Sense connexió

Sembla que demanar que tot vagi bé és massa. Després d'uns dies una mica així, sense gaire ganes de fer cap post ni de respondre comentaris, la xarxa s'ha venjat de la meva desídia i m'ha deixat desconnectada. Just quan començava a retrobar les ganes de moure'm per la catos, paf! Internet deixa de rutllar. No fa ni 48h que no en tinc i ja us podeu imaginar el show: a la residència em diuen que m'espavili i els de la companyia proveidora són tan incompetents com a tot arreu. Així que m'haureu de perdonar si deixo els comentaris del post anterior sense respondre i si estic uns dies sense passar gaire per les vostres cases. Només puc dir una cosa: benaurat sigui el meu mòbil i la connexió 3G. És gràcies a això que us escric!

Curiositats gavatxes I: viatjant en autobús

Ja fa unes sis setmanes que rondo per aquí, i m'he anat acostumant a tot el que els primers dies em semblaven excentricitats d'aquesta gent. No sóc pas tan lluny de casa. És el mateix continent, tenim la mateixa moneda, i tot just em separen 1000km de la ciutat on he crescut. Però hi ha coses sorprenentment diferents. Algunes tenen força importància, i d'altres són pures banalitats. Aquesta és una d'elles, una ximpleria en la que em vaig fixar els primers dies de rondar per aquí, i que fa temps que us volia explicar!

De moment, aquí us deixo amb la primera:

Aquesta plaqueta es troba incrustada a la paret de tots els autobusos urbans de París. Us la tradueixo, perquè quedi ben clar el que hi diu. No ho tradueixo literalment perquè perd molt el sentit, intento posar-ho com crec que ho trobaríem a Barcelona:

No treguis el braç per la finestra.
(D'acord, gràcies, accepto el consell, que em sembla prou raonable...)

Obertura i tancament de les finestres:
Podeu obrir i tancar les finestres segons la vostra preferència. En cas de desacord entre els viatges, es donarà prioritat a aquell que vulgui la finestra tancada.







No sé què en pensareu, però jo vaig trobar que és un missatge prou curiós. Potser perquè a Barcelona, directament, no hi ha l'opció d'obrir les finestres del bus...! Però aquests ho tenen clar, que abans que res, cal evitar el conflicte. Em pregunto si la raó de ser d'aquesta placa és que constantment hi havia baralles i discussions d'important embergadura als busos per culpa d'aquesta qüestió... si no, de debò que no m'ho explico gaire!

I aquí teniu una altra cosa que es troba sempre al autobusos. Aquesta té un to entre irònic i sarcàstic que també em va deixar una mica al·lucinada, el primer cop que la vaig llegir. Però us asseguro que li faig molt de cas!

El teu telèfon és preciós, pot generar enveges. T'aconsellem que vigilis si l'utilitzes en públic.

Més de la meitat de les agressions als transports: els busos i les estacions són a causa del robatori de telèfons mòbils.

Doncs res, fins aquí les curiositats gavatxes per avui. Tan de bo això es converteixi en una secció i us pugui anar donant la llauna amb cosetes diferents!

París és gris; Barcelona blava

Fa pocs dies, al bloc Barcelona m'enamora, la Barce ens deia que per ella la ciutat és blava. Mai m'havia parat gaire a pensar en el color de les ciutats, però havia arribat a Barcelona per passar-hi el cap de setmana. Divendres vaig dinar amb una amiga a la Barceloneta, a l'aire lliure, i ho hauríeu d'haver vist (potser ho vau veure, de fet!): feia un dia espatarrant, assolellat sense que arribés a fer calor, perquè almenys allà hi corria la brisa marina. I potser per l'enyor, o potser perquè és ben cert, Barcelona em va semblar una ciutat blava, neta, preciosa, alegre i molt viva. I vaig afirmar rotundament que trobo més bonica Barcelona que París. 

Platja de la Barceloneta, el passat 15 d'octubre.

París... París és gris. Potser ho és més avui que les temperatures són encara més baixes que ahir, i que la màxima ronda els 15ºC. Avui que el cel està completament tapat, d'un gris pàlid esmorteït, i plou una pluja que és misèria i companyia, quatre gotes mal comptades per les quals no val la pena ni endur-se el paraigües. Ni tan sols et permet gaudir d'un bon ruixat d'aigua que no netegi tot! París em sembla més fosca, menys viva, més trista i freda. Monumental ho és, i molt, però el seu suposat encant... bé, suposo que el té, però no tant com la Ciutat Comptal, diria. Ah, i desenganyeu-vos: això de Ciutat de les Llums només li escau si et dediques a passejar cada vespre per la vora del Sena,... per la resta, tot tan normal com a qualsevol altre lloc del món! 

Quin post més patriota que m'ha sortit, oi...?  =)  Em fa pensar que veure-ho així farà que apreciï molt més el que tenim a casa quan hi torni l'estiu. I això és bo, oi? 

Per cert, per qui es va interessar en el tema del post anterior, Haikús...?, m'he dedicat a fer una mica de recerca i explicar quatre coses sobre dubtes que havien sorgit. Ah, i la carina també ens explica coses interessants als seus comentaris! Així que si algú té ganes de seguir-s'hi barallant... endavant! I hi afegeixo una altra imatge que també em va fer mooolta gràcia (vista després de fer el post...).

Haikús...?

Avui, llegint un haikú en algun bloc de la catosfera... m'he recordat d'una cosa que vaig veure al metro de Paris que em va fer molta, molta gràcia. Era això, mireu:

No, home, no! Clar que no vaig veure un noi dins d'una nevera dins del metro! El que heu de mirar bé, és la samarreta. Ah, què dieu? Que no es llegeix bé? Un moment, que apropo la imatge...

Traduït al català (i modificat una mica perquè segueixi sent un haikú) vindria a ser....

L'haikú és fàcil

Però no sempre té sentit.*

Una nevera. 

*(El "però" s'ha de llegir "pro", que si no em sobra una síl·laba..!)

Doncs res, espero que els poetes i haikugedors de la casa no em mateu, que precisament perquè jo sóc força nul·la fent versos, aprecio molt el que escriviu... Però, bé... La samarreta em va fer molta gràcia igualment!

I res, feta la broma, dir que aquests dies sóc per casa i que ja em perdonareu si no estic gaire activa per aquests móns de Déu. A partir de dilluns, hi torno!


________
18/10/2011:


Afegeixo una fotografia que vaig fer divendres a la llibreria La Central de Barcelona (mentre caçava llibres en català!). Ho sento, em va fer molta gràcia, perquè  a més va ser poc després de fer aquest post... i em dóna tota la raó, no trobeu?!

Així és clar que fer haikús és fàcil... però que no sempre tindran sentit!

Bromes a part, mirant una mica per internet, queda clar que aquesta mena de trencaclosques de paraules, serveix per jugar, fer una mica de broma, i també experimentar amb les paraules. Però... a mi em segueix fent gràcia la idea de fer haikús així, a cop de daus!

Yáiza

- Hola!

- Hola, com et dius?

- Yáiza.

- Coooom?? 

Sí, aquest és un diàleg amb el que em trobo tot sovint. Em dic Yáiza, i no, no és un sobrenom virtual, com segurament molts de vosaltres heu pensat tot aquest temps... Com que l'accent tancat sobre la a ha generat certa curiositat entre algunes blocaires, com l'Assumpta i la Barcelona, m'he decidit a fer aquest post per fer-vos cinc cèntims del meu nom. 

No, no és un nom àrab, ni tan sols basc. És originari de les Illes Canàries, guanche, que és el nom que es dóna als aborígens canaris que vivien allà abans que un espanyolet hi plantés la bandera. Concretament a l'illa de Lanzarote hi ha un municipi que es diu Yaiza, que com la majoria de pobles de l'illa es caracteritza per les seves façanes totes blanques, amb portes i finestrons blaus o verds, i tot fent contrast amb el sòl de lava negra. Una cucada, vaja! Allà és un nom de noia força típic, i es veu que significa 'arc iris'.

Què perquè em van posar així? És la història típica... els meus pares hi van anar de lluna de mel i com que els va agradar el nom van decidir que si mai tenien una filla li dirien així. I quatre anys després va néixer una bola de 4'100kg que quasi vint-i-dos anys després ha esdevingut el que sóc jo ara. 

I ara bé el plat fort... Com carai es pronuncia? Bé, he sentit de tot: Yaissa, Yeisa (on veuen la e?), Llaisa, Jessica... totes les variables que volgueu. Només em falta Jenny. Per anar bé s'ha de pronunciar en castellà. És a dir Ya, igual que diries "ya!" en castellà, sense més. I la z, és una zeta castellana, no és ni l'essa sonora catalana [z], ni l'essa sorda [s]. Transcrit fonèticament (per si ajuda a algú), vindria a ser això: 

I bé, l'últim que em queda tocar és el tema de l'accent. No, realment no n'ha de dur. Tan en castellà com en català les vocals [ai] formen un diftong, així que és una paraula plana acabada en vocal i no s'accentua. I llavors...? Doncs la culpa és d'aquest llibre:

Ma mare va llegir la trilogia "Océano" de Vázquez-Figueroa estant embarassada i la cosa va quedar així, accentuada. I ara, a mi, se'm fa molt estrany veure'l sense accent...

La curiositat és que dels tres llibres (Océano, Yáiza, Maradentro), en el segon és en l'únic que el nom surt accentuat, i no recordo si només a la portada o també a l'interior del llibre. Així que ja ho veieu, una ximpleria..! 

Au doncs, espero que us hagi agradat la historieta! Ja podeu anar practicant la zeta castellana! 

Afegit d'última hora: no em molesta la gent que em "catalanitza" l'accent i el posa obert... i tampoc em molesta gaire qui pronuncia la Z com una essa sonora catalana. Sóc molt tolerant i comprensiva! (Però en realitat m'agrada molt el meu nom, tal com sona i tal com l'escric... i qui no hi estigui d'acord, que s'hi posi fulles!)


Segon afegit!! Me n'oblidava i és important: no us arribeu a imaginar com m'agradaria dir-me Maria des que he arribat a París! A aquesta gent els costa la vida intentar pronunciar el meu nom... i no ho aconsegueixen pas. Snif, el que em faltava aquí..!

Un mes a París

Fa dies que tenia pensat fer aquest post. M'havia imaginat un post on mostrar-me alegre i orgullosa d'haver superat el primer mes a París. O potser un post mig en conya destacant els pros i els contres de viure a França. Però en comptes d'això, escric per dir que aquí per fi ha arribat la tardor. El dia és gris, trist i plujós, i el meu ànim també. 

Ahir ja me'n vaig anar una mica girada a dormir, i aquest matí m'he llevat amb el peu esquerre. Tot i que he lluitat per arreglar el dia, el matí no ha estat especialment lluït, el migdia ha tornat a ser solitari, i la tarda ja s'ha torçat completament. No m'agrada escriure això, però avui estic trista i no sé què coi faig en aquest país. Penso que no m'hi acostumaré mai. El que hauria de ser una aventura impressionant, de moment, m'està deixant més aviat freda i ensopida. 

He pensat molts cops en tornar, des que sóc aquí. Pensava que encara hi sóc a temps, que a Barcelona encara enganxo el curs en un bon moment. Desfer tots els tràmits fets per instal·lar-me a París, i tornar. I pensava també en el que diria la gent. Suposo que seria l'única erasmus fracassada del món sencer. La que no es va saber adaptar. La que es va espantar i va tornar corrents al niu. I no només perquè la gent ho diria, jo mateixa em sentiria una fracassada. Jo que sempre he aconseguit tot el que m'he proposat i que mai no he deixat que res m'enfonsi més del compte. No sé si és per això, o perquè en el fons segueixo tenint l'esperança de trobar el meu lloc en aquesta ciutat gris, que encara sóc aquí. I tot això a una setmana de trepitjar Barcelona durant quatre dies... Caldrà una grua per tornar-me a pujar a l'avió dilluns al matí. 

Suposo que cal seguir esperant que tot es vagi posant al seu lloc, no? 

___________

Disculpeu-me, encara tinc els vostres comentaris pendents de respondre al post anterior. Ho faré tan aviat com pugui.


Fet!! (10/10/11)

Estels no tan fugaços

Fa poc més de quatre mesos vaig fer un post parlant de dos estels fugaços. Em referia a dues persones que havien passat de forma puntual per la meva vida, i que havien marcat la diferència, però la relació que manteníem tenia un punt i final previsible.

La primera d’elles era un metge, professor de pràctiques d’aquell moment. Tal i com vaig suposar llavors, vam deixar de tenir contacte un cop acabades les pràctiques, i des de llavors només hem intercanviat un parell de mails.

L’altre però, no va marxar. Va dir que ho faria, però no ho va fer. I jo vaig dir que el deixaria marxar, però tampoc no ho vaig fer. Quan vaig escriure aquell post, estava completament convençuda que desapareixeria de la meva vida. Però potser alguna cosa ja l’unia a mi en aquell moment, o potser és que jo vaig insistir més del que creia possible perquè seguís al meu costat. I a dia d’avui, puc dir que no m’equivocava quan escrivia que era una persona excepcional, i em sento afortunada d’haver-ho pogut descobrir. I a dia d’avui tinc la sort de poder dir que encara hi és.  I això em fa feliç.