.jpg) |
| Els jugadors de cartes - Paul Cézanne |
En Ramon és molt bo jugant a cartes. De fet, és molt bo pràcticament en tot el que fa, però amb les cartes hi té una destresa especial. Tarda rere tarda, seu a la seva taula del cafè de sempre puntual com un rellotge, de quatre a sis, i es disposa a jugar amb tot aquell que se li assegui davant. Sovint juguen amb diners, de manera que, d’haver-los conservat, ja hauria acumulat una petita fortuna. Però els diners no li fan cap falta, així que cada dia cap a quarts de set, tot just després d’haver sortit del cafè i de camí cap a casa, es deixa caure per alguna església i fa una donació anònima. Cada dia a un lloc diferent.
Els jugadors d’arreu de la ciutat, i fins i tot grans aficionats de llogarrets propers, fan cap al seu cafè per poder reptar-lo a una partida. Tots en surten invariablement derrotats; alguns d’ells amb el cap ben alt, d’altres busquen excuses. Els més orgullosos observen amb recel l’home que, abrigat amb una jaqueta beix, els acaba de derrotar, i miren de descobrir si d’alguna manera fa trampes. On és el secret?
Ell ni tan sols sap per què juga a cartes, no li agrada especialment i tampoc no en treu res. Simplement una tarda un desconegut li va proposar fer una partida per matar el temps, i després de vèncer-lo, un altre que badava es va proposar com a contrincant. I així successivament, i va passar una tarda. I després una altra, i una altra, i una altra. Des de llavors, molts han intentat franquejar els pensaments de l’impassible i invicte jugador, però ell sembla nou cada dia, i qualsevol apropament fet el dia abans, desapareix tan bon punt comença una nova tarda.
Avui és dissabte i, a les quatre, en Ramon no ha vingut al cafè. Alguna cosa em diu que ningú d’aquí no el tornarà a veure més.
Els jugadors d’arreu de la ciutat, i fins i tot grans aficionats de llogarrets propers, fan cap al seu cafè per poder reptar-lo a una partida. Tots en surten invariablement derrotats; alguns d’ells amb el cap ben alt, d’altres busquen excuses. Els més orgullosos observen amb recel l’home que, abrigat amb una jaqueta beix, els acaba de derrotar, i miren de descobrir si d’alguna manera fa trampes. On és el secret?
Ell ni tan sols sap per què juga a cartes, no li agrada especialment i tampoc no en treu res. Simplement una tarda un desconegut li va proposar fer una partida per matar el temps, i després de vèncer-lo, un altre que badava es va proposar com a contrincant. I així successivament, i va passar una tarda. I després una altra, i una altra, i una altra. Des de llavors, molts han intentat franquejar els pensaments de l’impassible i invicte jugador, però ell sembla nou cada dia, i qualsevol apropament fet el dia abans, desapareix tan bon punt comença una nova tarda.
Avui és dissabte i, a les quatre, en Ramon no ha vingut al cafè. Alguna cosa em diu que ningú d’aquí no el tornarà a veure més.
Quina pena.... a vere si l'haurà palmat lo Ramon!!!
ResponEliminaBon relat Yáiza!!! Ptons!
Caram, quin final! Quina senzillesa, naturalitat, aquest jugador que no té rival possible. Per aquest cop, i que no serveixi de precedent, pensaré que ha decidit desaparèixer, que s'ha cansat de tota aquesta patuleia de gent que el vol guanyar i que està en un altre lloc, fent coses que li agraden més. XeXu una interpretació positiva? Això és que el món s'acaba segur divendres que ve...
ResponEliminaEstà clar, la gent que sempre guanya sempre no desperta gaires simpaties entre els adversaris. Crec que haurem de d'avisar als del CSI.
ResponEliminaPotser ja no té res per a què jugar, motivació...com ens passa en tantes coses, oi?
ResponEliminaAvui en Ramon ha descobert que en realitat no volia jugar, que s'hi havia trobat sense proposar-s'ho ni voler-ho. Que no és la millor manera per a ell de passar la tarda o fins i tot la nit.
ResponEliminaAvui en Ramon no tornarà, perquè ha trobat què ha de fer perquè les hores li omplin el cor...
Un relat que arriba, ja ho veus, fa venir ganes de seguir-lo... ;)
Segurament en Ramon se sentia molt buit, encara que fos el millor jugador. Això passa moltes vegades als genis. M'agrada el final perquè s'intueix un canvi, que pot ser la mort o un renaixement d'en Ramon cap a una cosa que l'ompli més que l'èxit. Molt bon relat!
ResponEliminaAi i ja no jugarà a cartes? m'ha agradat el relat tot i que el final m'ha deixat trista...havia jugat la darrera partida!
ResponEliminaPotser és que els contricants ja estaven esgotats... "Game over" :(
ResponEliminaMolt encertat.
Si no l'hi agradava especialment......potser ha canviat de joc.
ResponEliminaPotser estava atrapat en el temps....fins que ha trobat la porta i seguir el seu camí !
ResponEliminaBona història ; )
Jo crec que l'han mort... No sé si estic influïda perquè acabo de llegir sobre Hitchock però crec que en Ramon és mort. El van assassinar ahir, abans que fes el donatiu a l'església aquella on cada matí donen bosses de menjar als indigents. Algú que li coneixia els costums... Li van robar els diners.
ResponEliminaMolt bon relat!
ResponEliminaEns deixes amb la incògnita del que li pot haver passat a en Ramón, espero que l'Assumpta s'equivoqui i en Xexu tingui raó.
Molt bo,crec que algú el reté, per mirar de curar-lo.
ResponEliminaPotser s'ha adonat que ell jugava només per passar l'estona mentre que els seus contrincants s'ho prenien més com un repte personal i ha decidit deixar-ho còrrer abans que algú prengués mal.
ResponEliminaJa veus que el teu relat ha portat tantes interpretacions com comentaris ha tingut. Potser hauries d'escriure'n la continuació i treure'ns de dubtes, no? :-))
Un bon relat amb un final obert a la imaginació de cadascú.
ResponEliminaAferradetes!
Cago'n el Ramon i els finals tan oberts!
ResponEliminaPotser s'ha retirat a temps, i més veient les mirades que últimament li dedicaven.
ResponEliminaCrec que va tenir una crisi d'ansietat (i semblava tan tranquil), però casualment passava per allà la doctora Yáiza i el va curar. La doctora Yáiza li va aconsellar dedicar-se a fer mitja, vendre les peces al mercat i donar la recaptació a les esglésies, que ja l'esperaven. I així va ser més feliç.
ResponEliminaGràcies a tots per passar i per comentar aquest relat. I també per fer cadascú la seva aportació per acotar una mica aquest final tan obert que vaig deixar. La veritat és que totes les versions poden ser bones, i també us deixaré la meva, que és ben senzilla: en Ramon simplement ha deixat d'anar a jugar a cartes i es dedica a altres coses. De la mateixa manera que un dia va començar a jugar, així perquè sí, un dia ho ha deixat. I no hi ha res més per a ell, ni grans reflexions, ni canvis de vida, ni res de res. O res que jo sàpiga! Per què per mi, en Ramon és un personatge ben misteriós. Amb una clara i coneguda faceta pública, ningú no sap gran cosa de la seva vida privada, de la seva manera de pensar i de sentir. Així que haurem d'acceptar que, tal i com va arribar... ha fotut el camp.
ResponElimina