Un regalet per vosaltres

Ni us he felicitat les festes, ni el Nadal, ni el Sant Esteve. I segurament no faré post de balanç, ni de bon any nou, ni res de res. Digueu-me rància, però faig el que puc amb el meu temps! 

Tot i això, fa dies que tinc un regalet pensat per vosaltres, i ara que tinc una estona, us el deixo aquí. 

Aquesta és la llista de reproducció que ha sortit fruit de recollir totes les vostres Cançons de Naixement. Em va semblar maco poder-les ajuntar totes i escoltar-les seguides. No sé com ho veureu vosaltres, però en principi les he ordenat segons vau anar comentant el post anterior, i hi he posat una "nota" indicant a quin blocaire pertany la cançó.

Em sap greu perquè diria que en moltes d'elles he posat una versió amb publicitat, i això talla molt el rotllo... Si algun dia m'inspiro, miraré d'anar-les canviant, però és una feina pesada. 

I res, us vull donar les gràcies per l'acollida que va tenir aquell darrer post, ja que ha batut tots els rècords d'aquest bloc en quant a número de comentaris. Fa goig veure que us animeu així amb una cosa que he escrit jo! 

Ah, i evidentment, si algú no va ser a temps de passar a dir la seva cançó, encara està a temps de fer-ho. Mentre jo les vagi rebent, les aniré afegint a la meva llista, que ara ja és la llista de tots! ;) 

Abraçades per tothom!! No sé quan tornaré a publicar, però com que més val ser previsora... 

Bon Any Nou 2012!!! 

Quina és la teva cançó "de naixement"?

Bona tarda a tothom!

Avui us vull ensenyar una cosa que he trobat pel facebook i que he trobat certament curiosa. Com tots sabeu a la Viquipèdia hi ha de tot (de tot, menys les solucions als enigmes del Mac, o als jocs d'endevinar el personatge de l'Assumpta!), i aprofitant que hi ha de tot, us proposo el "joc" que he descobert avui.

Es tracta que entreu aquí, cliqueu el vostre any de naixement, i un cop a la nova pàgina busqueu quin va ser el gran hit de la setmana en què vau néixer (als EEUU, clar...).

Jo ho he fet, i el resultat ha estat el següent: 

He de dir que aquest matí, quan he vist el grenyes que canta, m'he espantat una mica pensant que la cançó no m'agradaria de cap de les maneres (creia que seria heavy!), però l'he escoltada i m'ha agradat força. Força, força, eh! I en el meu cas, no coneixia ni la cançó, ni el grup, primera notícia que existien. Però també he de dir que a mi les cançons així dels 80... ja em solen agradar, ja.

Doncs res, va, us animo a què busqueu quin era el hit del moment en què vau néixer, i que el poseu en un comentari, així podrem sentir música diversa de totes les èpoques!! I noooo, no cal que poseu la data exacta de naixement, si no voleu! Només la cançó! I que digueu què us sembla, si us escau o si no, si ja la coneixíeu o no,... el que volgueu! 

Properament, un altre post musical! (no hauria de prometre posts, que després em fa mandra fer-los i quedo malament... què hi farem, sóc així! =P)

Furgar a la ferida

No ens agrada que els demés ens fiquin el dit a la llaga i el remenin dins. Coi, que fa mal. Però de vegades tenim una habilitat especial en furgar nosaltres mateixos a la ferida. Fins que el dit no entri més. Fins que faci tan mal que ja no sentim res. 

Tots tenim un passat, més o menys farcit segons l'edat i les experiències viscudes. Quan coneixem algú nou, sabem que té un passat, un bagatge, igual que nosaltres tenim el nostre. Ens podem arribar a sentir gelosos del passat de l'altre? Ho penso i em dic que és una tonteria. Fredament, dec estar malament del cap. Això és impossible. I tot i així, m'hi trobo. I com si no fos suficient, furgo aquest passat que no és meu i que no em pertany, i m'hi faig mal. 

Quan era petita però ja no tant, vaig descobrir on amagaven els meus pares els regals de Nadal (espero que cap criatura llegeixi el meu bloc, no vull aixafar il·lusions!). Em va costar molt, durant uns quants anys, no fer el xafarder (ep, que ara ja sóc grandeta i no ho faig!). Tot i que sabia que llavors em costaria fer cara de sorpresa al desembolicar els regals. Tot i que sabia que em podia decebre abans d'hora. Però algun cop heu sentit aquesta curiositat tan forta? No poder evitar ficar el nas en un lloc... per molt que saps que no et convé?

Avui crec que he tocat el fons de la llaga. Més endins ja no es pot furgar. En defensa meva he de dir que he aguantat la temptació molt de temps. I avui, quasi sense buscar-ho, m'ho he trobat enmig. Només espero que haver arribat a aquest punt serveixi per tancar tot això. La ferida, la curiositat i totes les seves combinacions. El malestar inicial s'ha acabat transformant en una mena de serenitat estranya. I ara, ja n'hi ha prou. I a tu... a tu, et dec una disculpa.

PD: Demano disculpes si avui no enteneu res del post. Necessitava escriure-ho, i encara que quedi enigmàtic, dic el que necessitava dir.

PD2: Prometo respondre els comentaris del post anterior amb el proper post. El d'avui és un post d'urgència.

PD3: rits, em copio les teves post-dates. No em cobris drets d'autora, que sóc pobra! 

Dinar de Nadal, amb el Casal

Diumenge passat vaig tornar a gaudir de les activitats que prepara el Casal de Catalunya de París. L'últim cop va ser anant als actes de la Diada, i aquest diumenge, per celebrar el Nadal (una mica prematurament) amb un dinar que agrupava els socis de l'Amicale i els del Casal.

Hi vaig anar amb un company de la meva mateixa ciutat que ara també s'està a París. No sabíem gaire què en treuríem, però la perspectiva de conèixer més catalans habitants de París ens feia gràcia. He de dir que tot plegat va sortir-se una mica de les nostres expectatives, però en conjunt el migdia i la tarda van estar força, força bé.

Quan vam arribar (un pèl tard), estaven a mig fer el recital. Una coral de francesos van entonar amb un català força encertat cançons com l'Estaca o el Cant dels Ocells. També van cantar l'Estaca tres dones basques en euskera (i prou bé que sonava!). Un cop acabat el concert, ens vam entaular. Aquí us deixo una prova de que hi vam anar i del que ens van donar per menjar. Perdoneu la mala qualitat de la imatge!

Un cop dinats i a mig menjar les postres, van començar les activitats encarades a promoure els donatius per a la Marató de TV3, què bàsicament consistien en enfilar-se a una bicicleta estàtica, pedalar una mica, i fer el donatiu que hom volgués en una caixa de cartró. Val la pena remarcar que el Casal i l'Amicale són les primeres associacions que col·laboren amb la Marató des de l'estranger, i fa tres anys que ho fan. I també tenim la prova dels fets, aquí, la notícia que va fer TV3 del dinar.

Després de donar per acabat l'àpat, va tocar repartir cistelles de Nadal, i alguns altres regals. I de quina manera es va fer el sorteig? Doncs amb un quinto! He de confessar que havia jugat poc (per no dir gens) al quinto, i malgrat que pugui semblar una cosa de gent gran... ho vaig trobar la mar de divertit! I em vaig concentrar molt, penseu que sortejaven menjar i alguns trastets electrònics (com una càmera digital) i clar, a mi aquestes coses... em tempten! 

Però bé, a nosaltres no ens va tocar res de res. I tot i així, vam marxar d'allà prou contents, i amb la sensació d'haver participat de quelcom molt interessant. I és que al llarg del dinar i la sobretaula, vam descobrir amb un cert grau d'astorament, que la majoria de membres d'aquestes dues associacions, no eren catalans que, per estudis o professió viuen a París. Molts d'ells eren de la Catalunya Nord (Amicale), i d'altres, fills de catalans emigrats a França fa molt de temps. I em va sorprendre molt, tot i ser positiu, que gent que no parla ni un borral de català i que l'entén més o menys... se senti catalana. Ens hauria d'omplir d'orgull! 

Una última cosa, i ja callo: diumenge vinent serà la Marató de TV3. Si per algun motiu tinc un cert apreci a tota aquesta martingala, és perquè a part de l'objectiu que tenen de recollir diners per a la investigació, pel camí fan força divulgació de les malalties a les que dediquen el programa. Al llarg del que queda de setmana, m'agradaria fer un parell de posts relacionats amb el tema d'aquest anys, els trasplantaments d'organs. Veurem si ho faig, que últimament em costa! 

Ebook, sí o no?

Ahir vaig acabar la primera novel·la llegida amb l'ebook que em van regalar pel meu aniversari. La veritat és que mai havia pensat en tenir un aparellet d'aquest, tot i que els trobava sorprenents, però des que el tinc a les mans, no vull viure sense ell. Això no vol dir que abandoni la novel·la en paper, ni molt menys, però dóna moltes possibilitats. 

Sé del cert que molts lectors consumats tenen mania a l'ebook. I com que sé que per aquí en rondeu uns quants (de lectors consumats, no d'odiadors de l'ebook, eh!), volia preguntar-vos què en penseu. Ebook.sí, .no, .tantmefa? I per què? 

Ara que ja l'he provat, faré la meva llista de pros i contres: 

Avantatges: 

- És lleuger (adéu a deixar-te l'esquena carregant totxos de tapa dura)

- La lectura és molt còmoda (tant per la vista, com per passar pàgines, per pes...)

- Facilitat per avastir-se de llibres en qualsevol llengua, en qualsevol lloc, en qualsevol moment.

- Preus més baixos. 

- Possibilitat de trobar (molts) llibres gratuïts (sí, ja sé que és il·legal, però...)

- Diccionaris sempre a mà. 

- Connexió a internet via wifi (i es pot navegar per tot arreu). 

Inconvenients:

- És difícil remenar el llibre, tornar enrere, buscar aquell paràgraf crucial... (tot i que sempre hi pots posar un marcador!). Però amb Maletes Perdudes (clap, clap, clap, m'ha encantat!!), hi ha mil històries i personatges que s'entrecreuen, i quan em perdia una mica, trobava complicat retrocedir i trobar el punt on s'aclaria el què. 

- Dificultat al préstec de llibres. (Tot i que si els teus amics/família tenen ebook, és facilíssim!)

- Des que sé que puc tenir llibres de franc, tinc molt poques ganes de gastar-m'hi diners!

Després hi ha tot un munt d'aspectes tècnics que m'agradaria comentar (marques, models, pantalles, teclats...), però no em vull allargar amb això. I d'altra banda, si passa per aquí algun usuari habitual del llibre electrònic i em vol instruir de llocs on trobar llibres gratuïts o baratets en català... li estaré molt agraïda!

Pista d'aterratge

Una tarda qualsevol, estàs tranquil·lament i profunda estudiant a la biblioteca, la concentració supurant-te pels porus de la pell (com em passo) quan de sobte sents un soroll que va augmentant d'intensitat a mida que passen els segons. Penses en què pot ser. Una màquina talla gespes? Estrany. Hi ha obres al pis de dalt? El so no variaria d'intensitat! Al final el reconeixes com un helicòpter, però clar, tenint en compte que ets dins de la Facultat, no hauries de poder sentir un helicòpter per molt que sobrevoli la ciutat. El soroll segueix in crescendo fins que es fa màxim i finalment s'atura. Com que els teus nivells de concentració eren els millors de la tarda (i com que la gent del teu voltant no semble haver-se immutat), oblides ràpidament el tema del soroll i segueixes subratllant els apunts d'oftalmologia. 

Una estona més tard, potser al cap de vint minuts, (no saps quan temps ha passat perquè t'has distret una mica mirant el mail i blocs pel mòbil, entre paràgraf i paràgraf d'apunts... això és part de la concentració, eh!) el soroll torna a aparèixer, però ara en l'ordre invers. Primer el terrabastall és enorme just sobre el teu cap, i al cap d'una mica es comença a allunyar fins que desapareix. Els altres estudiants ho ignoren completament. 

Fas una hipòtesi. Arribes a casa, i amb l'esperança que google maps t'ajudi a confirmar-la, encens l'ordinador i busques l'hospital. Primera imatge, per situar-nos: 

Un cop trobat, t'apropes a l'objectiu i utilitzes l'eina del satèl·lit, aviam què descobreixes... 

I voilà, aquí tenim el resultat!

Ho veieu bé? Ben centradet, a la taulada de l'edifici hi tenim una pista d'aterratge per helicòpters. I si molt no m'equivoco, està a sobre mateix de la biblioteca. Així que ja sabeu, no es pot pretendre estudiar en una facultat de Medicina i no ser interromput, de tant en tant, per un helicòpter que passava per allà...

PD: Bromes a part, aquestes coses sempre em fan pensar en el per què de tot plegat (com diu el Monzó). Qui viatjava en aquest helicòpter? Un ferit greu? Un excursionista rescatat d'algun accident a la muntanya? Uns metges que han anat a buscar algun òrgan vital per ser trasplantat? Fos el que fos, si hi ha un helicòpter involucrat, no es tracta de qualsevol ximpleria.

Res no és per sempre

Res no és per sempre, i espero que us tireu tots al meu coll dient-me que m'equivoco. Digueu-me que sí, que hi ha coses que són per sempre. En què podríem creure, si no? Jo creia que no necessitava res ni ningú, però ara em trobo que darrerament m'havia aferrat a una altra vida per seguir caminant per la meva. L'he estimat, i per fer-ho he necessitat creure que era un fet segur, una presència indubtable que mai no es mouria del meu costat. Però res no és per sempre, o això em sembla avui. Hi he cregut cegament, i ara és quan caic. Però si no fos així, no seria estimar, oi? 

Un estel que s'apaga, es pot tornar a encendre?

Abraçades i trossos de brownie

Fer anys a París no passa cada any. Tampoc és que tingui res d'especial. Avui en dia, la majoria de gent felicita via xarxes socials, mails o sms, i això es manté a París tant com a Barcelona. Potser enyoraré algunes felicitacions acompanyades d'abraçada, petons i estirades d'orella, però suposo que sobreviuré. I el dinar o sopar fora de casa que típicament faig amb els meus pares, es convertirà en una visita de la meva parella, que torna a venir per aquí. 

En faig 22 (sí, ja sé que tinc cara de ser més gran, no m'ho digueu vosaltres també, que no m'heu vist mai, coi!), i a l'hora tinc la sensació de ser molt jove encara, però també sento que els anys van passant perillosament, cada cop més ràpid. El temps entre un aniversari i el següent se'm fa cada cop més curt, i em sembla ahir que en feia 17 (i tenia cara de préssec?), o que en vaig fer 18 i vam fer aquell sopar i em van fer aquell regal, i que en vaig fer 19 i vosaltres tres em vau venir a despertar a les 6 del matí, amb dues madalenes amb un 1 i un 9 de cera encesos a sobre... i es van anul·lar les dues primeres hores de classe i vam passar-les fent un cafè al claustre de la facultat, o que en vaig fer 20 i tot i que se'm feia estrany posar el dos, em van regalar l'ordinador des del que ara us escric i per això sempre sé quant temps fa que el tinc... I ara no recordo res especial dels 21, així que no m'ho feu dir!

Si hagués de fer balanç d'aquest últim any... bé, suposo que ha de ser positiu per força. La decisió de venir a París va començar a nèixer ara fa un any, més o menys. I m'ha portat fins aquí. El curs passat, va ser un curs maco a Medicina, amb moltes coses molt importants per aprendre. I també ha aparegut alguna personeta que ara té molta rellevància, i que segueix aquí, malgrat tot. Els dos últims mesos han estat potser més durs del que creia, però començo a veure la llum al final del túnel. Així que no, suposo que no em puc queixar.

Aquest post és una mica de barreja de coses, per això vull aprofitar per dir que estic una mica fora de joc amb el meu propi bloc. Mantinc més o menys el ritme de blocs que llegeixo i comento, però per exemple avui és el primer dia de molts que he aconseguit deixar el reader a 0 durant la tarda. Estic actualitzant cada molts dies, i no responc els comentaris, per falta de temps i potser també de ganes de posar-m'hi. Em sap una mica de greu, però últimament aquest bloc no és la meva prioritat, i tampoc no sé massa què escriure. Una barreja de tot plegat, suposo, és el que fa que estigui aturadet. 

Per ser que faig anys, no m'ha sortit un post gaire alegre, però estic bé, eh! Només una mica reflexiva i pensativa... serà que em faig gran? Ai, ai, ai... 

Va, veniu tots cap aquí, que avui reparteixo abraçades i trossos de brownie!! Qui s'apunta a la festa?! 

Pròxima estació: Independència

No acostumo a parlar de política en aquest bloc, perquè trobo que no tinc massa opinió. Avui, però, faré una excepció. Tinc moltes ganes de parlar-vos d’un documental que m’han fet arribar i que val molt la pena. És aquest: 

Són 45 minuts en els que no es parla d’altra cosa que del projecte d’independència per Catalunya, per la nostra nació sense estat. Portat per la veu de moltes personalitats del país, i carregat de símbols que no deixen indiferent, es van desgranant temes tan importants com l’autodeterminació, l’economia, la integració, la llengua i l’esport. I tot això, ens porta a parlar de quin és el camí a seguir per la independència, de la Catalunya independent dins d’Europa i la feina que cal fer l’endemà de la independència.

No em fio massa de la meva opinió, ja ho he dit. Sóc fàcil de convèncer, i més si, com en aquest cas, ja hi estic predisposada. Però avui el somni de la independència m’ha semblat més real que mai després d’aquests tres quarts d’hora ben invertits. Potser sóc innocent i crèdula, però qui parla en aquest documental no són uns xavals de disset anys fent el paperina, és tot de gent reconeguda dins i fora de Catalunya. Així que el recomano a tothom, i principalment als que últimament esteu desencantats i desil·lusionats amb el fet català. Tan de bo us pugi la moral i us carregui l’ànim.

He dit xavals de disset anys? Ah, sí clar. M’oblidava de comentar-vos que aquest documental amb un aspecte totalment professional l’han dirigit i realitzat cinc nois de segon de batxillerat, com a projecte per al seu Treball de Recerca. Ha arribat a mi de mans d'una amiga meva, que ens ha demanat que en fem difusió. Però no és perquè ella ho hagi demanat, que faig aquest post. És perquè crec sincerament que val molt la pena. Tan de bo faci la volta al país, al nostre, i al del costat.

El documental sencer el teniu al vídeo de dalt. Si 45 minuts se us fan molt costa amunt, us deixo aquí el tràiler, que en dura tres, perquè aneu fent boca. Mireu-lo, i decidiu després si el voleu veure sencer o no!

I aquí, la pàgina web del projecte Pròxima estació: Independència.

Una abraçada a tots, i Visca Catalunya!

Un cabàs ple

Doncs fa tants i tants dies que no us deia res, que vinc amb moltes coses (petites i simples) per explicar. 

Començo per dir que he passat 8 dies sense internet, i d'una manera o altra he sobreviscut. Els primers dies van ser durs per la incertesa de no saber quan tornaria la línia que va desaparèixer un dimecres al matí sense cap explicació. El divendres vaig saber que el dimecres següent, el 2, vindria el tècnic a mirar-s'ho. I sí, sí, va venir, s'ho va mirar, va canviar el mòdem, et voilà, problema solucionat. Com ja vaig comentar, no em vaig tornar boja perquè tinc internet (amb contacte francès, no patiu) al mòbil, i ho podia fer pràcticament tot. Només que més a poc a poc, i amb una pantalla molt més petitona. 

La segona cosa és que durant el pont vaig tenir la visita dels meus pares. Si ve no tenia internet a casa, vaig estar els quatre dies ben entretinguda anant amunt i avall fent el turista amb ells. A més, vam aprofitar per afegir algunes comoditats al meu petit allotjament. Com per exemple, un senyor microones!! He de dir que és un electrodomèstic que no ets conscient de com n'és d'útil fins que no en tens... I jo sempre n'havia tingut a casa! Al microones no li he fet cap fotografia, però us en posaré una del Bois de Boulogne, que vam visitar dimarts. 

Per petició de l'Assumpta, la foto "a tope" de la mida del cos del bloc!! ;) 

Bonic, oi?? Doncs quan estàvem a la part més allunyada de la zona civilitzada va caure un xàfec tan fort (i tan llarg) que vam acabar xops fins als ossos... Així que res, corrent cap a casa meva (a l'altra punta de la ciutat) a eixugar-nos i canviar-nos de roba.

Més coses... vam comprar un suro que feia temps que volia i hi he penjat tot de fotos de la meva gent. Això no us ho ensenyaré, que hi surto jo i em fa vergonyeta! ;) 

I el més interessant de tot plegat. Passejant per la vora del Sena, per la zona de Saint Michel, va aparèixer això davant dels meus ulls:

Us sona?? Jo vaig al·lucinar força... i com no podia ser d'altra manera, els meus pares que m'enyoren i em van mimar molt, van desembutxacar els 5 eurets que costava, i hores després ja decorava la meva habitació, ben bé així: 

De vegades em costa creure que tot plegat sigui casualitat... El que hi ha al costat són algunes fotos que he fet per París, durant aquests dos mesos. Ah, sí. Perquè avui fa dos mesos que sóc aquí. Almenys estic una mica millor que fa un mes! I els dies van passant... 

He fet alguna coseta més aquesta setmana (com començar a anar a la piscina), però no té massa més interès. Espero reprendre aviat el ritme blocaire. Com sempre que alguna cosa me'l talla, em costa reenganxar-me!!

Petons de diumenge per tothom!

Sense connexió

Sembla que demanar que tot vagi bé és massa. Després d'uns dies una mica així, sense gaire ganes de fer cap post ni de respondre comentaris, la xarxa s'ha venjat de la meva desídia i m'ha deixat desconnectada. Just quan començava a retrobar les ganes de moure'm per la catos, paf! Internet deixa de rutllar. No fa ni 48h que no en tinc i ja us podeu imaginar el show: a la residència em diuen que m'espavili i els de la companyia proveidora són tan incompetents com a tot arreu. Així que m'haureu de perdonar si deixo els comentaris del post anterior sense respondre i si estic uns dies sense passar gaire per les vostres cases. Només puc dir una cosa: benaurat sigui el meu mòbil i la connexió 3G. És gràcies a això que us escric!

Curiositats gavatxes I: viatjant en autobús

Ja fa unes sis setmanes que rondo per aquí, i m'he anat acostumant a tot el que els primers dies em semblaven excentricitats d'aquesta gent. No sóc pas tan lluny de casa. És el mateix continent, tenim la mateixa moneda, i tot just em separen 1000km de la ciutat on he crescut. Però hi ha coses sorprenentment diferents. Algunes tenen força importància, i d'altres són pures banalitats. Aquesta és una d'elles, una ximpleria en la que em vaig fixar els primers dies de rondar per aquí, i que fa temps que us volia explicar!

De moment, aquí us deixo amb la primera:

Aquesta plaqueta es troba incrustada a la paret de tots els autobusos urbans de París. Us la tradueixo, perquè quedi ben clar el que hi diu. No ho tradueixo literalment perquè perd molt el sentit, intento posar-ho com crec que ho trobaríem a Barcelona:

No treguis el braç per la finestra.
(D'acord, gràcies, accepto el consell, que em sembla prou raonable...)

Obertura i tancament de les finestres:
Podeu obrir i tancar les finestres segons la vostra preferència. En cas de desacord entre els viatges, es donarà prioritat a aquell que vulgui la finestra tancada.







No sé què en pensareu, però jo vaig trobar que és un missatge prou curiós. Potser perquè a Barcelona, directament, no hi ha l'opció d'obrir les finestres del bus...! Però aquests ho tenen clar, que abans que res, cal evitar el conflicte. Em pregunto si la raó de ser d'aquesta placa és que constantment hi havia baralles i discussions d'important embergadura als busos per culpa d'aquesta qüestió... si no, de debò que no m'ho explico gaire!

I aquí teniu una altra cosa que es troba sempre al autobusos. Aquesta té un to entre irònic i sarcàstic que també em va deixar una mica al·lucinada, el primer cop que la vaig llegir. Però us asseguro que li faig molt de cas!

El teu telèfon és preciós, pot generar enveges. T'aconsellem que vigilis si l'utilitzes en públic.

Més de la meitat de les agressions als transports: els busos i les estacions són a causa del robatori de telèfons mòbils.

Doncs res, fins aquí les curiositats gavatxes per avui. Tan de bo això es converteixi en una secció i us pugui anar donant la llauna amb cosetes diferents!

París és gris; Barcelona blava

Fa pocs dies, al bloc Barcelona m'enamora, la Barce ens deia que per ella la ciutat és blava. Mai m'havia parat gaire a pensar en el color de les ciutats, però havia arribat a Barcelona per passar-hi el cap de setmana. Divendres vaig dinar amb una amiga a la Barceloneta, a l'aire lliure, i ho hauríeu d'haver vist (potser ho vau veure, de fet!): feia un dia espatarrant, assolellat sense que arribés a fer calor, perquè almenys allà hi corria la brisa marina. I potser per l'enyor, o potser perquè és ben cert, Barcelona em va semblar una ciutat blava, neta, preciosa, alegre i molt viva. I vaig afirmar rotundament que trobo més bonica Barcelona que París. 

Platja de la Barceloneta, el passat 15 d'octubre.

París... París és gris. Potser ho és més avui que les temperatures són encara més baixes que ahir, i que la màxima ronda els 15ºC. Avui que el cel està completament tapat, d'un gris pàlid esmorteït, i plou una pluja que és misèria i companyia, quatre gotes mal comptades per les quals no val la pena ni endur-se el paraigües. Ni tan sols et permet gaudir d'un bon ruixat d'aigua que no netegi tot! París em sembla més fosca, menys viva, més trista i freda. Monumental ho és, i molt, però el seu suposat encant... bé, suposo que el té, però no tant com la Ciutat Comptal, diria. Ah, i desenganyeu-vos: això de Ciutat de les Llums només li escau si et dediques a passejar cada vespre per la vora del Sena,... per la resta, tot tan normal com a qualsevol altre lloc del món! 

Quin post més patriota que m'ha sortit, oi...?  =)  Em fa pensar que veure-ho així farà que apreciï molt més el que tenim a casa quan hi torni l'estiu. I això és bo, oi? 

Per cert, per qui es va interessar en el tema del post anterior, Haikús...?, m'he dedicat a fer una mica de recerca i explicar quatre coses sobre dubtes que havien sorgit. Ah, i la carina també ens explica coses interessants als seus comentaris! Així que si algú té ganes de seguir-s'hi barallant... endavant! I hi afegeixo una altra imatge que també em va fer mooolta gràcia (vista després de fer el post...).

Haikús...?

Avui, llegint un haikú en algun bloc de la catosfera... m'he recordat d'una cosa que vaig veure al metro de Paris que em va fer molta, molta gràcia. Era això, mireu:

No, home, no! Clar que no vaig veure un noi dins d'una nevera dins del metro! El que heu de mirar bé, és la samarreta. Ah, què dieu? Que no es llegeix bé? Un moment, que apropo la imatge...

Traduït al català (i modificat una mica perquè segueixi sent un haikú) vindria a ser....

L'haikú és fàcil

Però no sempre té sentit.*

Una nevera. 

*(El "però" s'ha de llegir "pro", que si no em sobra una síl·laba..!)

Doncs res, espero que els poetes i haikugedors de la casa no em mateu, que precisament perquè jo sóc força nul·la fent versos, aprecio molt el que escriviu... Però, bé... La samarreta em va fer molta gràcia igualment!

I res, feta la broma, dir que aquests dies sóc per casa i que ja em perdonareu si no estic gaire activa per aquests móns de Déu. A partir de dilluns, hi torno!


________
18/10/2011:


Afegeixo una fotografia que vaig fer divendres a la llibreria La Central de Barcelona (mentre caçava llibres en català!). Ho sento, em va fer molta gràcia, perquè  a més va ser poc després de fer aquest post... i em dóna tota la raó, no trobeu?!

Així és clar que fer haikús és fàcil... però que no sempre tindran sentit!

Bromes a part, mirant una mica per internet, queda clar que aquesta mena de trencaclosques de paraules, serveix per jugar, fer una mica de broma, i també experimentar amb les paraules. Però... a mi em segueix fent gràcia la idea de fer haikús així, a cop de daus!

Yáiza

- Hola!

- Hola, com et dius?

- Yáiza.

- Coooom?? 

Sí, aquest és un diàleg amb el que em trobo tot sovint. Em dic Yáiza, i no, no és un sobrenom virtual, com segurament molts de vosaltres heu pensat tot aquest temps... Com que l'accent tancat sobre la a ha generat certa curiositat entre algunes blocaires, com l'Assumpta i la Barcelona, m'he decidit a fer aquest post per fer-vos cinc cèntims del meu nom. 

No, no és un nom àrab, ni tan sols basc. És originari de les Illes Canàries, guanche, que és el nom que es dóna als aborígens canaris que vivien allà abans que un espanyolet hi plantés la bandera. Concretament a l'illa de Lanzarote hi ha un municipi que es diu Yaiza, que com la majoria de pobles de l'illa es caracteritza per les seves façanes totes blanques, amb portes i finestrons blaus o verds, i tot fent contrast amb el sòl de lava negra. Una cucada, vaja! Allà és un nom de noia força típic, i es veu que significa 'arc iris'.

Què perquè em van posar així? És la història típica... els meus pares hi van anar de lluna de mel i com que els va agradar el nom van decidir que si mai tenien una filla li dirien així. I quatre anys després va néixer una bola de 4'100kg que quasi vint-i-dos anys després ha esdevingut el que sóc jo ara. 

I ara bé el plat fort... Com carai es pronuncia? Bé, he sentit de tot: Yaissa, Yeisa (on veuen la e?), Llaisa, Jessica... totes les variables que volgueu. Només em falta Jenny. Per anar bé s'ha de pronunciar en castellà. És a dir Ya, igual que diries "ya!" en castellà, sense més. I la z, és una zeta castellana, no és ni l'essa sonora catalana [z], ni l'essa sorda [s]. Transcrit fonèticament (per si ajuda a algú), vindria a ser això: 

I bé, l'últim que em queda tocar és el tema de l'accent. No, realment no n'ha de dur. Tan en castellà com en català les vocals [ai] formen un diftong, així que és una paraula plana acabada en vocal i no s'accentua. I llavors...? Doncs la culpa és d'aquest llibre:

Ma mare va llegir la trilogia "Océano" de Vázquez-Figueroa estant embarassada i la cosa va quedar així, accentuada. I ara, a mi, se'm fa molt estrany veure'l sense accent...

La curiositat és que dels tres llibres (Océano, Yáiza, Maradentro), en el segon és en l'únic que el nom surt accentuat, i no recordo si només a la portada o també a l'interior del llibre. Així que ja ho veieu, una ximpleria..! 

Au doncs, espero que us hagi agradat la historieta! Ja podeu anar practicant la zeta castellana! 

Afegit d'última hora: no em molesta la gent que em "catalanitza" l'accent i el posa obert... i tampoc em molesta gaire qui pronuncia la Z com una essa sonora catalana. Sóc molt tolerant i comprensiva! (Però en realitat m'agrada molt el meu nom, tal com sona i tal com l'escric... i qui no hi estigui d'acord, que s'hi posi fulles!)


Segon afegit!! Me n'oblidava i és important: no us arribeu a imaginar com m'agradaria dir-me Maria des que he arribat a París! A aquesta gent els costa la vida intentar pronunciar el meu nom... i no ho aconsegueixen pas. Snif, el que em faltava aquí..!

Un mes a París

Fa dies que tenia pensat fer aquest post. M'havia imaginat un post on mostrar-me alegre i orgullosa d'haver superat el primer mes a París. O potser un post mig en conya destacant els pros i els contres de viure a França. Però en comptes d'això, escric per dir que aquí per fi ha arribat la tardor. El dia és gris, trist i plujós, i el meu ànim també. 

Ahir ja me'n vaig anar una mica girada a dormir, i aquest matí m'he llevat amb el peu esquerre. Tot i que he lluitat per arreglar el dia, el matí no ha estat especialment lluït, el migdia ha tornat a ser solitari, i la tarda ja s'ha torçat completament. No m'agrada escriure això, però avui estic trista i no sé què coi faig en aquest país. Penso que no m'hi acostumaré mai. El que hauria de ser una aventura impressionant, de moment, m'està deixant més aviat freda i ensopida. 

He pensat molts cops en tornar, des que sóc aquí. Pensava que encara hi sóc a temps, que a Barcelona encara enganxo el curs en un bon moment. Desfer tots els tràmits fets per instal·lar-me a París, i tornar. I pensava també en el que diria la gent. Suposo que seria l'única erasmus fracassada del món sencer. La que no es va saber adaptar. La que es va espantar i va tornar corrents al niu. I no només perquè la gent ho diria, jo mateixa em sentiria una fracassada. Jo que sempre he aconseguit tot el que m'he proposat i que mai no he deixat que res m'enfonsi més del compte. No sé si és per això, o perquè en el fons segueixo tenint l'esperança de trobar el meu lloc en aquesta ciutat gris, que encara sóc aquí. I tot això a una setmana de trepitjar Barcelona durant quatre dies... Caldrà una grua per tornar-me a pujar a l'avió dilluns al matí. 

Suposo que cal seguir esperant que tot es vagi posant al seu lloc, no? 

___________

Disculpeu-me, encara tinc els vostres comentaris pendents de respondre al post anterior. Ho faré tan aviat com pugui.


Fet!! (10/10/11)

Estels no tan fugaços

Fa poc més de quatre mesos vaig fer un post parlant de dos estels fugaços. Em referia a dues persones que havien passat de forma puntual per la meva vida, i que havien marcat la diferència, però la relació que manteníem tenia un punt i final previsible.

La primera d’elles era un metge, professor de pràctiques d’aquell moment. Tal i com vaig suposar llavors, vam deixar de tenir contacte un cop acabades les pràctiques, i des de llavors només hem intercanviat un parell de mails.

L’altre però, no va marxar. Va dir que ho faria, però no ho va fer. I jo vaig dir que el deixaria marxar, però tampoc no ho vaig fer. Quan vaig escriure aquell post, estava completament convençuda que desapareixeria de la meva vida. Però potser alguna cosa ja l’unia a mi en aquell moment, o potser és que jo vaig insistir més del que creia possible perquè seguís al meu costat. I a dia d’avui, puc dir que no m’equivocava quan escrivia que era una persona excepcional, i em sento afortunada d’haver-ho pogut descobrir. I a dia d’avui tinc la sort de poder dir que encara hi és.  I això em fa feliç.  

AZERTY, una tocada de nassos

Sí, gent. Aquí a França són tan estranys que no utilitzen teclats normals i corrents, sinó que tenen coses com aquesta:

teclat AZERTY

Quan vaig fer la foto -innocent de mi-, vaig pensar que era una raresa, un teclat antic oblidat en unes oficines on vaig fer uns tràmits. Però no, no. A la facultat tots són així, i de fet, he acabat sabent que a tot França i altres països francòfons en gasten d'aquests. Cada país amb algunes variacions concretes, a més. 

Les diferencies més notables, a primera vista són:

- Canvi de la Q per la A (que fa que sigui AZERTY en comptes de QWERTY)

- El teclat numèric superior, dóna prioritat als caràcters. Per usar els números s'ha de prèmer shift. 

- Existeixen les lletres E accentuades, directament. 

- La Ç dóna voltes per allà amb els números.

- La M està al lloc de la nostra Ñ (això ho trobo comprensible =P)

- El punt i coma surt al prémer la tecla. Per tenir el punt normal, cal prémer shift. 

I bé, hi ha força més coses, però tampoc es tracta d'avorrir-vos amb això! El cas és que hi he provat d'escriure, i he vist frustrada la meva agilitat de mecanògrafa de la que estic tant i tant orgullosa... Així que no penso utilitzar-los mentre pugui evitar-ho!

Apa, properament, més curiositats i rareses gavatxes...

À bientôt! 

Mestressus i mestresses de casa

Aquest post ve arran d'un parell de fets recents. D'una banda hi ha la descoberta de la meva nova faceta de "Yáiza-mestressa-de-casa" durant les 3 setmanes que porto fora de casa. Vivint amb els meus pares, no feia pràcticament res de les tasques de la casa, i ara em trobo que he d'anar a comprar, cuinar, rentadores, fregar plats, escobrar, fregar el terra, la cuina, el bany... tot per mi!! I que a més, sóc una mica maniàtica i m'agrada que les coses es vegin ben netes, encara que no hagi de venir ningú a veure-ho. O sigui que contra tot pronòstic he trobat que tinc un punt de maruja molt curiós, que fa que tot sovint sorprengui la gent propera parlant de les feines que he de fer, del preu del menjar i del litre de sabó de plats, i de si les mantes que venen aquí són millors o pitjors que les d'allà... 

I l'altra fet, són els comentaris rebuts a l'últim post, que semblen posar de manifest unes clares diferències entre homes i dones a l'hora d'encarar les feines domèstiques. Així què, som o no som en ple segle XXI? Nois i noies, homes i dones que viviu sols, manifesteu-vos: feu la feina quan toca? De grat? Quan no hi ha més remei i de mala gana? I persones que viviu aparellades o en família: està ben repartit? Feu les feines plegats, o cadascú s'encarrega del que li fa menys mandra? (Espero que aquest post no trenqui cap matrimoni, eh!)

I per tothom: quina feina us fa més ràbia i quina feu més "de gust"? Quina no podeu suportar que no estigui feta quan toca? 

Va, començaré jo: em fa moltíssima mandra fer rentadores, potser perquè he de baixar a la bugaderia de la planta baixa, i perquè no puc controlar el que triga la secadora... així que vaig baixant a mirar com va cada 20 minuts! Un rotllo! En canvi, no em sap gaire greu haver de fregar plats, ho acostumo a fer mentre es fa el menjar... Cuinar més aviat m'agrada, compensa molt! I el que no suporto és que el terra es vegi brut fins i tot després d'escombrar i fregar... és que és groc i es veu tot, tot! 

Desídia dominical, grau I

És diumenge, m'he llevat a les tantes, però és que tampoc tenia res gaire urgent a fer. Bé, sí, tenia intenció d'arreglar l'habitació que ha quedat cap per amunt aquests últims dies, fer una rentadora de roba blanca (Heu vist? Separo la roba i tot!) i baixar a comprar una mica, que avui les botigues estan obertes i demà estaran tancades. També tenia pensat començar-me a mirar el temari dels seminaris de demà. Però vaja, res que no fos aplaçable. Així que no he fet res, res de res. Ni tan sols he sortit de casa. El terra està força brut, i com que és groc es nota moltíssim. La cuina fa llàstima, i quasi no em queden coberts nets. Tot està desendreçat i no us explico el que tinc damunt la taula perquè em fa vergonya. Desídia total. Bé, menteixo: almenys he desinflat el matalàs (però no l'he desat) i he posat els llençols a la bossa de la roba bruta, però això amb prou feines compta!

És el primer grau de desídia, la procrastinació. Ho faré demà, de debò. Sí, clar, no t'ho creus ni tu, però si demà tens pràctiques al matí i quatre hores de classe a la tarda! Bé, doncs demà passat o l'altre, que tinc totes les altres tardes lliures! I així, anar aplaçant. Si demà la cosa no millora, passarem a grau dos. Ja m'ho conec, ja. Però aquí encara no m'havia passat. Esperem que no sigui aquest el cas, aviam si espavilo. Però em fa taaaaanta mandra... 

Espera, un moment... començo a sentir quelcom... una força, un magnetisme... alguna cosa fa que comenci a tenir ganes d'apropar-me a l'escombra, agafar-la amb afecte i delir i començar a arraconar cabells caiguts i borles de pols... sí, potser sí que m'hi poso, va! 


(ja us ho explicaré, si m'hi he posat o no...)

Tornes demà

Ja sé que en realitat no tornes, si no que vens. Però no em puc treure del cap la cançó, així que la utilitzaré pel títol d'avui. 

Des de fa dies o, realment, des que vaig arribar aquí, que m'he anat esforçant per tenir-ho tot a punt per la teva visita. El menjar que ens farà falta, els llocs que podrem anar a veure junts, i les coses que sé que t'agradarà trobar aquí. Perquè et sentis una mica com a casa, encara que ja m'has dit que serà la meva presència el que et farà sentir com a casa. Avui he dedicat la tarda als últims detalls: endreçar-ho tot, fer una mica de neteja, pensar on podràs deixar les teves coses i preparar-me jo. Físicament (en un patètic intent d'estar una mica més presentable per tu, encara que asseguris que no et cal), que mentalitzada ja fa dies que ho estic. 

Últimament tothom parla de la calor, que ja s'acaba i de la tardor que està a punt de començar. Tu l'estrenaràs demà dia 21, de ple, aterrant a París vora el migdia. Aquí fa dies que fa fresca. Alguns dieu que allà també està refrescant, però segur que aquí més. No et deixis la jaqueta, ni algun jersei i mitjons. I que ni se't passi pel cap portar sabates obertes!

No sé si ho he dit algun cop, però sempre m'ha emocionat bastant presenciar escenes de retrobaments o comiats a les estacions de tren o als aeroports. Bé, demà, nosaltres en serem els protagonistes. 

Benvingut!

I al final, plou

Hi havia un 70% de predicció de pluja per avui diumenge, però tot el dia ha fet força sol. Ho sé perquè la llum entrava intensa i brillant per la finestra que tinc aquí, que és prou gran, i perquè quan he tret al cap al migdia he vist un cel força blau i que feia bona temperatura. Però no he sortit al carrer. No, avui he fet diumenge de portes endins, i he estat per tu -des de la distància- i per mi. Ens ho tenim ben guanyat. 

Dimarts farà dues setmanes que vaig aterrar a París, i faltarà poc més de 24h perquè hi aterris tu. Ara que puc mirar enrere amb una mica de perspectiva, ara que n'he pogut parlar amb tu, i amb aquella noia que acabo de conèixer aquí, m'adono del que ha significat venir sola fins aquí. Aquesta experiència, de moment, m'ha servit per mesurar les meves forces, adonar-me que no sóc tan 'dona de ferro' com em pensava i alhora per acabar superant el que em semblava insuperable, i sortir-me'n. I créixer, suposo. 

Quan vaig decidir marxar d'erasmus, no vaig voler sentir a parlar ni un moment dels "vols que t'hi acompanyem en cotxe?" dels meus pares. Ni tan sols sabent que això hauria facilitat molt el tema de l'equipatge. Hi volia anar sola, convençuda que era així com s'havia de fer, convençuda que m'espavilaria. Val a dir que quan tu em vas proposar acompanyar-m'hi m'ho vaig rumiar, però al final vam trobar solucions més òptimes i, com jo volia d'entrada, vaig fer el viatge sola. Sabia que t'enyoraria molt, però mai vaig pensar que seria tan dur trobar-me sense res més que les meves maletes en una ciutat desconeguda i -en aquell moment- hostil. 

Ara m'adono que moltes de les meves amistats que han marxat un any a l'estranger, ho han fet acompanyats. Dels pares, de companys de facultat, de la parella... d'algú. I penso, examinant el meu pèssim estat anímic dels primers dies, que segurament em vaig creure més forta del que realment sóc. Però, com em va fer veure aquesta noia ahir, m'he hagut de fer forta i espavilar-me a la força. I tot això que ara tinc, no?

No, suposo que al final no em penedeixo de la decisió presa, encara que em passés els primers dies dient a tothom que ho volgués sentir que volia tornar a casa i plorant com una magdalena. Ho penso mentre torno a treure el cap per la finestra, oberta de bat a bat, i noto l'aire fresc de la pluja que ha començat a caure, i sento com les rodes dels cotxes trepitgen bassals i les ambulàncies que, com de costum, passen per un carrer proper. La gent camina sense paraigües pel carrer, aquí ningú n'acostuma aportar, només els turistes. Has vist? Al final plou. 

La Diada a París

Doncs sí, gràcies a la iniciativa del Casal de Catalunya de París, i a un company de la meva ciutat que també és a París i m'ha avisat, els catalans que estem per aquí hem pogut veure onejar la Senyera, provar el pa amb oli d'oliva i veure castells. I els que han encertat l'hora, cantar els Segadors i tot. Més tard faran sardanes, però avui fa mal temps i plovisqueja, així que jo ja sóc a casa i si de cas ja em posaré alguna cobla de fons per ambientar-me...! 

Aquí us en deixo les proves! 

Una Senyera presidia l'acte. Hi havia algunes ofrenes florals i estava ben vigilada per uns quants paios amb vestit negre. 

Els Sagals d'Osona ens han fet uns quants castells. Diria que això és un 3 de 7, i si m'equivoco ja em corregireu (l'expert és en XeXu, no?). I quin gust sentir les gralles! La prova que això és a París, són els paraigües clar. No em deixaven fer fotos! 

I aquí tres pilars la mar de macos!

També hi havia una mica de fireta amb productes de gastronomia catalana. Embotits, formatges, oli d'oliva i... avellanes! Aquí us en deixo unes quantes, per picar abans de dinar: 

Apa, molt bona Diada tant als que sou per allà, com els que esteu voltant pel món. I Visca Catalunya!!! 

Els primers dies

Primer de tot, em vull disculpar una mica amb tots vosaltres perquè he tingut això molt abandonat aquesta última setmana. Però ja torno a la càrrega! De moment, he respost tots els comentaris dels últims quatre posts, que els tenia pendents. En els propers dies tinc intenció d'anar traient el caparró per casa vostre, aviam què heu anat dient! 

El primer dia aquí va ser força catastròfic, com ja vaig explicar. Llavors em semblava impossible, però les coses han anat millorant i ja començo a estar més a gust aquí. La meva habitació, que quan vaig arribar tenia tot just els mínims dels mínims, comença a semblar una habitació de debò, i ho semblarà més quan les maletes desapareguin del mig i tot estigui més endreçadet. Començo a conèixer el meu barri, les botiguetes del carrer (m'encanta el petit comerç!), i on comprar cada cosa. El primer dia no entenia quasi ni mitja paraula del que sentia al carrer (els nervis?) i a dia d'avui ho entenc quasi tot (sempre i quan parlin no massa ràpid..!). I ja m'he anat movent per la ciutat, he anat a la universitat i he fet l'examen de nivell de francès, i també he anat a la Facultat de Medicina, que es troba a l'Hospital Saint Antoine (entre altres hospitals per on està repartida, però aquí és on hi ha la part administrativa!).  Avui m'he mig perdut i m'he topat amb el Sena i Notre Damme sense pretendre-ho, i m'ha anat bé per recordar que no estic perduda en qualsevol ciutat desconeguda. Això és París. I m'agrada força!