Un regalet per vosaltres

Ni us he felicitat les festes, ni el Nadal, ni el Sant Esteve. I segurament no faré post de balanç, ni de bon any nou, ni res de res. Digueu-me rància, però faig el que puc amb el meu temps! 

Tot i això, fa dies que tinc un regalet pensat per vosaltres, i ara que tinc una estona, us el deixo aquí. 

Aquesta és la llista de reproducció que ha sortit fruit de recollir totes les vostres Cançons de Naixement. Em va semblar maco poder-les ajuntar totes i escoltar-les seguides. No sé com ho veureu vosaltres, però en principi les he ordenat segons vau anar comentant el post anterior, i hi he posat una "nota" indicant a quin blocaire pertany la cançó.

Em sap greu perquè diria que en moltes d'elles he posat una versió amb publicitat, i això talla molt el rotllo... Si algun dia m'inspiro, miraré d'anar-les canviant, però és una feina pesada. 

I res, us vull donar les gràcies per l'acollida que va tenir aquell darrer post, ja que ha batut tots els rècords d'aquest bloc en quant a número de comentaris. Fa goig veure que us animeu així amb una cosa que he escrit jo! 

Ah, i evidentment, si algú no va ser a temps de passar a dir la seva cançó, encara està a temps de fer-ho. Mentre jo les vagi rebent, les aniré afegint a la meva llista, que ara ja és la llista de tots! ;) 

Abraçades per tothom!! No sé quan tornaré a publicar, però com que més val ser previsora... 

Bon Any Nou 2012!!! 

Quina és la teva cançó "de naixement"?

Bona tarda a tothom!

Avui us vull ensenyar una cosa que he trobat pel facebook i que he trobat certament curiosa. Com tots sabeu a la Viquipèdia hi ha de tot (de tot, menys les solucions als enigmes del Mac, o als jocs d'endevinar el personatge de l'Assumpta!), i aprofitant que hi ha de tot, us proposo el "joc" que he descobert avui.

Es tracta que entreu aquí, cliqueu el vostre any de naixement, i un cop a la nova pàgina busqueu quin va ser el gran hit de la setmana en què vau néixer (als EEUU, clar...).

Jo ho he fet, i el resultat ha estat el següent: 

He de dir que aquest matí, quan he vist el grenyes que canta, m'he espantat una mica pensant que la cançó no m'agradaria de cap de les maneres (creia que seria heavy!), però l'he escoltada i m'ha agradat força. Força, força, eh! I en el meu cas, no coneixia ni la cançó, ni el grup, primera notícia que existien. Però també he de dir que a mi les cançons així dels 80... ja em solen agradar, ja.

Doncs res, va, us animo a què busqueu quin era el hit del moment en què vau néixer, i que el poseu en un comentari, així podrem sentir música diversa de totes les èpoques!! I noooo, no cal que poseu la data exacta de naixement, si no voleu! Només la cançó! I que digueu què us sembla, si us escau o si no, si ja la coneixíeu o no,... el que volgueu! 

Properament, un altre post musical! (no hauria de prometre posts, que després em fa mandra fer-los i quedo malament... què hi farem, sóc així! =P)

Furgar a la ferida

No ens agrada que els demés ens fiquin el dit a la llaga i el remenin dins. Coi, que fa mal. Però de vegades tenim una habilitat especial en furgar nosaltres mateixos a la ferida. Fins que el dit no entri més. Fins que faci tan mal que ja no sentim res. 

Tots tenim un passat, més o menys farcit segons l'edat i les experiències viscudes. Quan coneixem algú nou, sabem que té un passat, un bagatge, igual que nosaltres tenim el nostre. Ens podem arribar a sentir gelosos del passat de l'altre? Ho penso i em dic que és una tonteria. Fredament, dec estar malament del cap. Això és impossible. I tot i així, m'hi trobo. I com si no fos suficient, furgo aquest passat que no és meu i que no em pertany, i m'hi faig mal. 

Quan era petita però ja no tant, vaig descobrir on amagaven els meus pares els regals de Nadal (espero que cap criatura llegeixi el meu bloc, no vull aixafar il·lusions!). Em va costar molt, durant uns quants anys, no fer el xafarder (ep, que ara ja sóc grandeta i no ho faig!). Tot i que sabia que llavors em costaria fer cara de sorpresa al desembolicar els regals. Tot i que sabia que em podia decebre abans d'hora. Però algun cop heu sentit aquesta curiositat tan forta? No poder evitar ficar el nas en un lloc... per molt que saps que no et convé?

Avui crec que he tocat el fons de la llaga. Més endins ja no es pot furgar. En defensa meva he de dir que he aguantat la temptació molt de temps. I avui, quasi sense buscar-ho, m'ho he trobat enmig. Només espero que haver arribat a aquest punt serveixi per tancar tot això. La ferida, la curiositat i totes les seves combinacions. El malestar inicial s'ha acabat transformant en una mena de serenitat estranya. I ara, ja n'hi ha prou. I a tu... a tu, et dec una disculpa.

PD: Demano disculpes si avui no enteneu res del post. Necessitava escriure-ho, i encara que quedi enigmàtic, dic el que necessitava dir.

PD2: Prometo respondre els comentaris del post anterior amb el proper post. El d'avui és un post d'urgència.

PD3: rits, em copio les teves post-dates. No em cobris drets d'autora, que sóc pobra! 

Dinar de Nadal, amb el Casal

Diumenge passat vaig tornar a gaudir de les activitats que prepara el Casal de Catalunya de París. L'últim cop va ser anant als actes de la Diada, i aquest diumenge, per celebrar el Nadal (una mica prematurament) amb un dinar que agrupava els socis de l'Amicale i els del Casal.

Hi vaig anar amb un company de la meva mateixa ciutat que ara també s'està a París. No sabíem gaire què en treuríem, però la perspectiva de conèixer més catalans habitants de París ens feia gràcia. He de dir que tot plegat va sortir-se una mica de les nostres expectatives, però en conjunt el migdia i la tarda van estar força, força bé.

Quan vam arribar (un pèl tard), estaven a mig fer el recital. Una coral de francesos van entonar amb un català força encertat cançons com l'Estaca o el Cant dels Ocells. També van cantar l'Estaca tres dones basques en euskera (i prou bé que sonava!). Un cop acabat el concert, ens vam entaular. Aquí us deixo una prova de que hi vam anar i del que ens van donar per menjar. Perdoneu la mala qualitat de la imatge!

Un cop dinats i a mig menjar les postres, van començar les activitats encarades a promoure els donatius per a la Marató de TV3, què bàsicament consistien en enfilar-se a una bicicleta estàtica, pedalar una mica, i fer el donatiu que hom volgués en una caixa de cartró. Val la pena remarcar que el Casal i l'Amicale són les primeres associacions que col·laboren amb la Marató des de l'estranger, i fa tres anys que ho fan. I també tenim la prova dels fets, aquí, la notícia que va fer TV3 del dinar.

Després de donar per acabat l'àpat, va tocar repartir cistelles de Nadal, i alguns altres regals. I de quina manera es va fer el sorteig? Doncs amb un quinto! He de confessar que havia jugat poc (per no dir gens) al quinto, i malgrat que pugui semblar una cosa de gent gran... ho vaig trobar la mar de divertit! I em vaig concentrar molt, penseu que sortejaven menjar i alguns trastets electrònics (com una càmera digital) i clar, a mi aquestes coses... em tempten! 

Però bé, a nosaltres no ens va tocar res de res. I tot i així, vam marxar d'allà prou contents, i amb la sensació d'haver participat de quelcom molt interessant. I és que al llarg del dinar i la sobretaula, vam descobrir amb un cert grau d'astorament, que la majoria de membres d'aquestes dues associacions, no eren catalans que, per estudis o professió viuen a París. Molts d'ells eren de la Catalunya Nord (Amicale), i d'altres, fills de catalans emigrats a França fa molt de temps. I em va sorprendre molt, tot i ser positiu, que gent que no parla ni un borral de català i que l'entén més o menys... se senti catalana. Ens hauria d'omplir d'orgull! 

Una última cosa, i ja callo: diumenge vinent serà la Marató de TV3. Si per algun motiu tinc un cert apreci a tota aquesta martingala, és perquè a part de l'objectiu que tenen de recollir diners per a la investigació, pel camí fan força divulgació de les malalties a les que dediquen el programa. Al llarg del que queda de setmana, m'agradaria fer un parell de posts relacionats amb el tema d'aquest anys, els trasplantaments d'organs. Veurem si ho faig, que últimament em costa! 

Ebook, sí o no?

Ahir vaig acabar la primera novel·la llegida amb l'ebook que em van regalar pel meu aniversari. La veritat és que mai havia pensat en tenir un aparellet d'aquest, tot i que els trobava sorprenents, però des que el tinc a les mans, no vull viure sense ell. Això no vol dir que abandoni la novel·la en paper, ni molt menys, però dóna moltes possibilitats. 

Sé del cert que molts lectors consumats tenen mania a l'ebook. I com que sé que per aquí en rondeu uns quants (de lectors consumats, no d'odiadors de l'ebook, eh!), volia preguntar-vos què en penseu. Ebook.sí, .no, .tantmefa? I per què? 

Ara que ja l'he provat, faré la meva llista de pros i contres: 

Avantatges: 

- És lleuger (adéu a deixar-te l'esquena carregant totxos de tapa dura)

- La lectura és molt còmoda (tant per la vista, com per passar pàgines, per pes...)

- Facilitat per avastir-se de llibres en qualsevol llengua, en qualsevol lloc, en qualsevol moment.

- Preus més baixos. 

- Possibilitat de trobar (molts) llibres gratuïts (sí, ja sé que és il·legal, però...)

- Diccionaris sempre a mà. 

- Connexió a internet via wifi (i es pot navegar per tot arreu). 

Inconvenients:

- És difícil remenar el llibre, tornar enrere, buscar aquell paràgraf crucial... (tot i que sempre hi pots posar un marcador!). Però amb Maletes Perdudes (clap, clap, clap, m'ha encantat!!), hi ha mil històries i personatges que s'entrecreuen, i quan em perdia una mica, trobava complicat retrocedir i trobar el punt on s'aclaria el què. 

- Dificultat al préstec de llibres. (Tot i que si els teus amics/família tenen ebook, és facilíssim!)

- Des que sé que puc tenir llibres de franc, tinc molt poques ganes de gastar-m'hi diners!

Després hi ha tot un munt d'aspectes tècnics que m'agradaria comentar (marques, models, pantalles, teclats...), però no em vull allargar amb això. I d'altra banda, si passa per aquí algun usuari habitual del llibre electrònic i em vol instruir de llocs on trobar llibres gratuïts o baratets en català... li estaré molt agraïda!