Pàgines

dimarts, 22 octubre de 2013

I final.

Això s'ha acabat. Faig les maletes. Adéu siau. Punt i final. Mil maneres de dir-vos que els dies d'aquest blog, han arribat al seu final. La idea s'ha gestat molt ràpid, fa poques hores que se'm va acudir que potser era moment de plegar del blog i de tota aquesta llarga etapa, i ja estic aquí asseguda, escrivint aquest post de comiat. 

El Coses de la Vida va néixer la nit de Nadal del 2007, així que té quasi sis anys. Ha passat per moltes èpoques i fases diferents, des de tot l'any 2008 amb 6 posts en total, fins el 2011, any de màxima productivitat amb 99 posts. En total, han estat 194 posts, comptant aquest, en els que he dit i deixat de dir, fet i desfet i repetit tot el que he volgut i més. És una xifra ridícula en comparació a altres blogs, però són el que tinc. 

Els darrers dos anys i mig han estat els més dolços, arran d'haver trobat la catosfera i  anar-vos coneixent a tots els que ara passaríeu per aquí si això seguís viu. M'heu vist feliç, trista, frustrada, romàntica, esperançada, divertida i absurda. M'heu vist escriptoreta, excursionista, estudiant, fotògrafa i fins i tot texidora. Heu vist la Yáiza real des de molts angles, però ara ja n'he tingut prou. Ara la meva vida personal tinc ganes que sigui per mi i per la meva gent més propera.

Creieu-me que tindré dies en què enyoraré visitar i llegir els vostres blogs. Creieu-me que fins i tot algun dia tindré una idea per fer un post aquí, i me l'hauré de menjar. Creieu-me que potser a alguns no podré evitar llegir-vos d'amagatotis. Però toca passar pàgina, tancar aquesta gran etapa que va dels meus 18 als 23 anys i no mirar enrere. 

No us penseu que tot quedarà aquí. Sóc un cul inquiet i ja tinc idees al cap per començar projectes nous. Segurament hi haurà escriptura, i posts, i blogs i medicina. Si la criatura creix sana i forta, potser algun dia us la vindré a presentar.

I això és tot. Gràcies pel temps i la paciència que m'heu dedicat durant posts i més posts. Una abraçada ben gran. 

dimarts, 10 setembre de 2013

El meu independentisme (Onze de Setembre, 2013)

Recordo molt bé el primer cop que vaig sentir parlar d'independència. A casa meva no solia sentir parlar de política (i menys en aquests termes) i a la meva escola pràcticament tots els companys parlaven castella (menys jo i les meves tres amigues). Quan vaig entrar al cau, vaig al·lucinar. Ma mare recorda que vaig arribar a casa dient "Però com pot ser! Tothom parla català!". Per mi era tota una novetat. El segon any d'anar-hi, un dia un noi (que encara és amic meu) em va demanar si jo era independentista. Indepen-què?? Quina paraula més llarga! I llavors, mentre em dibuixava una estelada amb boli a la mà, m'explicava que els independentistes volien que Catalunya fos un país fora d'Espanya. I vaig veure la llum, perquè aquella senzilla explicació entre nens de dotze o tretze anys donava sentit a allò que jo havia viscut sempre. Que per alguna raó, jo no veia les coses ben bé igual que els meus companys de classe castellanoparlants.

Així va començar la meva trajectòria independentista.

Ma mare es va esverar una mica quan vaig tornar a casa amb crits de "visca la Terra Lliure", però ja no hi havia res a fer. Després, de l'independentisme apassionat de la meva adolescència vaig passar a un catalanisme més contingut amb els 18 o 19 anys, on em conformava amb què Espanya ens respectés, cosa que evidentment no ha passat, sinó ben bé el contrari (fent-me perdre ràpidament la continguda paciència).

I ara visc, i vivim tots un moment de somni. Ara la meva mare compra una senyera de 3 metres per penjar del balcó i el meu pare ha tingut l'estelada penjada a la finestra des de l'Onze de Setembre passat. Tots aquells anhels que semblaven completament llunyans i impossibles, allò que ens feia ser els "rarets" en segons quins ambients, com si no toquéssim de peus a terra... ara ho tenim més a prop que mai. I demà acaronarem el nostre somni amb les puntes dels dits. Demà passat, vull que sigui real. 

Per això, a part de ser al tram de la via que passa pel Penedès, m'uneixo a la blog-via per la independència. D'una banda m'han donat la mà des del blog a2b.cat i de l'altra jo m'encadeno al blog Catalunya Tatua

Bona Diada a tothom, i VISCA CATALUNYA LLIURE! 


diumenge, 1 setembre de 2013

Alegries compartides

Tinc un amic (sí, sí, tu... encara passes per aquí?) que de vegades diu que això de dir "me n'alegro per tu" és completament fals. Que si de cas, ens alegrem per les coses que ens passen a nosaltres!! I que és impossible que et faci sincerament feliç que a algú altre li hagin anat bé les coses, que simplement ho diem per dir, per protocol, per quedar bé. 

D'acord, doncs per si en quedava algun dubte, a dia d'avui sé que s'equivoca. I em penso... que ell també ho sap! 

I és que darrerament estan passant coses boniques al nostre grup d'amics de classe. Dijous vam anar a fer la innauguració oficial del pis de dos de la colla, que són parella i que han pogut anar a viure junts. Hi va haver de tot: sopar treballat, regal per part nostra, lambrusco per fer tirar avall i cava per brindar al final. Els vaig veure senzillament feliços i contents del tomb que havia donat la seva vida, i molt còmodes amb la nova situació. I carai, és impossible no ser feliç per ells!!! 

I aquesta matinada ha arribat la gran notícia. Una altra noia del grup d'amics s'ha promès amb el seu xicot. Sabíem que ells ho volien, i sabíem que tard o d'hora passaria, però quan ens ha arribat la notícia en forma de fotografia de l'anell de compromís, em penso que a més d'un o d'una (o almenys a mi) se'ns han escapat les llàgrimes de contents. Em fa feliç poder seguir creient en l'amor. Em fa feliç saber que donen aquest pas que els farà encara més feliços a tots dos junts. Com podria no fer-me feliç!?

Resumint, tenim un nou lloc on fer sopar de grup, i una boda per planificar en un futur més o menys proper (després del MIR, clar!). I és genial, però alhora em fa sentir que sóc més gran del que em penso. Perquè els meus amics s'independitzen en parella o fan plans de casament, i a mi tot això em sembla que em queda molt i molt lluny. Cosa que demostra que la situació vital és el que marca la teva edat, i no pas el dia i l'any en què vas nèixer. 


dilluns, 19 agost de 2013

Retalls d'un agost llarg i més aviat tediós

M'agrada l'estiu i la calor, però no m'agrada haver-me de tancar a casa o a la biblioteca per estudiar quan el que em demana el cos és anar a la platja, a la muntanya o a menjar gelats i fer birres amb els amics. 

Estudiar pel MIR em motiva menys del que creia, malgrat que l'objectiu final em sembla més llaminer que mai. Ah, i afegiré que concretament endocrí és horrible. Com pot ser que hi hagi endocrinòlegs al món?? No ho puc entendre. És més lleig que hematologia i tot! 

Els posts de gats s'estan gestant. He encarregat a la meva secretària que remeni àlbums analògics i em busqui fotos de quan eren petits i bufons (no com ara). La secretària s'ho pren amb calma perquè no sap per què ho vull (i no ho sabrà), i llavors no li dóna la importància que es mereix. 

Sempre vull el més complicat de tenir, especialment si tot apunta a què no em convé gens. Tossuderia? Molta. Probabilitats d'èxit? 0,0001%. (Sort d'això, en el fons). Què hi farem. 

Sitges és un poble bufó que aniré visitant d'ara en endavant, però està atestat de turistes i guiris. Odio les multituds i em fan brotar el meu instint exterminador. La gent m'agrada fins al moment en què estan a menys de 20cm de la meva tovallola de platja. Sort que no tinc temps d'anar-hi gaire. 

Al twitter hi ha gent massa feliç que es mereix que els deixi de seguir, per anar amb el lliri a la mà. Al twitter hi ha gent graciosa massa barroera, i quan el barroerisme guanya la gracieta, també toca unfollow. I al twitter hi ha gent massa amargada que s'està buscant que els deixi de seguir, que ja vida la és prou desagradable com per passar-se el dia llegint crítiques indiscriminades de tot. Ah! I a l'instagram no cal posar-hi 20 fotos per dia. Això també mereix censura! (Perdoneu, però el no sortir de casa em fa freqüentar massa les xarxes socials i ja tinc fet l'estudi de situació). 

Més reflexions al voltant d'internet... som anònims? Ens amaguem darrere el nom de pila, darrere el sobrenom... però som realment anònims? Hem estat prou curosos com per no deixar rastres que es puguin seguir? Pistes esteses per tota la xarxa? O és que n'hem deixat perquè ens volem deixar trobar? Potser un dia anem pel carrer i algú ens para i ens diu "sé qui ets" i ho sap de debò. I llavors què? Tampoc passa res, suposo. 

I res, que per sort ja és 19 d'agost. Poc més de deu dies i serà setembre i tot serà més fàcil perquè ja no serà estiu, i la gent ja no estarà de vacances, i els meus amics-no-metges deixaran de dir-me "però deixa d'estudiar i diverteix-te una mica!!!". I jo deixaré de voler-los matar, que també és bo. 

I per acabar aquest post tan alegre (en realitat no estic tan amargada, m'agrada exagerar) una foto del lloc on voldria ser ara mateix. I pensareu... una hamaca en una platja tropical desèrtica amb un daikiri de maduixa a la mà? Doncs no! 


A Lapòniaaaa!!! (de fet és Andorra... però oi que ho sembla?)
Foto d'en Jordi F.

I ja per últim (de debòoo), perquè veieu que no sóc tota mala llet, us deixaré una cançó bonrotllista que m'agrada força. No és que sigui l'himne de la meva vida, ara mateix, però posar-me sentimental sempre m'ha quedat bé. ;)

la vida és més bella i el món menys dolent


dimecres, 14 agost de 2013

Els gats i jo

No tenia ni tres anys quan un al·lergòleg va sentenciar la meva infància: al·lèrgia al pòlen, als gats i als àcars (que es tradueix en alèrgi a la pols domèstica). Així que res de guerres de coixins amb els amics; i ni parlar-ne de tenir gats, que evidentment es van convertir en l'objecte del meu desig. 

El diàleg amb els meus pares solia ser una cosa així:
- Mama, vull un germanet!
- Ni parlar-ne, amb la feinada que vas donar tu quan vas néixer!
- Doncs un gos!
- Compares un nadó amb un gos?? Quina barra! I de totes maneres, qui el traurà a passejar?? 
- Un gat?? 
- Et fan al·lèeeeergia...
- Doncs vull un periquito, o un hàmster o un peeeeix! 

Primer van ser els periquitos i després el hàmster, però no eren massa divertits de tenir. Finalment, amb vuit anys, va arribar el primer gat a casa, que encara dóna guerra. Ara tenim quatre gats, malgrat que només un sol sortir a les fotos, així que he pensat que ja és hora de fer-los l'homenatge que els toca. Així que properament, posts de gats! 

Aquest gat tan pelut, no és meu. El vaig conèixer a un hostal-restaurant de Tuixent, però li ha semblat bé que utilitzi la seva formosa imatge per donar-vos la benvinguda a la secció.


PD: potser alguns de vosaltres recordeu molts casos en què he dit "faré tal post" i després no l'he fet... Bé, vull deixar que, en aquest cas, estic 100% segura que... pot tornar a passar!!

divendres, 9 agost de 2013

Desamor, i anar fent

Tots hem pensat algun cop que la nostra vida no tenia sentit sense aquella persona. I després passen els anys i la vida té un sentit diferent, però en té, i aquella persona ja és ben lluny. Tots hem pensat algun cop que aquella altra persona estava feta a mida per a nosaltres, i han passat els anys, i veiem com ella ara encaixa perfectament amb algú altre, i que està lluny de necessitar-nos. Ens han pres el lloc, el nostre lloc, i malgrat tot, no estem tan malament. De fet, estem bé, i mira que no és això el que teníem pensat pel nostre futur.

Llavors potser un dia et passa pel cap que en realitat acabaràs amb qui menys t'esperes, i que aquella persona que mai t'has mirat, i a qui mai has fet cas, serà la indicada. Fins que veus que, simplement, no te l'has mirat mai perquè no teniu res en comú, i les coses ja estan bé com estan. 

I la vida va fent voltes, i no saps on has d'anar a topar, però no passa res. Està bé.


dimecres, 24 juliol de 2013

Bic medium, el millor boli del món

En la meva ja massa llarga vida d'estudiant, he tingut ocasió de provar un número força extens de bolígrafs. He passat per diverses marques i tipus. Primer els pilot grip, aquells que porten goma (fer girar la punta metàl·lica era genial), que n'hi ha de tinta "normal" i de gel. Després diversos punta fina, els de pilot de 0.5, els de 0.7 i també de tinta líquida, els uniball eye (amb tants colors per triar!), i els pilot V-ball, que van força bé i que encara utilitzo per segons què. Vam tenir una temporada amb els papper mate, aquells que duien una goma al tap i que es podia esborrar la tinta. Molt curiosos, però poc eficients. També hi va haver un moment que si no tenies un boli inoxcrom de cartutx recanviable decorat per Agatha Ruiz de la Prada (i després per Kukuxumusu), no erets ningú a l'escola, però finalment jo sempre solia tornar al pilot súper grip (el de clic-clic, ja, els de tap quedaven enrere). 

A principis del curs passat vaig decidir que ja n'hi havia prou de gastar diners el bolis, així que vaig encomanar al meu pare que em portés un pot de 50 bolis del Makro, marca blanca, de colors combinats, que sortia per un preu ridícul, en comparació al que em solia gastar. Però tots s'espatllen abans d'arribar a la meitat!

Però a mitjans d'aquest curs, he fet la gran descoberta. Després d'anys repudiant el clàssic Bic cristal, en vaig estar utilitzant un que trobava que anava molt bé. Quan es va gastar, en vaig comprar dos més... però no era el mateix! Què passava?? Si tots eren Bic igual, no?? DONCS NO! He descobert que existeix el Bic Medium, que no té reeees a veure amb el bic clàssic, excepte que externament són pràcticament clavats. Així que el dia que vaig veure un pack de 5 bics medium al caprabo, me'ls vaig quedar. Ara mateix estan així: 

El primer pack comprat a consciència de bic medium.


Jo ja patia, perquè els blaus s'han gastat a la velocitat de la llum, i habitualment a la papereria no en trobo. Ja veieu que de vermell i negre no en gasto massa, i quan em fan falta, solc usar els d'aquest bic combinat (el color vermell indica que la punta és més fina que en els normals): només he gastat el blau i el verd va de camí, però de negre i vermell en tinc per anys. 

 
Bic de quatre colors

I finalment, ahir, la gran fortuna. A l'abacus vaig trobar això: 

I tots són blaus!! Visca, visca!

Si no els heu provat, ja ho podeu fer. Són econòmics, funcionen bé i duren força. Què més es pot demanar?? I per acabar aquest post-pilota a la casa Bic (espero que m'ho compensin amb molts bolis), una foto de família:

Foto de família.