Pensaments inconnexos

Plou a bots i barrals. Des de la finestra veig com aquesta dutxa d’aigua freda cau sobre la teulada, els arbres, les plantes, el carrer... I jo, dins, intento estudiar el mateix tema que vaig tenir intenció d’estudiar ahir. Almenys, a última hora d’aquest matí he aconseguit treure’l de la carpeta. Ahir, ni tan sols això. Ara faig sonar aquella cançó que tan agrada a tothom. Fa cinc minuts he baixat a la cuina i he segrestat el pot de gelat de torró de Xixona que vaig estrenar diumenge al vespre. Llegeixo els apunts i vaig clavant-hi cullerada, fins que pico amb el fons del pot i decideixo que ja n’he menjat massa. El torno al congelador. Em torno a plantar a la taula, i veig que entre mig de moltes altres coses hi ha la llibreta moleskine de París que vaig comprar fa uns mesos. Només fa quatre o cinc dies hi vaig escriure per primer cop: hi vaig anotar un lloc que vull visitar l’any que ve, quan hi sigui. Reviso les meves notes, i penso que ara mateix no tinc res més a escriure-hi. Potser la següent ocasió serà quan sàpiga on carai viuré i ho pugui marcar al mapa. La pluja ha afluixat. La fresqueta que fa avui, fa que no tingui obert el finestral que dona a la teulada. Però segur que si l’obro sentiré aquella olor a terra mullada, sobretot si quan s’aturi el xàfec surt una mica el sol. Avui hauré d’agafar el paraigües, o tornaré a arribar xopa a l’Ateneu, i no caldria. Torno a passejar la mirada sobre la taula, i trobo increïble la de coses que hi he acumulat en pocs mesos: l’últim disc de Manel i Sol, de Els Pets. Un estoig de les ulleres, i un altre estoig on hi tinc el poc maquillatge que posseeixo. Una edició vella del llibre París era una fiesta de Hemingway, un parell d’electrocardiogrames, no sé si meus o d’algun antic pacient. Fulletons del Teatre Nacional, alguna carta, la llibreta del cau, una trentena de bitllets de tren Barcelona-Girona, llibretetes de pràctiques, l’entrada impresa al concert de Manel a Rubí, una recepta mèdica i la perforadora... i totes les coses que no arribo a veure. Algun dia posaré ordre a tot. Començant per aquesta taula, i acabant pel meu cap. Bona falta ens fa.

Relats Conjunts: Juicy Salif

Inevitablement m'he acabat afegint (així que he pogut) a aquesta iniciativa de la Catosfera. Què? No saps de què es tracta? Doncs entra aquí i anima't a participar!

Juicy Salif

Amb certa recança agafo l’objecte metàl·lic de l’aigüera i el passo per sota del raig d’aigua. Està brut i enganxós, però no hi ha res que un bon cop de fregall no pugui arreglar. O potser sí, perquè malgrat que l’originalíssim disseny del maleït espremedor manual està especialment pensat per treure el suc de les taronges fins l’última gota, no compleix cap requisit per a rentar-lo amb facilitat. Deu ser que qui el va inventar no es va imaginar que la seva preuada creació podria arribar a passar tres setmanes brut a la meva aigüera, a l’espera que jo em decideixi a netejar-lo.

Ara que me’l miro, no puc evitar recordar el dia que els nostres amics, tornant d’un viatge de plaer a Nova York, ens el van portar a tall de souvenir, molt contents amb la seva tria. A mi em va semblar un model rude d’aquells objectes per fer massatges al cap, però es veu que era una icona del disseny industrial. Una meravella sortida directament de la ment humana, que fins i tot estava exposada en vés a saber quin museu. Jo vaig donar-los les gràcies amb amabilitat, tot pensant en quina prestatgeria de la sala el col·locaria, i que ja tenia un objecte més per treure’n la pols. Per això em vaig sobtar quan l’endemà, que era diumenge, em vaig despertar amb la veu d’ell dient-me:

—Vols un suc?

—Un què? —vaig respondre mig adormida.

—Un suc, carinyo. T’he fet un suc amb l’espremedor que ens van regalar ahir l’Irene i en Pep.

S’havia llevat d’hora per fer-me un suc de taronja i portar-me’l al llit, i me’l vaig prendre. I vaig tenir un suc de taronja al llit cadascun dels matins de tots els diumenges que van seguir, durant dos anys.

Ni tot el sabó desengreixant del món, ni tota l’energia aplicada al fregall sembla que podran acabar de desenganxar les últimes pellofes de taronja de l'espremedor. Em sorprenc amb la íntima relació que guarden la brutícia i el temps amb l’esforç per netejar, i fins al cap d’una bona estona no aconsegueixo que l’espremedor estigui net com una patena. Penso en el dilluns de fa tres setmanes, quan de bon matí alguna cosa entre nosaltres va anar malament, molt malament. Tant, que mentre jo seia al tamboret de la cuina ell em va dir:

—Això s’ha acabat. Ets la dona perfecta, bonica i intel·ligent; tenim el pis perfecte, amb la hipoteca gairebé pagada; un entorn perfecte i bons amics comuns. I fins i tot els teus pares em cauen bé! Tot està bé, excepte tu i jo. Ho tenim tot, menys la part important.

No li vaig poder dir que no, raó no li’n faltava. I des del meu lloc, i sense ni un sol mot més, vaig veure com es movia per tot el pis, recollint, per aquí i per allà, les seves coses. En menys de vint minuts les seves camises havien desaparegut de l’armari, el prestatge havia quedat buit dels seus discos i fins i tot el raspall de dents havia abandonat el seu lloc al got del bany. I va marxar.

I jo em vaig quedar allà, mirant una casa que ja no era la nostra, i ni tan sols la meva, plena de buits que no s’omplirien mai més. I mirant la cuina, vaig veure l’espremedor que era a l’aigüera, perquè ell l’havia utilitzat el dia abans per fer-me un suc, com sempre, i encara no l’havíem rentat, i vaig pensar que se l’hauria d’haver endut, perquè era molt més seu que meu.

Me’l miro mentre l’eixugo amb delicadesa, amb un drap dels bons, dels que no són una antiga camisa esquarterada. L’alumini brilla, i tot i que sempre l’he trobat lleig, quasi em sap greu pensar en desprendre-me’n. L’embolico amb el mateix drap i faig via cap al carrer. Tres setmanes després, he decidit que no puc estar-me ni un dia més en aquest pis mig buit i preparo la mudança. Empaqueto el que és meu i llenço la resta, que ja sé que ell no vindrà mai a buscar res en aquesta casa. Em planto davant del contenidor groc, i prement amb força el cap de l’espremedor, el tiro dins. Aquell primer diumenge em va saber greu fer-li un lleig, i després va ser impossible reconèixer la veritat. Però a mi mai m’ha agradat el suc de taronja.

Ocells de Portugal

L’estiu dels meus divuit anys, vam anar de viatge a Portugal. Va ser l’últim cop que vaig viatjar amb els meus pares, recordo que ho vaig decidir durant aquells deu dies, i des de llavors així ha estat. Vaig encetar el viatge amb molt poques ganes, aquell país no em venia de gust i els dies quedaven esquitxats de discussions fortíssimes arran de la meva forma poc experimentada de manejar el volant. La primera ciutat portuguesa on vam parar, no va millorar les coses: Porto, en un dia de pluja, em va semblar gris, trist i decadent. Amb tot, la ruta de nord a sud, i les demés ciutats que vam conèixer, van millorar una mica el viatge, i fins i tot vaig ser capaç de trobar cert encant a la capital, Lisboa.

Portugal, però, era un país predestinat a despertar molts records i molta melangia. Per a nosaltres sempre havia estat el destí de la nostra fugida tan somiada com imaginària i irrealitzable. Però quantes tardes vam passar assegudes al cotxe, mirant-nos i comptant les hores que aquella carraca blava trigaria a portar-nos a Portugal? Hauríem arribat a la frontera, o les pors se’ns haurien menjat abans? El toc romàntic de la possibilitat de fugir sempre era entre nosaltres, un recurs fàcil per salvar-nos dels pitjors moments.

Amb tot, quan jo vaig trepitjar Portugal aquell estiu, les coses havien canviat, i Lisboa es va convertir en una postal en blanc i negre d’un carrer estret i costerut, pel qual s’allunyava un tramvia groc, únic toc de color de tota la instantània. I els versos, que pequeña es la luz de los faros, de quien sueña con la libertad, ocupaven la meva ment, ja lluny de tu i del nostre passat.

Poc després d’aquell viatge, tu vas fer realitat la teva fugida. No sé de què fugies, ni de qui, però vas fer les maletes i amb el teu portuguès de primer nivell, te’n vas anar a viure a Lisboa. La teva decisió va fer que Portugal fos per tu un bàlsam i alhora una manera més de refermar-te en els teus ideals i en el teu romanticisme estrany. Quina part positiva i negativa va tenir això en tu, és quelcom que no m’atreveixo a endevinar. 

Al final, Portugal, el destí de la nostra eterna fugida, va quedar dividit i desdibuixat, entre la meva ruta turística familiar, feta a desgrat i amb recança; i la teva aventura d’estudiant d’intercanvi que vas abocar en un bloc ple de frases en portuguès que ningú no entén.

Sort de Sabina.

A qui se li acut?

Doncs això, a qui se li acut posar per deures als alumnes d'un curs de narrativa... una poesia?! M'encantaria saber si als que fan el curs de poesia els obliguen a escriure una escena! En tot cas, ens han demanat la poesia en qüestió, i després de trencar-m'hi la closca tota la tarda, he agafat algunes imatges de l'últim post i ha sortit el que ha sortit. He d'agrair infinitament a la professora que durant la pausa ens hagi convidat a picar alguna cosa al bar de l'Ateneu i que ho haguem regat amb un parell de copetes de cava... d'altra banda, no sé si ho hauria pogut llegir sense morir de vergonya.

I ja posats... aquí us ho deixo. Els que em coneixeu sabeu que la poesia mai no ha estat el meu fort, així que sentiu-vos lliures de dir que és un nyap, perquè possiblement teniu tota la raó del món:

Capvespres a la teulada

Al comiat del dia, pesarós arriba
ocre, suau i brillant un nou capvespre
presumit, li agrada saber-se observat
i jo complaent, prenc lloc a la finestra.

El sol moribund ara em frega la pell;
davant, l'engoleix l'horitzó de Ponent.
S'alça un baf d'aire i em juga amb el serrell;

nuus els peus, acaronen la teula ardent.

A la llunyania un crit, una rialla,
un cotxe que fuig ple de vides alienes
i tots els ocells piulant la primavera:
són el silenci que escolto aquesta tarda.

Al meu costat, lloc just perquè hi seguis tu
però l'ampit és buit, ningú no m'acompanya.
Han passat set dies, catorze silencis;
cap abraçada vol dir t'esperaré.

A dins meu, lloc just per sentir l'enyorança
però és erm i buit, ni tan sols hi cap nostàlgia.
No hi trobo plor, ni melangia, ni recança,
sols unes traces d'esmorteïda ràbia. 

Passar pàgina

Mai no sortiràs d'una trampa si estàs pensant a tothora que hi ets a dins.

Diumenge. Diumenge de matí inexistent i tarda lenta i feixuga. Tarda de diumenge autèntica, amb moltes coses a fer i cap intenció de començar a fer-les. Tarda de pensar i rumiar. De mirar enrere i endavant, ser conscient que ja és hora de donar la primera passa cap al demà, però massa encantada mirant l'ahir com per fer-ho d'immediat. 

He sortit a la teulada, i amb els peus nus sobre les teules calentes pel sol, que s'enfonsava per l'Oest -just davant meu- he escoltat tots els sons del silenci de la tarda: gossos bordant a la llunyania, algun nen rient, algú cridant, i molts ocells piulant la primavera. He mirat i no hi havia ningú assegut al meu costat per compartir-ho. Què hi farem, ho escriuré per a què us arribi a tots. Poso música per evitar el silenci, i poder pensar que algú altre escolta el mateix que jo en aquest moment. 

Passar pàgina. Quants cops m'he proposat fer-ho, i com costa creure que de debò ho vull. Però si no deixo de pensar-hi, no ho podré fer mai. Cal fer altres coses, omplir les mans i el cap d'altres motius i d'altres raons, i mirant només endavant donar una passa, i després una altra i una altra, i llavors posar-se a córrer, i no deixar que el passat ens atrapi mai. 

Quant fa d'aquella nit en què amb un joc de paraules i una baralla de cartes catalana, un te als Amics de les Arts, i moltes paraules, em vas treure d'aquella trampa que se m'empassava? Molt més d'un any. Però encara em serveix per recordar que aquell cop vaig sortir-ne, i que sempre ho he fet.

Passar pàgina o començar una llibreta nova? En tot cas, pas a pas, poc a poc i bona lletra, anar fent, una cosa darrere l'altra. Però estem tranquils, no regna el pànic, tot és calma. No et preocupis, ens ens sortim. Aquest cop no serà diferent, sempre ens en sortim. 

Estels fugaços

Per les nostres vides de vegades s’hi creuen un tipus de persones especials. Especials perquè no vénen per quedar-se, però tot i així marquen la diferència. Són persones que, com estels fugaços, es deixen veure uns segons, i després es fonen en la foscor de la nit. Però en tenen prou amb aquests breus instants per fer meravelles: ens omplen d’il·lusió, ens canvien les perspectives de la vida o ens fan créixer una mica més.

No tenia gaire clar que aquest tipus de persones existissin, però les últimes setmanes m’han demostrat que sí. I que també n’hi ha per a mi. Tinc la sort d’haver conegut dues persones excepcionals, i que malgrat ser molt diferents entre elles, totes dues m’han aportat coses molt valuoses.

La primera d’aquestes persones és un home que ha demostrat que l’edat no és el que distancia les persones. Amb gairebé quaranta anys més que jo, ha resultat ser una de les persones amb qui més m'assemblo pel que fa personalitat i caràcter. Compartim alguns interessos, però sobretot maneres de fer, i d’entendre la vida. De seguida vam copsar aquesta proximitat. Tant, que al principi la confiança que em tenia em feia sentir una mica incòmoda. Clar que això ho han solucionat les setmanes que hem passat plegats, en les que s’ha anat fent més i més palesa aquesta semblança. Amb tot, no és això el que vull destacar d’ell, sinó tot el que l’ha convertit en una persona admirable als meus ulls. La seva sinceritat, les seves bones maneres, la seva empatia, i la seva professionalitat. La seva capacitat de mirar la persona que té al davant i entendre-la. De saber oferir la seva ajuda sense imposar-la. Algú prou obert com per xerrar de si mateix ja sigui per gust o per necessitat, i prou savi per saber escoltar quan és l’altre qui necessita parlar. Sens dubte és una persona que ha marcat la diferència: tant per tot el que ens ha ensenyat –que no ha estat precisament el que entrava al pla d'estudis, però ha resultat molt més enriquidor–, com per la relació que hem travat. Encara coincidirem un parell de dies més, potser, però els nostres camins ja s’han començat a separar, suposo que per sempre.

La segona persona que vull anomenar, ha passat per la meva vida de forma encara més fugaç. Però ha tingut temps d’ensenyar-me com n’és de senzill il·lusionar-se, i que em resulta terriblement difícil ser realista, i tot això m’ha refermat en la meva manera d’entendre la vida: només vivim una vegada, i cal treure tot el suc a allò que la vida ens ofereix, encara que sembli que tot està en contra nostra. Com deia, el seu pas per aquí ha estat ràpid. Tant, que s’ha fet massa curt, i l'hagués volgut retenir, tot i ser fugaç per definició. Tant, que sento que amb prou feines he tingut temps per intuir com n’és d’excepcional aquesta persona.

No sé si tot plegat és recíproc. No sé si per ells dos jo he marcat cap diferència. Possiblement jo sigui una més, i ells tinguin els seus propis estels fugaços, molt diferents a mi, però això no és greu, ni trist, ni preocupant. Això és com és, i l’important és que crec que tots dos saben prou bé que, per mi, són dos estels.

Primavera-estiu 2011

Ahir al migdia, sense ser-ne gaire conscient vaig buidar el meu armariet del vestuari d'estudiants de l'hospital. Dues bates, el fonendo, el martellet i el diapassó -que ni tan sols hem utilitzat a neuro- van anar a parar dins de la meva bossa. Acabàvem de fer l'exposició del cas i un mini examen, així que contents i eixerits vam tocar el dos amb ganes de l'hospital, i vam anar a dinar plegats per celebrar que havíem acabat el curs. 

No ha sigut fins avui, quan he buidat la bossa i han sortit les bates i tot el que hi havia dins les butxaques -que no és poc- que m'he adonat que això vol dir que s'ha acabat l'hospital i que ja toca biblioteca. Sempre m'omple una mica de nostàlgia acabar les pràctiques i deixar un hospital on m'he sentit a gust. Potser la diferència la fa que aquest cop sé del cert que hi tornaré, ja que ja tinc emparaulades les pràctiques d'estiu allà mateix. 

Però ara encara queden un parell de mesos llargs fins que torni a posar un peu dins l'hospital, i el que toca és pencar, i pencar molt. No em fa una mandra excessiva, és la meva vuitena època d'exàmens -i en quedaran quatre- i ja sabem com va la cosa. Ruta de biblioteques, companys diversos, pauses prenent el sol i un tallat amb gel a Glòries, i breus migdiades a la gespeta de l'Autònoma. Una mica d'histèria el dia abans de l'examen més toca-pilotes (sempre n'hi ha algun que ho és més, i ja es veu a venir), i calma pel que fa els altres. 

I sortir de l'últim examen i tenir ganes de cridar com una boja que sí, que ja haurem acabat quart, tot i que no ens ho acabarem de creure fins que surtin les notes. I aquell mateix dia, cotxe i manta, cap a celebrar la revetlla a peu de platja, com déu mana, per primer cop en quatre anys, sense pensar en el següent examen. Coca, orxata, uns quants petards, i la millor companyia. 

I en aquests dies estranys, on tothom surt al carrer i indignat, acampa, i per les xarxes i els diaris no es parla de res més; en què apropar-me un vespre a l'acampada de plaça Catalunya em va portar una trobada (in)esperada; en què tenim les eleccions municipals d'aquí poques hores, i encara no sabem què cal votar, o si cal votar; en què s'acaba un curs i comencen els exàmens... en aquests dies m'he adonat que ja no tornaré a assistir a una classe a la meva Facultat fins d'aquí un any i uns quants mesos, i serà ja com a alumna de sisè, d'últim curs. Que la meva vida al Clínic, passats aquests exàmens, agafa aire i aguanta, fins que passi un any, i torni a respirar. Perquè passarà volant, talment com un sospir. 

Tot plegat ho enyoraré, però valdrà la pena. 

Mantenir la línia

Acostumo a explicar que el meu estat d’ànim, o la meva felicitat instantània, registren al llarg del temps una línia pràcticament plana. Té suaus pendents, petites davallades, o petites crescudes segons el dia de la setmana, o el cicle menstrual –sobretot això últim-, però en general, és estable. Prou he trigat a aconseguir això, 'mantenir la línia', i deixar de viure muntada en una muntanya russa.

I seguit d’això, acostumo a explicar, que tanta estabilitat, és refotudament avorrida. De fet, el que tothom voldria és que la línia tingués pics positius sovint. Molts de petits i senzills, i algun de gran i important de tant en tant. Està clar que en el moment en què ho tenim pràcticament tot resolt, estudis, amics, família, economia... sembla que poques coses ens poden aportar felicitat extra en una dosi significativa, però crec que tots en tenim una de clara: enamorar-se, i totes les seves variants, amb més o menys intensitat, amb més o menys rellevància.

Però, ull! Aquesta és una manera molt arriscada de perdre la linealitat de l’estat d’ànim. Perquè tant com puja, baixa. Seria il·lús esperar que el fet d’enamorar-se només ens aportés coses positives. Tothom ha experimentat les patacades de després, que sovint superen amb escreix el valor absolut a la felicitat guanyada. Quan he estat enamorada, la meva línia recta s’ha fos, i he patit alts i baixos importants al llarg del temps. Com passa a tothom, suposo! Però al final de tot, remuntes l’última gran davallada, i recuperes la teva línia recta –pendent zero- meravellosa, i és llavors quan mires enrere i et veus, i penses que tot plegat, et feia sentir viva.

El valor d'un 't'estimo'

Als 16 anys, una de les primeres coses que vaig aprendre –o que em van ensenyar- respecte l’amor i les relacions de parella, és el valor de dir t’estimo. Em faig el càrrec que no funciona així per a tothom i que probablement no és més que un plantejament personal o, en el seu moment, de parella.

L’Albert Espinosa, en la seva última novel·la, diu que totes les parelles tenen els seus codis, i potser és una de les (poques) coses en què puc estar d’acord amb ell. En aquell moment, per nosaltres, dir t’estimo era dir moltíssim. I per mi ha seguit sent així, malgrat que allò es va esgotar fa temps. T’estimo ha quedat reservat per quan ho sents de debò, al 100%. Pels moments especials, en què no pots dir altra cosa que això. No serveix com a fórmula quotidiana, per acomiadar una trucada de telèfon o per dir-ho sense pensar-hi. No ens podem acostumar a dir t’estimo sense pensar.

I evidentment, m’he trobat més d’un cop amb la decepció que algú es prengués el meu t’estimo a la lleugera, sense adonar-se de tot el que jo volia dir amb dues paraules. Perquè repeteixo, ja sé que és una forma molt personal d’entendre-ho, però per mi serà així per sempre.

Així que si dic t’estimo, dic molt, ho dic pràcticament tot. En el meu antic codi de parella (i curiosament, també ho defensa l’Espinosa, i això em neguiteja una mica, perquè el llibre és clarament posterior), hi havia un últim esglaó, superior al t’estimo. Eren dues paraules excepcionals, i d’ús poc freqüent, però que tenien un gran poder en els moments dolents. Això, de moment, prefereixo guardar-m’ho per mi.

On són els límits?

Quan coneixem gent nova, normalment les circumstàncies de la trobada, o els amics en comú, marquen quina mena de relació hi haurà entre nosaltres i els nouvinguts. Almenys en un principi, després tot pot acabar canviant radicalment, és clar. Hi ha casos prototípics, per a què m'entengueu:

Entres a la universitat i coneixes un munt de gent nova. Al final del primer curs saps perfectament que la gran majoria quedaran per sempre a l’esglaó de coneguts o ‘ex-companys de classe’, però també saps que aquell grupet d’entre cinc i deu persones seran bons amics durant molts i molts anys, potser per sempre. Això és l’esperable quan coneixes de la gent de la teva facultat, encara que costi un any saber qui serà qui.

Quan la teva millor amiga troba parella, i te’l presenta, amb poques paraules saps si et cau bé o no. I si et cau bé, passa automàticament a ser bon amic teu. L’aniràs veient amb freqüència, i potser fins i tot fareu broma parlant d’ella. Algun dia acabaràs sent el seu testimoni de bodes, qui sap.

Si t’apuntes a un curset d’idiomes o de macramé, potser hi coneixes gent molt maca, però en general són persones condemnades a desaparèixer de la teva vida tan bon punt acabi el curs. És estrany que hi hagi algú amb qui acabis mantenint amistat a llarg termini, tot i que pot passar.

En el cas que algú de la colla, porti un amic de fora a fer unes birretes amb vosaltres, saps que el fet d’acabar sent o no amic de l’amic, dependrà de la freqüència amb que ‘el nou’ s’apunti a sortir amb la teva colla.

El que costa més de pronosticar, al meu parer, és qui acabarà creuant la barrera de l’amistat convencional -el que jo prefereixo anomenar ‘company’- i arribarà a allò que jo en dic ‘amic’. Vull dir amic, amic, o amiga, amiga. Dels de debò. D’aquells que els pots comptar amb els dits d’uns mà.

Hi ha un últim tipus de coneixença que, distingint-se de les altres, no permet intuir per on anirà la cosa. Són aquelles persones que apareixen a la teva vida com un bolet, que no els veus a venir i de sobte són allà, han arribat sols, en una situació que pot ser considerada neutral. El seu destí dins la teva vida té potser el ventall més ampli de possibilitats, no hi ha límit superior, ni límit inferior: poden desaparèixer tan ràpidament com han arribat, i quedar abandonats en l’oblit en qüestió de pocs mesos, però també poden acabar sent un d’aquells que creua la barrera de l’amistat i s’instal·la en la teva vida per sempre. Amb tots els matisos possibles entre un extrem i l’altre. Aquesta impossibilitat de previsió, aquest interrogant, fàcilment em porta de cap, a mi que m’agrada saber-ho tot, o creure que ho sé. Però també dóna cert interès a la jugada. Quan arriba gent d’aquesta manera a la meva vida, m'agrada pensar que només pot ser bo: res a perdre i tot per guanyar.

Si algú vol explicar alguna altra trobada prototípica... que no s’ho pensi dues vegades! Segur qui n'heu viscut moltes de diferents, i riurem llegint-ho!

Vint-i-quatre hores estranyes

Si blogger no ens hagués fet la punyeta a tots plegats, aquesta entrada, tal i com la llegiu ara, hauría estat publicada ahir al vespre...

No tinc per costum explicar la meva vida -així textualment parlant- al bloc. Però les últimes -aproximadament- vint-i-quatre hores he viscut un parell de coses prou curioses, que sense ser res gaire extraordinari han trencat la meva rutina habitual i que per això tinc ganes de compartir.

Ahir, vora les set de la tarda, agafava un tren cap a Barcelona, després d'haver dormit una migdiada més llarga del que podria titllar-se de normal, per anar cap a l'Hospital. Gràcies (o no) a una meravellosa optativa d'Urgències, aquest semestre haig de fer dues guàrdies en aquest servei, a mode de pràctiques de l'assignatura en qüestió. Com que tenia curiositat i, perquè amagar-ho, sóc una mica motivada (en el mal sentit de la paraula), vaig decidir fer la primera de les guàrdies en un torn de nit. Així que allà em teniu, a les 8 del vespre, a punt per passar la nit del lloro -confesso que he seguit alguns dels consells per una guàrdia que apareixen aquí- i empalmar l'endemà amb les pràctiques normals a Neurologia.

La veritat és que gràcies (o no, altre cop) al partit del Barça i al fet que l'equip guanyés la lliga, la nit va ser més aviat tranquil·la. No ho puc comparar de primera mà, però pel que m'han comentat, hi ha nits força més estressants i força més horribles. La meva mentalitat masoquista potser hauria preferit tenir més moviment, la veritat, sempre hi ha més ocasió d'aprendre! Però el cas és que vaig estar ben acompanyada, amb una resident que ja coneixia; que em van deixar fer alguna coseta; que vam sopar a quarts de dotze, i que a les quatre em vaig posar a dormir. El telèfon de l'habitació ha sonat un parell de cops (i m'ha espantat molt), però he donat per suposat que no anava per mi i he seguit dormint feliçment. Algun dia explicaré com és la residència del servei d'urgències, el lloc on dormen els metges que estan de guàrdia allà, però ara no ve al cas.

A les vuit i poc del matí, m'he llevat i he procurat amagar les ulleres i aparentar haver dormit vuit saludables hores, sense gaire èxit (el maquillatge, a les meves mans, no fa miracles). Així me n'he anat cap a l'altre Hospital, que avui hi havia sessió. He vist uns quants pacients a consultes externes, algun d'interessant, i després d'esmorzar he demanat permís per marxar cap a casa.

A casa he mal dormit dues o tres hores més, m'he llevat per dinar a quarts de quatre, i he agafat el cotxe, aquest cop el meu destí era la Facultat de Química, allà a la Diagonal. A l'Aula Magna Enric Casasses (químic, poeta i defensor de la llengua), que curiosament està decorada amb una taula periòdica on ressalten l'Urani i el Bor (UB), m'hi he trobat, casualment, un company de la carrera, i ha sigut agradable no haver d'estar allà sola. El cas és que avui feien un acte d'entrega de premis del Masterquímica (una cosa seva que no he entès gaire) i dels concursos literaris Arrelats i Envers. Jo era finalista de l'Arrelats, de narrativa breu, i allà estava, amb poques expectatives i ganes d'estar a casa dormint la mona.

L'acte ha estat prou interessant. Han sortit estudiants d'intercanvi a llegir poemes en les seves llengües d'origen -rus, polonès, italià, francès, portuguès, japonès, castellà- i les més incomprensibles les han traduït al català. Feia goig veure aquells nois de tots els racons del món parlant en un català més que correcte per presentar les poesies. I també ha fet goig escoltar un recital de poesia en llengües tan variades. Pràcticament al final de tot l'acte, han anunciat els guanyadors dels premis literaris i, sorpresa, m'ha tocat a mi. Queda clar que les coses vénen quan menys les esperes.

Vora les set de la tarda, sortíem de la facultat de Química -que és més maca que no ens pensàvem- compartint una interessant conversa sobre Medicina i literatura, i poc després he enfilat la B-23, de tornada a casa, amb un diploma i un recull de poesia de l'Enric Casasses -fill- al seient de darrere.

Joves per sempre

Anem de cara l'estiu i els dies s'allarguen. Quan surto de casa ja és clar, i no fa més fred que el que t'obliga a portar una jaqueta no massa gruixuda. És dilluns i no són ni dos quarts de vuit del matí. Sec al cotxe, obro la porta amb el comandament, i faig girar la clau del contacte. De seguida comença a sonar la ràdio i reconec les veus que m'acompanyen cada matí fins a l'estació. No paro gaire atenció fins que, mentre trec el cotxe de casa, sento que anomenen la pel·lícula Herois i sonen les primeres notes d'una cançó. No cal res més: se m'encongeix el cor, m'emociono una mica, i somric com una bleda. 

Recordo la pel·lícula, i penso també en el significat de la cançó. Ser jove per sempre, viure per sempre. Penso en la joventut que ara tinc, i que no durarà eternament, i en les meves ganes de fer-me gran, però no massa. Cada dia veig de prop la vellesa i la malaltia, i sovint penso que no vull que m'arribin. No em vull veure amb el cos matxucat i les capacitats mentals minvades. De vegades penso que a mi em tocarà morir-me abans que els anys em puguin jugar males passades. No sé si aquesta opció em consola o em preocupa, però tan és, perquè tampoc és quelcom que es pugui escollir. 

El cas és que la cançó em fa sentir-me viva, m'il·lusiona, i m'anima a gaudir de tot el que tinc, que no és poc, i a ser feliç, que em sobren els motius per ser-ho. 

Tan de bo a vosaltres us transmeti el mateix. I si teniu alguna altra cançó que us faci sentir així... us animo a què la compartiu amb mi! 

Treure algú d'una jungla

Avui em ve de gust ensenyar-vos això. És un fragment de la transcripció de la conferència que va fer el Dr. Tom de Meester (cirurgià esofago-gàstric), en un congrés de cirurgia. Us deixo l'adreça del bloc on ho vaig llegir, Tribulaciones de un cirujano, que a part d'aquesta entrada, té altres coses molt interessants, per exemple, consells per escollir l'especialitat mèdica que més s'ajusti a cadascú. Jo us faig una petita síntesi de la conferència (que sinó us farà pal i no us ho llegireu, que ja ens coneixem), però si a algú li interessa el tema... li recomano que s'ho llegeixi sencer d'aquí, que està molt bé!

Aquí va fragment seleccionat de la història!

Imagínate en una jungla; una densa y oscura jungla. Estas en unas vacaciones de esas que haces una vez en la vida; pagas por el vuelo, vuelas a través del océano, alquilas una pistola, te unes a un grupo y te aventuras donde nuca te has aventurado antes; en el espeso y extraño mundo de la jungla.

Ahora imagínate en la jungla, perdido y solo; te has parado un momento para atarte el cordón del zapato y cuando miras hacia arriba los que estaban contigo se han desvanecido. Miras a la izquierda, miras a la derecha, miras hacia delante incluso vuelves sobre tus pasos y llegas a la conclusión de que estas solo y te das cuenta de que tienes un problema, tú no estás hecho para este lugar. El cielo no se puede ver por el inmenso follaje, el camino está cubierto por las ramas caídas; tú no estás hecho para la jungla y no estás equipado para estar ahí. No tienes cuchillo, no tienes cerillas, estás atrapado y no sabes cómo salir.

Entonces, ¿cómo te sentirías? ¿Cómo te sentirías en esa situación? ¿Qué tipo de emociones vendrían a tu cabeza? ¿Con que pensamientos te pelearías? ¿Miedo? Por supuesto que sí, tendrías miedo. ¿Nerviosismo? ¿Rabia contra los que te han abandonado? Lo entendería. ¿Desesperanza? ¿Ni idea de a donde ir? ¿Ni idea de qué hacer? Pensando: nunca saldré de este lugar; sin dirección ni solución, ni esperanza. Entonces: ¿Qué necesitaras para restablecer tu esperanza?

Necesitas una cosa: necesitas una persona, no una persona cualquiera, necesitas una persona con tres habilidades especiales:

Primero necesitas una persona que te de una visión y una dirección, alguien que te eleve el espíritu, alguien que te mire a la cara y te diga: ‘Este no es el final, no te rindas, hay forma de salir de la jungla, yo te guiaré.’ Alguien que te de las dos cosas; una visión y una dirección. Si la persona no tiene visión es sólo compañía y si tiene visión sin dirección alguna, es sólo un soñador. Tú necesitas alguien que tengas ambas, visión y dirección. Y así puedes recuperar tu esperanza, ahora tienes a una persona, y esa persona te da una dirección, y esa dirección te da esperanza.

La segunda habilidad que tiene que tener esta persona para ayudarte es que pueda sacarte de la jungla, alguien que conozca la jungla, que tenga sabiduría y experiencia para sacarte de ahí, alguien que sea capaza de abrirse camino a través del espesor de la jungla, alguien que sepa los peligros de la jungla, alguien que esté debidamente entrenado y equipado para hacer el trabajo.

Por último necesitas una persona que este comprometida a ir en tu ayuda, alguien que acepte la misión porque cree que tú eres valioso, alguien que se quede contigo y no te abandone a través del proceso de guiarte hasta la salida, alguien que se concentre en ti y vea con seguridad la tarea completada. Necesitas a alguien que te anime y te guie, que tenga sabiduría y experiencia y conozca la jungla que se comprometa contigo porque eres valioso.

Y así ocurre con enfermedades y cirujanos, para la mayoría de la gente una enfermedad seria es una jungla; sintiendo como la enfermedad amenaza tu salud, es la jungla más espesa y oscura en la que los humanos pueden adentrarse; son pacientes perdidos, perdidos en la jungla de la enfermedad sin esperanza. Necesitan ser rescatados, esto es lo que es un cirujano, una persona que rescata gente del profundo y oscuro peligro de la jungla. Y no es una persona cualquiera, es una persona especial con tres habilidades. Un cirujano es un hombre o una mujer que tiene una visión para animar, dirigir y compartir con los pacientes.

Al maig, cada dia un raig!

Aquesta bonica dita m'ha passat pel cap aquest migdia, quan sortint de l'hospital he caminat fins la Facultat sota un sol radiant i un cel ben blau. En mala hora ho he pensat. 

Més tard, he decidit sortir amb temps per anar de la Facultat cap a l'Ateneu de Barcelona. Fa dies que tinc ganes d'arribar-hi amb temps per fer una volta, seure a prendre la fresca al jardí o respirar el silenci de la biblioteca. Quan he sortit al carrer el cel ja estava força tapat, amb núvols grisos d'aparença amenaçadora, però no he parat atenció als senyals que m'enviava la mare naturalesa. Com altres dies, m'he anat distraient pel camí. Fet i fet, no tenia pressa, així que després d'haver tafanejat un parell de botigues, he entrat dins d'una gran papereria, que coneixia de vista però a la que mai havia entrat. M'he estat una bona estona entre carpetes, llibretes, i estris d'escriptura de tota mena. El material de papereria sempre m'ha fascinat, i crec que és dels primers cops que aconsegueixo badar sense comprar res en acabat. Just abans de sortir, he admirat les plomes estilogràfiques -caríssimes- que tenien tancades dins d'una vitrina. He pensat que un dia en tindré una, que utilitzaré poc, només per fer prescripcions i algunes notes, i que lluiré a la butxaca de la bata. 

He sortit al carrer just en el moment en que ressonava un tro d'aquells que et fan esgarrifar, i m'ha vingut al cap aquella frase que resumia l'única por que tenien gals dels còmics de l'Astèrix i l'Obèlix: el cel ens caurà a sobre! Dit i fet, han començat a caure gotes grosses i contundents, que de moment no mullaven gaire, i jo he pensat que m'hauria d'afanyar si no volia arribar xopa a l'Ateneu. Dos carrers més tard, plovia ja amb insistència, i m'he trobat a Balmes, a punt de creuar la Gran Via. M'he sentit en comunió espiritual -i física- amb els altres transeünts que havien estat sorpresos en mig de Barcelona, amb aquell xàfec i sense paraigües, i que com jo es refugiaven sota la balconada, contemplant el semàfor vermell. Quan s'ha posat verd, ningú no s'ha mogut: plovia exageradament. He mirat el rellotge, tenia un quart abans no comencés la classe, i encara em quedava un bon tros. Així que no m'ho he pensat més, i he creuat la Gran Via a corre cuita. He arribat a l'altra banda com si hagués passat per sota la dutxa. El camí fins la Rambla ha estat d'allò més còmic: petites curses, seguides de moments de repòs en qualsevol portal, sempre ocupat per altres com jo. Moments que aprofitava per eixugar-me les ulleres per guipar-m'hi una mica. Malgrat que he utilitzat el poc enginy que em quedava, passant per dins del Triangle, i aprofitant el pas soterrat que ofereix l'estació de ferrocarrils, no he pogut evitar arribar al carrer Canuda com si hi hagués anat nedant. M'he començat a preocupar pel meu aspecte quan un noi ha exclamat al veure'm passar corrents: ¡joé, mira esa como va!. Quan per fi m'he pogut refugiar a l'Ateneu, he anat de cap al primer labavo que he trobat. La jaqueta i el bolso eren completament molls, el cabell em regalimava, les ulleres esquitxades feien riure, els pantalons estaven molls des del turmell fins a la cuixa, i els peus em feien natació sincronitzada dins les meves sabates, que evidentment i seguint les lleis de Murphy, són noves de fa poc.

M'he eixugat i he eixugat les meves pertinences com he pogut, i he esperat l'ascensor. A l'aula 407 m'hi esperaven tres hores de narrativa. Xopa i tot, s'ho val. 

Viu intensament! (II)

Quan va començar la sèrie catalana Polseres Vermelles, no em vaig poder estar de fer aquesta entrada. Com vaig explicar llavors, la sèrie em va captivar des del primer moment, i he de confessar que no m'he perdut cap capítol, tot i que n'he vist molts pel 3alacarta.

Tres mesos i tretze capítols després, la sèrie ha arribat a la fi de la seva primera temporada, i em sento una mica obligada a concloure el que vaig obrir aquell 24 de gener.

M'ha agradat, però alhora m'ha decebut. Intentaré explicar-me. M'han decebut moltes coses: una de fàcil, la interpretació d'alguns dels actors. En moltes escenes m'han semblat forçaces les actuacions de la Cristina i sobretot les del Lleó. Jo sóc d'aquelles que havia vist Herois abans que s'estrenés la sèrie, i prefereixo mil cops com actuaven en el llargmetratge. Vull afegir que em penso que la gent que ha vist la pel·lícula després, té l'handicap de no veure allà en Colo, sinó en Toni, i fer-se un bon embolic. És el problema d'haver repetit la majoria d'actors.

L'altra gran cosa que m'ha decebut -i potser la més important, per mi-, és la poquíssima credibilitat mèdica que donen a tot plegat. D'acord, sí, ja sé què direu els defensors afèrrims de la sèrie, que no és una sèrie de metges, ni de medicina. Però al meu parer, això no eximeix el guionista o director de la sèrie d'haver de donar credibilitat a l'ambientació que han escollit per la sèrie. No parlo de tecnicismes, sinó de versemblança.

I malgrat tot, m'ha agradat, perquè sinó no l'hauria seguit totes aquestes setmanes, sóc poc constant, i no sóc de mirar massa la televisió. No sé què és exactament el que m'ha agradat i m'ha enganxat, però em temo que no és ni més ni menys que el fil argumental de novel·la adolescent. D'aquelles de lectura fàcil, addicció alta i qualitat qüestionable. Potser quelcom que també em molesta, és el fet que no sóc amiga de seguir el que agrada causa tan furor a la majoria... i aquesta sèrie ha enganxat a massa gent!

Per no acabar amb mal gust de boca, cal dir que el final ha estat a l'alçada. Crec que els finals de temporada solen ser una de les coses més esperades i criticades per la majoria de gent. Penso que han sabut trobar un bon final de temporada, tancant pràcticament del tot el que ha passat al llarg d'aquests 13 capítols, però que alhora deixant oberta la petita esperança del retrobament del grup de nois.

Així que ara tocarà esperar -sense gaire presses- que facin la segona temporada. He sentit veus que seria d'aquí nou mesos, així que ja aniríem a parar al febrer de l'any que ve. I per anar plegant, us deixaré amb LA cançó de la sèrie, la que ha acabat sent cantada per tot de noietes adolescents boges que en sa vida havien escoltat una cançó en català (a part del Bon Dia), amb tots vosaltres...

Sense Tu - Teràpia de Shock

Això és tot, per avui!

Obsessionar-se

Més d'un cop m'he sentit a dir "estàs obsessionada!". No ho nego, sóc una mica obsessiva, si per obsessionar-se entenem centralitzar el 90% dels pensaments en un mateix tema en les estones mortes d'un un període de temps determinat. 

Faig moltes coses, i em costa focalitzar els pensaments en "el que toca". Tanta activitat diferent em té dispersa i no em concentro gaire. Potser és per això que com a mitjà d'escapament vaig entretenint els meus pensaments en coses que em distreuen, però no haver de pensar en tota la feina que tinc. Fujo d'estudi com puc! 

El problema és que potser, amb l'objecte o subjecte de l'obessió, hi penses, planifiques, fas i desfàs dins del teu cap. Després, la realitat pot ser una altra, i esdevenir una frustració, o no. Potser jo penso massa en el meu futur com a metgessa, en si seré o no a París l'any que ve, en aquell que no em fa gaire cas, en com organitzar-me les vacances d'estiu, en si el meu bloc és visitat més o menys, o si val la pena crear un bloc temàtic de medicina, i en d'altres coses. Però crec que les coses que de debò ens importen són les coses a les que dediquem més pensaments.

El cas és que rumiant, rumiant, he arribat a la conclusió que tothom deu tenir les seves obsessions, en major o menor mesura. Hi ha qui només pensa en tenir els apunts al dia, hi ha qui pensa en el Barça, hi ha qui pensa en la veïna del 5è que se li ha picat l'ullet aquest matí, i hi ha qui pensa en el seu melic. Tenim totes les necessitats importants cobertes i ben assegurades, no hem de patir per aconseguir menjar, diners o un lloc per dormir. Així que la nostra ment, busca algun tema en el que poder barrinar. I allà s'hi està una estona. Al cap d'uns dies, possiblement, el tema s'esgoti o n'aparegui un de nou, més estimulant. I au, torna a començar. 

Potser m'equivoco de mig a mig, i l'única obsessiva aquí sóc jo. En tot cas, us agrairé que m'ho comenteu, i si teniu ganes d'explicar alguna de les vostres obsessions,... endavant, sóc tot orelles!