L'estiu que comença

Títol: L'estiu que comença

Autora: Sílvia Soler

Edició: Editorial Planeta SA, 2013

Número de pàgines: 223

Premis: Premi Ramon Llull 2013

Els destins de la Júlia i l'Andreu estan entrellaçats des d'abans de nèixer, des del moment en què les seves mares, amigues íntimes i inseparables, van passar els respectius embarassos plegades i van desitjar que, aquells nens que esperaven, estiguessin sempre tan units com elles. Però com passa a la vida real, cadascú vol ser amo del seu propi futur i prendre les seves decisions sense altres condicionants, així que els nostres protagonistes intentaran fer la seva, malgrat que la vida sembla entestar-se a unir-los. 

La Sílvia Soler ens relata cinquanta anys de les vides de la Júlia i l'Andreu, de les famílies Reig i Balart. El relat s'estructura basant-se en moments concrets, escenes determinades, que tot sovint inclouen la nit de Sant Joan, l'inici de l'estiu, i que ens van mostrant com els protagonistes creixen i canvien, però sempre es troben al voltant de la taula parada a la terrassa de Casa Balart per la revetlla. La narració segueix l'ordre cronològic, però va a salts, passant dels quinze als divuit anys, després als vint-i-tres, o vint-i-cinc, trenta, trenta-cinc, quaranta, quaranta quatre... i fins als cinquanta. Amistat, família, amors i desamors, malaltia i mort acompanyen les vides de les dues famíles, com passa a les vides de tots nosaltres, i va conduint a la Júlia i a l'Andreu per camins que potser no haurien sospitat mai. 

El títol del llibre, i l'èxit que ha resultat tenir per Sant Jordi, apuntaven maneres, i com era d'esperar, no m'ha decebut gens. L'he llegit volant, sense poder ni voler parar. La història enganxa i absorveix, està escrita d'una forma exquisita però fluïda, que no entorpeix la lectura, i el fet de narrar moments concrets i estalviar-se la palla fa que s'avanci amb rapidesa. Un punt especialment dolç per mi, és la trascendència que tenen en el llibre les revetlles de Sant Joan, una nit que també té importància per mi i que sempre m'ha agradat. Com a sola nota negativa, diré que fins a cert punt és previsible, tant el final —que d'altra banda, trobo que és el més encertat— com certes escenes que només començar ja veus a venir com acabaran. Un avís que he de fer, és que si sou de llagrimeta fàcil com jo, no oblideu portar els mocadors de paper sempre a sobre. És un d'aquells llibres que m'enamora i la història del qual tindré al cap durant dies, acompanyant-me en tot moment; i suposo que això es deu a la mestria amb que l'autora aconsegueix transmetre'ns el que senten i pensen els protagonistes amb cada fet, amb cada conversa. 

En certa manera, la història pot fer pensar en La solitud dels nombres primers, però per mi la diferència rau en la proximitat que tenen els personatges de Soler, que són molt més fàcils de comprendre i amb qui podem empatitzar molt més. A la novel·la de Giordano, molts cops hauria parat a donar dues cleques tant a l'un com a l'altre, per aturadets i curts de gambals. No és el cas en aquest llibre. En conclusió, novel·la altament recomanable, i apta per a tots els públics. Malgrat ser o semblar un "llibre per dones" crec que qualsevol home bon lector en podria gaudir perfectament.

Tor. Tretze cases i tres morts.

Títol: Tor: Tretze cases i tres morts. 

Autor: Carles Porta

Edició: La Campana, 2005. 6a edició, 2006. Inclou DVD amb el Trenta Minuts.

Pàgines: 418

Això no és una novel·la de ficció. Tor és un poble diminut del Pirineu, dins del municipi d'Alins (Pallars Sobirà) i a tocar d'Andorra. A Tor, fa més d'un segle, hi vivien 150 persones, repartides en tretze famílies, o tretze cases, com és diu al Pirineu. No hi arriba ni llum, ni aigua, i molt menys gas o telèfon, per això a l'actualitat no hi viu ningú tot l'any. Tor s'ha fet tristament famós pels tres assassinats que hi ha hagut en les darreres dècades, fruit de tot un seguit d'odis i cobdícies que ja fa temps van trencar la pau que s'hi havia respirat antigament. I és que la muntanya de Tor és una gran extensió de terreny  que sempre s'ha considerat propietat dels veïns del poble, però la poca precisió d'aquesta definició de propietat, sumada al fet que el terreny prometia grans projectes amb molts beneficis econòmics, han acabat portant la mala maror i les tres morts.

Tot això ens ho va desgranant Carles Porta, que l'any 1997 es va dedicar en cos i ànima a investigar tota la història de Tor arran de l'última mort, la de Josep Montané —Sansa— que va tenir lloc l'any 1995, pocs mesos després que el Jutjat de Tremp el declarés amo únic de la muntanya. La investigació, inicialment feta per un Trenta Minuts (TV3) va obrir tans fils i tantes hipòtesis sobre l'assassinat sense culpables de Sansa que el reportatge de poc més de mitja hora no ho podia abastar. Vuit anys més tard i amb informació nova, Carles Porta publica aquest llibre, a mig camí entre crònica periodística i novel·la, que ens relata pas per pas, tota la investigació. 

Amb aquest llibre he descobert que llegir sobre fets reals és més interessant del que mai hauria pensat. Amb sentències dels jutges incloses, i informes de l'autòpsia, tot és tan versemblant que te'n fas creus de poder posar el nas d'aquesta manera en assumptes aliens. També t'adones que la realitat supera sempre a la ficció, i és que aquesta història és un embolica que fa fort, que després de llegir el llibre sencer i tornar a veure el reportatge, encara no sé qui són els bons i els dolents. I és que suposo que a la vida real, no sempre hi ha uns bons i uns dolents fixos que facin el seu rol i prou. Per molt que en Carles Porta s'esforça en desxifrar els fets i les declaracions i a posar-los en ordre, tot plegat segueix sent un gran embolic, i malgrat tenir-ne una visió global, costa fer-se una idea precisa de tot plegat.

Fa molts anys que vaig clissar per primer cop aquest llibre (deuria ser el mateix 2005, quan es va publicar) i ja em va cridar l'atenció. Evidentment, jo no sabia res de la història (quan es va emetre el Trenta, jo tenia 7 anys), però la idea em va enganxar de seguida. Per una cosa i per l'altra, sempre ha quedat posposat fins que va caure a les meves mans el Sant Jordi del 2012. I avui l'acabo. Propera parada, Fago. 

El Trenta Minuts: 

http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1110/Tor-la-muntanya-maleida

Ensemble, c'est tout

Títol original: Ensemble, c'est tout (any 2004)

Autora: Anna Gavaldà

Edició: J'ai lu, 2004

Pàgines: 573

Títol en català: Junts i prou
 

La Camille pinta. Pintava, més aviat, ara és dona de fer feines als vespres. En Philibert, aristòcrata de pura sang, lloga una habitació de casa seva a en Frank, cuiner, l'existència del qual gira entorn les noies, la moto i la Paulette, la seva àvia. La Paulette viu sola, cau molts cops, amaga els blaus que es fa, i viu morta de por només de pensar en morir lluny del seu jardí. Aquests quatre personatges no s'haurien d'haver conegut mai. Massa perduts, massa sols, massa atrotinats... I malgrat això, el destí, o bé la vida, la casualitat, l'amor —digueu-li com volgueu—, s'encarregarà de donar-los una petita empenta. La seva història és la teoria dels dominós però a l'inrevés. En comptes de fer-se caure, ells s'ajuden a aixecar-se. 

M'he limitat a (traduir i) copiar l'argument de la contraportada del llibre perquè em sembla —per un cop a la vida— completament encertat. Aquesta història gira entorn a aquests quatre personatges, en com n'estan de perdurs, com es troben, i com s'ajudaran els uns als altres. A mida que passem pàgines, anem descobrint, també, el seu passat. Què els ha portat fins a la situació en què es troben al començament de la novel·la? Ells mateixos ens ho aniran explicant. Està dividida en cinc parts, i cadascuna d'elles en una vintena de capítols, de vegades de mitja pàgina. Segons com, sembla que vagi construint tota la història amb retalls de moments concrets, com si ens donessin les peces i haguéssim de muntar el trencaclosques nosaltres. Però no sempre és així, hi ha fragments en què explica un bon tros d'història d'una sola tirada. Si he de dir-ne una cosa dolenta, em queixaré a crits de l'epíleg. No puc dir perquè sense espatllar el final, però l'he trobat completament innecessari, prefereixo que ens deixin més llibertat a la imaginació. Retallada! 

 Bé, altre cop novel·la francesa! Però res de comèdia romàntica i millor, amb diferència, que les que havia ressenyat fins ara. Aquest llibre el vaig comprar al setembre (per 2'5€!!) i el vaig començar a llegir llavors, però el vaig haver de deixar perquè em perdia massa coses per l'idioma. Ara l'he reprès —entenent-lo molt millor— i, un cop superat el punt on l'havia deixat el primer cop, no he pogut parar. M'ha fet pensar i m'ha fet somriure molts cops. M'ha ensenyat coses interessants i sobretot, m'ha fet passar bones estones. I m'ha fet sentir contenta perquè passa tot a París i coneixia els llocs dels que es parlen! Pel que fa a recomanar-lo o no, siguem clars, el gènere és el que és, i potser és un "llibre per dones", però sincerament, em sembla una molt bona novel·la, i el recomanaria obertament a tothom susceptible d'estar content de llegir històries de l'estil. 

 Aprofito també per dir, que d'aquest llibre també n'han fet una pel·lícula, l'any 2007, protagonitzada per l'Audrey Tautou (més coneguda com a Amélie) i el Guillaume Canet (molt guapot, el noi). Em va deixar una sensació agredolça: d'una banda, genial poder veure i posar imatges més reals a tot el que havia llegit. De l'altra, amb la història ben fresca al cap, la pel·li em va semblar poc més que retalls i pedaços d'algunes escenes de la novel·la, enganxats de qualsevol manera per explicar, molt a mitges, una història massa complexa. Personatges simplificats, detalls importants modificats per fer més bonic, moltes coses passades per alt descaradament... M'agradaria saber si la història s'entén veient només la pel·lícula! Però bé, suposo que condensar 573 pàgines en 1h30 no és senzill, no?). Aquí us deixo el trailer, per si el voleu veure, però aviso que NO hauríeu de mirar-lo si teniu intenció de llegir el llibre!!! A mi em sembla que fa spoilers... 

La metgessa de Barcelona

 
Títol original: La metgessa de Barcelona

Autor: David Martí

Edició: 1a ed., Barcelona, 2012. (Grup62)

Pàgines: 262

 


El dia de Nadal de 1562 les vides de la Lluna Aymerich —metgessa— i de la seva filla Eulàlia, comencen a canviar precipitadament. És en aquestes dones i alguns dels seus aliats, que recaurà la missió d'evitar que El Llibre de les essències, un tresor de la humanitat de valor —i també perill— incalculable, caigui en les mans equivocades. Al llarg de l'aventura, una epidèmia de pesta i un atac per part d'enemics misteriosos i enigmàtics, assolaran la ciutat de Barcelona, que també la Lluna mirarà de protegir.

Novetat d'aquest Sant Jordi, aquesta novel·la es troba a cavall de la novel·la història i la fantàstica, amb un toc d'aventures entremig. Combinació perillosa, ja que la novel·la històrica sol intentar ser fidel a la realitat, mentre que en la fantàstica 'tot s'hi val', sempre que es mantingui una lògica dins la història. L'argument és interessant i complet, amb uns clars personatges principals i els seus secundaris, cadascú amb la rellevància necessària en el text. Està escrit de forma prou planera, la lectura és senzilla i ràpida i no costa gens anar passant pàgines, cosa que el fa ben agradable. Un punt fort és que explica, sense excedir-se, coses interessants de la història i construcció de la ciutat de Barcelona, molt agraït pels que la coneixem. Per contra, trobo que l'autor es perd en alguns raonaments, fent que el lector s'hagi de creure les coses 'perquè sí', de manera que al meu parer el text perd coherència interna. Un exemple és que en un capítol es dóna una mena de 'joc de pistes' per arribar a un punt, i les pistes s'aguanten amb pinces... res a veure, per dir alguna cosa, amb els jocs de pistes que fa Dan Brown a El Codi da Vinci (que no és un llibre que m'agradi, però és l'exemple més clar que em ve al cap). 

Al meu parer és un llibre que es llegeix ràpid i de gust, no dubto que em quedarà un bon record de la lectura, però d'altra banda no puc deixar de dir que a mi no m'ha acabat de convèncer. Em costa d'explicar, però el que vull dir és que no m'he pogut 'creure' del tot la història. He llegit literatura fantàstica amb coses del tot inventades (vegi's Harry Potter), i en el moment de llegir-ho m'ho he empassat tot, com si fos la pura realitat. No ha estat el cas. Potser pel fet de mesclar fantasia amb realitat històrica. Per voler vendre màgia, encanteris, poders, i miracles sense donar-ne una explicació raonada. Altres punts fluixos que li he trobat és que passa molt per sobre alguns moments importants. És a dir que, quan passa una gran cosa per l'argument de la història s'ho ventila en quatre línies, no li dóna la importància que es mereix. I el mateix passa amb els personatges, que per la forma com estan explicats, no he pogut fer-me meus, ni sentir-los propers. El final és el que ha de ser, tot i que no m'agrada la manera que ha tingut d'acabar tancant part de la història, ni que hagi deixat algun fil sense lligar. 

La conclusió és que el llibre és prou recomanable, és distret de llegir i explica coses interessants. Sóc conscient que li he fotut força canya i que n'he destacat força coses negatives però és que sóc incapaç de callar les coses que no m'han agradat. Malgrat tot, no crec que sigui un gran llibre, i estaré encantada de discutir-ne opinions amb qui tothom que ja l'hagi llegit. Bona setmana!

Et si c'était vrai...

Títol original: Et si c'état vrai... (any 2000)

Autor: Marc Levy

Edició: Versilio, 2011

Pàgines: 250

Títol en castellà: Ojalá fuera cierto
 

Recordo el primer dia en què vaig topar amb aquest llibre. Em va cridar l'atenció, però estava en francès, el veia gruixut (era aquesta novel·la i la seva continuació reunides en un sol volum) i tenia altres objectius d'adquisició de lectura per aquella tarda. Setmanes després, vaig veure a ca la Jomateixa una ressenya molt positiva sobre una altra parella de llibres de l'autor, i això em va decidir, fa una setmana, a descarregar-me'l per l'ebook. Tinc la sort d'haver-lo pogut llegir en francès -i s'entén molt bé- perquè de moment no està traduïda al català. De totes maneres, estic segura que tard o d'hora caurà, ja que novel·les posteriors de l'autor, com les que ressenyava la Jomateixa, ja han estat traduïdes. Pels més cinèfils, també en van fer una pel·lícula (però un cop vist el trailer ja aviso que n'han fet el que han volgut... poc a veure amb el llibre). I aquí va la meva ressenya!

La Lauren és interna de medicina a un important hospital de San Francisco. La seva vida, tot i que un pèl solitària, és del tot normal fins que un dia pateix un accident de cotxe que després de quasi matar-la la deixa finalment en coma. Un coma profund, que la tindrà durant més de mig any desconnectada del món, o això és el que sembla a tothom. Passat aquest temps, l'Arthur, un nou llogater, s'instal·larà al pis que havia ocupat ella fins el dia de l'accident, i aquí és quan comencen a canviar les coses. L'Arthur estarà disposat a tot per tal de salvar la Lauren i aconseguir que es desperti. 

Torno a ressenyar una novel·la romàntica francesa. Com La délicatesse, aquesta es pot catalogar també de comèdia romàntica. Comèdia subtil, ja que aporta uns tocs d'humor que no passen desapercebuts, dibuixant davant dels nostres ulls escenes que com a mínim ens faran fer un somriure entremaliat. La resta del llibre, però, conté força filosofia sobre la vida i l'amor, i no és que sermonegi al lector gratuïtament, si no que ho entrellaça bé i subtilment amb el fil argumental. L'autor posa els peus tot sovint el camp de la medicina, i he de confessar que m'ha sorprès trobar-ho força rigorós. Darrere d'algunes escenes hi ha una bona feina de documentació i correcció per part de professionals de la salut.

He gaudit molt amb aquesta novel·la. L'he llegit a la velocitat de la llum els dies que m'hi he pogut dedicar, m'ha enganxat, l'he trobada interessant, i la història és del tot curiosa. L'argument m'ha sorprès en moltes ocasions, i la forma amb què està escrita és planera. No deixa de ser una novel·la romàntica, però fins ben bé el darrer terç del llibre ens podríem estalviar aquesta etiqueta odiosa. La recomano, sempre i quan no espereu la gran obra literària, i tingueu ganes d'una lectura lleugera, que tracta dels sentiments i les relacions humanes. Aconsello paquet de mocadors de paper a mà. 

La délicatesse

Títol original: La délicatesse

Autor: David Foenkinos

Edició: Éditions Gallimard, 2009

Pàgines:209

Edició catalana: La delicadesa. La Magrana (traducció de Jordi Martín Lloret)









La història d'amor la Nathalie i en François és completament perfecta. Tant, que la Nathalie té por de dir que "és feliç", per si això li porta mala sort. I malauradament, un dia tot acaba bruscament. A partir d'aquí, la Nathalie, admirada i estimada per tothom, però aliena a aquests sentiments, haurà de trobar la manera de començar de zero. Quant de temps viurà tancada dins seu fins que el rellotge es torni a posar en marxa? I com interactuarà amb el món a partir d'aquell moment? 

La délicatesse és, clarament, una novel·la rosa. Però de les bones. Destil·la les relacions humanes, especialment les sentimentals, i com les viu i les sent cadascun dels personatges. És una lectura lleugera i agradable, amb punts força bons, i tocs d'humor interessants. L'autor intercal·la amb la història petites observacions, definicions, o aclariments sobre coses que tenen a veure amb la història (com per exemple, la recepta del rissoto que mengen els protagonistes, o la definició de la paraula moqueta, de la que es queixa la Nathalie). 

He agafat aquest llibres després d'uns quants dies de molta desgana literària. I la veritat és que tot i ser en francès, l'he devorat en dos dies. A mi m'ha agradat molt i l'he llegit molt de gust, però no deixa de ser novel·la rosa i no parla de res més que no sigui l'amor i els seus problemes, per tant, entenc que a molts això no us interessarà gens. Al principi la novel·la em va sorprendre, perquè tot i que pinta una historieta d'amor cursi, de cop i volta et dóna una bona cleca, i això em va agradar. Però després s'acaba reprenent una mica el to "disney" i això ha fet que la meva opinió empitjori una mica. Però dóna una idea força bonica d'aquesta delicadesa que necessitem tots els humans. 


I per cert, ha França n'han fet l'adaptació al cinema, amb l'Audrey Tautou (l'Amélie!) com a protagonista. No sé si mai arribarà a casa nostra, però us deixo aquí el trailer. I aquí, la versió en anglès.

Mestressus i mestresses de casa

Aquest post ve arran d'un parell de fets recents. D'una banda hi ha la descoberta de la meva nova faceta de "Yáiza-mestressa-de-casa" durant les 3 setmanes que porto fora de casa. Vivint amb els meus pares, no feia pràcticament res de les tasques de la casa, i ara em trobo que he d'anar a comprar, cuinar, rentadores, fregar plats, escobrar, fregar el terra, la cuina, el bany... tot per mi!! I que a més, sóc una mica maniàtica i m'agrada que les coses es vegin ben netes, encara que no hagi de venir ningú a veure-ho. O sigui que contra tot pronòstic he trobat que tinc un punt de maruja molt curiós, que fa que tot sovint sorprengui la gent propera parlant de les feines que he de fer, del preu del menjar i del litre de sabó de plats, i de si les mantes que venen aquí són millors o pitjors que les d'allà... 

I l'altra fet, són els comentaris rebuts a l'últim post, que semblen posar de manifest unes clares diferències entre homes i dones a l'hora d'encarar les feines domèstiques. Així què, som o no som en ple segle XXI? Nois i noies, homes i dones que viviu sols, manifesteu-vos: feu la feina quan toca? De grat? Quan no hi ha més remei i de mala gana? I persones que viviu aparellades o en família: està ben repartit? Feu les feines plegats, o cadascú s'encarrega del que li fa menys mandra? (Espero que aquest post no trenqui cap matrimoni, eh!)

I per tothom: quina feina us fa més ràbia i quina feu més "de gust"? Quina no podeu suportar que no estigui feta quan toca? 

Va, començaré jo: em fa moltíssima mandra fer rentadores, potser perquè he de baixar a la bugaderia de la planta baixa, i perquè no puc controlar el que triga la secadora... així que vaig baixant a mirar com va cada 20 minuts! Un rotllo! En canvi, no em sap gaire greu haver de fregar plats, ho acostumo a fer mentre es fa el menjar... Cuinar més aviat m'agrada, compensa molt! I el que no suporto és que el terra es vegi brut fins i tot després d'escombrar i fregar... és que és groc i es veu tot, tot! 

L'home de la maleta

Títol original: L'home de la maleta
Autor: Ramon Solsona
Editorial i any: Proa, 2011
Pàgines: 295

L'home de la maleta ha conegut la II República, la Guerra Civil i la postguerra. Ara té 75 anys, i en fa quasi dos que és vidu. Tip d'estar-se a casa més sol que un mussol, decideix vendre's el pis, fer la maleta i anar a viure un mes a casa de cada una de les seves tres filles. Conviure amb elles i les seves famílies farà que topi amb moltes facetes del món modern que el sorprendran i que no serà capaç de comprendre. I mentre viu aquest periple de casa en casa, escriu a màquina les seves memòries, rescantant la seva infància i joventut, i portant a la llum veritats que sempre havia mantingut ocultes. 

La novel·la es pot dividir en tres parts. La primera, la més breu de les tres és una mena d'introducció que ens endinsa per primer cop en el món i el pensament del protagonista; la segona narra el pas per casa de les filles; i la tercera són les seves memòries. 

L'estil és força especial, no sé si propi de l'autor, o propi de la novel·la. Tot el text segueix els patrons del llenguatge oral, de manera que està farcit de barbarismes i repeticions. Tot això es veu encara més exagerat en la segona part, ja que figura que la introducció i les memòries estan "corregides" per alguna editorial. Com que està escrit "tal i com es parla" i concretament, com parlaria una persona d'aquesta edat, fa voltes constantment sobre els mateixos punts, i repeteix algunes idees amb molta insistència, tanta que fàcilment es pot fer pesat. 

A més, el protagonista mostra continuament una opinió molt crítica i destructiva d'algunes de les coses que passen al seu voltant i que ell no entén. Alguns, són temes socials típics, com ara l'homossexualitat o els nous models familiars. D'altres, semblen més aviat manies seves, com ara l'animadversió que mostra als gossos com animals de companyia. Aquestes opinions que exposa, i sobretot la forma que té de fer-ho, fan gràcia al principi, però a còpia d'insistir m'han posat una mica nerviosa, i fins i tot m'han fet venir ganes de deixar el llibre en algun moment. Al final no sabia si era una manera realista de ficar al lector dins la pell d'un home gran, o si era realment l'opinió de l'autor. Al final he optat per creure la primera opció, i he seguit llegint. 

En definitiva, però, és un llibre entretingut, amb bons tocs d'humor, i amb una molt bona descripció de com era la vida a Barcelona de la postguerra pels més desafavorits, explicada des d'una perspectiva que, per mi, és força nova. Puc dir que al final, m'ha agradat haver-lo llegit, tot i que hi ha hagut moments en què l'hauria engegat a pastar fang. El recomano... a mitges, segons el què espereu d'un llibre. 

Viu intensament! (II)

Quan va començar la sèrie catalana Polseres Vermelles, no em vaig poder estar de fer aquesta entrada. Com vaig explicar llavors, la sèrie em va captivar des del primer moment, i he de confessar que no m'he perdut cap capítol, tot i que n'he vist molts pel 3alacarta.

Tres mesos i tretze capítols després, la sèrie ha arribat a la fi de la seva primera temporada, i em sento una mica obligada a concloure el que vaig obrir aquell 24 de gener.

M'ha agradat, però alhora m'ha decebut. Intentaré explicar-me. M'han decebut moltes coses: una de fàcil, la interpretació d'alguns dels actors. En moltes escenes m'han semblat forçaces les actuacions de la Cristina i sobretot les del Lleó. Jo sóc d'aquelles que havia vist Herois abans que s'estrenés la sèrie, i prefereixo mil cops com actuaven en el llargmetratge. Vull afegir que em penso que la gent que ha vist la pel·lícula després, té l'handicap de no veure allà en Colo, sinó en Toni, i fer-se un bon embolic. És el problema d'haver repetit la majoria d'actors.

L'altra gran cosa que m'ha decebut -i potser la més important, per mi-, és la poquíssima credibilitat mèdica que donen a tot plegat. D'acord, sí, ja sé què direu els defensors afèrrims de la sèrie, que no és una sèrie de metges, ni de medicina. Però al meu parer, això no eximeix el guionista o director de la sèrie d'haver de donar credibilitat a l'ambientació que han escollit per la sèrie. No parlo de tecnicismes, sinó de versemblança.

I malgrat tot, m'ha agradat, perquè sinó no l'hauria seguit totes aquestes setmanes, sóc poc constant, i no sóc de mirar massa la televisió. No sé què és exactament el que m'ha agradat i m'ha enganxat, però em temo que no és ni més ni menys que el fil argumental de novel·la adolescent. D'aquelles de lectura fàcil, addicció alta i qualitat qüestionable. Potser quelcom que també em molesta, és el fet que no sóc amiga de seguir el que agrada causa tan furor a la majoria... i aquesta sèrie ha enganxat a massa gent!

Per no acabar amb mal gust de boca, cal dir que el final ha estat a l'alçada. Crec que els finals de temporada solen ser una de les coses més esperades i criticades per la majoria de gent. Penso que han sabut trobar un bon final de temporada, tancant pràcticament del tot el que ha passat al llarg d'aquests 13 capítols, però que alhora deixant oberta la petita esperança del retrobament del grup de nois.

Així que ara tocarà esperar -sense gaire presses- que facin la segona temporada. He sentit veus que seria d'aquí nou mesos, així que ja aniríem a parar al febrer de l'any que ve. I per anar plegant, us deixaré amb LA cançó de la sèrie, la que ha acabat sent cantada per tot de noietes adolescents boges que en sa vida havien escoltat una cançó en català (a part del Bon Dia), amb tots vosaltres...

Sense Tu - Teràpia de Shock

Això és tot, per avui!

Contra el viento

L'he acabat avui, i tenia pensat fer-ne la meva ressenya personal, però estic una mica mandrosa, així que de moment ho aparco. Només diré que m'ha agradat molt, que el recomano a tothom, i que definitivament la història és tan bona com prometia a l'inici (llegir les primeres impressions!). A més, citaré un petit fragment que he trobat important. Si més endavant m'animo, apareixerà a la pàgina "Llibres i més llibres".

"Nunca he entendido por qué tanta gente tiende a enamorarse de la persona menos adecuada. Hay algo que no acaba de funcionar bien en a química de nuestro cerebro, ésa que hace que distingamos a un ser entre todos, que lo veamos a él, y solamente a és, digno de nosotros, sin darnos cuenta de que a menudo no es más que la encarnación de nuestros peores demonios, el prototipo de todo lo que detestamos."

Títol original: Contra el viento

Autora: Àngeles Caso

Edició: Planeta, 2009

Pàgines: 267

Premi Planeta, 2009

Primeres impressions: vaig començar tot just ahir a la nit, i de seguida vaig pensar que la prosa amb què està escrit el primer paràgraf és deliciosa. La sorpresa va ser meva quan a còpia d'anar avançant em vaig adonar que esta narrativa acurada, i simplement bella es manté constant pàgina rere pàgina. És d'hora per dir si la història que ens explica serà tan bona com promet d'entrada, però llegir-la és un plaer pels sentits. (8/02/2011)

Viu intensament!

Tot just avui ha començat a emetre's la sèrie Polseres Vermelles, escrita per l’Albert Espinosa i dirigida per en Pau Freixas, el mateix equip de la pel·lícula Herois. Havia vist l’anunci a la televisió un parell de cops, sense parar-hi gaire atenció, i finalment avui m’he decidit a xafardejar una mica per internet, a rel d’assabentar-me que coneixem un dels actors.

M’ha enganxat des d’abans de veure’n el primer capítol. Suposo que primer, perquè passa a un hospital, i això ja suma punts a qualsevol cosa. Segon, es tracta d'una sèrie catalana, així que un altre punt perquè sí (sí, estic carregada de prejudicis! Però és que a més, posen moltes cançons en català!). I d’altra banda, el fet que hi hagi l’Albert Espinosa darrere, parlant de nens a l’hospital. Fa temps vaig llegir El Món Groc, i he d’admetre que aquest món, el de l’Albert Espinosa em crida molt l’atenció, m’encurioseix, i tinc ganes de conèixe’l millor. Perquè no parla només de la vida d’un nen a l’hospital, sinó que parla de la vida en el seu estat més pur, i de l’amistat. I sembla que amb ell aprens que hem de valorar el fet d’estar vius, i no tant si la vida ens dóna de més o de menys. Potser això és fàcil dir-ho quan tot va bé, però caldrà tenir-ho igual de present quan les coses vagin maldades.

No us negaré que d'entrada la sèrie pot recordar molt a Planta 4a, o que moltes coses que s'expliquen, ja les sabem del Món Groc. Però crec que l'originalitat no és sempre un requisit per a què quelcom agradi. 

En tot cas, li seguiré la pista a aquesta sèrie, i algun altre comentari caurà, d’aquí uns quants capítols o bé quan acabi.

"Podia semblar que no hi havia temps perquè passés mai res. Però era al revés, en realitat hi passaven moltes coses, però tot a una velocitat diferent. Molta gent, es pensa que quan ets aquí tot s'atura, però jo crec que aquí pots trobar una bona raó per viure."

(Polseres vermelles - Capítol 1)

Codi genètic

Títol original: Codi genètic

Autora: Amàlia Lafuene

Edició: Proa, 2009

Pàgines: 352

Idiomes disponibles: català, castellà (en procés de traducció)

Sobre l'autora (text a la solapa): Amàlia Lafuente (Barcelona, 1952) és metgessa i professora titular de farmacologia de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Es dedica a la docència i a la recerca. 

Argument (text de la contraportada): La descoberta d'un fàrmac contra l'Alzheimer centa les investigacions de la Marina Fontcuberta. Amb l'arribada d'un nou director a l'Institut de Neurociències, que ha fet una carrera brillant als Estats Units, la recerca es complica perillosament. Enlluernada pel magnetisme del flamant director, la jove Marina està temptada de saltar-se els límits de l'ètica professional.

Què en penso? 

Aquesta novel·la neix i creix entre bancs de laboratori, vasos de precipitats, bates blanques, articles, despatxos dels "superiors", gens, ratolins knockout, fàrmacs i estudis experimentals. Es nodreix de les relacions personals, de les il·lusions i dels desenganys, de l'ambició i l'humilitat, dels seus personatges; i mor entre les mans del lector, que no pot fer més que llegir-lo amb avidesa de la primera a l'última pàgina. Ens parla de creure en la recerca com a sistema per avançar i millorar la ciència, com a camí personal per "tocar el cel amb un dit" i que els malalts en siguin els primers beneficiats; però també ens parla de qui redueix la recerca a un simple negoci, generalment fraudulent, que dóna prestigi i enriqueix a pocs, mentre aixafa la resta. 

El fet d'estudiar Medicina, i estudiar a la UB, ha fet que tingués amb aquesta novel·la una forta sensació de familiaritat. Per primer cop, l'autora del llibre que tinc entre les mans és una persona relativament propera i coneguda (ha estat una de les meves professores de Farmacologia d'enguany), i de la mateixa manera, l'entorn en el que se situa la història és ben proper al meu dia a dia. He pogut recrear perfectament molts dels llocs pels que es movia la Marina Fontcuberta (fent especial menció a les galeries del claustre de l'Edifici Històric, que són realment impressionants). I em quedo amb la sensació de voler conèixer més i més aquest món, contenta que sigui ben proper al camí que he escollit. 

En resum i en general, i de la forma més subjectiva possible, aquesta novel·la m'ha agradat molt; m'agrada el món que reflecteix; els diferents personatges, ben definits i amb els seus caràcters propis; els lligams que es creen entre ells; els "petits drames" necessaris per la novel·la, però en cap cas exagerats; les intrigues i problemes, que es van resolent a bon ritme; els girs inesperats, que donen emoció a la lectura; i el final rodó, que tanca la història amb elegància i amb tots els fils lligats.

I per últim, un altre fet que em deixa molt bon gust de boca és veure com una persona dedicada a la recerca i a la docència, una científica de cap a peus, també pot dedicar-se a escriure, fer cursos a l'Ateneu i publicar una novel·la (i amb tant d'èxit!). Una prova més que, "els de ciències" també podem escriure, i no estem pas tan renyits com diuen amb "les lletres". 

I ara... què?

Llegiu-lo, no ho dubteu! I sobretot, encara amb més èmfasi, tots aquells que teniu quelcom a veure amb el món de les ciències. És una lectura ràpida, amena i interessant per a tothom, i també els seglars (no-religiosos, que no tenen res a veure amb l'àmbit científic) haurien de llegir-lo. Els tecnicismes que apareixen al llibre no impedeixen en cap manera el seguiment de l'argument.