El meu independentisme (Onze de Setembre, 2013)

Recordo molt bé el primer cop que vaig sentir parlar d'independència. A casa meva no solia sentir parlar de política (i menys en aquests termes) i a la meva escola pràcticament tots els companys parlaven castella (menys jo i les meves tres amigues). Quan vaig entrar al cau, vaig al·lucinar. Ma mare recorda que vaig arribar a casa dient "Però com pot ser! Tothom parla català!". Per mi era tota una novetat. El segon any d'anar-hi, un dia un noi (que encara és amic meu) em va demanar si jo era independentista. Indepen-què?? Quina paraula més llarga! I llavors, mentre em dibuixava una estelada amb boli a la mà, m'explicava que els independentistes volien que Catalunya fos un país fora d'Espanya. I vaig veure la llum, perquè aquella senzilla explicació entre nens de dotze o tretze anys donava sentit a allò que jo havia viscut sempre. Que per alguna raó, jo no veia les coses ben bé igual que els meus companys de classe castellanoparlants.

Així va començar la meva trajectòria independentista.

Ma mare es va esverar una mica quan vaig tornar a casa amb crits de "visca la Terra Lliure", però ja no hi havia res a fer. Després, de l'independentisme apassionat de la meva adolescència vaig passar a un catalanisme més contingut amb els 18 o 19 anys, on em conformava amb què Espanya ens respectés, cosa que evidentment no ha passat, sinó ben bé el contrari (fent-me perdre ràpidament la continguda paciència).

I ara visc, i vivim tots un moment de somni. Ara la meva mare compra una senyera de 3 metres per penjar del balcó i el meu pare ha tingut l'estelada penjada a la finestra des de l'Onze de Setembre passat. Tots aquells anhels que semblaven completament llunyans i impossibles, allò que ens feia ser els "rarets" en segons quins ambients, com si no toquéssim de peus a terra... ara ho tenim més a prop que mai. I demà acaronarem el nostre somni amb les puntes dels dits. Demà passat, vull que sigui real. 

Per això, a part de ser al tram de la via que passa pel Penedès, m'uneixo a la blog-via per la independència. D'una banda m'han donat la mà des del blog a2b.cat i de l'altra jo m'encadeno al blog Catalunya Tatua. 

Bona Diada a tothom, i VISCA CATALUNYA LLIURE! 

Digueu-me radical

Diu l'Ara que hi ha rumors que el TSJC possiblement mantindrà el model d'immersió lingüística i mirarà de "reconduir" la situació de les quatre famílies que volen que els seus fills es puguin escolaritzar en castellà. Si necessiten alguna idea de com reconduir-los, jo en tinc una de molt bona. L'AVE en direcció a Madrid va costar molts diners i li podríem donar un bon ús.

Diu, que a partir de les 13h (ja fa 18 minuts) ha d'arribar la notícia referent la resolució final del TSJC. Digueu-me radical, però si prohibeixen el català com a llengua vehicular de l'escola, em penso que hauran encés la metxa. Que no ens toquin la llengua, és l'últim que ens queda per aguantar. Si el castellà ha de ser la llengua vehicular a l'Estat espanyol, deixem de ser Estat espanyol. Independitzem-nos, siusplau.


Actualització 13'45: 

El TSJC salva la immersió a mitges. Llavors, serà veritat al broma que vaig veure al twitter fa uns dies:

- Hola, hola, nens niños, avui hoy estudiarem estudiaremos... 

No ho estan fent bé

Feia un parell de dies que em voltava pel cap la idea de fer un post per als polítics. Un post dirigint-me a ells i dient-los el que és evident: que no ho estan fent bé. Que no estan sabent entendre els missatges que el poble els fa arribar. Però ja sabeu que jo no parlo massa de política i que com que no hi entenc, opto per no xerrar gaire. Donava voltes a això, quan xafardejant el twitter em vaig trobar amb la gota que va fer vessar el got. Guaita! Però si ells ho han entès tot!!! Som els estudiants, els que no hem entès res!!! 

El titular diu així: "Mas acusa els estudiants "de no haver entès la situació"".

Molt bé, senyor Mas, i senyors polítics que segur que penseu com ell, reprimiré les ganes que em venen de ser mal educada al llegir això i intentaré explicar-me: potser consideren vostès que han entès la situació? Han de representar el poble, i reben a cops de porra la seva veu. La gent surt en massa al carrer, i vostès, en comptes de reflexionar i adonar-se que hi ha alguna cosa que no estan fent bé, els acusen de violents, agressius i ganduls. Mirin, la gent no es queixa perquè sí. Fa 10 anys no hi havia aquesta mena de movilitzacions, que jo recordi. Ja n'hi ha prou de donar la culpa a la crisis. Ens queixem de vostès. 

Jo no sóc economista, ni he estudiat ciències polítiques, ni entenc un borrall en legislació. Els meus camins van per altres verals. Però tot i així hi ha una cosa que veig molt clara, i no cal raonar massa per adonar-se'n: no ho estan fent bé. Acceptin això. No vulguin seguir al poder perquè sí. Si no en saben més, ho podem entendre, tots som humans i tenim uns límits. Però llavors abaixin el cap i toquin el dos. I deixin pas a algú que en sàpiga, i que sense més interessos, pugui tirar el país endavant. Perquè a vostès, els prenen el pèl. Els qui van darrere dels diners, s'amaguen i s'escuden rere les seves bones intencions. I els foten el pèl a vostès, i a tots nosaltres. Ja n'hi ha prou.

Dinar de Nadal, amb el Casal

Diumenge passat vaig tornar a gaudir de les activitats que prepara el Casal de Catalunya de París. L'últim cop va ser anant als actes de la Diada, i aquest diumenge, per celebrar el Nadal (una mica prematurament) amb un dinar que agrupava els socis de l'Amicale i els del Casal.

Hi vaig anar amb un company de la meva mateixa ciutat que ara també s'està a París. No sabíem gaire què en treuríem, però la perspectiva de conèixer més catalans habitants de París ens feia gràcia. He de dir que tot plegat va sortir-se una mica de les nostres expectatives, però en conjunt el migdia i la tarda van estar força, força bé.

Quan vam arribar (un pèl tard), estaven a mig fer el recital. Una coral de francesos van entonar amb un català força encertat cançons com l'Estaca o el Cant dels Ocells. També van cantar l'Estaca tres dones basques en euskera (i prou bé que sonava!). Un cop acabat el concert, ens vam entaular. Aquí us deixo una prova de que hi vam anar i del que ens van donar per menjar. Perdoneu la mala qualitat de la imatge!

Un cop dinats i a mig menjar les postres, van començar les activitats encarades a promoure els donatius per a la Marató de TV3, què bàsicament consistien en enfilar-se a una bicicleta estàtica, pedalar una mica, i fer el donatiu que hom volgués en una caixa de cartró. Val la pena remarcar que el Casal i l'Amicale són les primeres associacions que col·laboren amb la Marató des de l'estranger, i fa tres anys que ho fan. I també tenim la prova dels fets, aquí, la notícia que va fer TV3 del dinar.

Després de donar per acabat l'àpat, va tocar repartir cistelles de Nadal, i alguns altres regals. I de quina manera es va fer el sorteig? Doncs amb un quinto! He de confessar que havia jugat poc (per no dir gens) al quinto, i malgrat que pugui semblar una cosa de gent gran... ho vaig trobar la mar de divertit! I em vaig concentrar molt, penseu que sortejaven menjar i alguns trastets electrònics (com una càmera digital) i clar, a mi aquestes coses... em tempten! 

Però bé, a nosaltres no ens va tocar res de res. I tot i així, vam marxar d'allà prou contents, i amb la sensació d'haver participat de quelcom molt interessant. I és que al llarg del dinar i la sobretaula, vam descobrir amb un cert grau d'astorament, que la majoria de membres d'aquestes dues associacions, no eren catalans que, per estudis o professió viuen a París. Molts d'ells eren de la Catalunya Nord (Amicale), i d'altres, fills de catalans emigrats a França fa molt de temps. I em va sorprendre molt, tot i ser positiu, que gent que no parla ni un borral de català i que l'entén més o menys... se senti catalana. Ens hauria d'omplir d'orgull! 

Una última cosa, i ja callo: diumenge vinent serà la Marató de TV3. Si per algun motiu tinc un cert apreci a tota aquesta martingala, és perquè a part de l'objectiu que tenen de recollir diners per a la investigació, pel camí fan força divulgació de les malalties a les que dediquen el programa. Al llarg del que queda de setmana, m'agradaria fer un parell de posts relacionats amb el tema d'aquest anys, els trasplantaments d'organs. Veurem si ho faig, que últimament em costa! 

Pròxima estació: Independència

No acostumo a parlar de política en aquest bloc, perquè trobo que no tinc massa opinió. Avui, però, faré una excepció. Tinc moltes ganes de parlar-vos d’un documental que m’han fet arribar i que val molt la pena. És aquest: 

Són 45 minuts en els que no es parla d’altra cosa que del projecte d’independència per Catalunya, per la nostra nació sense estat. Portat per la veu de moltes personalitats del país, i carregat de símbols que no deixen indiferent, es van desgranant temes tan importants com l’autodeterminació, l’economia, la integració, la llengua i l’esport. I tot això, ens porta a parlar de quin és el camí a seguir per la independència, de la Catalunya independent dins d’Europa i la feina que cal fer l’endemà de la independència.

No em fio massa de la meva opinió, ja ho he dit. Sóc fàcil de convèncer, i més si, com en aquest cas, ja hi estic predisposada. Però avui el somni de la independència m’ha semblat més real que mai després d’aquests tres quarts d’hora ben invertits. Potser sóc innocent i crèdula, però qui parla en aquest documental no són uns xavals de disset anys fent el paperina, és tot de gent reconeguda dins i fora de Catalunya. Així que el recomano a tothom, i principalment als que últimament esteu desencantats i desil·lusionats amb el fet català. Tan de bo us pugi la moral i us carregui l’ànim.

He dit xavals de disset anys? Ah, sí clar. M’oblidava de comentar-vos que aquest documental amb un aspecte totalment professional l’han dirigit i realitzat cinc nois de segon de batxillerat, com a projecte per al seu Treball de Recerca. Ha arribat a mi de mans d'una amiga meva, que ens ha demanat que en fem difusió. Però no és perquè ella ho hagi demanat, que faig aquest post. És perquè crec sincerament que val molt la pena. Tan de bo faci la volta al país, al nostre, i al del costat.

El documental sencer el teniu al vídeo de dalt. Si 45 minuts se us fan molt costa amunt, us deixo aquí el tràiler, que en dura tres, perquè aneu fent boca. Mireu-lo, i decidiu després si el voleu veure sencer o no!

I aquí, la pàgina web del projecte Pròxima estació: Independència.

Una abraçada a tots, i Visca Catalunya!

La Diada a París

Doncs sí, gràcies a la iniciativa del Casal de Catalunya de París, i a un company de la meva ciutat que també és a París i m'ha avisat, els catalans que estem per aquí hem pogut veure onejar la Senyera, provar el pa amb oli d'oliva i veure castells. I els que han encertat l'hora, cantar els Segadors i tot. Més tard faran sardanes, però avui fa mal temps i plovisqueja, així que jo ja sóc a casa i si de cas ja em posaré alguna cobla de fons per ambientar-me...! 

Aquí us en deixo les proves! 

Una Senyera presidia l'acte. Hi havia algunes ofrenes florals i estava ben vigilada per uns quants paios amb vestit negre. 

Els Sagals d'Osona ens han fet uns quants castells. Diria que això és un 3 de 7, i si m'equivoco ja em corregireu (l'expert és en XeXu, no?). I quin gust sentir les gralles! La prova que això és a París, són els paraigües clar. No em deixaven fer fotos! 

I aquí tres pilars la mar de macos!

També hi havia una mica de fireta amb productes de gastronomia catalana. Embotits, formatges, oli d'oliva i... avellanes! Aquí us en deixo unes quantes, per picar abans de dinar: 

Apa, molt bona Diada tant als que sou per allà, com els que esteu voltant pel món. I Visca Catalunya!!!