Metges en Llauna - vist amb perspectiva

Algú de vosaltres recorda aquells temps en què a les notícies es deia sense parar que a l'Estat espanyol hi faltaven metges i mestres? Gràcies a això, cada cop hi havia més demanda per entrar a aquestes carreres, i com que l'oferta era la mateixa, la nota de tall de Medicina i de Magisteri, no feia més que pujar i pujar. 

Centrant-nos en Medicina, que és lo meu, les organitzacions no-(tant)-polítiques que hi entenen*, van advertir que el problema no era una falta de metges llicenciats a l'estat, sinó dos altres factors: una mala distribució dels professionals, i una important "fuga de metges" a l'estranger, on les condicions de treball són molt millors.

L'any 2008, l'Estat comptava ja amb 28 facultats de medicina, en les quals s'havien anat augmentant progressivament els números clausos**, i els alumnes de les quals ja protestaven per sentir-se enllaunats en facultats on no hi havia espai ni recursos per tots. Però ni cas, és clar. Davant l'impossibilitat de seguir augmentant els números clausos, i aprofitant l'avinentesa per fer un moviment tàctic molt vistós, es va decidir obrir 14 noves facultats, 6 d'elles privades, en el període de dos anys lectius.

Quan això va sortir a la llum, els estudiants de Medicina de tot l'Estat, vam sortir al carrer sota el lema de "Metges en Llauna". Sosteníem que no feien falta més metges, i que una ampliació de places a les facultats era inútil si no es complien dos factors: 1) un augment proporcional dels recursos i del pressupost destinat en les facultats de medicina, i 2) un compromís real d'augmentar les places MIR, que és d'on acaben sortint els metges totalment formats***. Possiblement, en aquell moment vam quedar com els estudiants rancis que com que ja estan dins la carrera, volen impedir que hi accedeixi menys gent i així tenir menys competència professional en un futur. 

La pancarta oficial de la campanya Metges en Llauna a Catalunya.

Però el temps ens ha donat la raó. Després de l'obertura de les 14 noves facultats, vam començar a sentir parlar de crisi. Hem passat de la situació on cada anys quedaven places lliures MIR (les més dolentes que no volia ningú, per poc interessants o mal situades), a la situació actual, en què hi ha el doble de candidats que de places (perquè sí, les places, com era d'esperar, han estat retallades per la crisi, també).

Som un dels països de la UE que forma més metges cada any (ja estàvem per sobre la mitjana amb les 28 facultats del 2008). La formació d'un metge és molt cara (a les universitats privades, cada any de carrera costa uns 10.000€). La meva promoció, però sobretot les que segueixen (les que van començar a partir del 2008), ens trobarem que a l'acabar la carrera no podrem accedir tots, ni molt menys, a una plaça MIR, i encara menys a un lloc de treball després d'acabar el MIR. Per tant, l'Estat està pagant la formació de moltíssims metges que es quedaran a l'atur o que hauran d'anar a treballar a l'estranger. No sona massa rentable, oi? Com que no ho és, resulta que el preu de totes les matrícules a la universitat, s'ha encarit. Si abans pagàvem prop del 25% dels estudis, ara n'hem de pagar un 40%. 

I si reduissin el número de places i invertissin els diners en fer els estudis més assequibles?

I si els números clausos del conjunt de Facultats de Medicina de l'Estat s'ajustés una mica al número de places MIR que es preveu que es podran oferir al cap de sis anys?

En tot cas... nosaltres ja ho vam avisar. No se'ns va fer cas, i ara la situació entre els professionals de la medicina, és la que és: un munt d'aturats amb una formació boníssima, que només opten a contractes penosos fent guàrdies i suplències a Urgències. I pitjor que serà d'aquí uns quants anys.

* L'Organització Mèdica Col·legial, i la Conferència Nacional de Degans de les Facultats de Medicina

** Els números clausos són el màxim d'alumnes que admet cada Facultat. Per exemple, fa 10 anys, més o menys, la UB admetia uns 60 alumnes per grup, i com que n'hi ha tres, eren 180 alumnes per promoció. Actualment (i pressionada per les demandes del govern) n'accepta 90 per grup, és a dir, un total de 270 alumnes per promoció. Això, amb els mateixos espais i els mateixos recursos. Senzillament: no hi cabem.

*** Medicina són sis anys, i s'acaba la carrera amb un títol de "Llicenciat en Medicina" (properament "Graduats"). Per a exercir en el sistema de sanitat pública cal un títol d'especialista (sí, també pels metges de família), que s'obté sent MIR (metge intern resident) 4 o 5 anys. Per accedir a una plaça de MIR cal passar el famós examen MIR, que és una mena d'oposició que es convoca cada any. El qui treu millor nota és el primer en triar plaça (especialitat i hospital on la vol fer), i després el segon, i així successivament fins que s'esgoten les places. 

A les butxaques de la bata

L'altra dia, una amiga meva, joveníssima resident de Pediatria, ens ensenyava una foto dels seus tres fonendoscopis: el de tota la vida, el pediàtric i el de neonats (la diferència: la mida). Això em va fer pensar que en cinc anys de carrera he anat acumulant material mèdic (i no vull saber quants diners ens hi hem deixat), i com que recentment l'he endreçat tot i l'he desat juntet en una caixa (fins al meu retorn a pràctiques), avui l'he tret per ensenyar-vos-ho (és un post una mica com aquest de la Rits, però versió metge-en-pràctiques). Aquí ho teniu!

Començant per sota, hi ha el fonendo, que el tinc des que vaig començar 3r i que ha estat molt i molt utilitzat des de llavors. Espero no perdre'l mai! A l'esquerra del fonendo hi ha un martell de reflexos, el que em vaig comprar a 2n o 3r, i això de l'esquerra és un diapassó per l'exploració neurològica. El mànec del martell reposa sobre la llibreta que he portat a la butxaca durant tots els mesos de pràctiques a París, on hi anotava de tot, i la de sota és una que vaig comprar més recentment, amb índex alfabètic, amb la idea d'apuntar-hi coses útils de forma ordenada per poder-les retrobar més tard. El pilot de papers són els que uso per apuntar coses dels pacients que tinc en un moment donat, i després teòricament els llenço quan el pacient és donat d'alta, però ja veieu que em sap greu desfer-me'n. Sobre la llibreta gran hi ha un regle d'aquests que tenen ajudetes per interpretar electrocardiogrames, i un depressor de fusta que utilitzo per subratllar la data quan escric l'evolució del pacient (bé, això només ho he fet a París, a Barcelona mai escrivim res). Ah, allò del costat, de cap rodó, és un altre martellet de reflexos que vaig comprar a París. No tenia el meu i allà utilitzen aquests, que vaig trobar molt macos i molt més pràctics. L'ampolla transparent del costat, conté gel hidroalcohòlic per desinfectar les mans, hi ha també una ampolleta de sèrum fisiològic (no em pregunteu per què). A la dreta de les ampolles hi ha l'esfingomanòmetre, per prendre la pressió amb el mètode "de tota la vida" (ara hi ha aquells aparells automàtics), això, evidentment, no ho acostumo a portar a la butxaca de la bata, pesa molt! Amb els bolígrafs (observeu el meravellós bic de quatre colors!), hi ha la llanterneta pel reflex pupilar, és aquesta mena de bolígraf gris. I darrere de tot, les ninetes dels meus ulls, les targetes de diferents hospitals! La de darrera és la primera que em van fer, al Clínic, a 3r. La del mig és de la Mútua de Terrassa, de 4t. I la de davant de tot (l'única sense foto!), és dels hospitals de París. M'encanten les targetes! 

I això és tot. Dubtes, preguntes o curiositats, als comentaris! Algun dia us podria ensenyar les bates (la bata que portes té tot un significat!), les meves i les que he anat "agafant prestades" a diferents hospitals... ehem, no em mireu així, ho fem tots!! 


PD: El comentari de l'Elfreelang m'ha fet pensar que no us he convidat a explicar què porteu vosaltres a les butxaques, o a la cartera o al bolso que estigui relacionat amb les vostres diverses professions... Qui ho vulgui explicar, endavant! Serà xulo saber-ho!

No ens podem creure res

T'adones de la veritat que hi ha en aquella dita castellana que diu 'de lo que veas créete la mita', y de lo que te digan, na'', quan a les xarxes socials veus córrer imatges com la que us poso aquí mateix. 

Veus això, i de seguida penses en el teu amic, germà, cosí, parella, fill, nét o nebot, que té vint-i-sis anys, una carrera acabada i que no troba feina. I t'escandalitzes perquè el nostre terriblíssim govern farà la gran animalada de deixar-lo sense cobertura sanitària!! I és que no és per menys, si fos així, seria un escàndol. Tot això ve arran d'un nou decret sobre l'assistència sanitària que es va aprovar el passat 24 d'abril i serà vigent a partir de l'1 de setembre del 2012, i del qual només existeix, de moment, un esborrany.

Per això vaig pensar que el facebook resulta no ser una font fiable. Qualsevol hi penja el que vol, i tothom ho comparteix sense el més mínim criteri. Com que ja ja havia sentit campanes sobre el tema, vaig decidir buscar fonts una mica més fiables. Que casualment expliquen que no cal ser "extremadament pobre" per poder seguir tenint cobertura sanitària, sinó simplement tenir una renda inferior a 100.000€ anuals. I ja em perdonareu, però qui amb vint-i-sis anys o més tingui una renda superior a 100.000€ i no cotitzi, té un morro que se'l trepitja. Que cotitzi, o que vagi al metge per la privada, que s'ho pot permetre sobradament. 

El greu del cas, és que quan ara buscava la informació que vaig recollir en aquell moment, he descobert —amb no poca sorpresa— que la imatge d'aquí dalt va ser portada de El Periódico i La Vanguàrdia el dia 13 de Juny. M'encanta això que diuen els primers de "A partir del setembre, les persones que es trobin en la situació de l'arquitecte Romero, professional titulat universitari sense contracte laboral, perdran els seus drets sanitaris si no demostren estar en situació de pobresa extrema.* El mateix li passarà a qualsevol persona desocupada que no estigui inscrita a les oficines d'ocupació. Romero ja s'ha apuntat al Servei Català d'Ocupació**."

Aquell primer dia, remenant, vaig trobar el que em sembla informació més fiable i sensata sobre aquest decret que, efectivament, anul·la l'assistència sanitària universal. Aquí us deixo una notícia de El Punt-Avui que fa una bona explicació del que hi ha de moment en l'esborrany del decret. Per si us fa mandra llegir-ho, afegeixo a la petita explicació de dalt (això de la renda de 100.000€), que els cònjugues o parelles de fet, i els menors de 25 anys, podran ser beneficiaris de la parella o dels pares. Un altre punt important (i que sí que és per estirar-se dels cabells): els immigrants sense papers perdran la seva targeta sanitària (ara la aconseguien en el moment d'empadronar-se), i només seran atesos a Urgències (excepte menors d'edat i embarassades, que rebran una assitència normal). Cosa que és un error força abismal, ja que aquesta mesura acabarà produint més despesa que estalvi, i si algú vol saber per què penso això, ja ho explicaré un altre dia. 

Conclusió: ser exigents i reclamar uns mínims al govern és necessari. Però ser alarmista i donar dades manipulades o falses, enganya a molta gent i fa perdre credibilitat quan s'acaba veient la realitat. Tinguem una mica de criteri i informem-nos abans de transmetre qualsevol tipus d'informació. El que no entenc és com diaris suposadament seriosos, fan d'altaveu d'opinions infundades i d'informació de dubtosa qualitat. He dit!

* Quan una mica més amunt diu que "el límit reglamentari encara està per decidir". 

** No em sembla gaire estrany haver-te d'apuntar al Servei Català d'Ocupació si estàs a l'atur, tens més de 26 anys, i ningú a part de tons pares que et mantingui. Una mica d'interès en guanyar-se la vida, no? 

Actualització de les 21h:

Per motius que no sé explicar, m'ha agafat per buscar què deia del tema l'Ara, el meu diari de referència. La sorpresa ha estat meva al veure que el 14/06 publicaven aquesta notícia, en què es relaciona la carta (i conseqüent bombo mediàtic) de l'arquitecte de Mataró amb l'establiment dels 100.000€ com a xifra a partir de la qual cal cotitzar per estar cobert. La cronologia hauria estat la següent: 

- 13/06 al matí: aparició de la "denuncia" a la Vanguàrdia i a El Periódico i també a l'Ara. 

- 13/06 a la tarda (?): precisió per part de la Ministra Mato de quin seria el llindar de la renta a partir de la qual és obligatori cotitzar per tenir assistència sanitària pública (100.000€)

- 14/06: notícies de l'Ara i el Punt-Avui explicant amb més o menys claretat el projecte de decret. Segons l'Ara: "La mesura s'hauria pres arran de la denúncia d'un noi de 28 anys de Mataró."

La imatge al facebook la vaig trobar el dia 14, però llavors a mi ja em sonava que el llindar de la renda seria força més alt que "pobresa extrema". He buscat on ho havia llegit i no ho trobo, però diria que ho vaig veure remenant a Diario Médico. 

En tot cas, les notícies del dia 13 segueixen sent alarmistes i fora de lloc, ja que una lectura superficial dels esborranys del decret ja deixa clar que una persona que no ha tingut ingressos perquè no ha treballat mai, no queda exclosa de la cobertura sanitària. 

D'altra banda, la reacció del Ministeri de Sanitat em sembla meravellosament ràpida (menys de 24h! Uau!), cosa que em fa pensar que potser la decisió ja estava presa però no havia vist la llum... o que ho van decidir a corre-cuita per apaivagar els rumors. (En tot cas, 100.000€ és una bestiesa... Equival a més de 8.000€ al mes si ho dividim en 12 pagues! Bé, això és un altre tema)

I aprofito l'avinentesa per donar bones notícies: Els sensepapers a Catalunya tindran metge de família

Perdoneu que hagi allargat encara més el post, però tots els que heu comentat semblàveu molt contents de la informació donada, i no volia ser jo ara la sensacionalista! =P 

Les dones no saben reconèixer un infart,...

O titulars enganyosos i sensacionalistes. 

Perquè jo, llegeixo aquest titular: Les dones no saben reconèixer un infart, i el que em ve al cap és que per si no n'hi hagués prou amb que les dones no sabem conduir, ni interpretar un mapa, tampoc som capaces de reconèixer un infart! Però què inútils que som, no?

Ja, ja sé que un titular està fet per cridar l'atenció del lector. Però ho ha de fer a costa de mentides o de veritats a mitges, o d'idees deformades per ser més cridaneres? Les coses són com són, si la notícia no és interessant o no diu res nou, posar-li un titular cridaner per a què tothom la llegeixi és manipulació. Això, d'una banda.

De l'altra, les dones saben reconèixer un infart de miocardi. Bé que reconeixen el dels seus marits quan ells diuen que tenen un dolor al pit "como una losa, como una garra" (que diria aquell profe meu), quan els fa mal el braç esquerre i se senten fatigats o amb manca d'alè. L'infart típic el reconeix pràcticament tothom. 

El problema és que dones i diabètics no tenen l'infart típic. En molts casos, en particular els diabètics, tenen infarts silenciosos que no donen cap símptoma. Solen ser infarts lleus i es descobreixen temps després quan es fa un electrocardiograma per qualsevol altre motiu i es veuen signes de necrosi (és a dir, que algun trosset del miocardi, el múscul del cor, està mort. Això no impedeix que la resta del cor segueixi bategant! Però com més tros mort, pitjor funciona el cor, clar). 

Com explica prou bé la notícia de l'Ara un cop la desenvolupen, les dones poden presentar altres símptomes que divergeixen dels típics: mal a l'estómac similar a la "cremor" o piròsis de les úlceres d'estómac, malestar, suors, vòmits,... també és típic que, si hi ha dolor al pit, s'irradiï cap a la barra inferior i no cap al braç. Malgrat tot, jo he vist una dona gran infartant i descrivint els símptomes típics, de llibre. En Medicina, dos més dos mai fan quatre!

Per això és important que tota dona que reuneixi alguns dels anomenats factors de risc cardiovascular (tabaquisme, hipertensió, obesitat, colesterol o dislipidèmies, diabetis,...), a part de visitar el metge regularment, estigui ben informada sobre com es pot presentar un infart en el seu cas, i que d'aquesta manera en reconegui els símptomes a temps i pugui arribar a l'hospital abans que la isquèmia (la falta de sang als teixits) estigui massa extesa.

Medicina són sis anys

A part de seguir, gràcies al reader, molts blogs de la Catosfera, també en segueixo uns quants (no tants) del que s'anomena Blogosfera Sanitaria. Són blogs (tots en castellà..) en general portats per metges, residents o estudiants que parlen de la Medicina des de moltes de les seves vessants, de la més tècnica a la més humana. Com a estudiant, trobo interessant informar-me i saber què es cou en els aquests cercles d'opinió però, per què no, també m'agrada distreure'm... Un d'aquests blogs, penja sovint tires còmiques, vinyetes o simplement coses curioses relacionades amb la Medicina. L'altre dia hi vaig veure aquest formulari i el vaig trobar genial, l'havia de compartir amb vosaltres! Sigueu bona gent i feu-lo arribar a tot estudiant de Medicina que conegueu. Ell o ella us ho agrairà. 

Són preguntes que a TOTS ens han fet, i no un cop, sinó molts i molts. I algunes d'elles fins i tot ens desperten instints assassins quan les sentim per enèssima vegada. Entenc que qui no coneix el món de la Medicina no té perquè saber res d'això, però per nosaltres són coses tan òbvies que poden arribar a resultar irritants. Potser per ser sumament repetitives. Aquí us posaré les meves respostes. Indicaré amb color blau les que són globals i serveixen per tothom (o pel 99%). Altres, són més personals. Després imprimiré això i sempre en portaré còpies a sobre, per quan algú em faci alguna d'aquestes preguntes. =P

- Has vist morts ja? 

Sí, en formol en vaig començar a veure a primer fent anatomia. Morts fresquets, a 3r, a les autòpsies que vèiem per anatomia patològica.

- No et fan por? 

No. T'hi acostumes. (Són molt tranquils i no es queixen.)

- Aquest any acabes, no? (Estant a 5è... justament el que em passa ara)

NO. Són SIS anys, acabo el curs que ve i no perquè estigui repetint! 

- Ja saps quina especialitat agafaràs?
NO.  (fins i tot qui creu que ho sap, prefereix no dir-ho)

(i una de collita pròpia que he d'afegir perquè encara és pitjor:)

- I en què t'has especialitzat? 

NO m'he especialitzat en res. Són 6 anys comuns per tothom, llavors preparem l'examen MIR i escollim especialitat, que aprenem durant 4 o 5 anys de residència.

- Medicina de Família? Això no és una especialitat. 

Sí que ho és. (I no afegir res més per no dir disbarats). 

- Ja has operat a algú? 

No. Com a molt m'han deixat ajudar una mica a quiròfan. Operar és difícil. Operar és molta responsabilitat. No ho fa qualsevol. 

- Per què cobreu a la residència si esteu estudiant? (he de confessar que això no m'ho han preguntat mai, i que si mai m'ho pregunten trencaré cames)

Perquè treballem com negres?

- T'ha regalat ja alguna cosa algun representant? (Aquesta tampoc me l'han fet gaire. Els representants ja no regalen res interessant).

Algun boli ha caigut. Però perquè al distreure's li he robat. // Em quedo els post-its que el metge no ha volgut. 

- Carai, treballant tantes hores et faràs ric, no? (Una altra pregunta que desperta instints trenca-cames)

No, no em faré ric (o començaré a tenir diners a partir dels 50 o 55 anys). Preferiria que només us poséssiu malalts de 9 a 17h, no fer guàrdies, cobrar menys i tenir una vida familiar normal. 

Així que res, ara ja esteu ben informats, si teniu dubtes o preguntes, prometo no trencar cames i respondre-les amablement als comentaris! Tenia pensat algun dia explicar la "trajectòria" que hem de seguir per ser metges especialistes a casa nostra (o a altres països), però em penso que ha quedat força explicat aquí. Si a algú li interessa, ho puc fer igualment i amb molt de gust. I sobretot, si coneixeu gent que estudia Medicina, NO feu aquestes preguntes!!! (La de l'especialitat només es pot fer un cop ja hem triat la plaça... llavors segur que ens agradarà dir-ho!) 


(He volgut donar un punt còmic al post... no em prengueu per súper repel·lent, no ho sóc tant! A més, a mi m'encanta parlar de la meva carrera —a excepció d'aquestes preguntes—)

Tornar-ho a viure

Ahir em van dir que tant de bo tornéssim a estar a primer de carrera. Teníem 17 o 18 anys i ens crèiem molt grans perquè per primer cop trepitjàvem la Universitat. No ens sembla que hàgim canviat gaire, però llavors ens creuem pel passadís els pipiolos que ara comencen Medicina, i tot i que només són quatre anys més petits, ens semblen criatures. (1)

Tornar al passat? Potser som massa joves per començar a desitjar tornar als vells i bells temps. El meu primer pensament va ser que no, que estic contenta amb l'edat  i la situació vital que tinc en aquest moment, i també amb el futur proper que intueixo, i que ho prefereixo de llarg al que tenia llavors.

Però una segona pensada acompanyada de la seva corresponent banda sonora, aconsegueix que la nostàlgia faci acte de presència i he recordat aquella època. La ingenuïtat, les oportunitats, les coneixences, les noves sensacions, els seus bons i mals moments, i la gent que tenia al voltant aquells dies. Molts han canviat. Alguns seguiu aquí. Només han passat quatre anys, però érem joves, més joves que ara, i la ratlla entre l'adolescència i la joventut era encara molt subtil. I inevitablement em pregunto com seria poder tornar-ho a viure amb l'experiència acumulada durant aquests anyets.

És greu que amb 22 o 23 anys en comencem a sentir grans... Ostres, mireu-nos: se'ns nota a la cara, ja? 

I vosaltres? Quina època de les vostres vides us agradaria tornar a viure?

(1): Quan vam començar 1r, els de 6è ens semblaven terriblement vells! Però ara que hi arribarem... estem convençuts que nosaltres ens conservem millor! Psa!

Diuen que serem metges

Els meus companys de promoció i jo estem a mitjans del cinquè curs de Medicina. Ens en queda un més, el sisè, i si tot va bé hi haurà un paperet que dirà que som metges*. Si au! Metges, nosaltres? La veritat és que no tenim la sensació de saber gran cosa, i molt menys de poder curar a ningú. Ni la tindrem d'aquí un any i quatre mesos!

Com potser ja sabeu, la formació del metge es consolida durant els anys d'especialització, quan som MIRs (metges interns residents). Són quatre o cinc anys en els què ens seguim formant, centrant-nos en una especialitat, i treballant a l'hospital. Ja diuen que tot s'aprèn practicant, oi? Vindríem a ser els aprenents d'altres temps: fem molta feina, som la "mà d'obra" (més aviat barata) de l'hospital, i la nostra capacitat de prendre decidions comença sent pràcticament nul·la el primer any i acaba sent quasi total al final del quart o del cinquè any, quan esdevenim especialistes.

Però per passar de ser un llicenciat en medicina qualsevol a ser un metge resident en procés d'especialitzar-se, cal passar un petit obstacle. Petit i diminut obstacle... anomenat examen MIR. Són, per dir-ho clar i fàcil, unes oposicions a nivell estatal. S'hi pot presentar qualsevol llicenciat en Medicina (i això vol dir molta gent) que vulgui accedir a una plaça MIR. Del resultat de l'examen (90%) i la nota d'expedient de final de carrera (10%) en depèn el número de posició. El que té més nota de tots, tindrà el número 1, el següent el 2... i així fins al 14.000, que són els candidats que s'han examinat aquest gener. En tot l'estat hi ha unes 7.000 places, així que us podeu imaginar que el tema és una miqueeeta competitiu. I és en funció del número de posició obtingut que s'escull quina especialitat es vol fer, i a quin hospital.

Com deia al començament, tot just estem a mitjans de cinquè, però el camí cap a això, cap a l'examen MIR, ja ha començat. Aquests dies hem rebut la visita, els pressupostos i les insistències de les acadèmies que preparen pel MIR (informació que jo he rebut en la distància, clar), i és d'això del que volia parlar avui. Però per arribar-hi he donat moltes explicacions i me n'he anat pels cerrus d'Úbeda, així que de moment ho deixaré aquí. Potser (i només potser) algun dia parlaré de les acadèmies, de l'examen i de com de bojos que ens tornarem tots estudiant-lo!

*Snif! Recordo tan clarament el meu primer dia a la Facultat de Medicina... sembla que va ser ahir!!

PD: Si quan estigui estudiant el MIR segueixo tenint blog, poden passar dues coses: 1) que el tanqui; 2) que l'etiqueta "MIR" acumuli més entrades que tota la resta del blog junt. 

No em puc moure (I)

Em vaig despertar de sobte. A la meva ment hi havia les imatges del que havia estat somniant fins moments abans i en tenia el record molt fresc. Però ja no somniava. Encara mantenia els ulls clucs, i estava estirada al llit, bocaterrossa, amb el cap de costat, recolzat al coixí. Aquesta posició no em deixava respirar massa bé, així que vaig decidir moure’m. Però no podia.

Vaig reconèixer immediatament aquella sensació tan angoixant. El meu cervell estava despert, i donava ordres, però els músculs no volien obeir. Em vaig concentrar en el meu braç dret, per poder aixecar el tors. Vaig contar a tres per poder-lo moure. Una, dos, tres! Però res, el braç dret seguia al seu lloc. Les cames, les cames, probaré de moure les cames. Cap resultat. Era com si tingués el cos totalment paralitzat.

Per experiències anteriors sabia que ni tan sols podria cridar, ni parlar, ni demanar ajut a algú dient-li que no em podia moure. Amb prou feines aconseguiria emetre un lleu murmuri al que, prenent-me per adormida, ningú faria cas. De totes maneres, estava sola a casa, així que ni ho vaig intentar. Tampoc podia obrir els ulls, només respirar i pensar per què no em responia el cos.

Després d’uns quants intents frustrats per moure el meu cos, vaig decidir tranquil·litzar-me. Llavors em vaig adormir de nou, només un instant, lleument, i de sobte em vaig despertar esverada. Quan me’n vaig adonar, ja estava asseguda al llit i amb els ulls ben oberts. Quin ensurt.

Aquest text el vaig escriure jo mateixa fa uns quants anys. Descric una experiència ben real, una cosa que em passava sovint i que em segueix passant de tant en tant. Ara per ara ja m'he pogut informar i sé que és una cosa que passa a més gent i que té nom, i no m'amoïna tant. Però durant una bona temporada creia que tenia alguna cosa estranya!

Us ha passat algun cop? Us passa alguna altra cosa curiosa quan dormiu, o bé quan us esteu adormint o despertant? Si és així, o si coneixeu casos, m'agradaria que els expliquéssiu! Són coses molt curioses, sovint completament benignes, i força desconegudes. Endavant!

En el proper post us explicaré les quatre cosetes que sé sobre aquest fenòmen, del tot inofensiu, però certament molest per qui s'hi troba.

Una mosca al quiròfan!

Els quiròfans (o més ben dit, les sales d'operacions) deuen ser dels llocs més nets i polits del món. Tota l'atenció va focalitzada a què la zona al voltant de la taula d'operacions es mantingui estèril tanta estona com està el pacient obert allà al damunt. Les cantonades de la sala són arrodonides per tal que es pugui netejar millor, i sota el famós (dins del "mundillo" mèdic) crit de "no toques lo verde!!" es manté estèril el camp quirúrgic. Per això, que a mitja cirurgia irrompi una petita mosca sobrevolant un abdoment obert, sorprèn a tothom i altera al personal. Una infermera intenta assassinar-la utilitsant el novecutan (un esprai que és una mena de cola per les ferides) a mode de flit, i el cirurgià es canvia repetidament de guants, cada cop que la mosca decideix fer una aturada en les seves mans. Al final, el maleït artròpode es fa fonedís, i ni mort ni viu no el tornem a veure en el que queda de matí. 

El primer cop que vaig entrar a un quiròfan* em vaig veure envoltada de gent vestida de verd, sense entendre les anades i vingudes i sentint que constantment feia nosa em posés on em posés. A l'hospital, els metges i metgesses porten bata blanca, infermeria i auxil·liars solen anar amb pijama blanc. I a més, tothom va condecorat amb una tarjeteta que indica el nom i el seu rol dins l'hospital. Però a quiròfan tothom vesteix igual i ningú porta targetes, així que no saps qui és qui, a qui t'has de presentar, o a qui et pots dirigir. Només saps que tu ets allà en mig, que ningú et fa ni cas, i que molestes. El primer que aprens, però, és a allunyar-te de tot allò que sigui verd. Les taules amb talles (imagineu-vos uns llençols o estovalles) verdes i material a sobre són intocables. També el personal que ja duu bates llargues i verdes. Tot allò verd és estèril (excepte els propis pijames verds que porta tothom), i per tant, intocable a menys que tu també vagis estèril (cosa que no passa mai el primer dia, clar). 

A mida que hi passes dies i vas observant, aprens qui és qui. Les primeres que van entrant a quiròfan són les infermeres, ho comencen a preparar tot per la següent intervenció. Després ve l'antestesiòleg, sovint anestesiòloga, que entra amb el pacient i s'encarrega de deixar-lo ben fregidet. La primera en rentar-se i posar-se estèril és la infermera instrumentista, que un cop neta anirà preparant tot el material. Tot allò que de moment només pot tocar ella, i que la infermera circulant li va servint. Després arriben els cirurgians (o cirurgianes, eh!), que també es renten i es posen estèrils i preparen el camp quirúrgic, tot de llençols verds tapant el malalt, a excepció de la zona que els interessa per operar. Els auxil·liars (altrament dit "camillerus") van i venen sempre que se'ls reclama, per passar el pacient de la llitera a la taula, col·locar-lo bé, o el que calgui.

Amb el pas dels dies també aprens quin és el teu lloc. On no molestes, i des d'on pots observar millor la situació. On trobar alces per veure per sobre de l'espatlla del cirurgià, que sempre és més alt que tu. També aprens a posar-hi nassos i demanar que et deixin rentar. I així ser estèril i poder-te apropar a la taula d'operacions, seguir-ho tot de més a prop, i poc a poc, aprendre a ajudar. Tot un altre món. A això últim, a aprendre a ajudar, m'he dedicat aquest mes d'agost. No he fet res impressionant, a tot estirar posar grapes i de vegades algun punt innocent, i trobo ja és tot un què saber fer tan poca cosa.

Avui m'he acomiadat un cop més d'un hospital on m'he sentit molt ben acollida i tractada, on he après molt, i on he deixat de tenir mania a la cirurgia (com queda demostrat, diria, aquí dalt). Sempre em sap greu deixar un hospital, però en vindran d'altres, i qui sap on em portarà la sort en un futur. Deixo enrere bons metges i bons mestres, i espero tornar-los a trobar algun dia (sempre i quan no sigui estirada a la taula de quiròfan amb ells a punt d'obrir-me la panxa!).

Ara només els queda exterminar les mosques. 

*Demano disculpes, sé que la paraula quiròfan no és correcta en català, però al seguiré utilitzant aquí, i a tot arreu, que sala d'operacions se'm fa massa llarg. 

I un apunt: sé que parlo tota l'estona d'infermeres, però és que en tot el meu periple quirúrgic al llarg de força temps i diversos hospitals, només he vist un home infermer, així que generalitzo i parlo de dones. De la mateixa manera, els "camillerus" solen ser homes. Pel que fa als metges, la cosa està força més repartida. A quiròfan, tot sovint, érem tot dones! 

Tornarem a posar els peus damunt la sorra... (i 2!)

Fa una mica més de tres mesos escrivia justament això. I sí, tornarem a posar els peus damunt la sorra. 

Tenim la coca.

Tenim els petards i les fonts. 

Tindrem el cava i l'orxata. 

Tenim les ganes, la companyia i el lloc. 

I demà tenim l'últim examen del curs. 

En condicions més o menys similars amb les que vam tancar el primer semestre i vam obrir el segon, tancarem aquest curs. Després d'hores de biblioteca, de pauses sonades a l'hora de berenar, i de tatxar un a un els dies del calendari... Haurem acabat! I podrem dir 4/6, o 2/3, o 66'67%. I ja quedarà menys.

Perdoneu la nul·la profunditat del post, però les neurones ja no em donen per més. Després d'unes mini vacances tornarem amb les piles carregades a escriure coses interessants!! O això espero!

Primavera-estiu 2011

Ahir al migdia, sense ser-ne gaire conscient vaig buidar el meu armariet del vestuari d'estudiants de l'hospital. Dues bates, el fonendo, el martellet i el diapassó -que ni tan sols hem utilitzat a neuro- van anar a parar dins de la meva bossa. Acabàvem de fer l'exposició del cas i un mini examen, així que contents i eixerits vam tocar el dos amb ganes de l'hospital, i vam anar a dinar plegats per celebrar que havíem acabat el curs. 

No ha sigut fins avui, quan he buidat la bossa i han sortit les bates i tot el que hi havia dins les butxaques -que no és poc- que m'he adonat que això vol dir que s'ha acabat l'hospital i que ja toca biblioteca. Sempre m'omple una mica de nostàlgia acabar les pràctiques i deixar un hospital on m'he sentit a gust. Potser la diferència la fa que aquest cop sé del cert que hi tornaré, ja que ja tinc emparaulades les pràctiques d'estiu allà mateix. 

Però ara encara queden un parell de mesos llargs fins que torni a posar un peu dins l'hospital, i el que toca és pencar, i pencar molt. No em fa una mandra excessiva, és la meva vuitena època d'exàmens -i en quedaran quatre- i ja sabem com va la cosa. Ruta de biblioteques, companys diversos, pauses prenent el sol i un tallat amb gel a Glòries, i breus migdiades a la gespeta de l'Autònoma. Una mica d'histèria el dia abans de l'examen més toca-pilotes (sempre n'hi ha algun que ho és més, i ja es veu a venir), i calma pel que fa els altres. 

I sortir de l'últim examen i tenir ganes de cridar com una boja que sí, que ja haurem acabat quart, tot i que no ens ho acabarem de creure fins que surtin les notes. I aquell mateix dia, cotxe i manta, cap a celebrar la revetlla a peu de platja, com déu mana, per primer cop en quatre anys, sense pensar en el següent examen. Coca, orxata, uns quants petards, i la millor companyia. 

I en aquests dies estranys, on tothom surt al carrer i indignat, acampa, i per les xarxes i els diaris no es parla de res més; en què apropar-me un vespre a l'acampada de plaça Catalunya em va portar una trobada (in)esperada; en què tenim les eleccions municipals d'aquí poques hores, i encara no sabem què cal votar, o si cal votar; en què s'acaba un curs i comencen els exàmens... en aquests dies m'he adonat que ja no tornaré a assistir a una classe a la meva Facultat fins d'aquí un any i uns quants mesos, i serà ja com a alumna de sisè, d'últim curs. Que la meva vida al Clínic, passats aquests exàmens, agafa aire i aguanta, fins que passi un any, i torni a respirar. Perquè passarà volant, talment com un sospir. 

Tot plegat ho enyoraré, però valdrà la pena. 

Vint-i-quatre hores estranyes

Si blogger no ens hagués fet la punyeta a tots plegats, aquesta entrada, tal i com la llegiu ara, hauría estat publicada ahir al vespre...

No tinc per costum explicar la meva vida -així textualment parlant- al bloc. Però les últimes -aproximadament- vint-i-quatre hores he viscut un parell de coses prou curioses, que sense ser res gaire extraordinari han trencat la meva rutina habitual i que per això tinc ganes de compartir.

Ahir, vora les set de la tarda, agafava un tren cap a Barcelona, després d'haver dormit una migdiada més llarga del que podria titllar-se de normal, per anar cap a l'Hospital. Gràcies (o no) a una meravellosa optativa d'Urgències, aquest semestre haig de fer dues guàrdies en aquest servei, a mode de pràctiques de l'assignatura en qüestió. Com que tenia curiositat i, perquè amagar-ho, sóc una mica motivada (en el mal sentit de la paraula), vaig decidir fer la primera de les guàrdies en un torn de nit. Així que allà em teniu, a les 8 del vespre, a punt per passar la nit del lloro -confesso que he seguit alguns dels consells per una guàrdia que apareixen aquí- i empalmar l'endemà amb les pràctiques normals a Neurologia.

La veritat és que gràcies (o no, altre cop) al partit del Barça i al fet que l'equip guanyés la lliga, la nit va ser més aviat tranquil·la. No ho puc comparar de primera mà, però pel que m'han comentat, hi ha nits força més estressants i força més horribles. La meva mentalitat masoquista potser hauria preferit tenir més moviment, la veritat, sempre hi ha més ocasió d'aprendre! Però el cas és que vaig estar ben acompanyada, amb una resident que ja coneixia; que em van deixar fer alguna coseta; que vam sopar a quarts de dotze, i que a les quatre em vaig posar a dormir. El telèfon de l'habitació ha sonat un parell de cops (i m'ha espantat molt), però he donat per suposat que no anava per mi i he seguit dormint feliçment. Algun dia explicaré com és la residència del servei d'urgències, el lloc on dormen els metges que estan de guàrdia allà, però ara no ve al cas.

A les vuit i poc del matí, m'he llevat i he procurat amagar les ulleres i aparentar haver dormit vuit saludables hores, sense gaire èxit (el maquillatge, a les meves mans, no fa miracles). Així me n'he anat cap a l'altre Hospital, que avui hi havia sessió. He vist uns quants pacients a consultes externes, algun d'interessant, i després d'esmorzar he demanat permís per marxar cap a casa.

A casa he mal dormit dues o tres hores més, m'he llevat per dinar a quarts de quatre, i he agafat el cotxe, aquest cop el meu destí era la Facultat de Química, allà a la Diagonal. A l'Aula Magna Enric Casasses (químic, poeta i defensor de la llengua), que curiosament està decorada amb una taula periòdica on ressalten l'Urani i el Bor (UB), m'hi he trobat, casualment, un company de la carrera, i ha sigut agradable no haver d'estar allà sola. El cas és que avui feien un acte d'entrega de premis del Masterquímica (una cosa seva que no he entès gaire) i dels concursos literaris Arrelats i Envers. Jo era finalista de l'Arrelats, de narrativa breu, i allà estava, amb poques expectatives i ganes d'estar a casa dormint la mona.

L'acte ha estat prou interessant. Han sortit estudiants d'intercanvi a llegir poemes en les seves llengües d'origen -rus, polonès, italià, francès, portuguès, japonès, castellà- i les més incomprensibles les han traduït al català. Feia goig veure aquells nois de tots els racons del món parlant en un català més que correcte per presentar les poesies. I també ha fet goig escoltar un recital de poesia en llengües tan variades. Pràcticament al final de tot l'acte, han anunciat els guanyadors dels premis literaris i, sorpresa, m'ha tocat a mi. Queda clar que les coses vénen quan menys les esperes.

Vora les set de la tarda, sortíem de la facultat de Química -que és més maca que no ens pensàvem- compartint una interessant conversa sobre Medicina i literatura, i poc després he enfilat la B-23, de tornada a casa, amb un diploma i un recull de poesia de l'Enric Casasses -fill- al seient de darrere.

Treure algú d'una jungla

Avui em ve de gust ensenyar-vos això. És un fragment de la transcripció de la conferència que va fer el Dr. Tom de Meester (cirurgià esofago-gàstric), en un congrés de cirurgia. Us deixo l'adreça del bloc on ho vaig llegir, Tribulaciones de un cirujano, que a part d'aquesta entrada, té altres coses molt interessants, per exemple, consells per escollir l'especialitat mèdica que més s'ajusti a cadascú. Jo us faig una petita síntesi de la conferència (que sinó us farà pal i no us ho llegireu, que ja ens coneixem), però si a algú li interessa el tema... li recomano que s'ho llegeixi sencer d'aquí, que està molt bé!

Aquí va fragment seleccionat de la història!

Imagínate en una jungla; una densa y oscura jungla. Estas en unas vacaciones de esas que haces una vez en la vida; pagas por el vuelo, vuelas a través del océano, alquilas una pistola, te unes a un grupo y te aventuras donde nuca te has aventurado antes; en el espeso y extraño mundo de la jungla.

Ahora imagínate en la jungla, perdido y solo; te has parado un momento para atarte el cordón del zapato y cuando miras hacia arriba los que estaban contigo se han desvanecido. Miras a la izquierda, miras a la derecha, miras hacia delante incluso vuelves sobre tus pasos y llegas a la conclusión de que estas solo y te das cuenta de que tienes un problema, tú no estás hecho para este lugar. El cielo no se puede ver por el inmenso follaje, el camino está cubierto por las ramas caídas; tú no estás hecho para la jungla y no estás equipado para estar ahí. No tienes cuchillo, no tienes cerillas, estás atrapado y no sabes cómo salir.

Entonces, ¿cómo te sentirías? ¿Cómo te sentirías en esa situación? ¿Qué tipo de emociones vendrían a tu cabeza? ¿Con que pensamientos te pelearías? ¿Miedo? Por supuesto que sí, tendrías miedo. ¿Nerviosismo? ¿Rabia contra los que te han abandonado? Lo entendería. ¿Desesperanza? ¿Ni idea de a donde ir? ¿Ni idea de qué hacer? Pensando: nunca saldré de este lugar; sin dirección ni solución, ni esperanza. Entonces: ¿Qué necesitaras para restablecer tu esperanza?

Necesitas una cosa: necesitas una persona, no una persona cualquiera, necesitas una persona con tres habilidades especiales:

Primero necesitas una persona que te de una visión y una dirección, alguien que te eleve el espíritu, alguien que te mire a la cara y te diga: ‘Este no es el final, no te rindas, hay forma de salir de la jungla, yo te guiaré.’ Alguien que te de las dos cosas; una visión y una dirección. Si la persona no tiene visión es sólo compañía y si tiene visión sin dirección alguna, es sólo un soñador. Tú necesitas alguien que tengas ambas, visión y dirección. Y así puedes recuperar tu esperanza, ahora tienes a una persona, y esa persona te da una dirección, y esa dirección te da esperanza.

La segunda habilidad que tiene que tener esta persona para ayudarte es que pueda sacarte de la jungla, alguien que conozca la jungla, que tenga sabiduría y experiencia para sacarte de ahí, alguien que sea capaza de abrirse camino a través del espesor de la jungla, alguien que sepa los peligros de la jungla, alguien que esté debidamente entrenado y equipado para hacer el trabajo.

Por último necesitas una persona que este comprometida a ir en tu ayuda, alguien que acepte la misión porque cree que tú eres valioso, alguien que se quede contigo y no te abandone a través del proceso de guiarte hasta la salida, alguien que se concentre en ti y vea con seguridad la tarea completada. Necesitas a alguien que te anime y te guie, que tenga sabiduría y experiencia y conozca la jungla que se comprometa contigo porque eres valioso.

Y así ocurre con enfermedades y cirujanos, para la mayoría de la gente una enfermedad seria es una jungla; sintiendo como la enfermedad amenaza tu salud, es la jungla más espesa y oscura en la que los humanos pueden adentrarse; son pacientes perdidos, perdidos en la jungla de la enfermedad sin esperanza. Necesitan ser rescatados, esto es lo que es un cirujano, una persona que rescata gente del profundo y oscuro peligro de la jungla. Y no es una persona cualquiera, es una persona especial con tres habilidades. Un cirujano es un hombre o una mujer que tiene una visión para animar, dirigir y compartir con los pacientes.

Sala d'operacions*

El primer cop que el cirurgià t'allarga el porta amb l'agulla de sutura i et diu que pots posar els punts subcutanis, l'agafes amb convenciment i et fas la valenta, però les mans et tremolen sense que hi puguis fer gaire res. Són els primers punts que dones a algú viu, que per sort es troba sota els efectes de l'anestèsia i mai sabrà que han estat les teves mans novelles les que l'han suturat. Possiblement tu els recordaràs tota la vida, malgrat que evidentment no serà la teva millor sutura. Després, les grapes. Per sort, això ja et comença a resultar familiar. I un cop acabada la cirurgia, fet l'informe i netejat el quiròfan, pots tornar-hi: saps que durant uns minuts, entre que surt l'equip de neteja i entra el d'anestèsia, la sala estarà buida i ben buida. Pots seure en un racó i tenir el privilegi de contemplar en silenci -sol o acompanyat- l'espai:

El quiròfan. Una sala àmplia i escrupolosament netejada. La taula d'operacions resta protagonista de l'escena, enmig, vigilada des de dalt per les dues làmpades. Els monitors estan apagats, els cubells de brossa buits, la il·luminació és escassa. No et costa gens imaginar-te'l ple de vida: els auxiliars posant bé la taula, les infermeres amunt i avall, l'anestesiòleg buscant vies al pacient, la instrumentista preparant el material i dient-te "no toques lo verde!". I després els cirurgians, netejats, demanant la bata i els guants estèrils, i tu allà, que encara no saps ben bé quin és el teu lloc, procurant no molestar. I el centre de tot, el pacient. El responsable de que les deu persones que de mitjana poden col·laborar en una intervenció, resta allà, estès, aliè a tot, la seva confiança a les nostres mans.

* Acabo de descobrir que la paraula "quiròfan" no és normativa en català, malgrat que el seu ús és ben ampli dins dels hospitals. En català correcte direm "sala d'operacions"! (si no us sap greu, seguiré dient quiròfan, que acabo abans...)

Les bases biològiques de l'empatia

Diuen els experts en medicina psicosomàtica i conductual, que el cervell humà té unes neurones especails, que ells anomenen neurones mirall. La funció d'aquestes neurones és percebre el que fan els altres, i ens porta a viure psíquicament una imitació del que suposem que estan vivint ells. Dit amb paraules planeres, ens permeten posar-nos en la seva pell. Si veiem algú pentinar-se, podem recrear perfectament dins el nostre cap què sentiríem nosaltres si tinguéssim una pinta a la mà i aquesta ens passés suau entre els cabells. Si veiem algú plorar, ens contagiem de la seva tristor. Si algú ens explica un problema, ens podem sentir angoixats. Això és també el que ens ha permès desenvolupar el llenguatge. El primer llenguatge (en la vida i en l'evolució) és el gestual, que neix per imitació del que fan els altres, i d'aquí apareix el llenguatge verbal.
He trobat molt curiós descobrir això, que tenim unes neurones especialitzades en fer-nos empàtics. I he pensat que hi ha gent que les deu tenir atrofiades!

Terrassa m'enamora,

encara que no rimi.

Avui he tornat a agafar el tren amb direcció a Terrassa. Altre cop m’he sorprès que hi faci més fred que a Rubí, tot enfilant a bon pas el carrer de la Font Vella. M’agrada molt aquest carrer. Algun cop he sentit a dir que és l’únic carrer maco de tota la ciutat, però és que ho és molt!

I com he fet tants matins aquest curs, he tornat a creuar les portes de la Mútua i m’hi he sentit una mica com a casa, encara que no dur bata i fonendo m’ha cohibit un xic. Tot i així, amb prou naturalitat m’he mogut pels passadissos, ascensors i escales. He anat a fer el que havia de fer i, en acabat, he aprofitat l’avinentesa per pujar a les plantes 12 i 13. Hi regnava una calma estranya, tenint en compte l’hora que era. O potser és perquè hi faltaven la dotzena d’estudiants que pul·lulàvem per allà durant el trimestre. O potser és que ja ho veig des d’una altra perspectiva, des de fora, i per això no m’he adonat del tràfec dels demés. He tingut la sort de trobar un parell dels metges que no fa tant formaven part del meu dia a dia, i després de xerrar-hi una mica, he marxat.

He marxat d’allà enduent-me amb mi, de nou, aquella sensació de “m’agrada la Mútua, hi vull tornar”. No serà així. Ni el semestre vinent, ni el curs vinent. Perquè no, perquè cal variar, perquè cal veure món, i tant. Però Terrassa té tantes coses bones. La sensació de familiaritat, el bon tracte de la gent, la  petita importància que prenem els estudiants, però que és tan més gran que a  altres llocs, els grans finestrals que hi ha a tot arreu i que ofereixen bones vistes de tot el Vallès, la quantitat d'escales per reactivar la circulació de les cames -potser això no és tan bo!-, el Parc de Vallparadís just al costat per si un vol passejar,... En fi, que el record que m’enduc de Terrassa s’haurà de tenir present en el futur.

I avui, baixant per última vegada –de moment- pel carrer de la Font Vella, m’he fixat per primer cop en la pròpia font Vella, i hi he fet un glopet d’aigua, així com per acomiadar-me.

"Actituds, valors i normes" del metge

Vaig començar a escriure això fa uns dies, però va molt lligat aquest editorial de The Lancet que va començar a circular ahir i que ha generat molta polèmica entre uns quants estudiants de Medicina. 

Aquestes setmanes a l’hospital, he après una mica de tot. He recuperat molts coneixements de semiologia i de farmacologia, he recordat xifres de valors normals de les analítiques i com llegir un electrocardiograma (més o menys, eh!). Però sobretot he après allò que a l’escola en deien “actituds, valors i normes”. He procurat enganxar-me als meus residents cada cop que anaven a parlar amb les famílies, per comunicar notícies bones o dolentes, o quan anaven a donar altes, o a demanar un consentiment informat. Com parlar amb familiars i pacients? Les notícies que els donis possiblement afectaran moltíssim la seva vida. Cal parlar amb correcció i exactitud, però també amb un llenguatge proper a la gent, que no els resulti inintel·ligible. I després d’haver parlat, obtindràs una resposta, que has de saber manejar. Els professionals de la salut, tracten (tractem!) amb persones, però sobretot, amb persones malaltes i amb els seus familiars i persones estimades. Les reaccions humanes davant del dolor que ocasiona la malaltia i la mort són d’allò més diverses, però sovint freguen els extrems. I nosaltres no en sortim indiferents. Sovint trobem coses o situacions que ens fan gràcia, o molta llàstima, o que ens indignen. Però molt sovint la situació no permet que nosaltres mostrem com ens sentim. No és que calgui fer una contenció del 100%, però si matissar-ho per tal que s’intueixi, sense ser descarat. A més, amb el temps ens anem tornant immunes al dolor aliè, o no podríem sobreviure, però sempre hi ha casos, moments determinats, situacions que et fas més teves, o pacients que calen més fons que d’altres. I llavors notes que allò que vius està començant a rascar el teu escut, i et tornes vulnerable. Però has de fer l’esforç de mantenir la calma i seguir fent “cara de metge”. Perquè si el metge no és capaç de mantenir-se enter, com podran fer-ho ells?

Hi ha molt per aprendre en aquest sentit, i nosaltres tot just comencem a donar els primers passos i tenim molt, molt camí per davant. Però crec que el més vital és adonar-se que CAL aprendre-ho. 

Anècdotes d'hospital

“En todas partes cuecen habas”, i els hospitals no en són una excepció. Després d’unes setmanes de pràctiques durant el mes d’agost, que han estat molt, però que molt tranquil·les, ahir divendres vam tenir un dia ben mogut a la sala. Per sort, com sempre, la vida intenta trobar l’equilibri, i vam tenir “una de cal y una de arena” (avui potenciarem el refranyer popular castellà, sembla!). De primer, quan a quarts de nou del matí vam anar a fer el passe de guàrdia, ens vam assabentar que aquella nit, una infermera de la sala havia estat víctima d’una agressió verbal i física per part d’una familiar d’una pacient. Els fets havien acabat a la comissaria, i en aquell moment tot començava a tornar a la calma. L’opinió de l’equip d’infermeria i dels adjunts més veterans era que calia donar l’alta a la pacient com abans millor, ja que per respecte a la persona agredida no es podia permetre que romangués més temps ingressada allà, i l’alta tampoc no perjudicaria el seu estat de salut. D’altra banda, l’opinió dels residents (i la meva, ja posats) era que la pacient no tenia la culpa de tenir un membre de la família “una mica” més agressiu del que és estrictament necessari. D’aquesta manera, l’assistent social, que és qui li toca posar pau entre les dues parts i mediar amb la família, va aconseguir pactar l’alta per dilluns, però també la prohibició d’entrar a la sala a tota la família (que no és poca) a excepció de dos familiars, que han demostrat durant totes les setmanes de l’ingrés de la pacient, la seva correció i el seu saber estar. Com deia, la vida mateixa sap trobar l’equilibri, i després d’aquest ensurt i dels problemes que va comportar, l’agraïment d’una altra pacient que marxava d'alta i dels seus familiars ens va arribar en forma de bombons, que ens van ajudar a esbandir el gust agre que ens havia quedat a rel del problema de primera hora del matí. Un petit detall, que no és res fora de l'habitual, però que aquell divendres va ajudar molt a aixecar els ànims en el despatx de metges. És només una anècdota, però crec que és una mostra de com d’extremes són les actituds que pren la gent davant dels professionals que vetllen per la salut dels seus éssers estimats. 

Codi genètic

Títol original: Codi genètic

Autora: Amàlia Lafuene

Edició: Proa, 2009

Pàgines: 352

Idiomes disponibles: català, castellà (en procés de traducció)

Sobre l'autora (text a la solapa): Amàlia Lafuente (Barcelona, 1952) és metgessa i professora titular de farmacologia de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Es dedica a la docència i a la recerca. 

Argument (text de la contraportada): La descoberta d'un fàrmac contra l'Alzheimer centa les investigacions de la Marina Fontcuberta. Amb l'arribada d'un nou director a l'Institut de Neurociències, que ha fet una carrera brillant als Estats Units, la recerca es complica perillosament. Enlluernada pel magnetisme del flamant director, la jove Marina està temptada de saltar-se els límits de l'ètica professional.

Què en penso? 

Aquesta novel·la neix i creix entre bancs de laboratori, vasos de precipitats, bates blanques, articles, despatxos dels "superiors", gens, ratolins knockout, fàrmacs i estudis experimentals. Es nodreix de les relacions personals, de les il·lusions i dels desenganys, de l'ambició i l'humilitat, dels seus personatges; i mor entre les mans del lector, que no pot fer més que llegir-lo amb avidesa de la primera a l'última pàgina. Ens parla de creure en la recerca com a sistema per avançar i millorar la ciència, com a camí personal per "tocar el cel amb un dit" i que els malalts en siguin els primers beneficiats; però també ens parla de qui redueix la recerca a un simple negoci, generalment fraudulent, que dóna prestigi i enriqueix a pocs, mentre aixafa la resta. 

El fet d'estudiar Medicina, i estudiar a la UB, ha fet que tingués amb aquesta novel·la una forta sensació de familiaritat. Per primer cop, l'autora del llibre que tinc entre les mans és una persona relativament propera i coneguda (ha estat una de les meves professores de Farmacologia d'enguany), i de la mateixa manera, l'entorn en el que se situa la història és ben proper al meu dia a dia. He pogut recrear perfectament molts dels llocs pels que es movia la Marina Fontcuberta (fent especial menció a les galeries del claustre de l'Edifici Històric, que són realment impressionants). I em quedo amb la sensació de voler conèixer més i més aquest món, contenta que sigui ben proper al camí que he escollit. 

En resum i en general, i de la forma més subjectiva possible, aquesta novel·la m'ha agradat molt; m'agrada el món que reflecteix; els diferents personatges, ben definits i amb els seus caràcters propis; els lligams que es creen entre ells; els "petits drames" necessaris per la novel·la, però en cap cas exagerats; les intrigues i problemes, que es van resolent a bon ritme; els girs inesperats, que donen emoció a la lectura; i el final rodó, que tanca la història amb elegància i amb tots els fils lligats.

I per últim, un altre fet que em deixa molt bon gust de boca és veure com una persona dedicada a la recerca i a la docència, una científica de cap a peus, també pot dedicar-se a escriure, fer cursos a l'Ateneu i publicar una novel·la (i amb tant d'èxit!). Una prova més que, "els de ciències" també podem escriure, i no estem pas tan renyits com diuen amb "les lletres". 

I ara... què?

Llegiu-lo, no ho dubteu! I sobretot, encara amb més èmfasi, tots aquells que teniu quelcom a veure amb el món de les ciències. És una lectura ràpida, amena i interessant per a tothom, i també els seglars (no-religiosos, que no tenen res a veure amb l'àmbit científic) haurien de llegir-lo. Els tecnicismes que apareixen al llibre no impedeixen en cap manera el seguiment de l'argument.