Fem un cafè?

Així de fàcil, així d'espontani, així de natural.



Digues-li trencar el gel, digues-li tirar els trastos, digues-li invitació amistosa.




M'agrada perquè és una frase senzilla, molt recurrent, i amb un ampli ventall de possibles intencions. Pot ser que l'aprofitis per fer notar a algú que acabes de conèixer que t'interessa (psicològicament o física, en això no m'hi poso). O simplement per reprendre una vella amistat mig oblidada, un amic o amiga d'aquells que et trobes pel carrer després de molts mesos i els diries "prometo trucar-te demà" però saps que no ho faràs perquè demà hi haurà altres coses.

M'agrada perquè quan portes dues o tres hores estudiant a la uni, al final alces el cap, dones un copet per sota la taula a l'amic que seu al davant capficat amb la bioestadística, i vocalitzes un "fem un cafè?" sense alçar la veu, esperant que et llegeixi els llavis, o ho escrius amb retolador en un full en brut i li mostres amb carona de necessito-un-descans-JA!

M'agrada per les respostes. Perquè no es pot dir que no a aquesta pregunta. Perquè quan vas a fer el cafè et trobes amb els que han baixat a la cafeteria cinc minuts abans, i arrossegues amb tu als que pretenien seguir estudiant. M'agrada per l'amplitud de significats de la paraula cafè. Perquè pots anar a fer un cafè, i fer un cafè amb llet, un tallat o un suís. O fins i tot, una coca-cola, una orxata o una aigua. O no prendre res, i observar com l'altre sí que fa un cafè. O no, perquè potser l'acompanyant tampoc pren res. I feu un cafè sense fer-lo.

Perquè fer un cafè, no és pròpiament beure cafè, sinó fer un descans, una pausa. De l'estudi, o de la vida en general. O és l'excusa per veure algú que enyores. O una forma com qualsevol altra de buscar intimitat amb qui t'interessa. I et dóna l'oportunitat de remenar-lo per a que es dissolgui el sucre, fent veure que estàs molt concentrat, si et fa vergonya mirar als ulls de qui tens al davant. I en acabat, si finalment has pres cafè o quelcom de la família, pots fer petons amb gust a cafè, mentre tornes reticent a l'estudi, o a la vida, i ja tens ganes que passi l'estona i que algú et torni a demanar "fem un cafè?".

Temps era temps

Avui recupero un escrit de fa quasi un any. Ja pràcticament n'havia oblidat l'existència, però ahir el vaig trobar accidentalment i vaig pensar que el seu llóc era ben bé aquest.



Temps era temps (23/o3/2oo7)


Temps era temps… temps era temps, les històries es començaven amb aquestes tres paraules. Quan érem petits, i no volíem menjar, l’àvia prenia paciència mentre remenava les sopes o intentava fer-nos empassar les farinetes. Llavors li demanàvem un conte i començava així: temps era temps… i aquests tres mots obrien la porta a un món d’històries i d’aventures, contes de formiguetes o princeses, que feien que l’estona passés volant i que encara estiguéssim dies barrinant sobre les aventures de l’últim protagonista.

Temps era temps, les àvies i les mares explicaven contes als seus néts o fills, respectivament. El punt final del dia del infant era demanar, un cop gitat, que li expliquessin un conte. Era quelcom molt usual, i si hom era curt d’imaginació, buscava llibres de contes i els llegia en veu alta. Bona manera, per cert, d’incentivar a la lectura des dels primers anys de vida.
Avui en dia, però, malgrat que no fa tants anys d’això que explico, el temps és or més que mai, i els pares van tan atrafegats que no tenen temps per a res. Les àvies o els avis, per descomptat, no viuen a la casa dels fills, viuen pel seu compte si amb sort no han anat a parar a una residència de la tercera edat (d’aquelles que ara vosaltres, els que ja passeu de la cinquantena, comenceu a témer tant).

Així doncs, el mercat, que no deixa passar ni una sola oportunitat de fer negoci, i veient que sembla natural en una criatura demanar contes, ha creat mil i un productes: des de les clàssiques cintes de casset que ja havia tingut jo a la meva època, fins a ninots de peluix que els prems la panxona i t’expliquen un conte. I els pares es deixen un dineral al caixer de qualsevol gran magatzem, amb un somriure de satisfacció pensant que què bons pares que són, i que els seus fills creixeran envoltats de contes. Però oh, quins contes! Cal comparar-los amb els de debò? Quin nen no era capaç de corregir a sa mare quan li explicava la Blancaneus, dient-li que la madrastra dolenta no va dir “hahaha!” sinó “hohoho!”? On queda, dins de tanta tecnologia, la interacció entre pares i fills, la amistat que es trava més enllà dels lligams familiars, el potencial que desenvolupa el nen sense adonar-se’n quan la mare, fent-se la boja li deixa anar un “ara no sé com seguia, continues tu?”. Les noves tecnologies, que tan satisfets ens tenen, mai podran substituir certes coses, certs punts de la cultura humana, que no poden ser automatitzats o mecanitzats, perquè requereixen naturalesa, desimboltura i espontaneïtat. Quina mena d’afecte pot donar un osset parlador en comparació amb una mare, pare, o familiar de qualsevol branca, explicant tendrament un conte a un infant?

Després que es queixin quan els arribin els fills a l’adolescència i no hagin tocat un llibre ni per treure-li la pols, quan les notes de l’escola comencin a decaure, o quan tinguin comportaments excessivament esquerps –hormones a part- i no els dirigeixin la paraula més que per dir bon dia –i sort en tenen si diuen bon dia, perquè aquesta locució va escassa en les nostres boques últimament, però d’això ja en parlarem un altre dia-. Que es queixin doncs, com deia, si els seus no són els fills exemplars que ells havien somniat. I és que ja se sap que els nens i nenes no neixen amb un llibre d’instruccions sota el braç, però es de coneixement popular que el temps que hi dediquis et serà retornat amb nombrosos beneficis emocionals dia rere dia.

11 de Març (2oo4-2oo8)

Sembla mentida que ja faci quatre anys que vaig escriure això. Avui ho he recuperat i ho he rellegit. No hagués escrit això, ara mateix. O no ho hagués escrit així. Canviaria paraules, i algunes idees. Però he preferit deixar-ho com està, per tal de reflexar com ho vaig viure jo llavors. I prou.

11-12/o3/2oo4

Que senzill és dir que controlem les nostres vides. Però que difícil és fer-ho realment.

Vivim relativament relaxats, preocupant-nos profundament per ínfimes frivolitats, fins que el món decideix que hi ha massa pau i ens clava una bufetada. Una bufetada que ens retorna a la realitat i que ens recorda en quin món vivim. Ens fa veure les coses realment importants tal com són i ens ajuda a valorar tot allò que ens envolta. Neixen en nosaltres noves preocupacions, nous dubtes, noves preguntes. Els que som joves madurem de cop, com si ens donessin una empenta cap a la vida adulta.

Últimament portem moltes bufetades seguides: l’atemptat a Nova York, l’Onze de Setembre; la guerra a l’Iraq; i ara, atemptat a Madrit, l’Onze de Març – si, altre cop dia onze i un any i mig després de l’11-S.

La ràbia i impotència que sento i sentim – em sembla que parlo per tothom – és tan gran que et fa sentir com una gota de pluja enmig de l’oceà.

No som lògics. No és lògic lluitar per la pau. Hem d’aconseguir la pau unint les nostres forces, per mitjà del diàleg i l’amor de les persones. El que vull dir és que ens prenem el terme lluitar en sentit molt literal, realment lluitem, fem guerres. Però es pot lluitar d’altres maneres... no?

L’amor és l’arma més potent de totes.

Yáiza