El meu independentisme (Onze de Setembre, 2013)

Recordo molt bé el primer cop que vaig sentir parlar d'independència. A casa meva no solia sentir parlar de política (i menys en aquests termes) i a la meva escola pràcticament tots els companys parlaven castella (menys jo i les meves tres amigues). Quan vaig entrar al cau, vaig al·lucinar. Ma mare recorda que vaig arribar a casa dient "Però com pot ser! Tothom parla català!". Per mi era tota una novetat. El segon any d'anar-hi, un dia un noi (que encara és amic meu) em va demanar si jo era independentista. Indepen-què?? Quina paraula més llarga! I llavors, mentre em dibuixava una estelada amb boli a la mà, m'explicava que els independentistes volien que Catalunya fos un país fora d'Espanya. I vaig veure la llum, perquè aquella senzilla explicació entre nens de dotze o tretze anys donava sentit a allò que jo havia viscut sempre. Que per alguna raó, jo no veia les coses ben bé igual que els meus companys de classe castellanoparlants.

Així va començar la meva trajectòria independentista.

Ma mare es va esverar una mica quan vaig tornar a casa amb crits de "visca la Terra Lliure", però ja no hi havia res a fer. Després, de l'independentisme apassionat de la meva adolescència vaig passar a un catalanisme més contingut amb els 18 o 19 anys, on em conformava amb què Espanya ens respectés, cosa que evidentment no ha passat, sinó ben bé el contrari (fent-me perdre ràpidament la continguda paciència).

I ara visc, i vivim tots un moment de somni. Ara la meva mare compra una senyera de 3 metres per penjar del balcó i el meu pare ha tingut l'estelada penjada a la finestra des de l'Onze de Setembre passat. Tots aquells anhels que semblaven completament llunyans i impossibles, allò que ens feia ser els "rarets" en segons quins ambients, com si no toquéssim de peus a terra... ara ho tenim més a prop que mai. I demà acaronarem el nostre somni amb les puntes dels dits. Demà passat, vull que sigui real. 

Per això, a part de ser al tram de la via que passa pel Penedès, m'uneixo a la blog-via per la independència. D'una banda m'han donat la mà des del blog a2b.cat i de l'altra jo m'encadeno al blog Catalunya Tatua. 

Bona Diada a tothom, i VISCA CATALUNYA LLIURE! 

Alegries compartides

Tinc un amic (sí, sí, tu... encara passes per aquí?) que de vegades diu que això de dir "me n'alegro per tu" és completament fals. Que si de cas, ens alegrem per les coses que ens passen a nosaltres!! I que és impossible que et faci sincerament feliç que a algú altre li hagin anat bé les coses, que simplement ho diem per dir, per protocol, per quedar bé. 

D'acord, doncs per si en quedava algun dubte, a dia d'avui sé que s'equivoca. I em penso... que ell també ho sap! 

I és que darrerament estan passant coses boniques al nostre grup d'amics de classe. Dijous vam anar a fer la innauguració oficial del pis de dos de la colla, que són parella i que han pogut anar a viure junts. Hi va haver de tot: sopar treballat, regal per part nostra, lambrusco per fer tirar avall i cava per brindar al final. Els vaig veure senzillament feliços i contents del tomb que havia donat la seva vida, i molt còmodes amb la nova situació. I carai, és impossible no ser feliç per ells!!! 

I aquesta matinada ha arribat la gran notícia. Una altra noia del grup d'amics s'ha promès amb el seu xicot. Sabíem que ells ho volien, i sabíem que tard o d'hora passaria, però quan ens ha arribat la notícia en forma de fotografia de l'anell de compromís, em penso que a més d'un o d'una (o almenys a mi) se'ns han escapat les llàgrimes de contents. Em fa feliç poder seguir creient en l'amor. Em fa feliç saber que donen aquest pas que els farà encara més feliços a tots dos junts. Com podria no fer-me feliç!?

Resumint, tenim un nou lloc on fer sopar de grup, i una boda per planificar en un futur més o menys proper (després del MIR, clar!). I és genial, però alhora em fa sentir que sóc més gran del que em penso. Perquè els meus amics s'independitzen en parella o fan plans de casament, i a mi tot això em sembla que em queda molt i molt lluny. Cosa que demostra que la situació vital és el que marca la teva edat, i no pas el dia i l'any en què vas nèixer.