 |
| Forgotten Sunglasses - Vladimir Kush |
Quan ens vam conèixer en aquell dinar
multitudinari organitzat al jardí d’uns amics en comú, duies ulleres de sol. No
em va semblar estrany, molta gent en duia, aquell assolellat dia d’estiu.
Inevitablement ens vam apropar l’un a l’altre, algú que ja no recordo ens va
presentar de passada, i vam encetar conversa. A la tarda, quan ens acomiadàvem,
vam decidir veure’ns un altre dia.
Ens vam retrobar al lloc pactat una tarda d’agost.
Anaves ben bonica, lluint la teva pell morena i amagant els ulls rere les
ulleres. Vam passejar, vam parlar, i vam prendre una copa en una terrassa hores
més tard. Quan repassava aquelles hores compartides, ja sol a casa, vaig adonar-me d’un
detall: ni tan sols quan va caure el vespre t’havies tret les teves ulleres de
sol. De quin color devies tenir els ulls?
Les trobades es van succeir. Cada dia ens
coneixíem una mica més, ens agradàvem, però fèiem passos petits i tímids. Més d’un
cop, a mida que la confiança mútua ho permetia, et vaig demanar per què no et
treies les ulleres, però tu somreies i no deies res. Un vespre, finalment, quan
la nostra estona plegats s’acabava, em vaig apropar a tu per fer-te un petó a
la galta a tall de comiat. Tu em vas aturar, la teva mà sobre el meu pit, i amb
l’altra, a poc a poc, et vas treure les ulleres. Els teus ulls, verds com maragdes, parlaven clar. Havia desaparegut la darrera barrera. Et vaig besar.
* * *
Van passar setmanes, mesos, i alguns anys. Vam
sortir junts, vam marxar de vacances, vam arranjar horaris laborals i vam
buscar un piset que ens fes el pes a tots dos. Amb el temps, van aflorar les
primeres discussions i desavinences. La rutina ens cremava, com a totes les
parelles, ens dèiem. Un dia, però, la cosa va anar més enllà. Ara penso que et
vas sentir més ferida del que podies tolerar. No sé com ho podria haver evitat.
En silenci, et vas apropar al calaix on les teves ulleres havien restat oblidades d'ençà del dia del petó, vas agafar la teva bossa i vas anar cap a la
porta. Abans de creuar-la em vas dirigir una darrera mirada, et vas posar les
ulleres i vas marxar escales avall. No em vas dir ‘s’ha acabat’. No calia.
Aquesta és la meva participació a la proposta de Relats conjunts d'aquest mes. Animeu-vos a participar!
A mi de vegades les ulleres de sol també em semblen una barrera tal i com contes.
ResponEliminaBon relat.
Oh, YÁIZA, què trist!!!
ResponEliminaL'anava llegint i el trobava maquíssim! Escrius molt bé! Sempre m'agrada com t'expresses en els teus relats :-)... i, quan pensava que tot anava cap a un final feliç... tornen les ulleres de sol a tapar la mirada!!... sniff
Quina importància aquestes ulleres! No calen les paraules quan un simple gest, en un sentit o altre, ja diu tot el que cal saber. El mateix que un dia li va dir que tot començava, ara li diu, de forma clara, que s'acaba. Bona història, trista, però molt ben trobada.
ResponEliminaM'ha encantat, Yáiza! Molt bona! És trista, però és una història emocionant, de passions i molt ben explicada i escrita. Enhorabona!
ResponEliminaMentre llegia el teu relat, quan he arribat al moment en què es treia les ulleres he pensat que ja s'havia acabat el relat. M'ha semblat un final molt maco. Després he vist que seguia i m'he preguntat "però per què segueix?" i ves per on, la meva intuïció tenia raó.
ResponEliminaPD: He vist que estàs llegint "Despietat país de..." que és un llibre que no he llegit però que em va sobtar molt saber que existia. Em diràs què t'ha semblat quan l'acabis? (sense spoilers, eh?)
Potser és veritat, quan dues persones deixen d'estimar-se la distància que els separa és com un vidre transparent que ... ja no pots creuar.
ResponEliminaAmagar-se darrera d'uns vidres foscos és una forma de marcar les distàncies i dissimular els nostres punts febles, els ulls ens despullen.
Bona tarda Yáiza :)
tens molta raó quan les coses no van bé...les paraules per més que s'hi posin no arreglen res......
ResponEliminaAi aquestes ulleres!!!!!
Una bona història! Les ulleres també tenen llenguatge propi i s'entén prou bé!
ResponEliminaCuirasses, que protegeixen o amaguen. I ho diuen tot!
ResponEliminaps. Junts i prou! el meu llibre preferit de l'Anna Gavalda. Espero que t'agradi!!!
Yáiza... aquestes ulleres parlen soles!! tan de bo fos tan fàcil!
ResponEliminaMolt ben trobat!
M'ha agradat aquestes ulleres que evoquen emocions.
ResponEliminaMolt ben escrit. La imatge final de la noia tornant a posar-se les ulleres, tornant a marcar les distàncies, és excel·lent. Com molt bé diu el relat amb això n'hi havia prou, no calia dir res més. Bon relat!!
ResponEliminaMolt bé, Yáiza
ResponEliminaM'ha agradat molt!Gràcies per aquest regalet!
Quan no podem visualitzar els ulls hi ha una barrera important per conèixer els sentiments d'un altra persona. Molts cops la mirada nega el que la boca diu.
ResponEliminaM'agradat molt, tot i el final trist.
No ho sembla. Però el mar de la mirada pot ser abrusador.
ResponEliminaDe vegades n'hi ha prou amb veure't reflectit en el rebuig de l'altre i no cal que et digui res per entendre'n els motius.
ResponEliminaMolt bon relat Yáiza,
ResponEliminajo crec també que les mirades ho diuen tot.
Quan dos persones es miren els ulls, transmeten sentiments i mirem per veure-hi... m'ha agradat molt
ResponEliminaBon relat, m'ha semblat que aquestes ulleres han dibuixat un parèntesi amb obertura i tancament.
ResponEliminaGràcies a tots pels vostres comentaris! M'alegro molt que us hagi agradat. Per mi aquest relat ha estat diferent, perquè crec que quasi per primer cop he escollit un protagonista masculí per escriure en primera persona. Així que ha estat un experiment molt positiu. Gràcies de nou i fins al proper!
ResponEliminaMolt maco i ben trobat. Els ulls són el miralll de l'ànima i si arriba un moment que cal protegir-se de la parella... no, realment sobren les paraules. Felicitats pel relat.
ResponElimina:* M'ha agradat.
ResponEliminaMolt bon relat Yàiza!!!!! no calia dir res...
ResponEliminaUna història farcida de sentiment, del bo i del no tan bo, però sentiment, i molt ben escrit, sent com és una història diríem que banal, l'has narrat amb tanta força que no et permet treure'n la vista fins el final.
ResponEliminaUna mica tard, però m'ha encantat el teu relat. Molt copidor.
ResponElimina