A primera fila

Ahir no vaig anar al teatre, però vaig poder gaudir d'un espectacle de bona qualitat a primeríssima fila. Resulta que a l'agafar la línia 5 de metro a Place d'Italie amb uns companys, van pujar al nostre vagó dos personatges vestits amb roba estrafolària, un vellet de pantalons de pana, bastó i boina, i un jove amb barret i robes extremadament llampants. Quan les portes van tancar i el metro va engegar, el vellet va començar a cridar que li havien robat... l'iPhone! Acusant des de l'altra punta del vagó al jove, que seia amb nosaltres, i que havia convertit el seu barret en un passamuntanyes negre: Est-ce que je fais une tête de voleur? (Que tinc cara de lladre, jo?)

Tothom va callar i va mirar i escoltar, mentre els dos actors representaven la seva petita escena, que es va desenvolupar en gran part a la mateixa plataforma on anàvem nosaltres. Intercanviant somriures i mirades de sorpresa no ens en vam perdre cap detall i vam aplaudir efusivament al final de l'espectacle, que va durar escassament tres parades, fins a Gare d'Austerlitz. Des d'allà fins la següent parada, els nois se'ns van presentar: Pour un théâtre qui déraille, La Compagnie des Rails... METRO , RER , TER , TGV , THALYS , EUROSTAR. (Per un teatre que descarrila, La companyia dels raïls,...)

Dos actors que constitueixen una companyia. No s'amaguen de res, busquen sponsors o algú que els ajudi a arribar a altres escenaris. Mentrestant, assalten qualsevol mitjà de transport públic sobre raïls i intenten arribar a tothom. I passen la gorra, clar! No em va sorprendre veure com més de la meitat de la gent que viatjàvem amb aquell vagó vam remenar les nostres carteres per donar-los alguna moneda generosa. I encara els vam aplaudir un parell de cops fins que van baixar. Van arrencar riures i somriures... i sembla que, avui en dia, això no té preu. Tant de bo tinguin sort!

I per si passa per aquí algun mecenes ric amb ganes de fer una bona obra pel món de l'espectacle... cliqueu aquí!

Les targetes que repartien a aquells que els donàvem une piece (una moneda)

Actualització: he trobat al youtube una mostra del que vaig veure jo... resulta que era un fragment adaptat de l'Avar de Molière!

 

Val a dir que ahir al nostre vagó vam ser més efusius, 

vam aplaudir molt i la gent va donar monedetes!

Qui sóc?

De vegades cal aturar a fer-se aquesta pregunta, perquè tot i que sembla molt obvi crec que és de les primeres coses que oblidem. És tan fàcil deixar-se portar pel dia a dia, les obligacions, el lleure, les persones que ens envolten... però qui som? Fa uns anys tenia l’oportunitat de dedicar 24 o 48 hores a l’any a pensar només en això. Qui sóc, on vaig, amb qui, i per què. Sovint penso que hauria de recuperar aquell vell costum.

Ahir em van fer pensar en quina mena de persona sóc. Van treure a la llum un dels meus molt defectes, i veure’l allà davant em va deixar tocada. A qui li agrada que li ressaltin els defectes? També va fer adonar-me que fa molt temps que no penso en aquestes coses. Qui sóc, i per què. M’agrada creure que sé on vaig i amb qui... Falten les altres coses.

Un cop em van dir que era com un jonc (xinès?) que s’adapta al vent de bufa, sense trencar-se, i sense perdre les arrels. Suposo que això és una cosa bona, però segons com t’ho miris també es pot dir que canvio de jaqueta segons amb qui parlo. És veritat que m’adapto a les persones sense perdre la meva essència? Hi ha dies en què és fàcil pensar que no tinc cap mena de personalitat. Qui sóc?

És dolent reprimir o intensificar vessants del meu caràcter per agradar més a la persona amb qui tracto? De vegades em sembla que és imprescindible adaptar-se per poder mantenir relacions civilitzades; d’altres, em fa por estar-me cremant a mi mateixa, a foc lent i prement les dents. Però suposo que no n'hi ha per tant. 

Parada tècnica

Han passat uns quants dies des de l'últim post. Podria dir que he estat enfeinada, o que he tingut altres distraccions, altres coses a les que dedicar temps i atenció, i no seria cap mentida. Com que sembla que aquestes circumstàncies encara s'allargaran una mica més, prefereixo declarar-me en parada tècnica i no estar pensant que "fa massa dies que no faig post". A aquestes "distraccions" i falta de temps, s'hi ajunta una sensació una mica estranya, de no poder-hi ser del tot, o no poder ser ben bé jo mateixa. Com si el meu bloc no em pertanyés al 100%. Em costa d'explicar. Necessito temps, un temps físic que ara no tinc, i temps mental per reconciliar-me amb el Coses de la vida. Tot arribarà, no passa res. 

Mentrestant, intentaré seguir sent a casa vostra, com he fet igualment aquesta última setmana. Suposo que amb un ritme disminuït i visites més breus, però hi seré. M'agrada donar-vos la llauna!

Fins ara.