Retalls d'un agost llarg i més aviat tediós

M'agrada l'estiu i la calor, però no m'agrada haver-me de tancar a casa o a la biblioteca per estudiar quan el que em demana el cos és anar a la platja, a la muntanya o a menjar gelats i fer birres amb els amics. 

Estudiar pel MIR em motiva menys del que creia, malgrat que l'objectiu final em sembla més llaminer que mai. Ah, i afegiré que concretament endocrí és horrible. Com pot ser que hi hagi endocrinòlegs al món?? No ho puc entendre. És més lleig que hematologia i tot! 

Els posts de gats s'estan gestant. He encarregat a la meva secretària que remeni àlbums analògics i em busqui fotos de quan eren petits i bufons (no com ara). La secretària s'ho pren amb calma perquè no sap per què ho vull (i no ho sabrà), i llavors no li dóna la importància que es mereix. 

Sempre vull el més complicat de tenir, especialment si tot apunta a què no em convé gens. Tossuderia? Molta. Probabilitats d'èxit? 0,0001%. (Sort d'això, en el fons). Què hi farem. 

Sitges és un poble bufó que aniré visitant d'ara en endavant, però està atestat de turistes i guiris. Odio les multituds i em fan brotar el meu instint exterminador. La gent m'agrada fins al moment en què estan a menys de 20cm de la meva tovallola de platja. Sort que no tinc temps d'anar-hi gaire. 

Al twitter hi ha gent massa feliç que es mereix que els deixi de seguir, per anar amb el lliri a la mà. Al twitter hi ha gent graciosa massa barroera, i quan el barroerisme guanya la gracieta, també toca unfollow. I al twitter hi ha gent massa amargada que s'està buscant que els deixi de seguir, que ja vida la és prou desagradable com per passar-se el dia llegint crítiques indiscriminades de tot. Ah! I a l'instagram no cal posar-hi 20 fotos per dia. Això també mereix censura! (Perdoneu, però el no sortir de casa em fa freqüentar massa les xarxes socials i ja tinc fet l'estudi de situació). 

Més reflexions al voltant d'internet... som anònims? Ens amaguem darrere el nom de pila, darrere el sobrenom... però som realment anònims? Hem estat prou curosos com per no deixar rastres que es puguin seguir? Pistes esteses per tota la xarxa? O és que n'hem deixat perquè ens volem deixar trobar? Potser un dia anem pel carrer i algú ens para i ens diu "sé qui ets" i ho sap de debò. I llavors què? Tampoc passa res, suposo. 

I res, que per sort ja és 19 d'agost. Poc més de deu dies i serà setembre i tot serà més fàcil perquè ja no serà estiu, i la gent ja no estarà de vacances, i els meus amics-no-metges deixaran de dir-me "però deixa d'estudiar i diverteix-te una mica!!!". I jo deixaré de voler-los matar, que també és bo. 

I per acabar aquest post tan alegre (en realitat no estic tan amargada, m'agrada exagerar) una foto del lloc on voldria ser ara mateix. I pensareu... una hamaca en una platja tropical desèrtica amb un daikiri de maduixa a la mà? Doncs no! 

A Lapòniaaaa!!! (de fet és Andorra... però oi que ho sembla?)
Foto d'en Jordi F.

I ja per últim (de debòoo), perquè veieu que no sóc tota mala llet, us deixaré una cançó bonrotllista que m'agrada força. No és que sigui l'himne de la meva vida, ara mateix, però posar-me sentimental sempre m'ha quedat bé. ;)

la vida és més bella i el món menys dolent

Els gats i jo

No tenia ni tres anys quan un al·lergòleg va sentenciar la meva infància: al·lèrgia al pòlen, als gats i als àcars (que es tradueix en alèrgi a la pols domèstica). Així que res de guerres de coixins amb els amics; i ni parlar-ne de tenir gats, que evidentment es van convertir en l'objecte del meu desig. 

El diàleg amb els meus pares solia ser una cosa així:

- Mama, vull un germanet!

- Ni parlar-ne, amb la feinada que vas donar tu quan vas néixer!

- Doncs un gos!

- Compares un nadó amb un gos?? Quina barra! I de totes maneres, qui el traurà a passejar?? 

- Un gat?? 

- Et fan al·lèeeeergia...

- Doncs vull un periquito, o un hàmster o un peeeeix! 

Primer van ser els periquitos i després el hàmster, però no eren massa divertits de tenir. Finalment, amb vuit anys, va arribar el primer gat a casa, que encara dóna guerra. Ara tenim quatre gats, malgrat que només un sol sortir a les fotos, així que he pensat que ja és hora de fer-los l'homenatge que els toca. Així que properament, posts de gats! 

Aquest gat tan pelut, no és meu. El vaig conèixer a un hostal-restaurant de Tuixent, però li ha semblat bé que utilitzi la seva formosa imatge per donar-vos la benvinguda a la secció.

PD: potser alguns de vosaltres recordeu molts casos en què he dit "faré tal post" i després no l'he fet... Bé, vull deixar que, en aquest cas, estic 100% segura que... pot tornar a passar!!

Desamor, i anar fent

Tots hem pensat algun cop que la nostra vida no tenia sentit sense aquella persona. I després passen els anys i la vida té un sentit diferent, però en té, i aquella persona ja és ben lluny. Tots hem pensat algun cop que aquella altra persona estava feta a mida per a nosaltres, i han passat els anys, i veiem com ella ara encaixa perfectament amb algú altre, i que està lluny de necessitar-nos. Ens han pres el lloc, el nostre lloc, i malgrat tot, no estem tan malament. De fet, estem bé, i mira que no és això el que teníem pensat pel nostre futur.

Llavors potser un dia et passa pel cap que en realitat acabaràs amb qui menys t'esperes, i que aquella persona que mai t'has mirat, i a qui mai has fet cas, serà la indicada. Fins que veus que, simplement, no te l'has mirat mai perquè no teniu res en comú, i les coses ja estan bé com estan. 

I la vida va fent voltes, i no saps on has d'anar a topar, però no passa res. Està bé.