La metgessa de Barcelona

 
Títol original: La metgessa de Barcelona

Autor: David Martí

Edició: 1a ed., Barcelona, 2012. (Grup62)

Pàgines: 262

 


El dia de Nadal de 1562 les vides de la Lluna Aymerich —metgessa— i de la seva filla Eulàlia, comencen a canviar precipitadament. És en aquestes dones i alguns dels seus aliats, que recaurà la missió d'evitar que El Llibre de les essències, un tresor de la humanitat de valor —i també perill— incalculable, caigui en les mans equivocades. Al llarg de l'aventura, una epidèmia de pesta i un atac per part d'enemics misteriosos i enigmàtics, assolaran la ciutat de Barcelona, que també la Lluna mirarà de protegir.

Novetat d'aquest Sant Jordi, aquesta novel·la es troba a cavall de la novel·la història i la fantàstica, amb un toc d'aventures entremig. Combinació perillosa, ja que la novel·la històrica sol intentar ser fidel a la realitat, mentre que en la fantàstica 'tot s'hi val', sempre que es mantingui una lògica dins la història. L'argument és interessant i complet, amb uns clars personatges principals i els seus secundaris, cadascú amb la rellevància necessària en el text. Està escrit de forma prou planera, la lectura és senzilla i ràpida i no costa gens anar passant pàgines, cosa que el fa ben agradable. Un punt fort és que explica, sense excedir-se, coses interessants de la història i construcció de la ciutat de Barcelona, molt agraït pels que la coneixem. Per contra, trobo que l'autor es perd en alguns raonaments, fent que el lector s'hagi de creure les coses 'perquè sí', de manera que al meu parer el text perd coherència interna. Un exemple és que en un capítol es dóna una mena de 'joc de pistes' per arribar a un punt, i les pistes s'aguanten amb pinces... res a veure, per dir alguna cosa, amb els jocs de pistes que fa Dan Brown a El Codi da Vinci (que no és un llibre que m'agradi, però és l'exemple més clar que em ve al cap). 

Al meu parer és un llibre que es llegeix ràpid i de gust, no dubto que em quedarà un bon record de la lectura, però d'altra banda no puc deixar de dir que a mi no m'ha acabat de convèncer. Em costa d'explicar, però el que vull dir és que no m'he pogut 'creure' del tot la història. He llegit literatura fantàstica amb coses del tot inventades (vegi's Harry Potter), i en el moment de llegir-ho m'ho he empassat tot, com si fos la pura realitat. No ha estat el cas. Potser pel fet de mesclar fantasia amb realitat històrica. Per voler vendre màgia, encanteris, poders, i miracles sense donar-ne una explicació raonada. Altres punts fluixos que li he trobat és que passa molt per sobre alguns moments importants. És a dir que, quan passa una gran cosa per l'argument de la història s'ho ventila en quatre línies, no li dóna la importància que es mereix. I el mateix passa amb els personatges, que per la forma com estan explicats, no he pogut fer-me meus, ni sentir-los propers. El final és el que ha de ser, tot i que no m'agrada la manera que ha tingut d'acabar tancant part de la història, ni que hagi deixat algun fil sense lligar. 

La conclusió és que el llibre és prou recomanable, és distret de llegir i explica coses interessants. Sóc conscient que li he fotut força canya i que n'he destacat força coses negatives però és que sóc incapaç de callar les coses que no m'han agradat. Malgrat tot, no crec que sigui un gran llibre, i estaré encantada de discutir-ne opinions amb qui tothom que ja l'hagi llegit. Bona setmana!