Recordo molt bé el primer cop que vaig sentir parlar d'independència. A casa meva no solia sentir parlar de política (i menys en aquests termes) i a la meva escola pràcticament tots els companys parlaven castella (menys jo i les meves tres amigues). Quan vaig entrar al cau, vaig al·lucinar. Ma mare recorda que vaig arribar a casa dient "Però com pot ser! Tothom parla català!". Per mi era tota una novetat. El segon any d'anar-hi, un dia un noi (que encara és amic meu) em va demanar si jo era independentista. Indepen-què?? Quina paraula més llarga! I llavors, mentre em dibuixava una estelada amb boli a la mà, m'explicava que els independentistes volien que Catalunya fos un país fora d'Espanya. I vaig veure la llum, perquè aquella senzilla explicació entre nens de dotze o tretze anys donava sentit a allò que jo havia viscut sempre. Que per alguna raó, jo no veia les coses ben bé igual que els meus companys de classe castellanoparlants.
 |
| Així va començar la meva trajectòria independentista. |
Ma mare es va esverar una mica quan vaig tornar a casa amb crits de "visca la Terra Lliure", però ja no hi havia res a fer. Després, de l'independentisme apassionat de la meva adolescència vaig passar a un catalanisme més contingut amb els 18 o 19 anys, on em conformava amb què Espanya ens respectés, cosa que evidentment no ha passat, sinó ben bé el contrari (fent-me perdre ràpidament la continguda paciència).
I ara visc, i vivim tots un moment de somni. Ara la meva mare compra una senyera de 3 metres per penjar del balcó i el meu pare ha tingut l'estelada penjada a la finestra des de l'Onze de Setembre passat. Tots aquells anhels que semblaven completament llunyans i impossibles, allò que ens feia ser els "rarets" en segons quins ambients, com si no toquéssim de peus a terra... ara ho tenim més a prop que mai. I demà acaronarem el nostre somni amb les puntes dels dits. Demà passat, vull que sigui real.
Per això, a part de ser al tram de la via que passa pel Penedès, m'uneixo a la blog-via per la independència. D'una banda m'han donat la mà des del blog a2b.cat i de l'altra jo m'encadeno al blog Catalunya Tatua.
Bona Diada a tothom, i VISCA CATALUNYA LLIURE!
Que maca la teva història de com has arribat fins aquí, has seguit un procés que apunta molt clarament al del mateix país, ens han empès a voler-ho amb totes les nostres forces, a anhelar-ho, i aquells que teníem ja el cuquet dins ara, efectivament, vivim un somni.
ResponEliminaJo vaig començar un temps abans, però amb la mateixa edat que tu, si fa no fa. El cas és que els meus pares, que també ens protegien de la política però que eren sindicalistes, em van apuntar a una escola catalanista, un oasi al meu poble. Després va ser sumar dos més dos, i ja tenies el nano indepe.
M'ha agradat la teva baula de la cadena, maca maca. Molt bona diada, i bona via catalana!
A mi també m'ha agradat molt la teva història!
ResponEliminaJa tinc el teu post enllaçat, al Blog-Via!!!
Bona diada i Bona Via pel Penedès!
M'apunto al que diu en Xexu i la Carme, una història molt xula, que tinguis molt bona diada!!!! i bona via!
ResponEliminaUn catalanisme injectat des de menudeta, i sense cap adoctrinament escolar, com es pensen per les espanyes. Nascut del contacte amb la realitat (malgrat alguns veuen Catalunyes reals i paral·leles). Així és aquest sentiment que, per fi, s'ha convertit en transversal i ha abraçat una gran multitud de catalans. Avui, ens trobem tots al carrer per donar-nos les mans!
ResponEliminaaixò demostra que un cop coneguts els fets la gent ja no vol tornar enrrere.
ResponEliminaVisca catalunya lliure i bona diada
Entre tots aconseguirem que aquells anhels siguin realitats. Feliç Diada!!
ResponEliminaSom molts que tenim l'estelada i la senyera una mica tronades de portar un any penjades al balcó! Resistiran fins que siguem independens!
ResponEliminaO sigui que independentista des de petita? Doncs per mi no. Com que no tinc criteri propi, només segueixo la moda del moment. Igual que en el seu dia es van posar de moda les Converse. Que cool que soc :D
ResponEliminaUn procés molt maco!!
ResponEliminaEl meu és ben estrany. Casa meva era com la teva. Catalans xò sense mullar-se en res, pujolistes, vaja. I com que el que volien era que jo anés a una escola que no fos religiosa i si catalana, em van apuntar a l'escola catalana. Recordo que allà ja cantava allò de "no volem ser, una nació d'espanya.." xò sabia què volia dir.
I després, amb els anys de la uni, vaig tenir una involució, que ara sembla trencar-se, xò a casa meva mon pare sempre diu: jo que sempre he estat de poca cosa, va i em surten una filla rojilla i l'altra independentista. I jo, ben orgullosa li dic que sí, i celebro que ell tb ara sigui independentista!
Espero que passéssis molt bona diada!!!
de vegades portem dins algunes coses que nomes esperen el moment idoni per manifestar-se
ResponEliminamoltes gracies per el teu post per la cadena de blogs
salut i independencia !!
És molt bo aquest moment de l'estelada a la mà, sembla la transmissió d'un codi secret... Crec que el secret està sent desvetllat a l'engròs i m'agrada :)
ResponEliminaLa teua història d'iniciació s'assembla molt a la meua, que una vegada també vaig relatar al blog. M'agrada que l'hagis compartida.
ResponElimina