Neurones que patinen i demés pegues

Arribo a casa deu hores després d'haver-ne sortit, amb una mitjana d'estudi de vuit hores diàries. Les neurones em patinen, l'esquena protesta i fins i tot l'estómac sembla tancat. El llit em reclamana, però també ho fan les tasques de la meva mini-caseta. Taula desendreçada, plats bruts, i anar pensant en començar la neteja a fons abans de deixar l'habitació. La lectura no avança i els posts s'acumulen perillosament.

Per poc que m'agradi, aquests dies he de deixar els blogs en un segon (o tercer) terme. Tinc un parell de d'entrades de la Petita Guia de París preparats, així que no descarto publicar-los si trobo el moment d'enllestir-los. Però m'haureu de perdonar si no responc comentaris, o si no tinc temps de comentar a pràcticament enlloc. Però no patíssiu! D'aquí deu dies ja seré a casa i amb els exàmens enllestits, i poc a poc m'aniré retrobant. A mi, als meus, a la meva ciutat, i també als blogs, clar.

I fins llavors... feu bondat! Una abraçada!

No ens podem creure res

T'adones de la veritat que hi ha en aquella dita castellana que diu 'de lo que veas créete la mita', y de lo que te digan, na'', quan a les xarxes socials veus córrer imatges com la que us poso aquí mateix. 

Veus això, i de seguida penses en el teu amic, germà, cosí, parella, fill, nét o nebot, que té vint-i-sis anys, una carrera acabada i que no troba feina. I t'escandalitzes perquè el nostre terriblíssim govern farà la gran animalada de deixar-lo sense cobertura sanitària!! I és que no és per menys, si fos així, seria un escàndol. Tot això ve arran d'un nou decret sobre l'assistència sanitària que es va aprovar el passat 24 d'abril i serà vigent a partir de l'1 de setembre del 2012, i del qual només existeix, de moment, un esborrany.

Per això vaig pensar que el facebook resulta no ser una font fiable. Qualsevol hi penja el que vol, i tothom ho comparteix sense el més mínim criteri. Com que ja ja havia sentit campanes sobre el tema, vaig decidir buscar fonts una mica més fiables. Que casualment expliquen que no cal ser "extremadament pobre" per poder seguir tenint cobertura sanitària, sinó simplement tenir una renda inferior a 100.000€ anuals. I ja em perdonareu, però qui amb vint-i-sis anys o més tingui una renda superior a 100.000€ i no cotitzi, té un morro que se'l trepitja. Que cotitzi, o que vagi al metge per la privada, que s'ho pot permetre sobradament. 

El greu del cas, és que quan ara buscava la informació que vaig recollir en aquell moment, he descobert —amb no poca sorpresa— que la imatge d'aquí dalt va ser portada de El Periódico i La Vanguàrdia el dia 13 de Juny. M'encanta això que diuen els primers de "A partir del setembre, les persones que es trobin en la situació de l'arquitecte Romero, professional titulat universitari sense contracte laboral, perdran els seus drets sanitaris si no demostren estar en situació de pobresa extrema.* El mateix li passarà a qualsevol persona desocupada que no estigui inscrita a les oficines d'ocupació. Romero ja s'ha apuntat al Servei Català d'Ocupació**."

Aquell primer dia, remenant, vaig trobar el que em sembla informació més fiable i sensata sobre aquest decret que, efectivament, anul·la l'assistència sanitària universal. Aquí us deixo una notícia de El Punt-Avui que fa una bona explicació del que hi ha de moment en l'esborrany del decret. Per si us fa mandra llegir-ho, afegeixo a la petita explicació de dalt (això de la renda de 100.000€), que els cònjugues o parelles de fet, i els menors de 25 anys, podran ser beneficiaris de la parella o dels pares. Un altre punt important (i que sí que és per estirar-se dels cabells): els immigrants sense papers perdran la seva targeta sanitària (ara la aconseguien en el moment d'empadronar-se), i només seran atesos a Urgències (excepte menors d'edat i embarassades, que rebran una assitència normal). Cosa que és un error força abismal, ja que aquesta mesura acabarà produint més despesa que estalvi, i si algú vol saber per què penso això, ja ho explicaré un altre dia. 

Conclusió: ser exigents i reclamar uns mínims al govern és necessari. Però ser alarmista i donar dades manipulades o falses, enganya a molta gent i fa perdre credibilitat quan s'acaba veient la realitat. Tinguem una mica de criteri i informem-nos abans de transmetre qualsevol tipus d'informació. El que no entenc és com diaris suposadament seriosos, fan d'altaveu d'opinions infundades i d'informació de dubtosa qualitat. He dit!

* Quan una mica més amunt diu que "el límit reglamentari encara està per decidir". 

** No em sembla gaire estrany haver-te d'apuntar al Servei Català d'Ocupació si estàs a l'atur, tens més de 26 anys, i ningú a part de tons pares que et mantingui. Una mica d'interès en guanyar-se la vida, no? 

Actualització de les 21h:

Per motius que no sé explicar, m'ha agafat per buscar què deia del tema l'Ara, el meu diari de referència. La sorpresa ha estat meva al veure que el 14/06 publicaven aquesta notícia, en què es relaciona la carta (i conseqüent bombo mediàtic) de l'arquitecte de Mataró amb l'establiment dels 100.000€ com a xifra a partir de la qual cal cotitzar per estar cobert. La cronologia hauria estat la següent: 

- 13/06 al matí: aparició de la "denuncia" a la Vanguàrdia i a El Periódico i també a l'Ara. 

- 13/06 a la tarda (?): precisió per part de la Ministra Mato de quin seria el llindar de la renta a partir de la qual és obligatori cotitzar per tenir assistència sanitària pública (100.000€)

- 14/06: notícies de l'Ara i el Punt-Avui explicant amb més o menys claretat el projecte de decret. Segons l'Ara: "La mesura s'hauria pres arran de la denúncia d'un noi de 28 anys de Mataró."

La imatge al facebook la vaig trobar el dia 14, però llavors a mi ja em sonava que el llindar de la renda seria força més alt que "pobresa extrema". He buscat on ho havia llegit i no ho trobo, però diria que ho vaig veure remenant a Diario Médico. 

En tot cas, les notícies del dia 13 segueixen sent alarmistes i fora de lloc, ja que una lectura superficial dels esborranys del decret ja deixa clar que una persona que no ha tingut ingressos perquè no ha treballat mai, no queda exclosa de la cobertura sanitària. 

D'altra banda, la reacció del Ministeri de Sanitat em sembla meravellosament ràpida (menys de 24h! Uau!), cosa que em fa pensar que potser la decisió ja estava presa però no havia vist la llum... o que ho van decidir a corre-cuita per apaivagar els rumors. (En tot cas, 100.000€ és una bestiesa... Equival a més de 8.000€ al mes si ho dividim en 12 pagues! Bé, això és un altre tema)

I aprofito l'avinentesa per donar bones notícies: Els sensepapers a Catalunya tindran metge de família

Perdoneu que hagi allargat encara més el post, però tots els que heu comentat semblàveu molt contents de la informació donada, i no volia ser jo ara la sensacionalista! =P 

Els mercats al carrer - PGP2V (II)

Una de les coses que més m'agrada de viure on visc de París, és que diumenge és dia de mercat. Hi ha mercat al carrer, al voltant de l'esglèsia, i no és el "mercadillo" al que estem acostumats, sinó que és un mercat de queviures on hi trobes de tot: xarcuteria, fruiteries, verdureries, llocs amb mels, amb olives, altres amb formatges... fins i tot peixeteria i parades amb menjar preparat! I també les típiques parades amb coses de "menaje del hogar" o roba d'estar per casa. La qualitat sol ser bona, la varietat més àmplia que la que trobes a les botigues habitualment, i els preus molt raonables.

A més, per aquelles lleis de la competència, tota la resta de botigues de la zona també obren en diumenge (i descansen dilluns), de manera que el meu trosset de carrer està ple de vida, de gent i d'olors, durant tot el matí. I a mi m'agrada sortir a comprar 'alguna cosa per dinar' i tornar amb una baguette, uns formatges, una mica de fruita, un pollastre a l'ast... que després tinc feina a menjar-m'ho tot jo soleta! 

Aquí veieu part del meu dinar d'avui... nyam!

Deixant de banda la vessant més personal del post, cal explicar que a París no hi ha (o jo no he trobat, o són l'excepció) mercats permanents com els que tenim a Barcelona, per exemple. En canvi hi ha moltes zones que estan habilitades per montar-hi els tendals un o dos cops per setmana i fer-hi mercat durant el matí. El dia abans, un camió porta les estructures metàl·liques, i un petit equip de treballadors ho deixa tot a punt per l'arribada dels botiguers l'endemà a la matinada. 

Si veniu alguns dies a París, no deixeu de visitar un d'aquests mercats de carrer. Hi veureu l'autèntica vida de la ciutat! N'hi ha de molt coneguts (massa i tot), i d'altres que tenen poca gràcia. Jo us dic alguns que conec o dels que he sentit a parlar, però sobretot, us deixo l'enllaç de la web de l'ajuntament de París, on podreu localitzar tots els mercats i veure quins dies i en quins horaris estan actius. Trieu el que més us convingui! 

El mapa dels mercats!

Els meus coneguts: 

- Place Jeanne d'Arc (13ème: dijous i diumenge)

- Boulevard Vincent Auriol (13ème: dimecres i dissabte; molt ben assortit)

- Rue Mouffetard (5ème: diari. Un dels més famosos —i turístics— de París. Aquest carrer tindrà post propi)

- Place des Fêtes (19ème: dimarts i diumenge)

Bon diumenge a tothom! 

Les dones no saben reconèixer un infart,...

O titulars enganyosos i sensacionalistes. 

Perquè jo, llegeixo aquest titular: Les dones no saben reconèixer un infart, i el que em ve al cap és que per si no n'hi hagués prou amb que les dones no sabem conduir, ni interpretar un mapa, tampoc som capaces de reconèixer un infart! Però què inútils que som, no?

Ja, ja sé que un titular està fet per cridar l'atenció del lector. Però ho ha de fer a costa de mentides o de veritats a mitges, o d'idees deformades per ser més cridaneres? Les coses són com són, si la notícia no és interessant o no diu res nou, posar-li un titular cridaner per a què tothom la llegeixi és manipulació. Això, d'una banda.

De l'altra, les dones saben reconèixer un infart de miocardi. Bé que reconeixen el dels seus marits quan ells diuen que tenen un dolor al pit "como una losa, como una garra" (que diria aquell profe meu), quan els fa mal el braç esquerre i se senten fatigats o amb manca d'alè. L'infart típic el reconeix pràcticament tothom. 

El problema és que dones i diabètics no tenen l'infart típic. En molts casos, en particular els diabètics, tenen infarts silenciosos que no donen cap símptoma. Solen ser infarts lleus i es descobreixen temps després quan es fa un electrocardiograma per qualsevol altre motiu i es veuen signes de necrosi (és a dir, que algun trosset del miocardi, el múscul del cor, està mort. Això no impedeix que la resta del cor segueixi bategant! Però com més tros mort, pitjor funciona el cor, clar). 

Com explica prou bé la notícia de l'Ara un cop la desenvolupen, les dones poden presentar altres símptomes que divergeixen dels típics: mal a l'estómac similar a la "cremor" o piròsis de les úlceres d'estómac, malestar, suors, vòmits,... també és típic que, si hi ha dolor al pit, s'irradiï cap a la barra inferior i no cap al braç. Malgrat tot, jo he vist una dona gran infartant i descrivint els símptomes típics, de llibre. En Medicina, dos més dos mai fan quatre!

Per això és important que tota dona que reuneixi alguns dels anomenats factors de risc cardiovascular (tabaquisme, hipertensió, obesitat, colesterol o dislipidèmies, diabetis,...), a part de visitar el metge regularment, estigui ben informada sobre com es pot presentar un infart en el seu cas, i que d'aquesta manera en reconegui els símptomes a temps i pugui arribar a l'hospital abans que la isquèmia (la falta de sang als teixits) estigui massa extesa.

Què hi ha, com ha anat el dia?

Dijous passat estava toveta. Podia culpar les hormones, l'enyorança, les poques ganes de seguir a París... el que vugluis, però estava toveta. Tu eres a berenar amb companyes de feina i no arribaries a casa fins més tard que de costum, i jo intentava activar-me abans que es fessin les tantes. Passava l'estona, i vigilava el mòbil esperant notícies teves, però durant molta estona tan sols arribaven silencis. Finalment vas parlar, ja anaves cap a casa teva, i aviat xerraríem una estona. Vaig decidir posar una mica d'ordre a l'habitació per avançar feina mentre feies camí, i em vaig posar una mica de música de fons.

 

Feia un parell de setmanes de l'últim cop que ens vam trobar, i em pesaven les tres setmanes encara llargues sense veure'ns. Desitjava més que mai una abraçada teva que no podia tenir, i em recava haver-me de conformar amb paraules dites a 1000km de distància. Estona després, sonava en Cesk, i pensava les ganes que tinc de poder arribar a casa (teva) després d'un dia dur, i poder-nos explicar com ens ha anat, què hem fet, i dir-nos que teníem ganes de veure'ns... ding-dong! El timbre de la meva habitació, molt escandalós, va tallar el curs dels meus pensaments. Sempre em sobresalto quan sona, no espero quasi mai visites. Vaig pensar que devia ser algú fent publicitat o demanant qualsevol cosa i que no obriria pas, no estava per romanços, però de totes maneres em vaig apropar a l'espiell per assegurar-me que no era cap dels meus companys de la residència. No, no eren pas ells, però la persona que veia a mitges amb l'espiell poc obert em resultava... ding-dong-ding-dong! Desde l'altra banda de la porta van picar altre cop i amb insistència, així que sense poder reflexionar més, vaig obrir. I eres allà. Tu. No vaig poder ni pensar.

Tu ja saps com em vaig llençar als teus braços (sonarà pel·liculero, però va ser així). Tu saps com et vaig abraçar molta estona, com et vaig besar amb força, i també saps si em vaig fer un tip de riure o de plorar. Ja saps com en va ser d'oportuna la teva arribada (amb banda sonora inclosa) i com he agrait aquests tres dies de regal amb tu.

Després van venir totes les explicacions. Totes les petites mentides que m'havies anat deixant caure durant dies per poder-te plantar a París sense que jo sospités res. Fa mesos vam tenir una conversa en què m'asseguraves que no hi hauria visites sorpresa, per motius de pes. I em vas convèncer! Res més. Només, altre cop, gràcies. Després d'aquesta visita, i amb les piles carregades, només queda afrontar els darrers dies. Ara ja són menys de tres setmanes.

Fem un recordatori: la ruta bàsica - PGP2V (I)

Siguem sincers, per molt alternatiu que un sigui, no es pot venir a París i no visitar certs monuments emblemàtics, per molt que ja els hagi vist abans. Per això, si esteu disposats a caminar bons trossos, us proposo una manera ràpida de visitar tots els imprescindibles en un sol dia. Així, es poden reservar la resta de dies de viatge per a fer coses diferents. 

La ruta d'avui ens farà visitar la Torre Eiffel, l'Arc de Triomf, la Concorde, el Louvre i Notre Dame. Evidentment, quan dic "visitar" em refereixo a passar per davant. Si volem entrar (o pujar) a tots els llocs, necessitarem molt més d'un dia, però potser si ja ho hem fet abans (o si la butxaca no permet pagar tantes entrades) ens podem conformar en veure-ho per fora o entrant només a algun dels llocs. Aquí us deixo un googlemaps amb una aproximació de la ruta marcada. Com que el post és llarg, intentaré amenitzar-lo amb algunes fotos meves!

Una visió general del mapa. Si voleu, aneu-hi,
que hi he afegit detalls o cosetes d'interès! 

La ruta comença a l'École Militar. Des de davant d'aquest edifici, s'obren davant nostre els Champs de Mars i al final de tot, la Torre Eiffel. Ens anirem apropant al tros de ferralla (amb carinyo, eh) caminant pels Champs de Mars. Si fa bo, la gespa estarà plena de gent fent els seus pique-niques, jugant a pilota, llegint, o fent una migdiadeta. A l'esquerra, hi ha unes zones de jardins, amb una atracció de cavallets que, com a curiositat, us diré que va amb manivel·la... aviam si teniu sort i ho veieu. La Torre Eiffel està més lluny del que sembla, però al final hi acabeu arribant. A mi m'agrada aturar-me a sota i veure "les entranyes del monstre". Seguint tot recte, acabareu creuant el Sena. La perspectiva de la Torre des de l'altra banda del riu és força maca. Si seguim amunt, pujant unes quantes escales, s'arriba a Trocadéro. Lloc que ens ofereix l'altra vista de la Torre Eiffel, en què la veiem amb els Champs de Mars darrere seu.

Les entranyes del monstre

Les vistes des del pis de dalt de la Torre Eiffel en un dia clar de setembre.
Champs de Mars i Tour de Montparnasse.

 

Un cop aquí, tenim dues opcions, segons com estiguin les nostres cames. Una és agafar el metro, línia 6, i fer tres parades de Trocadéro a Charles de Gaulle - Etoile, i l'altra és agafar un bon mapa i anar fent carrers i carrerons fins l'Arc de Triomphe, a peu són uns 20 minuts. Per accedir a l'Arc s'ha de passar per un pas subterrani, ja que està en una rotonda pitjor que la de Plaça Espanya i creuar seria un suïcidi. Un cop allà, sota l'Arc hi veureu la Tomba al Soldat Desconegut, sempre amb una flama encesa. Pujar dalt de l'Arc és força maco, perquè pots apreciar "l'Etoile", l'estel que dibuixen els carrers radials que surten d'aquella rotonda. Això sí, es puja a peu, i són uns quants esglaons! 

Un cop vist això, agafem un d'aquests radis per marxar. Concretament, agafarem l'avinguda més famosa de París, Champs Elysées, i avall. El primer tram està dedicat al comerç i la restauració. A dia d'avui, la part chic s'ha barrejat amb la turística, i pocs metres abans de trobar la botiga Vuitton, podem parar a dinar a un McDonald's (segur que aquí ja teniu gana). Baixant a l'esquerra, hi ha almenys dues galeries que són maques de veure. Dins hi trobem més del mateix, botigues, restaurants, i el que volguem.

 Champs Elysées, al final, l'Arc.
(Us sona d'alguna cosa??)

El segon tramp de Champs Elysées és el dels jardins. Quan arribem a l'alçada del Pont d'Alexandre III, que condueix als Invalidés, deixem a mà dreta el Grand Palais i el Petit Palais, que es van construir per l'Exposició Mundial i que ara fan funció de museus. A mitja passejada pot estar bé creuar la meitat de l'avinguda i plantar-se enmig de la calçada, on hi ha els semàfors. Darrere nostre, l'Arc de Triomf es va fent petit. Davant, l'obelisc de Luxor de la Place de la Concorde va creixent. Efectivament, poc després arribarem a la Plaça. Si heu vist la pel·lícula "El demonio se viste de Prada", potser us sonaran les fonts que es troben a banda i banda del monolit.

L'obelisc de Luxor, Place de la Concorde

La plaça és un punt neuràlgic de la ciutat, i en totes direccions hi tenim punts d'interès turístic. Ara, però, la creuarem i ens endinsarem als Jardins des Tuileries. Els jardins són una de les millors coses de París, però això serà un altre post. Així que ara simplement direm que creuem el Jardí sense badar massa, i de cop i volta, ens trobarem que sóm a l'esplanada de davant del Louvre. Us deixo fer tantes fotos com vulgueu amb les piràmides de vidre, i quan estigueu, sortirem d'aquí i anirem a buscar la riba del Sena. La seguirem fins que trobem algun pont que ens deixi creuar (el que més us agradi), i acabarem la ruta d'avui a l'illa de la Cité, per no deixar de veure Notre Dame. Si teniu ganes de fer cua, podeu anar cap a la banda de l'esquerra (mirant-la de cara) on es fa cua per pujar a les torres. Sinó, segurament podreu entrar a fer un cop d'ull a l'interior, sense esperar massa ni pagar res. 

El pati del Louvre... quan estàvem a -7ºC.

Avui ho deixem aquí. Però segurament en propers posts tornarem a revisar alguns llocs pels que hem passat!

PD: Prometo (que intentaré) no fer cap altre post tan llarg!!! Ara que sé fer anar el Google Maps, els recorreguts els marcaré allà i m'estalviaré d'explicar-los tan detalladament. Si heu arribat fins aquí... em perdoneu? 

Això no s'entén!

Qualsevol que hagi provat d'ajuntar una paraula rere l'altra per fer alguna cosa que es pugui anomenar 'relat', i després hagi tingut la gosadia d'entregar-ho a un públic reduit però fervorós (la mama, la parella, o el millor amic), ha experimentat algun cop el que és veure davant seu les celles aixecades i la boqueta petita del teu lector sacrificat, dient 'no sé si ho he acabat d'entendre'... Vaja, que no s'entén res de res del que has escrit! 

Arribats a aquest punt, podem fer dos plantejaments:

1- El món no està preparat per la nostra literatura

2- El que hem escrit, fora del nostre cap, no té ni solta ni volta. 

Obviarem la primera opció, que fa molt de geni incomprès, i passarem directament a la segona. El problema és clar: per què els altres no ho entenen si per a tu, que ho has escrit, és claríssim? Bé, doncs perquè l'escrit forma part de les nostres idees. I segurament, no és més que una extracció d'una petita part dels nostres pensaments. El text, encaixat en les nostres neuronetes, pren tot el sentit pel món, però aïllat en una trista fulla de paper escrita amb Times New Roman (jo sóc més de Cambria, darreament) i posada davant dels ullets dels altres, no acaba de prendre consistència.

Si s'ha entès això, podem passar a la següent bifurcació de camins. La primera opció, és que ja et vagi bé que no ho entengui ningú (encara que llavors sembli una mica absurd fer-ho públic, no?). En aquest cas, res a dir. Has escrit per tu, has vomitat sobre el paper aquest fragment d'idea, i llestos. Si no ho entén ningú, tant és. Però què passa si passem a la segona opció? Aquella on tu volies que t'entenguessin? Doncs que llavors va molt bé que algú ens cridi: això no s'entén! I a nosaltres, ens toca preguntar què és el que no s'entén i per què. Explicar la nostra idea de dalt a baix i que l'altre —un lector extern sense pèls a la llengua— ens digui què és el que manca en el nostre text. Per mi, és l'única opció de poder arreglar els desperfectes i tirar endavant la idea. I sol funcionar, eh. I al final, les coses, si un vol i hi posa bona voluntat, s'acaben entenent.

PD: Post inspirat en el meu darrer i incomprensible post! 

PDD: Ja m'he posat el dia amb els deures de la bona blogaire. Comentaris contestats en els dos darrers posts, gràcies per la paciència! 

Darjeeling i paracetamol

—Ja hi has dissolt els 100g de paracetamol?

—Sí, els he tirat quan ha deixat de bullir. Va, afanyat, que el te ja s'ha infusionat, i si et distreus massa estona més estarà fred abans que ens hi posem.

—D'acord, d'acord, ja vinc. No miris, que em poso el banyador. Estan bé, oi, aquests banys termals de te?

—I tant, i podent-hi afegir una mica de paracetamol, és el millor remei per al mal de cap. Avui em feia una falta... 

Un bany de te, aquest no sé si duia paracetamol o no.

—Així, va, explica'm allò del pou. 

—El pou... Segur que vols parlar-ne?

—Sí. Ho vull saber tot. 

—No es pot saber pas tot, del pou. Ningú no en sap gran cosa, de fet. En tot cas, és millor que no t'hi apropis. No el busquis, d'acord?

—Que no el busqui? Home, però si ja sé on és. El vaig veure l'altre dia, ja t'ho he dit. 

—No, el pou no és enlloc i és a tot arreu. És a un lloc avui i per a tu, i a un altre demà per una altra persona. De vegades apareix si el busques, de vegades com més el busquis menys el trobes. De totes maneres, fes-me cas i oblida-te'n, del pou. El pou... és terrible,... ha de ser terrible.

—Però llavors, com pot ser que la gent hi caigui? O és que s'hi tiren? No ho entenc, és tan fàcil com no apropar-s'hi, no? 

—No és tan senzill... diuen les llegendes... Però escolta, només són llegendes, eh. No facis massa cas. Doncs diuen les llegendes que ningú cau o es tira al pou. Simplement, un dia el veuen, i l'endemà, sense més, potser s'hi troben dins. O potser no. I un cop ets a dins, ja no pots pujar. 

—Vols dir que et trobes de cop i volta al fons del pou?

—Al fons? No, clar. Tampoc sabem si té fons. Simplement ets dins. Primer, molt a prop de la sortida. Però com ja t'he dit, no es pot pujar. Com que no pots pujar, i necessites moure't, cada dia que passa ets una mica més abaix. 

—I llavors què passa? 

—...

—Arribes al fons algun dia? Algú et treu d'allà? O no tornes mai més?

—Què passa allà dins, no ho sabem. Però sí, sí, clar que tornes. Hi ha molta gent que ha tornat del pou, per això en sabem algunes coses. Tornen quasi tots.

—Quasi tots?

—Sí, diguem-ne, una gran majoria. Alguns no tornen. Però a aquests no els sol trobar a faltar ningú.

—Ah..! Bé. Però si es pot tornar, llavors no és tan greu! Ells deuen saber tot el que han viscut allà dins, no?

—Suposo, però no en solen parlar. De fet, he dit que tornen, però no... no són exactament els mateixos. El pou els ha canviat.

—En què són diferents, doncs?

—No t'ho sabria dir... És una impressió general. Potser és la mirada, el que els ha canviat. Els ulls es tornen més foscos, més profunds. Com els pous. Potser hi ha alguna cosa més, però no és fàcil d'explicar.

—...

—En tot cas, oblida't del pou que vas veure, d'acord?

—D'acord.

PD: Els comentaris del post anterior seran respostos puntualment abans del proper post. Disculpeu el retard!

Petita guia de París per a segones vegades

Ja fa dies, o mesos, que em fa zum-zum pel cap una idea que mai m'acabo de decidir a engegar. Quan vaig arribar a París, vaig fer alguns posts amb curiositats que anava descobrint per la ciutat, coses que em cridaven l'atenció o que em sobtaven. Suposo que amb els mesos m'hi he acostumat, perquè tot i que no deixo de descobrir coses noves cada dia, ja no em sobten tant.

Ara puc dir que he anat coneixent prou la ciutat, he visitat uns quants cops els llocs típics i n'he anat descobrint d'altres. Això m'ha portat a veure que algunes atraccions turístiques són una enganyifa, i que hi ha altres coses a fer, poc conegudes; o racons per descobrir que amb prou feines surten a cap guia i que poden valdre més la pena.

Segueixo pensant que, qui no ha estat mai a París, ha d'anar imperiativament a la Torre Eiffel, a l'Arc de Triomf, passejar pels Champs Elysées, badar amb la façana de Notre Dame i pujar al Sacré Coeur. Però què passa amb qui ve per segon cop a París? Tornar a fer el mateix? I què passa amb qui no vol aglomeracions de japonesos amb càmera? 

Doncs aquesta és una mica la meva idea. Explicar-vos el que he trobat, el que he conegut, coses per veure, per fer, llocs per visitar, o coses que s'han de menjar (important!) abans de marxar de la ciutat. No sempre seré súper alternativa, també tinc pensat explicar alguns trucs per visitar les zones més conegudes optimitzant temps i recursos, no patiu! 

La idea és anar fent un capítol d'aquesta petita guia un cop cada setmana o cada 15 dies. No sé quants en sortiran, no ho he previst, però suposo que durarà tranquil·lament fins a finals d'estiu. I entremig, doncs posts normals, sempre que tingui temps. I si algú té peticions especials i vol que parli d'alguna cosa concreta, doncs endavant, benvinguda serà tota idea! 

Notre Dame vista "de cul". És encara més maca que de cara!

PD: Ha arribat la primavera (ja anava sent hora) a París, fa uns dies, i avui al Coses. Espero que us agradi el canvi de look estacional!