Títol: L'estiu que comença
Autora: Sílvia Soler
Edició: Editorial Planeta SA, 2013
Número de pàgines: 223
Premis: Premi Ramon Llull 2013
Els destins de la Júlia i l'Andreu estan entrellaçats des d'abans de nèixer, des del moment en què les seves mares, amigues íntimes i inseparables, van passar els respectius embarassos plegades i van desitjar que, aquells nens que esperaven, estiguessin sempre tan units com elles. Però com passa a la vida real, cadascú vol ser amo del seu propi futur i prendre les seves decisions sense altres condicionants, així que els nostres protagonistes intentaran fer la seva, malgrat que la vida sembla entestar-se a unir-los.
La Sílvia Soler ens relata cinquanta anys de les vides de la Júlia i l'Andreu, de les famílies Reig i Balart. El relat s'estructura basant-se en moments concrets, escenes determinades, que tot sovint inclouen la nit de Sant Joan, l'inici de l'estiu, i que ens van mostrant com els protagonistes creixen i canvien, però sempre es troben al voltant de la taula parada a la terrassa de Casa Balart per la revetlla. La narració segueix l'ordre cronològic, però va a salts, passant dels quinze als divuit anys, després als vint-i-tres, o vint-i-cinc, trenta, trenta-cinc, quaranta, quaranta quatre... i fins als cinquanta. Amistat, família, amors i desamors, malaltia i mort acompanyen les vides de les dues famíles, com passa a les vides de tots nosaltres, i va conduint a la Júlia i a l'Andreu per camins que potser no haurien sospitat mai.
El títol del llibre, i l'èxit que ha resultat tenir per Sant Jordi, apuntaven maneres, i com era d'esperar, no m'ha decebut gens. L'he llegit volant, sense poder ni voler parar. La història enganxa i absorveix, està escrita d'una forma exquisita però fluïda, que no entorpeix la lectura, i el fet de narrar moments concrets i estalviar-se la palla fa que s'avanci amb rapidesa. Un punt especialment dolç per mi, és la trascendència que tenen en el llibre les revetlles de Sant Joan, una nit que també té importància per mi i que sempre m'ha agradat. Com a sola nota negativa, diré que fins a cert punt és previsible, tant el final —que d'altra banda, trobo que és el més encertat— com certes escenes que només començar ja veus a venir com acabaran. Un avís que he de fer, és que si sou de llagrimeta fàcil com jo, no oblideu portar els mocadors de paper sempre a sobre. És un d'aquells llibres que m'enamora i la història del qual tindré al cap durant dies, acompanyant-me en tot moment; i suposo que això es deu a la mestria amb que l'autora aconsegueix transmetre'ns el que senten i pensen els protagonistes amb cada fet, amb cada conversa.
En certa manera, la història pot fer pensar en La solitud dels nombres primers, però per mi la diferència rau en la proximitat que tenen els personatges de Soler, que són molt més fàcils de comprendre i amb qui podem empatitzar molt més. A la novel·la de Giordano, molts cops hauria parat a donar dues cleques tant a l'un com a l'altre, per aturadets i curts de gambals. No és el cas en aquest llibre. En conclusió, novel·la altament recomanable, i apta per a tots els públics. Malgrat ser o semblar un "llibre per dones" crec que qualsevol home bon lector en podria gaudir perfectament.
.jpg)
