RC - Els jugadors de cartes

Els jugadors de cartes - Paul Cézanne

En Ramon és molt bo jugant a cartes. De fet, és molt bo pràcticament en tot el que fa, però amb les cartes hi té una destresa especial. Tarda rere tarda, seu a la seva taula del cafè de sempre puntual com un rellotge, de quatre a sis, i es disposa a jugar amb tot aquell que se li assegui davant. Sovint juguen amb diners, de manera que, d’haver-los conservat, ja hauria acumulat una petita fortuna. Però els diners no li fan cap falta, així que cada dia cap a quarts de set, tot just després d’haver sortit del cafè i de camí cap a casa, es deixa caure per alguna església i fa una donació anònima. Cada dia a un lloc diferent.

Els jugadors d’arreu de la ciutat, i fins i tot grans aficionats de llogarrets propers, fan cap al seu cafè per poder reptar-lo a una partida. Tots en surten invariablement derrotats; alguns d’ells amb el cap ben alt, d’altres busquen excuses. Els més orgullosos observen amb recel l’home que, abrigat amb una jaqueta beix, els acaba de derrotar, i miren de descobrir si d’alguna manera fa trampes. On és el secret?

Ell ni tan sols sap per què juga a cartes, no li agrada especialment i tampoc no en treu res. Simplement una tarda un desconegut li va proposar fer una partida per matar el temps, i després de vèncer-lo, un altre que badava es va proposar com a contrincant. I així successivament, i va passar una tarda. I després una altra, i una altra, i una altra. Des de llavors, molts han intentat franquejar els pensaments de l’impassible i invicte jugador, però ell sembla nou cada dia, i qualsevol apropament fet el dia abans, desapareix tan bon punt comença una nova tarda.

Avui és dissabte i, a les quatre, en Ramon no ha vingut al cafè. Alguna cosa em diu que ningú d’aquí no el tornarà a veure més. 

Enquesta telefònica

—Amb la senyoreta Dalmau, siusplau? O és senyora? 

—Sí, jo mateixa, amb qui parlo? Senyoreta va bé. 

—Li truco d’una empresa d’enquestes. Estem fent un estudi poblacional sobre la realitat de les relacions de parella en l’actualitat. Si està disposada a respondre unes preguntes, a canvi li enviarem a casa seva el regal que vostè esculli entre els tres següents: unes ulleres de natació, l’última novel·la de Jaume Cabré o una entrada doble per a un concert dels Amics de les Arts. Només seran deu minuts. 

—D’això... d’acord, pregunti. 

—Perfecte, moltes gràcies. Aviam, primera pregunta: quina edat té? 

—Vint-i-set. 

—D’acord, grup d’edat: entre vint-i-cinc i trenta anys. Estat civil? 

—Legalment, soltera. 

—I a la pràctica? 

—Amb parella. 

—Pa... parella, d’acord. Parella estable..? 

—Sí, se li pot dir així. 

—D’això... no es molesti, però li he de demana, la se... seva parella és, d’això, és un home?

—I si fos una dona què passaria?

—Res, res, és clar... Quina edat té ell? 

—Trenta-dos. 

—I quant temps fa que estan junts? 

—Aviat farà dos anys. I quatre mesos que vivim junts. 

—Ah, caram, viuen junts i tot, quina sort, eh... 

—Molta sort. Podem continuar amb la seva enquesta? 

—Sí, sí, perdoni. Ara li preguntaré sobre les seves relacions anteriors: de quan data la seva darrera relació?

—De fa uns tres anys. Sí, fa uns tres anys que es va acabar. 

—No recorda la data exacta? 

—La data exacta? Francament, no. 

—Creu que això significa que ha deixat de donar importància a aquella relació? 

—Quina mena de pregunta és aquesta? 

—Em pot respondre, siusplau? Com abans acabem l’enquesta... 

—Bé, doncs... no sé. Suposo que una mica sí, han passat pràcticament tres anys, no? La gent passa pàgina i aquestes coses.

—Així, ja no sent res pel seu ex? Diria que l’ha oblidat? 

—Au va, ja prou... 

—Em pot respondre la pregunta, siusplau? 

—...
—Senyoreta? Li demano si ja no sent res per... pel seu ex! —tres pips impertinents omplen el silenci. La noia ha penjat. 

L’enquestador, penja el telèfon de la cabina des d’on truca. L’última cabina que queda en peu en tot el barri. Amb les mans tremoloses, el cor encongit i un nus a la gola, torna a posar-se a la butxaca el paper arrugat on hi tenia el guió de l’enquesta. No es molesta en recollir el canvi que escup la màquina —almenys així algú sentirà que té un cop de sort— i veu com de la pantalleta s’esborra definitivament aquest número de mòbil que se sap de memòria. 

La senyoreta Dalmau torna a la cuina, on el Marc fa el dinar. 

—Qui era? Et feien una enquesta telefònica? 

—Sí. Bé, no. Tornava a ser en Daniel. 

RC - Forgotten Sunglasses

Forgotten Sunglasses - Vladimir Kush

Quan ens vam conèixer en aquell dinar multitudinari organitzat al jardí d’uns amics en comú, duies ulleres de sol. No em va semblar estrany, molta gent en duia, aquell assolellat dia d’estiu. Inevitablement ens vam apropar l’un a l’altre, algú que ja no recordo ens va presentar de passada, i vam encetar conversa. A la tarda, quan ens acomiadàvem, vam decidir veure’ns un altre dia.

Ens vam retrobar al lloc pactat una tarda d’agost. Anaves ben bonica, lluint la teva pell morena i amagant els ulls rere les ulleres. Vam passejar, vam parlar, i vam prendre una copa en una terrassa hores més tard. Quan repassava aquelles hores compartides, ja sol a casa, vaig adonar-me d’un detall: ni tan sols quan va caure el vespre t’havies tret les teves ulleres de sol. De quin color devies tenir els ulls?

Les trobades es van succeir. Cada dia ens coneixíem una mica més, ens agradàvem, però fèiem passos petits i tímids. Més d’un cop, a mida que la confiança mútua ho permetia, et vaig demanar per què no et treies les ulleres, però tu somreies i no deies res. Un vespre, finalment, quan la nostra estona plegats s’acabava, em vaig apropar a tu per fer-te un petó a la galta a tall de comiat. Tu em vas aturar, la teva mà sobre el meu pit, i amb l’altra, a poc a poc, et vas treure les ulleres. Els teus ulls, verds com maragdes, parlaven clar. Havia desaparegut la darrera barrera. Et vaig besar.

* * *

Van passar setmanes, mesos, i alguns anys. Vam sortir junts, vam marxar de vacances, vam arranjar horaris laborals i vam buscar un piset que ens fes el pes a tots dos. Amb el temps, van aflorar les primeres discussions i desavinences. La rutina ens cremava, com a totes les parelles, ens dèiem. Un dia, però, la cosa va anar més enllà. Ara penso que et vas sentir més ferida del que podies tolerar. No sé com ho podria haver evitat. En silenci, et vas apropar al calaix on les teves ulleres havien restat oblidades d'ençà del dia del petó, vas agafar la teva bossa i vas anar cap a la porta. Abans de creuar-la em vas dirigir una darrera mirada, et vas posar les ulleres i vas marxar escales avall. No em vas dir ‘s’ha acabat’. No calia. 

Aquesta és la meva participació a la proposta de Relats conjunts d'aquest mes. Animeu-vos a participar! 

RC - Chop Suey

Aquesta és la meva proposta al Relat Conjunt d'aquest mes!! Com que l'altre cop vaig trigar molt a fer-lo, i ara he anat força ràpid... pràcticament se m'han enganxat. Torna a ser una mica llarg, però espero que no se us faci pesat! =)

Chop Suey, Edward Hopper

L’Helena va entrar al restaurant d’una revolada. Es va apropar a la barra i va demanar un cafè sol, impacient i amb presses per tornar a la biblioteca de seguida. Quan el cambrer li va servir, va pagar i el va agafar per anar a seure a la taula més propera que trobés buida. Anava de bòlit amb l’examen de Dret Mercantil i no tenia res més al cap, per això es va esglaiar fins al punt de deixar caure la tassa a terra quan una noia que talment semblava ella mateixa li va tocar l’espatlla amb la mà i li va dir amb un murmuri, perdona, podem parlar un moment?

La intrusa que li havia copiat la fisonomia, el color de cabells, el to de la pell, l’alçada, la figura, la veu, i fins i tot el barret blau marí que duia aquell dia, es va disculpar profusament per l’incident, tal i com ho hauria fet ella mateixa, va alertar al cambrer de la trencadissa, i li va demanar dos cafès més. Una Helena quasi paralitzada encara, es va deixar arrossegar fins a una d’aquelles tauletes de marbre a tocar dels grans finestrals, i s’hi van asseure totes dues, l’una davant de l’altra.

—Em dic Emma, —va dir la intrusa—, i suposo que et dec una disculpa per haver-te espantat així. Però és que... volia parlar amb tu, perquè vaja, veient-te de lluny m’ha semblat que tu i jo...

—Que tu i jo som com dues gotes d’aigua —va concloure l’altre, que seguia sorprenent-se per moments a mida que trobava més i més semblances amb la seva interlocutora.— Jo em dic Helena. Encantada.

—Molt de gust! Escolta, no ho trobes molt estrany, això? El primer que he pensat és que hem de ser família. Podríem passar per germanes bessones! Tu no deus ser pas adoptada, oi? —a l’Emma li encantaven els misteris i jugar a detectius, i ja es veia descobrint qui sap què sobre el passat de la seva família.

—No ho sóc, no. —l’Helena es va aturar mentre el cambrer, mirant-les un pèl estranyat, els servia els dos cafès—. Visc amb els meus pares i amb el meu germà gran, som una família del tot corrent. —Va remenar el seu cafè, i posant-se una mica vermella va confessar perquè s'havia espantat tant—. Jo l’únic que he pensat és que erets la meva doppelgänger. És una paraula alemanya que utilitzen per anomenar el fenomen de veure’t a tu mateix fora del teu cos. Nosaltres en diríem veure el teu doble, o alguna cosa així. Fa un parell d’anys vaig estar llegint un llibre de fenòmens paranormals, i en parlaven extensament. Es veu que és molt mal auguri! No sé per què vaig retenir precisament aquesta informació, però el cas és que no hi havia pensat més fins que t’he vist ara fa un moment.

—Això que expliques és interesant. Però em penso que estarem d’acord en què tu ets tu, i jo sóc jo, i que cap de les dues és un espectre paranormal de l’altra. Oi?

—Sí... sembla que per força he d’estar d’acord amb tu! Llavors, què?

—Jo segueixo pensant que hem de tenir algun llaç familiar... —va insistir l’Emma quedant-se encantada uns segons. Va fixar la vista a través del vidre i repassant sense adonar-se la S i la U lluminoses d'aquell cartell que anunciava chop suey, plat que havia esdevingut el menú típic de tots els estudiants que tenien classe a la tarda i passaven per aquell restaurant a fer un mos entre classe i classe.— Escolta, segur que cap dels teus avis es deia Jefferson de cognom?

Tot assaborint aquell cafè de mig matí es van posar al corrent de les seves vides. Totes dues estudiaven a la Facultat de Dret que era allà al costat mateix, però l’Helena hi acabava d’entrar feia pocs mesos, mentre que l’Emma ja hi portava un any. Van dedicar bona part del seu temps a desfilar els seus respectius arbres genealògics fins allà on els coneixien, amb intenció de descobrir-hi un passat comú, o algun punt misteriós que les pogués ajudar a descobrir si tenien algun parentesc desconegut. Però cap d’elles era adoptada, i a cap d’elles li mancaven ascendents com per començar a fer suposicions estranyes. Fins i tot van repassar els cognoms de solteres de les seves mares, àvies, ties i besàvies, sense cap resultat fructífer. Van haver de reconèixer que la seva semblança física havia de ser fruit de l’atzar (cal dir que si aquesta escena hagués tingut lloc en els nostres dies ho podrien haver atribuït a alguna casualitat genètica, però poc en sabien de tot això a principis del segle XX), i els va fer prou gràcia haver-se conegut. De fet, van pensar que tard o d’hora s’haurien trobat, i fins i tot van jugar amb la idea més que probable de ser confoses pels seus respectius companys de classe. Feia gairebé una hora que parlaven quan l’Helena va fer un cop de cap:

—L'examen! Ostres! —i mirant el rellotge—. Tinc l’examen de Dret Mercantil d’aquí vint minuts! Tenia la intenció de fer un cafè ràpid i tornar a la biblioteca, que el porto molt malament, però amb tot plegat m’he distret.

—Dret Mercantil? Va ser una de les meves assignatures preferies, el semestre passat! Segur que t’anirà molt bé l’examen. —L’Emma l’animava sense fixar-se gaire en la cara de pànic que feia l’altra—. I bé, res, em sap molt greu haver-te donat aquell ensurt. Si hi ha qualsevol cosa que pugui fer per tu... Ja saps, vull dir per compensar-te la mala estona que t’he fet passar!

—No t’amoïnis dona, no passa res! —Llavors dubta un moment, mira als ulls a aquella noia que és tant com ella, i pensa que si ella mateixa no tindria inconvenient en fer el que està a punt de demanar, potser l’Emma tampoc en tindrà—: i escolta... dius que Dret Mercantil va ser la teva assignatura preferida?

* * *

Afegit wikipedià: 

Chop Suey (1929) is a painting by Edward Hopper which portrays two women in conversation at a restaurant. According to some art scholars, one "striking detail of Chop Suey is that its female subject faces her doppelgänger." [1] Others have pointed out it would not be so unusual for two women to be wearing similar hats, and that it is presumptuous to claim doppelgängers when one of subject's face is not visible to the viewer.[2] As with many of Hopper's works, the painting features a close attention to the effects of light on his subjects.

He buscat coses sobre el quadre per internet, i quan he vist això que explicava la Viquipèdia m'ha agradat, i ho he utilitzat per construir el relat!! =) 

RC - Bocca della Verità

Més val tard que mai, diuen. Fa setmanes que tinc aquest relat al calaix, pendent de revisar i penjar... i mira, fins avui, no ha decidit treure el cap! Aquesta és la meva participació a la iniciativa Relats Conjunts del mes de desembre! (m'he passat una mica amb la llargada, oi...? Demano disculpes, però és que em vaig emocionar!)

Ens havíem promès que seríem honestos. Que ens respectaríem per sobre de totes les coses, i que mai, mai no ens trairíem. I ara jo m’havia de trobar amb tots aquests dubtes, i alhora amb la certesa que ell estava incomplint la seva paraula.

Tot va començar fa dos mesos, quan la Mireia, la meva germana gran, va enxampar el seu marit posant-li banyes. No entrarem en detalls, perquè això seria tota una altra història. El cas és que ens vam veure força dies seguits, i li vaig oferir tot el meu suport per aquells moments difícils. I ella no parava de repetir aquella frase, com si fos el seu mantra “tots els homes són iguals”. Que no, Mireia, que no tots els homes són iguals. El que passa és que el teu Manel sempre ha estat un toca campanes, com si no ho sabessis. I ella rebatia, tu digues el que vulguis, però tots els homes són iguals. I el teu estimat Joaquim, és un home. Més valdrà que vigilis.

Després d’una setmana seguida sentint la cançoneta que tots els homes són iguals, la meva seguretat en la meva parella, a prova de bomba fins aquell moment, va començar a tremolar. I si havia estat una ingènua? I si la meva confiança cega en ell m’havia fet passar per alt detalls claríssims d’una infidelitat? Em vaig posar les ulleres per detectar defectes, i ho vaig començar a veure clar: evidentment que no anava a veure el Barça, se n’anava a casa de l’altra, aprofitant que a mi no m’agradava el futbol. Ningú no es creia que hagués gastat tants diners comprant a la plaça, on són les factures? Segur que li ha comprat un ram de flors, o un perfum, o una joia, que és el que fan els homes amb les amants. I ara de sobte s’apuntava al gimnàs? Si s’ha apuntat al gimnàs tot de sobte, ja ho pots tenir ben clar, va apuntar la Mireia, encantada de compartir les meves teories de banyuda respecte al meu marit. Jo plorava com una magdalena, incapaç d’acceptar que realment en Quim m’estigués fent això, i ella anava repetint, ja et vaig dir jo que tots els homes són iguals!

El moment decisiu van ser aquelles vacances de Nadal, poc després que comencessin els dubtes. El tió va cagar, de part d’en Quim i sense previ avís, dos bitllets d’avió cap a Roma. La meva il·lusió inicial, que em va fer pensar que amb un viatge tan romàntic de cara el mes de febrer, res no podia estar anant malament, es va desinflar i va baixar a nivells negatius quan la Mireia va deixar anar, mentre fregàvem els plats del dinar de Sant Esteve, un viatge a Roma? Ara sí que estàs venuda. Que no te n’adones? És la seva coartada! Es gasta els duros així per tenir-te contenta i que no et puguis queixar de res. Segur que després desapareixerà un cap de setmana, excusant-se amb un viatge de negocis, i te la fotrà amb l’altra en tota regla. En Manel ho va fer això, després ho vaig saber tot: tres dies romàntics a París amb la puta de la Cussó.

Un dia de gener, quan la pressió dins meu començava a ser insuportable, vaig anar a dinar amb la tia Lola, una tieta soltera de ma mare que vivia a prop de casa i que insistia en mantenir el contacte amb les seves nebodes-nétes, com ens deia ella. De seguida va veure que jo feia mala cara, i no va deixar de burxar en tot el dinar, fins que al final li vaig explicar, desesperada, les meves pors. La solució va venir als seus llavis com si l’hagués tingut preparada d’abans. Nena, si ho tens facilíssim! Creus que en Quim et fa el salt i no goses preguntar-li-ho? No cal! Però no dius que anireu de vacances a Roma? Mira, jo hi vaig estar quan era jove amb en Romà, aquell cap meu que sempre em deia que si no fos perquè estava casat, em faria passar de secretària (i amant) a dona en un tres i no res, que jo era un bé de Déu de dona. Però no és això el que necessites saber ara. A Roma hi ha una pedra gran i rodona, que n’hi diuen la Boca de la Veritat... i diu la llegenda...

Des que la tia Lola m’havia explicat la llegenda, que només podia pensar en el dia que arribaríem a Roma i podria fer passar en Quim el Traïdor per l’adreçador. M’estava sent infidel, i la Bocca della Verita ho sabria i li faria una queixalada que li arrencaria tots cinc dits. I això em doldria més que res en el món, perquè jo me l’estimava molt, eh, a en Quim, però almenys confirmaria la veritat, que és l’important.

* * *

Els dies han passat lentament, però finalment hem arribat a Roma. En Quim no entén la meva insistència per veure l’Església de Santa Maria de Cosmedin on hi ha la Bocca della Verita, però en tot cas, ha estat d’acord en anar-hi demà. Per fi, per fi sabré la veritat.

Visitem l’esglèsia sencera i finalment ens posem a fer cua per fer la típica foto turista: la mà a dins la boqueta i un somriure radiant. Però ja és el torn d’en Quim, i estic segura que ell no riurà tant.

– Ens fem la foto junts?

– No, home. Primer fes-te-la tu, i després ja me la faré jo. Si de cas, després, en fem una plegats. – penso per mi que això ja no arribarà a passar.

En Quim s’apropa a la pedra, somriu, posa la mà dins, i... res! Res de res! Però com pot ser? Quina manera d’enredar, el tros de pedra no fa la seva feina. Decebuda i alhora alleujada, però pensant que ara hauré de preguntar-li a ell directament, Quim que m’estàs fent el salt? M’apropo sense pensar per fer la ditxosa foto. Poso la mà dins, faig una ganyota que vol ser un somriure, i just quan en Quim diu ‘i tres’ i dispara, sento una fiblada a la mà. La trec esporuguida, la miro per tot arreu, i no hi tinc cap marca, ni cap traça de sang. Però la pedra m’ha mossegat, estic convençuda que m’ha mossegat. Miro al meu voltant i intueixo que ningú s’ha adonat de res. Em miro la mà de nou, em miro a mi i, en aquell precís instant, crec que ho començo a entendre.

I també ens havíem promès creure la paraula de l’altre, per què si no començàvem per aquí, tota la resta de promeses esdevenien inútils. 

L'hora de marxar (Carta al Futur)

Avui és 4 d'abril, i fa cosa d'un mes vaig escriure això que llegireu a continuació. Sense saber-ho, era la meva primera Carta al Futur, tot i que fins ara que he conegut aquesta meravellosa proposta, no ho he pogut batejar així. Ha estat a rel d'això que he decidit penjar aquest text, programant-lo amb la data adequada, és a dir 5 de Setembre del 2011, moment pel qual, espero estar de camí a París. No sé si d'aquí cinc mesos i un dia aquest bloc seguirà viu. Potser aquesta entrada serà qui el salvi d'una mort segura! No sé si aquest setembre pensaré com penso ara, ni si les coses hauran anat com ara les imagino. Molt possiblement, la realitat no s'assembli massa a les meves imaginacions, no sé si serà millor, o pitjor, però quasi segur que serà diferent. Serà curiós veure com han canviat les coses! Espero que hi hagi més Cartes al Futur, sigui aquí, o sigui al bloc que porta aquest nom. En tot cas, escriure el meu futur és una cosa que m'agrada!

Durant molts anys de la meva infància, el meu ideal de llibertat va tenir una imatge clara i concreta: un tren. Em veia a mi mateixa, independent i sense lligams, arribant a una gran estació de ferrocarrils, i comprant un bitllet, sense ni tan sols fixar-me en el destí del tren. I llavors, decidir segons el meu estat d’ànim a quin petit poble baixar. No m’imaginava anant gaire lluny, en els meus somnis ni tan sols arribava a creuar la frontera. Però jo em sentia lliure.

Avui, després de molt de temps, m’apropo carregada de paquets a l’estació de Sants. Hi he estat molts cops en els últims anys, però ara és diferent. Avui emprenc un llarg viatge, que m’ha de conduir a fer un tastet d’aquella llibertat somiada. Ja fa més de vuit mesos que vaig decidir marxar, i durant tot aquest temps he passat de l’eufòria a la malenconia, de la calmada felicitat de saber que estic fent reals els meus somnis a l’enyorança anticipada. A l’inici, pensar en la gent estimada, o en els meus espais, que trobaria tant a faltar, m’encalimaven l’ànim i em deixaven trista i abatuda durant uns quants dies, fins que algun bri d’il·lusió ressorgia de nou i em permetia tornar a contemplar la refulgència dels meus plans.

Des d’un primer moment vaig ser molt clara: res d’avions per al viatge d’anada. Volia gaudir d’un llarg i apaivagador viatge en tren, que em permetés contemplar el canvi de paisatge, i que tot creuant la frontera em donés temps per a mi, per a creuar les meves pròpies fronteres i preparar-me per viure els deu següents mesos en una ciutat nova i desconeguda. Aclaparadora i aterridora, però alhora increïblement seductora.

La meva segona condició va generar discòrdia des del primer moment, amb la gent més propera. Res de comiats a l’estació. Hi aniria jo sola. Els coneixia prou bé i sabia que m’organitzarien alguna mena de festa de comiat, i vaig trobar que ja estava bé acomiadar-se passant-ho bé en una festa, entre riures, bromes, i unes quantes copes de més. No volia drames, no volia llàgrimes. I sabia que, si venien, jo mateixa no em podria contenir.

Creuo l’interior de l’estació i em dirigeixo a la zona dels trens de llarga distància. Remeno a la bossa i en trec el bitllet, comprat fa tot just una setmana. Fins avui, ha estat a la capçalera del meu llit, ben a la vista, per anar-me recordant que les hores a Barcelona estaven comptades. De cop i volta, em poso nerviosa, el cor se m’accelera i l’estómac se m’encongeix. Els ulls se m’humitegen per un moment. Reconec aquesta sensació amb precisió absoluta: no és pas por, sinó pura emoció. Vaig recorrent l’andana i em fixo en els números dels vagons, he de trobar el meu. Per fi, pujo al tren, busco el meu compartiment, la meva butaca. Col·loco el meu equipatge tan bé com puc, i m’assec. Passen dos, tres minuts. I després cinc i vuit i tretze. I finalment, després d’uns quants xiulets, el tren arrenca i es comença a moure amb parsimònia. I just quan comença a agafar velocitat i les cares de la gent de l’estació se’m fan borroses de tan ràpid com passen, sóc capaç de descarregar qualsevol resta de tensió que quedés en mi, i se m’escapa una forta i sonora rialla.

> (5/09/2011 -de debò-): veure precisions als comentaris!

Tres tasses de cafè

Entre una cosa i l'altra van passant els dies i sóc incapaç d'asseure'm a escriure alguna cosa pel bloc. Així que he decidit que en aquests períodes de poca inspiració, aprofitaré per penjar relats que vaig fer fa temps i que no han vist mai la llum. Avui he revisat aquest, que va ser escrit pels volts de desembre del 2009. 

La noia que s’espera sola, incòmoda, a la taula de la terrassa del cafè, es diu Eulàlia. Està pleneta i és bonica, vesteix seguint les últimes tendències de la moda juvenil de Barcelona, i es mira nerviosa les tres tasses, ara buides, de cafè que reposen sobre la taula. Somriu per dissimular i intenta convèncer-se que és obvi per a la gent que passa que està berenant amb dos amics més, i que no sembla pas que s’estigui sola. Fer un àpat, o simplement prendre alguna cosa en un lloc públic sola, és una de les coses que sempre evita de totes passades. Torna a mirar les tasses, la de cafè sol és de la Patrícia, la seva millor amiga, i l’altra, una mica més gran, era el tallat d’en Josep, a qui ella considera una mena d’amic especial. Fa un parell de minuts que s’han aixecat de taula per anar al bany i l’Eulàlia té l’esperança que en Josep torni més ràpid que la Pat, per així tenir uns minuts d’intimitat amb ell. Segur que la seva amiga s’entretindrà un moment retocant-se el maquillatge i així li donarà cert marge de temps. El que l’Eulàlia no sospita és que a la seva Patrícia no li està important en absolut que se li espatlli el maquillatge mentre, en aquest mateix moment, es morreja amb urgència amb en Josep, que li recorre el cos veloçment amb les mans mentre l’estreny contra la porta del lavabo de dones.

Cinc minuts després, en Josep retorna a la taula, la mirada enganxada a la tassa de cafè, i murmura una excusa que sona a què hi havia cua al lavabo d’homes, i al cap de trenta segons apareix la Patrícia, el maquillatge altre cop impecable. De cop i volta tots dos semblen tenir molta pressa, demanen el compte, paguen deixant propina i marxen cadascun per la seva banda.

L’Eulàlia s’ha quedat sola al cafè, però segurament no està pas més sola que abans. I mentre camina pel carrer allunyant-se d’aquell lloc, torna a pensar que té una imaginació desbordant quan, intentant explicar l’estrany comportament dels seus amics, arriba a fer-se una imatge mental que s’assembla en excés a la pura realitat. Per sort, l’Eulàlia podrà seguir suposant que només són pel·lícules —de por— que ella mateixa inventa.

Relats Conjunts: Juicy Salif

Inevitablement m'he acabat afegint (així que he pogut) a aquesta iniciativa de la Catosfera. Què? No saps de què es tracta? Doncs entra aquí i anima't a participar!

Juicy Salif

Amb certa recança agafo l’objecte metàl·lic de l’aigüera i el passo per sota del raig d’aigua. Està brut i enganxós, però no hi ha res que un bon cop de fregall no pugui arreglar. O potser sí, perquè malgrat que l’originalíssim disseny del maleït espremedor manual està especialment pensat per treure el suc de les taronges fins l’última gota, no compleix cap requisit per a rentar-lo amb facilitat. Deu ser que qui el va inventar no es va imaginar que la seva preuada creació podria arribar a passar tres setmanes brut a la meva aigüera, a l’espera que jo em decideixi a netejar-lo.

Ara que me’l miro, no puc evitar recordar el dia que els nostres amics, tornant d’un viatge de plaer a Nova York, ens el van portar a tall de souvenir, molt contents amb la seva tria. A mi em va semblar un model rude d’aquells objectes per fer massatges al cap, però es veu que era una icona del disseny industrial. Una meravella sortida directament de la ment humana, que fins i tot estava exposada en vés a saber quin museu. Jo vaig donar-los les gràcies amb amabilitat, tot pensant en quina prestatgeria de la sala el col·locaria, i que ja tenia un objecte més per treure’n la pols. Per això em vaig sobtar quan l’endemà, que era diumenge, em vaig despertar amb la veu d’ell dient-me:

—Vols un suc?

—Un què? —vaig respondre mig adormida.

—Un suc, carinyo. T’he fet un suc amb l’espremedor que ens van regalar ahir l’Irene i en Pep.

S’havia llevat d’hora per fer-me un suc de taronja i portar-me’l al llit, i me’l vaig prendre. I vaig tenir un suc de taronja al llit cadascun dels matins de tots els diumenges que van seguir, durant dos anys.

Ni tot el sabó desengreixant del món, ni tota l’energia aplicada al fregall sembla que podran acabar de desenganxar les últimes pellofes de taronja de l'espremedor. Em sorprenc amb la íntima relació que guarden la brutícia i el temps amb l’esforç per netejar, i fins al cap d’una bona estona no aconsegueixo que l’espremedor estigui net com una patena. Penso en el dilluns de fa tres setmanes, quan de bon matí alguna cosa entre nosaltres va anar malament, molt malament. Tant, que mentre jo seia al tamboret de la cuina ell em va dir:

—Això s’ha acabat. Ets la dona perfecta, bonica i intel·ligent; tenim el pis perfecte, amb la hipoteca gairebé pagada; un entorn perfecte i bons amics comuns. I fins i tot els teus pares em cauen bé! Tot està bé, excepte tu i jo. Ho tenim tot, menys la part important.

No li vaig poder dir que no, raó no li’n faltava. I des del meu lloc, i sense ni un sol mot més, vaig veure com es movia per tot el pis, recollint, per aquí i per allà, les seves coses. En menys de vint minuts les seves camises havien desaparegut de l’armari, el prestatge havia quedat buit dels seus discos i fins i tot el raspall de dents havia abandonat el seu lloc al got del bany. I va marxar.

I jo em vaig quedar allà, mirant una casa que ja no era la nostra, i ni tan sols la meva, plena de buits que no s’omplirien mai més. I mirant la cuina, vaig veure l’espremedor que era a l’aigüera, perquè ell l’havia utilitzat el dia abans per fer-me un suc, com sempre, i encara no l’havíem rentat, i vaig pensar que se l’hauria d’haver endut, perquè era molt més seu que meu.

Me’l miro mentre l’eixugo amb delicadesa, amb un drap dels bons, dels que no són una antiga camisa esquarterada. L’alumini brilla, i tot i que sempre l’he trobat lleig, quasi em sap greu pensar en desprendre-me’n. L’embolico amb el mateix drap i faig via cap al carrer. Tres setmanes després, he decidit que no puc estar-me ni un dia més en aquest pis mig buit i preparo la mudança. Empaqueto el que és meu i llenço la resta, que ja sé que ell no vindrà mai a buscar res en aquesta casa. Em planto davant del contenidor groc, i prement amb força el cap de l’espremedor, el tiro dins. Aquell primer diumenge em va saber greu fer-li un lleig, i després va ser impossible reconèixer la veritat. Però a mi mai m’ha agradat el suc de taronja.

Invencibles

A la Raquel li costa molt d'entendre. Tot i que fa temps que ho sap, i tot i que ella creu que ho ha acceptat perfectament, no és així. El seu subconscient no ho entén, i per això segueix caient i recaient, sempre la mateixa història. És com quan a l'escola, tu havies resolt el problema de matemàtiques sense problemes, i estaves convençut que l'havies fet bé, i llavors el company del costat obtenia un altre resultat. No t'ho creies pas, i defensaves de totes passades que tu l'havies resolt bé. Era el teu resultat, la teva veritat, i no podies creure que t'estiguessis equivocant. Fins que venia la mestra i li donava la raó a ell.

Ara és el mateix. Malgrat que mil pistes, unes quantes converses inacabades, moltes ocasions perdudes i la realitat del dia a dia, li diuen que no, que ell no l'estima, encara li costa de creure. Té tan coll avall que estan fets l'un per l'altra que li resulta impossible d'entendre que ell no ho senti igual. Que ell no es desfaci en veure-la, com li passa a ella. Que no es mori de ganes de passar temps al teu costat. Que no trobi, al repassar les fotografies compartides, que farien molt bona parella. Que no s'adoni que junts, són invencibles. 

Li resulta impossible comprendre que l'home de la seva vida, no l'estima. 

Villa Soledad

Al número 15 del Passatge del Dos de Maig, a quatre passes de l’Hospital de Sant Pau, hi ha una casa, petita i rònega, que s’anomena Villa Soledad. El primer cop que la vaig veure, em va venir al cap l’argument sencer d’una possible novel·la, mig històrica, mig psicològica, que evidentment mai no escriuré. Villa Soledad és una esquifida construcció d’una sola planta, abandonada, amb porta i porticons mig trencats i aspecte trist, que no pertany als nostres dies, ans al contrari, hom diria que va quedar ancorada al passat fa més de cinquanta anys. Les lletres del seu nom, de ceràmica, estan col·locades just a sobre la porta, com sentenciant el destí d’aquell qui gosi creuar-ne el portal. Malgrat que desentona d’allò més entre els altres edificis del passatge, com la part de darrera d’un supermercat o les consultes externes d’un centre mèdic, aconsegueix, vés a saber com, passar desapercebuda. I ho dic amb coneixement de causa, perquè no va ser fins moltes setmanes després de passar-hi per davant a diari, que em vaig adonar que existia. Aquells dies, el petit pati estava decorat amb quatre garlandes velles i descolorides, que encara li donaven un aire més melancòlic, com si els seus habitants l’haguessin abandonat a corre-cuita després de sonar l’última cançó d’una revetlla. Encara ara, els dies que m’hi fixo, que no són pas tots, em transmet aquesta mena de nostàlgia, i em transporta als dies en què aquesta caseta devia ser una més del carrer, quan la pintura de la seva façana encara era tota blanca, i els testos estaven sempre florits. Qui hi devia viure? Perquè li van posar aquest nom, tant de novel·la? Quines històries amaga?

Havia pensat fer-li una foto algun dia per acompanyar aquesta entrada, però ben mirat, en teniu totes les referències. Si mai no teniu res millor a fer, us convido a visitar-la. Potser algun de vosaltres hi troba la inspiració per escriure la possible història d’aquesta casa i ens fa creure que és real.