No sé si algun cop heu tingut uns dies en la que qualsevol cosa us faria plorar, a mi mai no m'havia passat tan clarament abans, i no és agradable (tinc esperances que tot plegat es tracti d'una qüestió hormonal). En tot cas, no vull parlar de la sensació de tenir els sentiments a flor de pell o d'haver perdut s'anestèsia, sinó al contrari, de la sensació de calma i estabilitat quan per fi deixes enrere els dies dolents. Normalment, penso, l'evolució és clara: durant uns dies la cosa va poc a poc cap a pitjor, fins que algun fet detonant ho duu al punt àlgid i serveix de vàlvula d'escapament. Just després, tot plegat segueix sensible i adolorit, però només cal una mica d'empenta o un petit canvi d'aires per esborrar el rastre de la tristesa. I llavors, tot i que encara pots reproduir la manera com et senties hores abans, la cosa ja canvia, el punt de vista ha esdevingut més optimista, i és fàcil pensar que demà serà un altre dia, molt millor.
Sé que dit així sé que expliqui una fórmula màgica-antidepressiva, i que no, que sovint no és tan senzill com això. Però, com sempre, és el que conec.
Ei, si has inventat una fórmula màgica-antidepressiva, jo de tu la patentaria, perquè si no segur que algú te la roba. I és que potser és tan senzill com això, però de vegades només cal que ens ho diguin.
ResponEliminaNo tinc ni idea de medicina, però crec que aquests alt i baixos en els sentiments i les hormones podrien molt bé fer un gràfic com el dels batecs del cor quan esta connectat a aquella màquina que tampoc sé com es diu...
ResponEliminaMillor tenir alts i baixos que una línia estàtica que fa "piiiiiiii"...
Marcel Proust va dir que dels anys feliços no n'havia après res, tot al contrari que durant les males èpoques.
ResponEliminaVagi bé!
XeXu! Suposo que saps prou bé que no hi ha fórmula. Cadascú té els seus propis processos i crec que és útil observar-se a un mateix i conèixer-los. El que diríem que és entendre's a un mateix, que no és pas tan fàcil! I escolta, espero que t'estiguis cansant ja de descansar... no vull ser pesada, però enyoro que em diguin "Bona nit i tapa't". Fins aviat!
ResponEliminaYas, +1 als alts i baixos en front a la línia recta, avorrida i monòtona (i mortalment perillosa, no?). Els altibaixos ens fan humans, no?
Marici, gràcies pel teu comentari! No havia sentit mai això que dius, però aquest tal Proust (no sé si ara estic quedant molt d'inculta o què), tenia prou raó...