Tots hem pensat algun cop que la nostra vida no tenia sentit sense aquella persona. I després passen els anys i la vida té un sentit diferent, però en té, i aquella persona ja és ben lluny. Tots hem pensat algun cop que aquella altra persona estava feta a mida per a nosaltres, i han passat els anys, i veiem com ella ara encaixa perfectament amb algú altre, i que està lluny de necessitar-nos. Ens han pres el lloc, el nostre lloc, i malgrat tot, no estem tan malament. De fet, estem bé, i mira que no és això el que teníem pensat pel nostre futur.
Llavors potser un dia et passa pel cap que en realitat acabaràs amb qui menys t'esperes, i que aquella persona que mai t'has mirat, i a qui mai has fet cas, serà la indicada. Fins que veus que, simplement, no te l'has mirat mai perquè no teniu res en comú, i les coses ja estan bé com estan.
I la vida va fent voltes, i no saps on has d'anar a topar, però no passa res. Està bé.
No sabem cap on aniran les nostres vides, en molts sentits i més en l'emocional on no només depen de la nostra voluntat sinó també de l'altra persona.
ResponEliminaPotser acabaràs amb qui menys t'esperes o no, xò i què. La gràcia és viure, reconèixer que has estimat i t'han estimat. I ho sento, no puc entendre això d'anar fent. Tothom qui ha passat per la teva vida t'ha donat alguna cosa, per mi,tothom té alguna cosa d'especial i un record del que m'ha aportat.
Altra cosa és que la vida mai s'atura, per molt desamor que sentis. I el fet que no s'aturi ajuda a curar-se les ferides.
Ja ho veuràs, qui sap què et pot portar, xò segur que moltes coses.
no és cosa fàcil això del amor, però quan es gaudeix t'adones que si mai et falta cal obrir el cor per poder tenir totes les oportunitats possibles. Alguna serà la bona i segurament la que no buscaves.
ResponEliminaSi passa, que sigui per deixar un bon post. Si es queda, que també ho faci.
ResponEliminaUn petonet.
De vegades penso que els amors més romàntics i més ideals són els que s'acaben trencant, perquè la realitat no suporta la comparació amb l'ideal. De tota manera, quan baixa aquest estat alterat de consciència que és l'enamorament, que enganxa amb súper glue, s'han de fer encaixar les peces (per això sí que em sembla important tenir coses comunes). Segur que trobes algú amb qui voldràs encaixar ;)
ResponEliminaEl què d'aquest post no era lamentar-me ni explicar gran cosa. Simplement volia reivindicar els desamors com a part necessària de l'amor real. El fet que, per molts de nosaltres, l'amor no és com a les pel·lícules de disney. Els gripaus segueixen sent gripaus, i si els prínceps són blaus és que tenen cianosi. I que no passa res, que les coses són així, i ja està bé, no cal exigir que tot sigui de color de rosa i perfecte.
ResponEliminarits, estic d'acord amb tu. L'important és saber que has estimat i que t'han estimat, i la resta, ja anirà passant. El meu "anar fent" no té cap més misteri que dir... "les coses han passat, i s'han acabat, i seguim caminant". Sense amoinar-s'hi més, sense estar pendents del que vindrà... anar fent. No té més. Potser ara l'entens millor!
Joan G., cal estar preparat (o curat) per voler i poder obrir de nou el cor. Cada cosa al seu temps.
cantireta, sí... si almenys tot el que ens passa o ens deixa de passar, fos una excusa per escriure... valdria més la pena! Però sinó, m'ho guardo per mi i també està bé.
Gemma! Això és un mal molt profund que tenim avui en dia. Busquem el drama, la idealització, la història d'amor de pel·lícula... I després això no existeix, i ens enduem una decepció. Segur que tens raó, però de moment, ni super glue, ni ganes de fer trencaclosques! =P
La vida sempre ens acaba sorprenent per bé o per mal. I segur que hem de deixar-nos sorprendre... i no posar-nos massa traves a nosaltres mateixos. Respectar el nostre ritme de les coses i dels sentiments. Tot al seu temps.
ResponEliminaUna abraçada, bonica!!!
La teva reflexió és tan veritat que m'entristeix. Jo també em pensava que havia viscut un amor dels que duren per sempre i llavors veus que no i que l'altra persona no et necessita tant com tu et pensaves i que no li costa gens refer la vida amb algú altre. En canvi a mi sí. I no passa res, està bé...
ResponEliminaPost difícil de comentar... perquè això tothom ho viu diferent. Tots tenim unes expectatives pròpies i particulars i és molt difícil encertar i que s'acompleixi tot com havíem somiat.
ResponEliminaJo em considero una persona molt afortunada perquè he trobat el que somiava... posem al noranta per cent (que és molt millor que al cent... perquè el cent, en aquest món no existeix, per tant no seria real)
Tot i així, abans d'arribar a trobar-ho, també ens hem endut patacades, i alguna de ben grossa...
No sé sap mai... és això... anar donant voltes i, un dia, tenir sort :-)
Doncs això... SORT!!
Carme, no tinc cap pressa. Tot al seu temps!
ResponEliminaSílvia, ara ha estat així, però segur que altres cops ha estat a l'inrevés. Amors que tu creies invencibles s'han esfumat de dins teu com si res... El problema és que, sabent que passa això, com podrem tornar-hi a creure?? Només puc pensar que d'una manera o altra... podrem! Quan sigui el moment, quan sigui la persona adequada.
Assumpta, històries n'hi ha de tots colors, i per a tots els gustos. Sé que tu et consideres afortunada, i me n'alegro! També ajuda veure que de vegades els somnis es compleixen, i que això de l'amor per sempre no és una enganyifa del tot. Exemples com el teu, fan que no es perdi tota l'esperança. Les patacades són part del camí!
i si a mi no m'ha passat mai? llavors no tinc vida...?
ResponEliminaHehe, jo no he dit això! De totes maneres, no et crec gaire. A més, a més, ets mentider compulsiu?? ;)
EliminaTu ets metge no? Doncs ja ho saps ... els sentiments, l'amor, tot és química! Ni passat ni futur, només el present, química, feromones i anar fent. Els joves teniu molt de temps i molta química per davant.
ResponEliminaBona tarda Yáiza :)
(T'ho diu un especialista en poemes de desamor ... encara que realment són d'amor)
Potser sí que és tot química i molt més tangible i explicable del que ens sembla. Però com que el que sentim segueix estant molt lluny del nostre control conscient... ens segueix afectant de la mateixa manera!
ResponEliminaSí que tenim molt per davant, però sempre penso que la bogeria que suposa el primer amor amb 16 anys no es torna a viure mai més (gràcies a déu, en part!!!).
Bon dia!
Diguem adéu a Disney... Ben escrit, Yáiza!
ResponEliminaLaura
M'ha encantat el punt de "i aquesta persona que no t'havies mirat mai... res, no és ningú". Genial.
ResponElimina