Doncs això, a qui se li acut posar per deures als alumnes d'un curs de narrativa... una poesia?! M'encantaria saber si als que fan el curs de poesia els obliguen a escriure una escena! En tot cas, ens han demanat la poesia en qüestió, i després de trencar-m'hi la closca tota la tarda, he agafat algunes imatges de l'últim post i ha sortit el que ha sortit. He d'agrair infinitament a la professora que durant la pausa ens hagi convidat a picar alguna cosa al bar de l'Ateneu i que ho haguem regat amb un parell de copetes de cava... d'altra banda, no sé si ho hauria pogut llegir sense morir de vergonya.
I ja posats... aquí us ho deixo. Els que em coneixeu sabeu que la poesia mai no ha estat el meu fort, així que sentiu-vos lliures de dir que és un nyap, perquè possiblement teniu tota la raó del món:
Capvespres a la teulada
Al comiat del dia, pesarós arriba
ocre, suau i brillant un nou capvespre
presumit, li agrada saber-se observat
i jo complaent, prenc lloc a la finestra.
ocre, suau i brillant un nou capvespre
presumit, li agrada saber-se observat
i jo complaent, prenc lloc a la finestra.
El sol moribund ara em frega la pell;
davant, l'engoleix l'horitzó de Ponent.
S'alça un baf d'aire i em juga amb el serrell;
davant, l'engoleix l'horitzó de Ponent.
S'alça un baf d'aire i em juga amb el serrell;
nuus els peus, acaronen la teula ardent.
A la llunyania un crit, una rialla,
un cotxe que fuig ple de vides alienes
i tots els ocells piulant la primavera:
són el silenci que escolto aquesta tarda.
Al meu costat, lloc just perquè hi seguis tu
però l'ampit és buit, ningú no m'acompanya.
Han passat set dies, catorze silencis;
cap abraçada vol dir t'esperaré.
A dins meu, lloc just per sentir l'enyorança
però és erm i buit, ni tan sols hi cap nostàlgia.
No hi trobo plor, ni melangia, ni recança,
sols unes traces d'esmorteïda ràbia.
Realment, jo de poesia no en tinc ni idea, i consideraria també una putada que me'n fessin escriure una. Però havent llegit el post anterior, doncs penso que has fet una bona transformació, has posat en forma poètica el que d'alguna manera ja ens havies ensenyat. Com a poc, bon recurs. A mi m'agrada com t'ha quedat, però el meu criteri té molt poc valor.
ResponEliminallegeixo abans la poesia que el post. I t'he de dir que la poesia, barreja de tendresa i melancolia, m'ha encantat!!!
ResponEliminaT'he vist passar pel meu carrer, t'he seguit fins casa teva i veig que està plena de caramels i també de ... confidències.
ResponEliminaBona tarda Yáiza:)
Pens que s'escriu millor poesia quan no s'està pensant que estàs escrivint poesia. Sempre ens l'han mostrada com una activitat sublim i jo crec que simplement passa per deixar córrer lliurament la sensibilitat. M'ha encantat aquest vers teu: "Han passat set dies; catorze silencis"
ResponEliminaUna abraçada, guapa!
Penélope
ResponElimina"y destejiendo nieve..."
jo no sé si segueix les normes bàsiques de poesia, però el que si sé és que t'ha quedat molt bé.
ResponEliminaLlàstima que l'empit sigui buit.....
Doncs molt bé, no? La poesia flueix sola, quan la busques. Per cert, t'apunto a les HV. Però necessito un email de contacte.
ResponElimina