Anècdotes d'hospital

“En todas partes cuecen habas”, i els hospitals no en són una excepció. Després d’unes setmanes de pràctiques durant el mes d’agost, que han estat molt, però que molt tranquil·les, ahir divendres vam tenir un dia ben mogut a la sala. Per sort, com sempre, la vida intenta trobar l’equilibri, i vam tenir “una de cal y una de arena” (avui potenciarem el refranyer popular castellà, sembla!). De primer, quan a quarts de nou del matí vam anar a fer el passe de guàrdia, ens vam assabentar que aquella nit, una infermera de la sala havia estat víctima d’una agressió verbal i física per part d’una familiar d’una pacient. Els fets havien acabat a la comissaria, i en aquell moment tot començava a tornar a la calma. L’opinió de l’equip d’infermeria i dels adjunts més veterans era que calia donar l’alta a la pacient com abans millor, ja que per respecte a la persona agredida no es podia permetre que romangués més temps ingressada allà, i l’alta tampoc no perjudicaria el seu estat de salut. D’altra banda, l’opinió dels residents (i la meva, ja posats) era que la pacient no tenia la culpa de tenir un membre de la família “una mica” més agressiu del que és estrictament necessari. D’aquesta manera, l’assistent social, que és qui li toca posar pau entre les dues parts i mediar amb la família, va aconseguir pactar l’alta per dilluns, però també la prohibició d’entrar a la sala a tota la família (que no és poca) a excepció de dos familiars, que han demostrat durant totes les setmanes de l’ingrés de la pacient, la seva correció i el seu saber estar. Com deia, la vida mateixa sap trobar l’equilibri, i després d’aquest ensurt i dels problemes que va comportar, l’agraïment d’una altra pacient que marxava d'alta i dels seus familiars ens va arribar en forma de bombons, que ens van ajudar a esbandir el gust agre que ens havia quedat a rel del problema de primera hora del matí. Un petit detall, que no és res fora de l'habitual, però que aquell divendres va ajudar molt a aixecar els ànims en el despatx de metges. És només una anècdota, però crec que és una mostra de com d’extremes són les actituds que pren la gent davant dels professionals que vetllen per la salut dels seus éssers estimats.