I final.

Això s'ha acabat. Faig les maletes. Adéu siau. Punt i final. Mil maneres de dir-vos que els dies d'aquest blog, han arribat al seu final. La idea s'ha gestat molt ràpid, fa poques hores que se'm va acudir que potser era moment de plegar del blog i de tota aquesta llarga etapa, i ja estic aquí asseguda, escrivint aquest post de comiat. 

El Coses de la Vida va néixer la nit de Nadal del 2007, així que té quasi sis anys. Ha passat per moltes èpoques i fases diferents, des de tot l'any 2008 amb 6 posts en total, fins el 2011, any de màxima productivitat amb 99 posts. En total, han estat 194 posts, comptant aquest, en els que he dit i deixat de dir, fet i desfet i repetit tot el que he volgut i més. És una xifra ridícula en comparació a altres blogs, però són el que tinc. 

Els darrers dos anys i mig han estat els més dolços, arran d'haver trobat la catosfera i  anar-vos coneixent a tots els que ara passaríeu per aquí si això seguís viu. M'heu vist feliç, trista, frustrada, romàntica, esperançada, divertida i absurda. M'heu vist escriptoreta, excursionista, estudiant, fotògrafa i fins i tot texidora. Heu vist la Yáiza real des de molts angles, però ara ja n'he tingut prou. Ara la meva vida personal tinc ganes que sigui per mi i per la meva gent més propera.

Creieu-me que tindré dies en què enyoraré visitar i llegir els vostres blogs. Creieu-me que fins i tot algun dia tindré una idea per fer un post aquí, i me l'hauré de menjar. Creieu-me que potser a alguns no podré evitar llegir-vos d'amagatotis. Però toca passar pàgina, tancar aquesta gran etapa que va dels meus 18 als 23 anys i no mirar enrere. 

No us penseu que tot quedarà aquí. Sóc un cul inquiet i ja tinc idees al cap per començar projectes nous. Segurament hi haurà escriptura, i posts, i blogs i medicina. Si la criatura creix sana i forta, potser algun dia us la vindré a presentar.

I això és tot. Gràcies pel temps i la paciència que m'heu dedicat durant posts i més posts. Una abraçada ben gran. 

Alegries compartides

Tinc un amic (sí, sí, tu... encara passes per aquí?) que de vegades diu que això de dir "me n'alegro per tu" és completament fals. Que si de cas, ens alegrem per les coses que ens passen a nosaltres!! I que és impossible que et faci sincerament feliç que a algú altre li hagin anat bé les coses, que simplement ho diem per dir, per protocol, per quedar bé. 

D'acord, doncs per si en quedava algun dubte, a dia d'avui sé que s'equivoca. I em penso... que ell també ho sap! 

I és que darrerament estan passant coses boniques al nostre grup d'amics de classe. Dijous vam anar a fer la innauguració oficial del pis de dos de la colla, que són parella i que han pogut anar a viure junts. Hi va haver de tot: sopar treballat, regal per part nostra, lambrusco per fer tirar avall i cava per brindar al final. Els vaig veure senzillament feliços i contents del tomb que havia donat la seva vida, i molt còmodes amb la nova situació. I carai, és impossible no ser feliç per ells!!! 

I aquesta matinada ha arribat la gran notícia. Una altra noia del grup d'amics s'ha promès amb el seu xicot. Sabíem que ells ho volien, i sabíem que tard o d'hora passaria, però quan ens ha arribat la notícia en forma de fotografia de l'anell de compromís, em penso que a més d'un o d'una (o almenys a mi) se'ns han escapat les llàgrimes de contents. Em fa feliç poder seguir creient en l'amor. Em fa feliç saber que donen aquest pas que els farà encara més feliços a tots dos junts. Com podria no fer-me feliç!?

Resumint, tenim un nou lloc on fer sopar de grup, i una boda per planificar en un futur més o menys proper (després del MIR, clar!). I és genial, però alhora em fa sentir que sóc més gran del que em penso. Perquè els meus amics s'independitzen en parella o fan plans de casament, i a mi tot això em sembla que em queda molt i molt lluny. Cosa que demostra que la situació vital és el que marca la teva edat, i no pas el dia i l'any en què vas nèixer. 

Retalls d'un agost llarg i més aviat tediós

M'agrada l'estiu i la calor, però no m'agrada haver-me de tancar a casa o a la biblioteca per estudiar quan el que em demana el cos és anar a la platja, a la muntanya o a menjar gelats i fer birres amb els amics. 

Estudiar pel MIR em motiva menys del que creia, malgrat que l'objectiu final em sembla més llaminer que mai. Ah, i afegiré que concretament endocrí és horrible. Com pot ser que hi hagi endocrinòlegs al món?? No ho puc entendre. És més lleig que hematologia i tot! 

Els posts de gats s'estan gestant. He encarregat a la meva secretària que remeni àlbums analògics i em busqui fotos de quan eren petits i bufons (no com ara). La secretària s'ho pren amb calma perquè no sap per què ho vull (i no ho sabrà), i llavors no li dóna la importància que es mereix. 

Sempre vull el més complicat de tenir, especialment si tot apunta a què no em convé gens. Tossuderia? Molta. Probabilitats d'èxit? 0,0001%. (Sort d'això, en el fons). Què hi farem. 

Sitges és un poble bufó que aniré visitant d'ara en endavant, però està atestat de turistes i guiris. Odio les multituds i em fan brotar el meu instint exterminador. La gent m'agrada fins al moment en què estan a menys de 20cm de la meva tovallola de platja. Sort que no tinc temps d'anar-hi gaire. 

Al twitter hi ha gent massa feliç que es mereix que els deixi de seguir, per anar amb el lliri a la mà. Al twitter hi ha gent graciosa massa barroera, i quan el barroerisme guanya la gracieta, també toca unfollow. I al twitter hi ha gent massa amargada que s'està buscant que els deixi de seguir, que ja vida la és prou desagradable com per passar-se el dia llegint crítiques indiscriminades de tot. Ah! I a l'instagram no cal posar-hi 20 fotos per dia. Això també mereix censura! (Perdoneu, però el no sortir de casa em fa freqüentar massa les xarxes socials i ja tinc fet l'estudi de situació). 

Més reflexions al voltant d'internet... som anònims? Ens amaguem darrere el nom de pila, darrere el sobrenom... però som realment anònims? Hem estat prou curosos com per no deixar rastres que es puguin seguir? Pistes esteses per tota la xarxa? O és que n'hem deixat perquè ens volem deixar trobar? Potser un dia anem pel carrer i algú ens para i ens diu "sé qui ets" i ho sap de debò. I llavors què? Tampoc passa res, suposo. 

I res, que per sort ja és 19 d'agost. Poc més de deu dies i serà setembre i tot serà més fàcil perquè ja no serà estiu, i la gent ja no estarà de vacances, i els meus amics-no-metges deixaran de dir-me "però deixa d'estudiar i diverteix-te una mica!!!". I jo deixaré de voler-los matar, que també és bo. 

I per acabar aquest post tan alegre (en realitat no estic tan amargada, m'agrada exagerar) una foto del lloc on voldria ser ara mateix. I pensareu... una hamaca en una platja tropical desèrtica amb un daikiri de maduixa a la mà? Doncs no! 

A Lapòniaaaa!!! (de fet és Andorra... però oi que ho sembla?)
Foto d'en Jordi F.

I ja per últim (de debòoo), perquè veieu que no sóc tota mala llet, us deixaré una cançó bonrotllista que m'agrada força. No és que sigui l'himne de la meva vida, ara mateix, però posar-me sentimental sempre m'ha quedat bé. ;)

la vida és més bella i el món menys dolent

Desamor, i anar fent

Tots hem pensat algun cop que la nostra vida no tenia sentit sense aquella persona. I després passen els anys i la vida té un sentit diferent, però en té, i aquella persona ja és ben lluny. Tots hem pensat algun cop que aquella altra persona estava feta a mida per a nosaltres, i han passat els anys, i veiem com ella ara encaixa perfectament amb algú altre, i que està lluny de necessitar-nos. Ens han pres el lloc, el nostre lloc, i malgrat tot, no estem tan malament. De fet, estem bé, i mira que no és això el que teníem pensat pel nostre futur.

Llavors potser un dia et passa pel cap que en realitat acabaràs amb qui menys t'esperes, i que aquella persona que mai t'has mirat, i a qui mai has fet cas, serà la indicada. Fins que veus que, simplement, no te l'has mirat mai perquè no teniu res en comú, i les coses ja estan bé com estan. 

I la vida va fent voltes, i no saps on has d'anar a topar, però no passa res. Està bé.

Això s'acaba, 2012!

Què, faig un post de Cap d'Any o no? Un últim post per aquest 2012? Potser no cal, no? Però tampoc no costa res... Encara que primer hauria de respondre els comentaris del post anterior, però ara ja han passat dies i fa una mica de mandra... Que per cert, m'he proposat fer un altre post explicatiu sobre les raquetes (ja que preguntàveu), però ara que ho he dit, és segur que no el faré! (mai faig els posts que dic que faré, per si no ho havíeu notat). Bé, com que ja he començat, doncs alguna cosa hauré de dir!

Doncs va: s'acaba l'any, i no penso fer-ne cap mena de balanç. Ha anat com ha anat, jo ja ho sé, i no cal fer memòria, que ho tinc tot molt present. Un any del qual en vaig passar la meitat a París. Un any durant el que he llegit 28 llibres (i sí, potser faré un post amb la llista, va!); un any en què la meva presència al blog ha sigut, com a mínim, intermitent; un any que cap al final ha anat més aviat malament... que ha semblat redreçar-se per si solet a última hora i que, quan ja ningú ho esperava, acaba amb alguns fets d'allò més sorprenents. Fets que prometen ser protagonistes almenys al principi del 2013, i que ja veurem quin paper tindran més endavant.

I s'acosta el 2013... l'any en què si tot va bé, acabaré la carrera (visca!) i podré dir (amb la boca petita, això sí) que sóc metge. Bé, em penso que no ho diré massa, no fos cas que algú esperi de mi que el diagnostiqui o que el tracti d'alguna cosa, no ho sabria fer pas! El 2013 també té ja dues escapades planificades, una d'aquí no-res, tot just després dels exàmens, i l'altra, el viatge de final de carrera, al juny. I per la resta, un any que es presenta ben misteriós... Ja veurem què porta, no? 

Doncs au, tallo el rotllo, que deveu estar tots ben tips de llegir posts de l'estil! No res, que bona sortida del 2012 i Feliç 2013 per tothom! 

Tothom té defectes

El meu, el principal, és que m'agrada provar-ho tot. I tot allò que provo ho començo amb molta empenta, però aquestes ganes em duren uns mesets (amb sort) i després es floreixen. I les coses començades (una bufanda de mitja, una inscripció al gimnàs, uns apunts a net...) queden oblidades en qualsevol racó de l'habitació i del cap. 

Fa molt que penso en treure la pols al Coses, sobretot ara que des de fa un temps vaig passant per algunes de les vostres cases (poques, ho sé) i més o menys mantinc el reader a ratlla. Però les ganes d'escriure (d'escriure'us?) no són les mateixes que havien estat, i és això el que m'ha fet tirar enrere molts dies, malgrat tenir alguna idea per fer un post. 

Avui és un diumenge que no sé què sembla, però és estrany. Ahir va ser un dissabte que va semblar un diumenge, i dels dolents. L'hivern se'ns ha tirat a sobre, fa un any passava força més fred a París i de sobte ara enyoro els carrers d'aquella ciutat i les coses que hi feia. Ahir m'esforçava a recordar moments i sensacions del passat més recent: d'aquest estiu, de la primavera passada, del Nadal passat, del començament de curs a París, de l'estiu previ... Sembla que de tot allò en faci una eternitat, i en realitat no fa pas tant. També vaig pensar en la gent amb la que vaig compartir coses a París, i m'adono que no hi he mantingut gens el contacte. Per molts motius, però ara em sap una mica de greu.

Sembla que el 2012 ja no portarà res de nou, ni de bo. Procuraré aprofitar els vint-i-pocs dies que en queden, i agafar empenta i energia per una nova etapa. Una etapa que fa dies que fa el ronso, que sap que ha de començar (perquè és un moment de canvis) però que no acaba de trobar el seu lloc. Però el 2013 (any imparell i per tant, bonic) serà el seu any, això està clar. Està clar malgrat que no sé gaire on em durà aquesta etapa nova que toca estrenar tant sí com no.

Des d'on escric ara, tinc una imatge (tampoc cal dir-ne vistes) molt bonica. M'arrenca la vena poètica i tot, però com que el vers mai ha estat el meu fort, ho deixaré estar. Simplement us encomanaré que penseu en una imatge que us aporti pau i tranquil·litat. La calma d'un dia que s'acaba, d'una setmana que desapareix. 

Tinc dos amics

Tinc dos amics que sempre hi són. No vull dir que hi hagin estat desde sempre. No, això no. Abans hi havia altres persones. Però ara tinc dos amics que m'han donat tant de suport durant els dies més difícils de l'estiu, que m'han sorprès i tot. Tu i tu, no m'ho esperava, no sabia que podia comptar tantíssim amb vosaltres. No esperava rebre missatges o trucades vostres dia sí, dia no, només per saber com estava. I ara que estic molt millor, només queda dir-vos: gràcies. Tant de bo pugui estar a la vostra alçada el dia que vosaltres necessiteu recolzament.

 

 

Endavant, enrere, tornar o desaparèixer. I una xapeta.

Ha passat força temps des que jo era encara una blocaire constant que estava a totes i que no me'n perdia ni una. Entenc que és aquesta constància passada la que m'ha reportat tres alegries, totes tres de les vostres mans, i amb el nom de les tres nominacions als c@ts 2012: Miscel·lània, Reflexiu i Catalans al Món. Ara fa un any i poc no podia ni somniar en ser nominada a alguna categoria, per mi era una cosa absolutament llunyana i inabastable. I dotze mesos després, pam: no una, sinó tres nominacions. I envoltada d'algunes bèsties blocaires que por em fan! Gràcies!

Aquest fet tan positiu es mescla amb un que no ho és tant: els blogs han anat perdent força a la meva vida, i han estat pràcticament desapareguts del meu dia a dia durant moltes setmanes. Això ha suposat també (i per vergonya meva) abandonar projectes en els que creia molt, com la meva Petita Guia de París, que ha quedat estroncada només començar. I quan, vist això, ja em proposava abandonar, em torna a picar el bitxet blocaire i torno a començar a anar amunt i avall per les vostres cases. Això sí, discretament i sense fer massa soroll.

Així que ara no sé què fer. Dic que plego, i plego? Dic que afluixo el ritme però em quedo? Torno a bloguejar com una boja? No sé ni què vull, ni què em convé, ni què és més natural que faci en aquest moment. Fa uns mesos em semblava que els blogs m'acompanyarien per sempre (o si més no, per molts i molts anys), i fa uns dies em semblava que desapareixerien de la meva vida d'immediat. I ara?

La conclusió és que com que ara mateix no em surt escriure un post de comiat, doncs no m'acomiado. Seguiré per aquí, suposo, al ritme que les ganes em permetin. No faig més prediccions. No sé si aquest ritme anirà a més a mida que passin les setmanes, o a menys quan l'energia que encara tinc s'acabi esgotant. Però ja ho anireu veient, oi? Serem per aquí.

De moment, gràcies a tots per tot, per les coses compartides fins ara, i per ser tant macos (ai, que em poso nyonya...). I aprofito l'avinantesa per lluir, jo també, la meva xapeta de nominada:

 

A pasturar cargols

El primer record que en tinc és el d'un nen rodanxó i rinxolat que, amb nou anys, anava tocant l'harmònica del seu avi pel campament d'estiu. Jo en tenia tretze i ens va tocar junts en el grup d'un joc. El recordo perquè l'harmònica es va perdre i la vam estar buscant... sort que va aparèixer! Quatre anys després, envadalia tot el campament amb una de les seves primeres cançons, i la més coneguda per tots. El A pasturar cargols era cantat per ell i corejat pels seus companys mentre la resta ens ho miràvem, sorpresos que a aquell nen timidet de tretze anys no li fes vergonya cantar davant de tothom. I poc després de coincidir de forma puntual en un concert d'Antònia Font al nostre poble, em va tocar ser monitora del seu grup d'edat. Un curs i una ruta d'estiu en companyia d'un grup molt maco, que va acabar amb un dels seus primers concerts fora de l'escola, on tots els del cau, esgotats després de quinze dies fora, vam anar-lo a veure. 

Ara el Roger Margarit té divuit anys, i ahir tornava a ser dalt d'un escenari. Sense res millor a fer un divendres d'agost al vespre, una amiga i jo ens en vam anar d'excursió al poblet on tocava, Sant Esteve de Palautordera. La sorpresa va ser molt grata: el xicot que totes dues havíem sentit cantar Manel i tocar la guitarra a l'autocar tornant d'excursió, ahir ens va oferir un concert amb cap i peus, ben diferent dels concerts de principiant que havia vist jo abans de marxar a París. M'ho vaig passar millor i ho vaig gaudir més del que m'esperava, i ho dic procurant ser imparcial, cosa difícil tenint en compte que al veure'l allà tocant me'n sento orgullosa i tot. Com si jo hi tingués alguna cosa a veure!!

I tot i aquest post pretén ser personal i explicar, simplement, les sensacions que vaig tenir ahir al vespre, no em deixaré de dir que si voleu saber més coses d'ell, les podeu llegir aquí (m'abstindré de parlar jo de la seva música, altre cop seria massa parcial). I que a l'fnac, a l'iTunes i a altres botigues de música, hi podeu trobar el seu primer disc (o treball, com es diu ara), A la Vilaverda, que va sortir per Sant Jordi. Al youtube, i a l'stotify també hi ha coses. Si sou d'escoltar música en català... potser és una opció que us agradarà!  

Us deixo amb el Roger... i en Rolfo! 

 

Vacances

Ja fa una setmana que tinc un post pendent. Post que m'imaginava força diferent al que escriuré finalment, però bé, les coses van com van, oi? 

Com ja sabeu si seguiu també Cartes al Futur, ja he tornat a casa. Ara tocaria fer revisió del meu any a París, però la veritat és que la vaig fent interiorment, a poc a poc, i de moment no tinc ganes de compartir amb (quasi) ningú els meus pensaments respecte com valoro els darrers deu mesos. 

Havia arribat a pensar que no sabria què fer al tornar, o què estaria desubicada, però afortunadament no em falten coses a fer, i estic la mar d'ampla a casa meva i recuperant la meva gent i les meves cosetes. A més, no paro quieta i m'adono que l'última cosa que tinc a la meva llista de coses a fer és asseure'm davant de l'ordinador. Per això aquest post s'ha anat endarrerint dies i més dies... 

Finalment, he pres la decisió. La veritat és que no havia pensat ni un sol moment fer això, ja que creia que un cop acabats els exàmens em podria dedicar a fer posts tranquil·lament, però vist com van les meves prioritats és el millor que puc fer, suposo. Així que res, m'agafo vacances de blog. De moment, tot el que queda del mes de Juliol. A l'Agost torno a l'hospital a fer pràctiques d'estiu i potser llavors, amb una rutina més normaleta, tornaré per aquí.

Tampoc no prometo res. Potser d'aquí quatre dies trobo a faltar els blogs i torno. Així que ni tan sols sabeu si us deixaré tranquils una temporada o no... En tot cas, tornaré. Espero que tots plegats passeu una bona setmana, o un bon juliol o un bon estiu. Fins aviat!

Neurones que patinen i demés pegues

Arribo a casa deu hores després d'haver-ne sortit, amb una mitjana d'estudi de vuit hores diàries. Les neurones em patinen, l'esquena protesta i fins i tot l'estómac sembla tancat. El llit em reclamana, però també ho fan les tasques de la meva mini-caseta. Taula desendreçada, plats bruts, i anar pensant en començar la neteja a fons abans de deixar l'habitació. La lectura no avança i els posts s'acumulen perillosament.

Per poc que m'agradi, aquests dies he de deixar els blogs en un segon (o tercer) terme. Tinc un parell de d'entrades de la Petita Guia de París preparats, així que no descarto publicar-los si trobo el moment d'enllestir-los. Però m'haureu de perdonar si no responc comentaris, o si no tinc temps de comentar a pràcticament enlloc. Però no patíssiu! D'aquí deu dies ja seré a casa i amb els exàmens enllestits, i poc a poc m'aniré retrobant. A mi, als meus, a la meva ciutat, i també als blogs, clar.

I fins llavors... feu bondat! Una abraçada!

Menys u

Avui és 29 de maig i queda, oficialment, un mes per el final del meu erasmus. El 28 de juny tindré el darrer exàmen i el 29 em vénen a buscar. L'arribada a casa serà dos o tres dies més tard, que farem el camí de tornada sense presses i aprofitarem per veure una mica la campagne française.

Nou sobre deu, no em sembla mal moment per començar a pensar en tot el que he viscut aquí i en els 31 dies exactes que em queden per donar-ho per acabat. La revisió final (com a bona escolta, jo sempre faig revisió!) vindrà més tard, un cop a casa, però ja hi ha frases, idees i paràgrafs que es van estructurant solets dins del meu cap, com per art de màgia. Tinc ganes d'explicar-ho. 

Ara per ara, només tinc una sensació estranya, de pensar alhora que queda molt poquet, però de veure molt llargs els dies que tinc per davant. Al contrari del que es podria esperar, tinc ganes d'acabar ja el curs, l'erasmus i el mes de juny que ni tan sols ha començat. Reprendre la meva vida normal.

Començo a creuar els dies d'un calendari que no tinc, i poc a poc, m'apropo al final. Segur que a vosaltres també us sembla que va ser ahir quan vaig arribar a París. Però no!

La juguesca

Mai he estat allò una noia que diguem, grossa, grossa, però mai he estat tampoc una noia que diguem... prima, prima. Suposo que, en general, la major part de la meva vida (des de la pubertat), he sigut la típica noia a la que "li sobren uns quilets". Entenent "uns" com a quantitat variable segons els puja-i-baixes de la temporada.

Aquests darrers dies he estat xerrant força amb una amiga, i parlant sobre l'estiu i els modelets que voldrem lluir ha sortit el tema recurrent primavera rere primavera: hauríem de fer l'operació biquini! (ningú s'espanti, només pretenem treure'ns de sobre els quilets acumulats durant els mesos d'hivern, aquells que protegeixen del fred i que són proporcionats per torrons, neules i àpats consistents, i evitar que les cervesetes i els gelats els mantinguin).

Al final la cosa ha quedat així: les dues volem perdre al voltant de 5kg d'aquí al Juliol, així que un cop arribi el dia senyalat (8 de Juliol), comprovarem pesos. Cada quilogram perdut és 1€ que va per l'altra. Cada quilogram guanyat és 1€ a pagar. Evidentment, si les dues perdem el pes, doncs no hi haurà intercanvi monetari i tan contentes amb els nostres tipets. Si les dues ens quedem igual... doncs pitjor per nosaltres.

Així que... rellotges a zero: tenim dos mesos llargs i 5kg a rebaixar. La recepta? Menjar bé i fer exercici!  (ai, quin patir... hahaha)

PD: Arribat el dia, ja us diré si ho he aconseguit o no. Bé, si ho he aconseguit ho diré. Si no dic res, més val que no pregunteu, eh! 

La mitja

Darrerament hem sentit molt a parlar de grans curses, i inevitablement, llegint els posts sobre la Marató de Barcelona que van fer el Porquet i el Joan, i el magnífic EcoTrail parisenc d'en Jordi, m'ha passat per la ment que, al cap i a la fi, córrer és un esport molt còmode. No requereix pagar una quota, ni portar la bossa d'esport tot el dia a sobre, i pots estirar i dutxar-te en la intimitat de casa teva. 

Així que no sé ben bé com, m'ha crescut al cap la idea de tornar a córrer. Bé, dic "tornar" perquè vaig tenir uns mesos fa un parell d'anys en què ho vaig intentar amb unes amigues, sense massa èxit. En aquell moment vaig tenir clar que el problema era el calçat i com que això es pot arreglar, avui he decidit sortir a valorar si val o no la pena gastar-me diners en unes vambes noves. 

I res, he arreplegat per casa el que podria ser la meva indumentària d'anar a córrer: malles, samarreta de maniga curta, dessuadora, calçat esportiu que en cap cas està pensat per córrer per ciutat, el cabell recollit en una cua amb poca gràcia, i lents de contacte per a què no em patinin les ulleres pel nas. Ja que la meva samarreta de la Marxa de la Regularitat infantil està a casa, la meva única credencial ha estat la samarreta de fa dos anys de la facultat de Medicina. Llàstima! 

Com que fa molts mesos que no faig esport, he decidit moderar-me i per començar córrer només la mitja. Avui la mitja, i a partir de demà o del proper dia (si mai arriba) anar allargant. Però com sempre, un cop hi ets i veus que vas bé t'emociones i acabes fent més. Així que bé, al final n'he fet dues. Sí, sí, no us exclameu!! Jo volia fer-ne només mitja, ja us dic, però al final he acabat fent dues voltes al parc! 

Conclusió: menys de 4km (mig caminats, mig correguts), uns 40 minuts, observació de la fauna d'un parc del 13è de parís, una mica d'avorriment, una dutxa molt agradable després, i el dubte sincer de si hi tornaré. Si és que ja diuen que això de córrer és avorrit...!!!

Engaxada als llençols, o la manca de voluntat

Un so que em resulta completament desconegut em separa del son de forma progressiva. Què és? La consciència se'm remou des del fons del son, i va sortint sense presses. Obro un ull. Ah, sí, el despertador. Com si no sonés la mateixa alarma cada dia de la meva vida. Són les 6'57. Faig un gran esforç de concentració per apretar el botó de "ajornar" i no fer la pífia d'apagar-lo del tot. No és que vulgui llevar-me immediatament, m'agrada fer una mica el ronso al llit i ja em poso el despertador amb previsió. Però si no torna a sonar l'alarma, quan torni a obrir un ull serà migdia, que ja em conec. Ajornar, doncs. 

Torna a sonar. Un cop, i un altre, i un altre. La meva ment ja està més espavilada, i discernir el botó ajornar del d'apagar alarma resulta més senzill. Quasibé mecànic. De fet, crec que podria fer-ho sense obrir els ulls, i això que la pantalla és tàctil -moment becaina-. Han passat més de tres quarts d'hora des que ha sonat per primer cop. Au, ja em llevo. Si total, no tinc tanta son. Dos minuts i em llevo. Em giraré cap a l'altre costat només un moment, però un moment i el llevo -segon moment becaina-. Uf, ja són quasi les nou. Si em llevo ara encara aprofitaré el matí. Doncs au, amunt. Però s'està tan bé entre els llençols... i no m'espera ningú... mitja volta més. 

Al final se'm fan més de les deu i no aconsegueixo aprofitar el matí. La meva excusa? Que no "m'espera ningú". Però després m'emprenyo per tenir una força de voluntat(1) tan pèssima. La nit abans havia planificat llevar-me ben d'hora, ben d'hora i tenir un matí plenament productiu! Podria donar la culpa al meu estat d'inconsiència entre el son i la vigília (de vegades és real, apago el despertador sense despertar-me realment), però només seria una excusa. Un cop llevada ajorno la feina, igual que abans ajornava l'alarma. 

Per què sóc tan desastre? Aquest post té un punt d'humor (o això pretén!), però en realitat estic una mica farta de mi mateixa en aquest sentit. Algú té la recepta màgica per la força de voluntat i la constància? És que si algun dia vull ser metgessa, més val que em comenci a posar les piles... 

(1). La meva professora de psicologia de segon, deia que "apel·lar a la força de voluntat és inútil". Clar que això era en els hàbits que causen dependència i addicció. Em puc considerar addicta al llit? Al llit de dormir, eh! 

* Sort que la setmana que ve torno a pràctiques i tindré algú que m'espera!! Els meus pacients perquè els vagi a veure, i els meus "jefes" per mirar-me malament si faig tard (tot i que no acostumo a fer tard).

i PD: no vull deixar de dir que aquest post em fa una certa vergonya, encara que en faci conya. No és un aspecte de mi del que em consideri gens orgullosa, no m'agrada tenir-me per una persona gandula. Algun dia hi posaré remei! Espero, vaja.  

PD2: Ho sento, projecto fer posts curts, però se'm dóna pitjor que matinar. 

Tornar-ho a viure

Ahir em van dir que tant de bo tornéssim a estar a primer de carrera. Teníem 17 o 18 anys i ens crèiem molt grans perquè per primer cop trepitjàvem la Universitat. No ens sembla que hàgim canviat gaire, però llavors ens creuem pel passadís els pipiolos que ara comencen Medicina, i tot i que només són quatre anys més petits, ens semblen criatures. (1)

Tornar al passat? Potser som massa joves per començar a desitjar tornar als vells i bells temps. El meu primer pensament va ser que no, que estic contenta amb l'edat  i la situació vital que tinc en aquest moment, i també amb el futur proper que intueixo, i que ho prefereixo de llarg al que tenia llavors.

Però una segona pensada acompanyada de la seva corresponent banda sonora, aconsegueix que la nostàlgia faci acte de presència i he recordat aquella època. La ingenuïtat, les oportunitats, les coneixences, les noves sensacions, els seus bons i mals moments, i la gent que tenia al voltant aquells dies. Molts han canviat. Alguns seguiu aquí. Només han passat quatre anys, però érem joves, més joves que ara, i la ratlla entre l'adolescència i la joventut era encara molt subtil. I inevitablement em pregunto com seria poder tornar-ho a viure amb l'experiència acumulada durant aquests anyets.

És greu que amb 22 o 23 anys en comencem a sentir grans... Ostres, mireu-nos: se'ns nota a la cara, ja? 

I vosaltres? Quina època de les vostres vides us agradaria tornar a viure?

(1): Quan vam començar 1r, els de 6è ens semblaven terriblement vells! Però ara que hi arribarem... estem convençuts que nosaltres ens conservem millor! Psa!

Qui sóc?

De vegades cal aturar a fer-se aquesta pregunta, perquè tot i que sembla molt obvi crec que és de les primeres coses que oblidem. És tan fàcil deixar-se portar pel dia a dia, les obligacions, el lleure, les persones que ens envolten... però qui som? Fa uns anys tenia l’oportunitat de dedicar 24 o 48 hores a l’any a pensar només en això. Qui sóc, on vaig, amb qui, i per què. Sovint penso que hauria de recuperar aquell vell costum.

Ahir em van fer pensar en quina mena de persona sóc. Van treure a la llum un dels meus molt defectes, i veure’l allà davant em va deixar tocada. A qui li agrada que li ressaltin els defectes? També va fer adonar-me que fa molt temps que no penso en aquestes coses. Qui sóc, i per què. M’agrada creure que sé on vaig i amb qui... Falten les altres coses.

Un cop em van dir que era com un jonc (xinès?) que s’adapta al vent de bufa, sense trencar-se, i sense perdre les arrels. Suposo que això és una cosa bona, però segons com t’ho miris també es pot dir que canvio de jaqueta segons amb qui parlo. És veritat que m’adapto a les persones sense perdre la meva essència? Hi ha dies en què és fàcil pensar que no tinc cap mena de personalitat. Qui sóc?

És dolent reprimir o intensificar vessants del meu caràcter per agradar més a la persona amb qui tracto? De vegades em sembla que és imprescindible adaptar-se per poder mantenir relacions civilitzades; d’altres, em fa por estar-me cremant a mi mateixa, a foc lent i prement les dents. Però suposo que no n'hi ha per tant. 

Parada tècnica

Han passat uns quants dies des de l'últim post. Podria dir que he estat enfeinada, o que he tingut altres distraccions, altres coses a les que dedicar temps i atenció, i no seria cap mentida. Com que sembla que aquestes circumstàncies encara s'allargaran una mica més, prefereixo declarar-me en parada tècnica i no estar pensant que "fa massa dies que no faig post". A aquestes "distraccions" i falta de temps, s'hi ajunta una sensació una mica estranya, de no poder-hi ser del tot, o no poder ser ben bé jo mateixa. Com si el meu bloc no em pertanyés al 100%. Em costa d'explicar. Necessito temps, un temps físic que ara no tinc, i temps mental per reconciliar-me amb el Coses de la vida. Tot arribarà, no passa res. 

Mentrestant, intentaré seguir sent a casa vostra, com he fet igualment aquesta última setmana. Suposo que amb un ritme disminuït i visites més breus, però hi seré. M'agrada donar-vos la llauna!

Fins ara.

Un dissabte normal

El dia d'avui ha estat un dissabte com qualsevol dels altres. Res hauria d'haver estat diferent, però resulta que jo he tingut un bon dia. Senzill, sense grans coses, però ben agradable. 

Aquest matí tenia pràctiques (una mena de guàrdia de dissabte al matí), però he pogut plegar més d'hora del que m'esperava, i me n'he anat a voltar. De seguida he vist una botiga de roba que m'agrada i hi he anat directa, que aquí també hi ha rebaixes! Però abans d'entrar-hi m'he adonat que just al davant hi havia una fnac. Perill! He fet un parell de voltes mirant roba, però al final he decidit que preferia gastar-me els diners en llibres, així que he fet un ràpid canvi d'establiment. 

M'ha agradat molt remenar llibres i més llibres (feia temps que no m'hi dedicava sense presses de cap mena) i he fet el que considero una bona compra. Sóc conscient que si hi hagués hagut llibres en català (o una oferta més àmplia en castellà?) la tria hauria estat força diferent. Però el resultat és aquest: 

Les adquisicions d'avui. De fons, la meva prestatgeria de l'anobii!

Després he seguit voltant. El dia era típicament parisenc, el cel molt gris, el terra moll, i un plugim molt i molt suau. No feia gens de fred, i era agradable passejar per aquells carrers. Quasi sense adonar-me'n he topat de cara amb la Yellow Korner, una galeria fotogràfica que no coneixia i que m'ha deixat la boca badada, i m'ha revifat les ganes de treure la pols a la meva càmera mig abandonada. 

Potser arran d'això, quan he anat a parar al centre Pompidou no he pogut evitar treure el mòbil, que tot i que dista molt de la càmera de retratar bona, fa unes fotos prou decents. Aquí us en ensenyo una! 

Centre George Pompidou, i unes figuretes molt curioses a la font de la plaça

Al final se m'ha fet tard, i he decidit quedar-me a fer un mos per allà. Ha estat acabant-me les postres en aquella cafeteria de la Rue Sébastopol que he posat punt i final a Grandes Esperanzas, la novel·la de Dickens que tenia actualment entre mans, i que he llegit per poder participar a l'Homenatge a Dickens, organitzat per l'Assumpta en motiu del bicentenari del naixement de l'escriptor.

I per acabar de rematar el dia, quan estava a punt d'arribar a casa, he fet una parada tècnica a la boulangerie del meu carrer, he comprat una baguette i he fet allò que fa tot bon parisenc just després de comprar-la... 

"Baguette sense crostó" (sembla el títol d'una obra d'art, oi?)

...clavar queixalada al crostó!

Doncs ja ho veieu, un dia sense res gaire especial, però que m'ha resultat agradable i tranquil. I us ho volia explicar!

Fins la propera!! 

PD: Tinc pendents les explicacions tècniques sobre l'últim post... prometo fer-ho entre setmana!

Furgar a la ferida

No ens agrada que els demés ens fiquin el dit a la llaga i el remenin dins. Coi, que fa mal. Però de vegades tenim una habilitat especial en furgar nosaltres mateixos a la ferida. Fins que el dit no entri més. Fins que faci tan mal que ja no sentim res. 

Tots tenim un passat, més o menys farcit segons l'edat i les experiències viscudes. Quan coneixem algú nou, sabem que té un passat, un bagatge, igual que nosaltres tenim el nostre. Ens podem arribar a sentir gelosos del passat de l'altre? Ho penso i em dic que és una tonteria. Fredament, dec estar malament del cap. Això és impossible. I tot i així, m'hi trobo. I com si no fos suficient, furgo aquest passat que no és meu i que no em pertany, i m'hi faig mal. 

Quan era petita però ja no tant, vaig descobrir on amagaven els meus pares els regals de Nadal (espero que cap criatura llegeixi el meu bloc, no vull aixafar il·lusions!). Em va costar molt, durant uns quants anys, no fer el xafarder (ep, que ara ja sóc grandeta i no ho faig!). Tot i que sabia que llavors em costaria fer cara de sorpresa al desembolicar els regals. Tot i que sabia que em podia decebre abans d'hora. Però algun cop heu sentit aquesta curiositat tan forta? No poder evitar ficar el nas en un lloc... per molt que saps que no et convé?

Avui crec que he tocat el fons de la llaga. Més endins ja no es pot furgar. En defensa meva he de dir que he aguantat la temptació molt de temps. I avui, quasi sense buscar-ho, m'ho he trobat enmig. Només espero que haver arribat a aquest punt serveixi per tancar tot això. La ferida, la curiositat i totes les seves combinacions. El malestar inicial s'ha acabat transformant en una mena de serenitat estranya. I ara, ja n'hi ha prou. I a tu... a tu, et dec una disculpa.

PD: Demano disculpes si avui no enteneu res del post. Necessitava escriure-ho, i encara que quedi enigmàtic, dic el que necessitava dir.

PD2: Prometo respondre els comentaris del post anterior amb el proper post. El d'avui és un post d'urgència.

PD3: rits, em copio les teves post-dates. No em cobris drets d'autora, que sóc pobra!