No t'estimo (en llenguatge verbal)

Avui ens han dit que si hem de mentir més val que ho fem per escrit o per telèfon. Que cara a cara el nostre llenguatge no verbal ens traeix, i que qualsevol s’adonarà que mentim. M’han agafat ganes de plantar-me davant teu i dir-te sense embuts que no t’estimo. Que no t’estimo gens, que mai t’he estimat, que què t’has cregut. Tinc ganes de dir-t’ho alt i clar, amb totes les lletres. I que tu m’escoltis atent, i que mirant-me et fixis en les meves mans nervioses jugant amb el meu collaret, en el meu posat tens, en què no et miro als ulls, i en què la veu em surt forçada. I que no dubtis ni per un sol moment que t’estic mentint.

Les bases biològiques de l'empatia

Diuen els experts en medicina psicosomàtica i conductual, que el cervell humà té unes neurones especails, que ells anomenen neurones mirall. La funció d'aquestes neurones és percebre el que fan els altres, i ens porta a viure psíquicament una imitació del que suposem que estan vivint ells. Dit amb paraules planeres, ens permeten posar-nos en la seva pell. Si veiem algú pentinar-se, podem recrear perfectament dins el nostre cap què sentiríem nosaltres si tinguéssim una pinta a la mà i aquesta ens passés suau entre els cabells. Si veiem algú plorar, ens contagiem de la seva tristor. Si algú ens explica un problema, ens podem sentir angoixats. Això és també el que ens ha permès desenvolupar el llenguatge. El primer llenguatge (en la vida i en l'evolució) és el gestual, que neix per imitació del que fan els altres, i d'aquí apareix el llenguatge verbal.
He trobat molt curiós descobrir això, que tenim unes neurones especialitzades en fer-nos empàtics. I he pensat que hi ha gent que les deu tenir atrofiades!

Què escric?

Això és el que em passa pel cap aquests últims dies. Vaig tenir unes setmanes altament productives, en les que no podia deixar d'escriure ni un sol dia, en les que tenia més d'una entrada diària i havia de triar per no explotar el bloc (i els lectors!). I de cop, l'aixeta es va tancar, i ja fa uns quants dies que res, tu, no tinc ganes d'escriure res. 

També em faig aquesta pregunta en un altre sentit, que és el de revisar els meus textos i fixar-me en les coses de les que parlo. I últimament tinc una estranya tendència a parlar de mi, i a escriure sobre coses que no m'han passat, però que m'imagino que podrien passar. M'agrada posar per escrit les típiques historietes que una es munta per a ella mateixa, i recrear-me en els detalls. M'agrada perquè sovint són escenes boniques. No és que hi hagi cap mal, suposo, però em faria molta vergonya compartir-ho amb algú. Seria com obrir una finestra als meus somnis (sovint estúpids)... i no, de moment no toca. 

I després d'aquesta petita dissertació*, jo i la meva petita angoixa de no poder escriure res de profit, marxem a dormir. 

* Dissertació, dissertar: Discórrer metòdicament sobre una matèria científica, artística. (DIEC)

L'entrevista a RubíBlogs

Doncs sí, ja hi som! Ja tenim el programa de RubíBlogs d'aquesta setmana, en el que apareix l'entrevista que em va fer en Jordi Rius sobre aquest bloc. Aquí teniu l'enllaç, per a qui ho vulgui escoltar!

Petita crisi de diumenge a la tarda

Hi ha dies en els que és fàcil deixar-se anar i no tenir ganes de lluitar més, ni de fer res de profit. Dies en què tot és igual, i l’únic que ve de gust és quedar-se dins del llit, sense fer res, sense pensar res. Només estar allà i no ser ningú. De vegades viure cansa, i falta empenta per seguir-ho fent. Quan les motivacions s’esgoten i és diumenge al matí, i diumenge a la tarda i diumenge al vespre. I arriba la nit i t’adones que el dia ha quedat buit, amb totes les coses que tens per fer. Però siguem sincers, no tens ganes de fer-les. Perquè fer-les? Per quins estranys propòsits, per quines falses metes? Hi ha dies en què haver de fer les coses que fa la gent viva és una càrrega absurda, en què treballar no et dignifica, en què no trobes sentit a res. A res.

Para. No ploris més. Respira... ja és dilluns. 

Entrada cinquanta i una visita a la Ràdio de Rubí

Doncs sí, avui aquest bloc compleix la primera cinquantena d'entrades. Tot un què, si tenim en compte que ha estat en estat latent durant molt de temps. Em ve de gust fer una mica de repàs de la història i de les xifres del bloc, que ara és una bona oportunitat i no ho puc deixar per al centenar d'entrades, que no sé pas si hi arribarem! 

El meu bloc va néixer la nit de Nadal de l'any 2007. Mai no vaig arribar a fer una entrada de presentació o de benvinguda, vaig anar directa al gra. Va ser una mica el successor de dos blocs anteriors: el primer, fa tants anys que quasi ni me'n recordo, però es deia "La porta dels somnis", i crec que mai no va arribar a tenir ni una dotzena d'entrades. El segon, més prolífic, va ser "Una mirada a l'infinit", i era de poesia. Tots dos han quedat obsolets i tancats, malgrat que el primer està perdut en algun forat negre de la xarxa, mentre que al segon encara hi tinc accés. 

Si fem números, veiem que de les 50 entrades, 25 les he escrit des del 14 de desembre del 2010 fins avui. Així que... podríem dir que el bloc es va estar gestant durant tres anys sencers, amb un petit pic de creixement entre l'agost i el setembre del 2010 (11 entrades que els converteixen en una temporada eminentment prolífica, tenint en compte el poc que escrivia llavors), i que ara ha nascut i està més viu que mai. Com a mare orgullosa he de dir que m'alegro que sigui així, i molt. I que espero que duri. 

Les estadístiques diuen que em visita una trentena de persones el dia que publico alguna cosa, i pràcticament cap el dia que no apareix cap enllaç al facebook. Aquests números es disparen quan el tema publicat té a veure, per exemple, amb Els Amics de les Arts. Llavors han arribat a la meravellosa i esgarrifosa xifra de 200 visites a l'entrada en qüestió. 

Mica en mica, els comentaris rebuts han anat augmentant, i això és d'agrair (espero que no sigui fruit de la coacció de l'entrada anterior... era broma, eh!). I he rebut més coses: he tingut la sort d'anar coneixent una part de la blogosfera catalana que m'era completament desconeguda, i n'estic contenta. Gent que, com jo, s'explica a si mateixa a través d'un bloc.

I per últim, val a dir que no es podien celebrar les 50 entrades de millor manera que anant a la Ràdio de Rubí a parlar d'això, de les Coses de la Vida. Divendres vaig anar a gravar el programa RubiBlogs, amb en Jordi Rius, i va ser tota una experiència. S'emetrà demà dilluns a les 15h, i també es pot escoltar a través de la seva web, en directe o en diferit. 

Gràcies!

"El meu bloc s'alimenta dels teus comentaris"

http://www.saveourblogs.blogspot.com/

M'ha fet gràcia trobar un bloc dedicat a aquesta petita però transcendental guerra que lluita tothom qui escriu un bloc. I és que entenc que des de fora no es veu igual, però si no reps comentaris del que escrius... bé, només et queda obsessionar-te amb les estadístiques del bloc, i això és molt trist. És molt més sa per a tothom, opinar, comentar, i rebre respostes als comentaris. Crear un bloc 2.0 que sigui un punt de discussió, ja sigui sobre alguna cosa de profit o sobre la metafísica de la vida i els seus misteris. 

Així que res, ara ja no podeu dir que no us ho he dit. Espero els vostres comentaris, molt més dels que us penseu! Fins i tot els d'aquells que us veig cada dia, i em dieu directament què us ha semblat l'entrada. Bé, potser els vostres... es poden perdonar. Ja m'agrada que en parlem en directe! Però la resta no, eh! 

I demà, dues coses importants:

1. Complim la cinquantena!

2. Coses de la vida, anem a la ràdio! 

No desvetllo res més (ui, sí, ja veus tu quin misteri i quina intriga us estic fent passar, eh). Demà, més i millor (o això espero). 

Contra el viento

L'he acabat avui, i tenia pensat fer-ne la meva ressenya personal, però estic una mica mandrosa, així que de moment ho aparco. Només diré que m'ha agradat molt, que el recomano a tothom, i que definitivament la història és tan bona com prometia a l'inici (llegir les primeres impressions!). A més, citaré un petit fragment que he trobat important. Si més endavant m'animo, apareixerà a la pàgina "Llibres i més llibres".

"Nunca he entendido por qué tanta gente tiende a enamorarse de la persona menos adecuada. Hay algo que no acaba de funcionar bien en a química de nuestro cerebro, ésa que hace que distingamos a un ser entre todos, que lo veamos a él, y solamente a és, digno de nosotros, sin darnos cuenta de que a menudo no es más que la encarnación de nuestros peores demonios, el prototipo de todo lo que detestamos."

Títol original: Contra el viento

Autora: Àngeles Caso

Edició: Planeta, 2009

Pàgines: 267

Premi Planeta, 2009

Primeres impressions: vaig començar tot just ahir a la nit, i de seguida vaig pensar que la prosa amb què està escrit el primer paràgraf és deliciosa. La sorpresa va ser meva quan a còpia d'anar avançant em vaig adonar que esta narrativa acurada, i simplement bella es manté constant pàgina rere pàgina. És d'hora per dir si la història que ens explica serà tan bona com promet d'entrada, però llegir-la és un plaer pels sentits. (8/02/2011)

Les amistats asimètriques

Habitualment, sentiments com l’amistat, l’estimació o l’afecte, són cosa de dos. Són recíprocs i un dóna tant com rep. Espera de l’altre la mateixa dosi d’estima i les mateixes atencions. L’equilibri entre el que es dóna i el que es rep mai no és perfecte del tot, però quasi. I quan les coses no són així, sovint ens sentim amb dret de criticar aquella relació, acusant a l’un d’aprofitar-se de l’altre.

Però jo crec que no sempre és així. Els que em coneixeu potser entendreu això com la meva auto-defensa, però no és defensar-me de res, ni de ningú, el que pretenc ara, sinó explicar –com sempre- la meva manera d'entendre les coses.

A mi em sembla que les relacions no tenen perquè ser simètriques, sempre i quan les dues parts hi estiguin conformes. Hi ha cops en què deixa de ser utòpic allò de “donar sense esperar res a canvi” i estàs content de prendre el paper d’acompanyant, de conseller, o simplement de parell d’orelles. I possiblement l’altra persona no faci el mateix per a tu, però és que no cal.

Crec que he viscut aquestes relacions asimètriques des dels dos extrems. M’he sentit escoltada i acompanyada per bons amics, més grans i amb més experiència que jo, sense tenir la capacitat de ser el per ells els consellers que eren ells per a mi. I ara no em sap gens de greu poder ser jo qui acompanya. Tot al contrari: omple.

Democràcies i hipocresia

Els meus coneixements d'Història del Món Contemporani, de política, i de relacions internacionals són més aviat escassos, per no dir nuls, així que no, realment no m'hi hauria de posar. Per això mai tracto temes polítics en el meu bloc, no em mullo, i em guardo les meves dubtoses i potser mal fonamentades opinions per a mi, o per les sobretaules al claustre de la Facultat. Potser aquest cop també hauria de callar, vés si expressant el que penso faig el ridícul i poso de manifest la meva ignorància pel que fa aquest tema. 

Així que perdoneu, doncs, la meva gosadia, però quan aquest matí he sentit a la ràdio que Hilary Clinton, en boca dels Estats Units demanava a Israel que respectés al voluntat del seu poble, m'he recordat perfectament de la manera com Espanya, Anglaterra i el mateix gegant Americà -països altament desenvolupats i, sobretot, molt democràtics- respectaven la voluntat del seu poble (i de la població mundial) l'any 2003, quan aquest demanava a crits el "No a la guerra". De la mateixa manera -i sóc conscient que ara perdo una mica el fil, però em centro en casa nostra- suposo que Espanya respectarà la voluntat del poble català quan aquest demani la independència o -per no posar-nos extremistes- simplement el compliment de l'Estatut. De ben segur que es podrien anomenar altres casos de sordesa temporal dels governs envers la veu del poble i, si us ve de gust, els podeu explicar aquí sota. Aquests són, senzillament, els primers que m'han vingut al cap a mi.

Deu ser que tots tenim el nostre puntet d'hipocresia traient el cap de tant en tant, però és que la d'aquests governs nostres ja comença a fer una mica de pudor. 

Aurora boreal a la catalana?

Fa força mesos vaig estar escrivint sobre l'aurora boreal, i crec que vaig fer palesa la meva passió per aquest fenomen meteorològic tan impressionant. Suposo que us podeu imaginar el que m'ha suposat escoltar avui a TV3 que a causa d'una tempesta solar que va tenir lloc ahir, demà a la tarda nit tindrem un 10-20% de possibilitats d'entreveure l'aurora boreal des dels punts de Catalunya que estiguin menys ennuvolats i que tinguin una nit més fosca (és a dir, 0% des de Barcelona capital!). Per mi, agafaria el cotxe i me n'aniria a buscar el lloc perfecte. Un 10-20% és molt! Algú s'apunta? 

(mireu el vídeo!)

Blocs plens de mentides, o de mitges veritats

Tenir un bloc i mentir són coses molt semblats. Començant així, m'estic buscant moltes crítiques, així que anem per pams i aclarim de què parlo. Primer, parlo per mi. No sé què passa pel cap dels altres blocaires que més o menys conec. I segon, no vull dir mentir, potser vull dir explicar mitges veritats. O el que és el mateix, explicar només allò que et fa sentir orgullosa, allò que t'agrada, allò que potser, tot i no ser precisament bo i maco, vols compartir amb el món, perquè necessites que aquell o aquella altra ho sàpiguen. Què hi ha d'aquella part d'una mateixa que ens avergonyeix? Us penseu que no acaba mai escrita en una pàgina de l'editor de textos? Mentida! Mentida, mentida, mentida. Pràcticament tot el que és important, acaba escrit, en un lloc o altre. Almenys, dins la meva vida. Escrits que posen en evidència els punts més febles, escrits que ens fan perdre tota dignitat, escrits que confessen que realment no sempre estem bé. I què apareix aquí? El que vull, el que jo curosament trio, i selecciono. El bloc és un petit aparador de la meva vida, i els aparadors existeixen per a fer goig i ser bonics. No hi posaríem segons què, oi que no? 

Acaronant París

Hi ha dies en què ni per un moment penso que el curs vinent seré a París. Suposo que aquesta mena de dies anirà desapareixent a mida que es vagi apropant el moment de marxar. Cada dia hi sóc una mica més a prop, i coses com les que han passat avui fan més i més viva la idea de París. La jeune fille française amb qui he fet un cafè a mig matí, ha aconseguit posar llum a alguns dels meus dubtes, m'ha fet entendre part de la realitat d'un estudiant de Medicina a l'Univesité Paris VI, i m'ha explicat un munt de coses que em feia falta saber. Quan hem donat per acabat el nostre cafè, i ens hem acomiadat dient que la propera vegada que ens trobéssim seria en terres franceses, he baixat fins a l'Alibri. Caldrà donar una empenta a l'idioma. Així que he tornat cap a casa amb la Grammaire progressive du Français, i de passada, la cobejada "city notebook" de París que fa la Moleskine (es faran d'or gràcies a mi, ho sé, però era irresistible). 

7 de desembre, 1941

No l'havia vist mai abans. M'havia negat a veure-la perquè sóc poc de pel·lícules, i si són de guerra encara em fan menys gràcia. Però avui m'ha agafat desprevinguda, i quan me mare m'ha convidat a quedar-me a veure-la, no he fet esforços per resistir-m'hi.

M'ha deixat embadalida, xocada. És una història detallista i treballada, embolcallada a la perfecció en el corresponent context històric[1]. El fil que porten els personatges, i el fil històric s'entrellacen sense problemes, i cap dels dos treu protagonisme a l'altre, perquè cap dels dos té sentit sense l'altre. Per a mi, no és una pel·lícula d'amor. Tampoc no és una pel·lícula de guerra. Ni tan sols és una pel·lícula d'amor i guerra. Pearl Harbor és, abans de res, la història d'una amistat que supera tot entrebanc. I ens ensenya que l'amor és essencialment imperfecte, però no per això, menys legítim.[2]

Us deixo amb un recull de fotografies acompanyat de la banda sonora, per a què feu memòria, o per a què aneu fent boca, si no l'heu vista:

"I fear all we have done is to awaken a sleeping giant."

___________________


1. Evidentment, a ulls d'una gens entesa en Història, espero correccions per par del meu assessor històric personal (tingueu en compte que parteixo del punt de tenir dubtes sobre quins països composaven cada bàndol a la IIGM)


2. Entenent per imperfecte que no es tracta del típic amor "Disney" (inexistent a la vida real, per cert, però d'això en parlem en un altre moment). 

Villa Soledad

Al número 15 del Passatge del Dos de Maig, a quatre passes de l’Hospital de Sant Pau, hi ha una casa, petita i rònega, que s’anomena Villa Soledad. El primer cop que la vaig veure, em va venir al cap l’argument sencer d’una possible novel·la, mig històrica, mig psicològica, que evidentment mai no escriuré. Villa Soledad és una esquifida construcció d’una sola planta, abandonada, amb porta i porticons mig trencats i aspecte trist, que no pertany als nostres dies, ans al contrari, hom diria que va quedar ancorada al passat fa més de cinquanta anys. Les lletres del seu nom, de ceràmica, estan col·locades just a sobre la porta, com sentenciant el destí d’aquell qui gosi creuar-ne el portal. Malgrat que desentona d’allò més entre els altres edificis del passatge, com la part de darrera d’un supermercat o les consultes externes d’un centre mèdic, aconsegueix, vés a saber com, passar desapercebuda. I ho dic amb coneixement de causa, perquè no va ser fins moltes setmanes després de passar-hi per davant a diari, que em vaig adonar que existia. Aquells dies, el petit pati estava decorat amb quatre garlandes velles i descolorides, que encara li donaven un aire més melancòlic, com si els seus habitants l’haguessin abandonat a corre-cuita després de sonar l’última cançó d’una revetlla. Encara ara, els dies que m’hi fixo, que no són pas tots, em transmet aquesta mena de nostàlgia, i em transporta als dies en què aquesta caseta devia ser una més del carrer, quan la pintura de la seva façana encara era tota blanca, i els testos estaven sempre florits. Qui hi devia viure? Perquè li van posar aquest nom, tant de novel·la? Quines històries amaga?

Havia pensat fer-li una foto algun dia per acompanyar aquesta entrada, però ben mirat, en teniu totes les referències. Si mai no teniu res millor a fer, us convido a visitar-la. Potser algun de vosaltres hi troba la inspiració per escriure la possible història d’aquesta casa i ens fa creure que és real.