A qui se li acut?

Doncs això, a qui se li acut posar per deures als alumnes d'un curs de narrativa... una poesia?! M'encantaria saber si als que fan el curs de poesia els obliguen a escriure una escena! En tot cas, ens han demanat la poesia en qüestió, i després de trencar-m'hi la closca tota la tarda, he agafat algunes imatges de l'últim post i ha sortit el que ha sortit. He d'agrair infinitament a la professora que durant la pausa ens hagi convidat a picar alguna cosa al bar de l'Ateneu i que ho haguem regat amb un parell de copetes de cava... d'altra banda, no sé si ho hauria pogut llegir sense morir de vergonya.

I ja posats... aquí us ho deixo. Els que em coneixeu sabeu que la poesia mai no ha estat el meu fort, així que sentiu-vos lliures de dir que és un nyap, perquè possiblement teniu tota la raó del món:

Capvespres a la teulada

Al comiat del dia, pesarós arriba
ocre, suau i brillant un nou capvespre
presumit, li agrada saber-se observat
i jo complaent, prenc lloc a la finestra.

El sol moribund ara em frega la pell;
davant, l'engoleix l'horitzó de Ponent.
S'alça un baf d'aire i em juga amb el serrell;

nuus els peus, acaronen la teula ardent.

A la llunyania un crit, una rialla,
un cotxe que fuig ple de vides alienes
i tots els ocells piulant la primavera:
són el silenci que escolto aquesta tarda.

Al meu costat, lloc just perquè hi seguis tu
però l'ampit és buit, ningú no m'acompanya.
Han passat set dies, catorze silencis;
cap abraçada vol dir t'esperaré.

A dins meu, lloc just per sentir l'enyorança
però és erm i buit, ni tan sols hi cap nostàlgia.
No hi trobo plor, ni melangia, ni recança,
sols unes traces d'esmorteïda ràbia.