Doncs això. Són quatre joves d'uns 30 anys, si fa no fa. I sí, canten. I ull! Canten en català. No fa pas gaire van treure el seu primer disc i van tenir un èxit rotund. Es van passar el següent estiu fent concerts per tot arreu, van tocar a la Damm per la Mercè, i han omplert dos cops el Palau de la Música.
I què més? Doncs que tot això que he dit, existeix elevat al quadrat.
Dos grups que mai han portat massa bé que se'ls comparés. Dos grups amb una trajectòria tan semblant, i amb una essència tan diferent. Parlem clar: Manel i Els Amics de les Arts. Els Amics i Manel.
D'entrada, i amb lògica cronològica, vaig conèixer Manel. De seguida em va agradar, i vaig trigar poc a saber-me totes les cançons de dalt a baix. Al setembre, vaig anar a la Damm i els vaig veure en directe per primer i únic cop. Quan van desaparèixer de la faç de la terra (es tancaven a gravar el nou disc), van aparèixer els Amics amb el seu Bed&Breakfast. Jo me'ls vaig agafar com els germans petits de Manel, com els que tenien sort que un grup millor els havia obert pas. Error! Poc a poc, i a base d'anar escoltant les seves cançons, també les anteriors, van anar entrant més i més. En poc més d'un any he anat a deu concerts seus. Subtil diferència. Manel m'agrada, i m'agrada molt la música que fan, però no em moro de ganes d'anar als seus concerts com em passa amb Els Amics. Per què? Jutgeu vosaltres mateixos, jo crec que aquí hi ha la resposta:
Manel - Gente no tan corriente (El País) 11/03/2011 (llegiu-la, de debò!)
Fa pocs minuts que he acabat de llegir aquesta entrevista de Manel i, simplement, he al·lucinat. Tant que m'he posat a escriure això, i he buscat qualsevol entrevista a Els Amics del mateix diari per a contrastar-les, encara que aquesta no sigui el millor exemple. Em costa entendre aquesta indiferència que mostren per l'èxit, per la gent que els segueix, pels concerts, per la feina que fan. Com poden dir que els és igual si el que han fet agrada o no? Potser xoca amb l'entusiasme apassionat i inacabable al que em tenen acostumada Els Amics, però... tu, entre un extrem i l'altre! Per molt bon veterinari que siguis i per molt bé que curis el gat de la veïna, no s'omplirà un Palau de la Música per aplaudir-te. No fotem! Vaja... que em costa d'entendre la seva actitud. Fins i tot he pensat que sembla un paper forçat per posar-se a l'extrem oposat de Els Amics de les Arts, per allunyar-se tant com puguin de la seva línia i crear un caràcter completament diferent. Tot i que he de reconèixer que abans de Els Amics no havia llegit cap entrevista als Manel, així que possiblement ja eren així de secs (per no dir "sossos", que no existeix) abans, i resulta que ara estic dient un disbarat. Però és el que sembla. Si mai teniu l'ocasió... escolteu una entrevista de Els Amics (recomano la de RAC1, una que recordo molt...)! Són tota una festa, ells sí que s'hi senten còmodes.
I això es reflecteix als concerts. La simpatia i les bromes dels Amics dalt de l'escenari, i també a baix. Quan no han sortit a saludar després d'un concert? Quan no s'han quedat el temps que faci falta per no deixar ningú amb un disc sense signar? Ha fet Manel alguna cosa semblant?
Què en penseu? Ser "simpàtic" repercuteix en l'èxit d'un grup? És just? Creieu que els músics són músics i prou, i que s'han de dedicar a fer música i punt, i no a ser simpàtics i graciosos? Txaran, txaraaaaan... Vosaltres direu!
I per què ara no sembli que els tinc mania...
I Els Pets, o el Lluís Gavaldà, on elposaries en aquesta mena d'escala de Richter d'empatia que estas construint ?
ResponEliminaF.
No ho podies descriure millor, tot i que jo ho porto un puntet més enllà, la pedanteria de Manel i la proximitat dels Amics. Als primers l'èxit sembla haver-los pujat al cap. Si el menyspreen, és que saben que el tenen. Als amics els queien els collons a terra, i es notava, cada cop que omplien i que la gent cantava les cançons. Sempre s'han mostrat agraïts i propers, només amb les bromes que fan a dalt, encara que estiguin preparades, per mi ja tenen molt, ja que és un humor que pots tenir amb els teus amics, de fet, en Joan Enric em fa partir de riure perquè tinc amics que tenen un humor molt semblant. Vaja, que m'estendria eternament lloant les virtuts dels Amics i criticant els altres, però potser com et diuen aquí dalt és una qüestió d'empatia, i no esperaries que el Bono d'U2 et sigués simpàtic en sortir d'un concert. I ja saps com som, el dia que intuïm que els ha pujat una miquetona al cap la fama, els criticarem, perquè ja s'ho tenen cregut. Es notarà més, si més no. Els Manel s'ho tenien cregut abans de començar. I sincerament, per mi no n'hi ha per tant. La seva música pot dir moltes coses, però està més caducada que totes les coses.
ResponEliminaAh, però compte si t'agraden aquests grups. Molt aviat els ve el germà gran, la competència està servida. Torna Antònia Font.
Deixant de banda Els Amics de les Arts (ningú no s'ha de comparar amb ningú), a mi també em va decebre l'entrevista dels Manel a El País. Cadascú és com és i no cal mostrar-se simpàtic ni graciós, però després d'haver pujat durant dos anys a escenaris on el públic no ha deixat de mostrar-los el seu entusiasme, no entenc com poden afirmar que res no han après, que no han evolucionat i que fer el que fan i dormir és gairebé el mateix. Una cosa és no deixar que se't pugin els fums al cap i l'altra és mostrar una total indiferència cap al que fas. Jo també la trobo una actitud totalment forçada, que potser ven (i bastant) a un cert sector, però a un altre no ens sembla del tot honesta. I m'agrada Manel i no vull que canvïin de manera de ser, però sí que m'agradaria que entenguessin que no és res dolent acceptar que de totes aquestes vivències en poden exprémer el millor suc, els pot enriquir com a persones i, el que és més important, mostar-ho al públic que l'estima, tal com aquest els ho mostra a ells.
ResponEliminaMolt encertat aquest últim comentari. Jo també penso que aquesta d'El País és una de les pitjors entrevistes que ha fet Manel. A vegades em sembla que fins i tot se n'estan enfument del pobre entrevistador. Dir que l'únic que han après de tot això és alguna nova paraula en anglès, no em sembla gaire respectuós amb el públic que els admira. I si realment pensen així, si realment estan convençuts que no han après res més (cosa que no em crec que creguin), potser és que no es mereixen l'èxit que estan recollint. Penso que la posició més humil, lluny de la que ells volen aparentar, és precisament la que admetria que d'aquest reconeixement, d'aquesta comunió amb el públic ells n'estan treient la millor de les lliçons.
ResponEliminaSembla una estratègia comercial arriscada, no crec que acabi de funcionar, si més no a llarg temps. Em recorda bastant a la humilitat que presumeix l'entrenador del FCB i que sovint s'acaba veient molt forçat i una mica grotesc (tot i que jo de futbol...el que posen al 3/24).
ResponEliminaEl poc que he sentit de Manel, m'agrada, els Amics de les arts, no els coneixia
Un petó!
Jo també he flipat amb aquesta entrevista, i de fet, ja m'havia semblat que eren molt secs quan vaig llegir l'entrevista de la Vanguardia. Que consti que m'agraden, els estic descobrint ara que han marxat Els Amics.
ResponEliminaPerò pel que tu dius, pel que he llegit i pel que m'han dit persones que han anat a concerts i s'han trobat amb aquesta sequedat, ja m'imagino que mai em portaràn a seguir-los fins a Castelló o València.
Tot i així, no em puc imaginar que sigui una estrategia comercial. Si el meu grup preferit de cop i volta deixés anar que no ha après res, ni agraeix l'admiració dels seus seguidors ni la té en compte francament, em decebria força.
En fi, Yáiza, tens molta raó, i felicitats per aquest "algú ho havia de dir"!
:D
Ep, gràcies a tots pels comentaris. Com sempre que escric sobre els Amics, les visites al bloc es disparen.. és un fenomen curiós!
ResponEliminaFrancesc, els Pets estan en força bona situació... posem un 8'5 sobre 10! =)
XeXu, realment l'entrevista de El País és horrible. Però d'altra banda he vist un vídeo de l'Enderrock, de la promoció d'aquest disc, i encara són prou simpàtics. Entusiastes no, però amables sí. Que estranys que són. Ara, jo he de dir que la seva música em té força embadalida... però amb ells seré una "fan" silenciosa. No ve gens de gust anar a tirar-los floretes. En canvi els Amics... com tu dius, et fan riure, es fan estimar i ve de gust donar-los les gràcies per ser així.
Anònim1, d'acord amb tu. No sé quins cables se'ls van creuar abans de fer aquesta entrevista, però és realment desagradable. Per qualsevol fan que ho llegeixi. Sí que entenc que a un cert perfil de persona li pugui fer gràcia aquesta actitud, però està clar que no a la majoria! Clar que les coses no s'han de fer només per agradar... però crec que això ja ratllava la mala educació.
Anònim2, el mateix. Et dono la raó. Jo no sé si realment aprens o no aprens alguna cosa fent una gira. Potser realment no "aprens" res. Però coi. No em diguis que no gaudeixes!
Gerard! M'agrada que vagis passant per aquí. No sé si és una estratègia comercial o un posar a prova en plan aposta "aviam si podem ser desagradables i omplir teatres igual!". Jo no sé si ho compararia amb el Guardiola... jo no sóc gens futbolera, però trobo que l'actitud que pren el Pep davant les càmeres és molt adequada. És atacat, i les esquiva amb el cap ben alt i sent respectuós. Seria lleig que perdés els estreps (tot i que de vegades seria lògic que ho fes!).
Yas, ja que treus el tema... no et sembla que el "mercat" de la música s'ha dedicat a coordinar els dos grups del moment en plan... un any els uns, un any els altres, així teniu temps de preparar disc nou, i la gent no es cansa de tenir sempre el mateix! Digue'm malpensada, però sembla fet expressament!
I tant que esta fet expressament! En Marius Serra ho deia a l'enderrock, amb moltes més paraules i més gràcia però ho deia...
ResponEliminaÉs una bona estratègia de fet... ;)
Per cert, quantes visites? ^^
ResponEliminasóc l'anònim de veritat yàiza, jajajaja, no vull q em prenguin el meu paper.
ResponEliminael meu comentari serà simple.
a saco amb manel tia, has anat a mort gairebé, jajajaja.
però ho entenc.
són realistes a l'entrevista, i alhora sembla q tinguéssin una espècie de ràbia acumulada, i la van deixar anar.
Anònim de veritat... simplement he estat tan sincera com ells! No trobes que és just?
ResponEliminaEt proposo que adoptis alguna senyal perquè altres anònims espontanis no et robin la identitat. Alguna mena de firma, algun petit símbol, ALGUNA PISTA (COLLONS!)
Em tens ben encuriosida, ho he d'admetre... =)
Y.
És senzill, els Manel es prenen la seva feina d'una manera més ortodoxa. Fan de músics no actors.
ResponEliminaEn canvi els amics opten per un espectacle més complert: uns monòlegs ,unes bromes...Aprofiten que són més simpàtics que tenen aquesta facilitat per caure bé a la gent.
Ara sincerament a un grup de música se l'ha de valorar per la seva feina: el seu cd i els seu directe. No per lo amables que són o lo bé que tracten a un entrevistador.
És la meva opinió clar.
Jo vaig descobrir Manel al concert de la fàbrica damm (aquell dia anava a veure els tonight tonight de l'anunci d'estrella damm). Però Manel em va flipar. I en arribar a casa em vaig descarregar el disc (de forma ilegal), i em va encantar. Encara vaig ser a temps de tornar-los a veure una altra vegada abans que fessin el parón. M'encanta en Guillem explicant les seves històries, però em sorprenia la sequedat de la rseta, totalment aliens a la reacció del públic. Al cap de pocs mesos vaig descobrir els Amics. Em vaig descarregar discos seus (de forma legal des de la seva web) i en directe em van entusiasmar. Aquell feeling amb el públic, aquella comunicació de tu a tu, tant pel bloc, pel facebook com en directe,... A vegades fins i tot, he arribat a pensar que en Joan Enric exagera la seva eufòria als concerts. Sigui com sigui, una cosa està clara: uns ho viuen més que els altres. Per uns és una passió, pels altres només una feina com una altra. És per això que em vaig comprar el disc de Els Amics de les Arts, mentre que el nou de Manel me l'he tornat a descarregar. Els Amics són coneguts per a mi, i no els faria la putada de baixar-me música seva ilegalment, però Manel són uns tios que no conec de res pràcticament.
ResponEliminaPerò alerta!! Una cosa no treu l'altra: el nou disc de Manel està de fàbula, i pagaré tants cops com calgui (o pugui) per veure'ls en directe. No es tracta de tenir fums o no, es tracta que la simpatia i el tenir cuidado del públic és un plus que ofereixen alguns grups (molts no). Al cap i a la fi la seva feina és fer música, no ser simpàtics amb els seguidors. I la música la fan molt però que molt bé!!!!!
buaaaaaa!! llegir això m'ha dessliurat!!! fa taaaaaaaaaaaant de temps que opino exactament el mateix que tu i mai he trobat ni el moment ni les paraules per dir-ho!! l'has clavat, et felicito!!!
ResponEliminamanel son genials, m'encanta la seva música, però el seu posat ... no l'entenc! és com si detestessin tot el que els hi passa, com si els hi fes tot mandra. Toquéssin només per ells .... musicalment són genials .... però uns sosos de cap a peus! els 4 .......... i en Roger .... el que més!!
gràcies, un cop més per treure'm aquest pes de sobre!!!