Els mercats al carrer - PGP2V (II)

Una de les coses que més m'agrada de viure on visc de París, és que diumenge és dia de mercat. Hi ha mercat al carrer, al voltant de l'esglèsia, i no és el "mercadillo" al que estem acostumats, sinó que és un mercat de queviures on hi trobes de tot: xarcuteria, fruiteries, verdureries, llocs amb mels, amb olives, altres amb formatges... fins i tot peixeteria i parades amb menjar preparat! I també les típiques parades amb coses de "menaje del hogar" o roba d'estar per casa. La qualitat sol ser bona, la varietat més àmplia que la que trobes a les botigues habitualment, i els preus molt raonables.

A més, per aquelles lleis de la competència, tota la resta de botigues de la zona també obren en diumenge (i descansen dilluns), de manera que el meu trosset de carrer està ple de vida, de gent i d'olors, durant tot el matí. I a mi m'agrada sortir a comprar 'alguna cosa per dinar' i tornar amb una baguette, uns formatges, una mica de fruita, un pollastre a l'ast... que després tinc feina a menjar-m'ho tot jo soleta! 

Aquí veieu part del meu dinar d'avui... nyam!

Deixant de banda la vessant més personal del post, cal explicar que a París no hi ha (o jo no he trobat, o són l'excepció) mercats permanents com els que tenim a Barcelona, per exemple. En canvi hi ha moltes zones que estan habilitades per montar-hi els tendals un o dos cops per setmana i fer-hi mercat durant el matí. El dia abans, un camió porta les estructures metàl·liques, i un petit equip de treballadors ho deixa tot a punt per l'arribada dels botiguers l'endemà a la matinada. 

Si veniu alguns dies a París, no deixeu de visitar un d'aquests mercats de carrer. Hi veureu l'autèntica vida de la ciutat! N'hi ha de molt coneguts (massa i tot), i d'altres que tenen poca gràcia. Jo us dic alguns que conec o dels que he sentit a parlar, però sobretot, us deixo l'enllaç de la web de l'ajuntament de París, on podreu localitzar tots els mercats i veure quins dies i en quins horaris estan actius. Trieu el que més us convingui! 

El mapa dels mercats!

Els meus coneguts: 

- Place Jeanne d'Arc (13ème: dijous i diumenge)

- Boulevard Vincent Auriol (13ème: dimecres i dissabte; molt ben assortit)

- Rue Mouffetard (5ème: diari. Un dels més famosos —i turístics— de París. Aquest carrer tindrà post propi)

- Place des Fêtes (19ème: dimarts i diumenge)

Bon diumenge a tothom! 

Fem un recordatori: la ruta bàsica - PGP2V (I)

Siguem sincers, per molt alternatiu que un sigui, no es pot venir a París i no visitar certs monuments emblemàtics, per molt que ja els hagi vist abans. Per això, si esteu disposats a caminar bons trossos, us proposo una manera ràpida de visitar tots els imprescindibles en un sol dia. Així, es poden reservar la resta de dies de viatge per a fer coses diferents. 

La ruta d'avui ens farà visitar la Torre Eiffel, l'Arc de Triomf, la Concorde, el Louvre i Notre Dame. Evidentment, quan dic "visitar" em refereixo a passar per davant. Si volem entrar (o pujar) a tots els llocs, necessitarem molt més d'un dia, però potser si ja ho hem fet abans (o si la butxaca no permet pagar tantes entrades) ens podem conformar en veure-ho per fora o entrant només a algun dels llocs. Aquí us deixo un googlemaps amb una aproximació de la ruta marcada. Com que el post és llarg, intentaré amenitzar-lo amb algunes fotos meves!

Una visió general del mapa. Si voleu, aneu-hi,
que hi he afegit detalls o cosetes d'interès! 

La ruta comença a l'École Militar. Des de davant d'aquest edifici, s'obren davant nostre els Champs de Mars i al final de tot, la Torre Eiffel. Ens anirem apropant al tros de ferralla (amb carinyo, eh) caminant pels Champs de Mars. Si fa bo, la gespa estarà plena de gent fent els seus pique-niques, jugant a pilota, llegint, o fent una migdiadeta. A l'esquerra, hi ha unes zones de jardins, amb una atracció de cavallets que, com a curiositat, us diré que va amb manivel·la... aviam si teniu sort i ho veieu. La Torre Eiffel està més lluny del que sembla, però al final hi acabeu arribant. A mi m'agrada aturar-me a sota i veure "les entranyes del monstre". Seguint tot recte, acabareu creuant el Sena. La perspectiva de la Torre des de l'altra banda del riu és força maca. Si seguim amunt, pujant unes quantes escales, s'arriba a Trocadéro. Lloc que ens ofereix l'altra vista de la Torre Eiffel, en què la veiem amb els Champs de Mars darrere seu.

Les entranyes del monstre

Les vistes des del pis de dalt de la Torre Eiffel en un dia clar de setembre.
Champs de Mars i Tour de Montparnasse.

 

Un cop aquí, tenim dues opcions, segons com estiguin les nostres cames. Una és agafar el metro, línia 6, i fer tres parades de Trocadéro a Charles de Gaulle - Etoile, i l'altra és agafar un bon mapa i anar fent carrers i carrerons fins l'Arc de Triomphe, a peu són uns 20 minuts. Per accedir a l'Arc s'ha de passar per un pas subterrani, ja que està en una rotonda pitjor que la de Plaça Espanya i creuar seria un suïcidi. Un cop allà, sota l'Arc hi veureu la Tomba al Soldat Desconegut, sempre amb una flama encesa. Pujar dalt de l'Arc és força maco, perquè pots apreciar "l'Etoile", l'estel que dibuixen els carrers radials que surten d'aquella rotonda. Això sí, es puja a peu, i són uns quants esglaons! 

Un cop vist això, agafem un d'aquests radis per marxar. Concretament, agafarem l'avinguda més famosa de París, Champs Elysées, i avall. El primer tram està dedicat al comerç i la restauració. A dia d'avui, la part chic s'ha barrejat amb la turística, i pocs metres abans de trobar la botiga Vuitton, podem parar a dinar a un McDonald's (segur que aquí ja teniu gana). Baixant a l'esquerra, hi ha almenys dues galeries que són maques de veure. Dins hi trobem més del mateix, botigues, restaurants, i el que volguem.

 Champs Elysées, al final, l'Arc.
(Us sona d'alguna cosa??)

El segon tramp de Champs Elysées és el dels jardins. Quan arribem a l'alçada del Pont d'Alexandre III, que condueix als Invalidés, deixem a mà dreta el Grand Palais i el Petit Palais, que es van construir per l'Exposició Mundial i que ara fan funció de museus. A mitja passejada pot estar bé creuar la meitat de l'avinguda i plantar-se enmig de la calçada, on hi ha els semàfors. Darrere nostre, l'Arc de Triomf es va fent petit. Davant, l'obelisc de Luxor de la Place de la Concorde va creixent. Efectivament, poc després arribarem a la Plaça. Si heu vist la pel·lícula "El demonio se viste de Prada", potser us sonaran les fonts que es troben a banda i banda del monolit.

L'obelisc de Luxor, Place de la Concorde

La plaça és un punt neuràlgic de la ciutat, i en totes direccions hi tenim punts d'interès turístic. Ara, però, la creuarem i ens endinsarem als Jardins des Tuileries. Els jardins són una de les millors coses de París, però això serà un altre post. Així que ara simplement direm que creuem el Jardí sense badar massa, i de cop i volta, ens trobarem que sóm a l'esplanada de davant del Louvre. Us deixo fer tantes fotos com vulgueu amb les piràmides de vidre, i quan estigueu, sortirem d'aquí i anirem a buscar la riba del Sena. La seguirem fins que trobem algun pont que ens deixi creuar (el que més us agradi), i acabarem la ruta d'avui a l'illa de la Cité, per no deixar de veure Notre Dame. Si teniu ganes de fer cua, podeu anar cap a la banda de l'esquerra (mirant-la de cara) on es fa cua per pujar a les torres. Sinó, segurament podreu entrar a fer un cop d'ull a l'interior, sense esperar massa ni pagar res. 

El pati del Louvre... quan estàvem a -7ºC.

Avui ho deixem aquí. Però segurament en propers posts tornarem a revisar alguns llocs pels que hem passat!

PD: Prometo (que intentaré) no fer cap altre post tan llarg!!! Ara que sé fer anar el Google Maps, els recorreguts els marcaré allà i m'estalviaré d'explicar-los tan detalladament. Si heu arribat fins aquí... em perdoneu? 

Petita guia de París per a segones vegades

Ja fa dies, o mesos, que em fa zum-zum pel cap una idea que mai m'acabo de decidir a engegar. Quan vaig arribar a París, vaig fer alguns posts amb curiositats que anava descobrint per la ciutat, coses que em cridaven l'atenció o que em sobtaven. Suposo que amb els mesos m'hi he acostumat, perquè tot i que no deixo de descobrir coses noves cada dia, ja no em sobten tant.

Ara puc dir que he anat coneixent prou la ciutat, he visitat uns quants cops els llocs típics i n'he anat descobrint d'altres. Això m'ha portat a veure que algunes atraccions turístiques són una enganyifa, i que hi ha altres coses a fer, poc conegudes; o racons per descobrir que amb prou feines surten a cap guia i que poden valdre més la pena.

Segueixo pensant que, qui no ha estat mai a París, ha d'anar imperiativament a la Torre Eiffel, a l'Arc de Triomf, passejar pels Champs Elysées, badar amb la façana de Notre Dame i pujar al Sacré Coeur. Però què passa amb qui ve per segon cop a París? Tornar a fer el mateix? I què passa amb qui no vol aglomeracions de japonesos amb càmera? 

Doncs aquesta és una mica la meva idea. Explicar-vos el que he trobat, el que he conegut, coses per veure, per fer, llocs per visitar, o coses que s'han de menjar (important!) abans de marxar de la ciutat. No sempre seré súper alternativa, també tinc pensat explicar alguns trucs per visitar les zones més conegudes optimitzant temps i recursos, no patiu! 

La idea és anar fent un capítol d'aquesta petita guia un cop cada setmana o cada 15 dies. No sé quants en sortiran, no ho he previst, però suposo que durarà tranquil·lament fins a finals d'estiu. I entremig, doncs posts normals, sempre que tingui temps. I si algú té peticions especials i vol que parli d'alguna cosa concreta, doncs endavant, benvinguda serà tota idea! 

Notre Dame vista "de cul". És encara més maca que de cara!

PD: Ha arribat la primavera (ja anava sent hora) a París, fa uns dies, i avui al Coses. Espero que us agradi el canvi de look estacional!

Menys u

Avui és 29 de maig i queda, oficialment, un mes per el final del meu erasmus. El 28 de juny tindré el darrer exàmen i el 29 em vénen a buscar. L'arribada a casa serà dos o tres dies més tard, que farem el camí de tornada sense presses i aprofitarem per veure una mica la campagne française.

Nou sobre deu, no em sembla mal moment per començar a pensar en tot el que he viscut aquí i en els 31 dies exactes que em queden per donar-ho per acabat. La revisió final (com a bona escolta, jo sempre faig revisió!) vindrà més tard, un cop a casa, però ja hi ha frases, idees i paràgrafs que es van estructurant solets dins del meu cap, com per art de màgia. Tinc ganes d'explicar-ho. 

Ara per ara, només tinc una sensació estranya, de pensar alhora que queda molt poquet, però de veure molt llargs els dies que tinc per davant. Al contrari del que es podria esperar, tinc ganes d'acabar ja el curs, l'erasmus i el mes de juny que ni tan sols ha començat. Reprendre la meva vida normal.

Començo a creuar els dies d'un calendari que no tinc, i poc a poc, m'apropo al final. Segur que a vosaltres també us sembla que va ser ahir quan vaig arribar a París. Però no!

Sol ixent - Posta de sol

El post de l'Alba sobre l'art modern, m'ha fet recordar una petita anècdota que tinc ganes d'explicar. L'altre dia va ser, també a París, la nit europea dels museus, i vam aprofitar l'avinantesa per visitar fora d'hores (de 18 a 24h, obrien), el Petit Palais i les seves exposicions. Jo no havia planificat la sortida, no vaig mirar què hi havia allà, i no tenia ni idea de què em trobaria. Després de passar una sala plena de vasos de vidre treballat, i una altra amb unes quantes obres realistes, vaig entrar a una tercera sala on hi havia una mica de guirigall, ja que tot de nens s'aplegaven davant d'una dona que explicava contes. I just darrera la dona, hi havia aquest quadre:

Posta de sol sobre el Sena a Lavacourt, Monet

Em vaig quedar parada. Jo coneixia aquest quadre, l'havia vist abans! Però on? No havia entrat mai a aquell museu, i no solc dedicar el meu temps lliure a fullejar llibres sobre la pintura impressionista. En aquell moment ni tan sols em sortia el nom de l'autor, i mira que és famós... Em vaig apropar i ho vaig veure. Monet. I llavors em va venir tot al cap.

Quan feia 3r o 4t d'ESO (o potser 2n? impossible recordar-ho), a música vam estudiar els impressionistes. Recordo que el llibre de text explicava que igual que els pintors representaven les seves escenes amb pinzellades que semblaven "fetes a l'atzar" o sense gaire intenció, els músics feien el mateix amb les seves composicions.* El text parlava de Debussy i d'algú altre com a representants del moviment impressionista en la música, i els comparava a Monet i Manet en la pintura (a mi em feia gràcia que Debussy i Monet, tots dos fossin Claude de nom de pila). I per il·lustrar-ho tot, hi havia aquest quadre. No, no, el que he posat aquí dalt no... buscant-lo ara per fer el post, m'he adonat de l'error, el que hi havia al llibre de música era aquest (al llegir-ne el títol ho he recordat, i també he recordat les diferències en la imatge): 

Sol ixent. Impressió, Claude Monet.

Doncs igual que quan estava a l'escola em vaig quedar força estona mirant el quadre imprès en menys de 12cm d'ample al llibre de text, fa quatre dies em vaig quedar encantada allà en mig, ignorant la dona que explicava contes, fixada en el quadre de darrere seu. Vist en una pantalla no impressiona gaire, i costa trobar una fotografia que conservi els colors reals. Però és impressionant el contrast enre el paisatge i aquell sol "couchant" que és allà en mig, taronja brillant, com si res no passés. 

I jo no sóc ni experta ni una gran amant de l'art. Però d'exposicions de Monet, en visitaré més d'una abans de tornar.

* Si algú entès en impressionisme —musical o pictòric— passa per aquí i vol precisar la meva pobra explicació, el convido a fer-ho. Jo no en sé més!

Plou i fa sol...

...les bruixes es pentinen!

Ahir dijous vaig sortir de la Facultat a quarts de cinc de la tarda. El cel estava ben tapat i plovia, primer poc, però mentre caminava cap a la parada d'autobús de l'Hospital Saint Antoine van començar a caure unes gotes ben grosses, amb força. Em van venir al cap aquelles dites, catalanes o no, que diuen que a l'abril aigües mil i que al maig cada dia un raig. La primavera, ja se sap. Sense ser cap gran xàfec, des de sota la marquesina veia com plovia amb ganes i ben bé que la gent es mullava, ja que els parisencs es resisteixen a donar ús al parapluie*. Va arribar el bus i seguia plovent, però llavors els núvols ja s'havien apartat una micarrona i hi havia un lleuger ressol. Després d'uns vint minuts de trajecte, vaig baixar a Odéon i vaig canviar a la línia 4 de metro. Havia deixat de ploure i el cel ja no era tan gris. No cal que us digui que quan vaig sortir del metro a Vavin el cel estava clapejat de núvols grans i blancs, però es veia, darrere seu, un blau bonic i intens. Evidentment, a dos quarts de sis, quan vaig arribara casa, feia tan bon dia que hauria pogut sortir a prendre el sol al balcó.... durant cinc minuts, perquè poc després es va tornar a tapar. El temps està boig.

* Per mostra un botó. Només un de cada quatre parisencs utilitzen paraigües. Paraigües que sol ser inútil per motius diversos. (Dades estadístiques extretes de la meva fiable capacitat d'observació de l'entorn). 

Sense tretzes

Avui és divendres tretze, el dia de la mala sort a molts llocs. La veritat és que no he vist a cap dels meus companys francesos gaire alterat, simplement s'han fet el típics comentaris al respecte. Malgrat això, no sé si podem classificar la República Francesa com a estat oficialment no supersticiós. No sé si sabíeu que això es fa, a mi em va sorprendre molt, però almenys a l'hospital on sóc ara no hi ha cap habitació amb el número 13!

No sé si s'apreciarà prou bé, però aquí teniu de costadet les habitacions 14 i 12...
la 13 no existeix enlloc! (es veu que podria haver-hi gent que posés pegues per haver-hi de dormir... A mi no em faria res, la veritat!)

El recopiltori cançoner... durant el cap de setmana, que vol temps!! ^^'  

La mitja

Darrerament hem sentit molt a parlar de grans curses, i inevitablement, llegint els posts sobre la Marató de Barcelona que van fer el Porquet i el Joan, i el magnífic EcoTrail parisenc d'en Jordi, m'ha passat per la ment que, al cap i a la fi, córrer és un esport molt còmode. No requereix pagar una quota, ni portar la bossa d'esport tot el dia a sobre, i pots estirar i dutxar-te en la intimitat de casa teva. 

Així que no sé ben bé com, m'ha crescut al cap la idea de tornar a córrer. Bé, dic "tornar" perquè vaig tenir uns mesos fa un parell d'anys en què ho vaig intentar amb unes amigues, sense massa èxit. En aquell moment vaig tenir clar que el problema era el calçat i com que això es pot arreglar, avui he decidit sortir a valorar si val o no la pena gastar-me diners en unes vambes noves. 

I res, he arreplegat per casa el que podria ser la meva indumentària d'anar a córrer: malles, samarreta de maniga curta, dessuadora, calçat esportiu que en cap cas està pensat per córrer per ciutat, el cabell recollit en una cua amb poca gràcia, i lents de contacte per a què no em patinin les ulleres pel nas. Ja que la meva samarreta de la Marxa de la Regularitat infantil està a casa, la meva única credencial ha estat la samarreta de fa dos anys de la facultat de Medicina. Llàstima! 

Com que fa molts mesos que no faig esport, he decidit moderar-me i per començar córrer només la mitja. Avui la mitja, i a partir de demà o del proper dia (si mai arriba) anar allargant. Però com sempre, un cop hi ets i veus que vas bé t'emociones i acabes fent més. Així que bé, al final n'he fet dues. Sí, sí, no us exclameu!! Jo volia fer-ne només mitja, ja us dic, però al final he acabat fent dues voltes al parc! 

Conclusió: menys de 4km (mig caminats, mig correguts), uns 40 minuts, observació de la fauna d'un parc del 13è de parís, una mica d'avorriment, una dutxa molt agradable després, i el dubte sincer de si hi tornaré. Si és que ja diuen que això de córrer és avorrit...!!!

Cop de calor

Avui quan he tornat de l'hospital, he arribat a la porta de casa i m'he trobat una pacient en estat crític. La meva planteta s'ha passat tot el matí al sol i quan he arribat estava completament pansida i en estat avançat de deshidratació. 

Ciclamen pansitus

El pobre ciclamen s'ha passat l'hivern sense fer ni una sola flor, passant fred, i ara que ha començat a florir, resulta que fa massa calor per a què ho pugui suportar!

De totes maneres, no patiu que ja l'he posat a Cures Intensives: un racó ombrejat i el plat ple d'aigua per a què xucli! 

París 20ºC, i regar voreres

En aquest any de puja-i-baixes insòlits, i em refereixo a les temperatures (la resta de coses només baixen) ens trobem que a 15 de Març, a París hi fa calor. Però calor de primavera. De mes de maig a Andalusia! Vaja, ara potser exagero... Però a mi m'ha semblat que feia una temperatura molt agradable per l'època (la meva preferida, suposo). I els coloms estan d'acord amb mi! 

Per si algú es pregunta què és aquest sortidor d'aigua enmig de la vorera... Informaré breument que es veu que a París les voreres i la calçada no les escombren. Les netegen amb aigua a pressió, i la recondueixen perquè vagi al clavegueram. Després, els homes de la neteja acaben de recollir la brossa que pugui quedar a les reixetes de la claveguera. Molt pràctic, oi? Consum innecessari d'aigua? Doncs sembla que no. L'aigua no és potable (bé, no és aigua "de boca"), prové del Sena, i després passa per uns sistemes de depuració, i torna al riu. Pim-pam. I els coloms que ho gaudeixen! (i fan la seva toilette...)

(El que m'estranya és que jo havia sentit que això de "regar" les voreres ho feien a primera hora del matí, i no a les dues de la tarda...).

Per cert, això de la neteja ho he tret d'aquest programa del canal ARTE, una cadena francoalemanya. Hi ha la comparació de certs costums francesos amb els respectius alemanys. Si enteneu un dels dos idiomes us el recomano, aquí us deixo el vídeo en francès i en alemany. (Emissió de 10 minuts, molt interessant!)

De segona mà

Divendres passat vaig estar a la llibreria Gilbert-Joseph, del Boulevart Saint-Michel, per veure si trobava alguan cosa que em vingués de gust llegir i feia passar la desgana literària. I tant, si vaig trobar coses! De tant en tant m'encanta passar-me una bona estona remenant llibres, mirar-ne molts, i quedar-me'n poquets. Poquets, sobretot a Barcelona, que els llibres semblen fets d'or, pel preu que tenen.

A França hi ha molta tradició de revendre llibres i comprar-ne de segona mà. La veritat és que se'm fa estrany, ja que a casa nostra es fa poquíssim, i també perquè jo mai no em desfaria dels meus llibres! Però bé, el cas és que em va de fàbula, perquè no em fa res comprar un llibre de segona mà (que estigui cuidat, eh) si m'ha de sortir més bé de preu.

Per posar-vos alguns exemples, us diré que a principi de curs vaig comprar dues novel·les, una de l'Anna Gavaldà per 2'5€ (Ensemble, c'est tout) i una altra de l'Amélie Nothomb per 1'5€ (La biographie de la faim), a una botigueta del barri que només es dedica a això. L'inconvenient d'anar a aquesta botiga (i totes les altres que hi ha de la mateixa mena) és que vas "a veure què trobes". Tenen el que tenen i punt.

En canvi, la Gilbert-Joseph és una llibreria molt gran (de fet, jo vaig anar a la general, però tenen altres locals a la mateixa zona distribuits per especialitats), i al mateix lloc on tenen col·locats els llibres nous, els pots trobar d'ocasió, si és que en tenen, etiquetats de groc. A més, així pots comparar el preu, i valorar si per l'estat que està el llibre et surt a compte o prefereixes el nou. Doncs bé, vaig comprar l'Étranger*, d'Albert Camus, per 3'20€, d'ocasió; i La délicatesse*, nou, per 6'20€. És clar, tots de butxaca, eh!

El cas és que no entenc massa per què a Barcelona això no es fa pràcticament enlloc. Aquest fet em fa extrapolar les coses i pensar que els francesos viuen millor perquè aprofiten més les coses que tenen, encara que estiguin una mica velletes, però això serà un altre post (o no!). L'altra cosa en la què em fa pensar és que no entenc com a Catalunya els llibres són tan i tan cars (a França un llibre de butxaca -nou- costa entre 5 i 9€, pel que he anat veient), especialment els que són en català. És tema de llengua? És tema d'impostos? Si algú en té la més mínima idea, que m'ho expliqui. 

* M'ha passat una cosa curiosa amb aquests dos llibres que seria un altre post. No dic que el faré, perquè... si ho dic segur que no el faig! ;)

A primera fila

Ahir no vaig anar al teatre, però vaig poder gaudir d'un espectacle de bona qualitat a primeríssima fila. Resulta que a l'agafar la línia 5 de metro a Place d'Italie amb uns companys, van pujar al nostre vagó dos personatges vestits amb roba estrafolària, un vellet de pantalons de pana, bastó i boina, i un jove amb barret i robes extremadament llampants. Quan les portes van tancar i el metro va engegar, el vellet va començar a cridar que li havien robat... l'iPhone! Acusant des de l'altra punta del vagó al jove, que seia amb nosaltres, i que havia convertit el seu barret en un passamuntanyes negre: Est-ce que je fais une tête de voleur? (Que tinc cara de lladre, jo?)

Tothom va callar i va mirar i escoltar, mentre els dos actors representaven la seva petita escena, que es va desenvolupar en gran part a la mateixa plataforma on anàvem nosaltres. Intercanviant somriures i mirades de sorpresa no ens en vam perdre cap detall i vam aplaudir efusivament al final de l'espectacle, que va durar escassament tres parades, fins a Gare d'Austerlitz. Des d'allà fins la següent parada, els nois se'ns van presentar: Pour un théâtre qui déraille, La Compagnie des Rails... METRO , RER , TER , TGV , THALYS , EUROSTAR. (Per un teatre que descarrila, La companyia dels raïls,...)

Dos actors que constitueixen una companyia. No s'amaguen de res, busquen sponsors o algú que els ajudi a arribar a altres escenaris. Mentrestant, assalten qualsevol mitjà de transport públic sobre raïls i intenten arribar a tothom. I passen la gorra, clar! No em va sorprendre veure com més de la meitat de la gent que viatjàvem amb aquell vagó vam remenar les nostres carteres per donar-los alguna moneda generosa. I encara els vam aplaudir un parell de cops fins que van baixar. Van arrencar riures i somriures... i sembla que, avui en dia, això no té preu. Tant de bo tinguin sort!

I per si passa per aquí algun mecenes ric amb ganes de fer una bona obra pel món de l'espectacle... cliqueu aquí!

Les targetes que repartien a aquells que els donàvem une piece (una moneda)

Actualització: he trobat al youtube una mostra del que vaig veure jo... resulta que era un fragment adaptat de l'Avar de Molière!

 

Val a dir que ahir al nostre vagó vam ser més efusius, 

vam aplaudir molt i la gent va donar monedetes!

Un dissabte normal

El dia d'avui ha estat un dissabte com qualsevol dels altres. Res hauria d'haver estat diferent, però resulta que jo he tingut un bon dia. Senzill, sense grans coses, però ben agradable. 

Aquest matí tenia pràctiques (una mena de guàrdia de dissabte al matí), però he pogut plegar més d'hora del que m'esperava, i me n'he anat a voltar. De seguida he vist una botiga de roba que m'agrada i hi he anat directa, que aquí també hi ha rebaixes! Però abans d'entrar-hi m'he adonat que just al davant hi havia una fnac. Perill! He fet un parell de voltes mirant roba, però al final he decidit que preferia gastar-me els diners en llibres, així que he fet un ràpid canvi d'establiment. 

M'ha agradat molt remenar llibres i més llibres (feia temps que no m'hi dedicava sense presses de cap mena) i he fet el que considero una bona compra. Sóc conscient que si hi hagués hagut llibres en català (o una oferta més àmplia en castellà?) la tria hauria estat força diferent. Però el resultat és aquest: 

Les adquisicions d'avui. De fons, la meva prestatgeria de l'anobii!

Després he seguit voltant. El dia era típicament parisenc, el cel molt gris, el terra moll, i un plugim molt i molt suau. No feia gens de fred, i era agradable passejar per aquells carrers. Quasi sense adonar-me'n he topat de cara amb la Yellow Korner, una galeria fotogràfica que no coneixia i que m'ha deixat la boca badada, i m'ha revifat les ganes de treure la pols a la meva càmera mig abandonada. 

Potser arran d'això, quan he anat a parar al centre Pompidou no he pogut evitar treure el mòbil, que tot i que dista molt de la càmera de retratar bona, fa unes fotos prou decents. Aquí us en ensenyo una! 

Centre George Pompidou, i unes figuretes molt curioses a la font de la plaça

Al final se m'ha fet tard, i he decidit quedar-me a fer un mos per allà. Ha estat acabant-me les postres en aquella cafeteria de la Rue Sébastopol que he posat punt i final a Grandes Esperanzas, la novel·la de Dickens que tenia actualment entre mans, i que he llegit per poder participar a l'Homenatge a Dickens, organitzat per l'Assumpta en motiu del bicentenari del naixement de l'escriptor.

I per acabar de rematar el dia, quan estava a punt d'arribar a casa, he fet una parada tècnica a la boulangerie del meu carrer, he comprat una baguette i he fet allò que fa tot bon parisenc just després de comprar-la... 

"Baguette sense crostó" (sembla el títol d'una obra d'art, oi?)

...clavar queixalada al crostó!

Doncs ja ho veieu, un dia sense res gaire especial, però que m'ha resultat agradable i tranquil. I us ho volia explicar!

Fins la propera!! 

PD: Tinc pendents les explicacions tècniques sobre l'últim post... prometo fer-ho entre setmana!

La història de la noia que mai portava pantalons

Aquesta és la història que he volgut escriure en homenatge a una companya que he tingut aquest trimestre a França. Divendres passat va ser l'últim dia de les meves pràctiques al Servei d'Ortopèdia a un hospital parisenc, i em vaig adonar de l'afecte i simpatia que havia agafat per tots els meus setze companys de pràctiques francesos, després de quasi quatre mesos de compartir esforços i peripècies amb ells. Però... vaig agafar afecte per tots ells? 

Hi havia una noia que des de bon principi em va cridar l'atenció. No precisament perquè fos una manipuladora, mala pècora que dictaminava com havien de ser les coses segons el seu parer injustificat, o per què posés els nassos on ningú no li ho havia demanat fent anar malament a tota la resta. No, no per això. Va ser per un detall molt més insignificant, i és que venia vestida a l'hospital més o menys com jo aniria a ballar, si hi anés de tant en tant. 

D'entrada, vaig trobar que, per part seva, era una mica agosarat venir a pràctiques amb aquells vestidets tan curts, que només baixaven un pam des dels seus malucs, i aquelles sandàlies de taló exagerat. A més, eren uns vestits molt macos, que jo hauria reservat clarament per grans ocasions (tot i que hauria procurat que fossin un pelet més llargs). Jo sempre m'he inclinat per anar amb roba molt còmoda i pràctica per anar a l'hospital, que no hi vaig a lluir, si no a treballar, així que no em va semblar gaire escaient la seva manera de vestir. Però evidentment, cadascú pot triar el punt d'equilibri de comoditat/lluir en què se senti més còmode. 

Va passar setembre, i va arribar octubre, i fins i tot, els primers dies de novembre, ja força freds. Al vestuari habitual de la meva companya, només s'hi va sumar un parell de fines mitges de color carn, i les sandàlies de taló es van convertir en sabates de taló. Amb els dies també va aparèixer una mena d'americana blau marí de noia com a tot abric. Va ser llavors quan ho vaig entendre. Aquella noia, que quan arribava a l'hospital corria als vestuaris per treure's l'abric i posar-se la bata per la reunió de primera hora, i que després tornava a córrer als vestuaris per canviar-se les sabates per unes vambes victoria per poder aguantar dreta tot el matí, no era una presumida que volgués ensenyar cuixa davant de tot el servei!! No, res d'això. Aquella pobra noia... no tenia diners per pantalons!!

Amb el fred que començava a fer a París a mitjans de novembre, em vaig començar a sentir malament per haver malpensat d'ella. Ningú que tingués l'ocasió de vestir-se diferent hauria volgut sortir al carrer a les set del matí amb totes les cames a l'aire. Així que tot quedava perfectament entès i justificat. Es tractava d'un problema econòmic. El moment culminant d'aquesta història, arriba un dia de finals de novembre o principis de desembre, en què vaig constatar amb un somriure il·lusionat que, finalment aquella noia, havia aconseguit comprar un parell de pantalons!! Se'm va fer estranyíssim veure-li les cames tapades, però me'n vaig alegrar molt per ella. Tristament, m'equivocava. Com que no els hi he tornat ha veure posats mai més, he hagut d'arribar a la conclusió que algú els hi va prestar per aquell matí especialment fred. 

M'he acomiadat de tots els companys, i també d'ella, fa pocs dies. Aquesta última setmana de pràctiques en ple gener francès, l'he vista altra cop sense pantalons. Si no fos obvi que totes les persones d'aquest món amb uns mínims recursos econòmics prefereixen tapar-se les cames que agafar una hipotèrmia, pensaria que... ho fa només pel gust de lluir cuixa! Però no és això, oi que no?

Dinar de Nadal, amb el Casal

Diumenge passat vaig tornar a gaudir de les activitats que prepara el Casal de Catalunya de París. L'últim cop va ser anant als actes de la Diada, i aquest diumenge, per celebrar el Nadal (una mica prematurament) amb un dinar que agrupava els socis de l'Amicale i els del Casal.

Hi vaig anar amb un company de la meva mateixa ciutat que ara també s'està a París. No sabíem gaire què en treuríem, però la perspectiva de conèixer més catalans habitants de París ens feia gràcia. He de dir que tot plegat va sortir-se una mica de les nostres expectatives, però en conjunt el migdia i la tarda van estar força, força bé.

Quan vam arribar (un pèl tard), estaven a mig fer el recital. Una coral de francesos van entonar amb un català força encertat cançons com l'Estaca o el Cant dels Ocells. També van cantar l'Estaca tres dones basques en euskera (i prou bé que sonava!). Un cop acabat el concert, ens vam entaular. Aquí us deixo una prova de que hi vam anar i del que ens van donar per menjar. Perdoneu la mala qualitat de la imatge!

Un cop dinats i a mig menjar les postres, van començar les activitats encarades a promoure els donatius per a la Marató de TV3, què bàsicament consistien en enfilar-se a una bicicleta estàtica, pedalar una mica, i fer el donatiu que hom volgués en una caixa de cartró. Val la pena remarcar que el Casal i l'Amicale són les primeres associacions que col·laboren amb la Marató des de l'estranger, i fa tres anys que ho fan. I també tenim la prova dels fets, aquí, la notícia que va fer TV3 del dinar.

Després de donar per acabat l'àpat, va tocar repartir cistelles de Nadal, i alguns altres regals. I de quina manera es va fer el sorteig? Doncs amb un quinto! He de confessar que havia jugat poc (per no dir gens) al quinto, i malgrat que pugui semblar una cosa de gent gran... ho vaig trobar la mar de divertit! I em vaig concentrar molt, penseu que sortejaven menjar i alguns trastets electrònics (com una càmera digital) i clar, a mi aquestes coses... em tempten! 

Però bé, a nosaltres no ens va tocar res de res. I tot i així, vam marxar d'allà prou contents, i amb la sensació d'haver participat de quelcom molt interessant. I és que al llarg del dinar i la sobretaula, vam descobrir amb un cert grau d'astorament, que la majoria de membres d'aquestes dues associacions, no eren catalans que, per estudis o professió viuen a París. Molts d'ells eren de la Catalunya Nord (Amicale), i d'altres, fills de catalans emigrats a França fa molt de temps. I em va sorprendre molt, tot i ser positiu, que gent que no parla ni un borral de català i que l'entén més o menys... se senti catalana. Ens hauria d'omplir d'orgull! 

Una última cosa, i ja callo: diumenge vinent serà la Marató de TV3. Si per algun motiu tinc un cert apreci a tota aquesta martingala, és perquè a part de l'objectiu que tenen de recollir diners per a la investigació, pel camí fan força divulgació de les malalties a les que dediquen el programa. Al llarg del que queda de setmana, m'agradaria fer un parell de posts relacionats amb el tema d'aquest anys, els trasplantaments d'organs. Veurem si ho faig, que últimament em costa! 

Pista d'aterratge

Una tarda qualsevol, estàs tranquil·lament i profunda estudiant a la biblioteca, la concentració supurant-te pels porus de la pell (com em passo) quan de sobte sents un soroll que va augmentant d'intensitat a mida que passen els segons. Penses en què pot ser. Una màquina talla gespes? Estrany. Hi ha obres al pis de dalt? El so no variaria d'intensitat! Al final el reconeixes com un helicòpter, però clar, tenint en compte que ets dins de la Facultat, no hauries de poder sentir un helicòpter per molt que sobrevoli la ciutat. El soroll segueix in crescendo fins que es fa màxim i finalment s'atura. Com que els teus nivells de concentració eren els millors de la tarda (i com que la gent del teu voltant no semble haver-se immutat), oblides ràpidament el tema del soroll i segueixes subratllant els apunts d'oftalmologia. 

Una estona més tard, potser al cap de vint minuts, (no saps quan temps ha passat perquè t'has distret una mica mirant el mail i blocs pel mòbil, entre paràgraf i paràgraf d'apunts... això és part de la concentració, eh!) el soroll torna a aparèixer, però ara en l'ordre invers. Primer el terrabastall és enorme just sobre el teu cap, i al cap d'una mica es comença a allunyar fins que desapareix. Els altres estudiants ho ignoren completament. 

Fas una hipòtesi. Arribes a casa, i amb l'esperança que google maps t'ajudi a confirmar-la, encens l'ordinador i busques l'hospital. Primera imatge, per situar-nos: 

Un cop trobat, t'apropes a l'objectiu i utilitzes l'eina del satèl·lit, aviam què descobreixes... 

I voilà, aquí tenim el resultat!

Ho veieu bé? Ben centradet, a la taulada de l'edifici hi tenim una pista d'aterratge per helicòpters. I si molt no m'equivoco, està a sobre mateix de la biblioteca. Així que ja sabeu, no es pot pretendre estudiar en una facultat de Medicina i no ser interromput, de tant en tant, per un helicòpter que passava per allà...

PD: Bromes a part, aquestes coses sempre em fan pensar en el per què de tot plegat (com diu el Monzó). Qui viatjava en aquest helicòpter? Un ferit greu? Un excursionista rescatat d'algun accident a la muntanya? Uns metges que han anat a buscar algun òrgan vital per ser trasplantat? Fos el que fos, si hi ha un helicòpter involucrat, no es tracta de qualsevol ximpleria.

Abraçades i trossos de brownie

Fer anys a París no passa cada any. Tampoc és que tingui res d'especial. Avui en dia, la majoria de gent felicita via xarxes socials, mails o sms, i això es manté a París tant com a Barcelona. Potser enyoraré algunes felicitacions acompanyades d'abraçada, petons i estirades d'orella, però suposo que sobreviuré. I el dinar o sopar fora de casa que típicament faig amb els meus pares, es convertirà en una visita de la meva parella, que torna a venir per aquí. 

En faig 22 (sí, ja sé que tinc cara de ser més gran, no m'ho digueu vosaltres també, que no m'heu vist mai, coi!), i a l'hora tinc la sensació de ser molt jove encara, però també sento que els anys van passant perillosament, cada cop més ràpid. El temps entre un aniversari i el següent se'm fa cada cop més curt, i em sembla ahir que en feia 17 (i tenia cara de préssec?), o que en vaig fer 18 i vam fer aquell sopar i em van fer aquell regal, i que en vaig fer 19 i vosaltres tres em vau venir a despertar a les 6 del matí, amb dues madalenes amb un 1 i un 9 de cera encesos a sobre... i es van anul·lar les dues primeres hores de classe i vam passar-les fent un cafè al claustre de la facultat, o que en vaig fer 20 i tot i que se'm feia estrany posar el dos, em van regalar l'ordinador des del que ara us escric i per això sempre sé quant temps fa que el tinc... I ara no recordo res especial dels 21, així que no m'ho feu dir!

Si hagués de fer balanç d'aquest últim any... bé, suposo que ha de ser positiu per força. La decisió de venir a París va començar a nèixer ara fa un any, més o menys. I m'ha portat fins aquí. El curs passat, va ser un curs maco a Medicina, amb moltes coses molt importants per aprendre. I també ha aparegut alguna personeta que ara té molta rellevància, i que segueix aquí, malgrat tot. Els dos últims mesos han estat potser més durs del que creia, però començo a veure la llum al final del túnel. Així que no, suposo que no em puc queixar.

Aquest post és una mica de barreja de coses, per això vull aprofitar per dir que estic una mica fora de joc amb el meu propi bloc. Mantinc més o menys el ritme de blocs que llegeixo i comento, però per exemple avui és el primer dia de molts que he aconseguit deixar el reader a 0 durant la tarda. Estic actualitzant cada molts dies, i no responc els comentaris, per falta de temps i potser també de ganes de posar-m'hi. Em sap una mica de greu, però últimament aquest bloc no és la meva prioritat, i tampoc no sé massa què escriure. Una barreja de tot plegat, suposo, és el que fa que estigui aturadet. 

Per ser que faig anys, no m'ha sortit un post gaire alegre, però estic bé, eh! Només una mica reflexiva i pensativa... serà que em faig gran? Ai, ai, ai... 

Va, veniu tots cap aquí, que avui reparteixo abraçades i trossos de brownie!! Qui s'apunta a la festa?! 

Un cabàs ple

Doncs fa tants i tants dies que no us deia res, que vinc amb moltes coses (petites i simples) per explicar. 

Començo per dir que he passat 8 dies sense internet, i d'una manera o altra he sobreviscut. Els primers dies van ser durs per la incertesa de no saber quan tornaria la línia que va desaparèixer un dimecres al matí sense cap explicació. El divendres vaig saber que el dimecres següent, el 2, vindria el tècnic a mirar-s'ho. I sí, sí, va venir, s'ho va mirar, va canviar el mòdem, et voilà, problema solucionat. Com ja vaig comentar, no em vaig tornar boja perquè tinc internet (amb contacte francès, no patiu) al mòbil, i ho podia fer pràcticament tot. Només que més a poc a poc, i amb una pantalla molt més petitona. 

La segona cosa és que durant el pont vaig tenir la visita dels meus pares. Si ve no tenia internet a casa, vaig estar els quatre dies ben entretinguda anant amunt i avall fent el turista amb ells. A més, vam aprofitar per afegir algunes comoditats al meu petit allotjament. Com per exemple, un senyor microones!! He de dir que és un electrodomèstic que no ets conscient de com n'és d'útil fins que no en tens... I jo sempre n'havia tingut a casa! Al microones no li he fet cap fotografia, però us en posaré una del Bois de Boulogne, que vam visitar dimarts. 

Per petició de l'Assumpta, la foto "a tope" de la mida del cos del bloc!! ;) 

Bonic, oi?? Doncs quan estàvem a la part més allunyada de la zona civilitzada va caure un xàfec tan fort (i tan llarg) que vam acabar xops fins als ossos... Així que res, corrent cap a casa meva (a l'altra punta de la ciutat) a eixugar-nos i canviar-nos de roba.

Més coses... vam comprar un suro que feia temps que volia i hi he penjat tot de fotos de la meva gent. Això no us ho ensenyaré, que hi surto jo i em fa vergonyeta! ;) 

I el més interessant de tot plegat. Passejant per la vora del Sena, per la zona de Saint Michel, va aparèixer això davant dels meus ulls:

Us sona?? Jo vaig al·lucinar força... i com no podia ser d'altra manera, els meus pares que m'enyoren i em van mimar molt, van desembutxacar els 5 eurets que costava, i hores després ja decorava la meva habitació, ben bé així: 

De vegades em costa creure que tot plegat sigui casualitat... El que hi ha al costat són algunes fotos que he fet per París, durant aquests dos mesos. Ah, sí. Perquè avui fa dos mesos que sóc aquí. Almenys estic una mica millor que fa un mes! I els dies van passant... 

He fet alguna coseta més aquesta setmana (com començar a anar a la piscina), però no té massa més interès. Espero reprendre aviat el ritme blocaire. Com sempre que alguna cosa me'l talla, em costa reenganxar-me!!

Petons de diumenge per tothom!

Sense connexió

Sembla que demanar que tot vagi bé és massa. Després d'uns dies una mica així, sense gaire ganes de fer cap post ni de respondre comentaris, la xarxa s'ha venjat de la meva desídia i m'ha deixat desconnectada. Just quan començava a retrobar les ganes de moure'm per la catos, paf! Internet deixa de rutllar. No fa ni 48h que no en tinc i ja us podeu imaginar el show: a la residència em diuen que m'espavili i els de la companyia proveidora són tan incompetents com a tot arreu. Així que m'haureu de perdonar si deixo els comentaris del post anterior sense respondre i si estic uns dies sense passar gaire per les vostres cases. Només puc dir una cosa: benaurat sigui el meu mòbil i la connexió 3G. És gràcies a això que us escric!

Curiositats gavatxes I: viatjant en autobús

Ja fa unes sis setmanes que rondo per aquí, i m'he anat acostumant a tot el que els primers dies em semblaven excentricitats d'aquesta gent. No sóc pas tan lluny de casa. És el mateix continent, tenim la mateixa moneda, i tot just em separen 1000km de la ciutat on he crescut. Però hi ha coses sorprenentment diferents. Algunes tenen força importància, i d'altres són pures banalitats. Aquesta és una d'elles, una ximpleria en la que em vaig fixar els primers dies de rondar per aquí, i que fa temps que us volia explicar!

De moment, aquí us deixo amb la primera:

Aquesta plaqueta es troba incrustada a la paret de tots els autobusos urbans de París. Us la tradueixo, perquè quedi ben clar el que hi diu. No ho tradueixo literalment perquè perd molt el sentit, intento posar-ho com crec que ho trobaríem a Barcelona:

No treguis el braç per la finestra.
(D'acord, gràcies, accepto el consell, que em sembla prou raonable...)

Obertura i tancament de les finestres:
Podeu obrir i tancar les finestres segons la vostra preferència. En cas de desacord entre els viatges, es donarà prioritat a aquell que vulgui la finestra tancada.







No sé què en pensareu, però jo vaig trobar que és un missatge prou curiós. Potser perquè a Barcelona, directament, no hi ha l'opció d'obrir les finestres del bus...! Però aquests ho tenen clar, que abans que res, cal evitar el conflicte. Em pregunto si la raó de ser d'aquesta placa és que constantment hi havia baralles i discussions d'important embergadura als busos per culpa d'aquesta qüestió... si no, de debò que no m'ho explico gaire!

I aquí teniu una altra cosa que es troba sempre al autobusos. Aquesta té un to entre irònic i sarcàstic que també em va deixar una mica al·lucinada, el primer cop que la vaig llegir. Però us asseguro que li faig molt de cas!

El teu telèfon és preciós, pot generar enveges. T'aconsellem que vigilis si l'utilitzes en públic.

Més de la meitat de les agressions als transports: els busos i les estacions són a causa del robatori de telèfons mòbils.

Doncs res, fins aquí les curiositats gavatxes per avui. Tan de bo això es converteixi en una secció i us pugui anar donant la llauna amb cosetes diferents!