És de nit, és Agost. A l’ordinador sona música que de tan familiar, cada nota és meva i em toca per dins. Entre les mans, un llibre que em transporta i m’allunya d’aquí. Les seves pàgines se m’enduen a un món parcialment conegut i que, expectant, espero descobrir aviat, potser formar-ne part.
Els desitjos i anhels que durant el dia m’han rosegat les entranyes, ara es difuminen entre pàgines i acords, entre capvespres d’estiu i el primer estel de la nit, tot és més fàcil de viure, de sobreviure, de cobrir, de passar pàgina i seguir endavant. De creure que hi ha més sortides, que hi ha més coses en aquesta vida, i tot acaba cobrant sentit d’una manera o altra.
I demà, de nou a l’hospital, tindré la ment ocupada amb els pacients i les històries, que jo mateixa faig que em siguin transcendentals. Bates blanques, fonendos, exploracions, proves complementàries, volums de medicina interna, i llistats de fàrmacs. Un món que, de bona gana, cada dia em faig més meu.
No és una manera de desfer el nus, és només una manera de tirar-hi a sobre palades de sorra (de sorra de platja, de platja de finals d’estiu o principis de tardor), que tapin el nus, que el facin desaparèixer. Però totes les capes de sorra seran inútils, perquè si algú torna a tibar de la corda, el nus reeixirà i tornarà a la vista, a la meva vista -perquè hi ha qui no el veu mai, el nus- i hauré de tornar a pensar què fer-ne: desfer-lo sembla impossible, tallar-lo és complicat... així que resistiré fins que estrenyi massa i llavors el tornaré a tapar.
