"Actituds, valors i normes" del metge

Vaig començar a escriure això fa uns dies, però va molt lligat aquest editorial de The Lancet que va començar a circular ahir i que ha generat molta polèmica entre uns quants estudiants de Medicina. 

Aquestes setmanes a l’hospital, he après una mica de tot. He recuperat molts coneixements de semiologia i de farmacologia, he recordat xifres de valors normals de les analítiques i com llegir un electrocardiograma (més o menys, eh!). Però sobretot he après allò que a l’escola en deien “actituds, valors i normes”. He procurat enganxar-me als meus residents cada cop que anaven a parlar amb les famílies, per comunicar notícies bones o dolentes, o quan anaven a donar altes, o a demanar un consentiment informat. Com parlar amb familiars i pacients? Les notícies que els donis possiblement afectaran moltíssim la seva vida. Cal parlar amb correcció i exactitud, però també amb un llenguatge proper a la gent, que no els resulti inintel·ligible. I després d’haver parlat, obtindràs una resposta, que has de saber manejar. Els professionals de la salut, tracten (tractem!) amb persones, però sobretot, amb persones malaltes i amb els seus familiars i persones estimades. Les reaccions humanes davant del dolor que ocasiona la malaltia i la mort són d’allò més diverses, però sovint freguen els extrems. I nosaltres no en sortim indiferents. Sovint trobem coses o situacions que ens fan gràcia, o molta llàstima, o que ens indignen. Però molt sovint la situació no permet que nosaltres mostrem com ens sentim. No és que calgui fer una contenció del 100%, però si matissar-ho per tal que s’intueixi, sense ser descarat. A més, amb el temps ens anem tornant immunes al dolor aliè, o no podríem sobreviure, però sempre hi ha casos, moments determinats, situacions que et fas més teves, o pacients que calen més fons que d’altres. I llavors notes que allò que vius està començant a rascar el teu escut, i et tornes vulnerable. Però has de fer l’esforç de mantenir la calma i seguir fent “cara de metge”. Perquè si el metge no és capaç de mantenir-se enter, com podran fer-ho ells?

Hi ha molt per aprendre en aquest sentit, i nosaltres tot just comencem a donar els primers passos i tenim molt, molt camí per davant. Però crec que el més vital és adonar-se que CAL aprendre-ho. 

Una de pastisseria!!

Pa de pessic de iogurt i de xocolata:

Avui ma mare i jo ens hem posat els davantals i ens hem tancat a la cuina una bona estona. Demà és el meu últim dia (oficial) de pràctiques a l’hospital i em fa il·lusió portar alguna cosa per esmorzar, així que som-hi! Aquest ha estat el resultat: 

Pa de pessic de xocolata a l'esquerra i de iogurt a la dreta. 

Per fer aquests pans de pessic (“bizcochos” perquè ens entenguem tots), calen uns quants ingredients molt bàsics, els motlles i el forn. La preparació és pràcticament idèntica per a tots dos, només varien alguns ingredients, que us especifico en cursiva:

Ingredients

Pa de pessic de iogurt*

1 iogurt de llimona

2 de sucre

3 de farina de blat

1/2 d’oli o mantega fosa

3 ous

1 sobre de llevat Royal

Una llimona 

Vainilla en pols

Anís 

Pa de pessic de xocolata*

1 iogurt natural

2 de sucre

3 de farina de blat

1/2 d’oli o mantega fosa

3 ous

1 sobre de llevat Royal.

1 iogurt de xocolata o 3 petit-suïs de xocolata

Cola-cao 

* Les mesures que indico de farina, sucre i mantega corresponen a 125ml, és a dir, el mateix pot del iogurt. 

Instruccions

Primer de tot poseu en un bol prou gran el iogurt, el sucre, la farina i la mantega fosa (al microones mateix), i els rovells dels tres ous. Les clares guardeu-les a part per al final. Tot això ja es pot batre, i quan tingueu una massa homogènia heu de batre les clares al punt de neu i afegir-les. Llavors ja podeu afegir el colacao en l’un; i la vainilla, l’anís, i les birutes de llimona a l’altre (amb un ratllador, es ratlla una mica la pell de la llimona). Les mesures d’aquests ingredients són al gust de cadascú, l’únic que us puc recomanar és que ho aneu afegint a poc a poc i ho aneu tastant fins que us agradi. L’últim que heu de fer abans de passar-ho al motlle és afegir el llevat royal, i assegurar-vos que estigui tot ben mesclat.

Cocció

El forn ha d’estar ben calent abans de posar-hi res a dins, nosaltres l’hem posat a 250º (el màxim) i que l’escalfor vingui de la part de sota. Un cop estigui calent, ja hi podeu posar les motlles amb la massa, i en uns 30 minuts estarà fet. Si no teniu clar com funciona el vostre forn, aneu-lo vigilant per a què no se us cremi. El pa de pessic ha d’anar pujant, i per saber si està cuit el podeu punxar amb alguna cosa metàl·lica, llarga i prima (si no teniu res adequat, un ganivet farà el fet), i quan surti net voldrà dir que el vostre pa de pessic està a punt. Traieu-lo del forn, i deixeu-lo refredar. És possible que llavors baixi una mica el seu volum.

Extres

Unteu els motlles amb mantega abans de posar-hi la massa. D'aquesta manera seran més fàcils de desenganxar un cop cuits.

Podeu moldre sucre amb una culleradeta de cafè (el cafè és opcional!) i després escampar-ho per sobre del pa de pessic de xocolata.

Apa, si algú té dubtes, que pregunti, i si us atreviu a provar-ho, espero que us quedi ben bo, ja m’ho explicareu!

Anècdotes d'hospital

“En todas partes cuecen habas”, i els hospitals no en són una excepció. Després d’unes setmanes de pràctiques durant el mes d’agost, que han estat molt, però que molt tranquil·les, ahir divendres vam tenir un dia ben mogut a la sala. Per sort, com sempre, la vida intenta trobar l’equilibri, i vam tenir “una de cal y una de arena” (avui potenciarem el refranyer popular castellà, sembla!). De primer, quan a quarts de nou del matí vam anar a fer el passe de guàrdia, ens vam assabentar que aquella nit, una infermera de la sala havia estat víctima d’una agressió verbal i física per part d’una familiar d’una pacient. Els fets havien acabat a la comissaria, i en aquell moment tot començava a tornar a la calma. L’opinió de l’equip d’infermeria i dels adjunts més veterans era que calia donar l’alta a la pacient com abans millor, ja que per respecte a la persona agredida no es podia permetre que romangués més temps ingressada allà, i l’alta tampoc no perjudicaria el seu estat de salut. D’altra banda, l’opinió dels residents (i la meva, ja posats) era que la pacient no tenia la culpa de tenir un membre de la família “una mica” més agressiu del que és estrictament necessari. D’aquesta manera, l’assistent social, que és qui li toca posar pau entre les dues parts i mediar amb la família, va aconseguir pactar l’alta per dilluns, però també la prohibició d’entrar a la sala a tota la família (que no és poca) a excepció de dos familiars, que han demostrat durant totes les setmanes de l’ingrés de la pacient, la seva correció i el seu saber estar. Com deia, la vida mateixa sap trobar l’equilibri, i després d’aquest ensurt i dels problemes que va comportar, l’agraïment d’una altra pacient que marxava d'alta i dels seus familiars ens va arribar en forma de bombons, que ens van ajudar a esbandir el gust agre que ens havia quedat a rel del problema de primera hora del matí. Un petit detall, que no és res fora de l'habitual, però que aquell divendres va ajudar molt a aixecar els ànims en el despatx de metges. És només una anècdota, però crec que és una mostra de com d’extremes són les actituds que pren la gent davant dels professionals que vetllen per la salut dels seus éssers estimats. 

Dia de canvis!

Doncs sí, avui ha estat un dia mogut, per ser estiu. Tot i que per raons que són molt diferents entre elles. Diuen que els canvis van bé, però això ja es veurà. Hi ha canvis que són buscats i que fan il·lusió, i canvis inesperats i difícils d'assumir. Avui n'hi ha hagut un de cada. Em fan estar neguitosa, més o menys preocupada, amb l'ai al cor tot el dia. Però no passa res. Ens en sortim. 

I com que avui, tots els canvis van d'hospitals, no he pogut deixar de pensar en aquesta cançó. 

Tu respira a poc a poc.

Les llums del Nord

Si hi ha una cosa que tinc ganes de fer abans de morir (toma, que tràgic!) és veure les llums del nord. A l'hemisferi nord en diuen aurora boreal, va ser batejada així per Galileu Galilei en honor a la deesa romana de l'alba, anomenada Boreas Aurora; i al sud James Cook la va anomenar aurora austral, fent referència a la seva situació geogràfica. De ben segur que tots n'heu sentit a parlar algun cop o altre i també en deveu haver vist imatges, però aquí us en deixo una per anar-nos posant en situació: 

Aurora boreal a Alaska

El primer cop que en vaig sentir a parlar va ser llegint la novel·la de ficció Llums del Nord (títol original: The Golden Compass, de Philip Pullman, i primera part de la trilogia La matèria obscura). En aquest llibre se'n fa una explicació més o menys científica, però es destaca sobretot la seva espectacularitat i la quantitat d'energia que conté. I des de llavors, i d'això fa un munt d'anys, que vull presenciar aquest fenomen amb tota la seva plenitud.

Com a dades tècniques, cal parlar de quan i on veure les aurores polars. Hom s'ha de desplaçar a latituds properes a un dels dos Pols, essent llocs típics el nord de Canadà, Alaska, Groenlàndia, i algunes zones del nord d'Europa, com Lapònia, per l'aurora boreal; i Nova Zelanda i el sud de l'illa de Tasmània per l'aurora austral. Els moments de l'any en què es pot observar són les dates properes a ambdós equinoccis (21 de març i 23 de setembre), és a dir, els dos dies de l'any en què el sol creua l'equador celeste, i en què la nit i el dia tenen exactament les mateixes hores. A més a més, és imprescindible que faci bon temps i no estigui ennuvolat! Buscant al google he trobat moltíssimes pàgines i blocs amb informació sobre on i quan veure l'aurora polar, i aquí us en deixo un parell d'exemples. 

• Els deu millors llocs del món per veure l'aurora polar 
• Xarxa d'observació de l'activitat d'aurores polars (actualitzat cada 72h)

Cercle Polar Àrtic - Finlàndia

Una altra cosa interessant, i que havia oblidat, són els sons que sovint acompanyen a l'aurora polar. Pel que he llegit, és com arrugar paper de celofan, o trepitjar fulles seques, és a dir [atenció! moment friki-mèdic a la vista!], exactament el mateix so dels crepitants pulmonars a l'auscultació de l'aparell respiratori quan hi ha pneumònia, fibrosi o bronquitis! Els sons, es clar, tenen la seva explicació física, que ni entenc, ni pretenc entendre, però per si algú hi està interessat, sembla que aquí ho expliquen prou bé. Jo, d'aquest article, em quedo amb que pels esquimals, els sons de les llums del nord són els esperits dels morts, que juguen entre ells o que ens intenten dir alguna cosa. 

Com haureu pogut deduir, estic esquivant elegantment l'explicació física d'aquest fenomen, però com ja he deixat caure a l'anterior paràgraf, la física atòmica i jo no acabem de tenir bona relació. Així que no m'esforçaré per fer una explicació comprensible o a copiar-la d'alguna banda, ja que la Wiquipèdia (en castellà, l'article en català fa llàstima de tan mal traduït!) i d'altres pàgines com aquesta, em solucionen el problema. Amb tot, si mai algun expert en la matèria vol deixar un comentari amb una explicació senzilla per al públic general, ho agrairé molt i ho afegiré al post!

I he deixat per quasi el final de tot la part que més m'agrada. És evident que un fenomen tan espectacular i tan ple de màgia, s'ha guanyat al llarg del temps un lloc en totes les cultures i folklore dels països i regions que en gaudeixen, de la mateixa manera que ara en trobem referències en músiques, pel·lícules i llibres. Pels antics, les llums del nord han significat incendis al voltant dels oceans, la presència dels seus ancestres, el foc de les guineus o l'ànima dels guerrers morts. Han tingut connotacions bones i dolentes, segons el moment i la cultura. 

En l'actualitat, l'aurora boreal ha estat font d'inspiració per a molts artistes, és una imatge bonica, i fa acte de presència en algunes pel·lícules, com Happy Feet, o Aurora Boreal (basada en la novel·la del mateix nom d'Asa Larsson, escriptora sueca que no té res a veure amb l'Stieg Larsson) i pren protagonisme en llibres, com el de Llums del Nord que anomenava al principi. Les llums del nord són anomenades també en algunes cançons, i compartiré amb vosaltres precisament aquesta d'Owl City, On The Wing, que m'hi va fer pensar, i que és la causa directa d'aquest post. 

Per últim, he fet una mica de recerca al YouTube per trobar vídeos de l'aurora. Pel que he llegit, la majoria estan creats amb time-lapse (moltes fotografies preses en intervals determinats de temps, sense moure la càmera, que després s'ajunten i es fan passar ràpid, de manera que fan l'efecte de ser un vídeo), ja que d'aquesta manera es pot obtenir una millor qualitat d'imatge i colors més vius que en una gravació de vídeo. Dos dels enllaços són reportatges fets per la BBC i la NASA respectivament, que tenen imatges maques i una mica d'explicació: 

• NASA
• BBC4 - The Sky At Night
• Aurora austral 
• National Geographic Time-lapse

I, després, de tot, em quedo amb el que diu un dels científics de la BBC...

"You can't imagine it. You've to see it"

Algú m'hi acompanya?

Codi genètic

Títol original: Codi genètic

Autora: Amàlia Lafuene

Edició: Proa, 2009

Pàgines: 352

Idiomes disponibles: català, castellà (en procés de traducció)

Sobre l'autora (text a la solapa): Amàlia Lafuente (Barcelona, 1952) és metgessa i professora titular de farmacologia de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Es dedica a la docència i a la recerca. 

Argument (text de la contraportada): La descoberta d'un fàrmac contra l'Alzheimer centa les investigacions de la Marina Fontcuberta. Amb l'arribada d'un nou director a l'Institut de Neurociències, que ha fet una carrera brillant als Estats Units, la recerca es complica perillosament. Enlluernada pel magnetisme del flamant director, la jove Marina està temptada de saltar-se els límits de l'ètica professional.

Què en penso? 

Aquesta novel·la neix i creix entre bancs de laboratori, vasos de precipitats, bates blanques, articles, despatxos dels "superiors", gens, ratolins knockout, fàrmacs i estudis experimentals. Es nodreix de les relacions personals, de les il·lusions i dels desenganys, de l'ambició i l'humilitat, dels seus personatges; i mor entre les mans del lector, que no pot fer més que llegir-lo amb avidesa de la primera a l'última pàgina. Ens parla de creure en la recerca com a sistema per avançar i millorar la ciència, com a camí personal per "tocar el cel amb un dit" i que els malalts en siguin els primers beneficiats; però també ens parla de qui redueix la recerca a un simple negoci, generalment fraudulent, que dóna prestigi i enriqueix a pocs, mentre aixafa la resta. 

El fet d'estudiar Medicina, i estudiar a la UB, ha fet que tingués amb aquesta novel·la una forta sensació de familiaritat. Per primer cop, l'autora del llibre que tinc entre les mans és una persona relativament propera i coneguda (ha estat una de les meves professores de Farmacologia d'enguany), i de la mateixa manera, l'entorn en el que se situa la història és ben proper al meu dia a dia. He pogut recrear perfectament molts dels llocs pels que es movia la Marina Fontcuberta (fent especial menció a les galeries del claustre de l'Edifici Històric, que són realment impressionants). I em quedo amb la sensació de voler conèixer més i més aquest món, contenta que sigui ben proper al camí que he escollit. 

En resum i en general, i de la forma més subjectiva possible, aquesta novel·la m'ha agradat molt; m'agrada el món que reflecteix; els diferents personatges, ben definits i amb els seus caràcters propis; els lligams que es creen entre ells; els "petits drames" necessaris per la novel·la, però en cap cas exagerats; les intrigues i problemes, que es van resolent a bon ritme; els girs inesperats, que donen emoció a la lectura; i el final rodó, que tanca la història amb elegància i amb tots els fils lligats.

I per últim, un altre fet que em deixa molt bon gust de boca és veure com una persona dedicada a la recerca i a la docència, una científica de cap a peus, també pot dedicar-se a escriure, fer cursos a l'Ateneu i publicar una novel·la (i amb tant d'èxit!). Una prova més que, "els de ciències" també podem escriure, i no estem pas tan renyits com diuen amb "les lletres". 

I ara... què?

Llegiu-lo, no ho dubteu! I sobretot, encara amb més èmfasi, tots aquells que teniu quelcom a veure amb el món de les ciències. És una lectura ràpida, amena i interessant per a tothom, i també els seglars (no-religiosos, que no tenen res a veure amb l'àmbit científic) haurien de llegir-lo. Els tecnicismes que apareixen al llibre no impedeixen en cap manera el seguiment de l'argument. 

Nit d'agost, i algun nus per tapar

És de nit, és Agost. A l’ordinador sona música que de tan familiar, cada nota és meva i em toca per dins. Entre les mans, un llibre que em transporta i m’allunya d’aquí. Les seves pàgines se m’enduen a un món parcialment conegut i que, expectant, espero descobrir aviat, potser formar-ne part. 

Els desitjos i anhels que durant el dia m’han rosegat les entranyes, ara es difuminen entre pàgines i acords, entre capvespres d’estiu i el primer estel de la nit, tot és més fàcil de viure, de sobreviure, de cobrir, de passar pàgina i seguir endavant. De creure que hi ha més sortides, que hi ha més coses en aquesta vida, i tot acaba cobrant sentit d’una manera o altra. 

I demà, de nou a l’hospital, tindré la ment ocupada amb els pacients i les històries, que jo mateixa faig que em siguin transcendentals. Bates blanques, fonendos, exploracions, proves complementàries, volums de medicina interna, i llistats de fàrmacs. Un món que, de bona gana, cada dia em faig més meu. 

No és una manera de desfer el nus, és només una manera de tirar-hi a sobre palades de sorra (de sorra de platja, de platja de finals d’estiu o principis de tardor), que tapin el nus, que el facin desaparèixer. Però totes les capes de sorra seran inútils, perquè si algú torna a tibar de la corda, el nus reeixirà i tornarà a la vista, a la meva vista -perquè hi ha qui no el veu mai, el nus- i hauré de tornar a pensar què fer-ne: desfer-lo sembla impossible, tallar-lo és complicat... així que resistiré fins que estrenyi massa i llavors el tornaré a tapar.