Pàgines

dimecres, 30 de gener del 2008

Sóc universitària!

Bé, sí, ja, fa segles que no actualitzo. I què? He estat d'exàmens, d'acord? I sí, sí! Ja els he acabat tots (o com a mínim tots els que compten nota, Bioquímica és un híbrid estrany, obligatori anar-hi però no qualificat). I després d'aquesta marató per tal d'arribar a final de semestre, sobre què puc escriure? Què és el que tinc al cap des de fa dies? Doncs això que veureu ara mateix...




Sóc universitària!

De fet, aquest setembre tots nosaltres (entenent per “nosaltres” gent que ha començat la carrera aquest any) vam mirar-nos al mirall i vam dir-nos amb cara radiant: sóc universitari/a! Però , oh! quin engany! No, no érem universitaris. Ni al setembre que començàvem a trepitjar la Facultat; ni a l’octubre, quan vam fer les primeres festes amb els de classe; ni al novembre, que ja ens havíem habituat al ritmillo de la Universitat; ni al desembre, quan vam fer la festa de Nadal amb tota la carrera.

No, durant aquestes últimes setmanes he arribat a la conclusió que no s’és universitari fins que no es supera –amb més o menys èxit- la primera etapa d’exàmens. Si anar a la universitat ja representa tot de canvis, de progrés personal i de noves experiències, el mes d’enclaustrament per exàmens és tot això condensat i elevat a l’enèsima potència.

Descobreixes què significa tenir tanta matèria que el teu objectiu no és aprendre-la, sinó arribar a mirar-te -per sobre- tot el temari. Aprens que “estudiar molt” no són tres hores diàries, sinó deu o dotze, i que encara que quan feies secundària et semblava impossible, realment pots estar estudiant un mes sencer, dia rere dia, sense saber què vol dir “cap de setmana”, i sense fer més descansos que fer un cafè de tant en tant i dormir un màxim de 6 hores.

A més, hi ha moltes maneres diferents d’encarar una tanda d’exàmens, totes d’elles igual d’entretingudes. Hi ha l’opció em-tanco-a-casa-i-deconnecto-de-la-resta-del-món, que consisteix en no veure a ningú més que als teus pares i germans (i perquè no hi ha més remei, que sinó els faries fora de casa, també), desconnectar l’ordinador, apagar el mòbil i enfrontar-te tu sol als apunts (tot i que hi ha versions que inclouen penjar-se durant hores del telèfon per a resoldre dubtes amb els companys). Una altra possibilitat és escollir dues persones (que portin bé la matèria és condició bàsica per fer l’elecció) i trobar-te amb elles cada dia per estudiar plegades. Aquesta només funciona si les altres dues persones són capaces de callar una estona i deixar que et concentris. L’altra opció, molt recurrent, és la de “rata de biblioteca”. Es presenta en dos formats: el primer seria instal·lar-te en una biblioteca qualsevol, on no coneguis a ningú i puguis treballar tranquil. L’altre, consisteix en moure’t fins a la biblioteca de la teva facultat, on hi ha gent del teu curs, dels altres, i fins i tot d’altres carreres i combines l’estudi individual amb la resolució de dubtes en grup.

Personalment em quedo amb l'última opció proposada, que és la única que he posat en pràctica fins ara (ja que tinc assumit que a casa no hi puc estudiar), i que a més presenta molts avantatges, com ara el típic “anem a fer un cafè que ja són les sis?” o el senzill “Ivo, no entenc aquest problema de física, ajuda’m sisplau!”. Amb el pas dels dies s’esdevé un fenomen que podríem anomenar “colla biblioteca”, i és que qui hi va un dia i li agrada, repeteix, i amb això hem format un grupet de companys que sempre som allà. Per tant, he de dir que tot i que estudiar tant ha estat dur, la sensació general és positiva, d’autorealització, i guardo el record de molts bons moments amb els companys de biblio, cafès i riures inoblidables, converses incòmodes amb la profe d'estadística, i birretes d’allò més curioses (amb llibres de medicina del segle passat entre les mans) abans de marxar a casa i, al final, esperem, la satisfacció d’obtenir els resultats que tots desitgem!!

Molta sort, universitaris-estressats-en-època-d’exàmens!!

I a la resta, sort també!



Yáiza
.
.
.
.
.
[Patri, Joana, Guillem, Pol, Ivo, Nacho, David, Anna, Carme -gran examen de física, eh!- ,... ha estat maco trobar-vos a una biblioteca o a una altra durant aquest meset!]

dijous, 3 de gener del 2008

Propòsits d'any nou

"Buenu", "buenu"... Tot i que sempre he cregut que la millor època per a fer-se bons propòsits és al setembre, just abans de començar al curs -malgrat que llavors prou feina tinc a fer-me a la idea que ja no és estiu-, m'he tornat a deixar endur per l'esperit nadalenc i tot allò del "any nou, vida nova" i he fet, mig "en sèrio", mig en conya, una llisteta (la de l'any passat era quatre cops més llarga i, no obstant, dubto que pugui complir més d'una quarta part de la d'enguany) amb els meus bons proòsits de cara a aquest 2oo8. Aquí la teniu:


Bons propòsits per al 2oo8:


- Estudiar més
- Seguir una dieta sana i equilibrada
- Ser constant i no deixar-ho tot per l’últim moment
- Estimar més
- Endreçar l’habitació
- Treballar una mica per fer raconet
- Marxar de vacances a l’estiu i gastar el raconet (això tenint en compte que he estudiat prou com per a què no me’n quedi cap per setembre)
- Trobar la pau interior
- Somriure
- Desenvolupar la meva vida artística (aprendre a pintar a l’oli/tocar la guitarra)
- Aprovar tot primer sense anar al setembre
- Anar al teatre sovint
- Aprovar primer encara que sigui al setembre
- Estimar-me
- No guardar rancors, però no fiar-me ni un pèl de qui ja me l’ha jugat un cop
- Treure’m el carnet de conduir
- Gaudir del que tinc, i no pensar massa en el que m’agradaria tenir
- Acabar el primer trimestre i no tenir totes les assignatures de 2n tan penjades com ara les de primer
- Somriure més encara

És a dir, aconseguir arribar a 31 de desembre i que quan repassi els últims 366 dies, esbossi un somriure de nostàlgia i creui els dits per a què el 2oo9 sigui igual o millor.

dimarts, 25 de desembre del 2007

Estimats Reis Mags,


Estimats Reis Mags,

Com que aquest any m'he portat molt bé, us demano que em porteu:

- Bona vista per saber veure que la vida em dóna motius per somriure cada dia.
- Bona oïda per gaudir de les rialles dels que m’envolten, o per sentir la nota de tristesa en les seves veus quan les coses van maldades.
- La veu clara i forta per dir sempre el que penso, sense enganys ni mitges veritats, però amb la delicadesa necessària en cada moment.
- El tacte afinat per saber transmetre en una carícia tot el que em passa per dins, i fer abraçades que curin tots els mals.
- Bon olfacte per “olorar” quan les coses no van bé, i bon gust per arreglar-les de la millor manera.

Amb aquests presents, ses Majestats, pretenc seguir creixent com a persona aquest 2oo8, i estimar més –i demostrar-ho- als que m’envolten.

Molt agraïda,
Yáiza
PD: També demano, si us plau, si us plauet, aprovar els exàmens!!! (o la constància que em falta per estudiar =P)



[gràcies, Jona, per ser responsable de que hagi escrit aquesta carta]

dilluns, 24 de desembre del 2007

Bones Festes

De petit, el Nadal fa molta il·lusió. Els regals, l'arbre, el pessebre, la família, els àpats... tot és genial i meravellós i sembla fet a mida per a tu.

Després, hi ha gent per tot. Personalment, a mida que he anat creixent, el Nadal ha perdut força la gràcia. Sí que és bonic passejar pels carrers guarnits (però cada cop les decoracions són més escasses) i també penjar les boles de l'arbre durant el pont de desembre (però aquest any no ho hem fet). I sí, adoro el turró i els dinars a ca la iaia. Però des d'un punt de vista crític, penso: i què coi celebrem? Si aquí tots som agnòstics com a mínim! Se'n recorda algú del que se celebra realment per Nadal? I em sento hipòcrita ballant al mateix ritme del món, celebrant quelcom en què no sé si crec i, si hi crec, no en faig massa cas (que aixequi la mà qui anirà avui a la missa del gall!).

I al capdamunt, tota la conya de l'esperit nadalenc. O sigui: pau, amor, i bons desitjos per a tothom. Com deien ahir pel cau, "si Nadal és amor, que sigui Nadal tot l'any". Perquè ha de ser tothom tan bona persona per Nadal? Que no dic que no ho haguem de ser, eh! Però només per Nadal?

Resumint, que ja fa uns quants anys que no acabo de veure clares aquestes festes, i malgrat tot les segueixo celebrant com sempre. Però segueix en peu la il·lusió pels campaments de Nadal, amb tot l'agrupament,... i per les nadales! Que m'omple d'orgull anar per Rubí cantant-ne (i pensar que fa quatre anys em moria de vergonya). I aquest any... potser aquest any estic tornant a creure en la màgia del Nadal. Potser aquell bocinet de màgia que semblava haver desaparegut de mi per sempre, s'ha dignat a tornar per Nadal (com el turró). I sabeu? Jo me'l quedo.


Pels somnis, per les il·lusions, per no deixar de creure en nosaltres, pel futur més pròxim... brindem per l'avui!

Bon Nadal a tothom!



Yáiza