Començar de nou

Qualsevol dia pot ser un bon dia per tornar a començar. No cal que sigui 1 de gener, ni 15 de setembre. El canvi tampoc no tindrà lloc de la nit al dia. Serà progressiu, potser fins i tot lent, però cal fer-lo amb convicció i constància. Avui, espero, és el dia de l'inici dels canvis. Tot i que possiblement, fa dies que aquests canvis es gesten dins meu, avui és quan els puc començar a expressar. Creuem els dits.

la meva llibreta nova

Molt bé. I què?

Crec que avui he après una lliçó important. I té a veure amb escriure, i és culpa d’aquest bloc, o potser gràcies a aquest bloc, mig moribund, i que llegeixen una dotzena de persones al dia. Sempre m’ha agradat escriure. Sempre. Però sovint no sóc capaç de fer-ho. Per la feina, per manca d’inspiració, o per no tenir res a dir... I quan puc escriure, no em puc aturar, ho escriuria tot, explicaria qualsevol cosa, per idiota que fos, i a més a més, vull que algú ho llegeixi. Deu ser l’ego de qualsevol artista, o vés a saber què, però em penso que tothom qui crea, té ganes que algú admiri el que ha creat. Bé, jo no creo gran cosa, però tot i així, si ara mateix estàs llegint això, t’ho agraeixo de tot cor. Per a mi, és important.

Però no és això el que he après avui. Avui he après que si escric, no puc esperar que el que escric agradi a tothom. Sembla una obvietat, però no ho és. Avui dos companys m’han comentat, mentre sortíem d’un examen, un parell de coses de l’entrada d’aquest matí. Eren un parell de detalls que jo he trobat graciosíssims quan els he escrit, i que he pensat que farien riure a tothom. Ells ho han trobat una bestiesa fora de to. Quan ens hem acomiadat, tornant a casa anava pensant què coi faria jo amb aquell escrit que ningú no havia entès. He pensat en treure’l directament, i replantejar-me’l de nou, o bé oblidar que mai l’he arribat a escriure. He pensat en suavitzar-ho d’alguna manera sense que es noti massa el canvi. També se m’ha acudit fer la gràcia de tatxar la frase criticada i afegir entre parèntesis que me l’han fet censurar. I per últim he pensat en un personatge que escriu i que admiro força, i m’he adonat que tothom que escriu és criticat, en un moment o altre. I he decidit, no tocar ni una coma del meu escrit, i copiar la seva actitud. D’acord, ja m’adono que l’entrada d’aquest matí no agrada a la majoria de gent que la llegeix. Molt bé. I què?

A tu t'agrada el futbol?

Està clar que quan tens setze anys tens poc criteri a l’hora de lligar. No és que als vint-i-un la cosa hagi millorat gaire, però tens clars quatre conceptes bàsics. Ho exemplificarem amb una situació a l’abast de tothom:

Situem-nos a la típica nit de discoteca amb els amics. Avui t’has posat guapa i vas amb les pitjors intencions. En un moment donat, te’n vas a buscar una copa a la barra. Hi vas sola, clar, perquè tothom sap que si hi vas amb les amigues, poden passar dues coses: o que el noi guapo de la barra no gosi dir-te res, o bé que el noi guapo de la barra es decideixi per la teva amiga, que evidentment sempre és més guapa que tu. Per això, com anava dient, hi vas sola. I el noi guapo, és clar, et saluda. La conversa podria anar més o menys així:

- Hola guapa -amb to de veu seductor-, què, de festa amb els amics?

- Sí, sí. -to de veu encara més seductor-. Tu també?

- Buenu, amb dos o tres,.. -amb posat sobrat- però m’estic ratllant amb ells. Tu sembles molt més interessant.

- Ah... gràcies! -per molt que portessis les males intencions posades de casa, tampoc estàs acostumada a certes coses, i t’agafa una mica de calor- fa... fa calor eh, aquí dins! -i de passada que ho dius, et descordes un botó del vestit, que això t’han dit que sempre funciona.

- Aha...-mirada burleta, i et deixa caure la pregunta clau-, estudies o treballes?

I bé, a partir d’aquí, està cantat. Hi balles una estona, us magregeu una mica i fora. Això és el que et podria passar amb setze anys, clar.

Amb els vint-i-un complerts, la realitat és una altra. Tornem a la situació d’abans, siusplau. Estem a la barra de la disco, i el noi guapo, que fa estona que us mira de reüll -i tu ho saps-, et diu:

- Hola gupa -amb to seductor-, què, de festa amb els amics?

I llavors és quan tu te’l mires de dalt a baix, i com que el noi està prou bé, amb cara d’interès relatiu i convençuda li dius:

- Escolta maco, parlem clar: a tu t’agrada el futbol? - Perquè a aquestes alçades, si una cosa saps és que els homes es divideixen en dos fàcilment. Els que els agrada el futbol i els que no. I a tu, tan virils i tan mascles, doncs tampoc et fan el pes[1]. Ell segur que no ha pensat tot això, però et respon la pregunta igualment. Potser tens sort i t'has topat amb un noi què, a part de no tenir gaire interès pel futbol, és sincer i t'ho diu, i llavors tu, que ja el pots passar a la següent fase, en plan càstings d'OT, prudentment li preguntes:

- No deus ser gay, no? -sí, sí, li preguntes sense embuts, que al cap i a la fi és un desconegut a una discoteca i no li deus res. I és que si seguim desenvolupant la teoria de la classificació dels homes, que va veure la llum en el cervell del meu amic historiador, quan tenim clar que no els agrada el futbol, queden dues opcions. O són gays, o són frikis[2]. I jo, “visto lo visto”, em penso que tinc clares les meves opcions. Que ja no tenim setze anys, carai!

[1] Nois que us agrada el futbol: siusplau, que ningú no s'ho prengui malament. Segur que sou persones encantadores, però en els temes de lligar, tot és qüestió de gustos. A més, aquí parlem d'estereotips, tampoc ens tanquem en banda, no? 

[2] Frikis, o nois que ni us agrada el futbol, ni sou gays: diem "frikis" a falta d'una paraula millor. De freaks n'hi ha de molts tipus, i no tots tenen a veure amb ser uns fanàtics dels jocs de rol, o dels còmics manga. Podeu ser frikis... no ho sé, d'algun grup de música com Els Amics de les Arts, per exemple! 

Terrassa m'enamora,

encara que no rimi.

Avui he tornat a agafar el tren amb direcció a Terrassa. Altre cop m’he sorprès que hi faci més fred que a Rubí, tot enfilant a bon pas el carrer de la Font Vella. M’agrada molt aquest carrer. Algun cop he sentit a dir que és l’únic carrer maco de tota la ciutat, però és que ho és molt!

I com he fet tants matins aquest curs, he tornat a creuar les portes de la Mútua i m’hi he sentit una mica com a casa, encara que no dur bata i fonendo m’ha cohibit un xic. Tot i així, amb prou naturalitat m’he mogut pels passadissos, ascensors i escales. He anat a fer el que havia de fer i, en acabat, he aprofitat l’avinentesa per pujar a les plantes 12 i 13. Hi regnava una calma estranya, tenint en compte l’hora que era. O potser és perquè hi faltaven la dotzena d’estudiants que pul·lulàvem per allà durant el trimestre. O potser és que ja ho veig des d’una altra perspectiva, des de fora, i per això no m’he adonat del tràfec dels demés. He tingut la sort de trobar un parell dels metges que no fa tant formaven part del meu dia a dia, i després de xerrar-hi una mica, he marxat.

He marxat d’allà enduent-me amb mi, de nou, aquella sensació de “m’agrada la Mútua, hi vull tornar”. No serà així. Ni el semestre vinent, ni el curs vinent. Perquè no, perquè cal variar, perquè cal veure món, i tant. Però Terrassa té tantes coses bones. La sensació de familiaritat, el bon tracte de la gent, la  petita importància que prenem els estudiants, però que és tan més gran que a  altres llocs, els grans finestrals que hi ha a tot arreu i que ofereixen bones vistes de tot el Vallès, la quantitat d'escales per reactivar la circulació de les cames -potser això no és tan bo!-, el Parc de Vallparadís just al costat per si un vol passejar,... En fi, que el record que m’enduc de Terrassa s’haurà de tenir present en el futur.

I avui, baixant per última vegada –de moment- pel carrer de la Font Vella, m’he fixat per primer cop en la pròpia font Vella, i hi he fet un glopet d’aigua, així com per acomiadar-me.

Viu intensament!

Tot just avui ha començat a emetre's la sèrie Polseres Vermelles, escrita per l’Albert Espinosa i dirigida per en Pau Freixas, el mateix equip de la pel·lícula Herois. Havia vist l’anunci a la televisió un parell de cops, sense parar-hi gaire atenció, i finalment avui m’he decidit a xafardejar una mica per internet, a rel d’assabentar-me que coneixem un dels actors.

M’ha enganxat des d’abans de veure’n el primer capítol. Suposo que primer, perquè passa a un hospital, i això ja suma punts a qualsevol cosa. Segon, es tracta d'una sèrie catalana, així que un altre punt perquè sí (sí, estic carregada de prejudicis! Però és que a més, posen moltes cançons en català!). I d’altra banda, el fet que hi hagi l’Albert Espinosa darrere, parlant de nens a l’hospital. Fa temps vaig llegir El Món Groc, i he d’admetre que aquest món, el de l’Albert Espinosa em crida molt l’atenció, m’encurioseix, i tinc ganes de conèixe’l millor. Perquè no parla només de la vida d’un nen a l’hospital, sinó que parla de la vida en el seu estat més pur, i de l’amistat. I sembla que amb ell aprens que hem de valorar el fet d’estar vius, i no tant si la vida ens dóna de més o de menys. Potser això és fàcil dir-ho quan tot va bé, però caldrà tenir-ho igual de present quan les coses vagin maldades.

No us negaré que d'entrada la sèrie pot recordar molt a Planta 4a, o que moltes coses que s'expliquen, ja les sabem del Món Groc. Però crec que l'originalitat no és sempre un requisit per a què quelcom agradi. 

En tot cas, li seguiré la pista a aquesta sèrie, i algun altre comentari caurà, d’aquí uns quants capítols o bé quan acabi.

"Podia semblar que no hi havia temps perquè passés mai res. Però era al revés, en realitat hi passaven moltes coses, però tot a una velocitat diferent. Molta gent, es pensa que quan ets aquí tot s'atura, però jo crec que aquí pots trobar una bona raó per viure."

(Polseres vermelles - Capítol 1)

Rutines II

[l'autora recomana llegir abans Rutines I]

Potser sobreviure a la rutina és espontani, perquè és la nostra vida, i la rutina és la nostra rutina, la que hem escollit per a nosaltres, la que més ens escau. Potser no em puc queixar d'anar cada dia a estudiar a la biblioteca, perquè al cap i a la fi, em fa prou feliç fer-ho. Perquè és una rutina que adoptem un parell de mesos l'any i que després oblidem. I al cap i a la fi, la rutina que més temps vivim, la de llevar-nos d'hora per anar a classe o a l'hospital, és la que més m'agrada. El tren, cada matí, caminar un trosset, arribar deu minuts abans a classe i fer societat fins que arribi el professor. Escoltar embadalida una classe interessant, o bé fer safareig ignorant el professor pesat. I dinar al claustre de la Facultat, cada dia amb gent diferent, i parlar i criticar el pla d'estudis, o planejar la propera escapada nocturna. O bé anar a l'hospital, i baixar a corre-cuita als armariets, agafar bata i fonendo (material bàsic i imprescindible) i córrer cap a la sala, impacient per saber què m'espera avui. I passar el matí entre metges, residents i pacients, fer històries, interpretar resultats, i fer pulsioximetries. I després tornar a casa a dinar, i en acabat, fer la migdiada amb el ressol del migdia per escalfar la pell.  Després arriba dissabte, i la rutina marca que toca anar al cau. I és potser (o més ben dit, ho segueix sent després de molts anys) el moment més estimat i mimat de la setmana. 

Potser no es tracta de sobreviure a les rutines. Potser es tracta d'estimar-les. Al final sóc jo qui les ha triades i són la meva vida, són qui sóc jo. 

Deix la meva mà...

Posa el cap

a la meva falda i deix la meva mà

espolsar els fantasmes

que t'amoïnen i t'espanten 

tanca els ulls que jo et vigilo des d'aquí. 

(Bona nit - Els Pets)

De vegades, tinc ganes de fer-vos saber que sóc aquí, que vull que compteu amb mi, que vull saber tot el que us passa per dins i per fora, que potser no us podré ajudar, però que sempre us puc abraçar. De vegades, penso que tot plegat sona massa nyonyo, i llavors decideixo no dir res. 

En el fons, espero que ja ho sapigueu. 

(ratifico que quan tinc insomni o escric ximpleries o escric cursilades)

Sant Cugat: Nit d'Amics amb els Amics dels Amics.

Sí, sabíem que hi hauria convidats de bon principi, però mai vam parar-hi gaire atenció. Almenys jo. Amb prou feines era conscient que hi hauria el Lluís Gavaldà i poc més, i és que fa tant que tenim les entrades comprades que no hi havia pensat més! Però el dia del concert ha arribat i ara ja ha passat, i a aquestes hores de la nit queden un munt de records dins del cap, engrandits per la màgia de tornar a viure Els Amics en directe després de mesos i mesos d'abstinència. 

Ha estat un concert espectacular, i malgrat la gran quantitat de gent que hi havia entre el públic (el setè convidat), i tots els que heu passat per dalt de l'escenari, se m'ha fet íntim i familiar. Ha estat com retrobar uns vells (i bells) Amics, mai millor dit. I també de retrobar gomets verds, que a part dels nostres, hem vist com a mínim quatre persones més que en duien! 

El concert, amb tots els seus acords, ha estat un allau de sensacions. Moments d'eufòria mesclats amb nostàlgia, que han fet reviure tot de petits records d'aquest últim any, i que ara són part de mi. Alguns de més dolços, altres no tant. Coses de la vida, no tot és de color de rosa, però aquesta és la gràcia. El silenci s'ha trencat amb el Per Mars i Muntanyes més melòdic, tranquil i ben acompanyat per l'Orquestra Fireluche que mai s'hagi sentit. Pell de gallina i poc més a dir, podíem deixar l'eufòria per més endavant. I per l'escenari han anat desfilant l'Anna Roig amb un francès esplèndid per cantar, evidentment, Déjà-vu; i després en Cesk Freixas se'ns ha fet amic de l'Home Gos. Cal destacar que avui hem tingut anècdota nova, aquella de les noruegues i Kobi-Kobi, i el ron amb cola (Barceló?), que segons ha opinat en Lluís Gavaldà, era llarga com una mala cosa (però ens hem fet un tip de riure!). I moment màgic del concert, en el que es fusionen alguns dels cantants que més m'han robat el cor, per cantar dues cançons que també ho han fet. Lluís i Els Amics, per Agost i Reykjavik. Hi ha hagut moments en què tot el que podia fer era desconnectar de mi i del món i simplement, escoltar. I després d'aquest meu moment de transcendència, tot seguit, una de Sanjosex amb en Carles, Futur Incert. I com que fet i fet, els convidats vénen i van molt ràpid, mentre la llebre aguantava al tipus a la pantalla del projector, hi ha hagut temps de cridar a Sanjosex perquè acabés l'Armengol amb ells (i cal reconèixer que la lletra no és pas de les més senzilles!). I després del 4-3-3, aquella pausa que ja sabem tots que és de mentida i que tornareu, però de totes maneres us aplaudim i us cridem com si ens hi anés la vida. I per acabar, "les bones"! Un A Vegades reconvertit, de nou per l'Orquestra Fireluche; el Bed&Breadfast amb la Judit Neddermann, la Marta de debò o, si més no, l'original. I tots, tots junts, han acabat amb el fabulós Jean-Luc, apte per a tots aquells que no tenen la sort d'acabar la nit amb un B&B. 

I després de parlar tant de tothom, crec que els Amics us mereixeu sentir que tenint sis convidats tan diferents, heu estat uns magnífics amfitrions. I sí, nosaltres des d'allà la tercera fila, creiem que tots ells s'han sentit ben còmodes entre vosaltres, i entre nosaltres, públic Amic (de tothom). 

I essent les tres de la matinada, començo a considerar aquesta crònica acabada (malgrat que potser d'aquí unes hores hi aparegui alguna foto, que mai no està de més). Però val la pena quedar-se a escriure una crònica sobre una gent que es queda a signar discos, xapes i pòsters fins que marxa l'últim seguidor, sigui l'hora que sigui. Val la pena. 

Propera parada: Palau de la Música Catalana. 

Rutines I

El despertador sona. L'apago un cop. Nou minuts i torna a sonar. El torno a apagar. La seqüència es repeteix quatre, cinc cops fins que decideixo (o aconsegueixo) llevar-me. Cap al lavabo, passo per davant del mirall, senyor quina cara de son, semblo un mort. Una dutxa i la cosa comença a millorar. Triar la roba: segons el temps? Segons l'humor? Segons on vaig? Ni idea, em quedo una estona encantada davant l'armari fins que escullo les peces de roba. Arreplegar apunts, estoig, mòbil, tot cap a la motxilla, agafar una jaqueta i cap a baix. A la cuina, esmorzar ràpid i preparar el dinar. 

Cotxe i cap al tren, o cap a la biblioteca. Un parell d'hores d'estudi. Anar a esmorzar. Dues hores més. Dinar. Tornar a estudiar fins a la parada del berenar. Una estoneta més i cap a casa. 

Arribar, deixar les coses, posar-me les sabatilles, sopar quelcom lleuger. Perdre una mica de temps davant l'ordinador per desconnectar. Imprimir alguns temes que em fan falta per demà. Dents netes, pijama posat i a dormir. 

El despertador sona. L'apago un cop. Nou minuts i torna a sonar. Etcètera, etcètera. 

Si la rutina no ens mata, és perquè aquest esquema trist i quadriculat s'omple cada dia de persones, de comentaris estúpids, de riures, i de xiuxiuejos per sobre de taules farcides d'apunts. De vegades fins i tot és divertit. En el fons, acostumo a adorar les meves rutines. 


[L'autora recomana llegir Rutines II després d'aquesta entrada]

Músics del metro i espontanis que ballen

Quan hom va per Barcelona és ben freqüent trobar músics de carrer a cada cantonada, ja sigui de la superfície o dels passadissos del metro. Avui penso que els músics del metro haurien d'entrar en una categoria especial, que els distingeixi de la resta. La seva música arriba a tot tipus de persones, la majoria de les quals passen a corre-cuita pel seu costat, amb presses i cara de mala llet perquè com cada dia van tard, i el metro va ple i a sobre triga a passar un minut més que de costum. Persones molt poc disposades a aturar-se un moment a escoltar una cançó, però que resten obligades a escoltar-la fins que la música es perd al canviar de passadís o pujar les escales. La música ens influeix molt, ens posa de bon humor, o ens entristeix, o ens posa nostàlgics, i els músics del metro tenen la possibilitat de canviar l'estat d'ànim de qui passa si toquen LA seva cançó. La cançó de cadascú. 

Hi ha hagut moments de la meva vida que han estat tocats per la gràcia i l'encert d'una cançó concreta tocada en un passadís de metro d'una ciutat qualsevol. Casualitats? Potser sí. Un Boig per tu cantat per un grup de gòspel sencer a Plaça Catalunya el dia que anava, nerviosa i atabalada, a una mena de primera cita; i Candle in the wind al metro de Londres (o era Praga?). 

Avui, he viscut des de fora un d'aquests moments màgics: al mateix lloc on vaig trobar el grup de gòspel hi havia uns quants homes tocant una balada, no em pregunteu quina, i davant seu una parella d'avis ballant agafats, molt a poc a poc. Després de presenciar això, no es pot estar enfadat amb el món, ni amb ningú. Només queda pensar que jo vull ser com ells. Que jo vull poder ballar en mig del metro de Plaça Catalunya ignorant la gent que mira, i vull tenir de parella de ball algú que no tingui cap por de ballar amb mi davant del món. 

El follet de la son, o l'insomni i les bajanades que comporta

Hi ha qui diu que existeix el follet del son. A la ciutat, el follet salta durant tota la nit de teulada en teulada, i va escampant la pols dels somnis entre nens i nenes, petits i grans. Me l'imagino com als contes, amb un vestit verd que fa punxes, i un picarol a la caputxa que amb el seu dringar bressola la mainada. 

Però sabeu què? Resulta que al follet del son li passa com a les abelles quan recullen el pol·len. Se l'enduen d'una flor cap a una altra i tot es va barrejant. Quan el follet adorm a algú en una habitació qualsevol, li queden els peus i les mans impregnats dels somnis d'aquella persona, i els transporta a les següents habitacions que visita. Així, els somnis de la gent de la ciutat s'entrecreuen i es barregen, enriquint-se i fent-se cada cop més increïbles. És per això que l'endemà al matí, tot sovint descobrim que hem somiat el mateix que algun amic nostre, i també és per això que apareixem als somnis dels demés. 

Avui, el follet del son del meu barri deu estar fent vaga perquè a ell també li han descomptat el 5% del sou (i després diuen que els funcionaris viuen tan bé!), i aquí em teniu, ben desperta i rumiant amb qui m'agradaria que es mesclessin els meus somnis aquesta nit. 

Un consell: eviteu el cafè a partir de les cinc de la tarda. Com veieu, l'insomni no duu a bon port!

Una cançó, un moment (I)

És de nit. Una habitació, la finestra oberta. L'aire és més aviat fred, però és una d'aquelles nits de primavera en què ja pots sortir al carrer només amb una jaqueta prima. A fora, l'enrenou de la ciutat d'una nit de festa qualsevol, segueix el seu curs. Però queda lluny, molt lluny d'aquesta habitació on les cortines es mouen amb el ventijol. Còmplices. I a dins de l'habitació, tot.

Cercles viciosos

Tinc un amic historiador. Bé, ell té tant d’historiador com jo de metgessa, però ja ens entenem. Un dia d’aquests li vull preguntar què en pensa sobre les teories que diuen que la història és cíclica o espiral i coses d’aquestes. Li preguntaré si creu que la vida d’un individu pot seguir també aquests patrons. Si voleu seguir llegint, ja podeu anar a encendre unes varetes d’encens i fer tres inspiracions profundes, perquè estic a punt de posar-me trascendental i filosòfica.

Fa uns quants anys, posem-ne tres o quatre, que em miro i veig que al final tot torna a ser el mateix. Sembla que les coses canvien, sembla que ens passen coses i canviem, però és un engany. Tot torna a passar, tot es torna a repetir, tot torna a començar. L’altre dia, estant a la biblioteca de Lletres, em van venir al cap un munt de records d’ara fa un any. I vaig pensar “com ha canviat tot!”. Però recapacitant, em vaig adonar que no. Que res no ha canviat. L’únic canvi real que he notat és que de tant fer voltes sobre el mateix cercle, està a punt de deixar de tenir emoció. Al principi, tot era sorprenent, i bo o dolent, ho vivia intensament. Ara s’està convertint en rutinari, veig a venir que passarà i en quin ordre i m’ho prenc amb més calma. De fet, m'avorreix mortalment. Menys ensurts, però també menys alegries. N'estic força tipa, i tot i així segueixo aferrada al meu cercle viciós, com sempre. Això és conformar-se en ser moderadament feliç? Ni idea. Tinc l’esperança que no em quedaré eternament fent més voltes que una baldufa en el meu petit món. Alguna cosa passarà que ho trencarà tot i em treurà a gran velocitat dels meus cercles, m'ajudarà a fugir de la desídia. Segur que sí. O no. Al cap i a la fi, sembla que hi ha coses que no canvien.

Controlar el temps?

Aquesta nit han passat els Reis, que a part de ser reis de vés a saber què, són savis, o això diuen els anglesos quan els anomenen “the Three Wise Men”. I un any més, d’una manera o altra ens han demostrat la seva saviesa: els humans tenim la necessitat imperiosa de controlar el temps. I és que aquesta nit, a casa meva hi han deixat tres rellotges! No un, ni dos, sinó tres! Un rellotge de paret per la sala nova, un rellotge de polsera per una servidora i un rellotge despertador, també per a mi. I els que em coneixeu, sabeu que a casa meva, de rellotges, precisament, no en falten.

Ara mateix, m’acabo de preocupar encara més, a l’adonar-me que dos dels tres rellotges són únicament i exclusiva per a mi. El temps, el temps, com n’és d’important! Vosaltres sou de portar rellotge o de mirar constantment l’hora al mòbil? Jo he de confessar que sí. Alguna temporada que he anat sense rellotge per motius diversos, m’he sentit sense control, i m’he passat l’estona demanant l’hora als altres. Sí, al final t’hi acostumes i deixes de patir per l’hora, sobretot si estàs de vacances, o algú controla el temps per tu. I al cap i a la fi, sempre queda el mòbil com a últim recurs.

Potser necessitem els rellotges per mesurar el temps d’una forma objectiva. Segur que algun cop us n’heu fet creus de com de relatiu és el pas del temps. S’escola ràpid entre els dits quan estem gaudint, i ronseja tediós quan ens avorrim. És una cosa que tothom ha experimentat. Potser és per això que posem rellotges per tot arreu, per no perdre el seny i tocar de peus a terra. Potser per sentir que hi ha alguna cosa d’aquest món que podem controlar. Quina ximpleria!