RC - Els jugadors de cartes

Els jugadors de cartes - Paul Cézanne

En Ramon és molt bo jugant a cartes. De fet, és molt bo pràcticament en tot el que fa, però amb les cartes hi té una destresa especial. Tarda rere tarda, seu a la seva taula del cafè de sempre puntual com un rellotge, de quatre a sis, i es disposa a jugar amb tot aquell que se li assegui davant. Sovint juguen amb diners, de manera que, d’haver-los conservat, ja hauria acumulat una petita fortuna. Però els diners no li fan cap falta, així que cada dia cap a quarts de set, tot just després d’haver sortit del cafè i de camí cap a casa, es deixa caure per alguna església i fa una donació anònima. Cada dia a un lloc diferent.

Els jugadors d’arreu de la ciutat, i fins i tot grans aficionats de llogarrets propers, fan cap al seu cafè per poder reptar-lo a una partida. Tots en surten invariablement derrotats; alguns d’ells amb el cap ben alt, d’altres busquen excuses. Els més orgullosos observen amb recel l’home que, abrigat amb una jaqueta beix, els acaba de derrotar, i miren de descobrir si d’alguna manera fa trampes. On és el secret?

Ell ni tan sols sap per què juga a cartes, no li agrada especialment i tampoc no en treu res. Simplement una tarda un desconegut li va proposar fer una partida per matar el temps, i després de vèncer-lo, un altre que badava es va proposar com a contrincant. I així successivament, i va passar una tarda. I després una altra, i una altra, i una altra. Des de llavors, molts han intentat franquejar els pensaments de l’impassible i invicte jugador, però ell sembla nou cada dia, i qualsevol apropament fet el dia abans, desapareix tan bon punt comença una nova tarda.

Avui és dissabte i, a les quatre, en Ramon no ha vingut al cafè. Alguna cosa em diu que ningú d’aquí no el tornarà a veure més. 

RC - Forgotten Sunglasses

Forgotten Sunglasses - Vladimir Kush

Quan ens vam conèixer en aquell dinar multitudinari organitzat al jardí d’uns amics en comú, duies ulleres de sol. No em va semblar estrany, molta gent en duia, aquell assolellat dia d’estiu. Inevitablement ens vam apropar l’un a l’altre, algú que ja no recordo ens va presentar de passada, i vam encetar conversa. A la tarda, quan ens acomiadàvem, vam decidir veure’ns un altre dia.

Ens vam retrobar al lloc pactat una tarda d’agost. Anaves ben bonica, lluint la teva pell morena i amagant els ulls rere les ulleres. Vam passejar, vam parlar, i vam prendre una copa en una terrassa hores més tard. Quan repassava aquelles hores compartides, ja sol a casa, vaig adonar-me d’un detall: ni tan sols quan va caure el vespre t’havies tret les teves ulleres de sol. De quin color devies tenir els ulls?

Les trobades es van succeir. Cada dia ens coneixíem una mica més, ens agradàvem, però fèiem passos petits i tímids. Més d’un cop, a mida que la confiança mútua ho permetia, et vaig demanar per què no et treies les ulleres, però tu somreies i no deies res. Un vespre, finalment, quan la nostra estona plegats s’acabava, em vaig apropar a tu per fer-te un petó a la galta a tall de comiat. Tu em vas aturar, la teva mà sobre el meu pit, i amb l’altra, a poc a poc, et vas treure les ulleres. Els teus ulls, verds com maragdes, parlaven clar. Havia desaparegut la darrera barrera. Et vaig besar.

* * *

Van passar setmanes, mesos, i alguns anys. Vam sortir junts, vam marxar de vacances, vam arranjar horaris laborals i vam buscar un piset que ens fes el pes a tots dos. Amb el temps, van aflorar les primeres discussions i desavinences. La rutina ens cremava, com a totes les parelles, ens dèiem. Un dia, però, la cosa va anar més enllà. Ara penso que et vas sentir més ferida del que podies tolerar. No sé com ho podria haver evitat. En silenci, et vas apropar al calaix on les teves ulleres havien restat oblidades d'ençà del dia del petó, vas agafar la teva bossa i vas anar cap a la porta. Abans de creuar-la em vas dirigir una darrera mirada, et vas posar les ulleres i vas marxar escales avall. No em vas dir ‘s’ha acabat’. No calia. 

Aquesta és la meva participació a la proposta de Relats conjunts d'aquest mes. Animeu-vos a participar! 

RC - Chop Suey

Aquesta és la meva proposta al Relat Conjunt d'aquest mes!! Com que l'altre cop vaig trigar molt a fer-lo, i ara he anat força ràpid... pràcticament se m'han enganxat. Torna a ser una mica llarg, però espero que no se us faci pesat! =)

Chop Suey, Edward Hopper

L’Helena va entrar al restaurant d’una revolada. Es va apropar a la barra i va demanar un cafè sol, impacient i amb presses per tornar a la biblioteca de seguida. Quan el cambrer li va servir, va pagar i el va agafar per anar a seure a la taula més propera que trobés buida. Anava de bòlit amb l’examen de Dret Mercantil i no tenia res més al cap, per això es va esglaiar fins al punt de deixar caure la tassa a terra quan una noia que talment semblava ella mateixa li va tocar l’espatlla amb la mà i li va dir amb un murmuri, perdona, podem parlar un moment?

La intrusa que li havia copiat la fisonomia, el color de cabells, el to de la pell, l’alçada, la figura, la veu, i fins i tot el barret blau marí que duia aquell dia, es va disculpar profusament per l’incident, tal i com ho hauria fet ella mateixa, va alertar al cambrer de la trencadissa, i li va demanar dos cafès més. Una Helena quasi paralitzada encara, es va deixar arrossegar fins a una d’aquelles tauletes de marbre a tocar dels grans finestrals, i s’hi van asseure totes dues, l’una davant de l’altra.

—Em dic Emma, —va dir la intrusa—, i suposo que et dec una disculpa per haver-te espantat així. Però és que... volia parlar amb tu, perquè vaja, veient-te de lluny m’ha semblat que tu i jo...

—Que tu i jo som com dues gotes d’aigua —va concloure l’altre, que seguia sorprenent-se per moments a mida que trobava més i més semblances amb la seva interlocutora.— Jo em dic Helena. Encantada.

—Molt de gust! Escolta, no ho trobes molt estrany, això? El primer que he pensat és que hem de ser família. Podríem passar per germanes bessones! Tu no deus ser pas adoptada, oi? —a l’Emma li encantaven els misteris i jugar a detectius, i ja es veia descobrint qui sap què sobre el passat de la seva família.

—No ho sóc, no. —l’Helena es va aturar mentre el cambrer, mirant-les un pèl estranyat, els servia els dos cafès—. Visc amb els meus pares i amb el meu germà gran, som una família del tot corrent. —Va remenar el seu cafè, i posant-se una mica vermella va confessar perquè s'havia espantat tant—. Jo l’únic que he pensat és que erets la meva doppelgänger. És una paraula alemanya que utilitzen per anomenar el fenomen de veure’t a tu mateix fora del teu cos. Nosaltres en diríem veure el teu doble, o alguna cosa així. Fa un parell d’anys vaig estar llegint un llibre de fenòmens paranormals, i en parlaven extensament. Es veu que és molt mal auguri! No sé per què vaig retenir precisament aquesta informació, però el cas és que no hi havia pensat més fins que t’he vist ara fa un moment.

—Això que expliques és interesant. Però em penso que estarem d’acord en què tu ets tu, i jo sóc jo, i que cap de les dues és un espectre paranormal de l’altra. Oi?

—Sí... sembla que per força he d’estar d’acord amb tu! Llavors, què?

—Jo segueixo pensant que hem de tenir algun llaç familiar... —va insistir l’Emma quedant-se encantada uns segons. Va fixar la vista a través del vidre i repassant sense adonar-se la S i la U lluminoses d'aquell cartell que anunciava chop suey, plat que havia esdevingut el menú típic de tots els estudiants que tenien classe a la tarda i passaven per aquell restaurant a fer un mos entre classe i classe.— Escolta, segur que cap dels teus avis es deia Jefferson de cognom?

Tot assaborint aquell cafè de mig matí es van posar al corrent de les seves vides. Totes dues estudiaven a la Facultat de Dret que era allà al costat mateix, però l’Helena hi acabava d’entrar feia pocs mesos, mentre que l’Emma ja hi portava un any. Van dedicar bona part del seu temps a desfilar els seus respectius arbres genealògics fins allà on els coneixien, amb intenció de descobrir-hi un passat comú, o algun punt misteriós que les pogués ajudar a descobrir si tenien algun parentesc desconegut. Però cap d’elles era adoptada, i a cap d’elles li mancaven ascendents com per començar a fer suposicions estranyes. Fins i tot van repassar els cognoms de solteres de les seves mares, àvies, ties i besàvies, sense cap resultat fructífer. Van haver de reconèixer que la seva semblança física havia de ser fruit de l’atzar (cal dir que si aquesta escena hagués tingut lloc en els nostres dies ho podrien haver atribuït a alguna casualitat genètica, però poc en sabien de tot això a principis del segle XX), i els va fer prou gràcia haver-se conegut. De fet, van pensar que tard o d’hora s’haurien trobat, i fins i tot van jugar amb la idea més que probable de ser confoses pels seus respectius companys de classe. Feia gairebé una hora que parlaven quan l’Helena va fer un cop de cap:

—L'examen! Ostres! —i mirant el rellotge—. Tinc l’examen de Dret Mercantil d’aquí vint minuts! Tenia la intenció de fer un cafè ràpid i tornar a la biblioteca, que el porto molt malament, però amb tot plegat m’he distret.

—Dret Mercantil? Va ser una de les meves assignatures preferies, el semestre passat! Segur que t’anirà molt bé l’examen. —L’Emma l’animava sense fixar-se gaire en la cara de pànic que feia l’altra—. I bé, res, em sap molt greu haver-te donat aquell ensurt. Si hi ha qualsevol cosa que pugui fer per tu... Ja saps, vull dir per compensar-te la mala estona que t’he fet passar!

—No t’amoïnis dona, no passa res! —Llavors dubta un moment, mira als ulls a aquella noia que és tant com ella, i pensa que si ella mateixa no tindria inconvenient en fer el que està a punt de demanar, potser l’Emma tampoc en tindrà—: i escolta... dius que Dret Mercantil va ser la teva assignatura preferida?

* * *

Afegit wikipedià: 

Chop Suey (1929) is a painting by Edward Hopper which portrays two women in conversation at a restaurant. According to some art scholars, one "striking detail of Chop Suey is that its female subject faces her doppelgänger." [1] Others have pointed out it would not be so unusual for two women to be wearing similar hats, and that it is presumptuous to claim doppelgängers when one of subject's face is not visible to the viewer.[2] As with many of Hopper's works, the painting features a close attention to the effects of light on his subjects.

He buscat coses sobre el quadre per internet, i quan he vist això que explicava la Viquipèdia m'ha agradat, i ho he utilitzat per construir el relat!! =) 

RC - Bocca della Verità

Més val tard que mai, diuen. Fa setmanes que tinc aquest relat al calaix, pendent de revisar i penjar... i mira, fins avui, no ha decidit treure el cap! Aquesta és la meva participació a la iniciativa Relats Conjunts del mes de desembre! (m'he passat una mica amb la llargada, oi...? Demano disculpes, però és que em vaig emocionar!)

Ens havíem promès que seríem honestos. Que ens respectaríem per sobre de totes les coses, i que mai, mai no ens trairíem. I ara jo m’havia de trobar amb tots aquests dubtes, i alhora amb la certesa que ell estava incomplint la seva paraula.

Tot va començar fa dos mesos, quan la Mireia, la meva germana gran, va enxampar el seu marit posant-li banyes. No entrarem en detalls, perquè això seria tota una altra història. El cas és que ens vam veure força dies seguits, i li vaig oferir tot el meu suport per aquells moments difícils. I ella no parava de repetir aquella frase, com si fos el seu mantra “tots els homes són iguals”. Que no, Mireia, que no tots els homes són iguals. El que passa és que el teu Manel sempre ha estat un toca campanes, com si no ho sabessis. I ella rebatia, tu digues el que vulguis, però tots els homes són iguals. I el teu estimat Joaquim, és un home. Més valdrà que vigilis.

Després d’una setmana seguida sentint la cançoneta que tots els homes són iguals, la meva seguretat en la meva parella, a prova de bomba fins aquell moment, va començar a tremolar. I si havia estat una ingènua? I si la meva confiança cega en ell m’havia fet passar per alt detalls claríssims d’una infidelitat? Em vaig posar les ulleres per detectar defectes, i ho vaig començar a veure clar: evidentment que no anava a veure el Barça, se n’anava a casa de l’altra, aprofitant que a mi no m’agradava el futbol. Ningú no es creia que hagués gastat tants diners comprant a la plaça, on són les factures? Segur que li ha comprat un ram de flors, o un perfum, o una joia, que és el que fan els homes amb les amants. I ara de sobte s’apuntava al gimnàs? Si s’ha apuntat al gimnàs tot de sobte, ja ho pots tenir ben clar, va apuntar la Mireia, encantada de compartir les meves teories de banyuda respecte al meu marit. Jo plorava com una magdalena, incapaç d’acceptar que realment en Quim m’estigués fent això, i ella anava repetint, ja et vaig dir jo que tots els homes són iguals!

El moment decisiu van ser aquelles vacances de Nadal, poc després que comencessin els dubtes. El tió va cagar, de part d’en Quim i sense previ avís, dos bitllets d’avió cap a Roma. La meva il·lusió inicial, que em va fer pensar que amb un viatge tan romàntic de cara el mes de febrer, res no podia estar anant malament, es va desinflar i va baixar a nivells negatius quan la Mireia va deixar anar, mentre fregàvem els plats del dinar de Sant Esteve, un viatge a Roma? Ara sí que estàs venuda. Que no te n’adones? És la seva coartada! Es gasta els duros així per tenir-te contenta i que no et puguis queixar de res. Segur que després desapareixerà un cap de setmana, excusant-se amb un viatge de negocis, i te la fotrà amb l’altra en tota regla. En Manel ho va fer això, després ho vaig saber tot: tres dies romàntics a París amb la puta de la Cussó.

Un dia de gener, quan la pressió dins meu començava a ser insuportable, vaig anar a dinar amb la tia Lola, una tieta soltera de ma mare que vivia a prop de casa i que insistia en mantenir el contacte amb les seves nebodes-nétes, com ens deia ella. De seguida va veure que jo feia mala cara, i no va deixar de burxar en tot el dinar, fins que al final li vaig explicar, desesperada, les meves pors. La solució va venir als seus llavis com si l’hagués tingut preparada d’abans. Nena, si ho tens facilíssim! Creus que en Quim et fa el salt i no goses preguntar-li-ho? No cal! Però no dius que anireu de vacances a Roma? Mira, jo hi vaig estar quan era jove amb en Romà, aquell cap meu que sempre em deia que si no fos perquè estava casat, em faria passar de secretària (i amant) a dona en un tres i no res, que jo era un bé de Déu de dona. Però no és això el que necessites saber ara. A Roma hi ha una pedra gran i rodona, que n’hi diuen la Boca de la Veritat... i diu la llegenda...

Des que la tia Lola m’havia explicat la llegenda, que només podia pensar en el dia que arribaríem a Roma i podria fer passar en Quim el Traïdor per l’adreçador. M’estava sent infidel, i la Bocca della Verita ho sabria i li faria una queixalada que li arrencaria tots cinc dits. I això em doldria més que res en el món, perquè jo me l’estimava molt, eh, a en Quim, però almenys confirmaria la veritat, que és l’important.

* * *

Els dies han passat lentament, però finalment hem arribat a Roma. En Quim no entén la meva insistència per veure l’Església de Santa Maria de Cosmedin on hi ha la Bocca della Verita, però en tot cas, ha estat d’acord en anar-hi demà. Per fi, per fi sabré la veritat.

Visitem l’esglèsia sencera i finalment ens posem a fer cua per fer la típica foto turista: la mà a dins la boqueta i un somriure radiant. Però ja és el torn d’en Quim, i estic segura que ell no riurà tant.

– Ens fem la foto junts?

– No, home. Primer fes-te-la tu, i després ja me la faré jo. Si de cas, després, en fem una plegats. – penso per mi que això ja no arribarà a passar.

En Quim s’apropa a la pedra, somriu, posa la mà dins, i... res! Res de res! Però com pot ser? Quina manera d’enredar, el tros de pedra no fa la seva feina. Decebuda i alhora alleujada, però pensant que ara hauré de preguntar-li a ell directament, Quim que m’estàs fent el salt? M’apropo sense pensar per fer la ditxosa foto. Poso la mà dins, faig una ganyota que vol ser un somriure, i just quan en Quim diu ‘i tres’ i dispara, sento una fiblada a la mà. La trec esporuguida, la miro per tot arreu, i no hi tinc cap marca, ni cap traça de sang. Però la pedra m’ha mossegat, estic convençuda que m’ha mossegat. Miro al meu voltant i intueixo que ningú s’ha adonat de res. Em miro la mà de nou, em miro a mi i, en aquell precís instant, crec que ho començo a entendre.

I també ens havíem promès creure la paraula de l’altre, per què si no començàvem per aquí, tota la resta de promeses esdevenien inútils. 

Relats Conjunts: Juicy Salif

Inevitablement m'he acabat afegint (així que he pogut) a aquesta iniciativa de la Catosfera. Què? No saps de què es tracta? Doncs entra aquí i anima't a participar!

Juicy Salif

Amb certa recança agafo l’objecte metàl·lic de l’aigüera i el passo per sota del raig d’aigua. Està brut i enganxós, però no hi ha res que un bon cop de fregall no pugui arreglar. O potser sí, perquè malgrat que l’originalíssim disseny del maleït espremedor manual està especialment pensat per treure el suc de les taronges fins l’última gota, no compleix cap requisit per a rentar-lo amb facilitat. Deu ser que qui el va inventar no es va imaginar que la seva preuada creació podria arribar a passar tres setmanes brut a la meva aigüera, a l’espera que jo em decideixi a netejar-lo.

Ara que me’l miro, no puc evitar recordar el dia que els nostres amics, tornant d’un viatge de plaer a Nova York, ens el van portar a tall de souvenir, molt contents amb la seva tria. A mi em va semblar un model rude d’aquells objectes per fer massatges al cap, però es veu que era una icona del disseny industrial. Una meravella sortida directament de la ment humana, que fins i tot estava exposada en vés a saber quin museu. Jo vaig donar-los les gràcies amb amabilitat, tot pensant en quina prestatgeria de la sala el col·locaria, i que ja tenia un objecte més per treure’n la pols. Per això em vaig sobtar quan l’endemà, que era diumenge, em vaig despertar amb la veu d’ell dient-me:

—Vols un suc?

—Un què? —vaig respondre mig adormida.

—Un suc, carinyo. T’he fet un suc amb l’espremedor que ens van regalar ahir l’Irene i en Pep.

S’havia llevat d’hora per fer-me un suc de taronja i portar-me’l al llit, i me’l vaig prendre. I vaig tenir un suc de taronja al llit cadascun dels matins de tots els diumenges que van seguir, durant dos anys.

Ni tot el sabó desengreixant del món, ni tota l’energia aplicada al fregall sembla que podran acabar de desenganxar les últimes pellofes de taronja de l'espremedor. Em sorprenc amb la íntima relació que guarden la brutícia i el temps amb l’esforç per netejar, i fins al cap d’una bona estona no aconsegueixo que l’espremedor estigui net com una patena. Penso en el dilluns de fa tres setmanes, quan de bon matí alguna cosa entre nosaltres va anar malament, molt malament. Tant, que mentre jo seia al tamboret de la cuina ell em va dir:

—Això s’ha acabat. Ets la dona perfecta, bonica i intel·ligent; tenim el pis perfecte, amb la hipoteca gairebé pagada; un entorn perfecte i bons amics comuns. I fins i tot els teus pares em cauen bé! Tot està bé, excepte tu i jo. Ho tenim tot, menys la part important.

No li vaig poder dir que no, raó no li’n faltava. I des del meu lloc, i sense ni un sol mot més, vaig veure com es movia per tot el pis, recollint, per aquí i per allà, les seves coses. En menys de vint minuts les seves camises havien desaparegut de l’armari, el prestatge havia quedat buit dels seus discos i fins i tot el raspall de dents havia abandonat el seu lloc al got del bany. I va marxar.

I jo em vaig quedar allà, mirant una casa que ja no era la nostra, i ni tan sols la meva, plena de buits que no s’omplirien mai més. I mirant la cuina, vaig veure l’espremedor que era a l’aigüera, perquè ell l’havia utilitzat el dia abans per fer-me un suc, com sempre, i encara no l’havíem rentat, i vaig pensar que se l’hauria d’haver endut, perquè era molt més seu que meu.

Me’l miro mentre l’eixugo amb delicadesa, amb un drap dels bons, dels que no són una antiga camisa esquarterada. L’alumini brilla, i tot i que sempre l’he trobat lleig, quasi em sap greu pensar en desprendre-me’n. L’embolico amb el mateix drap i faig via cap al carrer. Tres setmanes després, he decidit que no puc estar-me ni un dia més en aquest pis mig buit i preparo la mudança. Empaqueto el que és meu i llenço la resta, que ja sé que ell no vindrà mai a buscar res en aquesta casa. Em planto davant del contenidor groc, i prement amb força el cap de l’espremedor, el tiro dins. Aquell primer diumenge em va saber greu fer-li un lleig, i després va ser impossible reconèixer la veritat. Però a mi mai m’ha agradat el suc de taronja.