Digueu-me radical

Diu l'Ara que hi ha rumors que el TSJC possiblement mantindrà el model d'immersió lingüística i mirarà de "reconduir" la situació de les quatre famílies que volen que els seus fills es puguin escolaritzar en castellà. Si necessiten alguna idea de com reconduir-los, jo en tinc una de molt bona. L'AVE en direcció a Madrid va costar molts diners i li podríem donar un bon ús.

Diu, que a partir de les 13h (ja fa 18 minuts) ha d'arribar la notícia referent la resolució final del TSJC. Digueu-me radical, però si prohibeixen el català com a llengua vehicular de l'escola, em penso que hauran encés la metxa. Que no ens toquin la llengua, és l'últim que ens queda per aguantar. Si el castellà ha de ser la llengua vehicular a l'Estat espanyol, deixem de ser Estat espanyol. Independitzem-nos, siusplau.


Actualització 13'45: 

El TSJC salva la immersió a mitges. Llavors, serà veritat al broma que vaig veure al twitter fa uns dies:

- Hola, hola, nens niños, avui hoy estudiarem estudiaremos... 

No ho estan fent bé

Feia un parell de dies que em voltava pel cap la idea de fer un post per als polítics. Un post dirigint-me a ells i dient-los el que és evident: que no ho estan fent bé. Que no estan sabent entendre els missatges que el poble els fa arribar. Però ja sabeu que jo no parlo massa de política i que com que no hi entenc, opto per no xerrar gaire. Donava voltes a això, quan xafardejant el twitter em vaig trobar amb la gota que va fer vessar el got. Guaita! Però si ells ho han entès tot!!! Som els estudiants, els que no hem entès res!!! 

El titular diu així: "Mas acusa els estudiants "de no haver entès la situació"".

Molt bé, senyor Mas, i senyors polítics que segur que penseu com ell, reprimiré les ganes que em venen de ser mal educada al llegir això i intentaré explicar-me: potser consideren vostès que han entès la situació? Han de representar el poble, i reben a cops de porra la seva veu. La gent surt en massa al carrer, i vostès, en comptes de reflexionar i adonar-se que hi ha alguna cosa que no estan fent bé, els acusen de violents, agressius i ganduls. Mirin, la gent no es queixa perquè sí. Fa 10 anys no hi havia aquesta mena de movilitzacions, que jo recordi. Ja n'hi ha prou de donar la culpa a la crisis. Ens queixem de vostès. 

Jo no sóc economista, ni he estudiat ciències polítiques, ni entenc un borrall en legislació. Els meus camins van per altres verals. Però tot i així hi ha una cosa que veig molt clara, i no cal raonar massa per adonar-se'n: no ho estan fent bé. Acceptin això. No vulguin seguir al poder perquè sí. Si no en saben més, ho podem entendre, tots som humans i tenim uns límits. Però llavors abaixin el cap i toquin el dos. I deixin pas a algú que en sàpiga, i que sense més interessos, pugui tirar el país endavant. Perquè a vostès, els prenen el pèl. Els qui van darrere dels diners, s'amaguen i s'escuden rere les seves bones intencions. I els foten el pèl a vostès, i a tots nosaltres. Ja n'hi ha prou.

Quina és la teva cançó "de naixement"?

Bona tarda a tothom!

Avui us vull ensenyar una cosa que he trobat pel facebook i que he trobat certament curiosa. Com tots sabeu a la Viquipèdia hi ha de tot (de tot, menys les solucions als enigmes del Mac, o als jocs d'endevinar el personatge de l'Assumpta!), i aprofitant que hi ha de tot, us proposo el "joc" que he descobert avui.

Es tracta que entreu aquí, cliqueu el vostre any de naixement, i un cop a la nova pàgina busqueu quin va ser el gran hit de la setmana en què vau néixer (als EEUU, clar...).

Jo ho he fet, i el resultat ha estat el següent: 

He de dir que aquest matí, quan he vist el grenyes que canta, m'he espantat una mica pensant que la cançó no m'agradaria de cap de les maneres (creia que seria heavy!), però l'he escoltada i m'ha agradat força. Força, força, eh! I en el meu cas, no coneixia ni la cançó, ni el grup, primera notícia que existien. Però també he de dir que a mi les cançons així dels 80... ja em solen agradar, ja.

Doncs res, va, us animo a què busqueu quin era el hit del moment en què vau néixer, i que el poseu en un comentari, així podrem sentir música diversa de totes les èpoques!! I noooo, no cal que poseu la data exacta de naixement, si no voleu! Només la cançó! I que digueu què us sembla, si us escau o si no, si ja la coneixíeu o no,... el que volgueu! 

Properament, un altre post musical! (no hauria de prometre posts, que després em fa mandra fer-los i quedo malament... què hi farem, sóc així! =P)

Ebook, sí o no?

Ahir vaig acabar la primera novel·la llegida amb l'ebook que em van regalar pel meu aniversari. La veritat és que mai havia pensat en tenir un aparellet d'aquest, tot i que els trobava sorprenents, però des que el tinc a les mans, no vull viure sense ell. Això no vol dir que abandoni la novel·la en paper, ni molt menys, però dóna moltes possibilitats. 

Sé del cert que molts lectors consumats tenen mania a l'ebook. I com que sé que per aquí en rondeu uns quants (de lectors consumats, no d'odiadors de l'ebook, eh!), volia preguntar-vos què en penseu. Ebook.sí, .no, .tantmefa? I per què? 

Ara que ja l'he provat, faré la meva llista de pros i contres: 

Avantatges: 

- És lleuger (adéu a deixar-te l'esquena carregant totxos de tapa dura)

- La lectura és molt còmoda (tant per la vista, com per passar pàgines, per pes...)

- Facilitat per avastir-se de llibres en qualsevol llengua, en qualsevol lloc, en qualsevol moment.

- Preus més baixos. 

- Possibilitat de trobar (molts) llibres gratuïts (sí, ja sé que és il·legal, però...)

- Diccionaris sempre a mà. 

- Connexió a internet via wifi (i es pot navegar per tot arreu). 

Inconvenients:

- És difícil remenar el llibre, tornar enrere, buscar aquell paràgraf crucial... (tot i que sempre hi pots posar un marcador!). Però amb Maletes Perdudes (clap, clap, clap, m'ha encantat!!), hi ha mil històries i personatges que s'entrecreuen, i quan em perdia una mica, trobava complicat retrocedir i trobar el punt on s'aclaria el què. 

- Dificultat al préstec de llibres. (Tot i que si els teus amics/família tenen ebook, és facilíssim!)

- Des que sé que puc tenir llibres de franc, tinc molt poques ganes de gastar-m'hi diners!

Després hi ha tot un munt d'aspectes tècnics que m'agradaria comentar (marques, models, pantalles, teclats...), però no em vull allargar amb això. I d'altra banda, si passa per aquí algun usuari habitual del llibre electrònic i em vol instruir de llocs on trobar llibres gratuïts o baratets en català... li estaré molt agraïda!

Pròxima estació: Independència

No acostumo a parlar de política en aquest bloc, perquè trobo que no tinc massa opinió. Avui, però, faré una excepció. Tinc moltes ganes de parlar-vos d’un documental que m’han fet arribar i que val molt la pena. És aquest: 

Són 45 minuts en els que no es parla d’altra cosa que del projecte d’independència per Catalunya, per la nostra nació sense estat. Portat per la veu de moltes personalitats del país, i carregat de símbols que no deixen indiferent, es van desgranant temes tan importants com l’autodeterminació, l’economia, la integració, la llengua i l’esport. I tot això, ens porta a parlar de quin és el camí a seguir per la independència, de la Catalunya independent dins d’Europa i la feina que cal fer l’endemà de la independència.

No em fio massa de la meva opinió, ja ho he dit. Sóc fàcil de convèncer, i més si, com en aquest cas, ja hi estic predisposada. Però avui el somni de la independència m’ha semblat més real que mai després d’aquests tres quarts d’hora ben invertits. Potser sóc innocent i crèdula, però qui parla en aquest documental no són uns xavals de disset anys fent el paperina, és tot de gent reconeguda dins i fora de Catalunya. Així que el recomano a tothom, i principalment als que últimament esteu desencantats i desil·lusionats amb el fet català. Tan de bo us pugi la moral i us carregui l’ànim.

He dit xavals de disset anys? Ah, sí clar. M’oblidava de comentar-vos que aquest documental amb un aspecte totalment professional l’han dirigit i realitzat cinc nois de segon de batxillerat, com a projecte per al seu Treball de Recerca. Ha arribat a mi de mans d'una amiga meva, que ens ha demanat que en fem difusió. Però no és perquè ella ho hagi demanat, que faig aquest post. És perquè crec sincerament que val molt la pena. Tan de bo faci la volta al país, al nostre, i al del costat.

El documental sencer el teniu al vídeo de dalt. Si 45 minuts se us fan molt costa amunt, us deixo aquí el tràiler, que en dura tres, perquè aneu fent boca. Mireu-lo, i decidiu després si el voleu veure sencer o no!

I aquí, la pàgina web del projecte Pròxima estació: Independència.

Una abraçada a tots, i Visca Catalunya!

Haikús...?

Avui, llegint un haikú en algun bloc de la catosfera... m'he recordat d'una cosa que vaig veure al metro de Paris que em va fer molta, molta gràcia. Era això, mireu:

No, home, no! Clar que no vaig veure un noi dins d'una nevera dins del metro! El que heu de mirar bé, és la samarreta. Ah, què dieu? Que no es llegeix bé? Un moment, que apropo la imatge...

Traduït al català (i modificat una mica perquè segueixi sent un haikú) vindria a ser....

L'haikú és fàcil

Però no sempre té sentit.*

Una nevera. 

*(El "però" s'ha de llegir "pro", que si no em sobra una síl·laba..!)

Doncs res, espero que els poetes i haikugedors de la casa no em mateu, que precisament perquè jo sóc força nul·la fent versos, aprecio molt el que escriviu... Però, bé... La samarreta em va fer molta gràcia igualment!

I res, feta la broma, dir que aquests dies sóc per casa i que ja em perdonareu si no estic gaire activa per aquests móns de Déu. A partir de dilluns, hi torno!


________
18/10/2011:


Afegeixo una fotografia que vaig fer divendres a la llibreria La Central de Barcelona (mentre caçava llibres en català!). Ho sento, em va fer molta gràcia, perquè  a més va ser poc després de fer aquest post... i em dóna tota la raó, no trobeu?!

Així és clar que fer haikús és fàcil... però que no sempre tindran sentit!

Bromes a part, mirant una mica per internet, queda clar que aquesta mena de trencaclosques de paraules, serveix per jugar, fer una mica de broma, i també experimentar amb les paraules. Però... a mi em segueix fent gràcia la idea de fer haikús així, a cop de daus!

AZERTY, una tocada de nassos

Sí, gent. Aquí a França són tan estranys que no utilitzen teclats normals i corrents, sinó que tenen coses com aquesta:

teclat AZERTY

Quan vaig fer la foto -innocent de mi-, vaig pensar que era una raresa, un teclat antic oblidat en unes oficines on vaig fer uns tràmits. Però no, no. A la facultat tots són així, i de fet, he acabat sabent que a tot França i altres països francòfons en gasten d'aquests. Cada país amb algunes variacions concretes, a més. 

Les diferencies més notables, a primera vista són:

- Canvi de la Q per la A (que fa que sigui AZERTY en comptes de QWERTY)

- El teclat numèric superior, dóna prioritat als caràcters. Per usar els números s'ha de prèmer shift. 

- Existeixen les lletres E accentuades, directament. 

- La Ç dóna voltes per allà amb els números.

- La M està al lloc de la nostra Ñ (això ho trobo comprensible =P)

- El punt i coma surt al prémer la tecla. Per tenir el punt normal, cal prémer shift. 

I bé, hi ha força més coses, però tampoc es tracta d'avorrir-vos amb això! El cas és que hi he provat d'escriure, i he vist frustrada la meva agilitat de mecanògrafa de la que estic tant i tant orgullosa... Així que no penso utilitzar-los mentre pugui evitar-ho!

Apa, properament, més curiositats i rareses gavatxes...

À bientôt! 

Viu intensament! (II)

Quan va començar la sèrie catalana Polseres Vermelles, no em vaig poder estar de fer aquesta entrada. Com vaig explicar llavors, la sèrie em va captivar des del primer moment, i he de confessar que no m'he perdut cap capítol, tot i que n'he vist molts pel 3alacarta.

Tres mesos i tretze capítols després, la sèrie ha arribat a la fi de la seva primera temporada, i em sento una mica obligada a concloure el que vaig obrir aquell 24 de gener.

M'ha agradat, però alhora m'ha decebut. Intentaré explicar-me. M'han decebut moltes coses: una de fàcil, la interpretació d'alguns dels actors. En moltes escenes m'han semblat forçaces les actuacions de la Cristina i sobretot les del Lleó. Jo sóc d'aquelles que havia vist Herois abans que s'estrenés la sèrie, i prefereixo mil cops com actuaven en el llargmetratge. Vull afegir que em penso que la gent que ha vist la pel·lícula després, té l'handicap de no veure allà en Colo, sinó en Toni, i fer-se un bon embolic. És el problema d'haver repetit la majoria d'actors.

L'altra gran cosa que m'ha decebut -i potser la més important, per mi-, és la poquíssima credibilitat mèdica que donen a tot plegat. D'acord, sí, ja sé què direu els defensors afèrrims de la sèrie, que no és una sèrie de metges, ni de medicina. Però al meu parer, això no eximeix el guionista o director de la sèrie d'haver de donar credibilitat a l'ambientació que han escollit per la sèrie. No parlo de tecnicismes, sinó de versemblança.

I malgrat tot, m'ha agradat, perquè sinó no l'hauria seguit totes aquestes setmanes, sóc poc constant, i no sóc de mirar massa la televisió. No sé què és exactament el que m'ha agradat i m'ha enganxat, però em temo que no és ni més ni menys que el fil argumental de novel·la adolescent. D'aquelles de lectura fàcil, addicció alta i qualitat qüestionable. Potser quelcom que també em molesta, és el fet que no sóc amiga de seguir el que agrada causa tan furor a la majoria... i aquesta sèrie ha enganxat a massa gent!

Per no acabar amb mal gust de boca, cal dir que el final ha estat a l'alçada. Crec que els finals de temporada solen ser una de les coses més esperades i criticades per la majoria de gent. Penso que han sabut trobar un bon final de temporada, tancant pràcticament del tot el que ha passat al llarg d'aquests 13 capítols, però que alhora deixant oberta la petita esperança del retrobament del grup de nois.

Així que ara tocarà esperar -sense gaire presses- que facin la segona temporada. He sentit veus que seria d'aquí nou mesos, així que ja aniríem a parar al febrer de l'any que ve. I per anar plegant, us deixaré amb LA cançó de la sèrie, la que ha acabat sent cantada per tot de noietes adolescents boges que en sa vida havien escoltat una cançó en català (a part del Bon Dia), amb tots vosaltres...

Sense Tu - Teràpia de Shock

Això és tot, per avui!

No t'estimo (en llenguatge verbal)

Avui ens han dit que si hem de mentir més val que ho fem per escrit o per telèfon. Que cara a cara el nostre llenguatge no verbal ens traeix, i que qualsevol s’adonarà que mentim. M’han agafat ganes de plantar-me davant teu i dir-te sense embuts que no t’estimo. Que no t’estimo gens, que mai t’he estimat, que què t’has cregut. Tinc ganes de dir-t’ho alt i clar, amb totes les lletres. I que tu m’escoltis atent, i que mirant-me et fixis en les meves mans nervioses jugant amb el meu collaret, en el meu posat tens, en què no et miro als ulls, i en què la veu em surt forçada. I que no dubtis ni per un sol moment que t’estic mentint.

Les bases biològiques de l'empatia

Diuen els experts en medicina psicosomàtica i conductual, que el cervell humà té unes neurones especails, que ells anomenen neurones mirall. La funció d'aquestes neurones és percebre el que fan els altres, i ens porta a viure psíquicament una imitació del que suposem que estan vivint ells. Dit amb paraules planeres, ens permeten posar-nos en la seva pell. Si veiem algú pentinar-se, podem recrear perfectament dins el nostre cap què sentiríem nosaltres si tinguéssim una pinta a la mà i aquesta ens passés suau entre els cabells. Si veiem algú plorar, ens contagiem de la seva tristor. Si algú ens explica un problema, ens podem sentir angoixats. Això és també el que ens ha permès desenvolupar el llenguatge. El primer llenguatge (en la vida i en l'evolució) és el gestual, que neix per imitació del que fan els altres, i d'aquí apareix el llenguatge verbal.
He trobat molt curiós descobrir això, que tenim unes neurones especialitzades en fer-nos empàtics. I he pensat que hi ha gent que les deu tenir atrofiades!

Democràcies i hipocresia

Els meus coneixements d'Història del Món Contemporani, de política, i de relacions internacionals són més aviat escassos, per no dir nuls, així que no, realment no m'hi hauria de posar. Per això mai tracto temes polítics en el meu bloc, no em mullo, i em guardo les meves dubtoses i potser mal fonamentades opinions per a mi, o per les sobretaules al claustre de la Facultat. Potser aquest cop també hauria de callar, vés si expressant el que penso faig el ridícul i poso de manifest la meva ignorància pel que fa aquest tema. 

Així que perdoneu, doncs, la meva gosadia, però quan aquest matí he sentit a la ràdio que Hilary Clinton, en boca dels Estats Units demanava a Israel que respectés al voluntat del seu poble, m'he recordat perfectament de la manera com Espanya, Anglaterra i el mateix gegant Americà -països altament desenvolupats i, sobretot, molt democràtics- respectaven la voluntat del seu poble (i de la població mundial) l'any 2003, quan aquest demanava a crits el "No a la guerra". De la mateixa manera -i sóc conscient que ara perdo una mica el fil, però em centro en casa nostra- suposo que Espanya respectarà la voluntat del poble català quan aquest demani la independència o -per no posar-nos extremistes- simplement el compliment de l'Estatut. De ben segur que es podrien anomenar altres casos de sordesa temporal dels governs envers la veu del poble i, si us ve de gust, els podeu explicar aquí sota. Aquests són, senzillament, els primers que m'han vingut al cap a mi.

Deu ser que tots tenim el nostre puntet d'hipocresia traient el cap de tant en tant, però és que la d'aquests governs nostres ja comença a fer una mica de pudor. 

Aurora boreal a la catalana?

Fa força mesos vaig estar escrivint sobre l'aurora boreal, i crec que vaig fer palesa la meva passió per aquest fenomen meteorològic tan impressionant. Suposo que us podeu imaginar el que m'ha suposat escoltar avui a TV3 que a causa d'una tempesta solar que va tenir lloc ahir, demà a la tarda nit tindrem un 10-20% de possibilitats d'entreveure l'aurora boreal des dels punts de Catalunya que estiguin menys ennuvolats i que tinguin una nit més fosca (és a dir, 0% des de Barcelona capital!). Per mi, agafaria el cotxe i me n'aniria a buscar el lloc perfecte. Un 10-20% és molt! Algú s'apunta? 

(mireu el vídeo!)

7 de desembre, 1941

No l'havia vist mai abans. M'havia negat a veure-la perquè sóc poc de pel·lícules, i si són de guerra encara em fan menys gràcia. Però avui m'ha agafat desprevinguda, i quan me mare m'ha convidat a quedar-me a veure-la, no he fet esforços per resistir-m'hi.

M'ha deixat embadalida, xocada. És una història detallista i treballada, embolcallada a la perfecció en el corresponent context històric[1]. El fil que porten els personatges, i el fil històric s'entrellacen sense problemes, i cap dels dos treu protagonisme a l'altre, perquè cap dels dos té sentit sense l'altre. Per a mi, no és una pel·lícula d'amor. Tampoc no és una pel·lícula de guerra. Ni tan sols és una pel·lícula d'amor i guerra. Pearl Harbor és, abans de res, la història d'una amistat que supera tot entrebanc. I ens ensenya que l'amor és essencialment imperfecte, però no per això, menys legítim.[2]

Us deixo amb un recull de fotografies acompanyat de la banda sonora, per a què feu memòria, o per a què aneu fent boca, si no l'heu vista:

"I fear all we have done is to awaken a sleeping giant."

___________________


1. Evidentment, a ulls d'una gens entesa en Història, espero correccions per par del meu assessor històric personal (tingueu en compte que parteixo del punt de tenir dubtes sobre quins països composaven cada bàndol a la IIGM)


2. Entenent per imperfecte que no es tracta del típic amor "Disney" (inexistent a la vida real, per cert, però d'això en parlem en un altre moment). 

Villa Soledad

Al número 15 del Passatge del Dos de Maig, a quatre passes de l’Hospital de Sant Pau, hi ha una casa, petita i rònega, que s’anomena Villa Soledad. El primer cop que la vaig veure, em va venir al cap l’argument sencer d’una possible novel·la, mig històrica, mig psicològica, que evidentment mai no escriuré. Villa Soledad és una esquifida construcció d’una sola planta, abandonada, amb porta i porticons mig trencats i aspecte trist, que no pertany als nostres dies, ans al contrari, hom diria que va quedar ancorada al passat fa més de cinquanta anys. Les lletres del seu nom, de ceràmica, estan col·locades just a sobre la porta, com sentenciant el destí d’aquell qui gosi creuar-ne el portal. Malgrat que desentona d’allò més entre els altres edificis del passatge, com la part de darrera d’un supermercat o les consultes externes d’un centre mèdic, aconsegueix, vés a saber com, passar desapercebuda. I ho dic amb coneixement de causa, perquè no va ser fins moltes setmanes després de passar-hi per davant a diari, que em vaig adonar que existia. Aquells dies, el petit pati estava decorat amb quatre garlandes velles i descolorides, que encara li donaven un aire més melancòlic, com si els seus habitants l’haguessin abandonat a corre-cuita després de sonar l’última cançó d’una revetlla. Encara ara, els dies que m’hi fixo, que no són pas tots, em transmet aquesta mena de nostàlgia, i em transporta als dies en què aquesta caseta devia ser una més del carrer, quan la pintura de la seva façana encara era tota blanca, i els testos estaven sempre florits. Qui hi devia viure? Perquè li van posar aquest nom, tant de novel·la? Quines històries amaga?

Havia pensat fer-li una foto algun dia per acompanyar aquesta entrada, però ben mirat, en teniu totes les referències. Si mai no teniu res millor a fer, us convido a visitar-la. Potser algun de vosaltres hi troba la inspiració per escriure la possible història d’aquesta casa i ens fa creure que és real.

Viu intensament!

Tot just avui ha començat a emetre's la sèrie Polseres Vermelles, escrita per l’Albert Espinosa i dirigida per en Pau Freixas, el mateix equip de la pel·lícula Herois. Havia vist l’anunci a la televisió un parell de cops, sense parar-hi gaire atenció, i finalment avui m’he decidit a xafardejar una mica per internet, a rel d’assabentar-me que coneixem un dels actors.

M’ha enganxat des d’abans de veure’n el primer capítol. Suposo que primer, perquè passa a un hospital, i això ja suma punts a qualsevol cosa. Segon, es tracta d'una sèrie catalana, així que un altre punt perquè sí (sí, estic carregada de prejudicis! Però és que a més, posen moltes cançons en català!). I d’altra banda, el fet que hi hagi l’Albert Espinosa darrere, parlant de nens a l’hospital. Fa temps vaig llegir El Món Groc, i he d’admetre que aquest món, el de l’Albert Espinosa em crida molt l’atenció, m’encurioseix, i tinc ganes de conèixe’l millor. Perquè no parla només de la vida d’un nen a l’hospital, sinó que parla de la vida en el seu estat més pur, i de l’amistat. I sembla que amb ell aprens que hem de valorar el fet d’estar vius, i no tant si la vida ens dóna de més o de menys. Potser això és fàcil dir-ho quan tot va bé, però caldrà tenir-ho igual de present quan les coses vagin maldades.

No us negaré que d'entrada la sèrie pot recordar molt a Planta 4a, o que moltes coses que s'expliquen, ja les sabem del Món Groc. Però crec que l'originalitat no és sempre un requisit per a què quelcom agradi. 

En tot cas, li seguiré la pista a aquesta sèrie, i algun altre comentari caurà, d’aquí uns quants capítols o bé quan acabi.

"Podia semblar que no hi havia temps perquè passés mai res. Però era al revés, en realitat hi passaven moltes coses, però tot a una velocitat diferent. Molta gent, es pensa que quan ets aquí tot s'atura, però jo crec que aquí pots trobar una bona raó per viure."

(Polseres vermelles - Capítol 1)

Músics del metro i espontanis que ballen

Quan hom va per Barcelona és ben freqüent trobar músics de carrer a cada cantonada, ja sigui de la superfície o dels passadissos del metro. Avui penso que els músics del metro haurien d'entrar en una categoria especial, que els distingeixi de la resta. La seva música arriba a tot tipus de persones, la majoria de les quals passen a corre-cuita pel seu costat, amb presses i cara de mala llet perquè com cada dia van tard, i el metro va ple i a sobre triga a passar un minut més que de costum. Persones molt poc disposades a aturar-se un moment a escoltar una cançó, però que resten obligades a escoltar-la fins que la música es perd al canviar de passadís o pujar les escales. La música ens influeix molt, ens posa de bon humor, o ens entristeix, o ens posa nostàlgics, i els músics del metro tenen la possibilitat de canviar l'estat d'ànim de qui passa si toquen LA seva cançó. La cançó de cadascú. 

Hi ha hagut moments de la meva vida que han estat tocats per la gràcia i l'encert d'una cançó concreta tocada en un passadís de metro d'una ciutat qualsevol. Casualitats? Potser sí. Un Boig per tu cantat per un grup de gòspel sencer a Plaça Catalunya el dia que anava, nerviosa i atabalada, a una mena de primera cita; i Candle in the wind al metro de Londres (o era Praga?). 

Avui, he viscut des de fora un d'aquests moments màgics: al mateix lloc on vaig trobar el grup de gòspel hi havia uns quants homes tocant una balada, no em pregunteu quina, i davant seu una parella d'avis ballant agafats, molt a poc a poc. Després de presenciar això, no es pot estar enfadat amb el món, ni amb ningú. Només queda pensar que jo vull ser com ells. Que jo vull poder ballar en mig del metro de Plaça Catalunya ignorant la gent que mira, i vull tenir de parella de ball algú que no tingui cap por de ballar amb mi davant del món. 

Codi genètic

Títol original: Codi genètic

Autora: Amàlia Lafuene

Edició: Proa, 2009

Pàgines: 352

Idiomes disponibles: català, castellà (en procés de traducció)

Sobre l'autora (text a la solapa): Amàlia Lafuente (Barcelona, 1952) és metgessa i professora titular de farmacologia de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Es dedica a la docència i a la recerca. 

Argument (text de la contraportada): La descoberta d'un fàrmac contra l'Alzheimer centa les investigacions de la Marina Fontcuberta. Amb l'arribada d'un nou director a l'Institut de Neurociències, que ha fet una carrera brillant als Estats Units, la recerca es complica perillosament. Enlluernada pel magnetisme del flamant director, la jove Marina està temptada de saltar-se els límits de l'ètica professional.

Què en penso? 

Aquesta novel·la neix i creix entre bancs de laboratori, vasos de precipitats, bates blanques, articles, despatxos dels "superiors", gens, ratolins knockout, fàrmacs i estudis experimentals. Es nodreix de les relacions personals, de les il·lusions i dels desenganys, de l'ambició i l'humilitat, dels seus personatges; i mor entre les mans del lector, que no pot fer més que llegir-lo amb avidesa de la primera a l'última pàgina. Ens parla de creure en la recerca com a sistema per avançar i millorar la ciència, com a camí personal per "tocar el cel amb un dit" i que els malalts en siguin els primers beneficiats; però també ens parla de qui redueix la recerca a un simple negoci, generalment fraudulent, que dóna prestigi i enriqueix a pocs, mentre aixafa la resta. 

El fet d'estudiar Medicina, i estudiar a la UB, ha fet que tingués amb aquesta novel·la una forta sensació de familiaritat. Per primer cop, l'autora del llibre que tinc entre les mans és una persona relativament propera i coneguda (ha estat una de les meves professores de Farmacologia d'enguany), i de la mateixa manera, l'entorn en el que se situa la història és ben proper al meu dia a dia. He pogut recrear perfectament molts dels llocs pels que es movia la Marina Fontcuberta (fent especial menció a les galeries del claustre de l'Edifici Històric, que són realment impressionants). I em quedo amb la sensació de voler conèixer més i més aquest món, contenta que sigui ben proper al camí que he escollit. 

En resum i en general, i de la forma més subjectiva possible, aquesta novel·la m'ha agradat molt; m'agrada el món que reflecteix; els diferents personatges, ben definits i amb els seus caràcters propis; els lligams que es creen entre ells; els "petits drames" necessaris per la novel·la, però en cap cas exagerats; les intrigues i problemes, que es van resolent a bon ritme; els girs inesperats, que donen emoció a la lectura; i el final rodó, que tanca la història amb elegància i amb tots els fils lligats.

I per últim, un altre fet que em deixa molt bon gust de boca és veure com una persona dedicada a la recerca i a la docència, una científica de cap a peus, també pot dedicar-se a escriure, fer cursos a l'Ateneu i publicar una novel·la (i amb tant d'èxit!). Una prova més que, "els de ciències" també podem escriure, i no estem pas tan renyits com diuen amb "les lletres". 

I ara... què?

Llegiu-lo, no ho dubteu! I sobretot, encara amb més èmfasi, tots aquells que teniu quelcom a veure amb el món de les ciències. És una lectura ràpida, amena i interessant per a tothom, i també els seglars (no-religiosos, que no tenen res a veure amb l'àmbit científic) haurien de llegir-lo. Els tecnicismes que apareixen al llibre no impedeixen en cap manera el seguiment de l'argument.