Què hi ha, com ha anat el dia?

Dijous passat estava toveta. Podia culpar les hormones, l'enyorança, les poques ganes de seguir a París... el que vugluis, però estava toveta. Tu eres a berenar amb companyes de feina i no arribaries a casa fins més tard que de costum, i jo intentava activar-me abans que es fessin les tantes. Passava l'estona, i vigilava el mòbil esperant notícies teves, però durant molta estona tan sols arribaven silencis. Finalment vas parlar, ja anaves cap a casa teva, i aviat xerraríem una estona. Vaig decidir posar una mica d'ordre a l'habitació per avançar feina mentre feies camí, i em vaig posar una mica de música de fons.

 

Feia un parell de setmanes de l'últim cop que ens vam trobar, i em pesaven les tres setmanes encara llargues sense veure'ns. Desitjava més que mai una abraçada teva que no podia tenir, i em recava haver-me de conformar amb paraules dites a 1000km de distància. Estona després, sonava en Cesk, i pensava les ganes que tinc de poder arribar a casa (teva) després d'un dia dur, i poder-nos explicar com ens ha anat, què hem fet, i dir-nos que teníem ganes de veure'ns... ding-dong! El timbre de la meva habitació, molt escandalós, va tallar el curs dels meus pensaments. Sempre em sobresalto quan sona, no espero quasi mai visites. Vaig pensar que devia ser algú fent publicitat o demanant qualsevol cosa i que no obriria pas, no estava per romanços, però de totes maneres em vaig apropar a l'espiell per assegurar-me que no era cap dels meus companys de la residència. No, no eren pas ells, però la persona que veia a mitges amb l'espiell poc obert em resultava... ding-dong-ding-dong! Desde l'altra banda de la porta van picar altre cop i amb insistència, així que sense poder reflexionar més, vaig obrir. I eres allà. Tu. No vaig poder ni pensar.

Tu ja saps com em vaig llençar als teus braços (sonarà pel·liculero, però va ser així). Tu saps com et vaig abraçar molta estona, com et vaig besar amb força, i també saps si em vaig fer un tip de riure o de plorar. Ja saps com en va ser d'oportuna la teva arribada (amb banda sonora inclosa) i com he agrait aquests tres dies de regal amb tu.

Després van venir totes les explicacions. Totes les petites mentides que m'havies anat deixant caure durant dies per poder-te plantar a París sense que jo sospités res. Fa mesos vam tenir una conversa en què m'asseguraves que no hi hauria visites sorpresa, per motius de pes. I em vas convèncer! Res més. Només, altre cop, gràcies. Després d'aquesta visita, i amb les piles carregades, només queda afrontar els darrers dies. Ara ja són menys de tres setmanes.

Estels no tan fugaços

Fa poc més de quatre mesos vaig fer un post parlant de dos estels fugaços. Em referia a dues persones que havien passat de forma puntual per la meva vida, i que havien marcat la diferència, però la relació que manteníem tenia un punt i final previsible.

La primera d’elles era un metge, professor de pràctiques d’aquell moment. Tal i com vaig suposar llavors, vam deixar de tenir contacte un cop acabades les pràctiques, i des de llavors només hem intercanviat un parell de mails.

L’altre però, no va marxar. Va dir que ho faria, però no ho va fer. I jo vaig dir que el deixaria marxar, però tampoc no ho vaig fer. Quan vaig escriure aquell post, estava completament convençuda que desapareixeria de la meva vida. Però potser alguna cosa ja l’unia a mi en aquell moment, o potser és que jo vaig insistir més del que creia possible perquè seguís al meu costat. I a dia d’avui, puc dir que no m’equivocava quan escrivia que era una persona excepcional, i em sento afortunada d’haver-ho pogut descobrir. I a dia d’avui tinc la sort de poder dir que encara hi és.  I això em fa feliç.  

Tornes demà

Ja sé que en realitat no tornes, si no que vens. Però no em puc treure del cap la cançó, així que la utilitzaré pel títol d'avui. 

Des de fa dies o, realment, des que vaig arribar aquí, que m'he anat esforçant per tenir-ho tot a punt per la teva visita. El menjar que ens farà falta, els llocs que podrem anar a veure junts, i les coses que sé que t'agradarà trobar aquí. Perquè et sentis una mica com a casa, encara que ja m'has dit que serà la meva presència el que et farà sentir com a casa. Avui he dedicat la tarda als últims detalls: endreçar-ho tot, fer una mica de neteja, pensar on podràs deixar les teves coses i preparar-me jo. Físicament (en un patètic intent d'estar una mica més presentable per tu, encara que asseguris que no et cal), que mentalitzada ja fa dies que ho estic. 

Últimament tothom parla de la calor, que ja s'acaba i de la tardor que està a punt de començar. Tu l'estrenaràs demà dia 21, de ple, aterrant a París vora el migdia. Aquí fa dies que fa fresca. Alguns dieu que allà també està refrescant, però segur que aquí més. No et deixis la jaqueta, ni algun jersei i mitjons. I que ni se't passi pel cap portar sabates obertes!

No sé si ho he dit algun cop, però sempre m'ha emocionat bastant presenciar escenes de retrobaments o comiats a les estacions de tren o als aeroports. Bé, demà, nosaltres en serem els protagonistes. 

Benvingut!