Expedició Aneto

Fa molts i molts anys que tenia a la meva llista de coses pendents, fer algun dia l'Aneto, que amb 3404 metres és el cim més alt dels Pirineus. Potser fa 10 anys, des que vaig fer el meu primer 3000, o potser fa menys, des que vaig haver fer el segon i el tercer cims més alts de la serralada, el Posets i el Montperdut. 

El cas és que amb aquests antecedents, quan va sortir l'opció de fer l'Aneto a finals de maig amb gent del grup de raquetes, ho vaig sospesar durant uns dies i al final em vaig decidir: m'hi apuntava. Pintava que seria una sortida de principis d'estiu, amb neu a dalt, però no gaire, i sense massa fred. Però a mida que s'apropava la data, vam anar veient que la neu augmentava i baixava de cota, en contra del que era d'esperar, així que ens vam començar a plantejar la sortida com una hivernal de cap a peus. 

Finalment va arribar el cap de setmana: furgo i manta cap allà Osca (al passar per la Franja no vam sentir ningú parlant LAPAO!), deixar el cotxe el més lluny que la neu va permetre (no massa, a Llanos del Hospital, 1750m ), i amb raquetes, cap al refugi de la Renclusa (2140m). Allà vam sopar i hi vam fer nit molt còmodament, per llevar-nos l'endemà abans que sortís el sol i preparar-nos per l'ascenció. 

Una simpàtica marmota ens donava la benvinguda al Massís de la Maladeta

La neu ben dura va fer que comencéssim amb grampons i les raquetes penjades de la motxilla (i de fet, així vam seguir la resta de la jornada), i amunt que fa pujada —molta pujada!— fins al Portillón (2700m). Fins allà em va semblar molt i molt dur, i vaig pensar unes cinquanta vegades en deixar-ho estar i tornar al refu. Però des del Portillón hi ha unes vistes fantàstiques de la Gelera i de l'Aneto, i el dia era immillorable... així que vaig seguir.

Les vistes de la Gelera i l'Aneto des del Portillón. Encara quea questa foto ja és de la tornada!

Aquí el camí va ser més planer, vam trobar-nos als nostres companys palilleros (els esquiadors, que de fet havien sortit una hora més tard i ens van avançar) i amb paciència vam arribar al Coll de Coronas. Allà, un petit descans, i a atacar el tram final, uns 300 o 400m de desnivell fins a l'avant-cim, fins a encarar el Pas de Mahoma, que em tenia preocupada fins a un cert punt. 

Darrer tram de la Gelera... l'Aneto davant.

Primeres vistes del Pas de Mahoma i de la creu del cim...

I amb paciència, també, hi vam arribar. Primer davant del pas, on vam deixar motxilles i ens vam encordar i, després de caminar sis hores, finalment al cim. Alegria i alleujament indescriptibles, pensar "ja està fet (i només queda tornar)". I sí, unes quantes fotos i tornar enrere, abans de quedar glaçadets pel vent que bufava. Motxilles i avall, a fer un bon esmorzar dinar al Coll de Coronas i seguir, seguir avall, que fa baixada. Arribada èpica al refugi amb el mètode culenbajen, que tot i ser ràpid i eficaç ens va fer perdre part de la nostra dignitat alpinista. I del refugi a la furgo, encara una hora llarga més. Sopar a Benasque i carretera fins a casa. 

De tornada cap al Portillón. Com veieu, un dia esplèndid i molta neu.

Un cap de setmana èpic, i sinó, pregunte-ho als meus músculs que encara se'n recorden! I ara ja toca anar pensant en la següent fita... =) 

(Fotos de l'Ester i del Jordi. La que està borrosa és meva.)

Va de raquetes - Tossa d'Alp (2537m)

En Sergi em va dir en un comentari al meu primer post d'aquesta temporada, que a aquest 2012 encara li podien quedar coses bones, i una de les que anomenava era trepitjar neu. Per això quan va sorgir l'oportunitat de fer una excursió amb el CER* a alguna muntanya nevada, vaig decidir fer-hi una ullada.

La primera proposta era el Bastiments, i la meva intenció, pujar amb esquís de muntanya. Després que un parell d'experts en la matèria em dissuadíssin de fer la iniciació a l'esquí de muntanya amb aquesta ascenció més aviat complicada, em vaig 'resignar' a les raquetes, que en aquell moment no em fèien gens el pes, i que em semblaven ben avorrides. Finalment, i per motius de neu, vam haver de canviar el Bastiments per la Tossa d'Alp, i ahir va ser el gran dia. 

De l'estrena amb les raquetes de neu, només en puc dir coses bones. Deixant de banda la novatada de no saber-me cordar bé les raquetes de bon principi i perdre-les un cop o dos, la resta de l'excursió va anar com una seda, i amb molt bona companyia. Vam superar un desnivell de 800 metres, des de l'aparcament de la Pia Express (estació d'esquí de la Masella) fins al cim de la Tossa d'Alp, a 2537m d'alçada. Com que encara hi ha poca neu, tota la pujada la vam fer per pistes, quasi en fila índia per no envair el terreny dels esquiadors. 

Raqueterus amunt!!

A dalt, al refugi del Niu de l'Àliga ens esperava un bon tiberi per dinar, que nosaltres vam rematar amb torrons i cava portats de casa. Com que el dia era clar, les vistes van ser fenomenals: vèiem el Montseny i Montserrat al sud, una mica més cap a l'oest, la Serra del Cadí, i cap al Nord, altres cims del Pirineu. 

Interior del refugi Niu de l'Àliga

Amb els estómacs plens i una mica piripis de la barreja de vi, cava i moscatell, vam iniciar el descens, que va ser d'allò més senzill i que alguns vam fer directament sense raquetes. Carregar cotxes, i avall, satisfets i amb ganes de tornar a posar-nos les raquetes d'aquí dos o tres caps de setmana. En resum, una bona sortida pels que comencem amb les raquetes (que érem uns quants!) i que m'ha deixat molt bon gust de boca, malgrat els cruiximents a les cames que tinc avui. 

Montserrat al fooons... (els meus agraïments a la persona que va carregar un teleobjectiu 18-270)

*CER: Centre Excursionista de Rubí 

Per resumir...

Per resumir aquestes quasi tres setmanes d'absència blocaire diré que...

El Pirineu és una meravella i caminar per alta muntanya un regal que ens ha fet sentir privilegiats i afortunats. Afortunats per poder gaudir de certs paisatges que no tothom veurà. Per haver sobreviscut a una tempesta amb pedra i tot en ple mes de Juliol, o a caminar dues hores sota la pluja sense més conseqüències que arribar al refugi amb la roba (interior i tot) molla. Per haver pogut trepitjar (de nou) el sostre del nostre país, a 3143m d'alçada, malgrat la boira, el fred i la neu que ens va regalar la vessant nord (francesa) de la Pica d'Estats. Per haver pogut conviure 15 dies compartint tenda, àpats i de tot amb tres persones genials, compartint també la tasca de guiar una colla de nois i noies per les alçades. Perquè no sé quan em tornaré a enfilar per sobre dels 2000 metres, però sé que ho tornaré a fer. 

Les vistes que teníem a l'obrir la porta de la tenda, acampats a l'alçada dels Estanys de Sotllo (2400m, aprox)

Però també he de dir que 15 dies allunyada del món, potser són massa dies. Que per no tenir, no teníem ni cobertura de mòbil, a excepció dels moments en què érem a dalt dels cims. I que potser d'ara en endavant m'hauré de prendre la muntanya a dosis més assumibles... 

I marxant de la muntanya, una escapadeta ben diferent. Sense monitors, sense nens, sense motxilles, sense més objectius o intencions que descansar i gaudir de la companyia mútua. Sant Feliu de Guíxols i altres llocs ens han brindat la circumstància i les hores que necessitàvem per nosaltres. 

I ara, la tornada, marcada per una pèrdua que desperta molts records. Circumstàncies que ningú vol viure, però que són inevitables. Les encarem com podem, amb la seguretat que el pas dels dies ho fa tot un pèl més senzill. 

I poc a poc, recuperar la normalitat. Normalitat relativa, perquè és estiu, quasi agost, i la rutina d'aquest mes té els dies comptats. Posar blocs al dia (quina feinada m'he trobat! culpa vostra!), tornar a trepitjar l'hospital (toca fer pràctiques), fer els gelats que pugui (ai no, que vaig dir que tornant faria bondat!), i anar lligant caps pel setembre, perquè quan arribi, tocarà fer les maletes i acomidar-me del país, de forma temporal (però llarga!).