I final.

Això s'ha acabat. Faig les maletes. Adéu siau. Punt i final. Mil maneres de dir-vos que els dies d'aquest blog, han arribat al seu final. La idea s'ha gestat molt ràpid, fa poques hores que se'm va acudir que potser era moment de plegar del blog i de tota aquesta llarga etapa, i ja estic aquí asseguda, escrivint aquest post de comiat. 

El Coses de la Vida va néixer la nit de Nadal del 2007, així que té quasi sis anys. Ha passat per moltes èpoques i fases diferents, des de tot l'any 2008 amb 6 posts en total, fins el 2011, any de màxima productivitat amb 99 posts. En total, han estat 194 posts, comptant aquest, en els que he dit i deixat de dir, fet i desfet i repetit tot el que he volgut i més. És una xifra ridícula en comparació a altres blogs, però són el que tinc. 

Els darrers dos anys i mig han estat els més dolços, arran d'haver trobat la catosfera i  anar-vos coneixent a tots els que ara passaríeu per aquí si això seguís viu. M'heu vist feliç, trista, frustrada, romàntica, esperançada, divertida i absurda. M'heu vist escriptoreta, excursionista, estudiant, fotògrafa i fins i tot texidora. Heu vist la Yáiza real des de molts angles, però ara ja n'he tingut prou. Ara la meva vida personal tinc ganes que sigui per mi i per la meva gent més propera.

Creieu-me que tindré dies en què enyoraré visitar i llegir els vostres blogs. Creieu-me que fins i tot algun dia tindré una idea per fer un post aquí, i me l'hauré de menjar. Creieu-me que potser a alguns no podré evitar llegir-vos d'amagatotis. Però toca passar pàgina, tancar aquesta gran etapa que va dels meus 18 als 23 anys i no mirar enrere. 

No us penseu que tot quedarà aquí. Sóc un cul inquiet i ja tinc idees al cap per començar projectes nous. Segurament hi haurà escriptura, i posts, i blogs i medicina. Si la criatura creix sana i forta, potser algun dia us la vindré a presentar.

I això és tot. Gràcies pel temps i la paciència que m'heu dedicat durant posts i més posts. Una abraçada ben gran. 

Lagartijo Dundee, mode Pepito Grillo

El senyoret Dundee no ha deixat de passar per casa meva per fer-se el llest. El paio em va de veu de la consciència dient-me que estudiï. Malgrat que tots dos tenim un interès comú (l'aprovat a Nefrologia, o Nefzgoloshia, com diu ell), xoquem frontalment en molts aspectes. Ell diu que per aprovar he d'estudiar, i jo dic que no vull estudiar, ras i clar! Pf, té unes coses aquesta bestiola... Estudiar per aprovar, diu! Psss! Algú la pot fer callar?? No sabeu la queixalada que m'ha clavat al nas quan ha sentit que demà és festiu i que no vull fer res!! 

(—No la mozegueu mai al naz, queshta mosssa... no ejta shens fona!)

(—A callar!)


Per cert, si no ho sabeu, aquesta bestiola és cosí de la sargantana, que diu que es fa completament responsable dels aldarulls causats pel cosinet... Oi?

Endavant, enrere, tornar o desaparèixer. I una xapeta.

Ha passat força temps des que jo era encara una blocaire constant que estava a totes i que no me'n perdia ni una. Entenc que és aquesta constància passada la que m'ha reportat tres alegries, totes tres de les vostres mans, i amb el nom de les tres nominacions als c@ts 2012: Miscel·lània, Reflexiu i Catalans al Món. Ara fa un any i poc no podia ni somniar en ser nominada a alguna categoria, per mi era una cosa absolutament llunyana i inabastable. I dotze mesos després, pam: no una, sinó tres nominacions. I envoltada d'algunes bèsties blocaires que por em fan! Gràcies!

Aquest fet tan positiu es mescla amb un que no ho és tant: els blogs han anat perdent força a la meva vida, i han estat pràcticament desapareguts del meu dia a dia durant moltes setmanes. Això ha suposat també (i per vergonya meva) abandonar projectes en els que creia molt, com la meva Petita Guia de París, que ha quedat estroncada només començar. I quan, vist això, ja em proposava abandonar, em torna a picar el bitxet blocaire i torno a començar a anar amunt i avall per les vostres cases. Això sí, discretament i sense fer massa soroll.

Així que ara no sé què fer. Dic que plego, i plego? Dic que afluixo el ritme però em quedo? Torno a bloguejar com una boja? No sé ni què vull, ni què em convé, ni què és més natural que faci en aquest moment. Fa uns mesos em semblava que els blogs m'acompanyarien per sempre (o si més no, per molts i molts anys), i fa uns dies em semblava que desapareixerien de la meva vida d'immediat. I ara?

La conclusió és que com que ara mateix no em surt escriure un post de comiat, doncs no m'acomiado. Seguiré per aquí, suposo, al ritme que les ganes em permetin. No faig més prediccions. No sé si aquest ritme anirà a més a mida que passin les setmanes, o a menys quan l'energia que encara tinc s'acabi esgotant. Però ja ho anireu veient, oi? Serem per aquí.

De moment, gràcies a tots per tot, per les coses compartides fins ara, i per ser tant macos (ai, que em poso nyonya...). I aprofito l'avinantesa per lluir, jo també, la meva xapeta de nominada:

 

Una història blogaire

Ahir la Montse explicava com s'hi va embolicar (amb els blogs, és clar!), i ens demanava que expliquéssim als comentaris com hi havíem arribat nosaltres. Com que em vaig animar i li vaig deixar un comentari llarguíssim explicant la meva (fins i tot vaig rebuscar per la xarxa per explicar-ho amb precisió) vaig pensar que això ho havia d'aprofitar per fer un post. I aquí el teniu! 

Quan tenia 15 anys (en fa set) ja havia escrit  puntualment alguns textos que potser podria classificar com "assaig" o "article d'opinió" i com que ja m'agradava molt remenar per internet (havia tingut alguna web cutrilla amb una amiga), vaig decidir, sense que en recordi més detalls ni circumstàncies, crear un blog i penjar-los allà. I així vaig crear La Porta dels Somnis*, el meu primer blog. No va passar de les cinc entrades (i un sol comentari!). Poc després de crear-lo vaig descobrir Relats en Català, i ho vaig trobar molt millor lloc on penjar els meus escrits, que van passar a ser més aviat relats de ficció. A més, allà tenia gent que em llegia i em comentava (alguns ara ronden per aquí...), i teníem una dinàmica molt maca. Va ser la meva primera comunitat virtual, si ho voleu anomenar així. 

Però poc més d'un any després, cap al 2006, vaig començar a escriure poesia... ehem. Poemes en castellà, o poemes massa íntims que no tenien cabuda a Relats en Català. Així que, com que havia passat mooolt de temps (als meus ulls jovenets), el primer blog ja estava caducat, i a més, em calia un espai nou perquè el que volia penjar-hi llavors era diferent, era poesia. I així va néixer el segon blog, Una mirada a l'infinit**. El van omplir al llarg de dos anys i poc, una vintena llarga d'entrades, totes farcides d'horrorosa poesia adolescent! (Només en salvaria un parell, però més val que quedin per l'oblit).

I finalment, la nit de Nadal del 2007 vaig crear el Coses de la Vida. La idea tornava a ser la mateixa del primer blog: un lloc on dir la meva i esplaiar-me. El primer, la Porta, havia quedat del tot oblidat al fons de la meva memòria, i no en recuperaria l'adreça fins més tard. Començava de nou amb un blog, però,... com que no coneixia ningú més amb blogs, el pobre Coses de la Vida va estar sol i trist durant quasi tres anys, amb una desena d'entrades que ningú no comentava. Però ja era allà, bategant, esperant el seu moment. El moment va arribar cap a l'estiu del 2010, quan vaig decidir reengegar-lo. Vaig canviar l'estètica negra i fosca amb què havia nascut i vaig posar-li la imatge de fons que potser alguns de vosaltres recordareu (els caramelets de coloraines i les lletres vermelles) i que vaig tenir fins al setembre passat. Vaig començar a escriure, amb una freqüència dubtosa, però molt superior a la que havia mantingut fins llavors. 

I llavors, què? Doncs un bon dia de principis del 2011, remenava el blog de Els Amics de les Arts i vaig saltar a aquest post de El Tentacle, que els havia dedicat una tira. I allà vaig veure que comentava un tal XeXu, i com que jo anteriorment havia conegut un Xexu, vaig entrar a fer el tafaner. I pam, vaig descobrir el Bona Nit i tapa't d'en XeXu (que evidentment no era el meu conegut), i des d'allà... a tots vosaltres. Va ser el salt a la catosfera. I la resta de la història... ja la coneixeu!

Per això mai sé quan celebrar l'aniversari del blog: el 24 de desembre, quan el vaig crear? El 22 d'agost, quan el vaig reactivar? O bé quan vaig descobrir que la catosfera existia?

I vosaltres? Com vau arribar aquí?

* Blog encara existent. Prego que si algú el busca i el troba, tingui en compte que tenia 15 anys!

** Blog tancat i barrat (pel bé de tothom).

.fr

Doncs arribo a París i ara resulta que jo sóc .fr. Sí, sí, mireu com em surt! Alguns dels vostres blogs se m'obren així, tot i que s'obren igual amb el .com que amb el .fr. Vosaltres com em veieu a mi?! 

Algú altre que visqui a l'estranger ha detectat el mateix?? 

La veritat és que .fr em molesta menys que .com.es, però posats a fer, preferiria el .cat, és clar... Quines coses més pesadetes! 

Per cert, aprofito aquest post breu (ho he aconseguit?) per dir que he passat uns dies a Barcelona, però que ja torno a ser a París, amb molta feina a passar pels vostres blogs i amb alguns posts pendents, com ara... una crònica de concert!

Apa... bon dia i feliç primavera!

RC - Chop Suey

Aquesta és la meva proposta al Relat Conjunt d'aquest mes!! Com que l'altre cop vaig trigar molt a fer-lo, i ara he anat força ràpid... pràcticament se m'han enganxat. Torna a ser una mica llarg, però espero que no se us faci pesat! =)

Chop Suey, Edward Hopper

L’Helena va entrar al restaurant d’una revolada. Es va apropar a la barra i va demanar un cafè sol, impacient i amb presses per tornar a la biblioteca de seguida. Quan el cambrer li va servir, va pagar i el va agafar per anar a seure a la taula més propera que trobés buida. Anava de bòlit amb l’examen de Dret Mercantil i no tenia res més al cap, per això es va esglaiar fins al punt de deixar caure la tassa a terra quan una noia que talment semblava ella mateixa li va tocar l’espatlla amb la mà i li va dir amb un murmuri, perdona, podem parlar un moment?

La intrusa que li havia copiat la fisonomia, el color de cabells, el to de la pell, l’alçada, la figura, la veu, i fins i tot el barret blau marí que duia aquell dia, es va disculpar profusament per l’incident, tal i com ho hauria fet ella mateixa, va alertar al cambrer de la trencadissa, i li va demanar dos cafès més. Una Helena quasi paralitzada encara, es va deixar arrossegar fins a una d’aquelles tauletes de marbre a tocar dels grans finestrals, i s’hi van asseure totes dues, l’una davant de l’altra.

—Em dic Emma, —va dir la intrusa—, i suposo que et dec una disculpa per haver-te espantat així. Però és que... volia parlar amb tu, perquè vaja, veient-te de lluny m’ha semblat que tu i jo...

—Que tu i jo som com dues gotes d’aigua —va concloure l’altre, que seguia sorprenent-se per moments a mida que trobava més i més semblances amb la seva interlocutora.— Jo em dic Helena. Encantada.

—Molt de gust! Escolta, no ho trobes molt estrany, això? El primer que he pensat és que hem de ser família. Podríem passar per germanes bessones! Tu no deus ser pas adoptada, oi? —a l’Emma li encantaven els misteris i jugar a detectius, i ja es veia descobrint qui sap què sobre el passat de la seva família.

—No ho sóc, no. —l’Helena es va aturar mentre el cambrer, mirant-les un pèl estranyat, els servia els dos cafès—. Visc amb els meus pares i amb el meu germà gran, som una família del tot corrent. —Va remenar el seu cafè, i posant-se una mica vermella va confessar perquè s'havia espantat tant—. Jo l’únic que he pensat és que erets la meva doppelgänger. És una paraula alemanya que utilitzen per anomenar el fenomen de veure’t a tu mateix fora del teu cos. Nosaltres en diríem veure el teu doble, o alguna cosa així. Fa un parell d’anys vaig estar llegint un llibre de fenòmens paranormals, i en parlaven extensament. Es veu que és molt mal auguri! No sé per què vaig retenir precisament aquesta informació, però el cas és que no hi havia pensat més fins que t’he vist ara fa un moment.

—Això que expliques és interesant. Però em penso que estarem d’acord en què tu ets tu, i jo sóc jo, i que cap de les dues és un espectre paranormal de l’altra. Oi?

—Sí... sembla que per força he d’estar d’acord amb tu! Llavors, què?

—Jo segueixo pensant que hem de tenir algun llaç familiar... —va insistir l’Emma quedant-se encantada uns segons. Va fixar la vista a través del vidre i repassant sense adonar-se la S i la U lluminoses d'aquell cartell que anunciava chop suey, plat que havia esdevingut el menú típic de tots els estudiants que tenien classe a la tarda i passaven per aquell restaurant a fer un mos entre classe i classe.— Escolta, segur que cap dels teus avis es deia Jefferson de cognom?

Tot assaborint aquell cafè de mig matí es van posar al corrent de les seves vides. Totes dues estudiaven a la Facultat de Dret que era allà al costat mateix, però l’Helena hi acabava d’entrar feia pocs mesos, mentre que l’Emma ja hi portava un any. Van dedicar bona part del seu temps a desfilar els seus respectius arbres genealògics fins allà on els coneixien, amb intenció de descobrir-hi un passat comú, o algun punt misteriós que les pogués ajudar a descobrir si tenien algun parentesc desconegut. Però cap d’elles era adoptada, i a cap d’elles li mancaven ascendents com per començar a fer suposicions estranyes. Fins i tot van repassar els cognoms de solteres de les seves mares, àvies, ties i besàvies, sense cap resultat fructífer. Van haver de reconèixer que la seva semblança física havia de ser fruit de l’atzar (cal dir que si aquesta escena hagués tingut lloc en els nostres dies ho podrien haver atribuït a alguna casualitat genètica, però poc en sabien de tot això a principis del segle XX), i els va fer prou gràcia haver-se conegut. De fet, van pensar que tard o d’hora s’haurien trobat, i fins i tot van jugar amb la idea més que probable de ser confoses pels seus respectius companys de classe. Feia gairebé una hora que parlaven quan l’Helena va fer un cop de cap:

—L'examen! Ostres! —i mirant el rellotge—. Tinc l’examen de Dret Mercantil d’aquí vint minuts! Tenia la intenció de fer un cafè ràpid i tornar a la biblioteca, que el porto molt malament, però amb tot plegat m’he distret.

—Dret Mercantil? Va ser una de les meves assignatures preferies, el semestre passat! Segur que t’anirà molt bé l’examen. —L’Emma l’animava sense fixar-se gaire en la cara de pànic que feia l’altra—. I bé, res, em sap molt greu haver-te donat aquell ensurt. Si hi ha qualsevol cosa que pugui fer per tu... Ja saps, vull dir per compensar-te la mala estona que t’he fet passar!

—No t’amoïnis dona, no passa res! —Llavors dubta un moment, mira als ulls a aquella noia que és tant com ella, i pensa que si ella mateixa no tindria inconvenient en fer el que està a punt de demanar, potser l’Emma tampoc en tindrà—: i escolta... dius que Dret Mercantil va ser la teva assignatura preferida?

* * *

Afegit wikipedià: 

Chop Suey (1929) is a painting by Edward Hopper which portrays two women in conversation at a restaurant. According to some art scholars, one "striking detail of Chop Suey is that its female subject faces her doppelgänger." [1] Others have pointed out it would not be so unusual for two women to be wearing similar hats, and that it is presumptuous to claim doppelgängers when one of subject's face is not visible to the viewer.[2] As with many of Hopper's works, the painting features a close attention to the effects of light on his subjects.

He buscat coses sobre el quadre per internet, i quan he vist això que explicava la Viquipèdia m'ha agradat, i ho he utilitzat per construir el relat!! =) 

Un regalet per vosaltres

Ni us he felicitat les festes, ni el Nadal, ni el Sant Esteve. I segurament no faré post de balanç, ni de bon any nou, ni res de res. Digueu-me rància, però faig el que puc amb el meu temps! 

Tot i això, fa dies que tinc un regalet pensat per vosaltres, i ara que tinc una estona, us el deixo aquí. 

Aquesta és la llista de reproducció que ha sortit fruit de recollir totes les vostres Cançons de Naixement. Em va semblar maco poder-les ajuntar totes i escoltar-les seguides. No sé com ho veureu vosaltres, però en principi les he ordenat segons vau anar comentant el post anterior, i hi he posat una "nota" indicant a quin blocaire pertany la cançó.

Em sap greu perquè diria que en moltes d'elles he posat una versió amb publicitat, i això talla molt el rotllo... Si algun dia m'inspiro, miraré d'anar-les canviant, però és una feina pesada. 

I res, us vull donar les gràcies per l'acollida que va tenir aquell darrer post, ja que ha batut tots els rècords d'aquest bloc en quant a número de comentaris. Fa goig veure que us animeu així amb una cosa que he escrit jo! 

Ah, i evidentment, si algú no va ser a temps de passar a dir la seva cançó, encara està a temps de fer-ho. Mentre jo les vagi rebent, les aniré afegint a la meva llista, que ara ja és la llista de tots! ;) 

Abraçades per tothom!! No sé quan tornaré a publicar, però com que més val ser previsora... 

Bon Any Nou 2012!!!