Metges en Llauna - vist amb perspectiva

Algú de vosaltres recorda aquells temps en què a les notícies es deia sense parar que a l'Estat espanyol hi faltaven metges i mestres? Gràcies a això, cada cop hi havia més demanda per entrar a aquestes carreres, i com que l'oferta era la mateixa, la nota de tall de Medicina i de Magisteri, no feia més que pujar i pujar. 

Centrant-nos en Medicina, que és lo meu, les organitzacions no-(tant)-polítiques que hi entenen*, van advertir que el problema no era una falta de metges llicenciats a l'estat, sinó dos altres factors: una mala distribució dels professionals, i una important "fuga de metges" a l'estranger, on les condicions de treball són molt millors.

L'any 2008, l'Estat comptava ja amb 28 facultats de medicina, en les quals s'havien anat augmentant progressivament els números clausos**, i els alumnes de les quals ja protestaven per sentir-se enllaunats en facultats on no hi havia espai ni recursos per tots. Però ni cas, és clar. Davant l'impossibilitat de seguir augmentant els números clausos, i aprofitant l'avinentesa per fer un moviment tàctic molt vistós, es va decidir obrir 14 noves facultats, 6 d'elles privades, en el període de dos anys lectius.

Quan això va sortir a la llum, els estudiants de Medicina de tot l'Estat, vam sortir al carrer sota el lema de "Metges en Llauna". Sosteníem que no feien falta més metges, i que una ampliació de places a les facultats era inútil si no es complien dos factors: 1) un augment proporcional dels recursos i del pressupost destinat en les facultats de medicina, i 2) un compromís real d'augmentar les places MIR, que és d'on acaben sortint els metges totalment formats***. Possiblement, en aquell moment vam quedar com els estudiants rancis que com que ja estan dins la carrera, volen impedir que hi accedeixi menys gent i així tenir menys competència professional en un futur. 

La pancarta oficial de la campanya Metges en Llauna a Catalunya.

Però el temps ens ha donat la raó. Després de l'obertura de les 14 noves facultats, vam començar a sentir parlar de crisi. Hem passat de la situació on cada anys quedaven places lliures MIR (les més dolentes que no volia ningú, per poc interessants o mal situades), a la situació actual, en què hi ha el doble de candidats que de places (perquè sí, les places, com era d'esperar, han estat retallades per la crisi, també).

Som un dels països de la UE que forma més metges cada any (ja estàvem per sobre la mitjana amb les 28 facultats del 2008). La formació d'un metge és molt cara (a les universitats privades, cada any de carrera costa uns 10.000€). La meva promoció, però sobretot les que segueixen (les que van començar a partir del 2008), ens trobarem que a l'acabar la carrera no podrem accedir tots, ni molt menys, a una plaça MIR, i encara menys a un lloc de treball després d'acabar el MIR. Per tant, l'Estat està pagant la formació de moltíssims metges que es quedaran a l'atur o que hauran d'anar a treballar a l'estranger. No sona massa rentable, oi? Com que no ho és, resulta que el preu de totes les matrícules a la universitat, s'ha encarit. Si abans pagàvem prop del 25% dels estudis, ara n'hem de pagar un 40%. 

I si reduissin el número de places i invertissin els diners en fer els estudis més assequibles?

I si els números clausos del conjunt de Facultats de Medicina de l'Estat s'ajustés una mica al número de places MIR que es preveu que es podran oferir al cap de sis anys?

En tot cas... nosaltres ja ho vam avisar. No se'ns va fer cas, i ara la situació entre els professionals de la medicina, és la que és: un munt d'aturats amb una formació boníssima, que només opten a contractes penosos fent guàrdies i suplències a Urgències. I pitjor que serà d'aquí uns quants anys.

* L'Organització Mèdica Col·legial, i la Conferència Nacional de Degans de les Facultats de Medicina

** Els números clausos són el màxim d'alumnes que admet cada Facultat. Per exemple, fa 10 anys, més o menys, la UB admetia uns 60 alumnes per grup, i com que n'hi ha tres, eren 180 alumnes per promoció. Actualment (i pressionada per les demandes del govern) n'accepta 90 per grup, és a dir, un total de 270 alumnes per promoció. Això, amb els mateixos espais i els mateixos recursos. Senzillament: no hi cabem.

*** Medicina són sis anys, i s'acaba la carrera amb un títol de "Llicenciat en Medicina" (properament "Graduats"). Per a exercir en el sistema de sanitat pública cal un títol d'especialista (sí, també pels metges de família), que s'obté sent MIR (metge intern resident) 4 o 5 anys. Per accedir a una plaça de MIR cal passar el famós examen MIR, que és una mena d'oposició que es convoca cada any. El qui treu millor nota és el primer en triar plaça (especialitat i hospital on la vol fer), i després el segon, i així successivament fins que s'esgoten les places. 

No ens podem creure res

T'adones de la veritat que hi ha en aquella dita castellana que diu 'de lo que veas créete la mita', y de lo que te digan, na'', quan a les xarxes socials veus córrer imatges com la que us poso aquí mateix. 

Veus això, i de seguida penses en el teu amic, germà, cosí, parella, fill, nét o nebot, que té vint-i-sis anys, una carrera acabada i que no troba feina. I t'escandalitzes perquè el nostre terriblíssim govern farà la gran animalada de deixar-lo sense cobertura sanitària!! I és que no és per menys, si fos així, seria un escàndol. Tot això ve arran d'un nou decret sobre l'assistència sanitària que es va aprovar el passat 24 d'abril i serà vigent a partir de l'1 de setembre del 2012, i del qual només existeix, de moment, un esborrany.

Per això vaig pensar que el facebook resulta no ser una font fiable. Qualsevol hi penja el que vol, i tothom ho comparteix sense el més mínim criteri. Com que ja ja havia sentit campanes sobre el tema, vaig decidir buscar fonts una mica més fiables. Que casualment expliquen que no cal ser "extremadament pobre" per poder seguir tenint cobertura sanitària, sinó simplement tenir una renda inferior a 100.000€ anuals. I ja em perdonareu, però qui amb vint-i-sis anys o més tingui una renda superior a 100.000€ i no cotitzi, té un morro que se'l trepitja. Que cotitzi, o que vagi al metge per la privada, que s'ho pot permetre sobradament. 

El greu del cas, és que quan ara buscava la informació que vaig recollir en aquell moment, he descobert —amb no poca sorpresa— que la imatge d'aquí dalt va ser portada de El Periódico i La Vanguàrdia el dia 13 de Juny. M'encanta això que diuen els primers de "A partir del setembre, les persones que es trobin en la situació de l'arquitecte Romero, professional titulat universitari sense contracte laboral, perdran els seus drets sanitaris si no demostren estar en situació de pobresa extrema.* El mateix li passarà a qualsevol persona desocupada que no estigui inscrita a les oficines d'ocupació. Romero ja s'ha apuntat al Servei Català d'Ocupació**."

Aquell primer dia, remenant, vaig trobar el que em sembla informació més fiable i sensata sobre aquest decret que, efectivament, anul·la l'assistència sanitària universal. Aquí us deixo una notícia de El Punt-Avui que fa una bona explicació del que hi ha de moment en l'esborrany del decret. Per si us fa mandra llegir-ho, afegeixo a la petita explicació de dalt (això de la renda de 100.000€), que els cònjugues o parelles de fet, i els menors de 25 anys, podran ser beneficiaris de la parella o dels pares. Un altre punt important (i que sí que és per estirar-se dels cabells): els immigrants sense papers perdran la seva targeta sanitària (ara la aconseguien en el moment d'empadronar-se), i només seran atesos a Urgències (excepte menors d'edat i embarassades, que rebran una assitència normal). Cosa que és un error força abismal, ja que aquesta mesura acabarà produint més despesa que estalvi, i si algú vol saber per què penso això, ja ho explicaré un altre dia. 

Conclusió: ser exigents i reclamar uns mínims al govern és necessari. Però ser alarmista i donar dades manipulades o falses, enganya a molta gent i fa perdre credibilitat quan s'acaba veient la realitat. Tinguem una mica de criteri i informem-nos abans de transmetre qualsevol tipus d'informació. El que no entenc és com diaris suposadament seriosos, fan d'altaveu d'opinions infundades i d'informació de dubtosa qualitat. He dit!

* Quan una mica més amunt diu que "el límit reglamentari encara està per decidir". 

** No em sembla gaire estrany haver-te d'apuntar al Servei Català d'Ocupació si estàs a l'atur, tens més de 26 anys, i ningú a part de tons pares que et mantingui. Una mica d'interès en guanyar-se la vida, no? 

Actualització de les 21h:

Per motius que no sé explicar, m'ha agafat per buscar què deia del tema l'Ara, el meu diari de referència. La sorpresa ha estat meva al veure que el 14/06 publicaven aquesta notícia, en què es relaciona la carta (i conseqüent bombo mediàtic) de l'arquitecte de Mataró amb l'establiment dels 100.000€ com a xifra a partir de la qual cal cotitzar per estar cobert. La cronologia hauria estat la següent: 

- 13/06 al matí: aparició de la "denuncia" a la Vanguàrdia i a El Periódico i també a l'Ara. 

- 13/06 a la tarda (?): precisió per part de la Ministra Mato de quin seria el llindar de la renta a partir de la qual és obligatori cotitzar per tenir assistència sanitària pública (100.000€)

- 14/06: notícies de l'Ara i el Punt-Avui explicant amb més o menys claretat el projecte de decret. Segons l'Ara: "La mesura s'hauria pres arran de la denúncia d'un noi de 28 anys de Mataró."

La imatge al facebook la vaig trobar el dia 14, però llavors a mi ja em sonava que el llindar de la renda seria força més alt que "pobresa extrema". He buscat on ho havia llegit i no ho trobo, però diria que ho vaig veure remenant a Diario Médico. 

En tot cas, les notícies del dia 13 segueixen sent alarmistes i fora de lloc, ja que una lectura superficial dels esborranys del decret ja deixa clar que una persona que no ha tingut ingressos perquè no ha treballat mai, no queda exclosa de la cobertura sanitària. 

D'altra banda, la reacció del Ministeri de Sanitat em sembla meravellosament ràpida (menys de 24h! Uau!), cosa que em fa pensar que potser la decisió ja estava presa però no havia vist la llum... o que ho van decidir a corre-cuita per apaivagar els rumors. (En tot cas, 100.000€ és una bestiesa... Equival a més de 8.000€ al mes si ho dividim en 12 pagues! Bé, això és un altre tema)

I aprofito l'avinentesa per donar bones notícies: Els sensepapers a Catalunya tindran metge de família

Perdoneu que hagi allargat encara més el post, però tots els que heu comentat semblàveu molt contents de la informació donada, i no volia ser jo ara la sensacionalista! =P 

Les dones no saben reconèixer un infart,...

O titulars enganyosos i sensacionalistes. 

Perquè jo, llegeixo aquest titular: Les dones no saben reconèixer un infart, i el que em ve al cap és que per si no n'hi hagués prou amb que les dones no sabem conduir, ni interpretar un mapa, tampoc som capaces de reconèixer un infart! Però què inútils que som, no?

Ja, ja sé que un titular està fet per cridar l'atenció del lector. Però ho ha de fer a costa de mentides o de veritats a mitges, o d'idees deformades per ser més cridaneres? Les coses són com són, si la notícia no és interessant o no diu res nou, posar-li un titular cridaner per a què tothom la llegeixi és manipulació. Això, d'una banda.

De l'altra, les dones saben reconèixer un infart de miocardi. Bé que reconeixen el dels seus marits quan ells diuen que tenen un dolor al pit "como una losa, como una garra" (que diria aquell profe meu), quan els fa mal el braç esquerre i se senten fatigats o amb manca d'alè. L'infart típic el reconeix pràcticament tothom. 

El problema és que dones i diabètics no tenen l'infart típic. En molts casos, en particular els diabètics, tenen infarts silenciosos que no donen cap símptoma. Solen ser infarts lleus i es descobreixen temps després quan es fa un electrocardiograma per qualsevol altre motiu i es veuen signes de necrosi (és a dir, que algun trosset del miocardi, el múscul del cor, està mort. Això no impedeix que la resta del cor segueixi bategant! Però com més tros mort, pitjor funciona el cor, clar). 

Com explica prou bé la notícia de l'Ara un cop la desenvolupen, les dones poden presentar altres símptomes que divergeixen dels típics: mal a l'estómac similar a la "cremor" o piròsis de les úlceres d'estómac, malestar, suors, vòmits,... també és típic que, si hi ha dolor al pit, s'irradiï cap a la barra inferior i no cap al braç. Malgrat tot, jo he vist una dona gran infartant i descrivint els símptomes típics, de llibre. En Medicina, dos més dos mai fan quatre!

Per això és important que tota dona que reuneixi alguns dels anomenats factors de risc cardiovascular (tabaquisme, hipertensió, obesitat, colesterol o dislipidèmies, diabetis,...), a part de visitar el metge regularment, estigui ben informada sobre com es pot presentar un infart en el seu cas, i que d'aquesta manera en reconegui els símptomes a temps i pugui arribar a l'hospital abans que la isquèmia (la falta de sang als teixits) estigui massa extesa.

Això no s'entén!

Qualsevol que hagi provat d'ajuntar una paraula rere l'altra per fer alguna cosa que es pugui anomenar 'relat', i després hagi tingut la gosadia d'entregar-ho a un públic reduit però fervorós (la mama, la parella, o el millor amic), ha experimentat algun cop el que és veure davant seu les celles aixecades i la boqueta petita del teu lector sacrificat, dient 'no sé si ho he acabat d'entendre'... Vaja, que no s'entén res de res del que has escrit! 

Arribats a aquest punt, podem fer dos plantejaments:

1- El món no està preparat per la nostra literatura

2- El que hem escrit, fora del nostre cap, no té ni solta ni volta. 

Obviarem la primera opció, que fa molt de geni incomprès, i passarem directament a la segona. El problema és clar: per què els altres no ho entenen si per a tu, que ho has escrit, és claríssim? Bé, doncs perquè l'escrit forma part de les nostres idees. I segurament, no és més que una extracció d'una petita part dels nostres pensaments. El text, encaixat en les nostres neuronetes, pren tot el sentit pel món, però aïllat en una trista fulla de paper escrita amb Times New Roman (jo sóc més de Cambria, darreament) i posada davant dels ullets dels altres, no acaba de prendre consistència.

Si s'ha entès això, podem passar a la següent bifurcació de camins. La primera opció, és que ja et vagi bé que no ho entengui ningú (encara que llavors sembli una mica absurd fer-ho públic, no?). En aquest cas, res a dir. Has escrit per tu, has vomitat sobre el paper aquest fragment d'idea, i llestos. Si no ho entén ningú, tant és. Però què passa si passem a la segona opció? Aquella on tu volies que t'entenguessin? Doncs que llavors va molt bé que algú ens cridi: això no s'entén! I a nosaltres, ens toca preguntar què és el que no s'entén i per què. Explicar la nostra idea de dalt a baix i que l'altre —un lector extern sense pèls a la llengua— ens digui què és el que manca en el nostre text. Per mi, és l'única opció de poder arreglar els desperfectes i tirar endavant la idea. I sol funcionar, eh. I al final, les coses, si un vol i hi posa bona voluntat, s'acaben entenent.

PD: Post inspirat en el meu darrer i incomprensible post! 

PDD: Ja m'he posat el dia amb els deures de la bona blogaire. Comentaris contestats en els dos darrers posts, gràcies per la paciència! 

Llençar-se a la piscina

No, no és que avui vulgui parlar de natació (ho sento, Laia!); ni tampoc faré referència a aquells moments crucials de les relacions sentimentals en què un dels dos ha de fer el pas. Vull parlar d'una cosa, amics lectors (lectors en general, no d'aquest blog!), que tots nosaltres ens plantegem en algun moment de la nostra llarga trajectòria lectora; un pensament que ve arran del post i els comentaris deixats en la darrera ressenya d'en XeXu al Llibres i Punt! No, no és que vulgui parlar ara del Club de la lluita, això tampoc. Però sí que vull parlar de llegir llibres en... anglès. I altres. 

Quan ens plantegem començar a llegir en un idioma que no és el nostre, i que dominem a mitges, sempre ens fan por certes coses. Que la lectura es faci massa pesada, passar-nos hores buscant paraules al diccionari, perdre'ns la meitat de la història, no captar els detalls o la bellesa de l'escriptura... De fet, tot això passa quan ens hi posem, però amb el temps i la pràctica millora. Per això jo penso que el més important és, si de debò se'n tenen ganes, llençar-se a la piscina i posar-s'hi.  

[Parèntesis: I per què se n'haurien de tenir ganes?? Tres raons, molt ràpides, per llegir en altres llengües: 1) No deixar florir-se al cervell l'idioma que ens hem matat a aprendre; 2) Accés a les obres en versió original; 3) Accés a obres que encara no han estat traduïdes al català. Punt i final!]

He tingut la sort d'estudiar l'anglès durant molts anys (dins i fora l'escola) de manera que en el seu moment vaig assolir un nivell prou bo, i des de fa uns anys he llegit força coses en anglès. Després he tingut també la sort d'estudiar alguns cursos de francès i de venir a viure a París, així que també m'hi he posat i vaig progressant. 

No és que sigui cap experta en l'aprenentatge de les llengües, i tampoc tinc la mà trencada en llegir altres idiomes. Evidentment no sóc ningú per donar lliçons d'aquesta mena, però amb el temps m'he adonat que hi ha molta gent que senzillament no s'atreveix a començar per les pors que comentàvem abans, així que si em permeteu, diré unes quantes coses que trobo que poden facilitar l'experiència.

- Escull un llibre que ja hagis llegit en català (o castellà), i que t'hagi agradat i tinguis ganes de rellegir (jo vaig rellegir molts dels Harry Potters en anglès!)

- O bé,  busca un llibre que sàpigues del cert que serà senzill de seguir. Sense grans trames, sense jocs de paraules complicats, sense molts salts passat-futur, etc. A mi em va anar bé, en francès, provar amb la novel·la policíaca clàssica. També hi ha molta novel·leta romàntica fàcil de llegir. O llibres per nens, però macos, com el clàssic Le Petit Nicolas. 

- NO busquis paraules al diccionari, o no acabaràs mai dels mais. Busca només la típica paraula que surt vint cops i no endevines què vol dir, o aquella que et sembli molt clau per entendre un fragment (i el wordreference és molt més ràpid que els diccionaris de paper...)

- No pateixis si no entens tot el que es diu. El que és important és seguir el fil argumental, amb això ja faràs.

- Troba estones de tranquil·litat per llegir. Necessitaràs una mica més de concentració que habitualment! I no desesperis si vas més a poc a poc, és normal. 

I res, no dono més la tabarra. Si llegiu sovint en llengües que no domineu i teniu suggeriments de llibres que van bé per començar, compartiu! I si teniu altres "trucs" o recursos per facilitar la gesta, digueu-ho, també. 

Digueu-me radical

Diu l'Ara que hi ha rumors que el TSJC possiblement mantindrà el model d'immersió lingüística i mirarà de "reconduir" la situació de les quatre famílies que volen que els seus fills es puguin escolaritzar en castellà. Si necessiten alguna idea de com reconduir-los, jo en tinc una de molt bona. L'AVE en direcció a Madrid va costar molts diners i li podríem donar un bon ús.

Diu, que a partir de les 13h (ja fa 18 minuts) ha d'arribar la notícia referent la resolució final del TSJC. Digueu-me radical, però si prohibeixen el català com a llengua vehicular de l'escola, em penso que hauran encés la metxa. Que no ens toquin la llengua, és l'últim que ens queda per aguantar. Si el castellà ha de ser la llengua vehicular a l'Estat espanyol, deixem de ser Estat espanyol. Independitzem-nos, siusplau.


Actualització 13'45: 

El TSJC salva la immersió a mitges. Llavors, serà veritat al broma que vaig veure al twitter fa uns dies:

- Hola, hola, nens niños, avui hoy estudiarem estudiaremos... 

No ho estan fent bé

Feia un parell de dies que em voltava pel cap la idea de fer un post per als polítics. Un post dirigint-me a ells i dient-los el que és evident: que no ho estan fent bé. Que no estan sabent entendre els missatges que el poble els fa arribar. Però ja sabeu que jo no parlo massa de política i que com que no hi entenc, opto per no xerrar gaire. Donava voltes a això, quan xafardejant el twitter em vaig trobar amb la gota que va fer vessar el got. Guaita! Però si ells ho han entès tot!!! Som els estudiants, els que no hem entès res!!! 

El titular diu així: "Mas acusa els estudiants "de no haver entès la situació"".

Molt bé, senyor Mas, i senyors polítics que segur que penseu com ell, reprimiré les ganes que em venen de ser mal educada al llegir això i intentaré explicar-me: potser consideren vostès que han entès la situació? Han de representar el poble, i reben a cops de porra la seva veu. La gent surt en massa al carrer, i vostès, en comptes de reflexionar i adonar-se que hi ha alguna cosa que no estan fent bé, els acusen de violents, agressius i ganduls. Mirin, la gent no es queixa perquè sí. Fa 10 anys no hi havia aquesta mena de movilitzacions, que jo recordi. Ja n'hi ha prou de donar la culpa a la crisis. Ens queixem de vostès. 

Jo no sóc economista, ni he estudiat ciències polítiques, ni entenc un borrall en legislació. Els meus camins van per altres verals. Però tot i així hi ha una cosa que veig molt clara, i no cal raonar massa per adonar-se'n: no ho estan fent bé. Acceptin això. No vulguin seguir al poder perquè sí. Si no en saben més, ho podem entendre, tots som humans i tenim uns límits. Però llavors abaixin el cap i toquin el dos. I deixin pas a algú que en sàpiga, i que sense més interessos, pugui tirar el país endavant. Perquè a vostès, els prenen el pèl. Els qui van darrere dels diners, s'amaguen i s'escuden rere les seves bones intencions. I els foten el pèl a vostès, i a tots nosaltres. Ja n'hi ha prou.

Ebook, sí o no?

Ahir vaig acabar la primera novel·la llegida amb l'ebook que em van regalar pel meu aniversari. La veritat és que mai havia pensat en tenir un aparellet d'aquest, tot i que els trobava sorprenents, però des que el tinc a les mans, no vull viure sense ell. Això no vol dir que abandoni la novel·la en paper, ni molt menys, però dóna moltes possibilitats. 

Sé del cert que molts lectors consumats tenen mania a l'ebook. I com que sé que per aquí en rondeu uns quants (de lectors consumats, no d'odiadors de l'ebook, eh!), volia preguntar-vos què en penseu. Ebook.sí, .no, .tantmefa? I per què? 

Ara que ja l'he provat, faré la meva llista de pros i contres: 

Avantatges: 

- És lleuger (adéu a deixar-te l'esquena carregant totxos de tapa dura)

- La lectura és molt còmoda (tant per la vista, com per passar pàgines, per pes...)

- Facilitat per avastir-se de llibres en qualsevol llengua, en qualsevol lloc, en qualsevol moment.

- Preus més baixos. 

- Possibilitat de trobar (molts) llibres gratuïts (sí, ja sé que és il·legal, però...)

- Diccionaris sempre a mà. 

- Connexió a internet via wifi (i es pot navegar per tot arreu). 

Inconvenients:

- És difícil remenar el llibre, tornar enrere, buscar aquell paràgraf crucial... (tot i que sempre hi pots posar un marcador!). Però amb Maletes Perdudes (clap, clap, clap, m'ha encantat!!), hi ha mil històries i personatges que s'entrecreuen, i quan em perdia una mica, trobava complicat retrocedir i trobar el punt on s'aclaria el què. 

- Dificultat al préstec de llibres. (Tot i que si els teus amics/família tenen ebook, és facilíssim!)

- Des que sé que puc tenir llibres de franc, tinc molt poques ganes de gastar-m'hi diners!

Després hi ha tot un munt d'aspectes tècnics que m'agradaria comentar (marques, models, pantalles, teclats...), però no em vull allargar amb això. I d'altra banda, si passa per aquí algun usuari habitual del llibre electrònic i em vol instruir de llocs on trobar llibres gratuïts o baratets en català... li estaré molt agraïda!

Mestressus i mestresses de casa

Aquest post ve arran d'un parell de fets recents. D'una banda hi ha la descoberta de la meva nova faceta de "Yáiza-mestressa-de-casa" durant les 3 setmanes que porto fora de casa. Vivint amb els meus pares, no feia pràcticament res de les tasques de la casa, i ara em trobo que he d'anar a comprar, cuinar, rentadores, fregar plats, escobrar, fregar el terra, la cuina, el bany... tot per mi!! I que a més, sóc una mica maniàtica i m'agrada que les coses es vegin ben netes, encara que no hagi de venir ningú a veure-ho. O sigui que contra tot pronòstic he trobat que tinc un punt de maruja molt curiós, que fa que tot sovint sorprengui la gent propera parlant de les feines que he de fer, del preu del menjar i del litre de sabó de plats, i de si les mantes que venen aquí són millors o pitjors que les d'allà... 

I l'altra fet, són els comentaris rebuts a l'últim post, que semblen posar de manifest unes clares diferències entre homes i dones a l'hora d'encarar les feines domèstiques. Així què, som o no som en ple segle XXI? Nois i noies, homes i dones que viviu sols, manifesteu-vos: feu la feina quan toca? De grat? Quan no hi ha més remei i de mala gana? I persones que viviu aparellades o en família: està ben repartit? Feu les feines plegats, o cadascú s'encarrega del que li fa menys mandra? (Espero que aquest post no trenqui cap matrimoni, eh!)

I per tothom: quina feina us fa més ràbia i quina feu més "de gust"? Quina no podeu suportar que no estigui feta quan toca? 

Va, començaré jo: em fa moltíssima mandra fer rentadores, potser perquè he de baixar a la bugaderia de la planta baixa, i perquè no puc controlar el que triga la secadora... així que vaig baixant a mirar com va cada 20 minuts! Un rotllo! En canvi, no em sap gaire greu haver de fregar plats, ho acostumo a fer mentre es fa el menjar... Cuinar més aviat m'agrada, compensa molt! I el que no suporto és que el terra es vegi brut fins i tot després d'escombrar i fregar... és que és groc i es veu tot, tot! 

La confiança

Confiem en les persones. En major o menor mesura, en algunes més que en d'altres, en aquell moltíssim, i en aquell altre ben poc. Però hem de confiar-hi, perquè sinó, viure en societat, seria pràcticament impossible. En termes menys personals i més pràctics, confiem que la gent és honrada i així hi podem fer negocis. Confiem que la gent és responsable, i posem l'educació dels nostres fills en mans dels mestres, i la nostra salut en mans de metges. Sabem que si traeixen aquesta confiança, hi haurà repercussions de caire legal, però ens refiem de les persones i no comptem amb què calgui arribar a judici en la gran majoria de les situacions. 

Però la cosa es posa interessant si deixem aquesta vessant pràctica i mirem el tema personal. Confiem en la nostra gent, en els amics, en la família, en la parella. Però per què? Què ens fa confiar en algú? Quins fets, quines paraules, quines seguretats? Per què sabem que no ens trairan? I què és una traició? 

He pensat que per part de la família, el tema està força clar. Es dóna per suposat que, en les famílies més o menys normals, els membres volen el millor pels altres, i hi ha un respecte i una bona voluntat. Segur que coneixeu mil històries de traicions dins la família, però bé. Amb els amics de tota la vida potser es podria explicar perquè fa molts i molts anys que hi tens relació i saps com són, els coneixes, saps que no et volen mal i que sempre faran el millor per a tu. Amb una parella d'anys i panys de relació es pot aplicar el mateix. El temps i un cúmul de petits fets i accions et poden donar aquesta seguretat. 

El que trobo molt complicat d'explicar és la confiança que tenim en persones que acabem de conèixer. Sigui quina sigui la relació que hi tinguem, d'amistat o amorosa. Quines garanties tenim? Simplement, creure'ns el que ens diuen, i deixar-los temps per a què ens demostrin que és tot cert. Però hi confiem des del primer moment. Clar que no tothom dóna la seva confiança ràpidament a les noves coneixences, però jo em trobo que hi ha gent que es guanya la meva confiança molt ràpidament. Què tenen aquestes persones que no tenen altres? Què fa que algú "sigui de confiança" o no, quan l'acabes de conèixer i encara no t'ha pogut demostrar res? 

No és un tema que tingui gens clar -potser ho heu notat pel discurs desordenat i poc sintètic- i no pretenc sentenciar res. Al contrari, m'agradaria que digueu la vostra, què en penseu, si confieu ràpidament en les persones o no, si creieu que sou de confiança, o què fa que d'entrada confiïs més en unes persones que en d'altres... Sentiu-vos com a casa! 

Ser justa

Fa uns anys sovint em repetien aquesta frase de Víctor Hugo "ser bo és fàcil, el que és difícil és ser just". 

Porto cinc dies a càrrec de tres germanes, dues bessones de 10 anys, i una més petita de cinc. En general són bones mosses, creuen força i no porten grans problemes. Però tot sovint es barallen o discuteixen. Per una joguina, per un matalàs inflable, o pels colors de fusta i les ceres. O perquè una xinxa a l'altra i l'altra s'enfada massa, i llavors li diu el nom del porc i ja hi tornem a ser. Com posar pau i fer justícia? Sovint és difícil decidir a qui li toca cedir o qui té raó. Les grans haurien de ser més considerades amb la petita, però la petita realment exagera quan s'enfada, i fa una mica de cuentu. 

De vegades intento passar i deixar que elles resolguin soles el seu conflicte, i sovint hi acaben trobant solució i no arriba la sang al riu. Però quan la cosa passa de taca d'oli em toca ficar-hi cullerada, i al final tinc la sensació que acabo renyant a tothom per tot, i que em passo d'antipàtica. Potser sóc jo qui té poca paciència amb elles?

Ser bo amb elles seria fàcil. Tothom ha estat bo i ningú no té la culpa de res. I té, vols un gelat? Té gelat. No vols acabar-te l'arròs? Doncs no te l'acabis. Mirem la tele fins que ens quedin els ulls quadrats? Mirem-la! Però això és just? És el que necessiten? 

Tot plegat, aquests dies convivint amb elles m'estan fent rumiar molt sobre com educar les criatures. Està clar que no és feina fàcil, vol temps, compromís, dedicació i implicació. I tot això no t'assegura que "surti bé". Quina tela! 

Rere la finestra

Abans de res vull explicar que part d'aquesta idea em va venir al cap al llegir les contemplacions de la Vida. La resta s'ha anat formant aquests dies arran de tot el que està passant al món, i vol ser una metàfora de l'actitud entre simpatitzant, escèptica i reservada amb que m'ho he anat mirant. 

Visc en un segon pis, en un bloc situat en una de les places més vives i transitades del país. Mai no m’he molestat en insonoritzar finestres i parets, ja m’agrada sentir el xivarri que prové de la plaça, m’ajuda a estar assabentada del que passa. De fet, em reservo els millors moments del dia per apropar-me a cadascuna de les finestres i dels balcons per veure què passa a baix, on transcorre la vida real. La plaça és un punt de reunió de tots, i qualsevol cosa que passi al país o al món, per poc ressò que tingui, acaba sent viscut i comentat aquí baix. Amb el front recolzat al vidre, però sense obrir mai, veig com passa tot: manifestacions, grups d’indignats, la rua del Barça, estudiants que fan vagues a la japonesa, americans que celebren la mort del seu enemic número u, i cogombres espanyols amb un E.coli que no era tan dolent com semblava. Jo mai no baixo a la plaça. O pràcticament mai. Miro i miro, ho trobo tot realment interessant, i sovint ho comento amb els de casa. Els que són a baix no sempre van tots a una, i és enriquidor sentir què diuen uns i altres.

Si hi ha una cosa que em fa molta gràcia, però, són els meus veïns. Els d’altres pisos i els dels blocs de davant i del costat. N’hi ha alguns que no treuen mai el cap per la finestra, ni per fer un cop d’ull. Viuen amb les cortines passades i de portes endins, i no saben pas res del que passa allà baix. D’altres es passen més hores que jo fent el tafaner. N’hi ha que després de fer un cop d’ull baixen corrents, i s’uneixen al que sigui que estigui passant, sempre a punt per implicar-se en qualsevol causa i dir la seva. Però n’hi ha molts que miren una mica i de seguida obren la finestra i comencen a escridassar als que passen per sota. Res els sembla bé i de tot es queixen, i això sense haver-se ni tan sols apropat a veure de què va la història des del mateix nivell. Aquests veïns de vegades em fan força rabieta. Però tampoc els acostumo a dir res. Segueixo rere la meva finestra, miro el que fan uns, el que diuen els altres. De vegades m’arrenquen un somriure còmplice o em fan fer alguna ganyota, i només en alguna ocasió aplaudeixo sincerament però discreta alguna de les coses que passen a la plaça.

Últimament la plaça està molt remoguda i en algun moment m'ha passat pel cap baixar a viure l'ambient, per sentir que jo també faig alguna cosa, per no haver d'explicar després que jo ho vaig viure des de la tanca, però tot i així m'he resistit a mourem del meu observatori particular. 

Ahir, mirava per la finestra com és habitual, però tot era diferent perquè els que es reunien a la plaça eren dels meus. Vaig obrir una mica la finestra i des del meu segon pis vaig creuar quatre paraules amb els que ja eren allà. Què faig? Baixo? No ho sé. Però només d’haver obert la finestra ja vaig sentir l’aire fresquet entrant al pis i removent-ho tot. 


Potser sí que toca anar-hi, potser sí.

El valor d'un 't'estimo'

Als 16 anys, una de les primeres coses que vaig aprendre –o que em van ensenyar- respecte l’amor i les relacions de parella, és el valor de dir t’estimo. Em faig el càrrec que no funciona així per a tothom i que probablement no és més que un plantejament personal o, en el seu moment, de parella.

L’Albert Espinosa, en la seva última novel·la, diu que totes les parelles tenen els seus codis, i potser és una de les (poques) coses en què puc estar d’acord amb ell. En aquell moment, per nosaltres, dir t’estimo era dir moltíssim. I per mi ha seguit sent així, malgrat que allò es va esgotar fa temps. T’estimo ha quedat reservat per quan ho sents de debò, al 100%. Pels moments especials, en què no pots dir altra cosa que això. No serveix com a fórmula quotidiana, per acomiadar una trucada de telèfon o per dir-ho sense pensar-hi. No ens podem acostumar a dir t’estimo sense pensar.

I evidentment, m’he trobat més d’un cop amb la decepció que algú es prengués el meu t’estimo a la lleugera, sense adonar-se de tot el que jo volia dir amb dues paraules. Perquè repeteixo, ja sé que és una forma molt personal d’entendre-ho, però per mi serà així per sempre.

Així que si dic t’estimo, dic molt, ho dic pràcticament tot. En el meu antic codi de parella (i curiosament, també ho defensa l’Espinosa, i això em neguiteja una mica, perquè el llibre és clarament posterior), hi havia un últim esglaó, superior al t’estimo. Eren dues paraules excepcionals, i d’ús poc freqüent, però que tenien un gran poder en els moments dolents. Això, de moment, prefereixo guardar-m’ho per mi.

Viu intensament! (II)

Quan va començar la sèrie catalana Polseres Vermelles, no em vaig poder estar de fer aquesta entrada. Com vaig explicar llavors, la sèrie em va captivar des del primer moment, i he de confessar que no m'he perdut cap capítol, tot i que n'he vist molts pel 3alacarta.

Tres mesos i tretze capítols després, la sèrie ha arribat a la fi de la seva primera temporada, i em sento una mica obligada a concloure el que vaig obrir aquell 24 de gener.

M'ha agradat, però alhora m'ha decebut. Intentaré explicar-me. M'han decebut moltes coses: una de fàcil, la interpretació d'alguns dels actors. En moltes escenes m'han semblat forçaces les actuacions de la Cristina i sobretot les del Lleó. Jo sóc d'aquelles que havia vist Herois abans que s'estrenés la sèrie, i prefereixo mil cops com actuaven en el llargmetratge. Vull afegir que em penso que la gent que ha vist la pel·lícula després, té l'handicap de no veure allà en Colo, sinó en Toni, i fer-se un bon embolic. És el problema d'haver repetit la majoria d'actors.

L'altra gran cosa que m'ha decebut -i potser la més important, per mi-, és la poquíssima credibilitat mèdica que donen a tot plegat. D'acord, sí, ja sé què direu els defensors afèrrims de la sèrie, que no és una sèrie de metges, ni de medicina. Però al meu parer, això no eximeix el guionista o director de la sèrie d'haver de donar credibilitat a l'ambientació que han escollit per la sèrie. No parlo de tecnicismes, sinó de versemblança.

I malgrat tot, m'ha agradat, perquè sinó no l'hauria seguit totes aquestes setmanes, sóc poc constant, i no sóc de mirar massa la televisió. No sé què és exactament el que m'ha agradat i m'ha enganxat, però em temo que no és ni més ni menys que el fil argumental de novel·la adolescent. D'aquelles de lectura fàcil, addicció alta i qualitat qüestionable. Potser quelcom que també em molesta, és el fet que no sóc amiga de seguir el que agrada causa tan furor a la majoria... i aquesta sèrie ha enganxat a massa gent!

Per no acabar amb mal gust de boca, cal dir que el final ha estat a l'alçada. Crec que els finals de temporada solen ser una de les coses més esperades i criticades per la majoria de gent. Penso que han sabut trobar un bon final de temporada, tancant pràcticament del tot el que ha passat al llarg d'aquests 13 capítols, però que alhora deixant oberta la petita esperança del retrobament del grup de nois.

Així que ara tocarà esperar -sense gaire presses- que facin la segona temporada. He sentit veus que seria d'aquí nou mesos, així que ja aniríem a parar al febrer de l'any que ve. I per anar plegant, us deixaré amb LA cançó de la sèrie, la que ha acabat sent cantada per tot de noietes adolescents boges que en sa vida havien escoltat una cançó en català (a part del Bon Dia), amb tots vosaltres...

Sense Tu - Teràpia de Shock

Això és tot, per avui!

Obsessionar-se

Més d'un cop m'he sentit a dir "estàs obsessionada!". No ho nego, sóc una mica obsessiva, si per obsessionar-se entenem centralitzar el 90% dels pensaments en un mateix tema en les estones mortes d'un un període de temps determinat. 

Faig moltes coses, i em costa focalitzar els pensaments en "el que toca". Tanta activitat diferent em té dispersa i no em concentro gaire. Potser és per això que com a mitjà d'escapament vaig entretenint els meus pensaments en coses que em distreuen, però no haver de pensar en tota la feina que tinc. Fujo d'estudi com puc! 

El problema és que potser, amb l'objecte o subjecte de l'obessió, hi penses, planifiques, fas i desfàs dins del teu cap. Després, la realitat pot ser una altra, i esdevenir una frustració, o no. Potser jo penso massa en el meu futur com a metgessa, en si seré o no a París l'any que ve, en aquell que no em fa gaire cas, en com organitzar-me les vacances d'estiu, en si el meu bloc és visitat més o menys, o si val la pena crear un bloc temàtic de medicina, i en d'altres coses. Però crec que les coses que de debò ens importen són les coses a les que dediquem més pensaments.

El cas és que rumiant, rumiant, he arribat a la conclusió que tothom deu tenir les seves obsessions, en major o menor mesura. Hi ha qui només pensa en tenir els apunts al dia, hi ha qui pensa en el Barça, hi ha qui pensa en la veïna del 5è que se li ha picat l'ullet aquest matí, i hi ha qui pensa en el seu melic. Tenim totes les necessitats importants cobertes i ben assegurades, no hem de patir per aconseguir menjar, diners o un lloc per dormir. Així que la nostra ment, busca algun tema en el que poder barrinar. I allà s'hi està una estona. Al cap d'uns dies, possiblement, el tema s'esgoti o n'aparegui un de nou, més estimulant. I au, torna a començar. 

Potser m'equivoco de mig a mig, i l'única obsessiva aquí sóc jo. En tot cas, us agrairé que m'ho comenteu, i si teniu ganes d'explicar alguna de les vostres obsessions,... endavant, sóc tot orelles! 

Són quatre que canten

Doncs això. Són quatre joves d'uns 30 anys, si fa no fa. I sí, canten. I ull! Canten en català. No fa pas gaire van treure el seu primer disc i van tenir un èxit rotund. Es van passar el següent estiu fent concerts per tot arreu, van tocar a la Damm per la Mercè, i han omplert dos cops el Palau de la Música. 

I què més? Doncs que tot això que he dit, existeix elevat al quadrat. 

Dos grups que mai han portat massa bé que se'ls comparés. Dos grups amb una trajectòria tan semblant, i amb una essència tan diferent. Parlem clar: Manel i Els Amics de les Arts. Els Amics i Manel.

D'entrada, i amb lògica cronològica, vaig conèixer Manel. De seguida em va agradar, i vaig trigar poc a saber-me totes les cançons de dalt a baix. Al setembre, vaig anar a la Damm i els vaig veure en directe per primer i únic cop. Quan van desaparèixer de la faç de la terra (es tancaven a gravar el nou disc), van aparèixer els Amics amb el seu Bed&Breakfast. Jo me'ls vaig agafar com els germans petits de Manel, com els que tenien sort que un grup millor els havia obert pas. Error! Poc a poc, i a base d'anar escoltant les seves cançons, també les anteriors, van anar entrant més i més. En poc més d'un any he anat a deu concerts seus. Subtil diferència. Manel m'agrada, i m'agrada molt la música que fan, però no em moro de ganes d'anar als seus concerts com em passa amb Els Amics. Per què? Jutgeu vosaltres mateixos, jo crec que aquí hi ha la resposta: 

Manel - Gente no tan corriente (El País) 11/03/2011 (llegiu-la, de debò!)

Els Amics de les Arts son muchos (El País) 11/03/2011

Fa pocs minuts que he acabat de llegir aquesta entrevista de Manel i, simplement, he al·lucinat. Tant que m'he posat a escriure això, i he buscat qualsevol entrevista a Els Amics del mateix diari per a contrastar-les, encara que aquesta no sigui el millor exemple. Em costa entendre aquesta indiferència que mostren per l'èxit, per la gent que els segueix, pels concerts, per la feina que fan. Com poden dir que els és igual si el que han fet agrada o no? Potser xoca amb l'entusiasme apassionat i inacabable al que em tenen acostumada Els Amics, però... tu, entre un extrem i l'altre! Per molt bon veterinari que siguis i per molt bé que curis el gat de la veïna, no s'omplirà un Palau de la Música per aplaudir-te. No fotem! Vaja... que em costa d'entendre la seva actitud. Fins i tot he pensat que sembla un paper forçat per posar-se a l'extrem oposat de Els Amics de les Arts, per allunyar-se tant com puguin de la seva línia i crear un caràcter completament diferent. Tot i que he de reconèixer que abans de Els Amics no havia llegit cap entrevista als Manel, així que possiblement ja eren així de secs (per no dir "sossos", que no existeix) abans, i resulta que ara estic dient un disbarat. Però és el que sembla. Si mai teniu l'ocasió... escolteu una entrevista de Els Amics (recomano la de RAC1, una que recordo molt...)! Són tota una festa, ells sí que s'hi senten còmodes.

I això es reflecteix als concerts. La simpatia i les bromes dels Amics dalt de l'escenari, i també a baix. Quan no han sortit a saludar després d'un concert? Quan no s'han quedat el temps que faci falta per no deixar ningú amb un disc sense signar? Ha fet Manel alguna cosa semblant? 

Què en penseu? Ser "simpàtic" repercuteix en l'èxit d'un grup? És just? Creieu que els músics són músics i prou, i que s'han de dedicar a fer música i punt, i no a ser simpàtics i graciosos? Txaran, txaraaaaan... Vosaltres direu!

I per què ara no sembli que els tinc mania...

Les amistats asimètriques

Habitualment, sentiments com l’amistat, l’estimació o l’afecte, són cosa de dos. Són recíprocs i un dóna tant com rep. Espera de l’altre la mateixa dosi d’estima i les mateixes atencions. L’equilibri entre el que es dóna i el que es rep mai no és perfecte del tot, però quasi. I quan les coses no són així, sovint ens sentim amb dret de criticar aquella relació, acusant a l’un d’aprofitar-se de l’altre.

Però jo crec que no sempre és així. Els que em coneixeu potser entendreu això com la meva auto-defensa, però no és defensar-me de res, ni de ningú, el que pretenc ara, sinó explicar –com sempre- la meva manera d'entendre les coses.

A mi em sembla que les relacions no tenen perquè ser simètriques, sempre i quan les dues parts hi estiguin conformes. Hi ha cops en què deixa de ser utòpic allò de “donar sense esperar res a canvi” i estàs content de prendre el paper d’acompanyant, de conseller, o simplement de parell d’orelles. I possiblement l’altra persona no faci el mateix per a tu, però és que no cal.

Crec que he viscut aquestes relacions asimètriques des dels dos extrems. M’he sentit escoltada i acompanyada per bons amics, més grans i amb més experiència que jo, sense tenir la capacitat de ser el per ells els consellers que eren ells per a mi. I ara no em sap gens de greu poder ser jo qui acompanya. Tot al contrari: omple.

Democràcies i hipocresia

Els meus coneixements d'Història del Món Contemporani, de política, i de relacions internacionals són més aviat escassos, per no dir nuls, així que no, realment no m'hi hauria de posar. Per això mai tracto temes polítics en el meu bloc, no em mullo, i em guardo les meves dubtoses i potser mal fonamentades opinions per a mi, o per les sobretaules al claustre de la Facultat. Potser aquest cop també hauria de callar, vés si expressant el que penso faig el ridícul i poso de manifest la meva ignorància pel que fa aquest tema. 

Així que perdoneu, doncs, la meva gosadia, però quan aquest matí he sentit a la ràdio que Hilary Clinton, en boca dels Estats Units demanava a Israel que respectés al voluntat del seu poble, m'he recordat perfectament de la manera com Espanya, Anglaterra i el mateix gegant Americà -països altament desenvolupats i, sobretot, molt democràtics- respectaven la voluntat del seu poble (i de la població mundial) l'any 2003, quan aquest demanava a crits el "No a la guerra". De la mateixa manera -i sóc conscient que ara perdo una mica el fil, però em centro en casa nostra- suposo que Espanya respectarà la voluntat del poble català quan aquest demani la independència o -per no posar-nos extremistes- simplement el compliment de l'Estatut. De ben segur que es podrien anomenar altres casos de sordesa temporal dels governs envers la veu del poble i, si us ve de gust, els podeu explicar aquí sota. Aquests són, senzillament, els primers que m'han vingut al cap a mi.

Deu ser que tots tenim el nostre puntet d'hipocresia traient el cap de tant en tant, però és que la d'aquests governs nostres ja comença a fer una mica de pudor. 

A tu t'agrada el futbol?

Està clar que quan tens setze anys tens poc criteri a l’hora de lligar. No és que als vint-i-un la cosa hagi millorat gaire, però tens clars quatre conceptes bàsics. Ho exemplificarem amb una situació a l’abast de tothom:

Situem-nos a la típica nit de discoteca amb els amics. Avui t’has posat guapa i vas amb les pitjors intencions. En un moment donat, te’n vas a buscar una copa a la barra. Hi vas sola, clar, perquè tothom sap que si hi vas amb les amigues, poden passar dues coses: o que el noi guapo de la barra no gosi dir-te res, o bé que el noi guapo de la barra es decideixi per la teva amiga, que evidentment sempre és més guapa que tu. Per això, com anava dient, hi vas sola. I el noi guapo, és clar, et saluda. La conversa podria anar més o menys així:

- Hola guapa -amb to de veu seductor-, què, de festa amb els amics?

- Sí, sí. -to de veu encara més seductor-. Tu també?

- Buenu, amb dos o tres,.. -amb posat sobrat- però m’estic ratllant amb ells. Tu sembles molt més interessant.

- Ah... gràcies! -per molt que portessis les males intencions posades de casa, tampoc estàs acostumada a certes coses, i t’agafa una mica de calor- fa... fa calor eh, aquí dins! -i de passada que ho dius, et descordes un botó del vestit, que això t’han dit que sempre funciona.

- Aha...-mirada burleta, i et deixa caure la pregunta clau-, estudies o treballes?

I bé, a partir d’aquí, està cantat. Hi balles una estona, us magregeu una mica i fora. Això és el que et podria passar amb setze anys, clar.

Amb els vint-i-un complerts, la realitat és una altra. Tornem a la situació d’abans, siusplau. Estem a la barra de la disco, i el noi guapo, que fa estona que us mira de reüll -i tu ho saps-, et diu:

- Hola gupa -amb to seductor-, què, de festa amb els amics?

I llavors és quan tu te’l mires de dalt a baix, i com que el noi està prou bé, amb cara d’interès relatiu i convençuda li dius:

- Escolta maco, parlem clar: a tu t’agrada el futbol? - Perquè a aquestes alçades, si una cosa saps és que els homes es divideixen en dos fàcilment. Els que els agrada el futbol i els que no. I a tu, tan virils i tan mascles, doncs tampoc et fan el pes[1]. Ell segur que no ha pensat tot això, però et respon la pregunta igualment. Potser tens sort i t'has topat amb un noi què, a part de no tenir gaire interès pel futbol, és sincer i t'ho diu, i llavors tu, que ja el pots passar a la següent fase, en plan càstings d'OT, prudentment li preguntes:

- No deus ser gay, no? -sí, sí, li preguntes sense embuts, que al cap i a la fi és un desconegut a una discoteca i no li deus res. I és que si seguim desenvolupant la teoria de la classificació dels homes, que va veure la llum en el cervell del meu amic historiador, quan tenim clar que no els agrada el futbol, queden dues opcions. O són gays, o són frikis[2]. I jo, “visto lo visto”, em penso que tinc clares les meves opcions. Que ja no tenim setze anys, carai!

[1] Nois que us agrada el futbol: siusplau, que ningú no s'ho prengui malament. Segur que sou persones encantadores, però en els temes de lligar, tot és qüestió de gustos. A més, aquí parlem d'estereotips, tampoc ens tanquem en banda, no? 

[2] Frikis, o nois que ni us agrada el futbol, ni sou gays: diem "frikis" a falta d'una paraula millor. De freaks n'hi ha de molts tipus, i no tots tenen a veure amb ser uns fanàtics dels jocs de rol, o dels còmics manga. Podeu ser frikis... no ho sé, d'algun grup de música com Els Amics de les Arts, per exemple! 

Viu intensament!

Tot just avui ha començat a emetre's la sèrie Polseres Vermelles, escrita per l’Albert Espinosa i dirigida per en Pau Freixas, el mateix equip de la pel·lícula Herois. Havia vist l’anunci a la televisió un parell de cops, sense parar-hi gaire atenció, i finalment avui m’he decidit a xafardejar una mica per internet, a rel d’assabentar-me que coneixem un dels actors.

M’ha enganxat des d’abans de veure’n el primer capítol. Suposo que primer, perquè passa a un hospital, i això ja suma punts a qualsevol cosa. Segon, es tracta d'una sèrie catalana, així que un altre punt perquè sí (sí, estic carregada de prejudicis! Però és que a més, posen moltes cançons en català!). I d’altra banda, el fet que hi hagi l’Albert Espinosa darrere, parlant de nens a l’hospital. Fa temps vaig llegir El Món Groc, i he d’admetre que aquest món, el de l’Albert Espinosa em crida molt l’atenció, m’encurioseix, i tinc ganes de conèixe’l millor. Perquè no parla només de la vida d’un nen a l’hospital, sinó que parla de la vida en el seu estat més pur, i de l’amistat. I sembla que amb ell aprens que hem de valorar el fet d’estar vius, i no tant si la vida ens dóna de més o de menys. Potser això és fàcil dir-ho quan tot va bé, però caldrà tenir-ho igual de present quan les coses vagin maldades.

No us negaré que d'entrada la sèrie pot recordar molt a Planta 4a, o que moltes coses que s'expliquen, ja les sabem del Món Groc. Però crec que l'originalitat no és sempre un requisit per a què quelcom agradi. 

En tot cas, li seguiré la pista a aquesta sèrie, i algun altre comentari caurà, d’aquí uns quants capítols o bé quan acabi.

"Podia semblar que no hi havia temps perquè passés mai res. Però era al revés, en realitat hi passaven moltes coses, però tot a una velocitat diferent. Molta gent, es pensa que quan ets aquí tot s'atura, però jo crec que aquí pots trobar una bona raó per viure."

(Polseres vermelles - Capítol 1)