Aquest 2010

Aquest any hem fet de més i de menys. Aquest any ens hem enamorat, i ho hem oblidat, hem tornat a patir pels estúpids motius de sempre, i hem tornat a pensar que, de vegades, ens en sortim. Aquest any hem comès errors que encara recordarem demà, l’any que ve, però també hem pres algunes decisions encertades. Aquest any hem rigut i hem plorat. Aquest any hem rigut i hem caminat a la vora del mar, hem superat reptes que consideràvem impossibles, hem pujat el cim més alt i hem aconseguit tocar el cel. Aquest any hem plorat, hem estat decebuts, hem desitjat i no hem obtingut, i després de tocar el cel hem caigut de morros a terra. Aquest any ens ha perseguit la mort, i l’hem afrontat com bonament hem pogut, intentant que tanta dosi de dolor continuada no ens tornés insensibles al món. Aquest any hem cantat i hem ballat, hem canviat l’ordre de les nostres prioritats, i hem decidit que no s’està enlloc com a casa. Aquest any hem fet bogeries, hem comprovat que tot és possible, hem sigut optimistes i hem estimat el que ens envolta. 

Aquest any hem plorat tot sovint, sí, però aquest any, hem sigut feliços.

I benvingut sigui el 2011!

Tornem-hi, que no ha estat res!

Em vaig proposar escriure qualsevol cosa que em passés, per insignificant que fos. I en canvi, no he escrit res en uns quants mesos. És que no m'ha passat res d'important? Pot ser. O potser han passat tantes coses que m'ha faltat temps i inspiració per escriure. 

Els dies passen volant, i la intensitat de les coses per les que visc és tan gran que la resta de temps, el temps lliure, és temps mort, perquè no tinc esma per a res més. Cau, Medicina, Medicina, Cau, i a tot això s'hi encabeixen no sé ben bé com els Pastorets, francès, certa dosi de vida social, i ximpleries diverses. I entremig, en aquestes estones mortes, hi ha temps per rumiar i projectar. I els projectes creixen, i es fan grans, i llavors són engolits per projectes més grans encara. 

Per això fa por pensar que d'aquí no massa temps, tota aquesta manera de viure s'acabarà, i tocarà començar de zero i acomiadar-se de tantes, tantes coses que estimo potser més per costum que per una altra cosa. I si a tot això li afegeixes la possibilitat de restar-li un any de vida a tot el que ara tinc... agafa't fort, que tremolo. Pànic, pànic! Però la por se supera, i els grans projectes fan volar qualsevol. 

I quan te n'adones, ja ets dalt del vaixell, i no es pot tornar enrere, ni ganes.

Així que som-hi! 

París, j'y viens.