Noies, això que fem no és molt grupie*? És el que em passava pel cap mentre, de forma poc discreta, ens asseguràvem un lloc a primera fila. Sí, d’acord Joan Enric, després ja hem comprovat que la primera fila no és el millor lloc per a sentir bé el concert, però un dia és un dia, i volíem ser a prop. El periple d’avui havia començat un parell d’hores abans, recollint a la Yas i la Laura a les seves respectives cases, i sortint de Rubí en direcció Sant Quirze. Buscar el lloc del concert, tot demanant referències a persones que -malgrat dir el mateix- tenien graus de fiabilitat diferent, aparcar el cotxe i anar tirant xino-xano. I tornar enrere al cotxe perquè, ai-las!, ens havíem deixat la botzina! Però finalment, i no sense ser quasi-atropellades per certa furgoneta, hem arribat davant l’escenari.
Hi ha concerts que t’arriben més que d’altres, sense cap motiu lògic. Fa dos dies vam ser a Santa Coloma, i va estar molt i molt bé, però avui ha estat diferent. Les cançons sonaven més properes, més energètiques, més de tot. I estic convençuda que això depèn potser més de mi que dels que sou dalt de l’escenari, però el concert d’avui passa a la història, almenys a la meva. Potser perquè aquesta nit, durant quasi dues hores, només ha existit el concert i les dues amigues que m’hi acompanyaven. I res més.
El concert ha seguit l’ordre ja habitual, començant amb Super bon noi, una petita patinada a l’inici de La merda se’ns menja (no hem sentit el metro!) i aixecant els ànims de tothom amb les ironies de la vida de l’home que traballa fent de gos. Des de la nostra posició, hem pogut contemplar la secció de vents, una meravella, sens dubte! I aquest nou punt de vista també ha permès un anàlisi detallat del calçat dels músics i el descobriment del pedal màgic del Ferran, que dóna inici a les bases de les cançons. En el moment crític de l’Exercici Seixanta, ha aparegut la botzina a l’escenari, però la pobra ja no és el que era i podríem dir que ha fet llufa.
Estic segura que no sóc l'única que s’ha mirat embadalida els marrecs que feia hores que voltaven per allà, i que durant el concert, asseguts dalt de l’escenari, corejaven totes i cadascuna de les cançons del Bed&Breakfast. M’ha fet certa enveja pensar que, quan tinguin la nostra edat, podran dir que fa 15 anys que escolten Els Amics de les Arts.
A la tornada en cotxe hem fet comptes i són ja set concerts dels Amics, des de Luz de Gas fins ara (sense comptar els tres passats per aigua!), i potser és per això, o perquè últimament em desperta el B&B, que les cançons són ja tan i tan familiars. Que no cal mirar per saber qui dels quatre cantarà la propera estrofa. Que tan bon punt acaba una cançó, et venen al cap els primers acords de la següent.
I al final del concert, recuperar la botzina (gràcies, Ferran!) i fer temps, perquè aquesta nit,... aquesta nit, teníem un repte. EL repte: fer-nos una foto amb els quatre Amics! Així que res, amb la prudència i la paciència imperant en tot moment, hem anat saludant a amics i coneguts, ens hem fet la foto amb la banda (i en Kurti n’ha fet la metafoto, esperem veure-la!), hem comentat amb l’Eduard la possibilitat de presentar-nos a Martes, i finalment ho hem aconseguit: foto amb tots quatre i amb la Bed&Banda inclosa! Després de la foto hem aprofitat per desvelar les nostres identitats secretes com a comentadores del bloc, que han sorprès a més d’un (Dani, home!), i tothom ha anat fent via.
I mentre marxàvem, ha sorgit un nou repte: dues persones que han viscut un concert a un pam de distància poden escriure dues cròniques diferents? En tot cas, ho intentarem. I demà al matí ja veurem què en diu de tot això la Yas!
* Grupie: se’n diu d’aquelles fans-histèriques-adolescents que farien qualsevol cosa per saber la talla, el color i l’estampat dels calçotets dels seus "ídols" musicals. Cap noia de més de 20 anys voldria ser comparada amb elles!
