De vegades cal aturar a fer-se aquesta pregunta, perquè tot i que sembla molt obvi crec que és de les primeres coses que oblidem. És tan fàcil deixar-se portar pel dia a dia, les obligacions, el lleure, les persones que ens envolten... però qui som? Fa uns anys tenia l’oportunitat de dedicar 24 o 48 hores a l’any a pensar només en això. Qui sóc, on vaig, amb qui, i per què. Sovint penso que hauria de recuperar aquell vell costum.
Ahir em van fer pensar en quina mena de persona sóc. Van treure a la llum un dels meus molt defectes, i veure’l allà davant em va deixar tocada. A qui li agrada que li ressaltin els defectes? També va fer adonar-me que fa molt temps que no penso en aquestes coses. Qui sóc, i per què. M’agrada creure que sé on vaig i amb qui... Falten les altres coses.
Un cop em van dir que era com un jonc (xinès?) que s’adapta al vent de bufa, sense trencar-se, i sense perdre les arrels. Suposo que això és una cosa bona, però segons com t’ho miris també es pot dir que canvio de jaqueta segons amb qui parlo. És veritat que m’adapto a les persones sense perdre la meva essència? Hi ha dies en què és fàcil pensar que no tinc cap mena de personalitat. Qui sóc?
És dolent reprimir o intensificar vessants del meu caràcter per agradar més a la persona amb qui tracto? De vegades em sembla que és imprescindible adaptar-se per poder mantenir relacions civilitzades; d’altres, em fa por estar-me cremant a mi mateixa, a foc lent i prement les dents. Però suposo que no n'hi ha per tant.
Mira, sembla que m'hagis descrit a mi mateix, també. A mi sempre m'han dit que sóc molt adaptable, afable i que la gent no té por de començar projectes, viatges, històries, el que sigui, amb mi perquè saben que no poso massa problemes i m'adapto a tot.
ResponEliminaCom tu dius, suposo que en el fons això és una cosa bona, però també hi ha el risc (com molt bé també has tornat a dir) que això cremi, ja que, hi ha el perill que anul·lis la teva personalitat, els teus gustos, el que sigui, en pro d'una convivència sense estridències i sense sotracs.
Abans jo era molt més així (molt influenciat per la gran vergonya que tenia jo de petit... i que encara no he perdut del tot). Suposo que amb el temps es madura i es van suavitzant aquests aspectes. Malgrat tot hi ha vegades en que m'emprenyo amb mi mateix doncs em torna a sorprendre aquesta sensació de que, en alguna situació, m'he autodescartat, o m'he anul·lat jo solet.
No m'agrada aquesta sensació. Tampoc cal imposar les coses a l'estil dictatorial, però sí que cal fer-se valer, sentir i veure quan és totalment necessari!
Per cert... la foto de capçalera és preciosa!!!!
Ei, que jo també sóc d'aquestes... m'hi trobo, molt i molt, com el porquet...
EliminaNingú no té por ni recances d'emprendre coses amb mi, les persones se senten segures al meu costat i confiades i jo després dels anys continuo adaptant-me com un jonc s'adapta al vent i després retorna.
No m'ha portat gaires problemes seriosos... sempre hem de tenir un límit de respecte per nosaltres mateixos que no podem defugir.
Jo crec, i potser m'equivoqui, però porto anys vivint així...que quan tens la sensació de cremar-te i de prémer les dents... has de fer alguna cosa, has de canviar alguna actitud... ja que sinó, a vegades arribem al límit i aleshores, sí, dramatitzem massa. Els altres no es comporten sempre com nosaltres i això ho hem de tenir clar. Però ningú més que nosaltres mateixos ens pot donar la mida de fins on volem arribar i aprendre a dir que no, quan ja no volem més és una cosa bàsica. I la gent ho entén.
Ja que ells no ens obliguen a adaptar-nos, som nosaltres... quan veiem que no pot ser hem d'aprendre a dir que no pot ser... i jo crec que ho acostumem a saber, però que a vegades nomens fem cas.
La meva conclusió seria adaptar-nos a la vida i a les circumstàncies ... sí, però saber-nos escoltar per decidir quan en tenim prou també. He fet algun error en aquest aspecte i després me n'he adonat... aquell dia, en aquell moment hagués hagut de dir que no ... cap problema, s'aprèn per la propera vegada.
Haurem de fer el club dels Joncs Xinesos... :)
"Hola em dic Carme i sóc un Jonc Xinés..." :DDDDDDD
Al final, el que compta de debò és si dorms bé, amb la consciència ben tranquil·la. I si algun dia no pot ser, s'ha de tenir la suficient capacitat d'autocrítica i humilitat per mirar d'arreglar-ho i demanar perdó, si s'escau.
ResponEliminaAh, i sobretot sobretot sobretot, menjar-se l'olla l'estrictament necessari!
Primerament, dir que t'ha quedat molt bonic el blog, estan bé els canvis d'imatge, sembla que has fet feina en aquest període de descans.
ResponEliminaReferent al que expliques, penso que és fins a cert punt normal adaptar-se a les persones amb les que estem, no podem ser iguals amb tots els grups amb els que ens movem, de vegades pel simple fet de la confiança o de la relació més o menys profunda que tenim amb uns o altres. Una altra cosa és que haguem de modificar molt el nostre comportaments per agradar a algú altre. Recordo alguna ocasió en que ho vaig haver de fer en un passat, ser una persona que no era per encaixar en un grup de gent... va ser fatal. És clar, les persones som diferents, jo no em considero jonc com tu o com els altres companys blogaires que ho han dit, potser a alguns us costa menys, però vull creure que també em sé adaptar, de fet sé que en sé, però suposo que hi ha coses per les que no crec que s'hagi de passar, o que no valen la pena. Et diria que tinguis això present, ser sempre tu la que ha de canviar, adaptar-se, pot portar-te preguntes com aquestes que et fas avui. I personalment, deixar de saber qui som és un molt mal senyal. Som qui som i som com som. Ens podem adaptar, però no podem deixar-ho de banda per res ni per ningú. Al final de tot, només ens tenim a nosaltres, i amb això no vull dir que no valori més la companyia d'altres persones, per davant de la meva pròpia persona, però si has d'aguantar algú segur al llarg de tota la teva vida, és a tu mateixa. Així que més val que estiguis conteta amb tu, abans de mirar de fer content algú altre, sempre que això et pugui perjudicar.
Mmm... em sembla que això de separar les idees en paràgrafs no se'm dóna bé... Encantat de tornar-te a llegir, molt reflexiva en la teva tornada.
Aquesta és una gran pregunta Yáiza.... sovint hi caic i no en puc sortir. No trobo resposta!!! :(
ResponEliminaI crec que això no és bo... Suposo que per saber el que un és i el perquè fem les coses hem d'arribar a acceptar-nos. L'acceptació ens fa crèixer com a persones perquè no serveix de res pensar que podríem ser així o aixà. Fer les coses sent concient de que es fan és molt positiu i és que normalment la consciència és quelcom inexistent en les nostres vides....
M'agrada la nova foto de capçalera! Indica que hi ha hagut un canvi. Espero que tot vagi bé bonica!!! Abraçada!
LLegida la teva reflexió, preguntes incloses, i llegides les reflexions dels comentaristes que em precedeixen, a fi de no repetir-me, el que queda per dir és... balança, equilibri. El quid de la qüestió rau, a parer meu, si "adaptable" o "ferm"; el quid de la qüestió rau en saber ser nosaltres mateixos (sempre!!) sense convertir-nos en un pain in the ass per a tots aquells amb qui convivim / hem de conviure.
ResponEliminaSegur que t'ho curres, tú, Yáiza. Aquest post n'és una prova.
PS: très joli, Paris sous la neige ;)
Qui sóc?
ResponEliminasóc única, no m'assemblo a ningú
cada dia diferent
de vegades m'agrado i d'altres odio el que faig
però sóc jo cada dia
única, de carn i ossos ... diferent!
Bona tarda Yáiza.
tal com està tot no cal fixar-nos massa en qui som i on anem...doncs desgraciadament ens hem d'adaptar a la societat en que vivim. Si ens adonem que no anem per el bon camí potser encara ens hi amargarem massa......
ResponEliminaSi estem bé deixem que ens porti
M'agrada molt aquesta reflexió!
ResponEliminaEt diré que després de donar-hi voltes he arribat a la conclusió que l'adaptabilitat és una de les millors virtuts que es pot tenir. Fins i tot et diria que la intel·ligència (no entesa com a capacitat de memoritzar, sinó més aviat la intel·ligència social i emocional) va molt de la mà de l'adaptabilitat.
Així que ja pots estar ben orgullosa de ser flexible!
La qüestió és si sent flexible et sents "bien dans ta peau", que diuen per aquí. Si no, t'has de plantejar ser més fidel al que vols, a mi per exemple em costa molt dir que no (trobo curiós que hi hagi llibres que t'expliquen com fer-ho, potser me n'hauria de comprar un), llavors sembla que m'estic adaptant però en realitat és enganyós... No ho sé, en el teu cas potser només és qüestió d'escoltar-te una mica més, com em va dir un psicòleg.
ResponEliminaMentrestant, contenta de llegir-te i d'escoltar-te a casa teva!
A mi també em passa això. No crec que sigui mentir ni hipocresia, ni canviar de jaqueta... En el meu cas he descobert que és com una necessitat de ser acceptada, potser certa inseguretat o autoestima una mica baixa. Jo sempre sóc sincera, ara bé, sí que puc accentuar una o una altre cosa segons la persona amb la que parlo... treure uns temes o altres, ser més o menys vehement.
ResponEliminaI, ja dic, que la sinceritat és molt important per mi, molt, per tant no enganyaré ningú, igual com em sap molt greu si descobreixo que algú m'ha mentit... però si amb Fulanet i Menganeta puc evitar parlar de tal o qual cosa, doncs ho evitaré.
Ara vaig a llegir els altres comentaris :-)
Saps què? Estava pensant... i, veritablement, potser sóc més valenta del que crec. És que mentre anava llegint els altres comentaris, he anat recordant vegades on he sabut defensar el que jo sento i penso, fins i tot davant del risc que la gent em donés l'esquena... I, sorprenentment, no me l'han donat :-)
ResponEliminaEn quant a tema d'adaptar-se a decisions d'altres (que veig que surt als comentaris)... doncs tampoc em porta massa problemes, sempre i quan jo no tingui claríssima la meva opinió en contrari. Si dubto, doncs m'adapto :-)
Ser un jonc és bo i si pots adaptar-te a l'entorn sense canviar la pròpia essàencia també és positiu. Si ens relacionéssim amb el món tal com som en cru crec que la convivència seria molt complicada.
ResponEliminaBe water my friend ;-) Cap problema: pel meu gust, el que realment fa angúnia és la gent que radicalment afirma els "jo mai" i els "jo sempre"; deixar-nos impregnar amb allò que ens envolta no ens contamina ni ens desdibuixa, sinó que ens enriqueix (pel meu gust, esclar).
ResponEliminaPS: El blogspot s'ha barallat amb el wordpress i m'esborra els comentaris. Ja és la tercera vegada que intento comentar-te, a veure si ara trobo la fórmula màgica. Catxis la informàtica!
Està clar que tots canviem en funció de les persones amb qui estem. Jo el primer i moltíssim. El que passa és que, tot i que em mostri diferent, penso que segueixo sent jo mateix. Hi ha el Marcel conyero, el Marcel seriot, el Marcel acadèmic, el Marcel blogaire, el Marcel conyero una altra vegada... No ho sé, suposo que també sóc un jonc xinès però que no canvia sinó que s'adapta.
ResponEliminaAixò del jonc que és flexible i s'inclina però no perd les arrels és una molt bona manera de dir que encara que canviem, perquè canviem, i és bo que ho fem, en realitat quan ens mirem al mirall sabem qui som....jo de tant en tant en tant encara em faig la pregunta no qui sóc sinó on vaig però tampoc m'amoïna gaire, i crec que tu tampoc ho has de fer...m'encanta la foto del Sena! a més adaptar´se a diferents contextos i situacions i persones està be´...no?
ResponEliminaAquí un altre jonc ^^!
ResponEliminaTrobo que tot ha d'anar en la seva justa mesura. Ens hem d'adaptar als altres, però sense excesos, clar...
Moltes gràcies a tots per passar, per llegir i pels vostres comentaris. La veritat és que us ho heu currat i tots heu explicat molt bé com enteneu el tema. Els vostres comentaris mereixen una resposta adequada i personal, però la veritat és que se'm fa una mica costa amunt tornar a repdrendre el tema... 17 cops! Últimament el bloc em costa, així que us demano que em disculpeu. D'altra banda, suposo que sí que podríem resumir una mica les conclusions finals:
ResponEliminaCap adaptar-se per sobreviure, ser extremadament ferm només ens pot portar allunyar-nos de la gent, i no poder-hi interaccionar de cap manera. Però tampoc podem ser tan rucs de perdre la nostra essència i deixar que els altres manegin la nostra vida com vulguin! L'hem de conduir nosaltres, hem de saber qui som, però com a éssers socials, cal que sabem viure i compartir amb la gent que ens envolta... et voilà. No oblidem qui som, ni on anem...
Petons per tots! Gràcies!
Doncs si has tret aquestes conclusions com a resum dels nostres comentaris deu ser que això de reflexionar en els blogs funciona, perquè a mi em semblen bons consells i coses a tenir molt en compte en les nostres relacions amb els altres. Malauradament no sempre tothom actua així i acaba per anul·lar-se i no ser ells mateixos per culpa de la influència aliena. No deixem que això ens passi.
ResponEliminaAtenció! No he llegit els 19 comentaris precedents, però tingues en compte que la imatge del jonc té dos sentits: flexibilitat, sí, però també la recuperació del sentit de tot plegat, quan no bufa el vent. Tampo em sembla mala cosa.
ResponEliminaEn relació als defectes, buuuuuf....
Petó.
Constantment ens anem construïnt i anem descobrint qui som i com som. Xò no és fàcil.
ResponEliminaCrec que és una sort no deixar-s'ho de preguntar i saber cap on volem estar, xò alhora tampoc crec que sigui massa bo donar-hi moltíssimes voltes (potser xq una servidora ho fa massa).
En quant a deixar-se emportar pel vent, adaptar-se,.... està bé, i a més està bé x experimentar en quins ambients ens trobem més còmodes i tb x descobrir qui som. Xò això no ha de fer perdre el nord. Arriba un moment que un descobreix què vol a la vida i com vol que aquesta sigui, i estar amb gent o en ambients que no t'omplen x el simple fet d'estar-hi, no aporta gens.