I final.

Això s'ha acabat. Faig les maletes. Adéu siau. Punt i final. Mil maneres de dir-vos que els dies d'aquest blog, han arribat al seu final. La idea s'ha gestat molt ràpid, fa poques hores que se'm va acudir que potser era moment de plegar del blog i de tota aquesta llarga etapa, i ja estic aquí asseguda, escrivint aquest post de comiat. 

El Coses de la Vida va néixer la nit de Nadal del 2007, així que té quasi sis anys. Ha passat per moltes èpoques i fases diferents, des de tot l'any 2008 amb 6 posts en total, fins el 2011, any de màxima productivitat amb 99 posts. En total, han estat 194 posts, comptant aquest, en els que he dit i deixat de dir, fet i desfet i repetit tot el que he volgut i més. És una xifra ridícula en comparació a altres blogs, però són el que tinc. 

Els darrers dos anys i mig han estat els més dolços, arran d'haver trobat la catosfera i  anar-vos coneixent a tots els que ara passaríeu per aquí si això seguís viu. M'heu vist feliç, trista, frustrada, romàntica, esperançada, divertida i absurda. M'heu vist escriptoreta, excursionista, estudiant, fotògrafa i fins i tot texidora. Heu vist la Yáiza real des de molts angles, però ara ja n'he tingut prou. Ara la meva vida personal tinc ganes que sigui per mi i per la meva gent més propera.

Creieu-me que tindré dies en què enyoraré visitar i llegir els vostres blogs. Creieu-me que fins i tot algun dia tindré una idea per fer un post aquí, i me l'hauré de menjar. Creieu-me que potser a alguns no podré evitar llegir-vos d'amagatotis. Però toca passar pàgina, tancar aquesta gran etapa que va dels meus 18 als 23 anys i no mirar enrere. 

No us penseu que tot quedarà aquí. Sóc un cul inquiet i ja tinc idees al cap per començar projectes nous. Segurament hi haurà escriptura, i posts, i blogs i medicina. Si la criatura creix sana i forta, potser algun dia us la vindré a presentar.

I això és tot. Gràcies pel temps i la paciència que m'heu dedicat durant posts i més posts. Una abraçada ben gran. 

Una història blogaire

Ahir la Montse explicava com s'hi va embolicar (amb els blogs, és clar!), i ens demanava que expliquéssim als comentaris com hi havíem arribat nosaltres. Com que em vaig animar i li vaig deixar un comentari llarguíssim explicant la meva (fins i tot vaig rebuscar per la xarxa per explicar-ho amb precisió) vaig pensar que això ho havia d'aprofitar per fer un post. I aquí el teniu! 

Quan tenia 15 anys (en fa set) ja havia escrit  puntualment alguns textos que potser podria classificar com "assaig" o "article d'opinió" i com que ja m'agradava molt remenar per internet (havia tingut alguna web cutrilla amb una amiga), vaig decidir, sense que en recordi més detalls ni circumstàncies, crear un blog i penjar-los allà. I així vaig crear La Porta dels Somnis*, el meu primer blog. No va passar de les cinc entrades (i un sol comentari!). Poc després de crear-lo vaig descobrir Relats en Català, i ho vaig trobar molt millor lloc on penjar els meus escrits, que van passar a ser més aviat relats de ficció. A més, allà tenia gent que em llegia i em comentava (alguns ara ronden per aquí...), i teníem una dinàmica molt maca. Va ser la meva primera comunitat virtual, si ho voleu anomenar així. 

Però poc més d'un any després, cap al 2006, vaig començar a escriure poesia... ehem. Poemes en castellà, o poemes massa íntims que no tenien cabuda a Relats en Català. Així que, com que havia passat mooolt de temps (als meus ulls jovenets), el primer blog ja estava caducat, i a més, em calia un espai nou perquè el que volia penjar-hi llavors era diferent, era poesia. I així va néixer el segon blog, Una mirada a l'infinit**. El van omplir al llarg de dos anys i poc, una vintena llarga d'entrades, totes farcides d'horrorosa poesia adolescent! (Només en salvaria un parell, però més val que quedin per l'oblit).

I finalment, la nit de Nadal del 2007 vaig crear el Coses de la Vida. La idea tornava a ser la mateixa del primer blog: un lloc on dir la meva i esplaiar-me. El primer, la Porta, havia quedat del tot oblidat al fons de la meva memòria, i no en recuperaria l'adreça fins més tard. Començava de nou amb un blog, però,... com que no coneixia ningú més amb blogs, el pobre Coses de la Vida va estar sol i trist durant quasi tres anys, amb una desena d'entrades que ningú no comentava. Però ja era allà, bategant, esperant el seu moment. El moment va arribar cap a l'estiu del 2010, quan vaig decidir reengegar-lo. Vaig canviar l'estètica negra i fosca amb què havia nascut i vaig posar-li la imatge de fons que potser alguns de vosaltres recordareu (els caramelets de coloraines i les lletres vermelles) i que vaig tenir fins al setembre passat. Vaig començar a escriure, amb una freqüència dubtosa, però molt superior a la que havia mantingut fins llavors. 

I llavors, què? Doncs un bon dia de principis del 2011, remenava el blog de Els Amics de les Arts i vaig saltar a aquest post de El Tentacle, que els havia dedicat una tira. I allà vaig veure que comentava un tal XeXu, i com que jo anteriorment havia conegut un Xexu, vaig entrar a fer el tafaner. I pam, vaig descobrir el Bona Nit i tapa't d'en XeXu (que evidentment no era el meu conegut), i des d'allà... a tots vosaltres. Va ser el salt a la catosfera. I la resta de la història... ja la coneixeu!

Per això mai sé quan celebrar l'aniversari del blog: el 24 de desembre, quan el vaig crear? El 22 d'agost, quan el vaig reactivar? O bé quan vaig descobrir que la catosfera existia?

I vosaltres? Com vau arribar aquí?

* Blog encara existent. Prego que si algú el busca i el troba, tingui en compte que tenia 15 anys!

** Blog tancat i barrat (pel bé de tothom).

.fr

Doncs arribo a París i ara resulta que jo sóc .fr. Sí, sí, mireu com em surt! Alguns dels vostres blogs se m'obren així, tot i que s'obren igual amb el .com que amb el .fr. Vosaltres com em veieu a mi?! 

Algú altre que visqui a l'estranger ha detectat el mateix?? 

La veritat és que .fr em molesta menys que .com.es, però posats a fer, preferiria el .cat, és clar... Quines coses més pesadetes! 

Per cert, aprofito aquest post breu (ho he aconseguit?) per dir que he passat uns dies a Barcelona, però que ja torno a ser a París, amb molta feina a passar pels vostres blogs i amb alguns posts pendents, com ara... una crònica de concert!

Apa... bon dia i feliç primavera!

Parada tècnica

Han passat uns quants dies des de l'últim post. Podria dir que he estat enfeinada, o que he tingut altres distraccions, altres coses a les que dedicar temps i atenció, i no seria cap mentida. Com que sembla que aquestes circumstàncies encara s'allargaran una mica més, prefereixo declarar-me en parada tècnica i no estar pensant que "fa massa dies que no faig post". A aquestes "distraccions" i falta de temps, s'hi ajunta una sensació una mica estranya, de no poder-hi ser del tot, o no poder ser ben bé jo mateixa. Com si el meu bloc no em pertanyés al 100%. Em costa d'explicar. Necessito temps, un temps físic que ara no tinc, i temps mental per reconciliar-me amb el Coses de la vida. Tot arribarà, no passa res. 

Mentrestant, intentaré seguir sent a casa vostra, com he fet igualment aquesta última setmana. Suposo que amb un ritme disminuït i visites més breus, però hi seré. M'agrada donar-vos la llauna!

Fins ara.

Caramelets i vermells

Avui, 22 d'Agost, fa un any que vaig canviar la plantilla d'aquest bloc. D'una plantilla antiga, amb fons negre i lletres clares, vaig passar a l'actual, amb els caramelets de coloraines al fons i capçalera de lletres vermelles. Amb el canvi, també va donar-se el que jo considero el renaixement del bloc. Des de llavors he escrit 83 dels 96 posts d'aquest bloc, així que potser no és massa sensat comptar com a aniversari la data real de naixement del Coses de la Vida, que va ser la Nit de Nadal del 2007.

He tingut mesos millors i mesos pitjors, blogairement parlant. Vaig començar amb empenta l'agost passat, la vaig perdre al començar el curs el setembre passat, i la vaig recuperar per Any Nou, quan vaig descobrir la Catosfera, és a dir, tots vosaltres. Sí, quatre anys amb bloc (més, si comptem que en vaig tenir un parell -ja morts- abans que aquest) i sense conèixer ni un dels vostres blocs. Una desgràcia en tota regla! 

El bloc tornarà a mutar aviat, s'adaptarà a les circumstàncies. Marxo un any a estudiar a fora, a París, i crec que amb aquesta excusa, el bloc estarà més actiu que mai. O això és el que espero! 

Retir espiritual a les muntanyes

Doncs sí, ha arribat aquell moment de l'any en què, com des de fa 11 anys, faig la motxilla, em calço les botes, i desapareixo quinze dies a la muntanya. Han estat quatre campaments i cinc rutes, i aquesta serà la sisena. Marxem cap a la Pica d'Estats, mateixa zona de l'any 2004, però aquest cop en categoria de responsable d'una colla d'adolescents perillosos (però molt macos, s'ha de dir!). 

Normalment sempre he defensat de totes passades la conveniència de tenir uns dies de desconnexió completa, per viure de forma austera i sense cap mena de luxe o comoditat. I a més, desconnectar de tota aquella part de món aliena al grup. Sempre m'ha anat molt bé, i crec que la tranquil·litat i el silenci de caminar a les rutes, em permet retrobar-me amb mi mateix. Amb aquell jo que normalment es perd entre horaris atrafegats, compromisos i massa coses al cap. 

Aquest any, però, tancar la motxilla i pensar en agafar un autobús demà, em fa un cert nosequè. Potser perquè sé que deixo enrere i m'allunyo de coses que voldria tenir ben a prop cada dia. Potser perquè això de la muntanya ja no està tan fet per mi. Aquesta idea m'entristeix una mica, sempre m'ha encantat fer aquesta mena de coses. Però vaja, aviat ho descobrirem! 

Doncs això, que desapareixeré d'aquests racons durant un parell de setmanes. Em fa una mica de por el número que trobaré al Reader quan el torni a obrir d'aquí dos diumenges! Però vaja, serà qüestió prendre-s'ho amb calma... Així que res, tanco la paradeta de forma obligada però temporal, i us dic fins aviat a tots! 

Novetats blocaires..!

Avui...

• Ha sortit el meu Bed&Breakfast al bloc de Els Amics de les Arts! Si hi voleu fer un cop d'ull... Un any i una setmana. 
  
• He programat la meva primera carta al futur al bloc Cartes al Futur.
  
• He programat la meva primera carta al futur al meu propi bloc (de cara a setembre... no queda pas tant!)

L'entrevista a RubíBlogs

Doncs sí, ja hi som! Ja tenim el programa de RubíBlogs d'aquesta setmana, en el que apareix l'entrevista que em va fer en Jordi Rius sobre aquest bloc. Aquí teniu l'enllaç, per a qui ho vulgui escoltar!

Entrada cinquanta i una visita a la Ràdio de Rubí

Doncs sí, avui aquest bloc compleix la primera cinquantena d'entrades. Tot un què, si tenim en compte que ha estat en estat latent durant molt de temps. Em ve de gust fer una mica de repàs de la història i de les xifres del bloc, que ara és una bona oportunitat i no ho puc deixar per al centenar d'entrades, que no sé pas si hi arribarem! 

El meu bloc va néixer la nit de Nadal de l'any 2007. Mai no vaig arribar a fer una entrada de presentació o de benvinguda, vaig anar directa al gra. Va ser una mica el successor de dos blocs anteriors: el primer, fa tants anys que quasi ni me'n recordo, però es deia "La porta dels somnis", i crec que mai no va arribar a tenir ni una dotzena d'entrades. El segon, més prolífic, va ser "Una mirada a l'infinit", i era de poesia. Tots dos han quedat obsolets i tancats, malgrat que el primer està perdut en algun forat negre de la xarxa, mentre que al segon encara hi tinc accés. 

Si fem números, veiem que de les 50 entrades, 25 les he escrit des del 14 de desembre del 2010 fins avui. Així que... podríem dir que el bloc es va estar gestant durant tres anys sencers, amb un petit pic de creixement entre l'agost i el setembre del 2010 (11 entrades que els converteixen en una temporada eminentment prolífica, tenint en compte el poc que escrivia llavors), i que ara ha nascut i està més viu que mai. Com a mare orgullosa he de dir que m'alegro que sigui així, i molt. I que espero que duri. 

Les estadístiques diuen que em visita una trentena de persones el dia que publico alguna cosa, i pràcticament cap el dia que no apareix cap enllaç al facebook. Aquests números es disparen quan el tema publicat té a veure, per exemple, amb Els Amics de les Arts. Llavors han arribat a la meravellosa i esgarrifosa xifra de 200 visites a l'entrada en qüestió. 

Mica en mica, els comentaris rebuts han anat augmentant, i això és d'agrair (espero que no sigui fruit de la coacció de l'entrada anterior... era broma, eh!). I he rebut més coses: he tingut la sort d'anar coneixent una part de la blogosfera catalana que m'era completament desconeguda, i n'estic contenta. Gent que, com jo, s'explica a si mateixa a través d'un bloc.

I per últim, val a dir que no es podien celebrar les 50 entrades de millor manera que anant a la Ràdio de Rubí a parlar d'això, de les Coses de la Vida. Divendres vaig anar a gravar el programa RubiBlogs, amb en Jordi Rius, i va ser tota una experiència. S'emetrà demà dilluns a les 15h, i també es pot escoltar a través de la seva web, en directe o en diferit. 

Gràcies!

"El meu bloc s'alimenta dels teus comentaris"

http://www.saveourblogs.blogspot.com/

M'ha fet gràcia trobar un bloc dedicat a aquesta petita però transcendental guerra que lluita tothom qui escriu un bloc. I és que entenc que des de fora no es veu igual, però si no reps comentaris del que escrius... bé, només et queda obsessionar-te amb les estadístiques del bloc, i això és molt trist. És molt més sa per a tothom, opinar, comentar, i rebre respostes als comentaris. Crear un bloc 2.0 que sigui un punt de discussió, ja sigui sobre alguna cosa de profit o sobre la metafísica de la vida i els seus misteris. 

Així que res, ara ja no podeu dir que no us ho he dit. Espero els vostres comentaris, molt més dels que us penseu! Fins i tot els d'aquells que us veig cada dia, i em dieu directament què us ha semblat l'entrada. Bé, potser els vostres... es poden perdonar. Ja m'agrada que en parlem en directe! Però la resta no, eh! 

I demà, dues coses importants:

1. Complim la cinquantena!

2. Coses de la vida, anem a la ràdio! 

No desvetllo res més (ui, sí, ja veus tu quin misteri i quina intriga us estic fent passar, eh). Demà, més i millor (o això espero). 

Blocs plens de mentides, o de mitges veritats

Tenir un bloc i mentir són coses molt semblats. Començant així, m'estic buscant moltes crítiques, així que anem per pams i aclarim de què parlo. Primer, parlo per mi. No sé què passa pel cap dels altres blocaires que més o menys conec. I segon, no vull dir mentir, potser vull dir explicar mitges veritats. O el que és el mateix, explicar només allò que et fa sentir orgullosa, allò que t'agrada, allò que potser, tot i no ser precisament bo i maco, vols compartir amb el món, perquè necessites que aquell o aquella altra ho sàpiguen. Què hi ha d'aquella part d'una mateixa que ens avergonyeix? Us penseu que no acaba mai escrita en una pàgina de l'editor de textos? Mentida! Mentida, mentida, mentida. Pràcticament tot el que és important, acaba escrit, en un lloc o altre. Almenys, dins la meva vida. Escrits que posen en evidència els punts més febles, escrits que ens fan perdre tota dignitat, escrits que confessen que realment no sempre estem bé. I què apareix aquí? El que vull, el que jo curosament trio, i selecciono. El bloc és un petit aparador de la meva vida, i els aparadors existeixen per a fer goig i ser bonics. No hi posaríem segons què, oi que no?