Em vaig proposar escriure qualsevol cosa que em passés, per insignificant que fos. I en canvi, no he escrit res en uns quants mesos. És que no m'ha passat res d'important? Pot ser. O potser han passat tantes coses que m'ha faltat temps i inspiració per escriure.
Els dies passen volant, i la intensitat de les coses per les que visc és tan gran que la resta de temps, el temps lliure, és temps mort, perquè no tinc esma per a res més. Cau, Medicina, Medicina, Cau, i a tot això s'hi encabeixen no sé ben bé com els Pastorets, francès, certa dosi de vida social, i ximpleries diverses. I entremig, en aquestes estones mortes, hi ha temps per rumiar i projectar. I els projectes creixen, i es fan grans, i llavors són engolits per projectes més grans encara.
Per això fa por pensar que d'aquí no massa temps, tota aquesta manera de viure s'acabarà, i tocarà començar de zero i acomiadar-se de tantes, tantes coses que estimo potser més per costum que per una altra cosa. I si a tot això li afegeixes la possibilitat de restar-li un any de vida a tot el que ara tinc... agafa't fort, que tremolo. Pànic, pànic! Però la por se supera, i els grans projectes fan volar qualsevol.
I quan te n'adones, ja ets dalt del vaixell, i no es pot tornar enrere, ni ganes.
Així que som-hi!
París, j'y viens.
Dona, però no és un acabar-se del tot! És un petit parèntesi engrenscador i enriquidor!
ResponEliminaM'agrada que siguis tan valenta i que tinguis projectes més i més grans que vagin engolint els anteriors.
No és una emputació de la teva vida!! és una protesis!
ResponElimina