Temps era temps

Avui recupero un escrit de fa quasi un any. Ja pràcticament n'havia oblidat l'existència, però ahir el vaig trobar accidentalment i vaig pensar que el seu llóc era ben bé aquest.



Temps era temps (23/o3/2oo7)


Temps era temps… temps era temps, les històries es començaven amb aquestes tres paraules. Quan érem petits, i no volíem menjar, l’àvia prenia paciència mentre remenava les sopes o intentava fer-nos empassar les farinetes. Llavors li demanàvem un conte i començava així: temps era temps… i aquests tres mots obrien la porta a un món d’històries i d’aventures, contes de formiguetes o princeses, que feien que l’estona passés volant i que encara estiguéssim dies barrinant sobre les aventures de l’últim protagonista.

Temps era temps, les àvies i les mares explicaven contes als seus néts o fills, respectivament. El punt final del dia del infant era demanar, un cop gitat, que li expliquessin un conte. Era quelcom molt usual, i si hom era curt d’imaginació, buscava llibres de contes i els llegia en veu alta. Bona manera, per cert, d’incentivar a la lectura des dels primers anys de vida.
Avui en dia, però, malgrat que no fa tants anys d’això que explico, el temps és or més que mai, i els pares van tan atrafegats que no tenen temps per a res. Les àvies o els avis, per descomptat, no viuen a la casa dels fills, viuen pel seu compte si amb sort no han anat a parar a una residència de la tercera edat (d’aquelles que ara vosaltres, els que ja passeu de la cinquantena, comenceu a témer tant).

Així doncs, el mercat, que no deixa passar ni una sola oportunitat de fer negoci, i veient que sembla natural en una criatura demanar contes, ha creat mil i un productes: des de les clàssiques cintes de casset que ja havia tingut jo a la meva època, fins a ninots de peluix que els prems la panxona i t’expliquen un conte. I els pares es deixen un dineral al caixer de qualsevol gran magatzem, amb un somriure de satisfacció pensant que què bons pares que són, i que els seus fills creixeran envoltats de contes. Però oh, quins contes! Cal comparar-los amb els de debò? Quin nen no era capaç de corregir a sa mare quan li explicava la Blancaneus, dient-li que la madrastra dolenta no va dir “hahaha!” sinó “hohoho!”? On queda, dins de tanta tecnologia, la interacció entre pares i fills, la amistat que es trava més enllà dels lligams familiars, el potencial que desenvolupa el nen sense adonar-se’n quan la mare, fent-se la boja li deixa anar un “ara no sé com seguia, continues tu?”. Les noves tecnologies, que tan satisfets ens tenen, mai podran substituir certes coses, certs punts de la cultura humana, que no poden ser automatitzats o mecanitzats, perquè requereixen naturalesa, desimboltura i espontaneïtat. Quina mena d’afecte pot donar un osset parlador en comparació amb una mare, pare, o familiar de qualsevol branca, explicant tendrament un conte a un infant?

Després que es queixin quan els arribin els fills a l’adolescència i no hagin tocat un llibre ni per treure-li la pols, quan les notes de l’escola comencin a decaure, o quan tinguin comportaments excessivament esquerps –hormones a part- i no els dirigeixin la paraula més que per dir bon dia –i sort en tenen si diuen bon dia, perquè aquesta locució va escassa en les nostres boques últimament, però d’això ja en parlarem un altre dia-. Que es queixin doncs, com deia, si els seus no són els fills exemplars que ells havien somniat. I és que ja se sap que els nens i nenes no neixen amb un llibre d’instruccions sota el braç, però es de coneixement popular que el temps que hi dediquis et serà retornat amb nombrosos beneficis emocionals dia rere dia.