A pasturar cargols

El primer record que en tinc és el d'un nen rodanxó i rinxolat que, amb nou anys, anava tocant l'harmònica del seu avi pel campament d'estiu. Jo en tenia tretze i ens va tocar junts en el grup d'un joc. El recordo perquè l'harmònica es va perdre i la vam estar buscant... sort que va aparèixer! Quatre anys després, envadalia tot el campament amb una de les seves primeres cançons, i la més coneguda per tots. El A pasturar cargols era cantat per ell i corejat pels seus companys mentre la resta ens ho miràvem, sorpresos que a aquell nen timidet de tretze anys no li fes vergonya cantar davant de tothom. I poc després de coincidir de forma puntual en un concert d'Antònia Font al nostre poble, em va tocar ser monitora del seu grup d'edat. Un curs i una ruta d'estiu en companyia d'un grup molt maco, que va acabar amb un dels seus primers concerts fora de l'escola, on tots els del cau, esgotats després de quinze dies fora, vam anar-lo a veure. 

Ara el Roger Margarit té divuit anys, i ahir tornava a ser dalt d'un escenari. Sense res millor a fer un divendres d'agost al vespre, una amiga i jo ens en vam anar d'excursió al poblet on tocava, Sant Esteve de Palautordera. La sorpresa va ser molt grata: el xicot que totes dues havíem sentit cantar Manel i tocar la guitarra a l'autocar tornant d'excursió, ahir ens va oferir un concert amb cap i peus, ben diferent dels concerts de principiant que havia vist jo abans de marxar a París. M'ho vaig passar millor i ho vaig gaudir més del que m'esperava, i ho dic procurant ser imparcial, cosa difícil tenint en compte que al veure'l allà tocant me'n sento orgullosa i tot. Com si jo hi tingués alguna cosa a veure!!

I tot i aquest post pretén ser personal i explicar, simplement, les sensacions que vaig tenir ahir al vespre, no em deixaré de dir que si voleu saber més coses d'ell, les podeu llegir aquí (m'abstindré de parlar jo de la seva música, altre cop seria massa parcial). I que a l'fnac, a l'iTunes i a altres botigues de música, hi podeu trobar el seu primer disc (o treball, com es diu ara), A la Vilaverda, que va sortir per Sant Jordi. Al youtube, i a l'stotify també hi ha coses. Si sou d'escoltar música en català... potser és una opció que us agradarà!  

Us deixo amb el Roger... i en Rolfo! 

 

Dies amb cançons (recopilatori final)

Després de totes les aportacions que heu anat fent al post dels dies amb cançons, no puc fer menys que fer un recopilatori final amb tot el que ha sortit.  Una classificació, un recull complet i universal de totes les cançons que fan referència a un dia concret, o més aviat, de tots els dies, mesos, èpoques, a les que s'ha dedicat una cançó. Moltes gràcies a tots per haver participat! Per acabar-ho de rematar, poso el reproductor del grooveshark amb la llista que hem fet entre tots al final d'aquest post. Post que per cert, és el número 150 d'aquest blog, poca cosa al costat dels vostres números, però sincerament, mai hauria pensat que el Coses arribaria tan lluny. Gràcies a tots!

Dies de la setmana

L'últim tirabol - Brams
Cap de setmana - Els Pets

Dilluns

I don't like Mondays - Boomtown Rats

Manic Monday - Bangles

Monday Morning - Fleetwoog Mac (+ divendres)

Monday Monday - The Mamas and The Papas

T'enyoro - Fes-te fotre (+dijous)

Dimarts

Ruby Tuesday - The Rolling Stones
Tuesday afternoon - The Moody Blues

Dimecres

Un dimecres qualsevol - Els Pets

Dijous

Dijous Paella - Dijous Paella

Divendres

Friday I'm in love - The Cure

Last Friday Night - Katy Perry

Un altre divendres - Mishima  
Friday on my mind - The Easybeats

Dissabte

Dissabte - Els Pets

Saturday night - Suede

Saturday night fever - Bee Gees

Diumenge

Lazing on a Sunday afternoon - Queen 

Sunday Morning- The Velvet Underground

Domingo astromántico - Love of Lesbian

Sunday Morning - Maroon 5

Every day is like Sunday - The Smiths

Lazy Sunday afternoon - The Toy Dolls

Mesos de l'any

Abril

Nit freda per ser abril - Manel

Quién me ha robado el mes de abril - Sabina

Abril 74 - Lluís Llach

Juny 

June Afternoon - Roxette

Agost

Agost - Els Pets

Setembre

Calafell - Els Pets (en realitat és final d'estiu, però bé)

September - Earth, Wind and Fire 

Wake me up when September ends - Green Day

Novembre

Vine del norte - Ismael Serrano

November Rain - Guns'n'Roses

Desembre

A long December - Counting Crows

Altres

Del segle XXI: 21t century digital boy - Bad Religion

Dels anys 80: Años 80 - Los Piratas

Dies concrets (la nineta dels meus ulls!)

20 de Març

20 de Març - Joan Manel Serrat

Dilluns de Pasqua:

La vida és bonica (però complicada) - Els Pets

20 d'Abril

20 de Abril - Celtas Cortos

23 de Juny (revetlla de Sant Joan)

Els amants de Sant Joan - Els Catarres

La Nit de Sant Joan - Jaume Sisa 

7 de setembre

El 7 de Septiembre - Mecano

9 de novembre

Ramito de violetas - Cecilia

25 de desembre (Nadales)

Fum-fum-fum - Popular Catalana

Les dotze van tocant - Popular Catalana

31 de desembre (Cap d'any)

Un año más - Mecano

I fins aquí el recopilatori. Altre cop, mil gràcies per fer-ho tan divertit i curiós, espero que us ho hàgiu passat bé remenant cançons modernes i antigues, i que us hagi agradat com ha quedat la llista final! La deixaré una temporadeta a la barra lateral per si quan passeu per casa meva us ve de gust escoltar alguna cançó que vagi amb el dia... Ja sabeu, barra lliure, n'hi ha per tots els gustos. De moment, aquí està: 

Dies amb cançons

Fa anys i panys que, imitant altres persones o per ocurrència pròpia, m'havia dedicat a enllaçar en messengers, facebooks, fotologs, i resta de xarxes, determinades cançons en determinats dies de l'any. Sabeu què vull dir?

Per exemple, avui és Dilluns de Pasqua i no puc evitar que em vingui al cap que la vida és bonica (però a vegades complicada). Aquesta és de les que estranyament se'm passen per alt. Però n'hi ha moltes d'altres, en les quals no sempre penso, però que ara que les busco, van sortint. 

Per exemple, tenim com a data musical el set de setembre, o el nou de novembre. N'hi ha que no són dies concrets, sino estacions de l'any (però aquesta no s'acabaria mai, n'hi ha taaantes!), o mesos, vejam... abril, o abril, agost, novembre... I també cançons que relaciono amb algun període força determinat, com el final de l'estiu, o el cap d'any. Els dies de la setmana també s'hi valen, com ara el dissabte, o el dilluns i el dijous.

Què me'n dieu? Les coneixíeu o heu caigut de quina parlava només pel dia o el mes? Ja veieu que el meu repertori no és massa llarg i que repeteixo grups... no és una cosa que tingui massa present avui en dia, però anys enrere havia estat una cosa curiosa i divertida de buscar. 

Ampliem la llista? Se us acudeixen altres dies amb cançons? Va, que si en van sortint podem fer una bona llista.

Un regalet per vosaltres

Ni us he felicitat les festes, ni el Nadal, ni el Sant Esteve. I segurament no faré post de balanç, ni de bon any nou, ni res de res. Digueu-me rància, però faig el que puc amb el meu temps! 

Tot i això, fa dies que tinc un regalet pensat per vosaltres, i ara que tinc una estona, us el deixo aquí. 

Aquesta és la llista de reproducció que ha sortit fruit de recollir totes les vostres Cançons de Naixement. Em va semblar maco poder-les ajuntar totes i escoltar-les seguides. No sé com ho veureu vosaltres, però en principi les he ordenat segons vau anar comentant el post anterior, i hi he posat una "nota" indicant a quin blocaire pertany la cançó.

Em sap greu perquè diria que en moltes d'elles he posat una versió amb publicitat, i això talla molt el rotllo... Si algun dia m'inspiro, miraré d'anar-les canviant, però és una feina pesada. 

I res, us vull donar les gràcies per l'acollida que va tenir aquell darrer post, ja que ha batut tots els rècords d'aquest bloc en quant a número de comentaris. Fa goig veure que us animeu així amb una cosa que he escrit jo! 

Ah, i evidentment, si algú no va ser a temps de passar a dir la seva cançó, encara està a temps de fer-ho. Mentre jo les vagi rebent, les aniré afegint a la meva llista, que ara ja és la llista de tots! ;) 

Abraçades per tothom!! No sé quan tornaré a publicar, però com que més val ser previsora... 

Bon Any Nou 2012!!! 

Quina és la teva cançó "de naixement"?

Bona tarda a tothom!

Avui us vull ensenyar una cosa que he trobat pel facebook i que he trobat certament curiosa. Com tots sabeu a la Viquipèdia hi ha de tot (de tot, menys les solucions als enigmes del Mac, o als jocs d'endevinar el personatge de l'Assumpta!), i aprofitant que hi ha de tot, us proposo el "joc" que he descobert avui.

Es tracta que entreu aquí, cliqueu el vostre any de naixement, i un cop a la nova pàgina busqueu quin va ser el gran hit de la setmana en què vau néixer (als EEUU, clar...).

Jo ho he fet, i el resultat ha estat el següent: 

He de dir que aquest matí, quan he vist el grenyes que canta, m'he espantat una mica pensant que la cançó no m'agradaria de cap de les maneres (creia que seria heavy!), però l'he escoltada i m'ha agradat força. Força, força, eh! I en el meu cas, no coneixia ni la cançó, ni el grup, primera notícia que existien. Però també he de dir que a mi les cançons així dels 80... ja em solen agradar, ja.

Doncs res, va, us animo a què busqueu quin era el hit del moment en què vau néixer, i que el poseu en un comentari, així podrem sentir música diversa de totes les èpoques!! I noooo, no cal que poseu la data exacta de naixement, si no voleu! Només la cançó! I que digueu què us sembla, si us escau o si no, si ja la coneixíeu o no,... el que volgueu! 

Properament, un altre post musical! (no hauria de prometre posts, que després em fa mandra fer-los i quedo malament... què hi farem, sóc així! =P)

Ocells de Portugal

L’estiu dels meus divuit anys, vam anar de viatge a Portugal. Va ser l’últim cop que vaig viatjar amb els meus pares, recordo que ho vaig decidir durant aquells deu dies, i des de llavors així ha estat. Vaig encetar el viatge amb molt poques ganes, aquell país no em venia de gust i els dies quedaven esquitxats de discussions fortíssimes arran de la meva forma poc experimentada de manejar el volant. La primera ciutat portuguesa on vam parar, no va millorar les coses: Porto, en un dia de pluja, em va semblar gris, trist i decadent. Amb tot, la ruta de nord a sud, i les demés ciutats que vam conèixer, van millorar una mica el viatge, i fins i tot vaig ser capaç de trobar cert encant a la capital, Lisboa.

Portugal, però, era un país predestinat a despertar molts records i molta melangia. Per a nosaltres sempre havia estat el destí de la nostra fugida tan somiada com imaginària i irrealitzable. Però quantes tardes vam passar assegudes al cotxe, mirant-nos i comptant les hores que aquella carraca blava trigaria a portar-nos a Portugal? Hauríem arribat a la frontera, o les pors se’ns haurien menjat abans? El toc romàntic de la possibilitat de fugir sempre era entre nosaltres, un recurs fàcil per salvar-nos dels pitjors moments.

Amb tot, quan jo vaig trepitjar Portugal aquell estiu, les coses havien canviat, i Lisboa es va convertir en una postal en blanc i negre d’un carrer estret i costerut, pel qual s’allunyava un tramvia groc, únic toc de color de tota la instantània. I els versos, que pequeña es la luz de los faros, de quien sueña con la libertad, ocupaven la meva ment, ja lluny de tu i del nostre passat.

Poc després d’aquell viatge, tu vas fer realitat la teva fugida. No sé de què fugies, ni de qui, però vas fer les maletes i amb el teu portuguès de primer nivell, te’n vas anar a viure a Lisboa. La teva decisió va fer que Portugal fos per tu un bàlsam i alhora una manera més de refermar-te en els teus ideals i en el teu romanticisme estrany. Quina part positiva i negativa va tenir això en tu, és quelcom que no m’atreveixo a endevinar. 

Al final, Portugal, el destí de la nostra eterna fugida, va quedar dividit i desdibuixat, entre la meva ruta turística familiar, feta a desgrat i amb recança; i la teva aventura d’estudiant d’intercanvi que vas abocar en un bloc ple de frases en portuguès que ningú no entén.

Sort de Sabina.

Joves per sempre

Anem de cara l'estiu i els dies s'allarguen. Quan surto de casa ja és clar, i no fa més fred que el que t'obliga a portar una jaqueta no massa gruixuda. És dilluns i no són ni dos quarts de vuit del matí. Sec al cotxe, obro la porta amb el comandament, i faig girar la clau del contacte. De seguida comença a sonar la ràdio i reconec les veus que m'acompanyen cada matí fins a l'estació. No paro gaire atenció fins que, mentre trec el cotxe de casa, sento que anomenen la pel·lícula Herois i sonen les primeres notes d'una cançó. No cal res més: se m'encongeix el cor, m'emociono una mica, i somric com una bleda. 

Recordo la pel·lícula, i penso també en el significat de la cançó. Ser jove per sempre, viure per sempre. Penso en la joventut que ara tinc, i que no durarà eternament, i en les meves ganes de fer-me gran, però no massa. Cada dia veig de prop la vellesa i la malaltia, i sovint penso que no vull que m'arribin. No em vull veure amb el cos matxucat i les capacitats mentals minvades. De vegades penso que a mi em tocarà morir-me abans que els anys em puguin jugar males passades. No sé si aquesta opció em consola o em preocupa, però tan és, perquè tampoc és quelcom que es pugui escollir. 

El cas és que la cançó em fa sentir-me viva, m'il·lusiona, i m'anima a gaudir de tot el que tinc, que no és poc, i a ser feliç, que em sobren els motius per ser-ho. 

Tan de bo a vosaltres us transmeti el mateix. I si teniu alguna altra cançó que us faci sentir així... us animo a què la compartiu amb mi! 

Viu intensament! (II)

Quan va començar la sèrie catalana Polseres Vermelles, no em vaig poder estar de fer aquesta entrada. Com vaig explicar llavors, la sèrie em va captivar des del primer moment, i he de confessar que no m'he perdut cap capítol, tot i que n'he vist molts pel 3alacarta.

Tres mesos i tretze capítols després, la sèrie ha arribat a la fi de la seva primera temporada, i em sento una mica obligada a concloure el que vaig obrir aquell 24 de gener.

M'ha agradat, però alhora m'ha decebut. Intentaré explicar-me. M'han decebut moltes coses: una de fàcil, la interpretació d'alguns dels actors. En moltes escenes m'han semblat forçaces les actuacions de la Cristina i sobretot les del Lleó. Jo sóc d'aquelles que havia vist Herois abans que s'estrenés la sèrie, i prefereixo mil cops com actuaven en el llargmetratge. Vull afegir que em penso que la gent que ha vist la pel·lícula després, té l'handicap de no veure allà en Colo, sinó en Toni, i fer-se un bon embolic. És el problema d'haver repetit la majoria d'actors.

L'altra gran cosa que m'ha decebut -i potser la més important, per mi-, és la poquíssima credibilitat mèdica que donen a tot plegat. D'acord, sí, ja sé què direu els defensors afèrrims de la sèrie, que no és una sèrie de metges, ni de medicina. Però al meu parer, això no eximeix el guionista o director de la sèrie d'haver de donar credibilitat a l'ambientació que han escollit per la sèrie. No parlo de tecnicismes, sinó de versemblança.

I malgrat tot, m'ha agradat, perquè sinó no l'hauria seguit totes aquestes setmanes, sóc poc constant, i no sóc de mirar massa la televisió. No sé què és exactament el que m'ha agradat i m'ha enganxat, però em temo que no és ni més ni menys que el fil argumental de novel·la adolescent. D'aquelles de lectura fàcil, addicció alta i qualitat qüestionable. Potser quelcom que també em molesta, és el fet que no sóc amiga de seguir el que agrada causa tan furor a la majoria... i aquesta sèrie ha enganxat a massa gent!

Per no acabar amb mal gust de boca, cal dir que el final ha estat a l'alçada. Crec que els finals de temporada solen ser una de les coses més esperades i criticades per la majoria de gent. Penso que han sabut trobar un bon final de temporada, tancant pràcticament del tot el que ha passat al llarg d'aquests 13 capítols, però que alhora deixant oberta la petita esperança del retrobament del grup de nois.

Així que ara tocarà esperar -sense gaire presses- que facin la segona temporada. He sentit veus que seria d'aquí nou mesos, així que ja aniríem a parar al febrer de l'any que ve. I per anar plegant, us deixaré amb LA cançó de la sèrie, la que ha acabat sent cantada per tot de noietes adolescents boges que en sa vida havien escoltat una cançó en català (a part del Bon Dia), amb tots vosaltres...

Sense Tu - Teràpia de Shock

Això és tot, per avui!

Són quatre que canten

Doncs això. Són quatre joves d'uns 30 anys, si fa no fa. I sí, canten. I ull! Canten en català. No fa pas gaire van treure el seu primer disc i van tenir un èxit rotund. Es van passar el següent estiu fent concerts per tot arreu, van tocar a la Damm per la Mercè, i han omplert dos cops el Palau de la Música. 

I què més? Doncs que tot això que he dit, existeix elevat al quadrat. 

Dos grups que mai han portat massa bé que se'ls comparés. Dos grups amb una trajectòria tan semblant, i amb una essència tan diferent. Parlem clar: Manel i Els Amics de les Arts. Els Amics i Manel.

D'entrada, i amb lògica cronològica, vaig conèixer Manel. De seguida em va agradar, i vaig trigar poc a saber-me totes les cançons de dalt a baix. Al setembre, vaig anar a la Damm i els vaig veure en directe per primer i únic cop. Quan van desaparèixer de la faç de la terra (es tancaven a gravar el nou disc), van aparèixer els Amics amb el seu Bed&Breakfast. Jo me'ls vaig agafar com els germans petits de Manel, com els que tenien sort que un grup millor els havia obert pas. Error! Poc a poc, i a base d'anar escoltant les seves cançons, també les anteriors, van anar entrant més i més. En poc més d'un any he anat a deu concerts seus. Subtil diferència. Manel m'agrada, i m'agrada molt la música que fan, però no em moro de ganes d'anar als seus concerts com em passa amb Els Amics. Per què? Jutgeu vosaltres mateixos, jo crec que aquí hi ha la resposta: 

Manel - Gente no tan corriente (El País) 11/03/2011 (llegiu-la, de debò!)

Els Amics de les Arts son muchos (El País) 11/03/2011

Fa pocs minuts que he acabat de llegir aquesta entrevista de Manel i, simplement, he al·lucinat. Tant que m'he posat a escriure això, i he buscat qualsevol entrevista a Els Amics del mateix diari per a contrastar-les, encara que aquesta no sigui el millor exemple. Em costa entendre aquesta indiferència que mostren per l'èxit, per la gent que els segueix, pels concerts, per la feina que fan. Com poden dir que els és igual si el que han fet agrada o no? Potser xoca amb l'entusiasme apassionat i inacabable al que em tenen acostumada Els Amics, però... tu, entre un extrem i l'altre! Per molt bon veterinari que siguis i per molt bé que curis el gat de la veïna, no s'omplirà un Palau de la Música per aplaudir-te. No fotem! Vaja... que em costa d'entendre la seva actitud. Fins i tot he pensat que sembla un paper forçat per posar-se a l'extrem oposat de Els Amics de les Arts, per allunyar-se tant com puguin de la seva línia i crear un caràcter completament diferent. Tot i que he de reconèixer que abans de Els Amics no havia llegit cap entrevista als Manel, així que possiblement ja eren així de secs (per no dir "sossos", que no existeix) abans, i resulta que ara estic dient un disbarat. Però és el que sembla. Si mai teniu l'ocasió... escolteu una entrevista de Els Amics (recomano la de RAC1, una que recordo molt...)! Són tota una festa, ells sí que s'hi senten còmodes.

I això es reflecteix als concerts. La simpatia i les bromes dels Amics dalt de l'escenari, i també a baix. Quan no han sortit a saludar després d'un concert? Quan no s'han quedat el temps que faci falta per no deixar ningú amb un disc sense signar? Ha fet Manel alguna cosa semblant? 

Què en penseu? Ser "simpàtic" repercuteix en l'èxit d'un grup? És just? Creieu que els músics són músics i prou, i que s'han de dedicar a fer música i punt, i no a ser simpàtics i graciosos? Txaran, txaraaaaan... Vosaltres direu!

I per què ara no sembli que els tinc mania...

Músics del metro i espontanis que ballen

Quan hom va per Barcelona és ben freqüent trobar músics de carrer a cada cantonada, ja sigui de la superfície o dels passadissos del metro. Avui penso que els músics del metro haurien d'entrar en una categoria especial, que els distingeixi de la resta. La seva música arriba a tot tipus de persones, la majoria de les quals passen a corre-cuita pel seu costat, amb presses i cara de mala llet perquè com cada dia van tard, i el metro va ple i a sobre triga a passar un minut més que de costum. Persones molt poc disposades a aturar-se un moment a escoltar una cançó, però que resten obligades a escoltar-la fins que la música es perd al canviar de passadís o pujar les escales. La música ens influeix molt, ens posa de bon humor, o ens entristeix, o ens posa nostàlgics, i els músics del metro tenen la possibilitat de canviar l'estat d'ànim de qui passa si toquen LA seva cançó. La cançó de cadascú. 

Hi ha hagut moments de la meva vida que han estat tocats per la gràcia i l'encert d'una cançó concreta tocada en un passadís de metro d'una ciutat qualsevol. Casualitats? Potser sí. Un Boig per tu cantat per un grup de gòspel sencer a Plaça Catalunya el dia que anava, nerviosa i atabalada, a una mena de primera cita; i Candle in the wind al metro de Londres (o era Praga?). 

Avui, he viscut des de fora un d'aquests moments màgics: al mateix lloc on vaig trobar el grup de gòspel hi havia uns quants homes tocant una balada, no em pregunteu quina, i davant seu una parella d'avis ballant agafats, molt a poc a poc. Després de presenciar això, no es pot estar enfadat amb el món, ni amb ningú. Només queda pensar que jo vull ser com ells. Que jo vull poder ballar en mig del metro de Plaça Catalunya ignorant la gent que mira, i vull tenir de parella de ball algú que no tingui cap por de ballar amb mi davant del món. 

Una cançó, un moment (I)

És de nit. Una habitació, la finestra oberta. L'aire és més aviat fred, però és una d'aquelles nits de primavera en què ja pots sortir al carrer només amb una jaqueta prima. A fora, l'enrenou de la ciutat d'una nit de festa qualsevol, segueix el seu curs. Però queda lluny, molt lluny d'aquesta habitació on les cortines es mouen amb el ventijol. Còmplices. I a dins de l'habitació, tot.

Nit d'Amics a Sant Quirze

Noies, això que fem no és molt grupie*? És el que em passava pel cap mentre, de forma poc discreta, ens asseguràvem un lloc a primera fila. Sí, d’acord Joan Enric, després ja hem comprovat que la primera fila no és el millor lloc per a sentir bé el concert, però un dia és un dia, i volíem ser a prop. El periple d’avui havia començat un parell d’hores abans, recollint a la Yas i la Laura a les seves respectives cases, i sortint de Rubí en direcció Sant Quirze. Buscar el lloc del concert, tot demanant referències a persones que -malgrat dir el mateix- tenien graus de fiabilitat diferent, aparcar el cotxe i anar tirant xino-xano. I tornar enrere al cotxe perquè, ai-las!, ens havíem deixat la botzina! Però finalment, i no sense ser quasi-atropellades per certa furgoneta, hem arribat davant l’escenari. 

Hi ha concerts que t’arriben més que d’altres, sense cap motiu lògic. Fa dos dies vam ser a Santa Coloma, i va estar molt i molt bé, però avui ha estat diferent. Les cançons sonaven més properes, més energètiques, més de tot. I estic convençuda que això depèn potser més de mi que dels que sou dalt de l’escenari, però el concert d’avui passa a la història, almenys a la meva. Potser perquè aquesta nit, durant quasi dues hores, només ha existit el concert i les dues amigues que m’hi acompanyaven. I res més. 

El concert ha seguit l’ordre ja habitual, començant amb Super bon noi, una petita patinada a l’inici de La merda se’ns menja (no hem sentit el metro!) i aixecant els ànims de tothom amb les ironies de la vida de l’home que traballa fent de gos. Des de la nostra posició, hem pogut contemplar la secció de vents, una meravella, sens dubte! I aquest nou punt de vista també ha permès un anàlisi detallat del calçat dels músics i el descobriment del pedal màgic del Ferran, que dóna inici a les bases de les cançons. En el moment crític de l’Exercici Seixanta, ha aparegut la botzina a l’escenari, però la pobra ja no és el que era i podríem dir que ha fet llufa. 

Estic segura que no sóc l'única que s’ha mirat embadalida els marrecs que feia hores que voltaven per allà, i que durant el concert, asseguts dalt de l’escenari, corejaven totes i cadascuna de les cançons del Bed&Breakfast. M’ha fet certa enveja pensar que, quan tinguin la nostra edat, podran dir que fa 15 anys que escolten Els Amics de les Arts.

A la tornada en cotxe hem fet comptes i són ja set concerts dels Amics, des de Luz de Gas fins ara (sense comptar els tres passats per aigua!), i potser és per això, o perquè últimament em desperta el B&B, que les cançons són ja tan i tan familiars. Que no cal mirar per saber qui dels quatre cantarà la propera estrofa. Que tan bon punt acaba una cançó, et venen al cap els primers acords de la següent. 

I al final del concert, recuperar la botzina (gràcies, Ferran!) i fer temps, perquè aquesta nit,... aquesta nit, teníem un repte. EL repte: fer-nos una foto amb els quatre Amics! Així que res, amb la prudència i la paciència imperant en tot moment, hem anat saludant a amics i coneguts, ens hem fet la foto amb la banda (i en Kurti n’ha fet la metafoto, esperem veure-la!), hem comentat amb l’Eduard la possibilitat de presentar-nos a Martes, i finalment ho hem aconseguit: foto amb tots quatre i amb la Bed&Banda inclosa! Després de la foto hem aprofitat per desvelar les nostres identitats secretes com a comentadores del bloc, que han sorprès a més d’un (Dani, home!), i tothom ha anat fent via. 

I mentre marxàvem, ha sorgit un nou repte: dues persones que han viscut un concert a un pam de distància poden escriure dues cròniques diferents? En tot cas, ho intentarem. I demà al matí ja veurem què en diu de tot això la Yas! 

* Grupie: se’n diu d’aquelles fans-histèriques-adolescents que farien qualsevol cosa per saber la talla, el color i l’estampat dels calçotets dels seus "ídols" musicals. Cap noia de més de 20 anys voldria ser comparada amb elles! 

¿Qué debiera ser vivir?

El pañuelo rojo que me cubrió los ojos hasta la puerta del Auditori de Barcelona se pasó todo el concierto atado en tu cuello. Auditori i Ismael Serrano, qué buena combinación y cuántos, cuántos recuerdos. 

Un bloque, un piso, un salón. Un reloj marca el paso del tiempo sin que nadie -excepto los espectadores- lo pueda presenciar. Ruido de llaves, se abre la puerta, y empieza todo. 

“Bienvenidos, espero que se sientan como en casa. Al fondo a la izquierda está el lavabo, detrás de la barra podran encontrar una botella con un estraño licor verde que traje de Peumayén, y en la nevera aún queda un tupper con el cocido madrileño que hizo mi madre la semana pasada. 

¿Y qué tal los vecinos del bloque? Pues nada, cada uno con sus manías, con su vida, con su música... Una que escucha tangos, el pesado del bolero a las 7 de la mañana, y sobretodo el cantautor.”

Las canciones -las nuevas y las que no lo son tanto- se fueron mezclano con las historias de los vecinos del bloque, para al fin descubrir que nada pasa porque si, que cada pequeño gesto puede afectar en gran manera la vida de los demás. A uno le picó el virus del miedo, otra recuerda ya sin tristeza una huída al sur, y todo esto favorece a esa estraña pareja. Cada cuál con su vida, y con su historia, sí, pero todos buscan respuesta a una misma pregunta: ¿qué debiera ser vivir? 

Y la única lucha que se pierde es la que se abandona, así que no abandonen, que la excusa más cobarde es culpar al destino. Y una lección aprendida, no ir nunca a oír a Serrano sin un paquete de pañuelos, porque tocará Recuerdo, y otras, y vas a llorar.

Después de tres horas largas de música, aún quedó tiempo para los bises, con “siestas de verano y verbena en la aldea”, “días de vino y rosas”, y una Caperucita que te erizó la piel.

Y al final de todo, con las emociones revueltas y los recuerdos mezclándose con los  nuevos sueños y ilusiones, descubres que ahora... que ahora ya te acuerdas, que ya sabes qué debiera ser vivir. 

Acuérdate de vivir. 

La Boheme, on comença el carrer Blai,

que és la petita Rambla del Poble Sec!

Avui concert "íntim" a la Boheme! I no dic íntim perquè la taverna en qüestió sigui especialment petita - que ho és - sinó perquè s'ha omplert de gom a gom de gent que venia a escoltar en Cesk Freixas, de manera que hem acabat tots ben apretadets, però ben avinguts, dins d'aquest local entranyable.

Passats tres quarts de deu, quan quedaven poc més de deu minuts per l'hora d'inici del concert, la Marina, la Clara i jo hem entrat a la Taverna La Boheme i ja estava força plena. Cap taula, cap cadira lliure per nosaltres. En Cesk ja hi era, guitarra i faristol, tot a punt. Hem deixat els trastos en un racó, nosaltres ens hem situat en un altre, i poc després ha arribat un altre noi amb una guitarra (de moment, desconegut, però estranyament familiar?) i el concert ha començat. A poc a poc, ha anat entrant gent i més gent, molts han estat drets tota l'estona, d'altres a terra, però ningú no s'ha mogut fins que ha deixat de sonar l'últim acord. Entre ells, han arribat cap a les deu la Laura i el Fèlix, que han sentit molt però han vist ben poc!

De mans del Cesk han sonat cançons de tots els discs, i potser jo he enyorat que en toqués unes quantes més de "La mà dels qui t'esperen", que és l'últim. Ha cantat i ens ha deixat cantar, i tots hem corejat amb força quan ha entonat clàssics com Al Vent o l'Estaca. Hem tingut "l'exclusiva" de sentir la cançó Mudança, que ens ha explicat que ha escrit fa pocs dies, i el goig de ser d'aquells que "hem optat per la cultura per sobre del futbol" (ah, que avui hi havia partit?). I ens ha presentat a en Marc Durandeau i al Marcel Marimon (el noi de la guitarra!), dos cantautors que estaven allà i a qui ha convidat a tocar alguna cosa després. 

Quan en Cesk ha donat per finalitzat el concert, de seguida s'ha animat a tocar en Marc Durandeau, i la seva música ens ha semblat una mena de country catalanitzat, o una música que seria molt adequada per posar al cotxe, conduint per una carretera infinita d'aquelles dels Estats Units. Molt curiós! 

A en Marcel Miramon, membre del grup Rumb Al Bar, li ha costat una mica més arrencar, però finalment ha començat fent una versió rumbera de la Petita Rambla del Poble Sec, i ha animat a tothom amb un garrotín, i un parell de cançons de taverna. Que, per cert, a aquestes alçades ja havia descobert perquè em resultava familiar, i és que el vaig veure tocant fa un parell danys a un concert a la Vila de Gràcia, juntament amb Eldelvar, grup on toquen uns quants amics de classe.

Per acabar, tots tres han cantat junts Ulls de Color de Mel, versió feta per Els Pets de la cançó Brown-Eyed Girl, d'en Van Morrison, i quasi s'enfonsa el bar amb aquell "Shalalalala lalalalalaralirao"

Acabat el concert, moviment generalitzat: gent que s'aixeca, gent que surt, gent que va al lavabo (i em trobo l'Ignasi! que estrany!), gent que s'apropa als cantants... Nosaltres caiem en la temptació i comprem una còpia de "La mà dels qui t'esperen", que per alguna cosa és termosensible! 

Marxa la Clara i els altres quatre fem rumb cap al bar.. Ai!, cap al tren, i tornem a Rubí, no sense aconseguir un paquet de bastonets (amb oli d'oliva) de franc i riure molt, també de franc.

I fins aquí la crònica d'aquest triple concert.. la propera va de teatre!

Yáiza