaria que... ho fa només pel gust de lluir cuixa! Però no és això, oi que no?

Un regalet per vosaltres

Ni us he felicitat les festes, ni el Nadal, ni el Sant Esteve. I segurament no faré post de balanç, ni de bon any nou, ni res de res. Digueu-me rància, però faig el que puc amb el meu temps! 

Tot i això, fa dies que tinc un regalet pensat per vosaltres, i ara que tinc una estona, us el deixo aquí. 

Aquesta és la llista de reproducció que ha sortit fruit de recollir totes les vostres Cançons de Naixement. Em va semblar maco poder-les ajuntar totes i escoltar-les seguides. No sé com ho veureu vosaltres, però en principi les he ordenat segons vau anar comentant el post anterior, i hi he posat una "nota" indicant a quin blocaire pertany la cançó.

Em sap greu perquè diria que en moltes d'elles he posat una versió amb publicitat, i això talla molt el rotllo... Si algun dia m'inspiro, miraré d'anar-les canviant, però és una feina pesada. 

I res, us vull donar les gràcies per l'acollida que va tenir aquell darrer post, ja que ha batut tots els rècords d'aquest bloc en quant a número de comentaris. Fa goig veure que us animeu així amb una cosa que he escrit jo! 

Ah, i evidentment, si algú no va ser a temps de passar a dir la seva cançó, encara està a temps de fer-ho. Mentre jo les vagi rebent, les aniré afegint a la meva llista, que ara ja és la llista de tots! ;) 

Abraçades per tothom!! No sé quan tornaré a publicar, però com que més val ser previsora... 

Bon Any Nou 2012!!! 

Quina és la teva cançó "de naixement"?

Bona tarda a tothom!

Avui us vull ensenyar una cosa que he trobat pel facebook i que he trobat certament curiosa. Com tots sabeu a la Viquipèdia hi ha de tot (de tot, menys les solucions als enigmes del Mac, o als jocs d'endevinar el personatge de l'Assumpta!), i aprofitant que hi ha de tot, us proposo el "joc" que he descobert avui.

Es tracta que entreu aquí, cliqueu el vostre any de naixement, i un cop a la nova pàgina busqueu quin va ser el gran hit de la setmana en què vau néixer (als EEUU, clar...).

Jo ho he fet, i el resultat ha estat el següent: 

He de dir que aquest matí, quan he vist el grenyes que canta, m'he espantat una mica pensant que la cançó no m'agradaria de cap de les maneres (creia que seria heavy!), però l'he escoltada i m'ha agradat força. Força, força, eh! I en el meu cas, no coneixia ni la cançó, ni el grup, primera notícia que existien. Però també he de dir que a mi les cançons així dels 80... ja em solen agradar, ja.

Doncs res, va, us animo a què busqueu quin era el hit del moment en què vau néixer, i que el poseu en un comentari, així podrem sentir música diversa de totes les èpoques!! I noooo, no cal que poseu la data exacta de naixement, si no voleu! Només la cançó! I que digueu què us sembla, si us escau o si no, si ja la coneixíeu o no,... el que volgueu! 

Properament, un altre post musical! (no hauria de prometre posts, que després em fa mandra fer-los i quedo malament... què hi farem, sóc així! =P)

AZERTY, una tocada de nassos

Sí, gent. Aquí a França són tan estranys que no utilitzen teclats normals i corrents, sinó que tenen coses com aquesta:

teclat AZERTY

Quan vaig fer la foto -innocent de mi-, vaig pensar que era una raresa, un teclat antic oblidat en unes oficines on vaig fer uns tràmits. Però no, no. A la facultat tots són així, i de fet, he acabat sabent que a tot França i altres països francòfons en gasten d'aquests. Cada país amb algunes variacions concretes, a més. 

Les diferencies més notables, a primera vista són:

- Canvi de la Q per la A (que fa que sigui AZERTY en comptes de QWERTY)

- El teclat numèric superior, dóna prioritat als caràcters. Per usar els números s'ha de prèmer shift. 

- Existeixen les lletres E accentuades, directament. 

- La Ç dóna voltes per allà amb els números.

- La M està al lloc de la nostra Ñ (això ho trobo comprensible =P)

- El punt i coma surt al prémer la tecla. Per tenir el punt normal, cal prémer shift. 

I bé, hi ha força més coses, però tampoc es tracta d'avorrir-vos amb això! El cas és que hi he provat d'escriure, i he vist frustrada la meva agilitat de mecanògrafa de la que estic tant i tant orgullosa... Així que no penso utilitzar-los mentre pugui evitar-ho!

Apa, properament, més curiositats i rareses gavatxes...

À bientôt! 

Mestressus i mestresses de casa

Aquest post ve arran d'un parell de fets recents. D'una banda hi ha la descoberta de la meva nova faceta de "Yáiza-mestressa-de-casa" durant les 3 setmanes que porto fora de casa. Vivint amb els meus pares, no feia pràcticament res de les tasques de la casa, i ara em trobo que he d'anar a comprar, cuinar, rentadores, fregar plats, escobrar, fregar el terra, la cuina, el bany... tot per mi!! I que a més, sóc una mica maniàtica i m'agrada que les coses es vegin ben netes, encara que no hagi de venir ningú a veure-ho. O sigui que contra tot pronòstic he trobat que tinc un punt de maruja molt curiós, que fa que tot sovint sorprengui la gent propera parlant de les feines que he de fer, del preu del menjar i del litre de sabó de plats, i de si les mantes que venen aquí són millors o pitjors que les d'allà... 

I l'altra fet, són els comentaris rebuts a l'últim post, que semblen posar de manifest unes clares diferències entre homes i dones a l'hora d'encarar les feines domèstiques. Així què, som o no som en ple segle XXI? Nois i noies, homes i dones que viviu sols, manifesteu-vos: feu la feina quan toca? De grat? Quan no hi ha més remei i de mala gana? I persones que viviu aparellades o en família: està ben repartit? Feu les feines plegats, o cadascú s'encarrega del que li fa menys mandra? (Espero que aquest post no trenqui cap matrimoni, eh!)

I per tothom: quina feina us fa més ràbia i quina feu més "de gust"? Quina no podeu suportar que no estigui feta quan toca? 

Va, començaré jo: em fa moltíssima mandra fer rentadores, potser perquè he de baixar a la bugaderia de la planta baixa, i perquè no puc controlar el que triga la secadora... així que vaig baixant a mirar com va cada 20 minuts! Un rotllo! En canvi, no em sap gaire greu haver de fregar plats, ho acostumo a fer mentre es fa el menjar... Cuinar més aviat m'agrada, compensa molt! I el que no suporto és que el terra es vegi brut fins i tot després d'escombrar i fregar... és que és groc i es veu tot, tot!