Les llums del Nord

Si hi ha una cosa que tinc ganes de fer abans de morir (toma, que tràgic!) és veure les llums del nord. A l'hemisferi nord en diuen aurora boreal, va ser batejada així per Galileu Galilei en honor a la deesa romana de l'alba, anomenada Boreas Aurora; i al sud James Cook la va anomenar aurora austral, fent referència a la seva situació geogràfica. De ben segur que tots n'heu sentit a parlar algun cop o altre i també en deveu haver vist imatges, però aquí us en deixo una per anar-nos posant en situació: 

Aurora boreal a Alaska

El primer cop que en vaig sentir a parlar va ser llegint la novel·la de ficció Llums del Nord (títol original: The Golden Compass, de Philip Pullman, i primera part de la trilogia La matèria obscura). En aquest llibre se'n fa una explicació més o menys científica, però es destaca sobretot la seva espectacularitat i la quantitat d'energia que conté. I des de llavors, i d'això fa un munt d'anys, que vull presenciar aquest fenomen amb tota la seva plenitud.

Com a dades tècniques, cal parlar de quan i on veure les aurores polars. Hom s'ha de desplaçar a latituds properes a un dels dos Pols, essent llocs típics el nord de Canadà, Alaska, Groenlàndia, i algunes zones del nord d'Europa, com Lapònia, per l'aurora boreal; i Nova Zelanda i el sud de l'illa de Tasmània per l'aurora austral. Els moments de l'any en què es pot observar són les dates properes a ambdós equinoccis (21 de març i 23 de setembre), és a dir, els dos dies de l'any en què el sol creua l'equador celeste, i en què la nit i el dia tenen exactament les mateixes hores. A més a més, és imprescindible que faci bon temps i no estigui ennuvolat! Buscant al google he trobat moltíssimes pàgines i blocs amb informació sobre on i quan veure l'aurora polar, i aquí us en deixo un parell d'exemples. 

• Els deu millors llocs del món per veure l'aurora polar 
• Xarxa d'observació de l'activitat d'aurores polars (actualitzat cada 72h)

Cercle Polar Àrtic - Finlàndia

Una altra cosa interessant, i que havia oblidat, són els sons que sovint acompanyen a l'aurora polar. Pel que he llegit, és com arrugar paper de celofan, o trepitjar fulles seques, és a dir [atenció! moment friki-mèdic a la vista!], exactament el mateix so dels crepitants pulmonars a l'auscultació de l'aparell respiratori quan hi ha pneumònia, fibrosi o bronquitis! Els sons, es clar, tenen la seva explicació física, que ni entenc, ni pretenc entendre, però per si algú hi està interessat, sembla que aquí ho expliquen prou bé. Jo, d'aquest article, em quedo amb que pels esquimals, els sons de les llums del nord són els esperits dels morts, que juguen entre ells o que ens intenten dir alguna cosa. 

Com haureu pogut deduir, estic esquivant elegantment l'explicació física d'aquest fenomen, però com ja he deixat caure a l'anterior paràgraf, la física atòmica i jo no acabem de tenir bona relació. Així que no m'esforçaré per fer una explicació comprensible o a copiar-la d'alguna banda, ja que la Wiquipèdia (en castellà, l'article en català fa llàstima de tan mal traduït!) i d'altres pàgines com aquesta, em solucionen el problema. Amb tot, si mai algun expert en la matèria vol deixar un comentari amb una explicació senzilla per al públic general, ho agrairé molt i ho afegiré al post!

I he deixat per quasi el final de tot la part que més m'agrada. És evident que un fenomen tan espectacular i tan ple de màgia, s'ha guanyat al llarg del temps un lloc en totes les cultures i folklore dels països i regions que en gaudeixen, de la mateixa manera que ara en trobem referències en músiques, pel·lícules i llibres. Pels antics, les llums del nord han significat incendis al voltant dels oceans, la presència dels seus ancestres, el foc de les guineus o l'ànima dels guerrers morts. Han tingut connotacions bones i dolentes, segons el moment i la cultura. 

En l'actualitat, l'aurora boreal ha estat font d'inspiració per a molts artistes, és una imatge bonica, i fa acte de presència en algunes pel·lícules, com Happy Feet, o Aurora Boreal (basada en la novel·la del mateix nom d'Asa Larsson, escriptora sueca que no té res a veure amb l'Stieg Larsson) i pren protagonisme en llibres, com el de Llums del Nord que anomenava al principi. Les llums del nord són anomenades també en algunes cançons, i compartiré amb vosaltres precisament aquesta d'Owl City, On The Wing, que m'hi va fer pensar, i que és la causa directa d'aquest post. 

Per últim, he fet una mica de recerca al YouTube per trobar vídeos de l'aurora. Pel que he llegit, la majoria estan creats amb time-lapse (moltes fotografies preses en intervals determinats de temps, sense moure la càmera, que després s'ajunten i es fan passar ràpid, de manera que fan l'efecte de ser un vídeo), ja que d'aquesta manera es pot obtenir una millor qualitat d'imatge i colors més vius que en una gravació de vídeo. Dos dels enllaços són reportatges fets per la BBC i la NASA respectivament, que tenen imatges maques i una mica d'explicació: 

• NASA
• BBC4 - The Sky At Night
• Aurora austral 
• National Geographic Time-lapse

I, després, de tot, em quedo amb el que diu un dels científics de la BBC...

"You can't imagine it. You've to see it"

Algú m'hi acompanya?

Codi genètic

Títol original: Codi genètic

Autora: Amàlia Lafuene

Edició: Proa, 2009

Pàgines: 352

Idiomes disponibles: català, castellà (en procés de traducció)

Sobre l'autora (text a la solapa): Amàlia Lafuente (Barcelona, 1952) és metgessa i professora titular de farmacologia de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Es dedica a la docència i a la recerca. 

Argument (text de la contraportada): La descoberta d'un fàrmac contra l'Alzheimer centa les investigacions de la Marina Fontcuberta. Amb l'arribada d'un nou director a l'Institut de Neurociències, que ha fet una carrera brillant als Estats Units, la recerca es complica perillosament. Enlluernada pel magnetisme del flamant director, la jove Marina està temptada de saltar-se els límits de l'ètica professional.

Què en penso? 

Aquesta novel·la neix i creix entre bancs de laboratori, vasos de precipitats, bates blanques, articles, despatxos dels "superiors", gens, ratolins knockout, fàrmacs i estudis experimentals. Es nodreix de les relacions personals, de les il·lusions i dels desenganys, de l'ambició i l'humilitat, dels seus personatges; i mor entre les mans del lector, que no pot fer més que llegir-lo amb avidesa de la primera a l'última pàgina. Ens parla de creure en la recerca com a sistema per avançar i millorar la ciència, com a camí personal per "tocar el cel amb un dit" i que els malalts en siguin els primers beneficiats; però també ens parla de qui redueix la recerca a un simple negoci, generalment fraudulent, que dóna prestigi i enriqueix a pocs, mentre aixafa la resta. 

El fet d'estudiar Medicina, i estudiar a la UB, ha fet que tingués amb aquesta novel·la una forta sensació de familiaritat. Per primer cop, l'autora del llibre que tinc entre les mans és una persona relativament propera i coneguda (ha estat una de les meves professores de Farmacologia d'enguany), i de la mateixa manera, l'entorn en el que se situa la història és ben proper al meu dia a dia. He pogut recrear perfectament molts dels llocs pels que es movia la Marina Fontcuberta (fent especial menció a les galeries del claustre de l'Edifici Històric, que són realment impressionants). I em quedo amb la sensació de voler conèixer més i més aquest món, contenta que sigui ben proper al camí que he escollit. 

En resum i en general, i de la forma més subjectiva possible, aquesta novel·la m'ha agradat molt; m'agrada el món que reflecteix; els diferents personatges, ben definits i amb els seus caràcters propis; els lligams que es creen entre ells; els "petits drames" necessaris per la novel·la, però en cap cas exagerats; les intrigues i problemes, que es van resolent a bon ritme; els girs inesperats, que donen emoció a la lectura; i el final rodó, que tanca la història amb elegància i amb tots els fils lligats.

I per últim, un altre fet que em deixa molt bon gust de boca és veure com una persona dedicada a la recerca i a la docència, una científica de cap a peus, també pot dedicar-se a escriure, fer cursos a l'Ateneu i publicar una novel·la (i amb tant d'èxit!). Una prova més que, "els de ciències" també podem escriure, i no estem pas tan renyits com diuen amb "les lletres". 

I ara... què?

Llegiu-lo, no ho dubteu! I sobretot, encara amb més èmfasi, tots aquells que teniu quelcom a veure amb el món de les ciències. És una lectura ràpida, amena i interessant per a tothom, i també els seglars (no-religiosos, que no tenen res a veure amb l'àmbit científic) haurien de llegir-lo. Els tecnicismes que apareixen al llibre no impedeixen en cap manera el seguiment de l'argument. 

Nit d'agost, i algun nus per tapar

És de nit, és Agost. A l’ordinador sona música que de tan familiar, cada nota és meva i em toca per dins. Entre les mans, un llibre que em transporta i m’allunya d’aquí. Les seves pàgines se m’enduen a un món parcialment conegut i que, expectant, espero descobrir aviat, potser formar-ne part. 

Els desitjos i anhels que durant el dia m’han rosegat les entranyes, ara es difuminen entre pàgines i acords, entre capvespres d’estiu i el primer estel de la nit, tot és més fàcil de viure, de sobreviure, de cobrir, de passar pàgina i seguir endavant. De creure que hi ha més sortides, que hi ha més coses en aquesta vida, i tot acaba cobrant sentit d’una manera o altra. 

I demà, de nou a l’hospital, tindré la ment ocupada amb els pacients i les històries, que jo mateixa faig que em siguin transcendentals. Bates blanques, fonendos, exploracions, proves complementàries, volums de medicina interna, i llistats de fàrmacs. Un món que, de bona gana, cada dia em faig més meu. 

No és una manera de desfer el nus, és només una manera de tirar-hi a sobre palades de sorra (de sorra de platja, de platja de finals d’estiu o principis de tardor), que tapin el nus, que el facin desaparèixer. Però totes les capes de sorra seran inútils, perquè si algú torna a tibar de la corda, el nus reeixirà i tornarà a la vista, a la meva vista -perquè hi ha qui no el veu mai, el nus- i hauré de tornar a pensar què fer-ne: desfer-lo sembla impossible, tallar-lo és complicat... així que resistiré fins que estrenyi massa i llavors el tornaré a tapar. 

¿Qué debiera ser vivir?

El pañuelo rojo que me cubrió los ojos hasta la puerta del Auditori de Barcelona se pasó todo el concierto atado en tu cuello. Auditori i Ismael Serrano, qué buena combinación y cuántos, cuántos recuerdos. 

Un bloque, un piso, un salón. Un reloj marca el paso del tiempo sin que nadie -excepto los espectadores- lo pueda presenciar. Ruido de llaves, se abre la puerta, y empieza todo. 

“Bienvenidos, espero que se sientan como en casa. Al fondo a la izquierda está el lavabo, detrás de la barra podran encontrar una botella con un estraño licor verde que traje de Peumayén, y en la nevera aún queda un tupper con el cocido madrileño que hizo mi madre la semana pasada. 

¿Y qué tal los vecinos del bloque? Pues nada, cada uno con sus manías, con su vida, con su música... Una que escucha tangos, el pesado del bolero a las 7 de la mañana, y sobretodo el cantautor.”

Las canciones -las nuevas y las que no lo son tanto- se fueron mezclano con las historias de los vecinos del bloque, para al fin descubrir que nada pasa porque si, que cada pequeño gesto puede afectar en gran manera la vida de los demás. A uno le picó el virus del miedo, otra recuerda ya sin tristeza una huída al sur, y todo esto favorece a esa estraña pareja. Cada cuál con su vida, y con su historia, sí, pero todos buscan respuesta a una misma pregunta: ¿qué debiera ser vivir? 

Y la única lucha que se pierde es la que se abandona, así que no abandonen, que la excusa más cobarde es culpar al destino. Y una lección aprendida, no ir nunca a oír a Serrano sin un paquete de pañuelos, porque tocará Recuerdo, y otras, y vas a llorar.

Después de tres horas largas de música, aún quedó tiempo para los bises, con “siestas de verano y verbena en la aldea”, “días de vino y rosas”, y una Caperucita que te erizó la piel.

Y al final de todo, con las emociones revueltas y los recuerdos mezclándose con los  nuevos sueños y ilusiones, descubres que ahora... que ahora ya te acuerdas, que ya sabes qué debiera ser vivir. 

Acuérdate de vivir. 

La Boheme, on comença el carrer Blai,

que és la petita Rambla del Poble Sec!

Avui concert "íntim" a la Boheme! I no dic íntim perquè la taverna en qüestió sigui especialment petita - que ho és - sinó perquè s'ha omplert de gom a gom de gent que venia a escoltar en Cesk Freixas, de manera que hem acabat tots ben apretadets, però ben avinguts, dins d'aquest local entranyable.

Passats tres quarts de deu, quan quedaven poc més de deu minuts per l'hora d'inici del concert, la Marina, la Clara i jo hem entrat a la Taverna La Boheme i ja estava força plena. Cap taula, cap cadira lliure per nosaltres. En Cesk ja hi era, guitarra i faristol, tot a punt. Hem deixat els trastos en un racó, nosaltres ens hem situat en un altre, i poc després ha arribat un altre noi amb una guitarra (de moment, desconegut, però estranyament familiar?) i el concert ha començat. A poc a poc, ha anat entrant gent i més gent, molts han estat drets tota l'estona, d'altres a terra, però ningú no s'ha mogut fins que ha deixat de sonar l'últim acord. Entre ells, han arribat cap a les deu la Laura i el Fèlix, que han sentit molt però han vist ben poc!

De mans del Cesk han sonat cançons de tots els discs, i potser jo he enyorat que en toqués unes quantes més de "La mà dels qui t'esperen", que és l'últim. Ha cantat i ens ha deixat cantar, i tots hem corejat amb força quan ha entonat clàssics com Al Vent o l'Estaca. Hem tingut "l'exclusiva" de sentir la cançó Mudança, que ens ha explicat que ha escrit fa pocs dies, i el goig de ser d'aquells que "hem optat per la cultura per sobre del futbol" (ah, que avui hi havia partit?). I ens ha presentat a en Marc Durandeau i al Marcel Marimon (el noi de la guitarra!), dos cantautors que estaven allà i a qui ha convidat a tocar alguna cosa després. 

Quan en Cesk ha donat per finalitzat el concert, de seguida s'ha animat a tocar en Marc Durandeau, i la seva música ens ha semblat una mena de country catalanitzat, o una música que seria molt adequada per posar al cotxe, conduint per una carretera infinita d'aquelles dels Estats Units. Molt curiós! 

A en Marcel Miramon, membre del grup Rumb Al Bar, li ha costat una mica més arrencar, però finalment ha començat fent una versió rumbera de la Petita Rambla del Poble Sec, i ha animat a tothom amb un garrotín, i un parell de cançons de taverna. Que, per cert, a aquestes alçades ja havia descobert perquè em resultava familiar, i és que el vaig veure tocant fa un parell danys a un concert a la Vila de Gràcia, juntament amb Eldelvar, grup on toquen uns quants amics de classe.

Per acabar, tots tres han cantat junts Ulls de Color de Mel, versió feta per Els Pets de la cançó Brown-Eyed Girl, d'en Van Morrison, i quasi s'enfonsa el bar amb aquell "Shalalalala lalalalalaralirao"

Acabat el concert, moviment generalitzat: gent que s'aixeca, gent que surt, gent que va al lavabo (i em trobo l'Ignasi! que estrany!), gent que s'apropa als cantants... Nosaltres caiem en la temptació i comprem una còpia de "La mà dels qui t'esperen", que per alguna cosa és termosensible! 

Marxa la Clara i els altres quatre fem rumb cap al bar.. Ai!, cap al tren, i tornem a Rubí, no sense aconseguir un paquet de bastonets (amb oli d'oliva) de franc i riure molt, també de franc.

I fins aquí la crònica d'aquest triple concert.. la propera va de teatre!

Yáiza

Primavera o 16 coses que em fan sentir viva

1. El primer bany de l'any.
2. Treure la roba d'estiu de dalt de l'armari.
3. Prendre el sol.
4. Obrir totes les finestres i encendre una vareta d'encens.
5. Beure'm la primera orxata de la temporada.
6. Caminar de la teva mà pel carrer major.
7. Emprovar-me un vestit bonic.
8. Dinar asseguda al terra del jardí.
9. Entrar a una papereria i comprar qualsevol cosa només per saludar el botiguer.
10. Escoltar música a tot volum a totes hores.
11. No haver de donar explicacions.
12. Fer la motxilla de ruta en vint minuts (i creuar els dits per no deixar-me res).
13. Saber que hi ets.
14. Passejar per Rubí una tarda de vacances sense res concret a fer i que sigui molt profitosa.
15. Arribar a l'estació 20 segons abans que vingui el tren.
16. Que no calgui somniar per sobreviure!

La meva primera vegada

O crònica del meu primer concert d'Els Amics de les Arts

Ha anat de ben poquet que aquest no fos el meu primer concert frustrat d’Els Amics, però per sort, hores abans ha aparegut un Amic i ha salvat la nit. Així que som-hi, ferrocarrils i cap a Barcelona s’ha dit! He baixat a Gràcia, i com a bona barcelonauta que em consider-ho, he decidit anar trencant carrers fins a anar a Muntaner, amb intenció de sortir a l’alçada justa de Luz de Gas. Amb poca punteria, però, perquè sí que he arribat a Muntaner, però uns quants carrers més amunt. La gràcia de tot això és que he passat pel portal -ja quasi mític- Muntaner, 260 i he estat molt temptada de deixar-hi un gomet verd, però he reprimit els meus impulsos quan he vist el porter (en Juan?) a l’altra banda de la porta. Gomets que, per cert, havia comprat cinc minuts abans davant l’allau¹ de comentaris al bloc demanant gomets verds. El seu èxit ha estat molt relatiu, no m’he trobat amb ningú del bloc, però no patiu que... de més verdes en maduren!

Bé, d’acord, anem per feina. A quarts de vuit, quan he arribat a la porta, hi havia quatre gats, i he pensat fàcilment “bé, és dilluns i estem d’exàmens, què volies?”. I me n’he anat a prendre algu al Monaco, el bar del davant. La sorpresa ha estat nostra quan, una horeta més tard, sortíem del bar per descobrir que els quatre gats s’havien multiplicat, havien proliferat i s’havien convertit en una massa de gent que envaïa tota la vorera i part de la calçada. Hi cabríem tots? Sort a l’hora d’entrar, hem anat a parar en bon lloc: primera fila i a l’esquerra de l’escenari, així que primer planu del Dani i tota la resta teniu uns perfils estupendus.

I comenceu! Ben animats, dient i repetint que sou súper bons nois, però mireu, jo no m’ho crec, perquè ni malles, ni capa, ni calçotets per fora²!. Tot plegat, un festival de cançons, i les introduccions més originals i divertides: hem conegut la bola de merda del vostre pis, les tendències Billy Elliot d’en Dani, que l’Eduard és “el sentro del Universo”, que a Massaxuxes (Boston) hi ha una alta incidència de càries³, i que les rajoles del bany de l’Úrsula (Joan Enric!) mai no seran de color burdeus, però que això en Ferran no ho sap pas.

Cançons que a casa costen un xic d’escoltar, es converteixen en una festa dalt de l’escenari, i així ens heu deixat bocabadats amb l’Exercici Seixanta, i m’he assabentat -per fi!- dels dos títols de Codi da Vinci que no entenia⁴ (d'acord que no tingueu res a veure amb Manel, però heu de reconèixer que la idea del Dani era bona).

I el gos, vull dir, l’Home que treballa fent de gos, tenia pressa per plegar (potser l’esperaven al cuarto de planxar!), i ha fet dos intents de sortir abans d’hora. A la tercera va la vençuda, ha sortit quan tocava i seriosament, crec que haurem de fer un esforç i aprendre’ns la seva coreografia, li veig molt futur! Per acabar-ho d'arrodonir, des de l'extrem dret -del públic- ha sortit una espasa d'Star Wars que deixa el llistó molt alt, haurem de venir al proper concert amb un dinosaure?!

Afortunadament en Joan Enric ens ha explicat la sistemàtica dels bisos, menys mal, perquè jo hauria marxat abans d’hora (o si més no, ho hauria intentat, perquè amb aquella gentada no hauria arribat pas a la porta)! I al final, acabem amb “A vegades”, la primeríssima cançó vostra que em van fer escoltar⁵, i feu un final rodó, rodó.

Ara sí, us acomiadeu i desapareixeu de l’escenari, però us esperem perquè sabem que allò és un cul de sac, i que haureu de tornar a sortir! El guarda malcarat (insultem en català, que té més estil), ens intenta fer fora en diverses ocasions, però resistim i aconsegueixo saludar-vos a tots i enganxar-vos un parell de gomets verds.

I, al disc, la dedicatòria “per la noia més activa del blog”. Molt bé! I que duri!

Fins la propera,

Yáiza

1. De vegades les dones també exagerem.

2. Sabeu que haureu de fer algun concert amb aquesta indumentària, oi?

3. Els odontòlegs hi deuen viure de conya!

4. Trilogia a Nova York i Pandora al Congo!

5. Ferran, com pots dir precisament TU que t’adorms amb Ventdelplà? Va, home, va, que t'hem vist!