A la Raquel li costa molt d'entendre. Tot i que fa temps que ho sap, i tot i que ella creu que ho ha acceptat perfectament, no és així. El seu subconscient no ho entén, i per això segueix caient i recaient, sempre la mateixa història. És com quan a l'escola, tu havies resolt el problema de matemàtiques sense problemes, i estaves convençut que l'havies fet bé, i llavors el company del costat obtenia un altre resultat. No t'ho creies pas, i defensaves de totes passades que tu l'havies resolt bé. Era el teu resultat, la teva veritat, i no podies creure que t'estiguessis equivocant. Fins que venia la mestra i li donava la raó a ell.
Ara és el mateix. Malgrat que mil pistes, unes quantes converses inacabades, moltes ocasions perdudes i la realitat del dia a dia, li diuen que no, que ell no l'estima, encara li costa de creure. Té tan coll avall que estan fets l'un per l'altra que li resulta impossible d'entendre que ell no ho senti igual. Que ell no es desfaci en veure-la, com li passa a ella. Que no es mori de ganes de passar temps al teu costat. Que no trobi, al repassar les fotografies compartides, que farien molt bona parella. Que no s'adoni que junts, són invencibles.
Li resulta impossible comprendre que l'home de la seva vida, no l'estima.
És l'etern dilema. Quina és la formula per fer veure a l'altre que efectivament esteu fets l'un per l'altra? Com no se n'ha adonat encara? Quin "déclic" ha de fer perquè ho vegi?
ResponEliminaI nosaltres seguim maldant, pensant, plorant a vegades per un sentiment d'impotència que ens envaeix massa sovint. Mai ens enamorem de qui toca, i el qui toca no ens enamora, i un cop hem entès que no és el que toca no ho assumim i continuem patint. Un peix ben gros que es menja la seva enorme cua.
ës una sort descobrir que ja no t'estimen, just en aquest moment deixes de perdre el temps, t'empasses el dolor i tornes a començar. Les parelles que han de tenir converses sobre si s'estimen.....estan totes condemnades al fracàs.
ResponEliminaI has provat de dir-li? Perquè de vegades una empenteta va bé. No serveix de manera absoluta, perquè d'aquestes coses només les pot acabar de veure un mateix, però anar veient les orelles al llop no va malament. Almenys fer pensar.
ResponEliminaés un sentiment de molta impotència aquest, però amb el cors dels altres no es pot influir gaire.
ResponEliminaFes cas al Xexu, opino el mateix
Yas, potser ell té raó i la Raquel és bleda!
ResponEliminagarbi24, sí i tant! Jo crec que les coses ben clares i la xocolata espessa, ajuden molt. Si saps la veritat, i t'han parlat clarament de la situació, és més fàcil de conduir el desencís. El que maten són els dubtes!
XeXu, m'ho preguntes a mi? No parlava pas de mi, sino d'una protagonista fictícia, la Raquel... aiaiai, que et fas un embolic!! ;) ;) Però sí que trobo que a la Raquel potser li ha faltat valor (o posar-hi collons, vaja) en algun moment, per treure aigua clara de tot plegat. Què hi farem. Com li deia a la Yas, aquesta noia és bleda.
Deric, tota la raó. Cadascú sent el que sent, i és intocable.
Per molt que sigui un relat, d'algun cantó venen aquestes idees i sensacions, no? Perquè jo sí que conec algú a qui li falta una empenteta per adonar-se d'algunes coses, i ja provo de dir-li, però de moment no vol veure res.
ResponEliminaParles de tu? =)
ResponElimina(Jo ja t'he dit que hi ha certes coses que no admetré públicament en el meu bloc. M'explico??)
primer, jo penso q tb parles de tu!
ResponEliminasegon, comentari d'en garbi24 com si l'hagués escrit jo, penso el mateix!
ostres, quantes pistes entre tots els missatges q t'he escrit yáiza!
l'anònim
home! l'amic anònim! feia temps que no treies el cap per aquí.
ResponEliminaAviam, anem per punts:
1. És una obvietat, d'aquelles tan òbvies, que representa que tots us hauríeu de fer els bojos i fer veure que no us n'adoneu (per respectar la meva poca intimitat, gràcies!). Però vaja... xD
2. Amén.
3. Pistes?! PISTES!? Però si no m'has dit res de TU! Jo tinc una pregunta... en algun moment t'he preguntat (fora del bloc) si ets l'anònim i m'has mentit? La meva intuició femenina està pels terres per culpa teva...
No, no parlo de mi, ja en vaig fer un post fa un temps, és una persona del meu entorn que ho passarà malament perquè el que li fa la seva parella no és normal. Jo no tinc cap inconvenient a parlar de mi i dir les meves coses, però no és el meu cas. I si tu no admets les coses a ca teva, on les admetràs? Està bé que ho expliquis en forma de relat, o de la manera que vulguis, però això no deixa de ser una vàlvula d'escapament. No seré jo, però el que et digui què has d'explicar i què no, i encara menys com. Només faltaria.
ResponEliminaAra que ho dius, XeXu, recordo aquell post. No és el meu cas, no s'hi assembla gaire.
ResponEliminaEl fet de jugar amb realitat-ficció, era això, un joc. Les coses que explico, les expliqui com les expliqui, són òbvies per tothom (crec). D'altra banda... i com crec que queda explicat en aquest post, sé el que hi ha, sé el que he de fer, però no sé ben bé cop, i l'únic que sé és que ja ho he intentat, que costa molt, i que no me n'he sortit. Tot és tornar-hi, no hi ha fórmula secreta.